Archive for Setembre de 2015

Allò que no pot resoldre la Llei ho ha d’arranjar la Política

27 Setembre 2015

En el camp de l’administració de justícia, l’Estat s’atribueix el dret i el deure de prevenir i reprimir les conductes delictives per mantenir la pau social i la seguretat pública, que articula mitjançant la Llei, que no sols regula els drets i els deures dels ciutadans, sinó que defineix també els il·lícits penals i, des del punt de vista processal, estableix una sèrie de processos jurisdiccionals que serveixin d’instrument per imposar les corresponents sancions quan la Llei es violenta.

Ara bé, la seguretat jurídica fa que el dret a perseguir i a castigar els delictes no pugui ser perenne, d’aquí que l’Estat s’imposi una autolimitació o renúncia a la potestat de castigar, que es concreta en l’institut de la “prescripció”, que no és sinó, i en definitiva, una causa d’extinció de la responsabilitat criminal fundada en l’acció del temps sobre els esdeveniments humans. El seu fonament, repeteixo, rau en raons de seguretat jurídica i el seu efecte principal és d’impedir l’exercici del poder punitiu un cop que han transcorregut determinats terminis a partir de la comissió del delicte (prescripció del delicte), o del pronunciament de la condemna, sense haver complert la sanció (prescripció de la pena). Diguem també que la prescripció s’aplica, com és lògic, a la responsabilitat civil derivada d’una infracció penal.

Aquest institut –el de la prescripció- és al què s’ha referit la Sala Civil del Tribunal Suprem quan, el passat dimecres, ha acordat rebutjar el recurs de l’Associació de Víctimes de la Talidomida a Espanya (AVITE), en entendre que la indemnització que reclamaven a Grünenthal (laboratori que va fabricar el medicament danyí), estava prescrita.

El Suprem ha confirmat, doncs, la sentència de l’Audiència Provincial de Madrid que va desestimar aquesta demanda de responsabilitat civil per la mateixa raó. I ha fonamentat l’argument en el fet que la ingesta que les dones van fer del fàrmac es produí a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta del segle passat, tot i que els afectats al·leguen que no hi va haver reconeixement oficial de les seves lesions fins al 2010, per la qual cosa no van poder emprendre accions abans.

Els magistrats de l’alt tribunal consideren, “indubtable” que els danys que pateixen els afectats es deuen a la Talidomida (reconeixen, doncs, el mal causat i admeten, per tant, que aquest es deu a l’acció de Grünenthal), però creuen que el termini per iniciar la reclamació no es podia marcar en relació al reial decret de 2010, que regula la concessió d’indemnitzacions, sinó que s’havia de situar en “períodes molt anteriors” en què -asseguren els jutges-, els afectats ja van poder demandar l’empresa farmacèutica. El Suprem deixa, però, oberta la porta, com ja va fer l’Audiència provincial, a futures reclamacions civils i per al cas que apareguin danys no coneguts fins ara o que s’agreguin als actuals.

Més enllà de dir si els camins dels reclamants s’han tancat o no del tot (probablement aquests ara iniciaran un període de lluita davant el Tribunal Constitucional i el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg), el que jo voldria remarcar aquí és que, de vegades, per la raó que sigui (en aquest cas a causa de la “prescripció”), la Llei no és útil, ni suficient, per provocar la “justícia”. De fet, si és que la decisió del Tribunal Suprem és correcta –i hem de pressuposar que ho és- no hi ha dubte que, en aquest cas, els mecanismes derivats de la Llei no han servit per fer justícia, ja que no s’ha pogut indemnitzar un col·lectiu de persones que, injustament –i amb mala fe per part dels laboratoris que van crear la Talidomida- han sofert danys irreparables.

I si la Llei de vegades no ho pot resoldre tot –que no sempre ho pot resoldre tot-, ¿quin camí ens queda als ciutadans per arbitrar una solució a problemes reals o per reparar situacions injustes, com, per exemple, aquesta dels afectats per la Talidomida? Com a resposta a la pregunta jo diria que allà on no arriba la Llei, sempre pot arribar-hi la Política. Vull dir amb això que, en el cas de la Talidomida, bo i acceptant que el dany no s’ha reparat, el Govern (si cal amb l’ajut del Parlament), té la possibilitat d’arbitrar actuacions per assumir el deure d’indemnitzar –ajudar, subvencionar o digueu-li com vulgueu- els afectats i resoldre el problema que la Llei –la que han hagut d’aplicar els Tribunals de Justícia- no ha pogut resoldre.

Recordo –per esmentar ara a un altre exemple- que, quan jo era membre del Consell Consultiu de la CAIB, aquest va haver de dictaminar respecte d’un cas molt desgraciat: un jove, que col·laborava gratuïtament amb la Direcció General d’Esports fent de monitor en uns campaments, va ser condemnat per un jutge a indemnitzar els danys que va sofrir un dels al·lots que eren al campament en caure d’una “tirolina”. Ferma la sentència, el pobre monitor, al qual el jutge va fer responsable del dany per no haver tingut prou cura del fillet en virtut de la responsabilitat objectiva que havia adquirit en acceptar el càrrec (gratuït) al servei de la Direcció General d’Esports, va intentar que fos aquesta (per tant la CAIB) que assumís la responsabilitat i es fes càrrec de la indemnització.

El Consell Consultiu, tot i que era conscient que, probablement, estava cometent el que, a nivell humà, hauríem de qualificar com una injustícia, no va tenir més remei que dictaminar contràriament a la indemnització, perquè la Llei no li permetia actuar d’altra manera. ¿Què va fer, però, el Govern del president Cañellas? Doncs va dictar una resolució en la qual “oït el Consell Consultiu” -que desestimava la responsabilitat de l’Administració-, acceptava “políticament” assumir la dita responsabilitat. I així va refer una situació que, per l’aplicació estricta de la Llei, hauria esdevingut clarament injusta.

En el fons, aquests dos casos –el de la Talidomida i el del jove monitor que va ser condemnat- són metàfores del que està succeint a Catalunya i que, davant la rigidesa actual de la Llei, no ha trobat cap mena de solució dialogada –, per tant, política- per resoldre el que, en opinió dels catalans és “una injustícia”, i en opinió de molts espanyols (no sé si del govern), és –o hauria de ser- com a mínim, “un gravíssim problema real”. Però davant la incapacitat per dialogar –és a dir, davant la impossibilitat de fer política-, els primers han decidit anar fins al límit (no d’altra manera poden definir-se unes eleccions amb les quals pretenen rompre el sistema constitucional), mentre que el govern, aferrant-se al mantra de la Llei, la Llei i res més que la Llei, ha oblidat que, quan aquesta no condueix a trobar solucions per a resoldre els problemes (o les injustícies), l’únic camí possible és el de la Política.

No ens hauríem de sorprendre, per tant, si demà, comptats els vots a Catalaunya, els uns o els altres ploren desconsoladament la seva dissort. Això si és que no som tots els qui ens hàgim de lamentar de no haver acudit a la Política per evitar un xoc de trens que produirà, en el millor dels casos, gravíssims desperfectes.

Catalunya, Mas i la reforma ad hoc (i per via d’urgència) del Tribunal Constitucional

20 Setembre 2015

Quan Mariano Rajoy i jo vam ingressar al cos jurídic dels registradors de la propietat –fa ja més de 25 anys- entre els cinc-cents i escaig de temes que vam estudiar no n’hi havia cap dedicat al Tribunal Constitucional, per la senzilla raó que, si bé s’acabava d’aprovar la Constitució Espanyola, que era l’origen d’aquest òrgan, amb prou feines s’havia desplegat la Llei Orgànica 2/1979, de 3 d’octubre, que regulava aquesta nova i desconeguda institució, que es va consolidar amb diverses lleis de 1984, 1999, 2000, 2007 i 2010 (aquesta darrera feta amb nocturnitat per Rodríguez Zapatero amb l’acord, precisament, de Mariano Rajoy, que era aleshores el cap de l’oposició).

A diferència de nosaltres dos, Soraya Sáez de Santamaría va ingressar al cos jurídic d’advocats de l’Estat l’any 1998, i és segur que, al seu programa, hi havia ja un o més temes dedicats a l’estudi del Tribunal Constitucional que, com a intèrpret suprem de la Constitució, és independent dels altres òrgans constitucionals de l’Estat i està sotmès només a la Constitució i a la seva Llei Orgànica. Ella, doncs, més que Rajoy i que jo (que som força més vells i més antics en l’accés a un dels cossos que, divertidament, Juliana designa com “la brigada Aranzadi”), ha de saber perfectament una qüestió que, al meu entendre, és l’abc de l’essència del Tribunal Constitucional: que no forma part del Poder Judicial; poder aquest que té alhora una regulació específica al Títol VI de la nostra Constitució (arts. 117 a 127) i és (en això com el Tribunal Constitucional) independent del poder executiu i del legislatiu i està regulat també per una Llei Orgànica de 1985.

La diferència fonamental entre el Tribunal Constitucional i els Tribunals de Justícia (que –aquests sí- formen part del Poder Judicial) és que, mentre el primer té com a única característica la de poder interpretar la Constitució, els Tribunals de Justícia (integrats per jutges i magistrats) tenen la potestat –i, per tant, la funció- d’administrar justícia. Són, doncs, aquests darrers els que baixen a l’arena i jutgen casos concrets (civils, penals, administratius i laborals).

Tanmateix, aquest esquema constitucional serà modificat –i per via d’urgència!- si, com tot ho fa preveure, el Partit Popular usa la seva majoria absoluta per dur a terme la reforma del Tribunal Constitucional que ha preparat la senyora Sáenz de Santamaría amb els seus assessors –aquests sí vertaders sapadors i pontoners de la brigada Aranzadi-. Ho dic perquè, segons el text de la proposició de llei que es va discutir al Congrés dels Diputats el passat dimecres, la reforma atribueix “caràcter de títol executiu a les resolucions del Tribunal i estableix, en matèria d’execució, l’aplicació supletòria de la llei de jurisdicció contencionsa-administrativa”. En base, doncs, a aquesta disposició, els magistrats del T.C. podran “disposar en la sentència qui ha d’executar-la, les mesures d’execució necessàries i, si s’escau, podran resoldre les incidències de l’execució”. A més, la decisió es podrà “notificar a qualsevol autoritat o empleat públic”, i en el cas de desobediència, es demanarà un informe abans de decidir si se li imposa una multa o una altra sanció.

I per al cas que concorrin “circumstàncies d’especial transcendència” –i aquí, posats a mal pensar, hem de fer esment a la improbable (però possible) declaració unilateral d’independència del Parlament de Catalunya-, el tribunal, d’ofici o a instància del Govern de l’Estat, podrà adoptar les sancions que estimi adequades “sense escoltar les parts” (!). Encara que, posteriorment, en el termini de tres dies, les escoltarà i el fiscal confirmarà o modificarà les mesures prèviament adoptades.

Aquesta reforma, que els populars tramiten pel procediment d’urgència perquè pugui accedir al BOE a mitjan octubre, preveu que l’alt tribunal pugui “imposar multes coercitives” i “acordar la suspensió de les autoritats o empleats públics responsables de l’incompliment o encomanar al Govern, encara que aquest estigui en funcions, l’execució de la sentència”.

Per què aquesta reforma ens sembla innecessària i, sobretot, fora de lloc? Doncs perquè si es confirma, el Tribunal Constitucional ja no serà únicament l’intèrpret suprem de la Constitució, sinó també un òrgan amb funcions executives –algunes fins i tot de naturalesa penal!- que trencaran el que havia esta la seva naturalesa originària i el convertiran d’alguna manera en un òrgan judicial i, alhora, executiu.

Jo no puc afirmar si la reforma prevista és o no inconstitucional (cosa que haurà d’avaluar el mateix Tribunal quan s’interposi –si s’interposa- el corresponent recurs, però crec que la reforma posa el Tribunal Constitucional en una posició administrativa que no li es pròpia.

Diguem que la reforma ha tingut d’entrada les crítiques del Consell General del Poder Judicial, que ha manifestat el seu desacord tant amb l’esperit com amb el contingut de la proposició de llei; i també pel fet que aquesta es tramiti d’urgència.

I per què s’ha tramitat d’urgència? Doncs diguem-ho clarament: per evitar l’informe del mateix Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i també –i això és encara més important- per evitar el preceptiu –encara que no vinculant- informe del Consell d’Estat (els de la brigada Aranzadi no són beneits!), dictàmens que molt bé haurien pogut mostrar-se contraris a la reforma.

D’altra banda, i per acabar, diré que aquesta proposició de llei té, al meu entendre, una altra característica que, en el marc legislatiu, no és acceptable. Perquè si les lleis, per definició, es dicten amb caràcter general, aquesta, tot i que, formalment, també s’aprovarà amb l’esmentat caràcter, fa la impressió que s’ha dictat preveient un cas molt concret: la possibilitat que, després de les eleccions del 27S, a Catalunya, el parlament català aprovi una DUI, si és que “Junts per sí” més la “CUP” obtenen una majoria absoluta que els permeti declarar la independència.

Amb la reforma aprovada, si això darrer es produís, el Tribunal Constitucional, transformat en òrgan judicial i executiu, podria demanar que qualsevol institució de l’Estat –fins i tot l’Exèrcit!- intervingués contra el Parlament de Catalunya i contra el president Mas, al qual es podria cessar com a president de la Generalitat, i aquest no podria tan sols recórrer la decisió davant ningú, atès que el Tribunal podrà adoptar las mesures d’execució necessàries sense necessitat d’escoltar-lo.

Temo molt que, davant una qüestió tan important i transcendent com aquesta, podríem dir que “los atajos no siempre son sostenibles”.

Existeix realment una “tercera via” per evitar la ruptura entre Catalunya i Espanya?

13 Setembre 2015

El diari El País, que durant molts anys (quan el sobiranisme no representava un perill real i proper), s’havia mostrat condescendent i comprensiu amb les posicions nacionalistes, ha virat en rodó aquests darrers temps perquè, “no és el mateix veure la mort de lluny que de prop” com va dir un republicà del meu poble per justificar davant els seus d’haver-se confessat i rebut el viàtic en perill d’una mort que, finalment, no es va produir.

En aquest viratge que ha dut a terme sense concessions ni commiseracions, ha publicat a primera pàgina (cosa que només fa en editorials propis de gran importància) una carta de Felipe González dirigida als catalans. S’han fet molts comentaris d’aquesta. Jo em quedo, però, amb el del periodista Xavier Antich publicat a La Vanguardia del passat 2 de setembre, és a dir amb l’opinió d’un català nascut a la Seu d’Urgell que mai no s’ha declarat independentista. Doncs bé, diu Antich: “Cal prendre seriosament la seva desqualificació de les eleccions (“la falseada contienda electoral”), el seu anatema apocalíptic (“¿Cómo es posible que se quiera llevar al pueblo catalán al aislamiento, a una especie de Albania del siglo XXI?”), el seu paternalisme (“me dirijo a los ciudadanos de Cataluña para que no se dejen arrastrar a una aventura ilegal e irresponsable”), el seu menyspreu partidista i banal de l’adversari (“esa extraña coalición unida solo por el rechazo a España”). I, sobretot, cal prendre seriosament la seva indecent falsedat respecte a la situació a Catalunya: “Es lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado”, en una inequívoca referència al nazisme i al feixisme. I cal prendre seriosament, molt de debò, una mentida repugnant de proporcions escandaloses: “se empiezan a oír voces de rechazo a los que no tienen pedigrí catalán”. Per tot això, però sobretot per aquesta falsedat i per aquesta mentida, i perquè sóc un dels destinataris d’aquesta carta “a los catalanes”, aquest text, independentment d’altres consideracions, em mereix el més profund dels menyspreus.”

Uns dies més tard, després del desgraciat incident del ministre Morenés, que va parlar més del compte (per dir exactament el que pensava), El País ha publicat també en portada tot un allau de notícies sobre la possible corrupció de CDC: “Decenas de empresas pagaron a la fundación de Convergència. Las principales adjudicatarias de la Generalitat y de Ayuntamientos del partido de Mas donaron a CatDem tres millones de euros entre 2008 y 2013.” La notícia no diu que CDC sigui corrupta (que potser ho és), però ho insinua clarament amb la intenció primordial de desacreditar el president Mas i tota la llista de “Catalunya pel sí”. Però bel al costat d’això publica un manifest editorial en favor de la famosa “Tercera via”, que és la que jo, com a menorquí (per tant, espanyol no català, però de cultura catalana) defensaria si no fos perquè, presentada “tarde y mal” per aquest diari, no crec que la declaració sigui honesta.

I tanmateix em sembla molt bé el que diu en afirmar que “Este periódico apoya cuantas iniciativas contribuyan al diálogo, como la representada por la asociación La Tercera Vía, frente a la emocionalidad excitada por el secesionismo y por los partidarios de no tocar el statu quo. Apostar por el independentismo conduce a una situación irreversible: si las cosas salen mal —y hay muchas posibilidades de que así sea—, ya no hay vuelta atrás. Por eso hay que mantener espacios abiertos al diálogo y al entendimiento. Dispararse desde las trincheras de la secesión y del continuismo, aunque lo primero sea una grave violación de la legalidad y lo segundo un grave error político, no aporta más resultado a los catalanes y al resto de los españoles que la prolongación de la crisis.”

Ara bé, per què El País no es planteja –ni analitza tan sols- les causes que han dut els catalans a aquesta situació revolucionària de voler trencar amb Espanya i amb el nostre sistema constitucional? És cert que en les paraules de l’editorial hi ha també una crítica a l’immovilisme de Rajoy i del seu govern, però potser hauria estat interessant que, des del diari, s’hagués criticat netament Rajoy quan aquest va tancar les portes a Mas l’any 2012 davant la proposta d’una reforma del sistema de finançament, o quan els catalans plantejaven un blindatge de les seves competències en matèria de llengua i de cultura. On era El País aleshores? On es posicionava?

Quan un Estat es nega a contemplar els problemes reals del seu poble, o bé els minimitza dient com a tot argument que les peticions que fa, de manera insistent, una determinada comunitat amb gran suport de la ciutadania són “una sinrazón” o bé “una burla al sentido común”, al final produeix la radicalització dels posicionaments i empeny els descontents a rompre amb la legalitat. Però no per crear una dictadura –com afirmava (irresponsablement) fa poc a Lloret de Mar la reapareguda María Dolores de Cospedal-, sinó per crear una nova democràcia en un nou Estat que vol separar-se del que estava unit de feia segles.

I quan aquesta “sinrazón”, aquesta “burla al sentido común” comença a agafar cos, aleshores venen totes les pors, fins al punt que el que està passat aquests dies (Cospedal, Felipe González, El País, etc. etc., per no parlar de la premsa reaccionària madrilenya) no és sinó una demostració del gran temor amb què el govern d’Espanya i molts espanyols afronten ara la realitat –és a dir les eleccions del 27S- després que s’han mostrat absolutament intolerants i s’han negat a contemplar el problema real que l’Estat tenia a Catalunya quan era el moment d’afrontar-lo. I és en aquest context que apareixen ara les “terceres vies”, quan les forces de xoc han assolit ja una dinàmica que no apunta al diàleg sinó a la ruptura, amb totes les conseqüències que aquesta implica (que ara per ara desconeixem), però que seran tan lesives per als catalans (si la cosa no surt com pensen) com per a Espanya (en tots els supòsits).

Per això citava jo a Kérenski en un article anterior, l’exemple més clar d’una tercera via entre la dictadura del Tzar i la dictadura del proletariat, que va fracassar estrepitosament, a pesar de la bona voluntat –que no nego- d’aquell polític rus.

I perquè no se m’interpreti malament, aprofitant que aquest és un article amb amples citacions de l’opinió dels altres, diré finalment que, davant el “problema català”, jo assumeixo el posicionament que Antoni Puigverd publicava a La Vanguardia el passat dia 2 de setembre:

“La crítica al tot o res de Mas no es pot dissociar del mantra de Rajoy i Sáenz de Santamaría a la societat catalana: llei, llei i només llei. La tàctica del sobiranisme ha afavorit un plantejament binari que comprimeix Catalunya i la redueix a blanc o negre, bo o dolent. Però també la tàctica de Rajoy contribueix al bo o dolent, legal o il·legal, submissió o ruptura. La societat catalana moderada no li demanava a Rajoy que donés la raó a Mas. Li demanava que ajudés Catalunya a sortir del cul-de-sac: una responsabilitat que el PP tenia atès que aquest partit va ser part molt implicada en el desafortunat periple de l’estatut. Negant una resposta a la Catalunya moderada el PP feia el joc a l’independentisme, una retroalimentació que ve de lluny (vasos comunicants Aznar-Carod). Potser la societat catalana afavorirà més del previst els partits pont. O potser no. El que és clar és que les dues forces binàries tenen menys múscul del que exhibeixen. Després de les dues etapes electorals que ens portaran a Nadal, tornarà la política. Mentrestant, si amb til·la no en fem prou: taps a les orelles i el cor al ­congelador.”

Rajoy, la llei de l’avortament, la llibertat d’expressió i el Bisbat de Mallorca

6 Setembre 2015

Parlar de la llei que regula l’avortament no és fàcil per les connotacions ètiques que té i per la diferent manera d’afrontar la qüestió a causa de les diverses ideologies coexistents. Des d’aquelles que proclamen que avortar és un dret fonamental de la dona, a les que consideren que el fetus ha de ser absolutament protegit des del moment de la concepció. Entremig, els Estats no confessionals solen haver legislat amb matisos, regulant el dret a avortar en determinades circumstàncies i en uns terminis fixats des de la concepció.

De fet, aquesta va ser la llei que s’aprovà a Espanya l’any 1983 pel govern de Felipe González, val a dir que amb una fèrria oposició de l’Església espanyola de l’època i, especialment, del PP, que va encarregar el recurs d’inconstitucionalitat a la qui era aleshores la seva millor cara antiavortista: el diputat José María Ruiz Gallardón. Aquest no aconseguí que es declarés la inconstitucionalitat de la llei aprovada, i el PP d’aquells anys va prometre per activa i per passiva que, si arribava al poder, la derogaria, però, el que són les coses, després d’haver fet tot el soroll possible, quan l’any 1996 assolí el poder -que va exercir ininterrompudament durant vuit anys (els darrers quatre amb majoria absoluta)- no va tocar la llei.

Després que el govern de Zapatero, potser frívolament, encarregués a la ministra Bibiana Aido donar una volta d’escrús a la legislació aprovada el 1983, que la dreta ja no discutia, el sector més intransigent del PP en aquesta matèria, que l’any 2010 representaven l’exministre de justícia Federico Trillo y la diputada Soraya Sáenz de Santamaría, interposà novament un recurs duríssim al Tribunal Constitucional en què es comparava la llei del PSOE amb les normes nazis de selecció de la raça, ja que permetia l’avortament per malformació (és a dir que, d’alguna manera, deien el mateix que diu ara Felipe González dels separatistes catalans. Tot un clàssic!).

Rajoy, que és un polític fred, sense la passió ideològica que tenen els polítics del PP influïts especialment per l’Opus Dei i per la Conferència episcopal, i que, per tant, en matèria moral pot defensar una cosa i la contraria, a la campanya electoral de 2011 va veure que atacar el PSOE amb la bandera antiavortista podia ser útil al seu partit (com un dia enarborà també la bandera anticatalana amb la recollida de signatures contra l’Estatut de 2010), i això va fer que incorporés al seu programa electoral la derogació de la llei proavortista de Zapatero, per tal de substituir-la per una de radicalment antiavortista, val a dir que amb el suport del cardenal de Madrid.

No sé si per convenciment o perquè va veure que aquesta era, a pesar de tot, una matèria llefiscosa, encarregà la defensa de la nova llei restrictiva de l’avortament al seu company de partit (i etern aspirant a la presidència) José María Ruíz-Gallardón Jiménez, fill del qui havia estat el gran enemic de la llei socialista de 1983. Ruíz-Gallardón, que deixà l’alcaldia de Madrid per assumir el càrrec de ministre de justícia, es va prendre molt seriosament l’encàrrec, i després d’haver passat durant molts anys per ser l’home més progre de la dreta, es va convertir en el més radicalment conservador i va elaborar un projecte de llei molt més restrictiu que el de 1983, per satisfer així les forces més radicals de la dreta espanyola, amb les quals es volia congraciar.

Ben prest van aparèixer els problemes, quan alguns (o bastants) membres del PP començaren a veure que aquell projecte restrictiu podia perjudicar l’intent d’obrir-se al centre polític, que el PP també volia ocupar. Però quan això succeïa, Ruiz-Gallardón ja s’havia llençat plenament a la piscina del conservadorisme i, el 20 de desembre de 2013, aprofitant que el president era a Brussel·les i buscant que la polèmica s’apagués amb el ressò de Nadal, en un Consell de Ministres presidit per Sáenz de Santamaría va aprovar el projecte de llei més restrictiu de la democràcia en matèria d’avortament, que eliminava fins i tot la malformació, com a causa possible per avortar.

Rajoy, expert en les arts dels desgast dels altres, va veure que aquell era el camí més ràpid de treure’s de sobre Ruíz-Gallardón (d’una vegada per sempre), i atès que, en l’opinió de molts dels seus companys de partit, la llei de l’avortament que propiciaven situava el PP a l’extrema dreta i hauria estat, segurament, una diana on tots els altres partits haurien tirat a ferir, va prendre la decisió de retirar aquella reforma, amb la qual cosa aconseguia dos trumfos: feia desaparèixer Ruiz- Gallardón del mapa i se situava més al centre de l’espectre polític. Alhora demostrava d’una manera clara i llampant que, com he dit al principi, era un polític fred, sense passió ideològica i –afegeixo ara- força amoral, perquè no em sembla que pugui merèixer un altre qualificatiu el polític que, per raons tàctiques o estratègiques del seu partit, és capaç de defensar, en una llei que afecta tan directament elements clau de la vida humana, primer una cosa i, després, radicalment la contrària. És clar que, a la fi, han maquillat una mica la seva actitud en impedir (contra el vot de tota l’oposició) que les joves menors d’edat i majors de setze anys puguin avortar sense el consentiment dels pares.

Bé, m’adono ara que estic ja molt endavant del meu article i només he parlat de l’avortament quan, en el fons, volia parlar d’una altra cosa, encara que hi està relacionada. Em refereixo a la notícia que ha aparegut recentment als diaris, segons la qual, el Bisbat de Mallorca ha demanat quatre anys de presó per a cada un dels sis joves que, al febrer de 2014, van irrompre durant una missa a la parròquia de Sant Miquel de Palma, per mostrar el seu rebuig a la política de l’Església catòlica sobre l’avortament. De fet, l’Església de Mallorca, que exerceix l’acusació particular en aquest cas, demana quatre anys de presó per als activistes, als quals acusa de diversos delictes d’ofensa contra els sentiments religiosos.

Realment m’ha sorprès l’actitud del bisbat, no tant perquè jo aprovi l’acció dels joves que van entrar a l’església de Sant Miquel i –diguem-ho clarament- van profanar una celebració tan important per als cristians com és la missa, al·legant que aquella actitud estava emparada per la llibertat d’expressió. No, l’acció d’aquells joves no estava emparada pel dret a expressar-se lliurement i mereix, per tant, el meu rebuig. I el més probable és que, d’acord amb les lleis espanyoles, mereixi també una condemna penal. El que a mi se’m fa estrany és que l’Església hagi actuat com a acusació particular i demani quatre anys de presó als agressors. Més encara sabent que la fiscalia –que va actuar d’ofici- en demana nou per a cadascun dels encausats. No hauria estat millor –més cristià- seguir la pràctica del perdó que diem al parenostre i que tants cops recomanada l’evangeli?

 

 


%d bloggers like this: