Josep Maria Quintana

Amb motiu de l’ordenació episcopal del prevere Gerard Villalonga a la Catedral de Menorca el passat 23 d’abril, s’ha dit reiteradament que era el primer menorquí designat bisbe de Menorca després d’Antoni Vila Camps (1747-1807), i l’afirmació és certa, però tret d’algunes poques coincidències (els dos són menorquins, els dos són experts en Dret Canònic i els dos han estat successors del bisbe Sever), els seus pontificats difícilment es podran semblar. No debades han passat més de dos segles entre l’un i l’altre, i aquest fet distorsiona qualsevol comparació. Tot i així, permeteu-me que avui us parli una mica del bisbe Vila, ja que, del bisbe Villalonga, aquests dies se n’ha parlat abastament… i molt bé.

El primer designat com a bisbe de Menorca un cop restituïda la diòcesi per la butlla de Pius VI Innefabilis Dei (1797) va ser, en efecte, Antoni Vila Camps, natural de Ciutadella, el qual havia cercat apassionadament els favors del rei per obtenir un càrrec eclesiàstic. Coneixem en aquest sentit una carta dirigida al monarca on es postulava per a un benefici que li permetés dur a terme els seus projectes intel·lectuals, i coneixem també la seva postulació per assumir la pabordia de Menorca. No l’aconseguí, és cert, però sí una canongia a la Seu de Mallorca, tot i que mai no va residir a l’illa veïna sinó que, amb un permís reial (i amb gran disgust dels canonges mallorquins), s’establí a Madrid. Va ser, doncs, a la capital on va ser autor d’una obra escrita que esdevé un compendi d’idees de caire absolutista. 

Un dels seus treballs més coneguts és “El noble bien educado”, que va escriure quan exercia el càrrec de preceptor del fill primogènit dels comtes de Villapaterna. Es tracta d’un llibret que vol ser una “Instrucción Político-Moral de un maestro a su discípulo, en que en un compendio de la Moral-Christiana se dan solidísimos documentos para la perfecta educación de un caballero, con muchas máximas importantes y utilísimas reflexiones”.

A Madrid escriu també la “Vida y Virtudes del invicto-mártir de Christo y grande abogado de la honra san Juan Nepomuceno” (1777), i “El vasallo instruido en las principales obligaciones que debe a su legítimo monarca” (1792). Publica alhora el suplement espanyol a la “Biblioteca Portátil de los Padres de la Iglesia”, de Mr. Tricalet, i tradueix el missal siríac-àrab imprès a Roma, a partir del text llatí d’Eusebi Rinaudot, que publicà amb el títol “Divina Liturgia de la Iglesia Católica y Apostólica de Siria o la Santa Misa del Apóstol Santiago” (desconeixem la data). Deixà també inèdites una Novena de Santa Juana Francisca Fremiot de Chantal, i “La ciencia del sacerdote, ó conocimiento completo de quanto deben saber y practicar los que se dedican, ó están ya dedicados al Servicio y culto de Dios”. A l’últim, deixà inacabada i inèdita la que pretenia ser la seva obra senyera: el “Diccionario Enciclopédico”, que es conserva a la Biblioteca Episcopal d’Albarrasí.

Tot i que residint fora de Menorca, sembla que Vila coneixia, però, molt bé el rerefons polític de la realitat menorquina perquè, segons creu Terrón, no seria estrany que els informes tan precisos que posseïa el comte de Floridablanca abans fins i tot d’haver-los rebut del marquès de Solleric (els que van propiciar la conquesta espanyola el 1782) procedissin de Vila. I si és així, no seria estrany que el suport donat al monarca espanyol per conquerir Menorca dels britànics l’hagués ajudat a aconseguir l’enyorada mitra.

Designat finalment bisbe de Menorca el 1797, Vila, com a primera actuació, lliurà una carta al degà del Capítol de canonges de Mallorca per comunicar-los aquesta notícia, carta que provocà un agre debat sobre si calia o no repicar les campanes de la Catedral de Mallorca. De fet, els seus companys de capítol no devien apreciar-lo poc ni gens, com es pot deduir de la reunió que van tenir el 29 de maig de 1797, a la qual van decidir no cantar un Te Deum solemne d’acció de gràcies, com era costum en aquests casos, perquè, si ho feien, el Capítol “se exponía á que la ciudad no quisiese entrar con aquellas demostraciones, que acostumbra y que esto seria un desayre para el Cabildo”. De tota manera, les pressions a què els canonges es van veure sotmesos determinaren finalment que, el 18 de juliol d’aquell mateix any, el Te Deums’acabés cantant a la Catedral de Palma.

Com és comprensible, Vila no devia rebre gens bé el que era, sens dubte, un clar menyspreu dels canonges mallorquins, als quals —la vendetta è un piatto che se serve fredo— decidí visitar oficialment abans de venir a Menorca a prendre possessió, en una clara acció de revenja al “desayre” que d’ells havia rebut prèviament. 

Aquests —quin remei!— es van veure obligats a rebre’l a la Sala capitular el 28 de juliol de 1798 on, els agradés o no, li van retre homenatge, tot afirmant que —segons diu la crònica de la reunió— “el Cabildo tenia particular satisfacción que su Magestad hubiese distinguido á uno de sus hermanos elevándole á la Dignidad episcopal; Que quedaría eternamente reconocido á las atentas expresiones que acabava de merecer á su Ilma y que podía disponer sin reserva de todo quanto dependiese del Cabildo (…) para el arreglo de su Santa Iglesia que iva á fundar”.

Antoni Vila no va venir, per tant, a Menorca fins uns mesos més tard, concretament el 2 d’agost de 1798. I amb ell començà la represa històrica de la diòcesi de la qual ha pres possessió el bisbe Villalonga —aquest sí— el mateix dia de la seva ordenació episcopal.

Gabriel Julià explica que, malgrat les clàusules del tractat vigent amb la Gran Bretanya, que prometien la llibertat de culte catòlic, el fet de coincidir la presa de possessió del bisbe Vila amb la darrera dominació anglesa de Menorca, les relacions amb els governadors van ser molt difícils, cosa gens estranya en un bisbe de mentalitat absolutista, netament partidari dels espanyols i lligat del tot amb l’aristocràcia espanyola fidel a la monarquia dels Borbó. Primerament, va topar amb el governador Stuart, després amb Fox, i les relacions entre l’altar i el tron es van deteriorar ràpidament. No debades aquells volien intervenir en l’administració de les rendes i els béns de l’Església, exigien que es retés comptes dels diners i de les inversions d’aquesta, volien prendre part en qüestions d’ordre i disciplina eclesiàstiques, i alhora anunciaren la publicació d’un reglament secularitzador que, de dur-se a terme, hauria deixat a l’arbitri del governador anglès l’autoritat i la jurisdicció eclesiàstica, despullant el clergat de la immunitat de què gaudia sota domini espanyol, subjectant-lo a l’autoritat civil.

Per intentar endreçar el que no era endreçable, Vila va decidir viatjar a Londres l’any 1802 amb la voluntat de presentar una queixa formal al Govern britànic, i deixà el govern de la diòcesi al canonge Bartomeu Taltavull. Ja no tornaria a l’illa, perquè essent fora de Menorca, va ser destinat a Albarrasí (Terol), on morí el 1807.

Amb tot el que he dit, i si bé és cert que tant el bisbe Vila com el bisbe Villalonga són especialistes en Dret Canònic, cosa que segurament els apropa, les diferències que marquen (sobretot) els temps en què l’un i l’altre han estat elegits, així com el tarannà amb què l’un i l’altre han afrontat el seus pontificats, ens fan veure que aquests seran per força diferents. Però el repte seguirà essent el mateix, perquè si el bisbe Vila va haver de lluitar contra l’actitud desafiant dels governadors britànics, contraris a l’autonomia de l’Església catòlica; el bisbe Villalonga haurà de fer front a un desafiament potser encara més greu: el provocat per una secularització cada cop més gran de la societat menorquina que —cal només llegir les estadístiques— ens fa veure que la laïcitat és, entre nosaltres, un fenomen real, que no desmenteix la concorreguda i brillant cerimònia que va tenir lloc el passat 23 d’abril a la Catedral de Ciutadella. 

A començaments dels anys vuitanta del segle XVIII, Friedrich Von Schiller (1759-1805) va definir el segle en què havia nascut com “el segle tacat de tinta” en observar que mai fins aleshores s’havia llegit hi escrit tant. L’elevació del rang de la literatura, la seva importància per a la vida, havia augmentat de manera colossal. De fet, la irrupció del romanticisme que ja s’estava insinuant estarà marcada per aquesta època àvida de lectura i lliurada a l’escriptura de manera furiosa.

Rüdiger Safranski, que ha estudiat a fons el Romanticisme, ens diu que, a finals del segle XVIII, l’excés de lectures es convertí gairebé en una epidèmia, és clar que en els reduïts cercles de la gran i la petita burgesia. Fins i tot pedagogs i crítics culturals començaven a queixar-se d’aquest fet conscients que es fa difícil controlar què li succeeix a la persona que es lliura a la lectura, una activitat que, segons creien els retrògrads i pusil·lànimes, podia provocar en el lector excitacions i fantasies. La jove que llegeix asseguda al sofà —deien—, que devora novel·la rere novel·la, no és, per ventura empesa secretament a cometre excessos? I si ens fixem en els alumnes que s’aficionen a la lectura, no és possible que es vegin empesos a participar en aventures que ni de bon tros se’ls acudiria als professors?

No és sobrer recordar preguntes com aquestes que acabo de transcriure, perquè la lectura —que, més que cap altra acció humana contribueix a despertar l’intel·lecte i a obrir els horitzons del món a qui la practica—, no sempre ha estat ben vista pels qui pretenen controlar la vida dels homes i sotmetre’ls a la seva voluntat. De fet, només cal girar-nos al que encara està succeint a l’Afganistan o bé a l’Aràbia Saudita, per veure com en aquests territoris es fa tot el possible per sotmetre les dones a una ignorància absoluta, negant-les el dret a l’educació i, en definitiva, a la lectura, conscients els talibans que aquesta desperta l’esperit i els ajudarà a empodrar-se, a prendre consciència dels seus drets i, per tant, a esdevenir senyores del seu propi destí.

Si fem una mirada enrere, veurem que entre 1750 (any en què neix a Maó Antoni Roig i Rexart, un dels grans il·lustrats menorquins del segle XVIII) i el 1800, es duplica el nombre dels qui, al món (potser hauríem de reduir aquest món a Europa), saben llegir. A finals de segle, aproximadament el 25 per cert de la població europea constitueix ja un públic potencial de lectors. Assistim, doncs a un canvi d’hàbits i de lectura: ja no es llegeix molts cops un mateix llibre —com succeïa amb la Bíblia, els devocionaris o els almanacs—, sinó que es llegeixen molts llibres alhora.

Veiem, doncs, com desapareix l’autoritat dels grans llibre importants (i amb això no vull dir que la Bíblia no s’hagi de seguir llegint) mentre es difon l’exigència d’una major quantitat de material de lectura, és a dir de llibres de molt diversa temàtica que comencen a ser llegits amb interès i devoció.

Segons ens diu Safranski, entre 1790 i 1800 apareixen al mercat uns 2.500 títols de novel·les, és a dir que, en aquests deu anys, se’n publiquen la mateixa quantitat que durant els noranta anteriors. I això significa que la oferta arriba al gran públic, que aprèn l’art de llegir, el valora i li dedica molt de temps, de manera que la lectura arriba a emplenar molts moments del dia que fins aleshores es dedicaven a l’oci.

I com que una cosa en duu una altra, l’augment de l’afició de llegir duu també lligada la pulsió per escriure, ja que són molts els autors que, durant aquests anys, es dediquen a escriure llibres, i això fa que es progressi de manera ràpida en el coneixement mentre la societat avança i les persones assoleixen posicions de llibertat cada cop més àmplies.

Safranski fixa la seva atenció bàsicament en el món preromàntic alemany —el de Shiller, de Schlegel, de Novalis o de Schelling— però nosaltres, els menorquins, també ens podem fixar en el desplegament cultural que, basat en la lectura i en l’escriptura, es desplega en el darrer terç del segle XVIII, quan observem que Maó no es troba aquests anys amb escriptors aïllats, ans al contrari, experimenta un fort moviment col·lectiu que és conscient de formar part del corrent cultural europeu. 

Es tracta —com molt bé han dit els professors Pons i Salord— d’una nova classe social burgesa que ha bastit uns propis esquemes culturals, la qual intentarà expressar la seva vinculació amb l’Europa il·lustrada del moment. Doncs bé, la primera fornada d’intel·lectuals i escriptors maonesos, que esdevenen sens dubte els més representatius del seu temps, tots nascuts a mitjan segle XVIII, és la que va crear la Societat Maonesa de Cultura (1778–1785), síntesi de tots els afanys enciclopedistes de l’època, d’acord amb l’objectiu de crear una biblioteca que satisfés tota la curiositat del saber i contribuís també a generar discursos, traduccions, obres de creació literària i debats que palesaven la seva vitalitat cultural. 

D’aquesta Societat Maonesa de Cultura en parlà Francesc Hernández Sanz l’any 1921 en un article modèlic. Setanta anys més tard, els professors Pons i Salord van desvetllar tots els seus “registres”, fent-los públics amb una introducció completa i ajustada. La Societat, doncs, pretenia, en primer lloc, formar una biblioteca (“nos som units en Societat amb lo intent de formar una Biblioteca”, diu la divisió preliminar del Registre de la societat), és a dir, es proposava reunir una col·lecció de llibres per tal que aquests es poguessin llegir.

Pons i Salord ens expliquen que cal cercar els referents de la Societat Maonesa de Cultura en l’àmbit capdavanter anglès on —com succeïa en el món alemany de què ens parla Safranski—, també al llarg del segle XVIII es va configurar el que Arnold Hauser anomenà “el nou públic lector”, resultat d’un anivellament cultural que es va traduir en l’existència d’un cercle relativament ampli de persones que comprava i llegia llibres, i que va fer de la lectura un costum i una necessitat des de l’aparició de periòdics com The Tatler (1709-1711) i The Spectator (1711-1712).

També, doncs, a Anglaterra trobem ja a principis del segle XVIII societats de lectura burgeses que difondran àmpliament la lectura i el saber. No ens hem, per tant, de sorprendre que, a Menorca, un grup de persones inquietes encapçalat per Joan Ramis i David Cause (aquest de nacionalitat britànica) s’aglutinessin al voltant de la Societat Maonesa de Cultura, un fet que —segons ens expliquen els esmentats professors— palesa la connexió amb aquest ampli corrent renovador, l’estendard del qual són els llibres i la premsa periòdica; és a dir la lectura, d’acord també amb els interessos d’un nou i ascendent públic burgès com el que es va formar dins la Menorca de les dominacions britàniques i francesa; un públic àvid de fer-se amb les obres clau que havien de formar part de la biblioteca de qualsevol il·lustrat —neoclàssic i preromàntic— europeu.

Penso que venia a tomb avui, diada de Sant Jordi, un article com aquest, quan joiosos celebrem la festa del llibre, una jornada que ens convida a comprar, a llegir i, per què no?, també a escriure. Cadascú al nivell per al qual es cregui dotat, fent tanmateix un esforç per progressar en l’afany d’aprendre i de conèixer, perquè estic convençut que, qui llegeix i escriu, especula al voltant d’una revolució personal, d’una transformació que li fa possible que les coses ordinàries de la seva vida brillin sota una nova llum i es vegin des de perspectives que, sense la lectura, no seria possible tan sols besllumar. Per això he afirmat en el títol que “llegir ens fa més lliures”.

Va ser el professor Jordi Castellanos el qui, quan jo estava escrivint la meva tesi doctoral sobre Nicolau M. Rubió i em plantejava com va afrontar  el que coneixem com “la crisi de l’esperit europeu” —una idea que va preocupar a pensadors tan remarcables de l’època com Oswand Spengler o Henri Massis—, em va recomanar la lectura de Nicolás Berdiaev, i més en concret la seva obra Una nueva edad Media, que jo vaig llegir en una traducció espanyola de 1937.

Berdiaev (1874-1948) va ser un escriptor i filòsof rus, les profundes conviccions religioses del qual i l’oposició a l’autoritarisme van marcar la seva obra i la seva vida. Als vint-i-cinc anys, va patir el desterrament al nord de Rússia, condemnat pel règim tsarista. A Alemanya va efectuar estudis de postgrau i, posteriorment, va ser professor a la Universitat de Moscou (1919-1920), però va ser expulsat de la seva pàtria en oposar-se radicalment al comunisme.

A París, per intermediació del filòsof i escriptor catòlic Léon Bloy , va conèixer Jacques Maritain, amb el qual va mantenir una interessant i rica correspondència que, recentment, ha treballat Bernard Hubert a Nicolas Berdiaev et Jacques Maritain: Un dialogue d’exception (1924-1948), Editions du Pavillon de l’Arsenal. 

Berdiaev trobà, doncs, Maritain un cop abandonà l’URSS, i observà que, a París, el pensament rus havia interessat a Occident gràcies sobretot a la recepció dels grans novel·listes eslaus (bàsicament Tolstoi i Dostoievski) i a l’exili d’intel·lectuals russos que es van establir a França després de la revolució bolxevic. També s’adonà que Maritain es mostrava particularment sensible al que succeïa a Rússia, d’on eren originàries la dona i una nora del pensador francès. I d’aquest encontre amb molts punts en comú va sorgir un diàleg fecund que abordà la filosofia, la teologia, la mística, la poesia, l’eclesiologia i els problemes socials.

Maritain, catòlic de pedra picada, i Berdiaev, ortodox militant, es van plantejar en aquest diàleg quin era el futur del cristianisme en un moment en què l’ortodòxia estava amenaçada a Rússia pel comunisme ateu i, a Europa, avançava a passos de gegant la secularització. Maritain, filòsof tomista, s’enfrontava a un cristianisme afeblit i considerava providencial que la Revolució d’Octubre hagués expulsat bona part de la intel·lectualitat russa. En això hi veia l’oportunitat de fer un nou cristianisme. 

Alhora, Berdiaev havia observat detingudament els motius del triomf de la revolució bolxevic i exposà al seu interlocutor la seva visió de la història russa. A El destino del hombre contemporáneo, Berdiaev creu trobar el declivi de la cultura europea en  la difusió de la ideologia burgesa i dels seus valors i s’inscriu en la tradició de pensadors russos com Dostoievski i Leontiev, tot reivindicant en aquest punt l’herència de Léon Bloy, que odiava l’aburgesament del món, una realitat que considerava contrària i incompatible amb una existència cristiana autèntica.

A Una nueva Edad Media, Berdiaev desenvolupa altres temes coherents amb les aspiracions i algunes de les tesis de Maritain: així la del desdoblament de l’home que apareix al Renaixement i va empitjorant a l’Edat Moderna, tot afirmant que és en aquesta etapa quan “l’home sense Déu deixa de ser home”. Alhora, observa que la naturalesa del socialisme i el significat del comunisme rus han esdevingut una mena de “religió atea” que s’ha fet possible per l’acció dels cristians infidels als ensenyaments de Jesucrist.

Maritain i Berdiaev van discutir molts temes que poques vegades dissociaven la raó i la fe i van treballar per a una millor comprensió de les diferents confessions cristianes entre elles. La primera reunió entre els dos filòsofs va tenir lloc el 1925, any marcat per la creació a Roma de la comissió “Pro Rússia”, sota la supervisió directa del Papa, és a dir, en un context que convidava els catòlics “a un descobriment i un esforç per entendre l’espiritualitat ortodoxa”. Esperonats, doncs, per aquesta idea, Berdiaev i Maritain van organitzar a partir de gener de 1926 reunions interconfessionals públiques que reunien catòlics, ortodoxos i protestants, que finalment van resultar decebedores per als organitzadors i van acabar el 1928 a causa de l’encíclica Mortalium Animos, de Pius XI, que, en el fons —i també en la forma—, era una clara diatriba contra la unitat dels cristians després de proclamar que només una sola religió —la catòlica— podia ser la vertadera. I aquesta actitud papal va provocar la retirada dels teòlegs catòlics del debat per obediència al Papa. Tot i així, les trobades, a pesar del seu fracàs final, van permetre alliberar d’alguna manera el pensament religiós en la mesura que aquest ja no va estar reservat només als eclesiàstics. Com assenyala Berdiaev al seu Essai d’autobiographie spirituelle,: “Per primera vegada, els cristians de diferents confessions podien parlar de religió entre ells”, i això va fer que tant Maritain com Berdiaev organitzessin a Clamart (França), entre 1929 i 1932, reunions privades per tractar de temes espirituals i místics. 

La importància de l’intercanvi epistolar entre aquests dos pensador cristians radica sobretot en l’empremta que va deixar en la ment d’aquells que, aleshores joves, maldaven per forjar el seu pensament en l’àmbit temporal i espiritual en la crisi de les ideologies dels anys trenta, i rebutjaven tant el model capitalista desenfrenat com el comunista, que consideraven desproveïts de consideració espiritual. No ens hem d’estranyar, per tant, que fins a cert punt, Maritain i Berdiaev fossin reconeguts poc després com a pares del personalisme. 

Bernard Hubert creu que Maritain s’interessà per Berdiaev en veure que reflexionava sobre uns problemes socials que ell encara no havia considerat, però que ja l’afectaven, com és el de la justícia econòmica o el de l’aplicació de la moral cristiana a les classes treballadores, és a dir sobre unes matèries que van contribuir a l’adveniment i difusió de l’humanisme cristià.

És, doncs, tota la gènesi del moviment personalista reunit al voltant d’Emmanuel Mounier i de la revista Esprit el que s’aclareix amb aquest intercanvi de cartes, ja que és en el moment de la creació d’Esprit, que Mounier dialoga amb Maritain i Berdiaev. De fet, és a l’article que Berdiaev publica al primer número de la revista —“Veritat i mentida del comunisme”—, on hem de buscar la pauta de la revisió que Mounier farà del comunisme. I serà després de les reserves manifestades per Maritain sobre Esprit i el comunisme que Mounier es dirigirà a Berdiaev dient que “Els personalistes reconeixen en ell [Berdiaev] una de les seves fonts d’inspiració, tant per les seves perspectives filosòfiques com per la seva voluntat  d’alliberar el sentit del comunisme, en la història universal, de la política partidista”.

Aquesta correspondència mostra, per tant, que més enllà de diferències religioses específiques, hi ha una gran proximitat entre Maritain i Berdiaev, tant pel seu vincle comú —Léon Bloy—, com per la seva cultura filosòfica, així com també pel seu gust per la mística i la reiterada demanda que tots dos fan de justícia social. De fet, aquesta proximitat provocà que Action Française (partit d’extrema dreta) acusés Maritain d’haver “caigut sota el control” de Berdiaev. Però més que un veïnat de creences o de conviccions, el que es va produir va ser un recorregut comú que van dur a terme els dos pensadors, des del socialisme al catolicisme fervent en Maritain, i des de la proximitat del comunisme fins al retorn a la fe ortodoxa en Berdiaev. I en aquest viatge, tant l’un com l’altre van ser companys en una lluita comuna contra el món burgès i el món comunista que calia dur a terme per mitjà una revolució política i espiritual alhora.

Amb el títol que encapçala aquest article d’avui acabo de publicar una novel·la (Nova Editorial Moll, col·lecció Raixa nº 212) que, en línia amb les moltes que ja duc publicades amb la intenció de fer literatura a partir de fets cabdals de la història de Menorca, aborda el problema del comerç d’esclaus que tant important va ser en la realitat espanyola i va involucrar no pocs personatges menorquins que es van enriquir amb aquesta mena de negoci.

Si bé l’esclavitud és tan antiga com la humanitat, la boja carrera pel tràfic es disparà l’any 1789 en esdevenir legal per dos anys a les illes del Carib, lapse de temps que es va anar perllongant i estenent a d’altres colònies.

Curiosament, els britànics, que havien estat campions de l’esclavatge, van declarar il·legal el tràfic l’any 1807 tot incitant els països europeus perquè també fessin el mateix. El 1817, els govern britànic i l’espanyol van signar a Madrid el tractat d’abolició del tràfic d’esclaus pactant que no entraria en vigor fins al 1820. Tot i així, va ser consentit entre 1820 i 1845 i només aleshores començà a reprimir-se amb disposicions legals i, bàsicament, per l’actuació naval del West Africa Squadron, que, si es topava amb un vaixell esclavista el confiscava i el conduïa a Freetown (Sierra Leone) per jutjar la tripulació i alliberar els negres esclavitzats.

A Espanya, l’any 1836 s’establí la llibertat de tots els esclaus que arribessin a la península, però l’esclavitud va seguir ben viva a Cuba i Puerto Rico on va seguir practicant-se il·legalment durant molts anys a pesar de les lleis repressores del tràfic. De fet, a mitjan segle XIX, la base més fèrria de l’estructura social cubana era, precisament, la formada pels esclaus, que representaven una tercera part de la població, l’única que treballava a l’agricultura i l’única que conreava els ingenios i els cafetars, sense que les diferents constitucions espanyoles que van regir al llarg del segle —i les lleis aplicables a les colònies— els haguessin reconegut mai cap dret individual. Aquestes xifres ens mostren la doble moral de la política espanyola que prohibia l’esclavitud a la metròpoli però la mantenia a les seves colònies. 

Les Corts del Sexenni Revolucionari van intentar parar el negoci del tràfic sense aconseguir-ho, i també la Primera República, novament amb poc èxit, perquè mentre el govern metropolità lluitava per la llibertat dels esclaus, l’oligarquia insular cubana ho feia per perpetuar l’esclavitud.

Finalment, no es va poder evitar l’inevitable, perquè Espanya (amb el Brasil) s’havia quedat sola davant del món en la seva numantina defensa de l’esclavatge. Fou l’any 1879 quan es va decidir l’abolició, però amb una fórmula tan poc clara que va permetre que l’esclavitud subsistís fins el 1886, sempre defensada amb obstinació pels hisendats cubans.

El llibre Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica (XVI-XIX), editat per Icària (2017), aprofundeix en la trajectòria de diversos personatges clau en el tràfic. Des d’alguns comercials barcelonins que van finançar desenes d’expedicions sense trepitjar cap vaixell, fins a indians que van emigrar pobres i van tornar rics, passant pels capitans de les embarcacions negreres i mariners que, a poc a poc, van amassar importants capitals amb les seves expedicions.

Martín Rodrigo i Lizbeth Chaviano, que en són coordinadors, expliquen que van ser moltes les famílies que es van enriquir amb el tràfic d’esclaus. No hem de fixar-nos tan sols amb la d’Antonio López, que va acabar sent marquès de Comillas i Senador. Podem també esmentar grans sagues de la burgesia barcelonina com els Xifre i Casas, els Biada i Bunyol, els Güell i Ferrer (comte de Güell), els Sama, els Plandolit, els Torrents i Serramalera, o elsVidal-Quadras, entre molts altres. I també madrilenyes com la del marquès de Manzanedo, i un reguitzell de polítics de la Restauració. Fins i tot la reina regent Maria Cristina cobrava del tràfic d’esclaus.

Menorca, i especialment Maó, també es va beneficiar econòmicament del tràfic d’esclaus al segle XIX. Així ens ho explicava l’antropòleg i professor universitari Gustau Nerín al llibre Traficants d’ànimes, d’Editorial Pòrtic (2015). La influència britànica del segle XVIII, el coneixement de l’idioma, la tècnica marinera i el treball amb les patents de cors van fer dels maonesos uns traficants de gran relleu.

Per a Gustau Nerín, és sorprenent l’alt percentatge de menorquins implicats en aquest negoci respecte d’altres llocs d’Espanya. La llista de capitans de vaixell negrers de Menorca que ell ens ofereix és àmplia. Esmenta Joan Sagrera, Joan Costa, Joaquim Andricaín, Antoni Capó, Josep Germà, Mariano Sintes, Joan Bufo, Miquel Abella i Vicente de la Torre entre d’altres.

Alguns maonesos, com Joan Pons i Francesc Vinent, tenien fins i tot factories a Guinea Equatorial on podien carregar fins a 100 esclaus en un vaixell cada hora. Per a ells era un negoci més. Francesc Vinent Vives, un home molt respectable, fins i tot va ser tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Maó.

La meva novel·la narra “l’afortunada vida” d’un d’aquests traficants: Martí Olivar. Es tracta d’una persona creada per la meva imaginació, però inspirada en un personatge maonès, també traficant, Antoni Vinent Vives (germà petit de Francesc), un prohom que va fer fortuna als anys trenta del segle XIX com a capità de vaixells negrers que traficava entre el golf de Guinea i les possessions espanyoles a les Antilles. Ell i els seus germans van arribar a establir una factoria negrera a l’illa de Corisco, fins que la persecució de la marina britànica contra el tràfic d’esclaus els va forçar a abandonar aquesta activitat.

Antoni Vinent, com el més conegut Antonio López, va ser també designat senador vitalici i premiat amb el títol de Marquès de Vinent per la reina Isabel II. Alhora, col·laborà amb el seu gran amic, el marquès de Comillas i altres prohoms en la creació del Banco Hispano Colonial, un negoci rodó que propicià el govern de Cánovas per finançar la Guerra dels deu anys a Cuba (1868-1878).

Més enllà de la inspiració que em va evocar aquest personatge, la història que es conta a la novel·la és pura invenció meva, però transcorre molt fidelment en el marc de la política espanyola del seu temps, de manera que el lector pot seguir, tot llegint els avatars de Martí Olivar, el procés de l’esclavisme a España i les complicitats dels polítics espanyols i dels terratinents cubans en el manteniment del tràfic fins gairebé a finals del segle XIX. 

El lector, doncs, que se senti atret per aquesta història es trobarà a la novel·la amb un empresari d’èxit maonès, que és també un polític ambiciós, un cristià exemplar i un sortós pare de família, el qual sap que ha aconseguit tot allò que somniava des que, essent molt jove i com molts altres menorquins, va decidir cercar la fortuna a l’altra banda del món. És a Cuba, terra promesa sota domini espanyol, on es convertirà en un dels darrers senyors de l’esclavatge, una indústria que poc a poc s’apropava a la seva abolició. I serà en el tram final de la seva vida quan, ennoblit pel rei i pel papa, el Marquès de Casa Olivar mirarà enrere i no podrà esquivar els records dolorosos, els tripijocs en la desesperada carrera per l’ascens social o, fins i tot, els episodis d’un passat fosc que ben podria malmetre la seva imatge pública. La malmetrà? Per saber-ho haureu de llegir la novel·la.

Avui diumenge és l’hora D del dia H per a Yolanda Díaz, la gran promesa de la política situada a l’esquerra del PSOE, que el mateix PSOE sembla impulsar —el paper que se li va donar Sánchez a la moció de censura ho demostra— per aconseguir novament un tàndem de govern en el qual Díaz pesi més que l’altre tàndem que continua asseient-se al banc blau del Parlament —el format per Ione Belarra i Irene Montero—, molt més vociferants, molt més tossudes i molt més problemàtiques per a l’actual president del Govern.

La posada de llarg de Yolanda Díaz, encara que ha aixecat expectació no ha deixat de presentar certes incògnites al llarg d’aquests últims mesos, no només perquè, com molt gràficament ha escrit Enric Juliana, de tant elevar-se corre el risc d’acabar levitant, i de tant posar-se de perfil davant els esdeveniments —cosa que no han fet les dues ministres de Podem— ja se li ha posat cara d’egípcia, cosa que no deixa de ser problemàtica perquè un líder ha d’acabar mullant-se en els temes crucials de la política i no pot sempre defugir-los amb bones paraules o amb silencis que acaben sent còmplices de la inacció.

I ja que acabo de parlar d’inacció crec necessari referir-me a la que ha protagonitzat Núñéz Feijóo durant la moció de censura que ha dut a terme Vox utilitzant la figura de Ramon Tamames, un personatge que s’ha sumat al xou polític organitzat per la bancada de Abascal tot demostrant que haver arribat a la senectut no li ha fet perdre una vanitat extrema. És cert que els seus 89 anys han despertat a l’hemicicle una certa tendresa entorn de la seva persona, però crec que si ser jove no és garantia d’encert en la política (encara que molts pretenguin fer-nos-ho creure), el fet de ser vell no ens ha d’impedir que jutgem el que hem vist amb severitat, ja que l’actuació del professor ha fregat el ridícul i l’esperpent.

És clar que ha servit per a alguna cosa: demostrar-nos que, amb la seva intervenció, la portaveu del Partit Popular, Cuca Gamarra, confirmava que el Partit Popular no està en condicions de renegar —menys encara de violentar— la seva possible relació amb Vox en un futur proper, perdent l’oportunitat de marcar les diferències, de la mateixa manera que el seu cap de files, Núñez Feijóo, imitant en aquest cas Yolanda Díaz, ha decidit també posar-se de perfil, conscient que potser ha de suplicar a Santiago Abascal els vots del seu partit per formar un govern de coalició, aquesta estructura política que els conservadors consideren abominable quan la practica l’esquerra, però que es revela com a adequada i meravellosa quan la duu a terme la dreta, com ha dit la senyora Díaz Ayuso referint-se al govern de Castella i Lleó presidit per Fernández Mañueco, que és, segons ella, un exemple per al futur d’Espanya.

És, doncs, possible que la moció de censura que Vox ha dut a terme hagi estat innòcua per al país, però no per a Núñez Feijóo, que està lliurant amb afany una batalla que no és fàcil: sumar al seu projecte polític el vot que fins avui s’havia decantat en favor de Ciutadans, i, alhora, arrabassar vots de Vox, a fi d’aconseguir la majoria absoluta dels diputats. Per descomptat que aquest escenari no és impossible, però si ens referim a la moció de censura, cal dir que ha estat, sens dubte, una pedra a la sabata del PP, ja que, si alguna cosa ha aconseguit Ramon Tamames ha estat curar (ni que sigui externament) les profundes ferides que les dirigents de Podem han causat al govern de Sánchez, que és, potser, l’únic beneficiat de la posada d’escena que hem pogut contemplar a l’hemicicle del Congrés dels Diputats.

Això explica l’esforç que duu a terme el PP per desprestigiar la política exterior del president del Govern, conscient que aquesta és la principal carta que està jugant Pedro Sánchez, carta que continuarà jugant durant el proper semestre que ha de presidir la Unió Europea, un fet que condiciona tot el seu calendari electoral. Per això, Núñez Feijóo ha iniciat una campanya que no pretén sinó desacreditar la política del president del Govern, a qui Díaz Ayuso ha anomenat “liberticida” (per descomptat que l’acusació és de gran calibre) mentre ell l’acusava de “rendir homenatge als autòcrates” i de ser amic de “quasi dictadors”, tot referint-se amb aquests greus qualificatius als líders progressistes d’Amèrica Llatina amb els quals s’ha reunit la setmana passada a la cimera Iberoamericana que s’ha celebrat a la República Dominicana, oblidant, però, Núñez Feijóo que a la mateixa cimera també hi va assistir el rei Felip VI.

¿És de rebut que el líder de l’oposició, aprofiti aquests intercanvis internacionals entre caps d’Estat i presidents de govern, prescindint de quina sigui la ideologia dels participants, per dir “Jo em sento orgullós de no rendir homenatge a governants aprenents d’autòcrates, ni a autòcrates que utilitzen el seu poble” fent retronar d’aplaudiments amb aquestes acusacions els militants que assistien a l’acte electoral que el líder del PP  duia a terme, acompanyat de l’alcalde de Madrid i de la presidenta d’aquella comunitat autònoma?

Però no només això ha fet Núñez Feijóo. El líder popular ha aprofitat els dies de la moció de censura per acudir a Brussel·les per manifestar la seva protesta a Ursula von der Leyen (política que procedeix de la CDU alemanya, és a dir, d’un partit soci del PP al Parlament Europeu) per l’oxigen que, al seu parer, la Comissió Europea està subministrant al Govern espanyol de coalició d’esquerres. Més encara, el líder popular s’ha mostrat molest per les lloances (o si més no per l’aprovació sense matisos) que el comissari Paolo Gentiloni ha fet al pla de reforma de les pensions negociat pel ministre José Luís Escrivá amb els alts funcionaris d’aquest departament de la Comissió Europea.

És cert que el pla de pensions l’ha pactat el Govern només amb els sindicats, ja que la patronal va preferir donar l’espantada per resposta, i que, per això mateix, el suport que ha rebut de la Comissió europea ha caigut com un gerro d’aigua freda sobre el cap del Partit Popular. Però estic convençut que, si bé un acord que englobés més forces polítiques hauria estat desitjable, haver aconseguit tancar un pacte que garanteix la pau social ha estat un encert indiscutible del Govern de Sánchez, que la Comissió Europea ha valorat, sobretot després d’observar com crema París de fa dues setmanes davant la incapacitat manifesta de Macron de tancar un acord amb els agents socials, fet que l’ha dut a aprovar la reforma de les pensions per decret i, per tant, al marge del Parlament.

Prescindint, doncs, de les raons que pogués tenir el president francès que li han impedit implementar la seva política en aquest camp, la veritat és que s’ha mostrat incapaç de trobar aliats polítics i ha evidenciat la solitud del seu Govern. La fractura política i social a França és, doncs, molt profunda, i —com afirmava en un dur editorial La Vanguardia el diumenge passat—, Macron, cada cop més sol, ha optat per governar com un emperador.

Tenint tan a la vora el que succeeix a França, ¿s’estranya Núñez Feijóo que la Comissió Europea lloï la política d’acords a què ha arribat Pedro Sánchez? I més encara: ¿És una mostra de patriotisme criticar les relacions del president del Govern amb els líders d’Iberoamèrica (tot i que alguns siguin d’esquerra) i desplaçar-se a Brussel·les per desprestigiar-lo davant les institucions d’aquesta mateixa Comissió?