Josep Maria Quintana

La notícia que, de sobte, apareixia a la televisió em va impactar. Era un fillet, només un fillet que amb prou feines feia un metre i mig d’alçada. Duia un tall de cabell a la moda, com aquests herois del futbol que ens apareixen amb un cap ple de fantasies: els cabells curts a les temples i més llargs a la part del crani, amb una clenxa marcada a un costat. Vestia, a més, una camiseta del Barça, com veig que duien sovint alguns dels meus néts. Però aquell fillet era molt més que un fillet normal, dels que van a l’escola i es formen per fer-se uns homes de profit. Era en realitat un esclau, una víctima que persones grans sense escrúpols, convertits en la mà executora del déu de l’odi i la venjança, havien decidit sacrificar perquè, alhora, la seva mort ocasionés una massacre. Desconec què li havien promès. No sé si a la seva edat gaudir de dones verges al paradís podria ser un al·licient apetible, però sigui com vulgui, aquell fillet estava destinat a fer de bomba per causar una matança. La més gran possible.

Pocs dies abans, el president turc, Recep Tayyip Erdogan, havia assenyalat que l’autor material de l’atemptat al casament kurd era també un kamikaze adolescent adoctrinat pel grup terrorista. Pocs dies més tard, el primer ministre, Binali Yildirim, va dir que això no es podia confirmar encara, perquè Estat Islàmic no havia reivindicat el pitjor atemptat en sòl turc en el que va d’any, amb 54 víctimes mortals. Més de la meitat fillets. Si fa no fa, havia estat una cosa semblant com la que es pretenia amb aquest fillet que duia el cinturó d’explosius fixat al cos i que, en el darrer moment, la policia va poder desmuntar evitant la catàstrofe.

Davant això, no podem sinó demanar-nos com és possible tanta iniquitat, i per què Estat Islàmic ha decidit multiplicar, on sigui i com sigui, els atemptats suïcides i els cotxes bomba, com a represàlia a la pèrdua de terreny del  seu “califat. Aquesta seria, potser, la pregunta genèrica, però l’específica hauria de concretar més per demanar-los com és possible que siguin capaços de dur a terme aquest objectiu de mort i de barbàrie amb persones que encara no tenen ús de raó i que, potser per això mateix, són més susceptibles de ser controlades, dirigides i manipulades fins a l’extrem de cercar la pròpia mort.

“El fillet aquest que es va salvar finalment, afirmà durant l’interrogatori que havia estat segrestat per homes emmascarats que li van posar els explosius i l’enviaren després a Kirkuk (Iraq) procedent de Mossul uns  dies abans”, digueren l’endemà els diaris. Potser és aquesta la veritat o no ho és, però tan se val, perquè el cert és que, des que el líder gihadista Abu Bakr al-Bagdadi proclamà el seu “califat” a l’atalaia de la mesquita de Mossul el 2014, diversos reportatges i informes han denunciat els camps d’entrenament que formen “cadells del califat”, per instruir-los com matar l’enemic.

Fa poc, el director d’Amnistia Internacional a Espanya, Esteban Beltrán,  declarava que a les ciutats alliberades a l’Iraq i Síria, s’han trobat fins i tot llibres de text on se’ls ensenya a decapitar, mentre aprenen a sumar prenent com a exemple fusells kalaixnikovs en lloc de pomes o peres. A Raqa i a Mossul, últims bastions de Daesh a l’Iraq i Síria, s’ensenya els fillets a disparar amb un rifle i se’ls adoctrina perquè matin “infidels” en nom d’Al·là.

En un article publicat al diari ABC, el director del Real Institut de Seguretat Internacional, Raffaello Pantucci, escrivia que aquesta “és una nova i preocupant tàctica dels gihadistes fora del seu territori d’operacions.” I afegia que no n’estava sorprès, perquè no és la primera vegada que aquestes coses passen.  De fet, ja hi havien recorregut altres grups terroristes. Sense anar més lluny, “Boko Haram (que va jurar lleialtat a ISIS el 2015), a Nigèria i a Camerun, havia ja utilitzat menors -filletes, en aquell cas- per dur a terme atemptats suïcides. També els talibans ho solien fer -apunta Pantucci, i “val la pena recordar que el més jove dels terroristes de Londres de 2005 (Al Qaida), Hasib Hussain, només tenia 19 anys quan es va treure la vida.”

La cadena de televisió en què jo vaig veure la notícia del fillet detingut va fer un curt, però terrible, reportatge sobre aquest infern en què volen convertir la terra els islamistes radicals, decidits a dur la mort a qualsevol indret on no s’acceptin les seves premisses religioses, morals i també ideològiques. I això explica que més de 30.000 dones embarassades visquin en règim de neoesclavatge a les regions controlades per Daesh, segons un informe d’abril del Centre d’Estudis Quilliam Foundation.

Veiem, doncs, que el segrest sistemàtic de dones i la captació de joves d’Europa sembla fonamental per al autodenominat Estat Islàmic en l’obsessió que tenen per augmentar “la seva mà d’obra”. En tot just 18 mesos -afegia el reportatge-, el seu territori ha disminuït uns 25.000 quilòmetres quadrats, segons el monitoratge que ha fet l’institut de seguretat IHS, i això ha estat possible, entre d’altres causes, per l’efectivitat de les forces kurdes. Alhora, l’agència afí a Daesh, Amaq, ha reivindicat 589 atemptats a l’Iraq, Síria i Líbia durant els primers 6 mesos de 2016. Això significa gairebé 100 atemptats al mes.

Ens falten paraules per qualificar aquest submón de mort, de fanatisme, d’odis i de venjança, que no s’està de dur a terme els seus propòsits aprofitant l’element més dèbil de la societat, fins al punt que -són declaracions del director de Save the Children a Espanya, David del Campo- “és a les escoles on aquests grups tenen el seu més gran brou de cultiu”. De fet, denuncia del Campo, que a països com Síria les escoles són “objectius de guerra”, cosa que possibilita que la taxa d’escolarització sigui molt baixa. Amb dades, doncs, a ciutats assetjades com Alep, només del 6% és escolaritzat.

I tant com més incultes són els fillets, més fàcil és dominar-los. Més fàcil és que acabin essent els executors inconscients de la barbàrie.

A les Balears, entre 1956 i 1968, vam tenir un governador civil de nom Plácido Alvarez-Buylla que, segons diuen els qui el van tractar, tenia com a lema polític fer el mínim possible de coses. De fet -se non è vero è ben trovato-, se li atribueix la filosòfica frase que “en política no conviene hacer nada, pues la mitad de las cosas no tienen solución y la otra mitad se arreglan solas”. I el cert és que aquesta teoria li deuria ser útil perquè, com a mínim, es va mantenir en el càrrec 12 anys, i això, en política, és una eternitat, per més que a l’època de Franco les coses es movien força més lentament que ara. O no, com diria Rajoy.

Don Plácido, com se’l coneixia ordinàriament, era qui, d’acord amb la legislació de l’època, nomenava els alcaldes i, com és lògic, es decidia per gent de la seva corda, i, si li era possible, procurava que fossin del seu mateix tarannà. Potser per això va decidir nomenar alcalde de Palma Máximo Alomar, un militar mallorquí que ostentà la batllia de la capital de les illes entre 1963 i 1968.

Per aquella mateixa època hi havia a Mallorca un periodista intel·ligent i subtil que es deia Gabriel Fuster Mayans, que signava els seus articles “Gafim”. Escrivia als diaris de l’illa veïna i dirigia la revista Lluc. Va ser en aquesta època que el vaig conèixer perquè, durant un temps –i essent jo encara estudiant universitari-, hi vaig enviar cròniques de Menorca que es publicaven mensualment.

Gafim era un mestre a l’hora de parlar entre línies -cosa que els periodistes havien de fer gairebé sempre durant la dictadura, temps de fèrria censura periodística que, per cert, no sempre era exercida per personatges d’un gran nivell intel·lectual. Doncs bé, en un dels seus articles Gafim es va referir a la política que estaven duent a terme Don Plácido, com a governador, y don Máximo, com a alcalde de Palma, i va dir –cito de memòria- que “en Palma de Mallorca la política ha  llegado a su máxima placidez”.

És, si fa no fa, el que Gafim potser diria ara de la política espanyola, administrada pel senyor Rajoy, que –ho hem de reconèixer-, és un expert mundial en l’administració del temps, amb una capacitat immensa per posar nerviosos tots els altres. Sense anar més lluny, després d’afirmar la setmana passada que reuniria l’executiva del PP per decidir sobre les condicions que li havia impostat C’s per negociar la investidura, perquè “no puedo ni debo tomar una decisión en solitario”, el passat dimecres va comparèixer davant la televisió –era la data fixada per a la reunió d’aquest òrgan- i, fidel deixeble del ja desaparegut Pío Cabanillas (tots dos gallecs i registradors de la propietat) digué, davant la sorpresa dels periodistes, que, pel que feia referència a la proposta de Rivera “podemos aceptar muchas cosas… o no”, una frase antològica que no resolia res, però que segurament deuria fer sortir de botador el mateix Rivera alhora que afegia més pressió nerviosa a Pedro Sánchez.

No ens sorprenguem, doncs, que, La Vanguardia del passat dijous, en un editorial que mostrava una gran perplexitat davant aquesta resposta, digués que “s’entén que els populars prefereixin no assumir davant l’opinió pública el paper de partit pressionat pels seus rivals o, menys encara, disposat a acceptar condicions que potser en les seves files, i només en elles, poden semblar humiliants. S’entén també que prefereixin donar la sensació que segueixen marcant el tempo de la política espanyola. Però si per aconseguir això estan disposats a oferir una roda de premsa com la d’ahir, és probable que estiguin disposats també a seguir abonant la perplexitat del gruix dels espanyols.”

A l’hora d’escriure aquest article –nit de dijous- hem avançat una mica respecte de la setmana anterior, per més que Rajoy, com Pío Cabanillas, quan el veiem situat al bell mig de l’escala que condueix a la formació d’un nou govern, mai no sabem si la puja o la baixa, i, com don Plácido, a pesar que ja ha dit que es presentarà a la investidura dia 30 d’agost, sembla creure que, davant la complicada situació política actual, més val no fer res, ja sigui perquè no té una solució a l’abast (atès que Pedro Sánchez jura i perjura que no s’abstindrà, amb la qual cosa fa que qualsevol suport de C’s sigui insuficient), o bé perquè està convençut que la cosa es resoldrà tota sola (després de les eleccions basques i gallegues de setembre, on, probablement, Rivera no traurà ni la “pedrea” i ben podria ser que els nacionalistes bascs demanessin àrnica al PP per poder formar govern).

I si l’home és capaç de manejar els temps com els maneja (a pesar que Espanya es vagi escolant per l’aigüera, que el dèficit augmenti considerablement, que la regulació de les pensions estigui enlaire, que els pressupostos, si no hi ha govern, s’hagin de prorrogar, que Europa acabi imposant-nos la temible multa que, de moment, ens ha condonat a canvi d’exigències pressupostàries, etc. etc.), ben podria ser que aconseguís un altre objectiu no menor: que el seu adversari socialista Pedro Sánchez quedés ferit de mort si és que -com és possible, i potser fins i tot probable- el PSOE treu uns mals resultats a Galícia i al País Basc, cosa que li faria molt difícil mantenir el lideratge després que els vells marins socialistes (tots ja fora de joc) li hagin dit i repetit que Espanya demana un sacrifici per part seva i hauria de facilitar la formació d’un govern de Rajoy; i els seus opositors interns –que els té, i no són menors- es freguin les mans pensant que veuran passar el seu cadàver polític per davant la porta de casa i, així, agafar-ne el relleu.

Dijous, a primera hora del capvespre, Rivera sortia content de la seva entrevista amb Rajoy i anunciava que li havia arrencat dues promeses. La primera: que Rajoy demanaria a Ana Pastor que fixés ja una data per al debat d’investidura, i així ha estat. La segona: que el PP signaria l’endemà divendres les sis condicions anticorrupció que li va imposar Ciutadans per recolzar la seva investidura. I també ho han fet, la qual cosa implica que els populars es comprometen a limitar els mandats del president del govern, a eliminar els indults per polítics corruptes, a reformar la llei electoral, a acabar amb els aforaments de càrrecs públics, a obligar a dimitir als polítics imputats i a obrir una comissió d’investigació parlamentària sobre el cas Bárcenas.

¡Cuán largo me lo fiais!, diria, segurament, don Juan Tenorio davant tanta exigència. Però haurem de confiar que, finalment, don Mariano haurà abandonat l’escola de don Plácido tot decidit a pujar els escalons de la dura escala que condueix a la investidura.

El que no sabem és si, per arribar dalt, aquesta escala en té prou, d’escalons.

En una situació tan complexa com la que ens ara trobem, el més fàcil per als qui no tenim la responsabilitat de prendre decisions és opinar. Sí, opinar és gratis, i ho fem sovint amb ben poca responsabilitat. De fet, amb cap responsabilitat, perquè, a la fi, qui hauran de decidir la investidura d’algú per ocupar la presidència del govern no som nosaltres, els qui opinem, sinó els diputats que van obtenir un escó parlamentari a les passades eleccions.

Dit això i, per tant, essent conscient de la inanitat de les propostes que puguem fer des dels diaris, no hi ha dubte que la situació en què avui ens trobem ve marcada, des del meu punt de vista pels següents elements: a) Tenim un Parlament plural amb quatre partits de nivell estatal quan, des del 1978, Espanya era substancialment bipartidista i té unes lleis electorals -i de formació de govern- pensades bàsicament per a aquesta situació; b) tenim quatre partits que tenen com a objectiu primordial la governabilitat de l’Estat; i c) tenim també una sèrie de partits perifèrics, l’objectiu primordial dels quals no és, precisament, la governabilitat d’Espanya, sinó la de la seva “nació”, i que, si en algun moment han contribuït a la governabilitat de l’Estat, no ho han fet perquè se sentissin cridats a fer-ho, sinó perquè els convenia per al seu interès prioritari.

Si no vaig errat en aquest plantejament, haurem de concloure que el principal eix vertebrador de les forces polítiques que avui ocupen plaça al Congrés dels Diputats no és, doncs, l’ideològic esquerra/dreta, encara que puguem situar els partits existents en un d’aquests dos espais. Avui, més que aquesta línia divisòria, n’hi ha una altra que és tant o més important: la dels partits per als quals el nacionalisme espanyol és essencial per al futur del país (i en aquest grup hauríem de situar PP, C’s, PSOE i em sembla que també Podemos, encara que aquest ha dit que acceptaria el dret a decidir unilateral de Catalunya), i els partits que es declaren nacionalistes (no espanyols), com PNB, ERC, PNC, així com també algunes altres forces minoritàries gallegues i valencianes, encara que de menor importància.

Oblidar això és no voler veure la realitat. Per tant, la tesi socialista, avui prioritària, que, dia rere dia, ens repeteixen els actuals dirigents del PSOE (incloent en el grup la nostra Francina Armengol), d’acord amb la qual Rajoy ha d’intentar trobar els suports per a la investidura en “les dretes” -situant en aquest camp no sols C’s, sinó també el Partit Nacionalista Basc i el Partit Demòcrata Català-, és, em sembla, un error de percepció força notable, perquè aquestes dretes nacionalistes no persegueixen, com he dit -o no persegueixen primordialment- la governabilitat d’Espanya, sinó la de la seva “nació”, si és que no cerquen -com cerquen clarament ERC i PDC- la independència.

Em sembla, doncs, que la governabilitat d’Espanya, si és que se la prenen seriosament, és un deure que afecta avui als quatre grups majoritaris amb vocació espanyola, i són precisament aquests que l’han de cercar. Si la cosa fos tan senzilla que poguéssim reconduir la situació al binomi bipartidista PP/PSOE, i al binomi ideològic esquerra/dreta, la cosa seria fàcil, però avui això no és possible perquè cap d’aquests dos partits és prou fort per imposar la seva voluntat, i la investidura d’un president de govern només es podrà dur a terme si es fa un esforç per part de tots. També del PSOE. I no em refereixo a Podemos perquè, incomprensiblement, encara diu -¿ho creu realment?- que és possible una coalició d’esquerres (o progressista), quan aquesta coalició és aritmèticament inviable sense el concurs de C’s i dels partits nacionalistes perifèrics!

Davant això, ¿té sentit que el PSOE s’entesti a dir que no participarà per activa ni per passiva en la investidura de Rajoy? Comprenc que Pedro Sánchez estigui ferit i es queixi de Rajoy afirmant que va ser responsable que ell -Sánchez- no fos investit després de les eleccions del 20N. ¿És, però, aquesta una raó suficient per evitar ara un govern de Rajoy i provocar unes terceres eleccions generals tot deixant el país sense pressupostos i fent el ridícul davant tota Europa?

Hem de reconèixer que Rivera i el seu partit han estat molt més hàbils i han mostrat una bona cintura política, tant quan van pactar amb el PSOE com ara, quan han posat Rajoy contra les cordes en oferir-li un sí a la investidura a canvi d’acceptar sis punts que tenen per objecte la regeneració política i que, si és que finalment el PP els accepta, haurà d’oferir el cap de Rita Barberà i fins permetre que Aznar -el gran gurú de la dreta espanyola- comparegui en una comissió investigadora.

No cal que confessi, perquè els meus lectors em coneixen, que a mi no em fa feliç un govern de Rajoy vigilat per un Rivera que, a més d’aquestes propostes regeneradores del país -que puc compartir-, sé que serà del tot intransigent amb els qui no tenen, com ell, una visió unitària i centralista d’Espanya, i que, amb la seva intransigència, empenyerà cada cop més els partits nacionalistes a posicions clares de ruptura constitucional que poden causar gravíssim problemes al país.

Per això, crec que el PSOE, que és un partit amb una certa tradició federal, que ha sabut conviure durant més de trenta anys amb un PSC com a partit germà a Catalunya (encara que últimament s’hagi replegat damunt ell mateix i sembla que tingui més difícil afrontar el pluralisme de la societat espanyola), no l’encerta en contemplar només el binomi esquerra/dreta per justificar la seva negativa a donar un suport passiu a la investidura de Rajoy, única candidatura possible -si és que som realistes- amb la composició actual del Congrés dels Diputats. Perquè en aquest moment ens juguem alguna cosa més que governar el país des de la dreta o des de l’esquerra, atès que tot avui és força més transversal.

D’altra banda, deixar que sigui només Albert Rivera l’home que es mostra conciliador (alhora que exigent) per propiciar la governabilitat del país em sembla un altre error de calat en l’estratègia política del PSOE, més encara quan aquest partit diu -i repeteix- que no s’ha d’anar a unes terceres eleccions.

Però si pensa realment això, el PSOE hauria de tenir en compte que, sensatament, l’única manera d’evitar unes terceres eleccions és que Rajoy pugui ser investit president del govern, i això no es pot aconseguir tan sols amb un pacte PP-C’s. Algú altre s’hi ha d’involucrar (activa o passivament). I el partit més indicat per fer-ho és el PSOE. Intentar fer-nos veure que són “les dretes nacionalistes” els qui ho haurien de fer possible, em sembla, com a mínim, incoherent, si tenim en compte que el nacionalisme que encarna el PSOE és incompatible amb el que prediquen aquells partits.

Diàleg de carmelites  és una obra que l’escriptor catòlic Georges Bernanos va escriure a partir d’una novel·la de Gertrud von Le Fort, que Francis Poulenc convertí en òpera el 1957. Tant l’una com l’altra narren els successos que involucraren una comunitat de monges carmelites de Compiègne (França) durant la Revolució francesa. Aleshores, el règim de terror que imposà Robespierre els prohibia la vida en comunitat i la insubmissió de les religioses va dur-les a la guillotina el 17 de juliol de 1794.

Aquest és un exemple clar de desobediència civil. Les religioses consideraren injusta la llei revolucionària, no l’acataren i van assumir les conseqüències d’aquesta insubmissió tot acceptant la mort. Però no sempre la cosa es presenta tan clarament als nostres ulls. Vegem-ho, si no.

Quan jo era jove, hi havia persones de la meva edat que no acceptaven fer el servei militar (aleshores obligatori) per un imperatiu de consciència, i en declarar-se insubmisos, molts van haver d’afrontar penes de presó, ja que negar-se a fer el servei militar estava penat per la llei.

“És que el règim de Franco era, per ell mateix, il·legítim” –em dirà algú justificant la desobediència civil d’aquells valents insubmisos-. I jo respondré que d’acord, però tot seguit hauré d’afegir que la cosa no és tan senzilla, perquè, sense anar més lluny, dins la Segona República –un règim que, segurament, aquest mateix interlocutor consideraria legítim i democràtic-, també el servei militar era obligatori i, per tant, els joves que es declaressin insubmisos –que m’imagino n’hi deuria haver algun- també deurien anar a la presó per contradir una llei que, en aquest cas, estava elaborada amb totes les garanties per un parlament democràtic. La qual cosa –ni que sigui simplificant- ens duu a la conclusió que les normes elaborades democràticament en el marc d’un règim constitucional homologat, si bé sempre són “legítimes”, és probable que no sempre siguin “justes”. O si tant voleu, és possible que no tothom que està sotmès a aquest règim les consideri “justes”. I això ens duu novament a la insubmissió. A la desobediència civil.

De fet, m’hi refereixo avui per vàries raons: la primera, perquè   tots els diaris han recollit aquests dies l’advertència feta pel Tribunal Constitucional a la Mesa del Parlament de Catalunya que l’aprovació de les lleis de la desconnexió que estan elaborant, així com la creació d’una assemblea constituent, s’oposen de manera frontal a la Constitució. Seran, per tant, “il·legals”.

Tanmateix, sembla que la Mesa, com les carmelites de Compiègne, ha decidit seguir endavant perquè la llei que determina la “il·legalitat” d’aquestes disposicions catalanes, per més legítima i constitucional que sigui, és, segons ells, “injusta”, ja que no els permet dur a terme el seu –i per a ells fonamental- objectiu de declarar unilateralment la independència de Catalunya.

Ja sé que molts no ho veiem així i discutiríem amb arguments aquesta apreciació subjectiva dels catalans independentistes, però el que ara m’interessa recalcar és que, si més no en aquesta matèria de la insubmissió, no tot és tan evident com la majoria pensa. Vull dir que, a nivell teòric, “legalitat democràtica” i “justícia” no sempre són conceptes anàlegs. I si algú encara ho dubta, que es posi en la pell dels turcs no addictes a Erdogan i es demani si la pena de mort que aquest vol restaurar esdevindrà una llei justa, simplement “perquè en un estat democràtic el poble decideix. I què decideix el poble avui? Doncs vol que es torni implantar la pena de mort”, diu Erdogan i es queda tan ample.

De tota manera, més enllà dels dos exemples que he tret (el del la insubmissió de les carmelites de Compiègne i el de la Mesa del Parlament català), he de reconèixer que el que realment ha provocat aquest article és la lectura d’un llibre esplèndid que em recomanà Ignasi Mascaró fa uns mesos: Grecia en el aire, de Pedro Olalla (Acantilado, 2015), en el qual l’autor, en un moment de la seva profunda reflexió sobre la democràcia, es demana precisament això: si la llei i la justícia són una mateixa cosa. I afirma tot seguit que l’estat de dret generat per la democràcia no s’esgota en la formulació i obediència a les lleis, sinó que admet també la possibilitat de qüestionar-les per tractar de fer-les més acords a l’interès comú i als valors ètics que les fonamenten.

“Antígona ens descobrí –escriu Olalla- una cosa tan sorprenent i tan rotunda com que, de vegades, la democràcia necessita, per a sobreviure, de la desobediència civil. Sempre que concebem la democràcia com una creació en desenvolupament i no com un fet consumat, hem d’acceptar el potencial d’aquesta desobediència com alerta contra el conformisme, com un qüestionament permanent de legitimitat, i, més encara, com un recurs col·lectiu lícit per posar fi a la nefasta tendència política que fa que l’ètica acabi essent substituïda pel dret.”

Quin és, però, el límit d’aquesta desobediència? Què separa aquesta insubmissió constructiva de la mera violació de la llei? Respondre-ho no és fàcil, perquè tota desobediència comporta una violació de la llei, i si bé en un sistema tirànic sempre semblarà legítim rebel·lar-se contra l’opressió de certes lleis o contra l’arbitrarietat del poder (ja sigui el de Robespierre, el de Franco, o fins i tot el d’Erdogan…), ho serà també en un sistema democràtic?

Sòfocles -argumenta Olalla-, en el democràtic context del teatre atenenc, va fer veure a tothom que aquesta pulsió ètica de rebel·lia era igualment necessària en un sistema nou en què les lleis se suposaven llegítima expressió d’una voluntat comú i límit acordat pels ciutadans lliures i iguals entre sí (aquest seria el cas de l’actual regim constitucional). És el moment -diu- en què la desobediència es converteix en alarma i en una crida al diàleg per cercar un nou consens sobre la legitimitat moral de la llei. “En aquests casos –assegura Olalla- la desobediència es revela com a força vivificadora que fa avançar la democràcia; i lluny d’erigir-se en la seva enemiga, s’erigeix lleialment en la seva consciència.”

Intento aplicar-me això a mi mateix i arribo a la conclusió següent: És clar que, com a jurista que, en nom de l’Estat, té el deure d’aplicar -i de fer aplicar- la llei en una oficina pública, jo no puc transigir amb la insubmissió, perquè he de complir i fer complir les lleis, però sí puc acceptar que els ciutadans d’una democràcia vertadera tinguin no sols el dret, sinó el deure d’Antígona, d’oposar-se amb resolució a les lleis quan aquestes falten contra el que els dóna la raó de ser. En definitiva, quan són injustes. Ara que, com les carmelites de Compiègne, com els catalans de la Mesa del Parlament… els qui es vegin obligats a practicar la insubmissió per imperatiu de la seva consciència, sí bé hauran d’actuar d’acord amb aquest imperatiu moral, mentre no aconsegueixin canviar la llei, hauran d’acceptar les conseqüències lesives que els comportarà la seva desobediència civil.