La signatura per part d’Artur Mas del decret que dissol el Parlament de Catalunya i convoca eleccions autonòmiques per al dia 27 de setembre és, sens dubte, el fet polític més rellevant de la setmana, perquè divideix l’opinió pública del país d’una manera clara i absoluta. Tot l’Estat espanyol està en contra de la proposta que amaga aquesta convocatòria -la secessió de Catalunya-, i també l’opinió catalana es mostra dividida en dues meitats, encara que no podrem avaluar fins el dia de la votació quin és el muntant de cadascuna d’aquestes.
Hi ha a Catalunya dues propostes radicalment favorables a la secessió: són la de “Junts pel sí”, que engloba Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i algunes associacions com ÒMNIUM o l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), i la llista de la “Candidatura d’Unitat Popular” (CUP). N’hi ha dues més que són radicalment contràries a la secessió i mantenen que Catalunya és una comunitat més de l’Estat espanyol que no s’ha de diferenciar de les altres (encara que accepten la situació constitucional –i excepcional- del País Basc i Navarra): són Ciutadans (C’s) i Partit Popular (PP). Tenim després dos partits que es mouen entre el dubte i l’error (amb perdó): són el PSC, que juntament amb el PSOE ha abandonat la defensa del “dret a decidir” i aposta per un “estat federal” (que no ha explicat mai prou bé, on Catalunya serà un Estat més, però com els altres), i Unió Democràtica de Catalunya (UDC), definitivament escindida de CIU, que creu que Catalunya és una nació –això com els de “Junts pel sí”, però que no vol trencar el marc constitucional vigent i pugna per modificar-lo.
Diguem que tot aquest poti-poti s’emmarca en una Constitució vigent –l’espanyola de 1978- que proclama la unitat del poble espanyol i la indissolubilitat de la pàtria, de tal manera que no accepta una modificació unilateral del statu quo. Per això situa aquestes eleccions en el marc de les autonòmiques ordinàries amb el suport i la garantia d’un Tribunal Constitucional que no podrà admetre cap mena de vel·leïtat secessionista o contrària a la Carta Magna, d’on emanen –ara per ara- tots els poders de l’Estat.
Què pot succeir? Doncs no ho sabem, perquè desconeixem avui els vots –i per tant la força- que obtindran els independentistes, i per al cas hipotètic que aquests treguin una sòlida majoria, no sabem tampoc quins seran els mecanismes que emprarà l’Estat (dirigit per Rajoy o pel qui el substitueixi) per aturar la segregació, ja que se suposa que, sense l’ús de la força (que no sembla que es pugui adoptar avui dia) els mecanismes jurídics (article 155 de la Constitució, les sentències del Tribunal Constitucional, etc. etc.) deixarien de tenir efecte si el Parlament de Catalunya decidís (és clar que il·legalment des del punt de vista espanyol) no reconèixer aquestes normes per emanar d’un govern, d’un parlament o d’un tribunal que no accepten ja com a propis.
Tot això ens du a unes situacions de ficció que podrien servir com a un argument d’una novel·la si no fos perquè les podem trobar com a elements clau d’una propera i crua realitat, i ens mostren fins a quin punt ha estat insuficient la política endegada pel govern espanyol per afrontar aquest gravíssim problema, per més que tingui el suport de pràcticament tots els espanyols no catalans, i d’una part important d’aquests (no sabem si minoritària o també majoritària).
Comprendreu, doncs, que se’m faci difícil a mi –ciutadà espanyol amb veïnatge civil i administratiu a les Illes Balears- intentar (contra la opinió de tothom) comprendre (i fins i tot defensar) els catalans que lluiten per la independència, i tanmateix els comprenc, o més aviat hauria de dir que veig amb nitidesa que si no som capaços de considerar que, en el marc legal espanyol vigent, no es poden aportar solucions viables a un problema real, aquest s’acabarà enquistant i produint un càncer per a la sana convivència democràtica.
I tanmateix costaria ben poc fer un esforç per copiar, si més no, el que d’altres països han fet per resoldre aquest mateix problema. Sense anar més lluny tenim el cas d’Escòcia, a la qual el Regne Unit va reconèixer el dret a decidir per ella mateixa (sense el vot d’anglesos ni gal·lesos) una possible secessió, i va permetre que tots els partits expliquessin lliurement el seu punt de vista i que cada escocès decidís en una urna el seu vot, que expressà en un referèndum acordat, el resultat del qual va decidir que els escocesos volien mantenir la unió.
Tenim també un altre cas tant o més interessant: el de Quebec, dins el vast territori del Canadà, on el secessionisme quedà derrotat el 1995 i només tornarà a tenir rellevància si aconsegueix una majoria clara a les eleccions del Quebec previstes per al 2018. Aleshores –si la qüestió es torna a presentar- tots els ciutadans hauran de tenir en compte la “Llei de la Claredat”, aprovada pel Parlament canadenc l’any 2000, la qual permet que es facin referèndums secessionistes (un dret que la Constitució espanyola nega, però que jo entenc que és inherent als els drets humans), però exigeix també alhora que, en el cas d’un referèndum secessionista, s’ha de formular una pregunta clara i s’ha d’establir una majoria qualificada per a admetre’n la validesa. La llei canadenca no és especifica per cap territori canadenc –qualsevol, per tant, podria plantejar la secessió- però és evident que es va pensar bàsicament (sinó exclusivament) per a Quebec.
Diguem, però –si més no perquè els unionistes espanyols puguin veure-hi més clar- que en el vastíssim territori canadenc, tot ell de parla anglesa menys la província de Quebec, els funcionaris canadencs tenen el “deure” constitucional d’atendre en francès a qualsevol ciutadà que ho demani. Canadà és, doncs, un país oficialment bilingüe, excepte Quebec que, també oficialment, és exclusivament francòfon.
Això significa que, allí, el Govern federal ha estat molt sensible a les peticions dels quebequesos, i com ens recordava fa poc Lluís Foix parlant d’aquest tema, no es pot dir el mateix de Madrid respecte a Catalunya (València o les Illes Balears) on el govern del PP –no el de Madrid, sinó (per a més inri) el nostre-, en un consell de govern celebrat a Alaior (també per a vergonya nostra), va fer que els funcionaris de la comunitat autònoma poguessin prescindir de la llengua pròpia –que és també oficial- a la nostra comunitat, i va permetre que els guàrdies, els jutges, els fiscals, els notaris, els registradors i els funcionaris de menor rang puguin prescindir del català i t’obliguin a girar la llengua en haver de parlar amb ells, la qual cosa no és només inacceptable sinó també –al meu entendre- inconstitucional.
És probable que si haguessin mostrat un grau de sensibilitat més gran en aquest punt, si haguessin fet un esforç per comprendre la diferència i per entendre que Espanya no és un estat monolític sinó divers, no ens trobaríem en la situació a què ara ens hem d’enfrontar, una situació preocupant que ens ha dut a la confrontació radical i a un atzucac (carreró sense sortida) de no diàleg que no augura res de bo per al futur d’Espanya. No sols de Catalunya, com alguns equivocadament estan pensant.
Josep Maria Quintana 