Josep Maria Quintana

Fa uns dies vaig rebre un correu d’una amiga que resideix a Veneçuela fent una acció de tipus humanitari. M’enviava un informe sobre la realitat del país i, especialment, del seu president, Hugo Chávez. L’informe era una mica confós, però es referia a les causes que fan que aquest actuï de manera anormal, pel fet que desbarra, que insulta als vells amics, que, en definitiva, mostra símptomes d’un nerviosisme que no és prou explicable.

Jo no sé si, com diu aquest informe, l’home és objecte de tractaments mèdics que influeixen en el seu caràcter irritable i propici a l’exabrupte o és que això és consubstancial en una ment que pretén conquerir el món i veu que més prest o més tard, el món li donarà l’esquena. No ho sé, però sigui com vulgui, el fet és que les notícies polítiques que arriben de Veneçuela són d’allò més preocupants per a l’aspirant a dictador (i joioses pels qui ens considerem adversaris seus i de la seva manera de fer política), quan veiem que joves li planten cara sense violència, que l’Església catòlica el qualifica d’immoral obertament i que sembla que reneixi una força civil capaç de vèncer la inèrcia d’un poder que aguanten bàsicament els pedrodòlars.

A mesura que els dies avancen i s’acosta el 2 de desembre, sembla que una força renovellada emergeixi del silenci i de la por i se senti capaç i amb força per rompre la que fins ara estat una barrera infranquejable. De fet, Chávez mai no ha necessitat acudir al frau per guanyar. Una altra cosa és que hagi emprat els avantatges del sistema. Tanmateix, aquests dies s’està produït en aquell país un fet que no s’havia produït mai fins ara: totes les forces de l’oposició s’han ajuntat en defensa del “no” en el referèndum i, per primer cop en molts anys, hi ha esperances que venci aquest “no”, que deixaria Chávez a la intempèrie i, sens dubte, als peus dels cavalls.

El passat mes de maig, el president va tancar la RCTV, una televisió que li era francament hostil. Avui se’n penedeix, perquè aquest fet ha aglutinat tothom en contra seva: els partits de l’oposició, el moviment estudiantil, les agrupacions cíviques, els grups religiosos (catòlics i evangèlics) i fins i tolt el prestigiós general retirat Raúl Baduel, que temps enrere havia col·laborat amb Chávez. Tots demanen un “no” com un sol home, perquè consideren que el projecte chavista és clarament totalitari. I la clau d’aquest probable triomf del “no” radica en el canvi que han fet tots els partidaris de l’abstenció. Avui, segons tots els analistes, si l’abstenció es decanta per votar “no”, aquesta pot derrotar la proposta del pontífex màxim de la revolució bolivariana.

Serà net el referèndum? Aquest és el problema que caldrà afrontar i vigilar des de prop. Avui, la igualtat d’oportunitats no hi és a Veneçuela perquè des del govern s’han cegat moltes fonts d’informació i els mitjans que no li eren favorables. Però l’esperit de rebel·lia s’estén com una taca d’oli i l’esperança creix.

Si diumenge vinent Chávez es troba amb una derrota, la llibertat estarà d’enhorabona.

Ens despertàvem ahir amb la bona notícia que el Tribunal Constitucional havia refusat de pla la tramitació de les recusacions del PP contra tres magistrats dels dits progressistes en el seu recurs contra la Llei Orgànica d’aquest mateix tribunal (LOTC). La recusació es va fer per 8 vots contra 2 (precisament el dels dos magistrats recusats pel govern socialista). Això esquiva d’entrada el bloqueig de la institució que podrà seguir la seva tasca.

La decisió és molt important, perquè ha permès que, per primer cop en molt de temps, es trenqués la divisió del vot gairebé automàtic entre els dits conservadors i els dits progressistes. En aquest cas, els magistrats no han cercat de servir el seu senyor sinó de cercar la “veritat” jurídica. I això és una notícia de primera magnitud a casa nostra quan hauria de ser el més normal del món.

En efecte, El PP va recusar el passat 25 d’octubre Pablo Pérez Tremps, Manuel Aragón i Pascual Sala basant-se en una informació publicada el dia anterior pel diari El Mundo en la qual s’assegurava que aquests s’havien pronunciat a favor de la reforma de la LOTC en una reunió amb la presidenta María Emilia Casas i els magistrats conservadors Guillermo Jiménez i Ramón Rodríguez Arribas. Dies després, els sis jutges -els únics que podien confirmar la notícia, ja que ningú més va estar present en aquesta reunió- desmentien la informació del periòdic en una carta en la qual afirmaven que “el parlat per cadascun de nosaltres (…), sense caràcter jurisdiccional ni governatiu, no es correspon en cap extrem amb el que s’indica en la informació recollida en el diari El Mundo”.

El PP veia així frustrat el seu intent de vincular el futur de les seves recusacions al de les dels magistrats conservadors Roberto García-Calvo i Jorge Rodríguez-Zapata, recusats al seu torn per l’Advocacia de l’Estat en representació del Govern. Fins a en tres ocasions, l’última divendres passat, el PP va demanar al Constitucional que acumulés les cinc recusacions i les tramités i resolgués conjuntament, ja que entenia que existia “connexió” entre elles. No obstant això, ni Vicente Conde (que actuava com a president) ni la majoria dels magistrats del ple ho han vist així.

Un cop hem sabut la notícia, el portaveu socialista López Garrido va denunciar als mitjans de comunicació l’intent permanent del PP de bloquejar les institucions en benefici propi. Crec que té tota la raó, però jo li voldria demanat un mínim de pudor en aquest tipus de declaracions, perquè… ¿què ha pretès el govern en la seva recusació dels magistrats conservadors Roberto García-Calvo i Jorgue Rodríguez-Zapata? ¿No ha intentat, per ventura, cercar també l’obtenció d’una clara majoria “dels seus” en el Tribunal Constitucional?

Si ara el tribunal confirma la recusació d’aquests dos magistrats conservadors, el govern quedarà certament en molt bona posició. Però… ¿i si el tribunal també la refusa? ¿Què dirà llavors López Garrido?

Sens cap mena de dubte, el PP està duent a terme una política de bloqueig de les institucions (especialment del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial) que mereix tot el menyspreu de què jo sigui capaç. Però el PSOE tampoc no es lliura de les meves crítiques, perquè també ell (i fins i tot els nacionalistes, avui exclosos de la decisió sobre aquestes institucions, però que també ells volen tenir-hi veu i vot per així col·laborar en aquest gran disbarat que és el joc de la politització dels organismes jurisdiccionals), també el PSOE, com dic, s’hauria de passar la mà pel pit i confessar que ell no està tampoc net de tota culpa.

Més enllà de l’anècdota succeïda a la cimera de Xile entre el Rei d’Espanya i el President de Veneçuela, la categoria és que Hugo Chávez s’està convertint en un focus de tensió i de perill internacional, bàsicament a la seva zona d’influència d’Amèrica del Sud, encara que a ell no li faria res d’influir a tot al món mitjançant una nova guerra del petroli. Sortosament per a nosaltres, es va trobar en minoria a la darrera cimera de l’OPEC i la seva proposta d’utilitzar el petroli com a arma no va dar resultat.

D’altra banda, Chávez, que ha emmascarat totes les grans deficiències de la seva política interna gràcies a l’augment del preu del petroli que, en poc més d’un any, ha passat de 30 a gairebé 100 dòlars el barril, necessita forçosament crear enemics a l’exterior per tal que, des de dins, el populisme xauvinista l’ajudi en el referèndum-plebiscit que ha convocat que li permeti una nova elecció presidencial i la posada en marxa de la dita per ell revolució bolivariana.

La demagògia que ha utilitzat a causa de l’incident amb el Rei s’ha vist ara empetitida amb l’enfrontament amb el president de Colòmbia, Álvaro Uribe, que li ha retirat la confiança per negociar amb les FARC (Fuerzas Armadas Revolucionaris de Colombia) l’alliberament de 45 segrestats per aquest exèrcit revolucionari. La reacció de Chávez ha estat d’indignació i ha decidit congelar les relacions amb Colòmbia.

Davant dels atacs de Chávez, Uribe ha denunciat que el president veneçolà “incendia el continente, hablando un día contra España, al otro contra Estados Unidos; maltratando a México, al día siguiente a Perú; en la mañana después a Bolivia”. “No se puede maltratar al continente e incendiarlo como usted lo hace, hablando de imperialismos, cuando usted, basado en su presupuesto, quiere montar un imperio”, va dir.

Les paraules d’Uribe no poden ser més encertades, des del meu punt de vista, perquè Chávez ha decidit liderar el continent. Té al seu costat Fidel Castro (Cuba), Evo Morales (Bolívia) i probablement Rafael Correa (Equador), encara que d’aquest no m’atreviria a afirmar-ho amb seguretat. Es tracta de líders que han imposat o que volen imposar el socialisme real com a sistema. Però em temo molt que el camí que segueix Chávez no és de col·laboració, sinó de lideratge, o potser hauríem de dir de caudillatge, una actitud que provoca grans reticències dels adversaris, i que (i sinó al temps) acabarà provocant-ne dels aliats.

Uribe, que li havia confiat les negociacions amb els seus enemics interns, ja ha vist què persegueix en realitat Chávez, i li ho ha dit ben clar: “La verdad, presidente Chávez, es que no se puede maltratar la historia, no se puede manipular la memoria de los héroes desfigurándolos en la demagogia popular para desconcertar a los pueblos. El libertador Simón Bolívar fue integracionista, pero no expansionista”. Visiblement irritat, Uribe no ha emprat subterfugis: “Me preocupa mucho –ha dit- que, afanado por pretensiones electorales, ahora trate de apelar al viejo truco de estimular en Venezuela el odio a Colombia”.

Certament que el futur de la regió sud-americana depèn molt del referèndum que Chávez ha convocat per al proper dia 2 de desembre. Aquest dia, 16,11 milions de ciutadans decidiran a les urnes si aproven o refusen la reforma constitucional que impulsa el líder de la revolució bolivariana.

En un país de tanta desigualtat com Bolívia, on els més desheretats de la fortuna mai no havien estat escoltats, es pot explicar l’èxit electoral que, fa uns anys, obtingué Evo Morales. Però el president elegit aviat va trencar les regles del joc modificant la constitució per un sistema clarament inconstitucional i, afegint-se a la línia política d’Hugo Chávez (només que sense el petroli de Veneçuela), ha iniciat un camí força perillós que de fet ha dividit el país en dues meitats (tot i que la seva és més populosa).

Disturbis sagnants es produïren el passat cap de setmana, que provocaren la mort d’un advocat de 29 anys. I cal dir que els disturbis no eren aliens al fet que Morales i els seus partidaris aprovessin reunits en una institució militar, sense la presència d’un sol opositor, el nou text constitucional en primera instància. Tot es va fer a mà aixecada i sense llegir tan sols un sol article dels que foren aprovats. Les imatges que vaig poder contemplar en un canal de televisió espanyol eren d’una gran eloqüència.

Val a dir que queda encara pendent l’aprovació article per article del text constitucional i la posterior ratificació en referèndum popular. Però podem ja afirmar que es tracta d’una constitució que hem de concebre com un vertader “trágala” (en això com la majoria de constitucions espanyoles del segle XIX), que els vencedors dels passats comicis vol imposar als perdedors, per tal que Morales pugui, diuen, “refundar Bolívia.

Però difícilment es pot refundar un país amb 136 dels 255 diputats elegits (un 53,33%) i menys encara després d’haver trencat les regles que, per modificar la Constitució vigent, aquesta establia.

Per molt menys s’han produït cops d’estat militars en molts indrets d’Amèrica del Sud. I no crec que Bolívia sigui immune a aquest perill. Sembla que la traumàtica experiència d’Allende a Xile hauria de servir a Evo Morales per actuar amb força més prudència, i això que Allende no havia trencat cap dels principis constitucionals vigents aleshores en un estat sense tradició colpista.

No cal insistir que l’espiral iniciada comporta un gran perill, perquè la fracció d’un país en dues meitats irreconciliables, una de les quals vol imposar a l’altra les regles de joc, pot acabar de manera terrible.

La vida familiar comporta molts avantatges i algun inconvenient. Ben al costat de l’ajut que el marit i la muller poden donar-se mútuament, també sorgeixen alguns inconvenients derivats d’aquesta relació, bàsicament en matèria d’incompatibilitats en l’exercici professional: una dona, per exemple, no pot atorgar testament davant del seu marit notari; una registradora no pot inscriure béns del seu espòs; un jutge no pot jutjar la seva esposa…

Però ben al costat d’aquestes incompatibilitats ex lege, que inhabiliten un determinat professional per actuar en un cas concret per causa d’una relació familiar, n’hi ha d’altres on aquesta incompatibilitat legal no hi és, en els quals, però, una mena de pudor o bé una determinada exigència ètica aconsellen que el marit o la muller, que el fill o la filla, que l’amic molt proper, que el soci, etc., s’abstinguin d’actuar.

Penso que estàvem davant d’un aquests supòsits en el cas de la periodista Elisa Beni, que acaba de publicar un llibre titulat La soledad del juzgador. Gómez Bermúdez y el 11-M. En efecte, Elisa Beni, cap de premsa del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, resulta que és també l’esposa del jutge Gómez Bermúdez, l’home que amb mà ferma ha conduït, com a president del Tribunal, el judici del qual es parla en el llibre, un judici, per cert, que ha tingut una gran repercussió mediàtica i una gran transcendència jurídica, ja que ha dictat una sentència que ha condemnat (i també ha absolt) les diferents persones processades per la matança ocorreguda a Madrid l’11 de març de 2004.

Més enllà del dret que qualsevol periodista pot tenir d’escriure un llibre com el que ha escrit la senyora Beni, no sembla acceptable que ho hagi fet precisament ella. Probablement no ha infligit cap llei, si segurament ningú no podrà demostrar que ha obtingut una informació privilegiada (si hagués estat així, potser sí que el seu marit hauria incorregut en alguna actuació il·lícita), però sembla immoral (o com a mínim impúdic) que sigui precisament la dona del jutge la que hagi actuat com ella ha actuat.

D’altra banda, les raons que ha adduït per defensar-se no són sinó d’allò més criticable. “como periodista, no podía moralmente dejar de contar esta gran historia que ha venido a buscarme”, ha dit. La veritat és que qualsevol mal intencionat podria afirmar que Elisa Beni, no és que s’hagi trobat amb la notícia, sinó que dormia amb ella, circumstància que no afavoreix el periodisme, ni menys encara afavorirà la meteòrica carrera del seu marit, el qual hauria d’haver tingut prou seny per recomanar-li un silenci exemplar en aquest cas.

Per últim, al·legar –com ha fet Beni- que “si hubiera sido un hombre quien escribiera sobre su mujer nadie lo hubiera descalificado” és, em sembla, perdre els papers. Això, com deia molt bé l’editorialista d’Es País, “revela una dudosa idea sobre lo que son el periodismo, la moralidad, el sentido de la oportunidad y las reivindicaciones de la mujer frente al machismo”.

De manera força sorprenent, Sartre inicia l’assaig La République du silence (Situations, III, Gallimard, 2003) amb aquesta frase: “Jamais nous n’avons été plus libres que sous l‘occupation allemande” (“Mai no hem estat tan lliures com sota l’ocupació alemanya”), i és també aquesta frase la que modifica lleugerament Ramin Jahanbegloo (“Un entretien avec le philosophe Ramin Jahanbegloo.- Comment promouvoir la démocratie sans l’imposer?”, Courier International, 28.09.06) quan afirma que “Mai no hem estat tan lliures com sota la República islàmica”. La pregunta que jo em faria tot seguit és: Per ventura nosaltres no hem estat tampoc tan lliures com sota la dictadura de Franco?

La pregunta té trampa, evidentment, però és útil per entendre una cosa: que la llibertat és sempre una conquesta de l’home i que el fet de viure en una democràcia, en un sistema dit “de llibertats”, no implica necessàriament que l’home sigui lliure, culte i feliç, ans sempre pot se esclau dels seus propis fantasmes i de les seves pròpies obsessions. D’ací que tingui sentit la posició de Steiner, el prototipus de pensador modern, quan ens assegura que l’intel·lectual és essencialment un home que es qüestiona. De fet, jo penso que és aquesta acció de qüestionar-se la que es troba a la base de tot procés de formació cultural.

La cultura no és només (ni és essencialment) l’acumulació de sabers i de coneixements, és la possibilitat que té l’home de discernir i, doncs, de sobreposar-se a l’engany. I més concretament, a l’autoengany, que és el perill més gran a què ha de fer front. De fet, l’home neix verge de tot i és l’entorn social –els pares, els familiars, l’escola, la societat en definitiva- el que l’ajuda a formar-se, a prendre decisions, a orientar la seva vida en un o altre sentit. Però hi ha un moment en què l’home ha de discernir i, finalment, ha de decidir. I això pot fer-ho de dues maneres: sense qüestionar ell mateix (no assumint, doncs, cap compromís intel·lectual), i optant per afiliar-se al PP, al PSOE, al PSM o a IU, per tal que siguin els líders del seu partit els qui prenguin decisions; o bé pot optar per qüestionar la realitat que l’envolta i decidir ell mateix en cada cas sense parti prise.

És clar que aquest darrer camí no és –o no hauria de ser- incompatible amb la militància en el PP, en el PSOE, en el PSM o bé en IU-, però atès el sectarisme que avui podem observar a la vida política, he de concloure que es fa realment difícil sobreposar-se a l’engany (i més encara a l’autoengany), quan la persona ha optat per la militància. És com si aquest compromís –sense dubte vàlid i lloable, si més no observat de manera objectiva- la inutilitzés per al compromís intel·lectual, un compromís que, com hem vist, no sols l’obliga a qüestionar-se i, per tant, a negar-se a atacar l’adversari per principi, ans també li exigeix de construir el propi discurs des de l’autocrítica (no com un comerciant que prepara un spot per a la publicitat).

Si “Culturàlia” ens permet ésser, no sols més cultes, sinó també més lliures, si ens ajuda a sobreposar-nos a l’engany i, sobretot, a l’autoengany, aleshores s’hauran cobert amb escreix els bons desigs que sens dubte persegueix l’edició d’aquesta nova revista.

————-

N.B. Aquest article s’ha escrit amb motiu del naixement de la revista “Culturàlia” que s’inclourà a partir d’ara com un quadern de cultura dominical del diari Menorca

Un cop ens hem adonat que s’acosten les eleccions, tornem a sentir per part d’alguns disconformes amb l’actual sistema electoral i de partits que l’única solució viable per democratitzar una mica la vida política és canviar el sistema de les llistes tancades per un altre de llistes obertes en el qual l’elector pugui modificar l’ordre dels candidats dins una mateixa llista. Alguns altres, més agosarats encara, opinen que l’elector fins i tot hauria de poder mesclar noms de les diverses llistes que els partits hagin presentat.

També n’hi ha que opinen que adoptar un sistema majoritari de petits districtes electorals és el millor camí per superar els perills de la partitocràcia. En aquest sistema, els partits presenten un candidat per a cada districte, l’elector escull el qui més li plau i guanya el qui treu més vots (és el cas del senador per Menorca). Entre els partidaris d’aquest sistema n’hi ha que opinen que, per evitar sorpreses no desitjables, convé que es faci a dues voltes, com a França: només el candidat que treu una majoria absoluta a la primera resulta electe. Si cap no la treu, cal acudir a una segona volta on només són elegibles els dos més ben situats.

Penso tanmateix que el primer que s’ha de dir en parlar dels sistema electorals és que no n’hi ha cap que sigui òptim. Tots tenen alguns avantatges i molts inconvenients.

El principal problema del sistema electoral espanyol, de caràcter proporcional amb llistes tancades, és conegut: que deixem exclusivament a mans dels partits l’elaboració de les llistes, que són inamovibles, i que, un cop feta l’elecció dels diputats, deixem també a mans dels partits les negociacions i els pactes de govern, fet que pot produir que el partit que ha obtingut la meitat menys un dels diputats quedi a l’oposició perquè els cinc partits que han obtingut (entre tots) la meitat més un de diputats es posen d’acord per formar govern.

Val a dir, però, que contràriament al que pensen alguns, el sistema de llistes obertes no produiria resultats gaire diferents dels actuals (perquè l’elector sol votar la llista tancada davant la dificultat de triar), a banda que és dubtosament viable per la seva complexitat. En efecte, si es poguessin barrejar els noms dels candidats, les paperetes haurien de contenir un llistat de noms llarguíssim (a les Balears hi hauria ben segur més de 35 noms), la majoria dels quals serien absolutament desconeguts per l’elector. Ens trobaríem, doncs, amb un sistema com el de les eleccions al Senat, però força més complex pel nombre de candidats. A Madrid, per exemple, els llistats podrien ser de més de tres-cents noms (recordeu que sempre hi ha molts partits –alguns pràcticament desconeguts- que es presenten a cada elecció).

Pel que fa al sistema majoritari, també té problemes: el principal és que deixa les minories fora de joc. I més encara si s’adopta el sistema de segona volta, que beneficia només als partits grans. A més, aquest sistema pot afavorir caciquismes locals, tot i que aquest és –penso- un problema menor avui dia.

Tanmateix alguna cosa s’hauria de fer que trenqués una mica la partitocràcia actual, que deixa a mans dels partits no sols la designació dels candidats, ans també els dóna un poder omnímode a l’hora de fer els pactes de govern posteriors a les eleccions. Això sense que l’elector hi pugui dir res.

Partint, doncs, de la premissa que no hi ha cap sistema perfecte, penso tanmateix que el sistema alemany és un dels més interessants dels que tenim a la vora, perquè conjuga factors diversos que, al meu entendre, el fan més participatiu.

En efecte, el sistema electoral alemany (recordem que Alemanya és un estat federal, amb parlaments estatals molt semblants als de les nostres Comunitats Autònomes) preveu que la meitat de la Cambra baixa s’elegeixi per districtes uninominals, i l’altra meitat, a través de llistes de partits. D’altra banda, els partits només obtenen representació si assoleixen més d’un 5% dels sufragis. Així doncs, cada elector té dret a dos vots, un per a cada sistema d’elecció. I pel que fa als diputats de la Cambra alta (l’equivalent als nostres senadors), aquests són elegit directament pels parlaments regionals. Cosa que em sembla molt bé, i més si un dia el Senat acaba essent una cambra essencialment territorial.

L’alemany és, a més, el sistema electoral que la majoria de partits italians volen aplicar a Itàlia en els propers comicis. Per què no l’adaptem també nosaltres? És una idea que aporto als qui, durant la propera legislatura, ens representaran al Parlament.

Me’n vaig adonar fa uns dies en veure un reportatge per televisió: Hillary és la dona a batre! Hillary és l’enemiga de tots! Tots contra Hillary!

Jo no sé si això li complica la carrera o l’hi facilita, però del que no hi ha dubte és que l’era Hillary Clinton ha començat als Estats Units. Pocs dubtes hi ha que, fins al proper dia 3 de gener, al “caucus” de Iowa, l’espectre de Hillary Clinton serà present en tots els telediaris, les taules rodones i els debats que tinguin lloc en els Estats Units. Ella és avui la clau de totes les opinions polítiques, ja li siguin favorables o contràries, ja surtin dels demòcrates o dels republicans. L’odi que ella desperta, l’esperança que ella suscita, tot es farà present de manera quotidiana i posarà a prova la resistència del poble nord-americà.

Que Hillary s’hagi convertit en el blanc de les crítiques i de totes les mirades ha donat una mica de coratge als republicans, que se senten avui força descoratjats per la caiguda en picat del qui durant vuit anys ha estat el seu líder, George W. Bush. Avui, els republicans, ja sigui per boca de Rodulph Giuliani (el més ben col·locat) o de John McCain, de Mitt Rommey o de Fred Thompson, han dit a Hillary Clinton qualsevol cosa menys cara de rosa. L’han titllada de socialista (allí -com en boca de Zaplana- aquest adjectiu és gairebé un ultratge), també l’han tractada de malgastadora, o encara pitjor: de ser l’encarnació del progressisme. (Quin insult, Déu meu! Quin insult!)

Pel que fa als demòcrates, Barack Obama –el que li ve al darrere- ha dit que atacarà a fons la seva rival, cosa que fa que els presentadors de les cadenes televisives es freguin les mans, mentre que l’altre candidat d’aquest partit, John Edwards s’ha vist força a canviar la seva lluita contra la pobresa en una lluita contra Hillary Clinton.

Així doncs, Hillary és i serà fins a la seva nominació pel partit demòcrata el centre de totes les batalles, de tots els discursos, de tots els mítings. Ella, però –sens dubte la més gran des del meu punt de vista- no s’amoïna: “He afrontat nombrosos atacs aquests darrers quinze anys –ha declarat recentment. Però això no em destorba. Jo sé com protegir-me. Jo sobreviuré”.

Als crits de “Bèlgica, Bèlgica!”, o de “Viva el Rei”, 35.000 persones, segons han dit les autoritats belgues, van desfilar el passat diumenge sota una marea de banderes nacionals (la negra, groga i vermella) abans de reunir-se en un dels parcs de Brussel·les per fer una festa “a la belga”, amb patates fregides, cervesa i concerts.

Val a dir que les querelles comunitàries entre flamencs i francòfons, provenen del fet que els primers demanen una autonomia cada cop més forta que està impedint de formar govern des de les passades eleccions legislatives, celebrades el 10 de juny. Sens dubte, la major crisi política que es recorda en aquest petit país, on les dues comunitats lingüístiques són prou fortes perquè l’una no pugui anul·lar l’altre o s’hi pugui imposar.

Oficialment, les negociacions que duia a terme el cristianodemòcrata flamenc Yves Leterme es van suspendre ja fa dies, després del cop de força que van protagonitzar els diputats de parla neerlandesa, que votaren al Parlament una proposició de llei que reduïa certs drets dels fracòfons a la perifèria flamenca de Brussel·les.

Des de fa molts anys, l’estat es troba dividit absolutament en dues comunitats. Únicament a Brussel·les (situada al centre del país) es parlen les dues llengües, encara que amb força preeminència del francès. Des de fa molts anys, especialment durant el regnat de Balduí I, només el la figura del rei va aconseguir la unitat dels belgues i evità la divisió del país en dos estats independents.

Veiem, doncs, que, mentre la preponderància absoluta d’una llengua majoritària, que maldi sempre per ofegar l’altra, crea independentisme entre els qui parlen la llengua més dèbil (aquest seria el cas d’Espanya, on la recent proposició de Rajoy, d’establir per llei l’obligatorietat de l’espanyol a tots els nivells de l’ensenyament deu haver creat a Catalunya un bon grapat d’independentistes nous), el sentiment independentista majoritari al sí de dues comunitats lingüístiques que no poden imposar-se l’una a l’altra, genera una reacció en favor de la unitat política en sectors de la població que consideren que aquesta és un valor a preservar (aquest seria el cas de Bèlgica).

En un i altre supòsits descobrim que hi ha drets –dels uns i dels altres- que es lesionen, i també valors comuns que valdria la pena preservar. Davant això, abans d’engegar-ho tot a dida, sembla que val la pena acudir a un diàleg honest, obert i sincer. Per molt que aquest sigui gairebé sempre el camí més costós.

Escoltar el que diuen els polítics en el calor dels mítings, encoratjats per una massa fidel que no espera sentir res d’intel·ligent sinó veure només com es dóna canya a l’adversari, resulta més aviat penós. Un exemple del que acabo de dir el tenim en el míting que protagonitzaren a Màlaga Rodríguez Zapatero i Magdalena Álvarez, que va de número u per aquella circumscripció electoral.

La ministra de Foment va dir que la consolava recordar “la campanya despietada” que va sofrir Indalecio Prieto per part de la dreta espanyola (durant la Segona República), alhora que garantia que, si bé ella no estava a la seva alçada política (la de Prieto), sí que tenia la força de voluntat i la fermesa de tots els socialistes. “Antes partia que doblá”, emfatitzà la dona amb accent malagueny. Expressió que provocà el deliri dels assistents a l’acte.

El discurs de la ministra i candidata en realitat no té pèrdua perquè, un cop ja llançada, va recordar com la dreta es reia d’Indalecio Prieto, digués el que digués. “Tot el que feia l’hi criticava per tirar-ho baix” –digué la ministra-. I això “perquè no volia que Espanya prosperés. Igual que ara”.

I com per reblar el seu discurs, la titular de Foment decidí recordar “amb la R de Rajoy i de Rato” a “dos rácanos” –sí, amic lector, aquestes foren les seves paraules (això perquè nosaltres critiquem després a Hugo Chávez)-. I acabà dient que ella ha estat una ministra amb “la memòria suficient com per dur tot el que es va oblidar el PP”.

No cal que segueixi, amic lector, perquè suposo que a vostè, com a mi, aquesta mena de discurs –que és qualsevol cosa menys un discurs intel·ligent- em fa nàusees. A més, si no vaig equivocat, el passat divendres, el Parlament de Catalunya va aprovar una moció demanant la dimissió de Magdalena Álvarez com a ministra de Foment. Tot plegat una bestiesa, o un brindis al sol, com diuen avui. Però el fet és que votaven aquesta sol·licitud de dimissió, no només els parlamentaris que pertanyien a partits de centre o de dreta, també la demanaven els d’Esquerra Republicana de Catalunya i d’Iniciativa-Verds (coalició formada per comunistes i ecologistes).

Per tant, que els socialistes es desenganyin. A Magdalena Álvarez ningú no li té mania. Simplement se la critica perquè com a ministra ha estat un nyap.