Archive for Mai de 2013

Trenca Síria l’esperança d’una primavera àrab?

26 Mai 2013

El malson sirià ha destruït, sens dubte, aquell esperit de canvis lleugers, possibles, optimistes i positius que van aportar els primers aixecaments de la dita “primavera àrab” que s’inicià a Tunísia l’any 2011. La promesa d’aquesta primavera s’ha substituït a Síria per una violència ostensible i prolongada (en dos anys s’han produït més de 70.000 morts i milions de refugiats), així com per una atenció fixada en la possible intervenció internacional, la desfeta de qualsevol esperança, la fragmentació de la premsa i la fallida de l’Estat.

Més que cap altra cosa, és la violència contínua el que aniquila la primavera àrab. A Egipte i a Tunísia, la situació no és probablement tan pacífica com algú es pensa, ja que tant en un país com en l’altre, s’esdevenen de manera continuada morts de manifestants en enfrontaments amb la policia. A Líbia, la intervenció de l’OTAN es va produir gairebé tot d’una d’iniciada la revolta, fins i tot abans que la resposta violent de Gaddafi s’hagués intensificat. Ben al contrari, la pèrdua cada cop més gran de vides humanes i les destruccions que s’estan succeint a Síria, no ha provocat encara cap resposta clara internacional, per més que el procés de guerra civil s’hagi agreujat i que la decisió de desplegar tots els mitjans de força possible per part del president Bachar El Assad hagi conduït el país a una espiral de militarització i de guerra terribles.

Per poc que observem la situació a Síria podrem veure que la violència s’eternitza i es manifesta per mitjà de moltes formes d’inhumanitat. I com a d’altres guerres prolongades, aquesta ha creat i fet arrelar divisions religioses i polítiques que amb prou feines es podien veure abans. Això fins al punt que molts dels analistes que observen la guerra de prop diuen que no és imaginable una via de reconciliació després de l’era El Assad, perquè és pràcticament impossible que els sirians oblidin un dia la crueltat i l’horror que avui els toca viure. D’altra banda, la violència confessional es propaga més enllà de les fronteres sirianes i reforça l’hostilitat i les sospites entre sunnites i xiïtes per tota la regió.

1352753903423

 

La guerra obra el camí a Al-Qaeda

La guerra a Síria ha obert també –i a això és molt remarcable- la via d’Al-Qaeda per a nombrosos djihadistes, contràriament al que va succeir a les anteriors revoltes àrabs. En aquest sentit, sembla que la violència siriana hagi creat el context perfecte per rellançar una djihad mundial. I enfrontats a un Estat en fallida, tot els països del Golf s’apressen a finançar una guerra santa per sostenir una població sunnita que lluita contra un règim desertor. Potser per això, els ciutadans àrabs que l’any 2011 van superar les seves pors de participar a grans manifestacions de masses contra les dictadures que estaven arrelades als seus Estats (cas de Tunísia, Egipte o Líbia) són avui molt conscients dels riscos que corren i la por ha tornat a dominar els seus cors. I és, probablement, la por que provoquen els horrors que tenen lloc a Síria, el que ha evitat que els jordans s’hagin unit als moviments de protesta.

Síria ha contribuït, doncs, a dissipar aquella impressió embriagadora segons la qual els pobles àrabs acabarien aliant-se contra els seus dictadors. Perquè aquesta bella unitat és ja una quimera i sembla que s’hagi esfumat completament amb el pas dels mesos, un cop les divisions entre els islamistes i els seus opositors han posat fi al consens polític a Tunísia i a Egipte, encara que, en principi, la cohesió era forta.

 

Síria ha propiciat una mena de “guerra freda” regional

Si analitzem els fets, hem de concloure que, a diferència de Tunísia i Egipte, Síria no ha viscut pròpiament cap mena de primavera. Entre d’altres raons, perquè nombrosos militants “anti israelians” del país van condemnar immediatament la revolta popular contra Bachar El Assat, ja sigui perquè hi veien una conspiració islamista o, ben al contrari, perquè entenien que es tractava d’una conspiració propiciada pels països occidentals.

Sigui com vulgui, l’enfocament que s’ha donat a una possible intervenció militar internacional a Síria ha transformat aquest país en un camp de batalla on també s’enfronten les posicions polítiques de les grans potències. Perquè fins avui, la Xina i Rússia han frenat la iniciativa dels EEUU i d’alguns Estats europeus que reclamaven una intervenció, fins al apunt que el conflicte sirià ha esdevingut l’arena principal d’una mena de guerra freda regional més enllà del que és: una lluita civil per obtenir un canvi polític al país.

bashar-al-assad

De manera coordinada amb l’enfrontament dialèctic entre les grans potències respecte del conflicte sirià, podem observar també la concurrència de les diferents potències regionals. Tenim així que, mentre els països del Golf i Turquia donen suport a determinats grups de rebels, l’Iran i Hezbollah el donen al règim de Bachar El Assad, i això dóna una caràcter molt singular al conflicte.

D’altra banda, no podem deixar d’observar com s’ha anat modificant la cobertura mediàtica d’aquests processos, no sols en el món àrab, sinó també als països occidentals. En efecte, durant els primers temps de la primavera àrab, el mitjans internacionals es van afanyar a mostrar-nos una dotzena d’escenaris que evolucionaven ràpidament –Tunísia, Egipte, Líbia, Bahreïn, Síria i Iemen- tot observant ansiosos gairebé tots els altres països àrabs per veure si aquests s’unirien al moviment de revolta. Aquests darrers temps, en canvi, la premsa cobreix  únicament el conflicte sirià, i potser només el que passa Egipte quan s’hi origina una crisi. Per què? No ho sé. No en tinc la resposta.

Vist, doncs, aquest panorama sembla que podríem concloure dient que el conflicte sirià implica un fracàs de la dita primavera àrab. Però és molt probable que això no sigui del tot cert. Entre d’altres raons, perquè aquestes revolucions eren el signe de canvis estructurals profunds al món polític al Nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà. I em fa l’afecte que, a pesar de les pors que ha provocat arreu el conflicte de Síria, aquests canvis continuaran desplegant-se durant molts anys. De tota manera, haurem de reconèixer que el conflicte sirià ha pertorbat clarament la situació creada per les revolucions àrabs i ha significat un fre a uns moviments que havien fet renéixer l’esperança a molta gent.

Anuncis

Bárcenas o els contes d’Alí-Babá

19 Mai 2013

 

A mesura que avancen les investigacions sobre el dit “cas Bárcenas” se’ns està dotant als escriptors d’un conjunt de materials immillorables per elaborar les fitxes a partir de les quals podrem escriure una novel·la. De fet, si la novel·la vol ser el que demanava Stendhal, és a dir, un mirall de la realitat, en el cas del gerent, tresorer i senador del Partit Popular Luis Bárcenas, el novel·lista només haurà d’imaginar la forma, vull dir el “com” construirà la novel·la, perquè el “què”, és a dir la matèria, la trobarà íntegrament als diaris.

De tota manera, em sembla que fins ara hem conegut tan sols la punta d’un iceberg que s’intueix tan gran que podria acabar enfonsant el Titànic, o el que és el mateix, aquest partit Alfa de què parla Juliana en els seus escrits, que va tenir a sou el personatge en qüestió fins el desembre de 2012, encara que fos acomiadat amb –cito textualment la Cospedal- una “indemnización que se pactó en diferido y, como fue en forma de simulación o en diferido, tenía que tener la retribución correspondiente a la Seguridad Social”. I mantinc l’original perquè la traducció se’m fa impossible, encara que, segons diu també la Cospetal, tot és molt clar. Sobretot, que el PP va actuar “como hay que hacerlo” (“como Dios manda”, hauria dit Rajoy, sempre tan metafísic). És a dir (segons ells asseguren), d’acord amb la legalitat.

Però no em vull referir al contracte que ha lligat Bárcenas al PP durant més de vint anys, sinó a com aquest personatge actuava, cosa que hem conegut a partir de les notes que prenia de manera regular i ordenada l’agent del banc suís -el Dresdner Bank de Ginebra- amb qui Bárcenas tractava habitualment.

Luis-Barcenas-a-su-llegada-a-B_54366849986_51347059679_342_226

Sembla que el personatge començà la seva carrera el 1990, que anà pujant lentament i acaba essent meteòrica a partir del novembre de 2004, com ha explicat en un brillant article d’investigació Luis García a La Vanguardia. Aleshores (el 2004), Bárcenas era tresorer del PP i acabava de ser elegit senador a les files d’aquest mateix partit. Parlem, doncs, d’un home rellevant que deuria tenir l’absoluta confiança del seu cap de files, Mariano Rajoy i de tot l’aparell. Doncs bé, és l’1 de novembre de 2004 quan Bárcenas acut al banc suís i explica al seu interlocutor bancari que, gràcies als “negocis amb obres d’art” que du a terme, serà capaç d’incrementar el seu patrimoni en “un milió d’euros a l’any”. Patrimoni que durà fora d’Espanya en una patriòtica, decisió.

Potser Bárcenas no se’n va adonar, però el cert és que el banquer que el va atendre va fer constar les seves afirmacions en un informe secret a disposició del banc. Sembla, doncs, que el senador popular devia ser molt convincent perquè el banquer féu constar a l’informe que no tenia motius per creure que tot allò era un bluf, ja que en aquell moment el saldo que Bárcenas tenia al Dresdner superava els 10 milions d’euros. Estàvem, doncs, davant d’un home que havia fet ingressos més que considerables al banc des de feia anys. Ingressos, però, que serien una bagatel·la si els comparem amb els 22 milions que va tenir en el compte el 2007, molt inferior encara a la que hi acabaria tenint, ja que el patrimoni que el personatge va  dur a l’estranger assolí finalment els 38 milions d’euros. Estem, per tant, davant una carrera brillantíssima com a inversor.

El corresponsal de La Vanguardia és molt precís en la narració dels fets, tant com ho fou també l’empleat del banc que atenia Bárcenas, el qual, després de fer constar que els ingressos d’aquest fins al 2002 procedien de la construcció (a Espanya, durant uns anys, consumíem més ciment que a tots els països d’Europa junts), anotà que “el client treu d’Espanya i du a paradisos fiscals tot el que pot estalviar”. Això ho va escriure –segons ens conta García- en la “nota de visita” que va fer al Dresdner el 22 de març del 2002. Aquell dia Bárcenas havia dipositat 140.000 euros suposadament guanyats amb “el seu negoci immobiliari domèstic”. L’esmentat negoci “és molt rendible des de fa temps i mostra un gran potencial per a l’exercici 2002-2003”, afegia la comunicació interna, en la qual el seu autor reproduïa i donava per bones les consideracions del client.

La investigació duta a terme per aquest periodista de La Vanguardia és tan excel·lent com aclaridora de l’actuació de Bárcenas, ja que les notes entre els comercials i els directius del Dresdner sobre les posicions i els viatges de l’extresorer del PP formen part dels informes que les autoritats helvètiques han proporcionat al jutge del cas Gürtel-Bárcenas, Pablo Ruz. L’últim d’aquests informes –escriu García-, comporta tretze volums que el jutge ha traslladat a les parts a primers d’abril, i són ara objecte d’examen pels pèrits de la Policia i de l’Agència Tributària.

Un dels aspectes més rellevants de la investigació és l’anàlisi dels missatges entre els empleats i els caps del banc suís, els quals mostren un progressiu deteriorament en les relacions de l’entitat amb Bárcenas des que aquest hi va obrir el seu compte l’any 1990, precisament quan arrenquen els apunts comptables de la presumpta comptabilitat en negre que se li atribueix (els dits “papers de Bárcenas” que han provocat tant d’enrenou).

Escriu Luis García: “Tenint en compte els abundants ingressos que anava efectuant, i amb la vista posada òbviament en la legislació internacional sobre blanqueig de capitals, els gestors del Dresdner es van veure obligats a preguntar a Bárcenas sobre l’origen dels diners. Ell al·ludia gairebé sempre a les seves operacions amb quadres, al seu èxit en el ram immobiliari i a les seves participacions en diferents companyies. Si li demanaven detalls, llançava pilotes fora. ‘Té diverses empreses. Però no vol donar els noms per telèfon’, deia el seu assessor en la nota de l’1 de novembre del 2004. I afegia: ‘Li vaig explicar que la informació és necessària, a la qual cosa ell va contestar que canviaria de banc si això suposava un problema’.”

Aquests dubtes van fer que els silencis de Bárcenas, afegits a la seva condició de senador, induïssin el Dresdner a incloure’l en una “llista de vigilància”. Amb tot –segueix explicant García-, que “el llavors gerent del PP va poder continuar operant amb normalitat fins al 2009, quan el jutge el va imputar en el cas Gürtel i ell va començar a maniobrar per ocultar el seu patrimoni. En aquell moment van saltar totes les alarmes. Però encara van haver de passar gairebé dos anys perquè, arran de la petició d’assistència judicial procedent de l’Audiència Nacional, els suïssos paressin els peus al seu client espanyol, el març de 2011, quan la Fiscalia helvètica va ordenar al banc que congelés el compte de Bárcenas.”

Ben curiosa, per tant, aquesta història referent a un personatge tan íntimament lligat al PP (en això com Jaume Matas, que ho va ser tot dins el partit, no sols a les Balears). Historia que és alhora molt eloqüent per donar-nos a conèixer de prop una mena de paradigma del polític llest, espavilat i sense escrúpols, que és enaltit pels seus partidaris durant anys i que, quan cau en desgràcia, aleshores resulta que ningú no hi tenia res a veure.

Contra la reacció amb la llei, la revolució de la paraula

12 Mai 2013

La decisió del parlament aragonès

Dues persones utilitzen les mateixes paraules, la mateixa sintaxi, les mateixes expressions i les mateixes construccions gramaticals per entendre’s, però parlen llengües diferents. Sona a disbarat el que acabo de dir, però és la situació que, des de dijous passat, es dóna a la Franja de Ponent, la zona d’Aragó que limita amb Catalunya, on bona part de la població parla el català i pràcticament tothom l’entén. Doncs el Parlament aragonès, que presideix la popular Luisa Fernanda Rudi, ha votat una llei per rebatejar aquesta llengua. Allí ja no es parla català sinó “lapao”. A més, també ha canviat el nom de l’aragonès. Aquest, ja no es dirà com sempre. Es dirà “lapapyp”.

Potser vostè, amic lector, creu que li prenc el pèl, però no, li estic explicant la realitat, la nova veritat decretada pel Partit Popular (PP) i pel Partit Aragonès Regionalista (PAR), que són els responsables directes d’aquesta llei. Diguem, però, que del mal fet, l’únic que té d’aprofitable aquesta decisió parlamentària és que ens desmitifica el concepte de “llei” tal com l’hem entès tradicionalment. Sabíem que aquesta podia ser justa o injusta, encertada o desencertada, constitucional o inconstitucional. Però ara constatem que també pot ser absurda, arbitraria, estúpida i, el que és encara pitjor, acientífica. Però constitucional!

Torno al “lapao” encara que sé que intentar raonar en matèria de llengües és inútil perquè el qui no està disposat a entrar en raó no hi entrarà mai. Tot i així voldria posar uns exemples als diputats del PP i del PAR que dijous passat van cometre aquesta barrabassada (legal i constitucional). Imaginin per un moment que el govern del president Maduro, a Veneçuela, mogut per la reacció contra la conducta del govern espanyol, du una llei al Parlament, que l’aprova, en virtut de la qual, la llengua oficial del país ja no es dirà “espanyol” o “castellà”, sinó “corinareal”. Imaginin també –no és demanar massa- que el govern de la senyora Fernández de Kirchner, molesta igualment per les decisions del govern de Madrid, reacciona i decideix que la llengua que parlen els argentins ja no es dirà “espanyol” o “castellà”, sinó que es dirà “tócatelarajoy”.

Tindrem aleshores que, legalment, la llengües que es parlaran a Veneçuela i a l’Argentina seran el “corinareal” i el “tócatelarajoy”, perquè així ho determinen unes decisions legislatives preses per les cambres on radica la sobirania nacional. Per tant, aquestes denominacions no seran només legals i constitucionals, sinó també democràtiques al cent per cent. Confio tanmateix que els diputats del PP i del PAR estaran d’acord en què seran acientífiques, absurdes i arbitràries. Per més, doncs, que els diputats s’entestessin a fer això, per més que els seus respectius parlaments aprovessin unes lleis ajustades a la constitució en aquest sentit, els veneçolans i els argentins continuarien parlant espanyol. El “corinareal” i el “tócatelarajoy” no serien, sinó, unes absurdes demostracions de la mala fe i de la ignorància dels seus respectius Parlaments. Serien, diguem-ho clar, les seves vergonyes.

Dialectes catala

La decisió del Parlament de Catalunya

Anem ara a una altra decisió ben diferent: la que ha pres el Parlament de Catalunya quan afirma que Catalunya és un subjecte polític i jurídic sobirà. Una decisió que, com tots sabem, el govern de l’Estat ha recorregut davant del Tribunal Constitucional, que determinarà si és o no ajustada a la Constitució. I si decideix que no ho és, estarem davant d’una decisió il·legal, per inconstitucional. Però no estarem davant d’una decisió absurda, arbitrària,  irracional o acientífica. Perquè en el cas de Catalunya, no ens movem en el camp de la ciència o de la raó, sinó en un camp molt diferent: en el de dirimir si una decisió política del Parlament és o no és constitucional.

Sé que m’he d’explicar. Avui, molts catalans (si més no els representats pels partits que ostenten la majoria al Parlament de Catalunya) no se senten a gust en el marc constitucional espanyol i volen modificar-lo, però es troben amb una impossibilitat insalvable, perquè els qui són majoria a Catalunya (que ells afirmen que és una nació) representen una ínfima minoria de l’Estat espanyol (on la majoria creu que només Espanya ho és). Ells saben, per tant, que modificar legalment la Constitució en el sentit que voldrien no és possible i aquesta és la causa que els ha dut a iniciar l’únic camí que tenen a l’abast: el de la revolució contra l’ordre establert, que és l’únic mètode que la humanitat coneix per actuar en aquets casos des que té memòria.

En efecte, si l’evolució constitucional per dur a terme els canvis polítics que es pretén consolidar no és possible pels mecanismes legals, aleshores les conviccions polítiques empenyen els homes vers la revolució (que sempre és, per naturalesa, il·legal). Ara bé, la novetat de la revolució que la majoria política dels catalans ha iniciat darrerament radica en el fet que no és una revolució a l’ús, vull dir amb armes, barricades, ferits i morts al carrer. No, és la revolució de la paraula. Perquè en això consisteix la declaració (probablement inconstitucional) del Parlament. I també la declaració de voluntat de dur a terme una consulta democràtica per a la independència.

Tots sabem –jo el primer- que fins i tot també la paraula pot ser il·legal, perquè quan per mitjà d’aquesta es demana un referèndum per a la independència de Catalunya en el qual participin només els ciutadans d’aquesta comunitat, aquesta voluntat no s’adapta a la Constitució. Estem, per tant, davant d’una actitud de desafiament revolucionari, però pacífic. I també democràtic, vist si més no des de la perspectiva dels catalans. Certament que no agradarà a la majoria del poble espanyol –ja ho hem vist i ho veiem cada dia- però ningú no podrà dir que la proposta sigui irracional ni acientífica. Simplement, perquè es mou en un altre terreny. La lluita per la independència (des que el món és món) és una voluntat política d’esdevenir precisament això: un subjecte jurídic i polític sobirà. Voluntat que, en el cas de Catalunya s’ha anat forjant al llarg del temps i que ara té un abast molt ample. Majoritari si tenim en compte les forces que configuren avui el seu parlament. Per això xoca de manera frontal amb la legalitat espanyola, que no vol que aquesta evolucioni en el sentit que demanen els catalans. Per això el govern, sabent que té darrere seu una gran majoria (no a Catalunya però sí en el conjunt de l’estat), es tanca en banda i es blinda amb la Constitució.

Jo no sé com acabarà aquesta revolució de (i amb) la paraula. Però sé que les revolucions triomfen o són ofegades. En el primer cas solen produir herois. En el segon, víctimes. Fins i tot les revolucions de la paraula, com la catalana, per més que, gràcies a Déu i a la intel·ligència dels homes, aquesta no produirà ferits, ni morts, ni destroces d’edificis ni de ciutats. I això no es poc.

En síntesi

El que jo volia destacar quan m’he posat a escriure aquest matí és molt simple: que la decisió del Parlament aragonès de denominar “lapao” al català de la Franja de Ponent pot ser tan legal i democràtica com es vulgui, però és alhora arbitrària, irracional i acientífica. I des del punt de vista polític és, per tant, reaccionària. Perquè respon únicament a una reacció visceral contra l’actitud dels catalans.

En canvi, la decisió del Parlament català que declara que Catalunya és un subjecte polític i jurídic sobirà, molt probablement és il·legal per inconstitucional, però no és arbitrària, ni irracional ni acientífica. Tampoc és reaccionaria. Ben al contrari, és el primer pas d’una decisió política revolucionària, encara que els catalans no estiguin disposats a utilitzar més que el raonament i la paraula en la seva revolució.

Sobre la Llei FACTA, les SICAVs i la lluita contra el frau

5 Mai 2013

Després de gairebé quatre anys de negociacions, Barack Obama ha aconseguit imposar l’aixecament del secret bancari a Suïssa. Berna va acordar implementar la legislació FACTA que preveu l’intercanvi automàtic d’informació en tots els comptes en poder dels nord-americans al país.* I això és una bona notícia. Caldrà esperar que la pressió dels Estats Units d’Amèrica ajudi perquè les coses finalment comencen a traslladar-se a Europa.

Els elements essencials hi són: sembla, per tant, que el secret bancari està vivint els seus últims dies i això, amb sort, pot acabar amb el frau i amb l’evasió d’impostos (o bé ajudar a reduir les dues coses, perquè hem de reconèixer que els experts en aquesta matèria són tan audaços com intel·ligents). A tall d’exemple direm que, només dins la Unió Europea, la pèrdua estimada d’ingressos fiscals anuals és d’un bilió (!) d’euros, molt pocs dels quals pertanyen a les classes mitges i als assalariats, sobre els qual recau el major esforç fiscal.

1_Dollar_1957_igwt

El dòlar, moneda que continua afirmant que els Estats Units creuen en Déu. “In God we trust”.

Acabarem amb els paradisos fiscals?

Sembla, doncs, que ja és hora d’actuar i d’acabar amb les pràctiques qüestionables d’alguns països d’Europa que coadjuven decididament en aquest frau en massa, perquè, avui, el problema de l’evasió fiscal no sols és coadjuvat per paradisos fiscals llunyans, com per exemple les britàniques Illes Verges (Carib), sinó també per Estats que tenim a la vora i que contribueixen a aquest greu problema de solidaritat i de justícia, com Suïssa, Mònaco o les illes Jersey i Guernsey. I molt pitjor encara, per Estats que formen part de la Unió Europea, com  Luxemburg i Àustria. I això no és tolerable.

Aquests socis europeus no han acceptat fins avui l’intercanvi d’informació sobre la base d’una sospita particular de l’administració tributària respecte d’un contribuent determinat. Sembla, doncs, que, com la Infanta Cristina i el seu marit Iñaki Urdangarin, aquests països consideren que la comunicació de les declaracions de renda a un jutge que sospita de les seves malifetes és un atemptat injustificable a la seva vida privada. Però tots sabem que, per defensors que siguem del respecte a la privacitat –que ho som-, és fonamental que aquesta cedeixi quan l’interès comú ho demana. I el secret bancari dels països que he citat no defensen fonamentalment la privacitat, sinó que, amb la seva actuació opaca, impedeixen que es persegueixin actuacions fraudulentes i, en definitiva, es converteixen en còmplices o, com a mínim, encobridors d’evasions fiscals que poden ser delictives.

Amb les noves normes en preparació, l’intercanvi d’informació serà sistemàtic i els defraudadors ja no es podran escapar tan fàcilment. Aquesta és una mesura de la justícia fiscal, perquè els impostos que ells no paguen els paguen uns altres. Evidentment.

El problema de les SICAVs

Dit això convé recordar que la política fiscal europea no hauria de limitar-se a la lluita contra el frau dels individus, ja que l’optimització fiscal que duen a terme amb gran precisió d’acord amb la llei (!) –i això és el més sagnant- algunes de les grans empreses (Les Societats d’inversió [col·lectiva] de capital variable o SICAVs, que tributen a l’1% ** ) és una veritable injustícia per a les Petites si mitjanes empreses o PIMEs, que no tenen la mateixa capacitat per organitzar-se.

Per tant, encara hi ha molt de camí a recórrer en aquest camp, ja que, a petició de França, Regne Unit i Alemanya, l’OCDE està treballant per establir noves normes per complicar aquest tipus de pràctiques abusives que permeten a empreses com  Starbucks, Google o bé Amazon (per citar-ne tan sols algunes de molt conegudes) pagar poquíssims impostos sobre els seus enormes beneficis.

starbucks

Val a dir, però, que sóc pessimista, perquè hi ha una cosa que fa difícil canviar la situació impositiva de les SICAVs. És la següent: que si se’ls exigeix pagar més impostos, tot d’una aniran a d’altres països on sigui més fàcil obtenir una rendibilitat superior, traslladant simplement el seu patrimoni a una societat europea que estigui subjecta a una legislació menys restrictiva. Dit d’una altra manera, l’endemà d’augmentar els impostos a les SICAVs, totes estaran domiciliades a Luxemburg.

És, doncs, evident que per resoldre aquesta greu i injusta situació, caldria que es dugués a terme una acció coordinada de tots els països importants a fi d’endurir, conjuntament i alhora, les normes fiscals, per tal que obstaculitzin la fugida dels diners a països que no participin d’aquesta acció coordinada.

Tanmateix, hem de saber que recórrer aquest camí (que a nosaltres ens sembla tan lògic) és, avui, pràcticament inviable, perquè hi ha massa interessos que impedeixen que s’hi avanci. Entre d’altres raons, perquè els amos de les SICAVe són, probablement, el col·lectiu més poderós del món. I el món, avui (es probable que sempre hagi estat així) no el regeixen els governs dels Estats, sinó els grans posseïdors de capital, els quals, entre d’altres facilitats, tenen les tecnològiques, i decideixen sobre els seus diners en dècimes de segon, mentre que els Estats –i no parlem ja de les institucions de poder internacionals, com la Unió Europea-, necessiten dies, mesos i, de vegades, anys per prendre decisions de govern que són tan urgents com necessàries.

Tot i així, definir i implementar una política fiscal comuna dins la Unió Europea és essencial en el context d’una política econòmica que també afecti a tots els Estats (per bé que aquest desideràtum sembli encara molt llunyà). I això perquè els impostos són, de fet, l’instrument que permet que els Estats promoguin el desitjat creixement que  ens ha d’ajudar a sortir de l’actual depressió econòmica.

————

* La Llei FACTA (Foreign Account Tax Compliance Act) dels EE.UU és una llei extraterritorial que elimita el secret bancari i que, en els termes que està redactada, obliga als bancs i entitats financeres de tot el món. De fet, des del passat 1 de gener 2013, les entitats financeres de qualsevol país que siguin (Bancs, Asseguradores, Administradores de Pensions, Administradores de Valors i similars, denominades FFI per les seves sigles en anglès) hauran de complir –segons diu aquesta llei- noves regles en la captació, processament i transmissió d’informació, derivades de la llei fiscal de comptes a l’estranger dels EE.UU). La característica més singular d’aquesta llei és que pretén aplicar-se també a d’altres Estats (d’aquí que sigui molt polèmica), perquè trenca normes internacionals. Per això, el fet que Berna hagi decidit subscriure-la pel que fa als comptes en poder dels nord-americans a Suïssa és un gran avanç en el camí de la transparència i en la lluita contra el frau.


%d bloggers like this: