Josep Maria Quintana

En política, les frases simples tenen una força considerable. «Que els tornin tots», «retorn immediat», «el cent per cent». Davant la situació creada a Ceuta després de l’entrada massiva dels dies 30 i 31 de juliol, PP i Vox han convertit aquestes expressions en una de les seves reivindicacions. El secretari general del PP, Miguel Tellado, va reclamar l’11 de setembre que retornàs al seu país «el 100%» dels qui havien entrat irregularment; Vox ha exigit igualment la devolució de «tots aquells que entraren il·legalment». Dies després, Alberto Núñez Feijóo va precisar que el retorn havia de fer-se «de conformitat amb la legislació nacional i europea».

Aquesta darrera precisió és essencial (encara que contradiu les anteriors). Perquè la pregunta no és si Espanya pot retornar persones que han entrat irregularment. Evidentment que ho pot fer. La pregunta és si pot decidir per endavant que seran retornades totes. I aquí la resposta de la legislació és molt més clara del que suggereixen els eslògans.

La Llei orgànica 4/2000, d’estrangeria, disposa a l’article 58 que no cal un expedient d’expulsió per a la devolució de les persones que «pretenguin entrar il·legalment al país». El Reglament d’estrangeria vigent concreta que s’hi inclouen els interceptats «a la frontera o en les seves immediacions» i estableix que han de ser conduïts a dependències policials perquè siguin identificats i, «si escau», retornats. Tenen, a més, dret a assistència jurídica i a intèrpret.

Per tant, seria fals sostenir que l’entrada irregular dona, per si mateixa, dret a quedar a Espanya. No en dona. Però tampoc l’entrada irregular permet prescindir de totes les altres normes que integren l’ordenament jurídic. I és aquí on la pretensió de retornar anticipadament «el cent per cent» topa amb la llei.

La primera excepció és evident: la protecció internacional. El mateix article 58 de la Llei d’estrangeria estableix que, si la persona formalitza una sol·licitud de protecció internacional, no podrà ser retornada fins que s’hagi decidit almenys sobre l’admissió de la petició. La Llei 12/2009 d’asil ho reforça: una vegada sol·licitada la protecció, l’estranger no pot ser objecte de retorn, devolució o expulsió mentre no es resolgui la seva sol·licitud o se’n declari la inadmissió.

Des del 12 de juny de 2026 hi afegeix una garantia encara més explícita el Reglament europeu 2024/1348, directament aplicable als estats membres. Una petició de protecció existeix des del moment en què la persona expressa davant una autoritat el desig de rebre protecció internacional. Ni tan sols és necessari que pronunciï la paraula «asil». I, si l’autoritat té dubtes sobre el sentit de les seves paraules, té l’obligació de preguntar-li expressament si vol protecció. El principi europeu de no-devolució impedeix, a més, enviar ningú a un país on corri un risc greu de pena de mort, tortura o tracte inhumà o degradant.

La segona qüestió, encara més sensible, és la dels menors no acompanyats. Aquí no hi ha cap marge per a una devolució automàtica. L’article 35 de la Llei d’estrangeria obliga, primer, a determinar l’edat i a posar el menor a disposició dels serveis de protecció. Després, abans d’una eventual repatriació, l’Estat ha d’obtenir informació sobre les seves circumstàncies familiars, escoltar-lo si té prou maduresa, recaptar informes dels serveis de protecció i del Ministeri Fiscal i decidir si el seu interès superior exigeix el retorn o la permanència a Espanya. El Reglament vigent desenvolupa un autèntic expedient individual de repatriació: la decisió final ha de prendre’s d’acord amb el principi de l’interès superior del menor. No hi ha, jurídicament, una resposta col·lectiva possible.

I això no és teoria. El Tribunal Suprem ja ho va establir arran de la devolució al Marroc dels menors que havien entrat a Ceuta el maig de 2021. En la sentència confirmada el gener de 2024, va declarar aquelles devolucions il·legals perquè s’havien realitzat amb «absoluta inobservança» del procediment previst legalment: faltaven expedients individuals, informació sobre la situació de cada menor, audiència i intervenció del Ministeri Fiscal. El Suprem recordà, a més, que el Protocol núm. 4 del Conveni Europeu de Drets Humans prohibeix les expulsions col·lectives. I va deixar una idea que convindria no oblidar: ni tan sols l’aquiescència del Marroc dispensa les autoritats espanyoles de sotmetre’s a la Constitució i a les lleis.

La Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea completa aquest marc: garanteix el dret d’asil, prohibeix les expulsions col·lectives i estableix que, en tota actuació pública relativa als infants, el seu interès superior ha de constituir una consideració primordial.

Així doncs, el debat es pot plantejar sense demagògia en cap sentit. Espanya té dret a controlar les seves fronteres i a retornar les persones que no tenguin dret a romandre-hi, sempre que es compleixin els requisits legals. Però el que no pot fer és decidir primer que retornarà tothom i examinar després —o no examinar— si alguns són menors, si demanen asil, si necessiten protecció o si concorre alguna altra causa que impedeixi la devolució.

Per això, quan Feijóo afirma que vol el retorn de tots «de conformitat amb la legislació nacional i europea», aquesta clàusula canvia necessàriament el sentit de la paraula «tots»: jurídicament només pot significar tots aquells que, després de l’examen que exigeix la llei, resultin efectivament retornables. I quan Tellado i Vox reclama la devolució de tots els qui entraren irregularment, aquesta formulació, entesa literalment, no contempla les excepcions i els procediments obligatoris que acabem de veure.

L’Estat de dret té, precisament, aquesta incomoditat: la llei també obliga quan dificulta la solució que políticament ens agradaria aplicar. En una democràcia no és l’eslògan qui decideix qui se’n va i qui es queda. Ho decideix la llei, persona per persona.

Per això em deman: Si Feijóo un dia governa, respectarà aquestes lleis o farà com Trump que no té cap mena de recança a l’hora de saltar-se les lleis nacionals i internacionals?

El discurs pronunciat per Isabel Perelló en l’obertura de l’Any Judicial contenia afirmacions difícilment discutibles en una democràcia constitucional. La independència dels jutges no és un privilegi corporatiu, sinó una garantia dels ciutadans; les resolucions judicials han de poder adoptar-se sense pressions del Govern, dels partits o dels mitjans de comunicació; i la crítica a una sentència no hauria de degenerar en la desqualificació personal del jutge que l’ha dictada.

Fins aquí, poca cosa a objectar. El problema apareix quan aquesta defensa, impecable en els principis, transmet una concepció massa unilateral de les amenaces que avui afecten la credibilitat de la Justícia.

Perelló advertí, amb raó, que atribuir motivacions polítiques o ideològiques als jutges pel simple fet de discrepar de les seves resolucions erosiona l’Estat de dret, especialment quan ho fan responsables institucionals. També reclamà prudència i mesura als mateixos jutges. Però aquesta apel·lació a l’autocontenció ocupà un espai menor que la defensa del Poder Judicial davant les crítiques externes.

La controvèrsia sorgida aquests dies entorn de l’anomenada «llei de nets» ajuda a entendre per què aquesta mirada resulta insuficient.

El Tribunal Suprem ha suspès cautelarment determinats efectes electorals de les inscripcions en el Cens Electoral de Residents Absents de ciutadans que adquiriren la nacionalitat espanyola a l’empara de la Llei de memòria democràtica. La mesura es justifica pel «perill fundat, real i seriós» que l’increment extraordinari del cens podria representar per a l’objectivitat i la transparència de futurs processos electorals.

Es tracta d’una mesura cautelar, no d’una sentència definitiva. Però afecta un dret fonamental: el sufragi.

Podria semblar que les objeccions a la resolució procedeixen només del Govern o de sectors polítics interessats. No és així. Jutgesses i Jutges per a la Democràcia i la Unió Progressista de Fiscals han expressat una profunda preocupació per la decisió, tot començant per manifestar el seu respecte a la independència del Tribunal Suprem. Aquesta dada és essencial: demostra que es pot defensar sense reserves la independència judicial i, alhora, formular una crítica severa a una actuació jurisdiccional concreta.

Les objeccions són rellevants. S’ha qüestionat que unes mesures cautelars adoptades en un recurs contra una actuació de la Junta Electoral Central acabin incidint sobre una instrucció de 2022 que no constituïa directament l’objecte del procediment. També s’ha recordat que els afectats són ciutadans espanyols en virtut d’actes que continuen essent vàlids i que no han estat part en el procés.

Hi ha, a més, un problema de proporcionalitat. El risc que el Tribunal pretén evitar es projecta sobre unes eleccions futures que ni tan sols han estat convocades; la restricció, en canvi, ja opera jurídicament sobre els efectes electorals de determinades inscripcions. Quan el dret afectat és el sufragi, aquesta asimetria exigeix una ponderació especialment rigorosa.

Dins la mateixa Sala del Suprem, a més, la magistrada María Alicia Millán formulà un vot particular contrari a la decisió majoritària. Però la novetat més significativa s’ha produït a la mateixa Junta Electoral Central. La JEC ha acordat complir la resolució del Suprem, com institucionalment li correspon, però ha rebutjat per només set vots contra sis la possibilitat de recórrer-la. 

Aquesta divisió interna és molt reveladora. Mostra que no ens trobem simplement davant polítics que qüestionen jutges, sinó davant una autèntica controvèrsia jurídica dins les mateixes institucions.

Acatar una resolució judicial no significa compartir-ne els fonaments. Aquesta distinció és fonamental. L’obediència institucional a una decisió judicial no la converteix en jurídicament indiscutible. Si gairebé la meitat dels membres de la JEC consideraven que existien raons per recórrer; si hi ha un vot particular dins el mateix Suprem; i si jutges i fiscals plantegen objeccions sobre proporcionalitat, abast de la cautelar i afectació del sufragi, la discussió ja no pot despatxar-se com una ofensiva política contra la judicatura.

I aquí és on el discurs de la presidenta del Tribunal Suprem mereix, al meu entendre, una revisió crítica.

Naturalment, no correspon a Perelló desautoritzar públicament els magistrats que han dictat una resolució ni actuar com una instància revisora de les seves decisions. Però entre interferir en una resolució i limitar-se a advertir contra els qui qüestionen els jutges hi ha un ampli espai per a l’autocrítica institucional.

La confiança en la Justícia no es deteriora només quan un ministre acusa imprudentment un jutge de fer política. També pot deteriorar-se quan un tribunal adopta mesures extraordinàriament invasives sobre drets fonamentals; quan ciutadans que no han estat escoltats veuen restringits els efectes d’un dret essencial; o quan una resolució suscita fortes discrepàncies dins la mateixa comunitat jurídica.

Admetre-ho no debilita la independència judicial. La fa més creïble.

Perelló afirmà que el Poder Judicial és un «veritable contrapès» dels altres poders de l’Estat. És cert. Però precisament perquè és poder, també necessita límits. La independència no pot convertir-se en un argument suficient per legitimar qualsevol actuació. Els jutges disposen d’una enorme capacitat per controlar l’Administració, suspendre decisions i afectar drets; aquesta responsabilitat exigeix independència, però també motivació rigorosa, proporcionalitat i consciència dels límits del propi poder.

Existeix el risc d’identificar la defensa de la independència judicial amb la defensa de qualsevol resolució judicial. No són la mateixa cosa. Una sentència o una interlocutòria poden ser discutibles, revocables i fins i tot equivocades sense que la crítica amenaci la separació de poders. El sistema de recursos parteix precisament d’aquesta evidència: els jutges són independents, però no infal·libles. I el respecte institucional no exigeix silenci.

La presidenta té raó quan reclama prudència, respecte i lleialtat institucional als responsables polítics. Però aquesta exigència guanyaria autoritat si fos acompanyada d’una altra igualment clara dirigida cap endins: els tribunals també han de preguntar-se si la manera com exerceixen el seu poder reforça o erosiona la confiança que reclamen dels ciutadans.

La independència judicial és indispensable. Però no és autosuficient. Necessita imparcialitat, prudència, bona argumentació, respecte escrupolós als drets i consciència dels límits del propi poder.

I, sobretot, necessita una virtut que cap institució democràtica no s’hauria de permetre perdre: la capacitat d’exercir l’autocrítica abans d’exigir-la als altres.

El passat 17 de gener, festa de Sant Antoni i Diada del Poble de Menorca, el Consell Insular va confiar la conferència institucional a Marcos de Quinto, empresari, antic alt directiu de Coca-Cola i exdiputat de Ciutadans. L’elecció ja havia despertat perplexitat abans de l’acte, però aquesta sensació va créixer quan el convidat va començar reconeixent, amb una franquesa gairebé provocadora, que no coneixia el problema de l’habitatge a Menorca. De fet, la crònica de l’endemà constatava que la seva intervenció va contenir molt poques al·lusions a l’illa.

No es tracta de negar a ningú el dret d’opinar. Marcos de Quinto pot defensar el liberalisme més radical, combatre els impostos, denunciar la regulació del mercat o considerar que l’Estat interfereix massa en l’economia. El problema és un altre: si aquesta era la persona adequada per pronunciar la conferència institucional del dia en què Menorca se celebra a si mateixa. Fins i tot Miquel Fèlix, que va criticar el boicot de Més per Menorca i va defensar que calia escoltar De Quinto abans de jutjar-lo, admetia després que aquella intervenció «no era la més idònia per celebrar la festa de tots els menorquins».

El títol ja era prou revelador: Una mirada liberal al tema de l’habitatge. I el contingut encara ho fou més. De Quinto va sostenir que als anys setanta «tot era més fàcil», va carregar contra els impostos, la burocràcia i la regulació i va presentar la llibertat del propietari gairebé com un principi sense contrapès. En un dels escassos exemples menorquins, es preguntà per què qui hereta una finca ha de ser titllat d’especulador si la ven a un francès, i ho resolgué amb una fórmula contundent: «Això és llibertat, no impedir a la gent que faci el que vol». També ridiculitzà la conversió dels desitjos en drets i culminà la defensa del mèrit individual preguntant-se per què, si ell s’havia matat a estudiar i treballar i havia guanyat molts diners, «l’únic que s’ha de repartir és el que és meu».

És una manera de veure el món, sens dubte. Però no és precisament una mirada concebuda per interpretar la complexitat d’un problema col·lectiu, i menys encara per ocupar la tribuna central d’una diada institucional. La qüestió no és que fos liberal; la qüestió és que el Consell va convertir una celebració que hauria d’aspirar a representar sensibilitats molt diverses en l’aparador d’una tesi ideològica concreta, defensada, a més, per algú que confessava no conèixer la realitat sobre la qual parlava.

Set mesos després, Ceuta ens ha ofert una mena d’epíleg grotesc d’aquella elecció. Enmig d’una crisi migratòria i política d’una gravetat extraordinària, De Quinto ha aparegut com un dels promotors i rostres més visibles de l’autodenominada «Armada de la Solidaridad», una flotilla d’embarcacions privades que arribà a Ceuta carregada de banderes espanyoles amb la pretensió de proclamar que «Ceuta no se toca». La imatge que ha fet fortuna és prou expressiva: Marcos de Quinto compareix davant les càmeres amb un botellín de cervesa a la mà. Isabel Garcia Pagan ho descriu a La Vanguardia amb una paraula difícil de millorar: esperpèntic.

Però el més revelador no és el botellín. És la naturalitat amb què De Quinto transforma una situació dramàtica en escenari per a la seva pròpia representació política. Va demanar que es declaràs l’estat de setge i que es convocassin eleccions. Quan Nicola Cecchi, conseller del PP a Ceuta, va mostrar el seu desacord amb alguns comentaris durant un àpat, De Quinto reaccionà indignat a les xarxes i acusà el popular de representar «la incapacitat del PP de connectar amb el sentit comú». És a dir: qui arriba de fora en iot i bevent cervesa, s’erigeix en portaveu d’una ciutat en crisi, dicta què s’hauria de fer a Espanya i no tolera que l’amfitrió faci mala cara.

Encara hi ha un detall més significatiu. De Quinto mateix va afirmar que l’àpat havia estat sufragat pel govern de Ceuta i va emprar aquest fet per retreure a Cecchi que pretengués condicionar el que ell podia dir; posteriorment, el Govern de Ceuta va negar haver-ne assumit el cost. I quan li van retreure el caràcter de la flotilla, ell mateix va establir la diferència amb altres mobilitzacions marítimes amb una frase que retrata millor que qualsevol comentari el rerefons del personatge: «Nosotros ni tomamos porros, ni vamos con rastas, ni hacemos batucadas». Als seus vaixells, explicà, sonava el Viva España de Manolo Escobar.

Tot això podria quedar en una anècdota pintoresca si no revelàs un estil: una barreja d’autosuficiència, provocació, menyspreu per la complexitat i extraordinària seguretat a l’hora de donar lliçons als altres. El problema no és només el que pensa Marcos de Quinto. El problema és la seva manera d’ocupar l’espai públic com si qualsevol tribuna —la sala de plens del Consell de Menorca o el port de Ceuta— fos adequada per convertir-la en escenari de les seves certeses.

Per això val la pena recordar Sant Antoni. Aquell dia molts vam sortir de l’acte preguntant-nos què hi feia aquell home allà. No perquè no pogués pensar com pensa, sinó perquè una institució ha de saber distingir entre convidar una veu al debat públic i lliurar-li la tribuna solemne d’una celebració que pertany a tothom. La Diada de Menorca mereix persones capaces d’entendre què representa, de parlar-nos des del coneixement o, almenys, des del respecte a la singularitat de l’illa.El que hem vist ara a Ceuta no rectifica aquella impressió; la confirma. Els qui vam pensar que el Consell Insular de Menorca havia comès un error greu convidant Marcos de Quinto a pronunciar la conferència institucional de Sant Antoni, senzillament, no ens vam equivocar.