Archive for Octubre de 2015

Instal·lats en el caos, Felip VI s’haurà de mullar

25 Octubre 2015

Es pot governar Espanya sense tenir un suport eficaç a Catalunya? Aquesta és una pregunta que m’agradaria fer a Mariano Rajoy, que coneix Catalunya perquè era registrador de Berga quan jo ho era de Solsona. Si més ni fins que l’any 1983 va ser elegit -tenia aleshores 27 anys- president de la diputació de Pontevedra per Aliança Popular.

Berga no era per aquells dies un focus de l’independentisme com potser ho és ara, però era una ciutat on, per poc que t’hi fixessis, havies de descobrir el tarannà d’una gent que es pren de manera seriosa la seva realitat com a país. I el concepte de país que té molta gent catalana no és, certament, el mateix que pot tenir un ciutadà de Valladolid, però que sí podria (i hauria d’) entendre, si més no una mica, un gallec com Mariano Rajoy.

Però el PP no ha entès Catalunya. Perquè per poc que s’hagués esforçat a fer-ho, no hauria pres la decisió de posar al capdavant de la candidatura popular el sheriff de Badalona, i menys encara l’hauria fet volar fins a Madrid per, al Congrés dels Diputats, dir aquella frase que, tristament, haurà fet famós Garcia Albiol. “S’ha acabat la broma!”, Sí, “s’ha acabat la broma!”, va dir des del Congrés, com si el que passa a Catalunya fos un joc d’al·lots. De fet, una frase autoritària que no pot sinó qualificar-se de postfranquista, ja que implica un menyspreu absolut als altres, que, a més, són majoria. Elegir García Albiol va ser, en efecte, com cremar les naus, perquè l’elecció de l’exalcalde de Badalona comportava adoptar una posició inamovible per generar temor. De fet, el PP es va presentar a Catalunya dient als electors: “o jo o el caos”. I la gent va preferir el caos a votar García Albiol. Va preferir el caos a donar suport al PP. Entre d’altres raons, perquè aquest elector amb por no existeix en la meitat més jove del cens i, com hem pogut comprovar, tampoc la trobem en una gran part de l’electorat que prové de partits moderats, com era el cas de Convergència Democràtica de Catalunya.

Tenim, doncs, que, pràcticament eliminat el pes polític del PP a Catalunya, la defensa dels posicionaments compromesos de manera clara i llampant amb l’espanyolisme, sembla que hagi quedat en mans de C’s, que representa una manera diferent de fer les mateixes coses i que, inamovible en les arrels del nacionalisme espanyol més clàssic, no té, però, la crosta del PP, i pot pescar el vot en dues direccions: prenent-lo a la vella guàrdia dels populars, ja que una gran part de l’electorat que els havia estat fidel s’ha convençut que Rajoy no lidera res i que s’ha deixat esbocinar a Catalunya; i també els pot pescar del PSOE, un partit que va saber pactar amb el socialisme catalanista el 1978 i que, per això mateix, es va convertir en una sòlida institució política on sabien conviure dues ànimes que es complementaven –la de matriu espanyola i també la catalana-, però que, darrerament, ha deixat perdre el catalanisme i s’està transformant en un partit essencialment espanyol, com de fet volia Alfonso Guerra, que mai no va entendre, ni mai no es va dur bé amb seus companys catalans que procedien de la desapareguda Convergència Socialista de Catalunya que liderà Joan Raventós.

He dit més amunt que els catalans van preferir el caos al PP, i no hi ha dubte que la frase és, com a mínim, provocadora, però no és del tot inexacta, perquè un cert caos s’ha estès en aquell país, que difícilment es podrà superar abans de les eleccions generals de desembre.

En realitat són molts els qui esperen que les eleccions espanyoles puguin alterar l’equilibri actual i debilitin el nucli dur de l’espanyolisme, o que, com a mínim, l’obliguin a fer el que a qualsevol país del món ja hauria fet un president del Govern: asseure’s a parlar amb els líders de la coalició guanyadora a Catalunya per veure com es pot sortir d’aquest caos que l’obstinació dels uns i la intransigència dels altres ha instal·lat a Espanya.

El caos, doncs, seguirà. Però no penseu que ho dic pel processament d’Artur Mas i d’altres membres de l’executiu autonòmic que ell presidia, ni per les manifestacions de suport que, davant dels tribunals (una imatge certament insòlita en democràcia) vam veure fa poc mentre Mas entrava a la seu del TSJC escortat pels mossos d’esquadra en el primer temps del saluda militar. No, ho dic pel que succeirà després del 20-D, quan es faci el recompte dels diputats elegits, que composaran sens dubte un hemicicle parlamentari molt diferent a l’actual.

És cert que en aquest hi haurà el PP, el PSOE i C’c com a guardians de la legalitat vigent en allò que fa referència a la unitat d’Espanya, però no estarem davant d’un bloc uniforme, sinó d’un conjunt que, alhora, defensa idees oposades en el plantejament territorial i en el programa de govern.

A més, molts o pocs, al Parlament hi haurà també diputats elegit per Podemos i per les coalicions que es puguin anar fent, com, per exemple, la que sembla que promou la batllessa de Barcelona, Ada Colau. I no us sorprengui si el gran tàctic que és Artur Mas reïx novament i, en la pugna soterrada que té amb Oriol Junqueras, presenta una coalició semblant a la de JxS, que podria obtenir més de vint diputats (gairebé la meitat dels elegits per Catalunya).

Sigui com vulgui, el cert és que el temps ha fet que les aigües dels rius de la política hagin crescut fins al punt que el solc constitucional que tenim –aquest que ens ha permès conviure prou bé des de 1978- és ja incapaç de contenir-les. Per tant, només a partir d’una reforma constitucional plena serà possible redreçar la situació (si és que hi som a temps). I això només serà possible si el rei Felip VI té la intuïció que va tenir el seu pare quan, després de la mort de Franco, va ser capaç d’impulsar la reforma d’unes lleis que teòricament eren irreformables, i propicià una via de consens que ha servit bonament al país durant més de trenta anys.

L’analista Jaime Miquel –un dels més prestigiosos en el camp de la prospectiva electoral- ha declarat de manera contundent en una llarga entrevista publicada a La Vanguardia, que “O Felip VI aconsegueix una referència territorial prestigiada com la va tenir el seu pare en l’Estat de les autonomies, que avui està mort, o no hi ha rei”. Poca broma, doncs! i afegeix per als qui no hagin entès prou bé aquesta asseveració, que: “No pots regnar sobre una xiulada”. I “la xiulada és inassumible [perquè] evidencia un problema de convivència que t’impedeix de fer el trànsit.” I la monarquia és essencialment trànsit. Continuïtat.

Sabem tanmateix que la Constitució dóna poc marge al rei, però, digui el que digui la Llei Fonamental del país, el rei només es guanyarà el respecte i el lloc (per tant la continuïtat i el trànsit) si aconsegueix el suport de la ciutadania. I això exigeix que, en moments difícils i crucials com els que estem vivint, tots el puguem veure com un àrbitre comprensiu, moderador i dialogant.

 

 

I tanmateix, una reforma constitucional és imprescindible

18 Octubre 2015

En una setmana de plena turbulència política, quan els responsables de dur a terme les accions de govern semblen cada cop més distanciats del diàleg, més allunyats de l’acord, que és el punt de trobada, la confluència d’ideologies diverses, fins i tot contraries, la premsa que jo llegeixo –i especialment el meu diari de capçalera, que es La Vanguardia, com hauran endevinat els meus lectors- ha publicat articles d’opinió d’una gran clarividència, que podrien i haurien d’ajudar els polítics a prendre decisions possibles i assenyades, encara que la dinàmica de les coses sembla mostrar-nos una absoluta divergència entre els qui escriuen –si més no els que jo llegeixo i als qui dono credibilitat- i els polítics, cada cop més obcecats a no veure-hi clar.

Mentre jo, diumenge passat, em mostrava dur amb els socialistes des del que, tanmateix, volia ser una proximitat ideològica, en observar que, si no superen aquest inconcret metafísic que són «les singularitats», no coadjuvaran en la mesura que seria desitjable a la resolució dels problemes d’Espanya, l’endemà dilluns, també es lamentava Alfred Pastor, un economista català que va exercir la secretaria d’Estat d’economia en un dels governs de Felipe González. Doncs bé, Pastor, citant l’article d’un altre estimat pensador, el notari López Burniol, es queixava de la trista sort que han hagut de patir els qui, havent tingut el valor de fugir de propostes extremes, són tractats amb menyspreu per aquells que persegueixen objectius d’aspecte més seductor.

Val a dir que Alfred Pastor se situava entre els perdedors. En definitiva, entre els qui, encara que tenen veu –de fet, ell pensa i escriu als diaris- no són escoltats davant l’esquer seductor –l’adjectiu és perfecte- dels qui defensen posicions extremes i es mostren incapaços, no ja de donar el braç a tòrcer, sinó simplement de donar-se la mà. «Fer convergir de nou Catalunya i la resta d’Espanya –deia Pastor- és una tasca difícil i laboriosa, però [com va fer la seva generació, que és la meva, l’any 1978 (i que consti que aquesta puntualització la faig jo)] cal arribar a un acord que duri almenys una altra generació».

Tot i així, Pastor creu que, si s’arribés a un acord, aquest no satisfaria ningú: ni als que desitgen la separació, ni tampoc al Govern de l’Estat, al qual adverteix que, per més que pugui pensar que té tots els trumfos a la mà, no els té, «perquè la lliçó d’aquests últims anys és que, si “Madrid” no canvia d’actitud, la independència de Catalunya és, per més que ho lamentem, qüestió de temps».

L’advertència de Pastor feta des d’un posicionament que no combrega amb les ambicions de Mas ni de JxS, anava, però, dirigida més aviat al Govern de l’Estat. Per tant, al president Rajoy, que, amb la vicepresidenta Sáenz de Santamaria y el ministre de justícia Català, s’han situat a les antípodes de Mas, convençuts que aquest 47,8 per cent de catalans que han optat per demanar la independència són una gent enganyada, que es mou com es mouen les titelles d’un teatre de guinyol, ja que no puc interpretar d’altra manera la resposta del ministre de justícia quan declara a La Vanguardia que hem arribat al punt on ens trobem perquè «hi ha hagut una opció política que de forma irresponsable ha alimentat la idea que “Espanya ens roba”. Han generat victimisme, en comptes de gestionar els grans problemes (…) Han evitat les crítiques llançant les culpes als altres. S’ha atribuït a la independència un valor taumatúrgic, s’ha dit que resoldrà els problemes». En definitiva, que, segons creu el ministre de justícia, el 47’8 per cent dels catalans són gent sense criteri que es deixa manejar.

I mentre jo mateix em demanava públicament diumenge passat si podia fer-se una reforma constitucional seriosa que abordés el problema de Catalunya sense un previ reconeixement del caràcter nacional d’aquell país, el ministre em donava (indirectament) la resposta que el Govern actual del PP té per a aquests casos: «La Constitució no recull cap altra nació que l’espanyola; no juguem a confondre». La qual cosa és certa, però no ho és també que es pot modificar la Constitució posant-nos tots d’acord?

Ja sé que l’entossudiment no es troba tan sols al costat de Rajoy i dels seus, també el podem observar en els catalans que han optat per JxS i per la CUP, els quals farien bé de llegir –sobretot els procedents de Convergència- l’article que Antoni Puigverd publicava diumenge passat a La Vanguardia, quan comparava Mas amb Pirros, el rei grec que es va fer cèlebre per unes victòries tan costoses sobre els romans que van deixar-li un exèrcit tant o més damnat que el perdedor. «Sempre passa el mateix –escrivia Puigverd-. Primer s’insisteix en la inevitabilitat del pas que es vol donar (altrament tota mena de mals cauran sobre Catalunya). Després s’idealitza el pas que es vol fer: es minimitzen les dificultats, s’idealitza el futur que, si bé no es presenta com un camí de roses, sí que es descriu en termes de guany clar i segur des del primer moment (de manera que quan algú descriu les dificultats possibles o bé és acusat de sabotejador o bé de fabricant de pors). Finalment, la propaganda ho envaeix tot. El maniqueisme s’empara de les discussions, es genera un clima de victòria indiscutible i s’insisteix en la data màgica d’una manera obsessiva i constant. Després de la data màgica també sempre passa el mateix: apel·lant de manera coral i obsessiva a la necessitat de l’acord, s’eclipsa el desconcert causat per la curtedat del resultat i es nega tota possibilitat d’autocrítica o d’anàlisi».

Poques crítiques poden ser més dures que aquesta. I dubto molt que se n’hagi escrit cap als diaris de Madrid pel que fa a l’actitud del Govern. Però les preguntes que ara ens hem de fer nosaltres són: Què podem esperar si el PP (i la nova estrella de l’horitzó polític que és C’c) estan ancorats en el no a tot i els guanyadors pírrics de Catalunya demanen un sí a tot, net i incondicional? Què podem esperar si els socialistes, que haurien de contribuir a resoldre el problema, no ofereixen a l’elector català sinó unes «singularitats» buides de contingut que de cap manera els poden satisfer?

Podem esperar ben poca cosa, i tanmateix segueix havent-hi pensadors que, fora dels partits, proposen solucions lúcides, com per exemple Rafael Jorba, que, també des de La Vanguardia, s’adreçava al Govern i a la gent del «no», i partint d’aquella màxima de la dreta radical i antiautonomista de la Segona República que preferia «Una España roja antes que rota», demanava al Govern: ¿Preferiu «una España rota antes que una España plural?» I oferia tot seguit un temari succint per aconseguir aquest objectiu: «Regeneració: sistema electoral, corrupció sistèmica, finançament de partits i democràcia participativa. Federació: reconeixement de les nacions hispàniques -les nacionalitats de la Constitució del 1978-, que no són nacions sense Estat, sinó que deleguen la seva sobirania en l’Estat compost que hauria de ser Espanya, com Espanya la té delegada en la UE; un federalisme simètric en drets i deures, i asimètric en competències, sobretot les que es desprenen dels fets diferencials (llengua, cultura, dret civil…), i la ciutadania com a fonament del model: no es tracta de regular el que els ciutadans se senten, sinó que tots comparteixin les regles del joc. Finançament: l’efectiva aplicació del principi d’ordinalitat en la contribució a la solidaritat i la revisió de la quota basca -no del concert-. Estat de benestar del segle XXI: quin model social volem i quina fiscalitat necessitem per sustentar-lo».

Tan difícil seria intentar-ho?

¿Pot no reconèixer la Constitució el caràcter “nacional” de Catalunya?

11 Octubre 2015

¿Pot haver-hi una reforma constitucional seriosa que abordi el problema català sense un previ reconeixement del caràcter nacional de Catalunya?, va demanar Francesc-Marc Alvaro a Pedro Sánchez en una emissió de RAC1, i la pregunta va quedar sense resposta. Bé, no exactament. Després de fugir d’estudi en primer lloc, i davant la insistència del periodista, Pedro Sánchez va donar la resposta que ell i els socialistes del PSOE han encunyat quan se’ls presenta aquesta mena de qüestions: “La reforma federal que nosaltres defensem reconeixerà les singularitats de Catalunya”. Tots l’han apresa de cor, aquesta resposta, i no es mouen del guió que ha traçat la direcció del partit. Catalunya és, doncs, per als socialistes una singularitat. Ni tan sols fan ús del concepte “nacionalitat” que, reconeix la Constitució de 1978. Però què vol dir això de la singularitat? Com es menja?

En aquest debat maldestre i ple de llocs comuns que manegem avui dia, PP i C’s han esdevingut, sens dubte, els dos grans partits que no amaguen el seu “nacionalisme espanyol”. Per a ells, Catalunya no és una nació, i per tant, no cal modificar res del que diu avui la nostra llei fonamental. Però Pedro Sánchez i el PSOE es volen desmarcar d’aquest “nacionalisme espanyol” clar i llampant, d’aquest nacionalisme de matriu castellana que defensen Aznar, Rajoy i Rivera per igual i sense matisos, que renega de qualsevol “diversitat” i de qualsevol “varietat cultural”, argots que s’observen com una anomalia, com un error que cal extirpar del cos, únic i indivisible, que és Espanya. En aquest sentit, Puigverd ens recordava fa poc la tradició espanyola de la puresa de raça, que segles enrere va provocar l’expulsió de jueus, de moriscos i d’afrancesats; una tradició que, en el fons, no es diferencia gaire de l’extirpació que, al llarg dels segles, s’ha intentat dur a terme de la “diferència” basca i catalana, que conceben com a irregularitats que no són capaços d’acceptar.

Però del que no hi ha dubte és que sabem on és aquesta gent, perquè defensa una posició clara. Tant com la que han assumit els independentistes catalans, cada cop més obcecats en la seva decisió de dir adéu a una Espanya que no reconeixen, perquè tampoc accepten matisos al seu discurs. I això fa que considerin –en aquest sentit no es diferencien gens dels nacionalistes de matriu castellana- que els components castellà i català són impermeables. Per tant, incapaços de trobar-se, de combinar-se i, doncs, de suportar-se. Incapaços, en definitiva, de conviure i de crear un marc legal on es reconeguin els drets, les ambicions i els desitjos de l’altre, en un tot que sigui divers.

De fet, és el que expliciten els resultats electorals del 27-S, que marquen un empat tècnic entre dues posicions irreconciliables, que només es podrien desencallar si els uns i els altres –Rajoy i Mas, especialment- decidissin baixar de la torratxa on cadascú s’ha situat i decidissin parlar.

Davant això, davant aquest impossible metafísic, ¿és el PSOE una esperança? ¿Ho és aquest PSOE de les singularitats?

Honestament (i dolorosament), he de dir que ho dubto si els apriorismes que empresonen Pedro Sánchez, si els interessos electorals que l’acuiten (especialment a Andalusia, però també a tota l’Espanya castellana) l’impossibiliten d’interpretar què passa realment a Catalunya i fan que l’única resposta que pot oferir sigui la de les “singularitats”.

I el que més em sobta davant el discurs únic dels socialistes és que Miquel Iceta no hagi aixecat un dit per puntualitzar aquest concepte vague i genèric que Pedro Sánchez accepta com la pedra filosofal per treure’ns de l’atzucac en què ens trobem, i que hagi hagut de ser Ximo Puig qui, des de València (com es nota que aquest té els de Compromís que li alenen al clatell!) hagi hagut de fer la primera puntualització.

Potser perquè jo també ho veig com ell, m’ha agradat que Francesc-Marc Alvaro aconsellés a Pedro Sánchez i a Miquel Iceta que reflexionessin plegats sobre la relació causal que pot haver-hi entre el posicionament ideològic del PSC i els cada cop més mals resultats d’aquest partit, i li recomanés que rellegissin Jaume Lorés abans de judicar-los.

Vaig tenir la sort de ser amic de Jaume Lorés (Barcelona 1935-2002), que vaig conèixer al llarg de la dècada dels vuitanta, quan jo exercia la meva professió a Barcelona. Vam dinar plegats més d’un cop en un petit restaurant de Sarrià per reflexionar sobre política, i jo l’escoltava com qui escolta un mestre, i llegia després amb fruïció els articles que publicava a La Vanguardia, i els llibres que anava escrivint, on desgranava lúcidament la sempre complicada política del país.

homenatge-a-jaume-lores-1935-2002

Lorés era un pensador cristià i alhora socialista. Havia ingressat a Convergència Socialista de Catalunya amb Joan Raventós i, posteriorment, al Partit dels Socialistes (PSC), en el qual sempre milità. Però era qualsevol cosa menys un fonamentalista. Coherent, doncs, amb el seu catalanisme transversal, Jaume Lorés va col·laborar amb el conseller Max Cahner (CDC), quan dirigia el departament de Cultura del govern de la Generalitat de Catalunya, i més tard amb el conseller Joan Rigol (UDC). Lorés va dirigir durant nou anys (1989-1998) el Centre d’Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat de Catalunya.

Penso, doncs, que és encertat recordar el pensament del socialista Jaume Lorés a Miquel Iceta i Pedro Sánchez per ajudar-los a superar aquest vague (i buit) concepte de “singularitats” que defensa el PSOE. Perquè res no ve més a tomb que les paraules que Lorés adreçà a Felipe González amb motiu de la sentència de la LOAPA, a la vista del posicionament que aleshores van adoptar el PSOE i el PSC: “Hom no nega –va escriure Lorés- que el PSOE sigui nominalment federalista, però només si es dóna a aquest terme un sentit unilateral, unidimensional, i fins pedestrement abstracte. Federalista sense federals. Autonomista sense autonomies. Descentralitzador sense perifèria. Les coses pel seu nom. Un federalisme que ni entén les autonomies. Perquè el parany i l’escull en què s’han ficat molts socialistes catalans consisteix a denigrar el nacionalisme concret en nom del federalisme abstracte, el catalanisme real en nom del federalisme de paper. Sense adonar-se que ser federalista, històricament, a Catalunya, ha estat un matís en el difícil art de ser catalanista i nacionalista. Mai no es pot dreçar la bandera del federalisme contra el nacionalisme, com es fa a cada cantonada i raconet. Per ser federalista concret s’ha de ser, abans, nacionalista concret, i fer desembocar la solució del problema nacional en la construcció d’un estat federal, plurinacional. La defensa i la construcció de la federació passa per la defensa de la pròpia nacionalitat. La resta són trons.” (El Món, 19 d’agost de 1983).

A la vista d’això, ¿creu algú que pot haver-hi una reforma constitucional seriosa que abordi el problema català sense un previ reconeixement del caràcter nacional de Catalunya?

Catalunya, els resultats, el analistes financers i l’immobilisme de Rajoy

4 Octubre 2015

La portada del diari Menorca del passat dilluns resumia molt fidelment què havia succeït a Catalunya. Deia: “L’independentisme assoleix la majoria absoluta però no aconsegueix guanyar en vots”. Un titular descriptiu molt exacte que no evita, però –ni ho pretén- les interpretacions que es poden fer dels resultats, ja que, com era previsible, en això cadascú hi pot dir la seva.

D’entrada, Mariano Rajoy, impasible el ademán, s’ha mostrat tan segur com impertorbable. “Menos de cuatro de cada diez catalanes ha votado a favor del independentismo”. Res, doncs, no ha canviat. Més encara, l’independentisme ha perdut. Ha perdut clarament. I això significa que el fals problema que proposaven alguns catalans, “el lío en que nos ha metido Artur Mas”, segons frase lapidària del PSOE, s’ha esvanit. Per tant, ells sols –els independentistes- han ficat el peu a la galleda i el problema ha deixat d’existir.

Com molt bé ha dit Enric Juliana, “El PP vol esculpir un baix relleu en marbre en el qual Artur Mas i la tropa de Junts pel Sí apareixen vençuts per la fermesa, el tremp i la serenitat de Marc Ulpi Rajoy. La derrota dels dacis a la columna de Trajà. Als perdedors no se’ls ofereixen pactes.”

Força més despertes i ajustades a la realitat han estat, en canvi les paraules que José María Aznar va dir el mateix dilluns, unes hores abans que es reunís l’executiva del PP per assumir i proclamar el posicionament de Rajoy. Aznar, que havia callat durant la campanya, va enviar a l’executiva popular un avís contundent i glacial, després de fer un altre diagnòstic del que va passar diumenge. “Els sobiranistes han guanyat –assegura Aznar-, encara que hagin fracassat en les seves intencions plebiscitàries”. I després d’analitzar els resultats, pronostica el següent: “els radicals aniran cada vegada a més a Catalunya. El PSOE està recuperant vot útil, rebaixant Podem. L’auge de Ciutadans fragmenta el vot de centredreta. I el PP no fa més que perdre eleccions. Aquest és el cinquè avís –emfatitza Aznar- i no es pot desatendre”.

Contemplant el panorama sense la passió dels independentistes i sense la ceguesa del Govern espanyol (especialment de Rajoy i de Sáenz de Santamaría), penso que un observador perspicaç no s’erraria gaire si conclogués la seva anàlisi afirmant que, de la mateixa manera que Rodríguez Zapatero va perdre el poder per no haver estat capaç de detectar la crisi econòmica que era a punt de devorar-nos, Rajoy el perdrà per haver estat incapaç de detectar el gravíssim problema que Espanya té a Catalunya, problema que, segons ell, ha deixat d’existir perquè “menos de cuatro de cada diez catalanes ha votado a favor del independentismo”. ¿Què fa que Mariano Rajoy estigui tan cec i sigui incapaç de reconèixer el que veu i denuncia tan clarament José María Aznar?

El mateix diumenge 27S, Manel Pérez publicava a les pàgines econòmiques de La Vanguardia un article molt lúcid que, al meu entendre, Rajoy y Sáenz de Santamaria haurien de llegir. El títol era ja prou significatiu: “Bancs i analistes difereixen del Govern espanyol sobre la qüestió catalana”. Aquest anava també seguit d’un subtítol encara més aclaridor: “L’Executiu no convenç amb el discurs que res no canviarà després dels comicis”.

Partint d’aquella premissa tan coneguda com certa, que “el món dels diners sempre es troba més còmode quan la política s’ocupa només d’assegurar-li la màxima invisibilitat per seguir guanyar-ne”, hem d’acceptar tanmateix que, si aquesta afirmació fos un axioma indestructible, aleshores el món dels diners asseguraria l’immobilisme etern (màxima que sembla que guiï el pensament i la política de Rajoy), però resulta que, en el camp econòmic, sovint hi intervenen també d’altres factors, i això fa que els analistes hagin d’investigar i reflexionar sobre com aquests poden afectar l’axioma a què he fet referència.

Manel Pérez ens diu que els informes que han anat elaborant els analistes i els bancs d’inversió sobre el procés obert a Catalunya –informes que s’han fet més nombrosos i precisos a mesura que s’acostava el 27S- han anat qüestionat –i no poc- el mantra del Govern, segons el qual l’afer no interessa als mercats, i han incorporat altres elements clau que també poden ser determinants a l’hora d’entendre l’interessat recurs dels uns i dels altres al vaporós diagnòstic dels mercats. Per exemple, pràcticament tots els documents de la banca d’inversió desmenteixen el pronòstic efectuat el passat divendres 25 de setembre, per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, quan (seguint les ordres de Rajoy) descartava a la roda de premsa un canvi de política governamental després del 27-S.

Llegint les pàgines d’aquests informes, Manel Pérez assegura que es rastreja un inapel·lable consens sobre la insostenibilitat de l’actual estat de les coses a Espanya. En un de finals d’agost titulat “Eleccions catalanes, raons per a la preocupació sense arribar al pànic”, el banc de negocis nord-americà JP Morgan esperava que després de les eleccions generals s’ “obrís la finestra d’oportunitat per a un diàleg més constructiu” entre Barcelona i Madrid, i vaticinava que hi haurà “un nou marc que garantirà un grau més alt d’autonomia fiscal i política… que reduiria la quantitat dels recursos propis que Catalunya transfereix a altres regions”.

En una línia encara més clara, Morgan Stanley apuntava fa un any que al final hi haurà “un acord institucional diferent a Espanya”, amb més flexibilitat fiscal i una autonomia gairebé sobirana a Catalunya. I Moody’s, l’agència de qualificació del deute, projectava l’octubre passat que “Catalunya aconseguiria satisfer algunes de les seves demandes, particularment les fiscals”.

Res d’això no es farà, si hem de creure Rajoy i Sáenz de Santamaría, a pesar que el seu partit ha viscut una desfeta electoral a Catalunya, cedint a C’s (Ciutadans) el protagonisme de l’oposició al pol independentista, paper que encarnarà, sens dubte –i ho farà molt bé- la jove Inés Arrimadas, que deixarà que el sheriff García Albiol faci el paper de Jean Marie Le Pen.

Tenim, doncs, que davant el monolitisme marmori del PP, els analistes pensen gairebé unànimement que, com a mínim, és ineludible afrontar un canvi estructural en la relació Catalunya/Espanya. En aquest sentit, l’assessora financera Autonomous apuntava a finals d’agost que “la dura posició de Rajoy implica el risc d’agreujar la situació… encara que és possible que emergeixi una solució més moderada amb un govern nou a Espanya”.

Diré, doncs, per acabar, que seria bo i saludable per a tots que, tant els uns com els altres, fossin capaços de llegir els resultats de les eleccions amb més intel·ligència que impuls emocional. Del costat dels independentistes, perquè el magnífic resultat obtingut no els reforça prou per “trencar amb Espanya” sense comptar amb “els altres catalans” i amb el Govern espanyol. I del costat d’aquest, perquè els fets són tan contundents que no poden ser observats amb la ceguesa que ho fa Mariano Rajoy.


%d bloggers like this: