Josep Maria Quintana

Vaig començar la meva vida professional a Euskadi quan, fa quaranta-quatre anys, el llavors ministre de justícia Francisco Fernández Ordóñez, em va nomenar titular de un dels registres de la propietat del País Basc. Concretament a Biscaia. Havia guanyat les oposicions uns mesos abans i em vaig dirigir a Bilbao amb certa prevenció ja que, al 1980, aquella societat no s’assemblava de res (o molt poc) a l’actual. Corria el mes d’octubre i, al llarg de l’any, ETA ja havia assassinat més de 80 persones. I encara que la xifra pot no ser exacta, a 31 de desembre van ser uns 90 els ciutadans assassinats. Entre ells, membres de les forces armades i de seguretat, polítics i civils. Aquest va ser, sense dubte, un dels períodes més intensos d’activitat d’ETA en la seva campanya per la independència basca.

Només feia un any de l’aprovació de l’Estatut d’autonomia quan vaig anar a Bilbao, i havien transcorregut uns mesos des que s’havien celebrat les primeres eleccions al Parlament Basc (9 de març de 1979), amb les quals s’havien cobert els 60 escons de què constava aleshores, distribuïts per igual entre els tres territoris forals de Biscaia, Guipúscoa i Àlaba. (Avui, el Parlament Basc té 75 diputats, 25 per a cada una de les tres regions).

Aquest esdeveniment havia marcat un moment significatiu en la història política del País Basc un cop tancada la dictadura franquista amb els següents resultats: el Partit Nacionalista Basc (PNV), liderat per Carlos Garaikoetxea, va ser el més votat, en obtenir 25 dels 60 escons disponibles. El va seguir Herri Batasuna (HB) amb 11 escons i el Partit Socialista d’Euskadi (PSE-PSOE) amb 9. Altres partits com Euskadiko Ezkerra (EE) i la Unió de Centre Democràtic (UCD) també van aconseguir representació al Parlament, però menor. Carlos Garaikoetxea va ser, per tant, elegit lehendakari i l’autonomia va començar a funcionar, però ho va fer amb el més absolut menyspreu de l’esquerra abertzale, ja que els 11 diputats elegits a les files d’Herri Batasuna, tot i que no hi havia cap llei de partits que els ho impedís, no van participar en aquell parlament, ja que menyspreaven les “institucions vascongades”, terme amb el qual es referien despectivament al Parlament i al Govern Basc sorgits de l’Estatut.

¿Se sembla en alguna cosa el panorama basc que vaig conèixer l’any 1980 amb el de 2024? ¿Què ha succeït en aquests 44 anys? Certament, moltes coses.

Recordo que, en aquells dies, la ria de Bilbao es trobava força deteriorada després de moltes dècades d’activitat industrial intensa. Durant gran part del segle XX, havia sofert una forta contaminació originada per les fàbriques siderúrgiques, drassanes i altres indústries pesades que es trobaven entorn seu. Això havia implicat que l’aigua estigués altament contaminada, fet que afectava negativament la vida aquàtica i la qualitat de l’entorn. Però aquell panorama va començar a canviar a finals de la dècada de 1980 i principis de la següent, quan es van iniciar projectes de regeneració urbana i ambiental. Aquests esforços es van intensificar amb el temps i van transformar la ria en una àrea més neta i atractiva que va donar pas a un nou període de desenvolupament i millora del paisatge urbà de Bilbao. La neteja i recuperació de la ria va ser un component clau en la revitalització de la ciutat, que va culminar en projectes emblemàtics com el Museu Guggenheim, que ha ajudat a redefinir la imatge de Bilbao com una ciutat d’art i cultura.

Però no solament és aquest el canvi que podem observar de la realitat basca, ni és el que en aquests moments m’interessa destacar, sinó el que afecta a la realitat política, que, des de llavors, també s’ha transformat radicalment. No tant en el que es refereix al govern de la comunitat autònoma, que seguirà estant en mans dels nacionalistes del PNV, partit que, si exceptuem dues breus ocasions, sempre han empunyat el timó del govern a Euskadi i ha tingut un paper central en la política d’aquella nacionalitat, com pel fet crucial que ETA va ser vençuda i el 2 de maig de 2018, quan va posar fi a gairebé seixanta anys d’activitat.

I no solament això. També perquè, després de la dissolució d’ETA, aquells 11 diputats d’Herri Batasuna que menyspreaven les “institucions vascongades” i no ocupaven els seus escons al Parlament, avui tenen 27 diputats, participen en la vida política institucional, aspiren a aconseguir algun dia el govern d’Euskadi i no solament han rebaixat les exigències identitàries sinó que s’han situat en un nacionalisme possibilista que els bascos han premiat.

El pols que avui es lliura a Euskadi no és per determinar qui llueix més pedigrí independentista, a diferència del que passa a Catalunya, on els partits nacionalistes s’esbatussen en una pugna fratricida per veure quin d’ells ho és més, sinó per saber qui defensa millor els interessos dels ciutadans, qui millor s’ocupa —per dir-ho amb una frase feta— de les coses del menjar.

I no deixa de ser significatiu que en una campanya que ha donat com a resultat final 57 (dels 75) diputats als dos partits nacionalistes (un situat a la dreta i l’altre a l’esquerra), no s’hagi parlat per res de la independència i sí, en canvi, s’hagi debatut sobre les necessitats més urgents del país.

Però vistes les coses des de la perifèria —i aquest és el meu cas—, vistes, doncs, de lluny però amb ànim de comprendre el que realment succeeix en aquella terra, sorprèn que, des de l’Espanya central, des d’aquest món tan particular que gira al voltant del que tan sàviament Enric Juliana defineix com el Madrid DF, el Madrid que domina els circuits del poder i dels grans altaveus mediàtics, es segueixi parlant d’ETA com si aquesta seguís existint, com si, en el fons, la seguissin enyorant, ja que la seva desaparició real ha donat ales als partits abertzales d’esquerra i els ha malbaratat el discurs.

Més encara —i el que ara diré no és de collita pròpia sinó copiat d’en Juliana— el veritablement greu és que aquests cercles que no poden concebre que la dreta no ostenti el poder a tota Espanya, el que de veritat desitjaven amb deliri és que EH Bildu hagués estat el partit vencedor.

És cert que, encara avui, a EH Bildu i al seu candidat, Pello Otxandiano, els queda un bon tros de camí per consolidar el seu imparable procés de normalització democràtica, com hem pogut constatar durant l’última setmana de campanya, després que va negar-se a reconèixer que ETA era, pura i simplement, una banda terrorista. Però negar l’evolució en positiu dels abertzales és negar l’evidència i demostra una imperdonable incapacitat per analitzar objectivament els fets.

No ens hem, per tant, de sorprendre si, durant les properes setmanes, aquesta mateixa dreta madrilenya i els seus amplis i poderosos circuits de poder mediàtic desitgen també la victòria de JuntsxCat a Catalunya, és a dir la victòria del “fugat Puigdemont” que tant odien, perquè una victòria d’aquest personatge els posaria en safata el cap de Pedro Sánchez, que és, des del seu punt de vista, l’únic responsable de tot el que hi ha de dolent al nostre país.

Més enllà, doncs, de constatar aquest fet, les eleccions basques també han deixat clara una altra cosa: que la victòria del PNV per pèls no treu que el PSE-PSOE s’hagi vist reforçat, no sols per haver obtingut dos diputats més que a les anteriors eleccions, sinó —i sobretot— perquè conserva una posició clau a les institucions basques, ja que serà decisiu per a la configuració del nou Govern.

Ara bé, acceptant que el PSOE surt reforçat (contràriament al que va succeir a Galícia), el partit que es troba a punt de ser desnonat és SUMAR, que a Euskadi segueix pràcticament en el no-res, i no en parlem de PODEMOS, que ja s’ha precipitat a l’abisme.

El passat 12 d’abril, pocs dies després de rebre el nomenament per part del president del Consell Insular del càrrec de president del Consell Científic de l’Institut Menorquí d’Estudis que, com sap el lector, és una institució pública que té com a missió la d’aglutinar, fomentar i general nou coneixement científic i cultural des de Menorca i per a Menorca, tot impulsant la investigació, la formació, l’intercanvi i el debat científic i cultural, vaig poder llegir a “La Vanguardia” un article francament preocupant en relació al moment pel qual està passant la cultura.

Val la pena detenir-nos-hi perquè, si observam el que està succeint als països del nostre entorn, veurem que el panorama que se’ns presenta no és certament optimista, tot i que som conscient que, al continent europeu, la cultura ha estat —i pens que ho segueix essent— un factor essencial de la seva identitat i, alhora, de la seva diversitat i desenvolupament. Europa, en efecte, ha estat bressol d’una rica varietat de tradicions, llengües, patrimonis artístics, filosofies i formes de govern que han exercit una profunda influència en la resta del món al llarg dels segles. Sens dubte, des de l’antiguitat clàssica de Grècia i Roma, passant pel Renaixement, la Il·lustració i fins a l’era moderna, Europa ha estat l’escenari d’importants avenços científics, literaris i artístics, com també ha estat el bressol de les ideologies que han guiat el món.

Hem de convenir, doncs, que, encara que, al llarg dels segles, i fins fa relativament poc, Europa també ha viscut en una permanent guerra civil, això no ha impedit que el que podríem definir com a “cultura europea” ha facilitat un diàleg entre els diferents pobles i nacions, ha promogut la pau, la comprensió mútua i també la col·laboració internacional. A més, ha contribuït significativament a l’economia del continent a través de la indústria creativa i l’educació.

Això no obstant, i si ens atenem a les dades actuals, no hi ha dubte que la cultura europea viu un moment de profunda incertesa en haver-se d’enfrontar a una cruïlla econòmica que impacta profundament en el seu teixit cultural. I això ho podem observar en els retalls pressupostaris que, com expliquen molt bé els diferents corresponsals de “La Vanguardia”, han arribat a les institucions culturals de França, el Regne Unit, Itàlia i Alemanya, amb una intensitat que ha sorprès els actors culturals i els ciutadans per igual.

Al Regne Unit, l’escena cultural s’enfronta a una crisi sense precedents. Amb retalls de més del 25%, grans teatres londinencs i l’English National Opera han hagut de reubicar-se o tancar les seves portes, deixant un llegat fosc després de catorze anys de mandat conservador que ha provocat un canvi dràstic en el paisatge cultural britànic, marcat per l’austeritat, que revela una tendència preocupant a la desvalorització de la cultura en temps de crisi econòmica.

Però no és només el Regne Unit que s’enfronta a la crisi, perquè la França de Macron, ha sacrificat 204,3 milions d’euros en subvencions culturals per equilibrar els seus llibres comptables. París, que com Madrid a Espanya, estava acostumada a la generositat estatal, ara veu com les seves icòniques institucions pateixen retalls significatius. I com a botó de mostra d’aquestes retallades podem observar la indignació de la ministra de cultura, Rachida Dati, que Macron havia pescat de les antigues files conservadores de Sarkozy, en veure’s obligada a retallar aquesta enorme xifra. I no hi ha dubte que aquest malestar a causa del retall reflecteix una tensió entre la necessitat d’austeritat i el reconeixement de la cultura com una faceta intrínseca de la identitat francesa.

Si passam a Itàlia, veiem que aquest país del sud també s’enfronta a la seva pròpia paradoxa cultural, ja que és un dels estats europeus que menys inverteix en aquest sector. En un intent de recentralitzar la cultura (perill que tenim a Espanya si l’avenç conservador es consolidés), Giorgia Meloni i el seu ministre de Cultura, el periodista Gennaro Sangiuliano, han plantejat dràstics retalls en el cinema i estan adoptant una estratègia política que cerca reformar la percepció cultural, sovint en detriment de la producció artística local.

El cas d’Alemanya que, com els països nòrdics, sent més proper l’alè de la guerra d’Ucraïna i veu, potser amb més preocupació que d’altres estats, els moviments que està duent a terme la Rússia de Putin, no és fàcil d’analitzar perquè, amb la seva estructura federal, presenta un panorama complex on cada land té la llibertat d’administrar el seu pressupost cultural. Tot i així, presenta com a realitat indiscutible un gran retall en la inversió cultural, ja que els pressupostos aprovats per aquest any inclouen un ajustament de la despesa en totes les partides tret de la dedicada a la defensa, que augmenta considerablement (no oblidem que els alemanys fins i tot s’estan plantejant el servei militar obligatori). Els retalls, doncs, en cultura, són també evidents, a pesar que el país intenta mantenir un delicat equilibri entre l’austeritat i el suport a la cultura, simbolitzat en la reducció del KulturPass, una quantitat individual de 200 euros que el Govern va donar als que feien 18 anys el 2023 per gastar en llibres, mitjans audiovisuals i entrades de cinema, concerts i teatre.

Val a dir, però, que la actual crisi cultural d’Europa no només posa de manifest la disminució de la despesa pública en art i patrimoni, sinó que també —i això és el més preocupant— fa créixer la tensió entre el valor intrínsec de la cultura i la dura realitat de la gestió fiscal en temps d’incertesa econòmica global. I el contrast és especialment marcat quan comparam aquestes retallades amb la inversió en defensa, que, a gairebé tots els països, roman intacta o fins i tot s’incrementa —aquest és el cas de França on Macron, davant el teló de fons de la guerra a Ucraïna i les amenaces de seguretat, no para de repetir que el país s’ha d’encaminar vers una “economia de guerra” que es tradueix en fets com la colossal inversió  en el nou portaavions nuclear que succeirà l’actual Charles de Gaulle el 2038, valorat en 10.000 milions d’euros.

Els canvis en el finançament cultural són, per tant, alguna cosa més que simples ajustos pressupostaris; són el reflex d’una política cultural que està redefinint el futur del sector. El desafiament, per tant, que té Europa és de trobar un equilibri entre la necessitat d’austeritat fiscal i el reconeixement de la cultura com un pilar essencial per a la societat. I en aquest reconeixement, els països haurien de considerar el valor a llarg termini de la cultura, que no només enriqueix la vida dels ciutadans sinó que és també un motor econòmic i un element clau en la diplomàcia i la suavitat del poder nacional.

La pregunta, doncs, que ens hauríem de fer és com Europa pot mantenir la seva herència cultural vibrant i dinàmica mentre navega per les aigües tumultuoses de la política fiscal en una era post-pandèmia. ¿És possible una “economia de guerra” que no sacrifiqui l’art i la cultura? I no hi ha dubte que la resposta a aquesta pregunta determinarà el llegat cultural d’una generació i la identitat europea en les dècades vinents.

L’escenari actual ens dona, per tant, una oportunitat per a la reflexió i per a l’acció. I aquesta acció exigeix un enfocament col·laborador que involucri governs, institucions culturals i la societat civil per idear estratègies sostenibles que protegeixin i promoguin la cultura. I no hem d’oblidar que la creativitat ha estat sempre una força resilient al llarg de la història europea, capaç de florir fins i tot en els moments més foscos. No hauríem, per tant, d’oblidar que vivim un moment fonamental per a Europa, que ha de tenir posat un ull en el present i un altre en l’herència del passat, per ser capaç de traçar un camí cap a un futur on la cultura continuï sent una columna vertebral de la seva identitat i un regal per al món. I és amb aquest objectiu que, al meu entendre, s’ha de moure l’Institut Menorquí d’Estudis en el moment que ens toca viure.

La notícia que, sobtadament, va aparèixer a la premsa dient que el port de Maó era un dels tres ports que el Govern espanyol havia destinat per servir d’escala a les flotes permanents de l’OTAN en cas de crisi ha causat un cert rebuig (no sé si molt majoritari, però sí dur i contundent, amb frases com “no a l’OTAN”, “no en el meu nom” o “Bases fora” etc., i amb una manifestació cívica que ha aplegat segons el diari unes 500 persones). A pesar d’això, com també va ressaltar una informació del diari Menorca, la notícia no era del tot sorprenent ja que, fa uns anys, quan l’aleshores comandant naval de Maó, Guillermo Coll Florit, va ser preguntat per la premsa sobre l’interès de l’OTAN per la rada maonesa com a enclavament estratègic de l’Armada al Mediterrani occidental, el marí va respondre afirmant que, de fet, el nostre port “duu més de 300 anys essent-ho, perquè Maó és el port de l’Estat situat més a l’est, fet que el converteix en la frontera oriental d’Espanya”.

No és l’objectiu d’aquest article pronunciar-me a favor o en contra de posar el nostre port al servei de l’OTAN, tot i que he de dir que no és gens estrany que un país que forma part de ple dret de l’Aliança Atlàntica des de fa quaranta anys, posi a disposició d’aquesta alguns dels seus ports, però sí voldria remarcar, com a historiador, un fet que, com a mínim, ens demostra que els sentiments, les voluntats i les percepcions canvien amb els anys, si és que, ara, el rebuig a l’OTAN és majoritari, cosa de la qual no n’estic gens segur.

En efecte, fa més o menys un segle, l’establiment al port de Maó del que aleshores es deia una “Base Naval Avanzada”va ser un desig molt generalitzat dels polítics i dels ciutadans menorquins que —ves per on!— contemplaven la decadència del port i enyoraven l’esplendor que havia tingut durant la primera meitat del segle XIX quan l’ocupaven, no ja navilis d’un club del qual Espanya formava part (com és cas de l’OTAN), sinó esquadres estrangeres com la del Mediterranean Squadron (EEUA), que hi va tenir una base naval entre 1815 i 1845, esquadres holandeses i, des de 1830, esquadres franceses que no sols hi entraven i sortien a plaer (deixant un bon rendiment econòmic), sinó que també utilitzaven l’hospital de l’illa del Rei per als seus malalts.

El primer gran lament de la decadència del port el va fer l’any 1885 Pere Riudavets Tudurí, capità de navili i gran historiador, nascut l’any 1804, fet que implica que, de jove, va ser testimoni dels anys d’esplendor, quan el port era seu de les esquadres a què m’he referit, que van arribar a tenir dins la nostra rada fins a 4.000 marins i un centenar de navilis. Escriu Riudavets: “Centro, en otro tiempo, de las operaciones de colosales escuadras, ya españolas, ya francesas o inglesas, convergencia de innumerables convoyes de todas naciones, y amparo y descanso de multitud de corsarios, que a principios de siglo surcaban el Mediterráneo, en todas direcciones, se halla hoy desierto y silencioso sin que se oiga ni un toque de diana, ni un saludo al cañón, ni una pitada de un contramaestre, ni un martillazo de un carpintero de ribera.”

Fruit d’aquest desencís causat per la “decadència” del port de Maó a partir de mitjan segle XIX (quan nord-americans, holandesos i francesos l’abandonen), polítics, militars i intel·lectuals dels primers anys del segle XX van intentar que, novament, el port de Maó  tingués un paper destacat a la història (com l’havia tingut al llarg dels segles XVIII i XIX), amb un projecte ambiciós: el de transformar l’antic Arsenal (de l’època anglesa) ubicat a l’illa Pinto en una important Base Naval.

El projecte sorgí quan, perdudes les naus amb la guerra contra els Estats Units de 1898, Espanya intentava refer la seva Marina incorporant-hi els hidroavions i un navili preparat per transportar-los que esdevingué mític: el Dédalo; per tant, en un moment que coincideix amb la decisió que va prendre el Govern espanyol, a instància del ministre de Marina, Augusto Miranda, d’impulsar tres grans bases navals, que decidí situar a Cartagena, El Ferrol i Maó, amb la idea de restaurar amb aquesta primera mesura la nostra malparada Marina de Guerra.

Creada la Base Naval de Maó per llei de 17 de setembre de 1915 (rebuda amb gran joia per la ciutadania maonesa —basta acudir, per confirmar-ho, a la premsa de l’època—), es designà com a comandant d’aquesta el capità de corbeta maonès, Pedro María Cardona (avui fill il·lustre de Maó), que de seguida amplià l’antic Arsenal per convertir-lo en una Base Naval a l’alçada de les circumstàncies. Per això, expropià 25 has de terreny, que uní a l’antic arsenal del segle XVIII, vorejà el terreny amb un mur de 3 metres d’alçada amb petites torres de vigilància incrustades al mateix mur, i va incloure-hi la torre vigia de Binissermenya, que quedà agregada al dispositiu d’alarma de la Base. També hi agregà la torre vigia de la Mola, que avisava de les embarcacions que s’aproximaven al port pel nord de l’illa, i la de Torret a la costa sud. Alhora, va fer muntar a l’interior del recinte una central elèctrica i una estació radiotelegràfica. A més, Cardona aconseguí que es destinessin a la Base quatre hidroavions, que li donaren aleshores una nova dimensió, ja que la base passava a ser aèria i naval al mateix temps, la qual cosa va fer que la visités de manera continuada el Dédalo, que era el gran porta-hidroavions de l’Armada.

D’alguna manera semblava que el port ressorgia emulant les velles glòries, com es remarcava en una carta que Francisco A. de Cienfuegos (que pretenia ser diputat pels conservadors) dirigí al president de l’Ateneu de Maó l’any 1915,  a la qual es queixava de la poca atenció que tenia l’Estat “al único beneficio positivo que encierra Menorca ¡oh grandioso Port-Mahón! (…) Y con razón se podrá afirmar ahora que cometería delito contra natura todo aquel que ose despojar a Mahón de su misión originaria de base naval.” La carta d’Álvarez Cienfuegos anava adreçada a Antoni Victory Taltavull, coronel retirat que era aleshores president de l’Ateneu de Maó.

Antoni Victory (1919), que representava sens dubte la institució cultural més remarcable de l’època, va acollir la proposta d’Álvarez Cienfuegos de bon grat i afegí encara noves raons per a la defensa d’aquesta idea. “Con esta Base y la de Cartagena —va escriure tot seguit—, y algunos puertos de refugio que puedan luego habilitarse tendrán nuestras escuadras y las de nuestros aliados a quienes nos convenga cederlas, los necesarios puntos de apoyo para poder dominar esta zona del Mediterráneo y ejercer en ella su acción, librando de ataques marítimos y de desembarcos al archipiélago balear y a la costa de la Península. La mejor garantía contra tales operaciones es dicha acción naval, completada con los campos de minas y los torpedos fijos y móviles, todo lo que ha de irradiar de aquellas Bases”. 

El somni de ressuscitar el port com a potència naval semblava, doncs, fa cent anys, un objectiu força desitjable, com es pot veure llegint els elogis que, des de la Revista de Menorca es van fer a la visita d’una esquadra de submarins espanyols l’any 1920, que també la premsa va destacar com una extraordinària notícia. Aleshores Maó vivia el somni en què el ministre Augusto Miranda li havia provocat amb la proposta de transformar el decaigut Arsenal en una “Base Naval avanzada”. No debades la ciutat li va erigir un monument i li dedicà una plaça que té les millors vistes sobre el port. I no hi ha dubte que va causar molta tristesa que el projecte acabés fracassant, i que el que havia estat una “Base Naval” es convertís amb els anys en una simple “Estació Naval”.  

Ja he dit que no em pronuncio sobre el que està passant. He cregut només que no era debades recordar, per tenir una certa perspectiva, quina ha estat la nostra història i la visió que els maonesos de fa cent anys tenien respecte d’un port que (no sé si encara ho és) però sí sé que ha estat la joia més preuada de la geopolítica menorquina i la que més ha incidit en la nostra història.

La guerra de Rússia contra Ucraïna, que dura ja més de dos anys, i l’exaltació de Vladimir Putin com a president de l’Estat per tercer cop, en un sistema que li permetrà ser al poder fins l’any 2036, ens endinsen en un món i una societat que els occidentals desconeixem. És per això que m’ha interessat molt la lectura del document acordat el passat 27 de març al “Congrés Mundial Rus del Poble” fet a la Sala dels Concilis Eclesiàstics del Temple del Crist Salvador a Moscou sota la presidència de Kiril, el Santíssim Patriarca de Moscou i de totes les Rússies, que duu com a títol “El present i el futur del Món Rus”.

El document eclesiàstic és llarg, però n’he fet una síntesi mantenint les paraules textuals perquè val la pena llegir-lo per entendre moltes de les coses que està passant avui en aquell gran país, el més extens del món.

1. L’Operació militar especial (OMS).- L’operació militar especial representa una nova etapa de la lluita nacional-alliberadora del poble rus contra el criminal règim de Kíev i el col·lectiu Occidental que el suporta, duta a terme a les terres del Sud-Oest de Rússia des de 2014. Durant l’Operació militar especial, el poble rus defensa amb armes a la mà la seva vida, llibertat, estat, identitat civilitzadora, religiosa, nacional i cultural, així com el dret a viure en la seva pròpia terra dins dels límits d’un únic Estat Rus. Des d’un punt de vista espiritual i moral, l’operació militar especial és una Guerra Sagrada, en la qual Rússia i el seu poble, protegint l’espai espiritual únic de la Santa Rússia, compleixen la missió d’ “El Redemptor”, protegint el món de la pressió de la globalització i la victòria de l’Occident caigut en el satanisme.

Després de la finalització de l’Operació militar especial, tot el territori de la Ucraïna moderna hauria d’entrar en la zona d’influència exclusiva de Rússia. La possibilitat de l’existència en aquest territori d’un règim rusòfob, hostil a Rússia i al seu poble, així com d’un règim polític controlat des d’un centre exterior hostil a Rússia, haurien de ser completament eliminats.

2. El món rus.- Rússia és la creadora, el suport i la defensora del Món Rus. Les fronteres del Món Rus com a fenomen espiritual i cultural-civilitzador són significativament més àmplies que les fronteres estatals, tant de la Federació Russa actual com de la gran Rússia històrica. A més dels representants del món rus dispersos per tot el món, el Món Rus inclou a tots aquells per a qui la tradició russa, les relíquies de la civilització russa i la gran cultura russa són el valor suprem i el sentit de la vida.

El sentit suprem de l’existència de Rússia i del Món Rus creat per ella és la seva missió espiritual: ser el “Redemptor” mundial, protegint el món del mal. La missió històrica consisteix a derrocar repetidament els intents d’establir una hegemonia universal en el món, intents de subordinar la humanitat a un únic principi malèfic.

3. Política exterior.- Rússia ha de convertir-se en un dels principals centres del món multipolar, que lideri els processos d’integració i procuri la seguretat i el desenvolupament estable en tot l’espai post soviètic. Essent un centre geopolític d’Euràsia, situat en la intersecció dels eixos globals Oest-Est i Nord-Sud, Rússia ha de regular el balanç d’interessos estratègics i actuar com a baluard de seguretat i ordre mundial just en el nou món multipolar. La reunificació del poble rus ha de ser una de les tasques prioritàries de la política exterior de Rússia. Rússia ha de tornar a la doctrina de més de tres segles de la trinitat del poble rus, segons la qual el poble rus abraça grans russos, petits russos i bielorussos, que són branques (subètniques) d’un sol poble, i el concepte de “rus” abasta tots els eslaus orientals, descendents de la històrica Rússia. A més del reconeixement i desenvolupament en la ciència nacional, la doctrina de la trinitat ha de rebre una consolidació legal, convertint-se en una part inseparable del sistema legal rus. La trinitat ha de ser inclosa en la llista normativa de valors espirituals i morals russos i rebre la corresponent protecció legal.

4. Política familiar i demogràfica.- La principal amenaça a l’existència i desenvolupament de Rússia és la catàstrofe demogràfica que el nostre país està experimentant. Per a la supervivència al segle XXI i la preservació de la sobirania i de la pròpia identitat civilitzadora de Rússia, és necessari un creixement natural estable, i també intensiu de la població. La solució d’aquesta tasca és impossible sense el renaixement a Rússia de la tradicional família nombrosa, així com dels valors familiars tradicionals.

L’Estat ha de prendre mesures exhaustives per protegir la família i els valors familiars de la propaganda de l’avortament, el llibertinatge sexual i la promiscuïtat, així com la sodomia i diverses perversions sexuals. La castedat i la virtut tradicionals del poble rus han de tornar a la societat russa. Tota la cultura nacional, sobretot la massiva, ha de treballar per crear a la societat el culte a la família, la fidelitat matrimonial, la paternitat responsable, així com l’atractiu de la vida familiar. 

L’actitud de la societat russa cap a l’avortament ha de ser canviada de manera fonamental. La justificació de l’avortament intencionat, que porta a l’epidèmia actual d’avortaments, ha de ser aturada. Han de ser desenvolupades i adoptades esmenes a la legislació federal que prohibeixin la propaganda, així com la incitació a l’avortament en absència d’indicacions mèdiques o socials. Per a la comissió dels actes esmentats, ha de ser introduïda la responsabilitat administrativa i penal. 

5. Política migratòria.- El flux massiu incontrolat de mà d’obra estrangera porta a la reducció dels salaris de la població autòctona i al seu posterior reemplaçament per emigrants en molts sectors de l’economia nacional. El flux massiu d’emigrants, que no parlen rus i no tenen les nocions adequades de la història i cultura russes, i per tant, no són capaços d’integrar-se a la societat russa, canvia l’aspecte de les ciutats russes, provocant la deformació de l’únic espai legal, cultural i lingüístic del país. 

Les principals prioritats de la nova política migratòria de la Federació Russa han de ser: la protecció de les famílies russes, els seus drets socioeconòmics i interessos; la creació de condicions que garanteixin l’ocupació dels ciutadans de la Federació Russa, així com un alt nivell d’ingressos de les famílies russes; la protecció de la identitat civilitzadora russa i la unitat de l’espai legal, cultural i lingüístic del país. 

6. Educació i criança.- Els programes educatius nacionals, així com els programes d’educació han de ser purificats de les concepcions i ideologies destructives alienes al poble rus i perjudicials per a la societat russa, sobretot dels occidentals. Ha de ser desenvolupada i implementat en l’ensenyament nacional de disciplines socials i humanístiques un nou paradigma social i humanístic que es basi en la identitat civilitzadora russa i els valors espirituals i morals tradicionals russos.

7. Desenvolupament econòmic.- Els principals objectius de l’economia nacional han de ser l’augment del benestar real de les famílies russes, l’augment del nombre de llocs de treball, assegurar l’augment de la natalitat, poblar i desenvolupar els vastos espais russos, assegurar la sobirania i la capacitat de defensa del país, així com la competitivitat de les tecnologies russes, béns i serveis tant en el mercat intern com en l’extern.

————-

Amb aquest panorama ideològic de l’Església russa, és evident que el maridatge entre l’altar i el tron —entre Kiril i Putin— és perfecte.