Acabava el meu article de diumenge passat amb la citació d’un text que un científic amic em va passar per fer tabola. El text es referia a un “Seminari de Gènere” i era tan postmodern que, en comentar-lo, ell reconeixia la gran dificultat en què es topava a l’hora d’entendre aquesta mena de llenguatge escrit, deia “en una prosa no estereotipada lliure de les estructures emfàtiques, i canalitzada a través d’una ciutadania no negada i reconeixedora de la diferència”.
Doncs bé, dimarts passat, llegint a La Vanguardia una crònica de M. Dolores García sobre la política catalana, vaig pensar que no és tan sols el llenguatge, sinó també la política la que avui transcorre netament per la postmodernitat. En efecte, no sols sembla que (a Catalunya) s’hagi suprimit el debat ideològic entre dreta i esquerra per substituir-lo per una discussió per a la independència, sinó que fins i tot els dirigents de partits nous com PODEM reneguen de la distinció ideològica per plantejar una batalla contra el que ells denominen “la casta opressora” o “la màfia de l’Europa postcapitalista”.
Arran d’això, la subdirectora del diari esmentat observava que no sols PODEM, sinó també –i especialment- els partits independentistes han fet un pas més enllà en aquest procés de negació del que és polític en proposar que els qui es dediquen a la política quedin fora de les llistes electorals. És, doncs, evident que, no sols el llenguatge, sinó també la política catalana viu ja en l’era de la “postpolítica”. Per què? M. Dolores Garcia ho argüeix molt gràficament:
“Águeda Bañón, la nova responsable de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona fitxada per Ada Colau, va ser activista postporno. La jove Bañón reivindicava una pornografia pensada des del feminisme, una actitud de rebel·lia davant una indústria, la del sexe, dirigida i dissenyada per i per a homes. Però Bañón no és només agitadora postporno, sinó també postpolítica, com a mobilitzadora per una causa concreta. Com ho era Colau com a activista contra els desnonaments o com ho és Pablo Iglesias quan propugna que el seu discurs és un discurs que traspassa barreres ideològiques”. D’acord, doncs, en què aquests polítics esmentats han entrat a la postpolítica, però perquè dic que també hi ha entrat l’independentisme?
Aquestes darrers temps, tots hem pogut observar com s’estava produint un procés en virtut del qual la CUP s’apoderava del moviment independentista separant-se i distingint-se del “procés” que propugnaven CDC, ERC, OMNIUM i ANC. La qual cosa vol dir que la CUP, més que postpolítica, és antipolítica, “en el sentit –diu M. Dolores García- que menysprea la possibilitat de governar o d’aconseguir més representació parlamentària”. Ara bé, aquesta manera d’actuar que està duent a terme la CUP ha provocat un xoc de forces entre ERC i CDC, que són partits amb vocació de govern. I, com a tals, es troben immersos en una batalla campal. Adonant-se el president Mas que CDC queia en les enquestes, va plantejar la llista unitària i ERC s’hi oposà radicalment. Però quan els republicans han començat a veure com s’allunyava el sorpasso a CDC i que, fins i tot perillava el segon lloc, aleshores es van mostrar disposats a abordar-la.
Sigui com vulgui, l’espectacle que ens han ofert aquests dies els independentistes catalans amb la llista unitària, amb les vàries llistes concordants i amb la llista unitària sense polítics, per acabar (suposadament) amb una llista amb polítics (els essencials) situats entre persones de la dita “societat civil”, etc. etc., és, penso, una demostració que en la postpolítica, com en el postporno, tot és possible. Ara bé, és probable que tot sigui una “qüestió de creativitat”, i que a la gent que no hem fet el salt a la postmodernitat ens costi d’entendre la cosa, com també ens costa d’entendre el llenguatge postmodern. Per tant, no hem de preocupar-nos.
Tornant, però, al llenguatge, m’he de referir a un blog que m’ha donat a conèixer el científic esmentat al principi d’aquest article, en el qual es fa l’extracte d’un text d’Stephen Katz que es titula “Speak and Write Posmodern”. L’autor ens diu en aquest que el llenguatge senzill i quotidià està fora de lloc. És massa realista, massa modernista, massa evident. Per això el llenguatge postmodern requereix de l’escriptor (del conferenciant, del polític, etc.) un esforç per fer servir metàfores, argots universitaris i expressions indeterminades perquè les seves demolidores i profundes aportacions siguin patents. És molt probable –apunta Katz- que aquest sigui un requisit difícil de complir, però val la pena d’afanyar-s’hi per tal d’usar aquest nou llenguatge indesxifrable que és el substitut perfecte de l’avorrida quotidianitat.
Hem de reconèixer que, com la política postmoderna o com el porno postmodern, el llenguatge postmodern no és senzill, perquè implica usar termes que indiquen familiaritat amb la major quantitat de prejudicis possibles, i això no s’aconsegueix fàcilment. Diu Katz: si vostè vol expressar, per exemple, que la saviesa tradicional dels indígenes d’Amèrica pot ajudar-nos a veure d’una altra manera el malestar de la cultura occidental, no ho digui mai així. La cosa seria massa simple. Massa clara. Massa evident. Comenci primer per substituir “la saviesa tradicional” per “el discurs intertextual”, o més bé encara, per “la intertextualitat del discurs”, i canviï tot seguit el substantiu “indígena” per, posem per cas, “ésser postcolonial”. Així tindrem tancada la primera part de la proposició. Però no se li ocorri dir una cosa tan vulgar com “ens ajuda a veure d’una altra manera”. No! Això estaria fora de lloc. Katz creu que en el llenguatge postmodern és molt millor substituir aquesta frase per una altra com, per exemple, “ens fa aprehendre diversament els esdeveniments alterns”. I ja seria el súmmum de la ridiculesa si vostè mantingués la frase “el malestar de la cultura occidental” en aquests termes. Mare de Déu! Quina vulgaritat! Aquí hauríem d’optar per un substantiu (i millor encara si l’acompanyem d’algun adjectiu amb prefixos) que fos més enginyós com, per exemple, “la interpreocupació de la metanarrativa d’Occident”.
Així tindríem que aquella frase tan vulgar que he apuntat, traduïda al llenguatge postmodern, podria transformar-se en aquesta: “Hem de construir la intertextualitat dels discursos de l’ésser postcolonial americà, per aprehendre diversament els esdeveniments alterns de la interpreocupació de la metanarrativa d’Occident”.
Doncs bé, aplicant aquesta teoria del metallenguatge postmodern a la política potstmoderna de què parlàvem abans tot referint-nos a PODEM i als independentiste catalans, potser la podríem definir com “una deconstrucció de metanarratives transhistòriques que, dins el nou episteme del transvanguardisme transcendeix les nacionalitats fictícies inscrites en lògiques diferencials i polivalents que, com ha demostrat Foucault –Katz diu que sempre s’ha de citar Foucault- són hàbilment reconstituïdes amb la llavor d’un nou i pristi pensament”.
Josep Maria Quintana 