Archive for Març de 2017

Sánchez no és Schulz. El PSOE no és l’SPD

26 Març 2017

Més llençat que prudent, més tossut que reflexiu, més superficial que sòlid, Pedro Sánchez va ser el primer responsable que el PSOE, durant el seu mandat, passés de 110 a 90 diputats, i, a les segones eleccions, de 90 a 85. Un rècord! Amb aquest números, l’aritmètica parlamentària no permetia gaires combinacions que li fossin favorables, i més si tenim en compte que, abans de les primeres eleccions, Pedro Sánchez s’havia embolcallat amb la gran bandera espanyola de la madrilenya Plaça Colón i, de comú acord amb els barons socialistes presents i passats (des de Susana Díaz a Felipe González), havia decidit no pactar mai amb “los separatistas que quieren romper España”, i fins va fer abdicar el PSC del “dret a decidir” que, prèviament, aquet col·lectiu germà havia assumit.

Era una opció que no criticaré, però que sí hem de tenir en compte a l’hora de saber que, amb aquestes premisses, no es podia mantenir la ficció de formar un govern alternatiu a Rajoy, perquè aquest govern alternatiu era impossible, i l’única sortida del “no és no” era dur el país a unes terceres eleccions.

Ell, però, s’aferrà com una petxina a aquet eslògan i un cop defenestrat del càrrec, assumí un posicionament radical i populista que no conduïa a cap banda, però que li ha donat un rèdit popular que ara està aprofitant en la guerra fratricida que duen els socialistes en aquestes primàries, que no sabem com acabaran, però que deixaran segurament un partit dividit i enfrontat a un futur ple d’incògnites.

Apuntant-se nítidament a un populisme barroer, Sánchez ha decidit avançar Podem per l’esquerra, ser més progressista que ningú, enderrocar tots els ponts que condueixen a una possible governabilitat del país i sacrificar-ho tot per aconseguir liderar novament un PSOE que s’està convertint en una ombra del que havia estat i que pot acabar, a nivell del país, en una posició semblant a la que ha acabat tenint a Catalunya.

Quina diferència amb els seus correligionaris alemanys de l’SPD! Quina diferència respecte de Sigmar Gabriel!

L’SPD, després d’haver governat el país durant vàries legislatures, va caure en picat, tot deixant el protagonisme polític a la democràcia cristiana i a la seva gran líder, Angela Merkel. Amb dades, diguem que el partit havia perdut, en els últims 25 anys, la meitat dels seus militants i assumit una decadència que semblava irreversible.

Tot i així, el seu líder, Sigmar Gabriel, no dubtà d’entrar en un govern de coalició amb la CDU, perquè era això el que convenia al país, i no ha dubtat tampoc de fer un pas enrere quan s’ha adonat que ell no era la persona més indicada per procurar una renovació dels socialdemòcrates i, lluny de persistir en el “no és no”, de tancar-se en la radicalitat, de dividir les forces, ha cercat la fórmula de reflotar l’SPD fins al punt que, avui, el partit està pujant com l’escuma a les enquestes.

Deuria ser dur per a Sigmar Gabriel fer un pas enrere, però ell no ho dubtà i amb intel·ligència i sacrifici, decidí anunciar la seva renúncia a la direcció del partit tot propiciant l’ascens de dues forces emergents que han canviat el panorama polític alemany. Amb una jugada mestra aconseguí el nomenament de Frank-Walter Steinmeier com a president federal i el repunt d’intenció de vot en les enquestes per mor d’haver cedit el seu lloc en el partit a Martin Schulz.

Va ser Gabriel qui, en efecte, proposà de manera unilateral Steinmeier com a nou cap d’Estat. El moviment va agafar per sorpresa Angela Merkel, que va tractar de buscar a les seves files algú que fes front al socialdemòcrata. Però les negatives dels consultats i les escasses garanties d’aconseguir la majoria necessària per a un candidat alternatiu va obligar finalment a la líder democratacristiana a passar pel mal tràngol de donar suport a un rival per a un lloc tan important a pocs mesos de les eleccions. I també va ser ell qui, amb una generositat que fa que la política pugui ser de vegades una activitat admirable, proposà Martin Schulz com a nou líder socialdemòcrata i candidat a les eleccions.

Els seus paupèrrims índexs de popularitat el van convèncer que no era la persona idònia per enfrontar-se a Merkel i va optar per algú allunyat de la política nacional. En no haver participat en la gran coalició, Schulz té ara les mans més lliures per criticar l’actuació del Govern durant els últims quatre anys. La jugada va ser perfecta, perquè Schulz -a diferència dels seus dos antecessors- no anirà a les eleccions com a candidat a canceller sense comptar amb el lideratge del partit: un congrés de l’SPD l’haurà entronitzat abans com a líder absolut.

Serà suficient per obtenir la victòria sobre Merkel? No ho sabem. Més encara, és probable que no ho sigui, però la realitat és que, amb la seva actuació, Sigmar Gabriel ha aconseguit de capgirar les enquestes.

Tot apuntava que el Partit Socialdemòcrata, que el 2016 va viure humiliacions com veure’s superat per la formació xenòfoba AFE en Estats tan importants com Baden-Württemberg, estava condemnat a encaixar aquest any una derrota històrica. Ara, en canvi, es veu capaç de tractar de tu a tu a la Unió Cristianodemòcrata de Merkel.

El salt en les enquestes és espectacular. El diari El País en publicà una no fa gaire en què reconeixia que, en només en les tres setmanes que havien transcorregut des de la designació de Schulz, els socialdemòcrates havien passat d’un entorn del 20% a fregar el 30% dels vots. Mentrestant, els democristians cedien posicions fins a col·locar-se, segons els estudis, a uns pocs punts per sobre. Una cosa que feia molts anys que no passava.

Schulz ha irromput a Alemanya amb un discurs a favor dels ciutadans que, malgrat l’èxit macroeconòmic del seu país, senten que se’ls ha deixat enrere. “Alemanya -ha dit- no és un país just. Milions de persones senten que no els va bé”, ha reblat, conscient que els costarà rentar-se les mans davant la situació d’un país que han governat en coalició amb Merkel vuit dels últims dotze anys i han dominat la major part dels Estats federats. A més, Schulz haurà de demostrar que els seus més de 20 anys com a eurodiputat a Brussel·les no l’han allunyat del dia a dia dels alemanys.

Res a veure, doncs, amb el que està succeint al si del PSOE, on les ferides obertes al llarg d’aquests dos darrers anys no semblen cicatritzar fàcilment, i on els candidats, lluny de cercar allò que és millor per al partit i, de retop per a Espanya, estan ventilant les seves vergonyes amb l’única ambició d’entronitzar-se en el poder. Un poder que segurament serà efímer si, després d’assumir una victòria interna, deixen el partit com una força residual per a la governabilitat del país.

Anuncis

El Consell d’Europa demana a Rajoy que reconsideri la reforma del TC

19 Març 2017

El 20 de setembre de 2015, davant la imminent reforma de la Llei reguladora del Tribunal Constitucional que propugnava el govern del PP, vaig publicar un article molt dur contra aquell projecte de llei que, com era previsible, s’aprovà sense problemes atesa la majoria absoluta de què disposava el partit, tant al Congrés com al Senat.

Deia aleshores que el govern de Rajoy i el seu equip d’assessors jurídics havien de saber perfectament que, en l’estructura jurídica de l’Estat, el Tribunal Constitucional no forma part del Poder Judicial; poder aquest que té alhora una regulació específica al Títol VI de la nostra Constitució (arts. 117 a 127), i és (en això com el Tribunal Constitucional) independent del poder executiu i del legislatiu i està regulat també per una Llei Orgànica.

Argumentava jo que la diferència fonamental entre el Tribunal Constitucional i els Tribunals de Justícia (que –aquests sí- formen part del Poder Judicial) radica en el fet que, mentre el primer té com a característica bàsica i definitòria la de poder interpretar la Constitució, els Tribunals de Justícia (integrats per jutges i magistrats) tenen la potestat –i, per tant, la funció- d’administrar justícia. Són, doncs, aquests darrers els que baixen a l’arena i jutgen casos concrets (civils, penals, administratius i laborals).

Criticava aleshores la reforma projectada perquè el text de la proposició de llei que els populars havien dut al Parlament atribuïa “caràcter de títol executiu a les resolucions del Tribunal i establia, en matèria d’execució, l’aplicació supletòria de la llei de jurisdicció contencionsa-administrativa”. En base, doncs, a aquesta disposició, els magistrats del T.C. podrien “disposar en la sentència qui ha d’executar-la, les mesures d’execució necessàries i, si s’escau, podran resoldre les incidències de l’execució”. A més, la decisió es podria “notificar a qualsevol autoritat o empleat públic”, i en el cas de desobediència, s’hauria de demanar un informe abans de decidir si se li imposava una multa o una altra sanció.

I per al cas que concorreguessin “circumstàncies d’especial transcendència” –i aquí, posats a mal, jo entenia que la proposició de llei reformadora estava pensant en una eventual declaració unilateral d’independència del Parlament de Catalunya-, el tribunal, d’ofici o a instància del Govern de l’Estat, podria adoptar les sancions que estimés adequades “sense escoltar les parts” (!). Encara que, posteriorment, en el termini de tres dies, les hauria d’escoltar i correspondria al ministeri fiscal la confirmació o modificació de les mesures prèviament adoptades.

Aquesta reforma preveia també que l’alt tribunal pogués “imposar multes coercitives” i “acordar la suspensió de les autoritats o empleats públics responsables de l’incompliment o encomanar al Govern, encara que aquest estigués en funcions, l’execució de la sentència”.

¿Per què la reforma ens semblava innecessària i, sobretot, fora de lloc? Doncs perquè –com vaig dir en aquell article, si es confirmava –com, de fet, es confirmà-, el Tribunal Constitucional ja no seria únicament l’intèrpret suprem de la Constitució, sinó també un òrgan amb funcions executives –algunes fins i tot de naturalesa penal!- que, al meu entendre, trencarien el que havia esta la seva naturalesa originària i el convertiren d’alguna manera en un òrgan judicial i, alhora, executiu.

Doncs bé, fa uns dies, la Comissió de Venècia del Consell d’Europa ha assegurat que les esmenes que es van fer a la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, si bé “no contradiuen les normes europees”, s’haurien de millorar en referència a importants qüestions.

D’acord amb l’informe emès (no vinculant, però amb una auctoritas indiscutible), l’Estat espanyol “hauria de reconsiderar” el fet que el TC executi les seves pròpies sentències amb l’objectiu que aquesta cort es percebi realment “com un àrbitre neutral, com a jutge de les lleis”.

Estima, a més, que “els efectes de les decisions executives del TC s’haurien de regular de manera més clara” i que hi ha dues mesures recollides en la reforma de la llei que “plantegen clarament problemes”. Aquestes són la reiteració de pagament de multes coercitives per part d’individus, i la suspensió de les autoritats i empleats públics que es neguin a executar les decisions del tribunal.

Pel que fa a la imposició de multes coercitives, la Comissió creu que aquesta potestat sancionadora no ha de correspondre en cap cas al TC, i fa una crida a Espanya perquè compleixi amb les garanties que preveu l’article 6 de la Convenció Europea de Drets Humans, relativa al dret a un procés equitatiu. I pel que fa a la suspensió d’autoritats o empleats públics, la Comissió veu problemàtica l’aplicació d’aquesta mesura sobre jutges i càrrecs electes (per exemple, el President de la Generalitat), i especialment sobre els diputats, perquè afectaria el mandat democràtic que els ha atribuït la sobirania popular.

Quant als poders executius atorgats al TC, la Comissió de Venècia assenyala que el aquest només hauria d’actuar a instància d’una part i mai a iniciativa pròpia, tal com permet la reforma de la llei. De fet, recorda que les decisions dels Tribunals Constitucionals tenen caràcter vinculant i definitiu i han de ser respectades per tots els individus i poders públics.

Al final del seu informe, l’organisme consultiu recomana que no s’atribueixin nous poders al TC, i es posa a disposició de les autoritats espanyoles per ajudar-les en tot el que puguin necessitar.

No cal dir que l’informe m’ha satisfet perquè està en la mateixa línia del que jo vaig apuntar i criticar de la reforma que el govern de Mariano Rajoy va dur a terme el 2015, però dubto molt que aquest ara en faci cas, perquè, de la mateixa manera que Puigdemont capgirà el sentit del dictamen que havia fet el Consell de Garanties Estatutàries de la Generalitat de Catalunya, representants del govern d’Espanya ja han manifestat que la Comissió de Venècia del Consell d’Europa deixa clar que la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional “no contradiu les normes europees” i que, a més, la Comissió no deixa de ser un òrgan consultiu.

Per tant, res de res –novament la postveritat a l’ordre del dia!-. Tanmateix, no tots ho veiem així. Perquè el dictamen va més enllà i es mostra molt crític respecte d’una reforma que malmet no sols el funcionament, sinó l’essència del Tribunal Constitucional.

No només Trump defensa la postveritat

12 Març 2017

Quan el passat diumenge parlava de la postveritat i em referia a Donald Trump com un dels prototipus que ens serveixen per definir-la, advertia ja que ell no és l’únic que es mou en aquest camp perquè el cultiu de la mentida és força habitual a la política, molt probablement perquè el ciutadà, l’elector, sovint prefereix escoltar el que vol escoltar a enfrontar-se amb la veritat estricta.

I si a això hi afegim que la utilització de la mentida no implica per al polític cap mena de descrèdit (si més no entre els seus més adeptes), aleshores no hi ha dubte que tot això plegat ens du a un món sense nord i a una política exclusivament marcada i delimitada pels interessos personals o ideològics dels qui són al poder o el volen assolir.

Mala peça al teler, doncs! I això que hi convivim cada dia, els qui ens movem a nivell de terra sense altres responsabilitats polítiques que les inherents a la ciutadania, que l’únic que ens permet és protestar, o potser denunciar allò que veiem i que no ens sembla ètic ni acceptable.

Deia també en un article anterior que la gent de la CUP –ens agradin o no, hi estiguem o no d’acord (i jo em situo entre aquests darreres)- em semblava la gent més honesta dels qui han optat per la independència de Catalunya. I ho dic perquè ells no fan filigranes interpretatives, ni opten per metàfores a l’hora de parlar, ni tampoc s’aferren a eufemismes hermenèutics. Ells han decidit rompre amb Espanya i no ho amaguen. Més encara, els importa un rave que els seus posicionaments siguin il·legals des del punt de vista de la legalitat espanyola. I la cosa no sols és comprensible sinó molt lloable perquè, ¿com poden ser legals els mecanismes que malden per trencar precisament amb la legalitat si el trencament és l’única manera de dur-los a terme?

Des de fora, podem lloar el posicionament del govern de Cameron quan va permetre, pactant amb el d’Escòcia, que els ciutadans d’aquesta nació poguessin decidir ells sols si havien de seguir formant part del Regne Unit o se’n podien independitzar. I per la mateixa raó podem criticar Mariano Rajoy i el seu govern de no haver permès que els catalans fessin un referèndum (consultiu) sobre si Catalunya ha de seguir formant part d’Espanya, quan això era possible si ho autoritzava el Parlament espanyol d’acord amb l’article 92 de la Constitució. Però el que no podem és tergiversar la realitat, ni dir que és blanc el que en realitat és negre, encara que el color negre no ens agradi poc ni gens.

Tot i així, emparant-se en el mateix principi ajurídic (o més aviat antijurídic) de Trump, el president Puigdemont ha decidit afirmar que el negre és blanc, com si això fos tan elemental. I ho dic perquè mentre el Consell de Garanties Estatutàries –òrgan consultiu creat per dictar un veredicte (consultiu) sobre la legalitat o la il·legalitat de les normes catalanes- ha afirmat amb tota contundència que la jurisprudència constitucional no dóna competències a la Generalitat per convocar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, i que, per tant, no pot autoritzar que es destinin diners públics a sufragar una competència que no té, aleshores apareix el senyor Puigdemont i, emulant Donald Trump, afirma que els diners reservats per al referèndum estan perfectament avalats, i que, per això mateix, el referèndum es convocarà.

Vet aquí, doncs, una mostra magistral de com es pot capgirar el dictamen d’un òrgan consultiu: aquest diu una cosa i el governant manifesta que ha dit la contrària, perquè és això el que més li convé. Ens agradi o no, és evident que estem davant una fórmula grollera, però que funciona, com sembla que funcionen les fórmules de Trump.

¿On ens condueix tot això? Com a mínim, al descrèdit de la política, perquè mentre tots sabem que la CUP no menteix –aquest col·lectiu ha optat per rompre amb l’Estat espanyol i no tem les conseqüències de fer-ho per la brava, ja que el govern de Rajoy no està per la labor de col·laborar amb el projecte-, el govern de Puigdemont, amb el col·lectiu de Junts X Sí, que reuneix el que queda de Convergència (partit en clar declivi a pesar que Mas no ho vulgui veure) i Esquerra Republicana (partit en auge decidit a ocupar un paper hegemònic en la política catalana), segueixen volent jugar –i que els lectors em perdonin- al que, a Catalunya, es diu vulgarment “a la puta i la Ramoneta”, fent veure que es mouen en la legalitat quan tots sabem que això no és veritat, per molt que vulguin disfressar els seus propòsits.

Dijous de la setmana anterior a aquesta, vaig assistir a la jornada que organitzà a València l’Euram (Euroregió de l’Arc Mediterrani), amb participació de polítics de Catalunya, València i les Illes Balears. La jornada va ser llarga i interessant de cara a fer consciència de com la política del govern d’Espanya havia actuat contràriament als interessos de les regions/nacions ubicades en aquest arc del Mare Nostrum.

De totes les intervencions, la més contundent, la més genial, va ser la del vicepresident de Catalunya i líder d’Esquerra, Oriol Junqueras. Quin geni! Quina capacitat de dur tothom al seu terreny! “Nosaltres –acabà dient, i cito de memòria- som tan conservadors com el govern conservador de Cameron, que va permetre al Regne Unit que els escocesos poguessin decidir ells sols el seu futur, mentre que aquí, el govern d’Espanya es mostra contrari a aquest elemental exercici democràtic.”

És això una veritat o una postveritat?

Tant se val! El que importa és que l’argument funcioni i creï adeptes, perquè, com escrivia Ónega fa uns dies a La Vanguardia, la veritat ben poc importa d’un temps ençà. És possible que les estadístiques no oficials parlin d’augment de la desigualtat social, però això no és cap problema, perquè el Govern diu que no hem estat mai tan iguals. Ben poc importa que Ciutadans denunciï les corrupcions al PP, perquè, per salvar-se, aquest partit els acusa de ser ostatges de Podem. Ningú no té tampoc cap dubte que Marine Le Pen va cometre un frau com a diputada al Parlament Europeu, però ella no sols ho nega, sinó que manifesta impunement que l’acusació és una trampa electoral inventada per desprestigiar-la. I tots contemplem atònics com Donald Trump munta el gran sidral revelant que Obama va manar que s’espiessin els telèfons de les seves oficines, sense aportar cap prova, però observem també com donen per bona l’acusació tots els seus partidaris. Per tant, no ens hem d’estranyar que Puigdemont proclami que el Consell de Garanties ha avalat el referèndum per a la independència i la constitucionalitat dels diners que consten al pressupost de la Generalitat perquè es pugi realitzar, quan tots sabem que això és fals.

És, en definitiva, el triomf de la postveritat, la puixança d’un regne on tant se val com siguin realment les coses, perquè el que realment importa és que els fets es puguin manipular. En definitiva, és el món a l’inrevés, com deia jo a l’article del passa diumenge.

Trump o el triomf de la postveritat

5 Març 2017

La postveritat, o el món a l’inrevés, és la paraula que el prestigiós diccionari d’Oxford va elegir com a vocable de l’any el 2016, i ha estat utilitzada per tractar d’explicar l’instint i la sensació anti-establishment que va catapultar Donald Trump a la presidència d’EUA i va fer guanyar el brexit al Regne Unit.

Oxford la defineix com el fenomen que es produeix quan “els fets objectius tenen menys influència per definir l’opinió pública que els que apel·len a l’emoció i a les creences personals”. Doncs bé, si és així, què significa aquesta nova definició del mot per als acadèmics i científics que es guanyen la vida tractant d’establir fets objectius?

El filòsof, humanista i pensador britànic A. de C. Grayling, que va fer campanya per la permanència de Regne Unit en la UE, observa amb horror la possibilitat d’un món dominat per la postveritat i fa un advertiment sobre la “corrupció de la integritat intel·lectual” i el dany que això pot infligir al “teixit complet de la democràcia”.

De fet, frases com aquella de Bush quan va prometre que “el món estarà millor sense Saddam Hussein”, o la que ens ha deixat fa ben poc el president Trump en afirmar que “Putin és un gran líder”, apel·len als sentiments, però no tenen compte els fets objectius. En definitiva, prescindeixen de si són o no veritat.

Grayling observa significativament que “el món va canviar després de 2008”. Segons creu, després de la crisi financera, la política es definí per un creixement tòxic de la desigualtat d’ingressos. I tant com ha anat creixent l’escletxa que separa els rics dels pobres, també ha augmentat un profund sentit de disconformitat a la classe mitjana, que és la que s’ha enfrontat amb un gran estancament en els seus guanys.

És, doncs, a partir d’aquest ressentiment econòmic que cada cop ha esdevingut més fàcil “exaltar” les emocions quan es tracta de matèries amb greus repercussions socials i econòmiques com, per exemple, la immigració, i “sembrar” el dubte sobre les polítiques que intentin recolzar-se en la veritat, tot afavorint les que propicien la demagògia.

Un altre ingredient clau en la cultura de la postveritat –diu Grayling- han estat les xarxes socials. En aquestes, una opinió forta (qualsevol hashtag al twitter, sigui o no veritat) pot fer callar l’evidència. Per tant, qui aconsegueix situar-se en primera fila a les xarxes, esdevé una celebritat. Poc importa que allò que digui sigui cert o mentida, perquè el que diu és acceptat pels seguidors.

D’altra banda, és francament greu que ens trobem davant d’una cultura online que sovint es mostra incapaç de distingir entre realitat i ficció, cosa que esdevé corrosiva tant per al debat públic com per a la nostra democràcia, ja que -fixem-nos, si més no, en Trump- en aquest món, uns pocs reclams al twitter tenen tant o més pes que una biblioteca plena de llibres de recerca.

Tot això ha obert la porta a un tipus de política a la qual li importen ben poc les evidències, i també a uns polítics que, tot situant al capdavant del seu ideari els interessos personals (fins els més abjectes), han descobert que ja no els cal acudir als fets. No els cal subjectar-se a la veritat, i tenen barra lliure per mentir.

La Vanguardia ens donava la notícia aquesta setmana d’un l’estudi que duu com a títol “En procés la desinformació política: comprenent el fenomen Trump”, on s’investiga l’impacte de la desinformació política per tractar de fer una mica de llum per comprendre l’èxit d’aquest empresari reconvertit a polític. L’estudi s’ha fet mitjançant dos experiments amb centenars de participants per intentar mesurar la repercussió que tenen les mentides del magnat, tant entre els seus seguidors com entre els seus detractors. I els resultats –terribles resultats- suggereixen que els polítics poden escampar desinformació sense perdre partidaris.

Sense anar gaire lluny, suposo que el lector recordarà el discurs que Trump va fer el passat 18 de febrer davant milers de seguidors entregats a Florida. “Ja veieu què va passar a Alemanya i el que va passar ahir a la nit a Suècia”, va dir, tot referint-se a sengles atacs terroristes. “Hem de mantenir el nostre país fora de perill”, proclamà. Però resulta que a Suècia no havia passat res. I que fins el primer ministre suec va haver de desmentir Trump tot demanant-se si no estava bufat quan va difondre entre els seus aquesta falsa notícia.

Però més enllà de les bromes a les xarxes socials, Trump no ha perdut cap prestigi davant dels seus incondicionals. Perquè la mentida –aquesta és la terrible conclusió de l’estudi- ja no resta capital polític. I això vol dir que la veracitat ja no és un requisit per donar suport a un candidat o a un governant.

Certament que Trump no és el primer ni l’únic polític que diu mentides. Nosaltres tenim exemples geogràficament més propers –recordeu, si més no, els informes de la UDEF sobre els diners que tenia a Suïssa l’excalcalde de Barcelona, Xavier Trias, com també els comptes que tenia a l’estranger Artur Mas, que van quedar en no-res-. Però les mentides de Trump, atesa la seva difusió universal, són força més greus. Al cap i a la fi, dels informes de la UDEF ningú no se’n va fer responsable, mentre que les mentides Trump ell mateix les difon urbi et orbi. De fet, el web independent de verificació de dades Politifacts (segueixo, en això, la informació donada per La Vanguardia), ha calculat que només un 16% de les seves afirmacions són certes o parcialment certes.

Per obtenir un mostrari significatiu, els investigadors van triar com a objecte d’estudi la investigació que es va dur a terme durant la precampanya republicana, a finals de 2015. I per fer-ho van sotmetre els participants a dos experiments. En el primer, van examinar fins a quin punt es considerava creïble una informació (que de vegades era correcta i de vegades falsa) depenent de la font. Els 1776 participants, dividits entre demòcrates, republicans partidaris de Trump i republicans no partidaris del magnat, havien de determinar el grau de credibilitat que donaven a una frase (que de vegades era  atribuïda a Trump i d’altres no). En el segon experiment, en què van participar 960 persones, es tractava d’investigar l’impacte en la credibilitat de la font un cop se’ls feia saber la veracitat o falsedat de la informació.

Doncs bé, els experiments van revelar que si la informació era atribuïda a Donald Trump, els seus partidaris li donaven més credibilitat que si no estava atribuïda a ningú en concret. Al contrari del que passava amb els demòcrates i amb els republicans no partidaris. Però l’interessant és que, un cop confrontats a una explicació neutral i objectiva de per què certes afirmacions de Trump utilitzades en l’experiment eren falses, els seus partidaris corregien el seu punt de vista, però no la seva intenció de vot ni els seus sentiments cap al polític.

Per tant, segons ens diu La Vanguardia, els investigadors han arribat a la conclusió que les conseqüències negatives per a un polític de difondre mentides són molt limitades, i també que els votants utilitzen les figures polítiques com a guia per determinar el que pot ser vertader o fals, però –i això és demolidor- no necessàriament insistiran en la veracitat com a prerequisit per donar suport a un candidat polític.


%d bloggers like this: