Josep Maria Quintana

A la vida real sabem que, sovint, al traçat de carreteres hi ha punts negres extremadament perillosos que s’haurien de revisar perquè així ho reclama una bona política d’infraestructures. En aquests casos, si els polítics que en són responsables aborden el problema i fan la reforma partint només del informes tècnics que indiquen que, en efecte, aquella volta perillosa s’havia de refer per evitar accidents, el problema es resol perfectament i sense crítica. Més encara, fins és possible que obtenguin elogis de la premsa i dels partits de l’oposició.

El problema sorgeix quan la reforma d’aquella volta perillosa, que estava mal traçada i que exigia una reforma es produeix després -i com a conseqüència- d’haver-se produït un greu accident que ha provocat morts i ferits. Aleshores els polítics no es poden treure de sobre una crítica justificada: “Havíeu d’haver-ho fet abans!”.

Una cosa semblant s’està produint a Espanya amb la reforma del delicte de sedició que regula el Codi penal. Aquest, que manté una regulació encara decimonònica, és concebut en el nostre marc legal com un delicte que no forma part dels delictes contra la Constitució -a diferència del de rebel·lió-, sinó contra l’ordre públic. Però no són pocs els penalistes que ens expliquen que el seu redactat, producte d’un temps molt diferent de l’actual, fa que la sedició s’assembli a una mena de “rebel·lió en petit format”, tot i que, com acab de dir, vol protegir un bé jurídic diferent, ja que no castiga cap atac a la Constitució o a la integritat territorial, sinó que castiga -diu textualment el Codi, el “alzamiento público y tumultuario para impedir, por la fuerza o fuera de las vías legales, la aplicación de las Leyes o a cualquier autoridad el legítimo ejercicio de sus funciones”.

Sense ser penalista, he intentat seguir aquests dies els estudis i comentaris que els experts han fet de la sedició en el marc del dret comparat, i hi ha una opinió força unànime a l’hora d’afirmar que, als països europeus, el delicte de sedició és castigat com a “desobediència o resistència a l’autoritat”, amb penes que van pujant a mesura que augmenta la violència en la conducta de qui el practica.

Mentre a Espanya el delicte es castiga amb penes de presó de 10 a 15 anys si els culpables són autoritats i de 8 a 10 per als principals autors del delicte, amb inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics mentre dura la condemna, a Alemanya es castiga amb un màxim de 3 anys de presó o multa o, en casos més greus, amb penes que van des dels 6 mesos als 5 anys de presó, sense inhabilitacions ni penes accessòries.

A Suïssa, fins a 3 anys de presó o multa i també sense penes accessòries. A Portugal, amb un màxim de 3 anys, que en casos molt greus es pot augmentar a 8. A França, amb 2 anys i multa de 3.000 euros (tipus bàsic), 3 anys i multa de 45.000 euros (tipus agreujat “en grup”) o fins a 10 anys i 150.000 euros de multa (agreujat per ús d’armes).

I a Itàlia, on no existeix el delicte de sedició com a tal, es recull una figura similar que parla d’expressions i reunions sedicioses, que poden comportar una pena de presó màxima de 7 anys i fins a 15 si s’usen armes (fet que, en aquest darrer cas, l’apropa al nostre delicte de rebel·lió.

Si he començat aquest article amb la metàfora de les carreteres i de les voltes perilloses pel seu mal traçat, és per dir que el debat doctrinal sobre la reforma dels delictes de sedició i rebel·lió al nostre Codi Penal s’havia mantingut en els últims anys en cercles acadèmics -que és on es pot opinar amb tranquil·litat i amb l’ús de la raó-, però amb la causa del procés que es va seguir contra els polítics independentistes catalans pels fets de 2017 que, no ho oblidem, van ser acusats de rebel·lió per l’instructor del cas i que molts diaris i polítics del país van conceptuar (alguns ho segueixen fent) com a “cop d’estat”, encara que, finalment, els reus van ser condemnats pel delicte de sedició en un procés mediàtic que va viure en directe tota Espanya, es fa molt difícil parlar serenament de la reforma d’aquest tipus delictiu. I les dificultats creixen encara més si tenim en compte que l’acord entre polítics avui és pràcticament impossible i, sobretot, que la sentència del Tribunal Suprem va ser impugnada davant d’institucions europees i estam pendents d’un no gaire llunyà pronunciament del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre si la justícia espanyola -en definitiva el Tribunal Suprem- en la persecució dels líders independentistes catalans va vulnerar (o no) drets fonamentals, com d’altra banda afirmen Amnistia Internacional, el Comitè de Drets Humans de Nacions Unides i fins l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. 

És comprensible que, en aquestes circumstàncies, hi hagi nervis al Tribunal Suprem i també al si dels partits que sempre han dit i repetit que els catalans van dur a terme un “cop d’estat” i, per tant, un delicte de rebel·lió, que el mateix Tribunal Suprem desestimà. I és aquesta inquietud que fa que ni la dreta espanyola ni el Tribunal Suprem tenguin ganes que el Parlament abordi la reforma de la sedició al Codi Penal i, a més -com que tot val per lluitar contra l’executiu de Pedro Sánchez i contra els pactes d’aquest amb Esquerra Republicana i Bildu-, prediquin que aquesta pretesa reforma de la sedició no sols és un disbarat, sinó una “concessió”, una resposta al “xantatge” que els partits independentistes fan al govern socialista.

Tanmateix, a nivell polític, la reforma del delicte de sedició no ha sorgit ara, perquè ha estat sobre la taula del Govern des de fa més de dos anys. Els “Comuns” van presentar al PSOE el 2020 una proposta de reforma del Codi Penal. La novetat és que ara l’Executiu s’ha obert a una rebaixa de penes en plena negociació pressupostària amb ERC, però de moment evita concretar la seva proposta de modificació del delicte.

Durant tots aquests anys en què m’he referit al “procés” des d’aquestes pàgines, mai no he amagat la crítica als polítics catalans, una gran part dels quals encara pensen (molt erròniament) que no van fer res punible, però també he mantingut que, des del meu punt de vista, la convocatòria d’un referèndum il·legal i inefectiu, així com les altres mobilitzacions que van tur a terme -totes essencialment pacífiques-, poguessin qualificar-se de sedició. Acceptar sense més ni menys el text de la sentència del Tribunal Suprem pens que compromet clarament la llibertat d’expressió i el dret de manifestació. Per tant, tenc l’esperança que des de les institucions europees s’acabin aprovant algunes resolucions que no agradin gens al Tribunal Suprem i als polítics que han vociferat de manera constant demanant justícia quan, en el fons, exigien venjança.

Ara bé, més enllà del que acab de dir, no hauríem d’oblidar un problema que va destacar fa uns mesos el catedràtic Jordi Nieva-Fenoll, que afecta als polítics que, en lloc d’afrontar el judici i la presó, van decidir expatriar-se. Perquè si els polítics que són a l’estranger tornen a Espanya, no hi ha res que garanteixi que seran jutjats per sedició. Això només passaria si fossin lliurats per Bèlgica, atès que l’anomenat “principi d’especialitat” obliga que siguin jutjats només pels delictes pels quals han estat lliurats. Però si la tornada a Espanya és voluntària, no regeix aquesta limitació perquè la sentència ja dictada pel Tribunal Suprem no té efectes sobre el nou procés que s’hauria de dur a terme, ja que en el procés penal una sentència anterior no influeix sobre una altra que després es dicti en un procés diferent. 

Modificada la sedició, els tribunals s’haurien d’atendre al que digui el Codi Penal pel que fa a aquest delicte, però no hi ha cap garantia que Puigdemont i els altres que segueixen a l’estranger no haguessin d’afrontar el pes de la justícia per altres delictes que també se’ls imputen.

I un apunt per acabar: la ruptura de les negociacions per renovar el Consell General del Poder Judicial pel fet que el govern vulgui reformar el delicte de sedició és impresentable i la demostració palpable que Feijóo és un covard que ha cedit a la pressió mediàtica i política de l’Espanya més ultra. La que ell ha decidit presidir.

En un article publicat unes setmanes abans de les eleccions italianes, Luis Moreno, professor emèrit d’Investigació a l’Institut de Polítiques i Béns Púbics (CSIC), analitzava el futur polític d’aquell país sota un títol des del meu punt de vista preocupant: “Cristians demòcrates beneeixen el postfeixisme”. I si tenim en compte el resultat que donarà el poder a Georgia Meloni, la líder de Fratelli d’Italia, col·ligada amb la Lega Norte de Matteo Salvini i amb Forza Italia de Silvio Berlusconi, li hem de donar la raó, perquè mentre els partits d’esquerra, dividits i separats assolien un resultat més aviat pobre, la dreta neofeixista, afavorida també pel sistema electoral i el cansament dels italians, molts dels quals va decidir quedar-se a casa, com dient “ben poc m’importa. Ja us ho fareu!”, hem de concloure que una gran massa de persones que havien ocupat tradicionalment el bàndol cristianodemòcrata —que saltà pels aires a causa de la corrupció política ja fa molts anys— han donat suport a una dreta, la principal líder de la qual presenta una vida lligada al postfeixisme des que tenia 15 anys, i que es definí públicament com a “dona, mare, italiana i cristiana”, conceptes que, en aquella ocasió (2019) va fer servir bàsicament com un escut i una defensa contra la legislació homosexual que havia aprovat el parlament.

El seu partit és hereu directe del Movimento Sociale Italiano (MSI), que va ser creat per un grup de veterans feixistes el 26 de desembre de 1946 a Roma, i va tenir com a líder l’exoficial del govern feixista Giorgio Almirante. I convé no oblidar que els tres objectius inicials del partit van ser principalment fer reviure el feixisme de Mussolini, atacar la democràcia italiana i lluitar contra el comunisme. Tot i això, a causa de la Constitució italiana de la postguerra i dels acords amb les forces aliades, actuà discretament perquè la tornada al feixisme es fes sense soroll. D’alguna manera, doncs, es va adaptar a les normes democràtiques, però la seva ideologia era manifesta i clarament contrària a la democràcia liberal.

Si el cas italià fos únic, mereixeria un estudi acurat i ad hoc, però no ho és, la qual cosa el fa més preocupant, perquè aquest és un moviment que s’estén per tota Europa amb una facilitat que, vint anys enrere, ens semblaria impossible, fins i tot als països escandinaus —no oblidem que Suècia, després de vuit anys de governs socialdemòcrates, acaba d’elegir un primer ministre, diuen que de tarannà moderat, però que no podrà governar sense la tutela de l’Sverigedemokraterna(DS), que és la força dominant a la coalició, un partit que té com a principal objectiu la antiimmigració, fet que ha implicat que es trenqués el cordó sanitari que fins ara s’havia establert en contra seva—. I qui diu Suècia, pot esmentar també Polònia o Hongria, amb un Victor Orban que du de cap la UE i dificulta la política comunitària contra la Rússia de Putin.

Tornant a Itàlia, el politòleg Josep Maria Colomer ha criticat, crec que amb encert, que  el comportament erràtic i incompetent dels polítics “professionals” italians i la set de càrrecs públics, que s’ha vist beneficiada per la “tolerància” dels seus socis europeus, ens hauria de preocupar, ja que Itàlia és un país important a la UE. Més que la Hongria d’Orban. En aquest sentit, doncs, no es pot permetre un col·lapse d’Itàlia perquè es tracta d’un país que és massa gran i interdependent amb l’economia continental. De trencar-se el lligam avui existent, el projecte d’europeïtzació mateix quedaria ferit de manera irremissible.

Atesa aquesta conjuntura, amb la invasió d’Ucraïna per la Rússia de Putin i els seus efectes col·laterals, cobren, per tant, un valor premonitori les paraules d’Enrico Letta, que va ser el candidat del Partito Democratico (PD), sobre el contagi europeu de les opcions d’extrema dreta postfeixista representades pels Fratelli d’Italia i la Lega. I dubto que sigui suficient afirmar que la tercera pota del govern, la que representa Forza Italia és europeista pel fet de ser membre destacat del Partit Popular Europeu, del qual forma part l’actual presidenta de la Comissió, Ursula von Leyen.

No hi ha dubte que l’increment dels immigrants procedents del nord d’Àfrica, encoratjat per les milícies proruses de Líbia, han beneficiat Meloni, la qual, tot i el seu nou maquillatge electoral, no pot amagar la seva passada militància en el Movimento Sociale Italiano de la postguerra, hereu de les idees racials del Duce, i sobre les quals Giorgio Almirante es va esplaiar a la revista feixista, “La defensa de la raça”.

Però més enllà del que pugui succeir en un temps proper —que no ha de deixar de preocupar-nos—, el que jo voldria ressaltar aquí és aquest component “cristià” que reivindiquen avui molts populismes i neofeixismes, entre els quals —encara que sembli un oxímoron— hem de situar la política de Putin, que du a terme amb la benedicció explícita i l’encoratjament del patriarca de Moscou i de totes les Rússies, Kiril I. És a dir, d’un líder cristià (en aquest cas de l’església ortodoxa).

A l’obertura del curs de la Fundació Joan Maragall, de Barcelona, el seu president, el poeta i catedràtic de Física, David Jou, reflexionava fa uns dies sobre la tristesa i amargor que li comportava el fet de constatar el paper de la religió en la crisi actual d’Ucraïna, és a dir, l’ús de la religió en les argumentacions polítiques que han conduït els actuals dirigents russos a envair Ucraïna, en nom de la suposada decadència espiritual i moral d’Europa. 

Certament —raonava Jou—, des de la perspectiva espiritual no es pot dir que Europa passi per un moment especialment fecund ni brillant, però que en nom de valors cristians es bombardegi, es mati, es torturi, s’arrasin ciutats i se seguin milers de vides, és un contrasentit ben dolorós. I afegia que avui hem de lamentar un ús agressiu del cristianisme en diverses formes de populismes d’extrema dreta —que alguns han qualificat com d’Internacional Cristoneofeixista— en què certs aspectes del cristianisme més dogmàtic s’utilitzen com a bandera identitària de combat. No hauria de merèixer tot aquest moviment una resposta contundent des de les files del cristianisme militant?

La meva resposta és sí. Caldria que fóssim bel·ligerants contra aquest moviment que creix dia rere dia. Crec que a Europa ens convindria que els cristians ens plantéssim davant de l’actual creixement de l’extrema dreta i del feixisme que arriba. Pens per això mateix, que els bisbes i l’Església francesa han estat massa reticents a pronunciar-se sobre el discurs d’un partit xenòfob com el Front National de Le Pen aquests darrers anys. I crec també que molts catòlics espanyols mostren una simpatia preocupant a discursos similars que podem escoltar al nostre país que són reducte d’un vell nacionalcatolicisme que encara cueja. 

Al meu entendre, hauríem de ser molt clars en aquest debat, sobretot perquè aquests moviments d’ultradreta coopten el discurs religiós per justificar-se i apel·lar a una certa puresa o autenticitat. I en segon terme perquè, si no volem repetir episodis nefastos del nostre passat, ens convé treballar en tots els fronts per aturar el perillós creixement d’aquests propostes polítiques contràries als drets humans més elementals.

El matemàtic i filòsof Xavier Casanovas insistia també en això mateix en un article que li vaig llegir fa poc. No ens enganyem —advertia—, sabem que repetir insistentment que vindrà el llop no serveix de gran cosa, sobretot quan el llop ja el tenim aquí i ve afamat d’odi. Cal, doncs, aturar els símptomes, però sobretot cal anar a l’arrel de la pregunta: per què cada cop més gent abraça discursos de caràcter feixista? I si ja és tard per respondre aquesta pregunta és en part perquè hem fet els ulls grossos a unes polítiques de frontera que són clarament criminals, o a una lògica econòmica que, posada al servei del capital i del màxim lucre, està aixafant les mateixes famílies que l’Església, d’altra banda, tant vol protegir.

En un dels comentaris, sempre sucosos, de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, vaig sentir que deia que les seves parentes catalanes —no tothom és perfecte— coneixen de memòria totes les comarques de Catalunya però no els rius d’Espanya. I és possible que tengui raó, no ho sé. Tanta (o tan poca) com si jo afirmés que, segurament, són incomptables els espanyols no catalans als quals també els costaria enumerar els principals rius que transcorren per la Península Ibèrica. Bastaria sortir al carrer i fer la prova per comprovar-ho.

Tanmateix, hi ha una diferència fonamental entre aquestes dues afirmacions. La meva apel·la a la gran incultura que, globalment, ens afecta, però no té connotacions nacionalistes. La seva, en canvi, sí que en té, i no poques, perquè el que ella volia demostrar amb el seu comentari és la “degradació del nacionalisme català”, “l’empobriment de la cultura a Catalunya” i, per dir-ho clarament, el gran mal que comporta per a Espanya l’existència d’un “nacionalisme no espanyol”.

I ves per on! Un dels fenòmens que estam descobrint aquests darrers temps és com el “nacionalisme espanyol” vetlla com mai les seves armes i ho fa des de posicions d’extrema dreta que es tradueixen en una gran quantitat d’obres historiogràfiques i de pensament que tenen per objecte exaltar el que podríem definir com el “gen espanyol” com un element definitori del passat, del present i del futur; un gen que no sols no admet cap mena de crítica, sinó que es revela com l’essència indiscutible de tot el que de bo ha fet Espanya, fins i tot des d’abans que aquest concepte —vull dir el d’Espanya— existís per definir el que avui en diem un estat (que la gran majoria confon —o entén com a sinònim— de nació).

En el camp de la historiografia, aquest “revival” d’un espanyolisme essencial, magnífic, impol·lut, decent i, per tant, inqüestionable, es fa servir per tractar, sobretot, dos temes que són capitals per als investigadors i divulgadors del nostre passat: la Reconquesta de l’Espanya musulmana i el Descobriment del Nou Món. Dos fets que, si llegim aquesta mena d’obres, no presenten cap ombra ni mereixen cap crítica, sinó que s’esdevenen el paradigma del que podríem definir com “el bien hacer”, la qual cosa els situa com a matèries per a no oblidar i com a exemples per a seguir en la construcció d’una Espanya que era, és i ha de seguir essent “una, grande y libre”, paraules que ara no s’atreveixen a pronunciar en aquests mateixos termes però que reflecteixen molt bé el que ells, amb les seves obres, volen aconseguir.

Al tema de la Reconquesta s’hi referia Mar Padilla el passat 12 d’octubre, “Dia de nuestra Fiesta Nacional”, en una interessant article publicat al diari “El País”, tot afirmant que més enllà de les màscares, la Reconquesta i la seva presumpta relació amb el naixement de la nació espanyola és un fenomen temàtic cultural de primer ordre. Constatava, en efecte, que en llibreries i grans superfícies es multipliquen llibres de divulgació com La Reconquista y España, de Pío Moa (La Esfera de los Libros, 2018); Al Andalus y la Cruz, de Rafael Sánchez Suau (Tecnos, 2021); Reconquista. La construcción de España, de Iván Vélez (La Esfera de los Libros, 2022); ¡Santiago y cierra España!: El nacimiento de una nación, de José Javier Esparza (La Esfera de los Libros, 2021), o novel·les como ¡Pelayo!, de José Ángel Mañas (La Esfera de los Libros, 2021), o els cinc volums de Las novelas de la Reconquista, de Julio Merino (editorial SND, 2021).

D’on procedeix aquesta invocació del passat? —es demanava Padilla—. Donar una resposta contundent a la pregunta no és fàcil, però no són pocs els analistes que sostenen que són tergiversacions de la història per alimentar les narratives polítiques ultranacionalistes i radicals. I per treure ferro a la qüestió, he de dir que es tracta d’invocacions que no sols estan passant a Espanya, sinó també a països com la França d’Éric Zemmour i el seu partit Reconquête, els Estats Units de Donald Trump i el seu Make America great again o el Regne Unit del Brexit, com sosté Pippa Norris al seu llibre Cultural backlash (Cambridge University Press, 2019). Són, en definitiva, reaccions culturals de rebuig als canvis de valors i costums, que ells perceben com una amenaça.

Sobre la reconquesta que ens deslliurà dels àrabs i el consegüent elogi d’aquesta, Padilla esmenta la participació en un col·loqui organitzat per l’Archivo Histórico Nacional, que va comptar amb la participació, entre d’altres, de la periodista i escriptora Isabel San Sebastián, autora de La Dueña (Plaza & Janés 2022), que dictà una conferència titulada El derecho a ser europeos ganado tras ocho siglos de lucha. També de José Javier Esparza, autor de Visigodos. La verdadera primera historia de España (La Esfera de los Libros, 2022), que va assistir el maig passat a un congrés organitzat per Vox i el Grupo de Conservadores y Reformistas Europeos (ECR), sota el títol de  Frontera sur: inmigración ilegal e islamismo, en el qual va dir textualment: “En Europa nuestros poderes quieren que dejemos de existir como pueblo, pero aquí hay un espacio de resistencia”. Si fa no fa, el mateix que diu Vladimir Putin quan declara que la seva “operació especial” a Ucraïna no és sinó una defensa de la personalitat de Rússia davant l’amenaça d’Occident. 

Paz Padilla cita Alejandro García Sanjuán, catedràtic d’Història Medieval de la universitat de Huelva, segons el qual no hi ha dubte que ens enfrontam a una “estratègia perfectament pensada i calculada” de divulgació de llibres “pseudohistoriogràfics” i novel·les que posen l’èmfasi en gestes “patrioteres”, amb una retòrica de conflicte al discurs polític contemporani. L’estratègia és, per tant, de “pontificar sobre processos històrics complexos” reduint-los a aquesta vella idea “tan victimista de la nació espanyola, de fortalesa assetjada i de conspiració contra les seves essències”. El problema deriva, segons Sanjuán, en la utilització de la imatge d’una “suposada Espanya medieval” ―que no existia aleshores com a país― certament preocupant, perquè transmet un missatge “amb moltíssims prejudicis”.

Una cosa semblant succeeix amb els llibres sobre el descobriment d’Amèrica i el paper que els espanyols vam tenir en la conquesta i “civilització” d’una gran part d’aquell continent.

No som expert en la matèria i mai no m’he apuntat a la tesi —avui també molt estesa, crec que no prou documentada— del “genocidi” que hi vam causar. Ara bé, afirmar contundentment la tesi contrària tot analitzant el paper de la colonització sense observar les ombres i, per què no dir-ho?, el que avui serien clarament unes violacions flagrants dels drets humans dels indígenes, em sembla també fora de lloc. D’aquí que m’hagi cridat l’atenció que, per celebrar el “Día de la Hispanidad”, l’Ajuntament d’Alaior hagi convidat Jesús A. Rojo Pinilla, un historiador que no conec i no he llegit i que, per tant, no puc criticar ni lloar. He de dir tanmateix que algunes de les afirmacions d’aquest autor —que ha publicat tres llibre monotemàtics (Cuando éramos invencibles (2015), Los invencibles de América (2016) i Grandes traïdores a España (2017)— fetes al diari “Menorca” em semblen, si més no agosarades. N’esment, només dues, la primera dedicada als historiadors crítics: “En América —afirma— no hubo ningún genocidio. No saben la historia de España ni tampoco quieren saberla, quieren renegar de la historia porque en su pensamiento quieren generar un nombre nuevo y todo lo pasado es malo para ellos poder convencer de este pensamiento totalitario y absurdo que quieren imponer a la fuerza”. O aquesta altra en què afirma que “El legado español nos lleva a esta gran civilización hispánica donde 600 millones de persones hablan una misma lengua, tienen una misma sangre [y] una misma cultura” a pesar de reconèixer que tenen també “una forma de vivir diferente y una forma de morir diferente”.

A mi, quan s’acut a la “sang” com a concepte definitori de la personalitat, la meva se’m gela. I més encara quan s’hi afegeix —com feren els nazis— el concepte de puresa, cosa que, per cert, (que quedi clar!) no diu el jove historiador a l’entrevista.

Itàlia ha parlat i, sembla que escassa de memòria -per què és tan volàtil aquest atribut, el més remarcable, de les persones humanes?- ha decidit votar majoritàriament per la dreta neofeixista. Més encara, per una dona que, uns dies abans, no va dubtar d’emetre un vídeo que penjà a la xarxa subjectant dos melons a l’alçada dels pits. I en considerar que la imatge era ja prou gràfica, simplement va afegir: “25 settembre: ho detto tutto” (“25 de setembre: ho he dit tot”) Un missatge -permeteu-me la ironia- d’allò més feminista.

Doncs bé, aquesta és la dona (“sono Giorgia, sono una donna, sono una madre, sono italiana, sono cristiana”) a la qual el president de la República, Sergio Mattarella es veurà forçat a demanar-li que formi un govern que haurà de forjar amb persones del seu partit, Fratelli d’Italia, de Forza Italia, dirigit encara per Silvio Berlusconi, i de la Lega Norte, dirigida avui per Matteo Salvini, el qual, del trio esmentat, és el gran perdedor i l’home que -temps al temps- segurament farà volar pels aires el govern de coalició, cosa que, d’altra banda, no seria gens anormal a Itàlia on, des de 1948 ençà, els governs han durat una mitjana d’un poc més d’un any.

Ens hem de preocupar per aquest resultat? Evidentment que sí, tret que formem part del grup de persones que pensen -i publiquen- que persones com Cayetana Álvarez de Toledo, Macarena Olona i d’altres per l’estil són l’esperança per al futur polític del nostre país. O bé creuen que la política de guerra que Putin està duent a terme a Ucraïna i el referèndum que ha organitzat al Donbas, a Zaporiyia i a d’altres zones ocupades militarment per règims pro russos, comporten un procés democràtic, no com aquell que van dur a terme els catalans l’1-O de 2017.

De fet, algú ha escrit que, la nit del passat diumenge, Putin va celebrar amb prosecco els resultats electorals, i potser tenia motiu per fer-ho perquè, des que ha començat a experimentar la soledat d’un sistema polític que ell ha construït com una veritable autocràcia, s’està convertint en un perill real que no podem menystenir. Un perill molt superior al que, al meu entendre, representa per a Europa Giorgia Meloni. 

Ho dic perquè, si bé la victòria de la dreta neofeixista a Itàlia no m’agrada i m’inquieta, no em preocupa com la deriva que ha pres la Rússia de Putin, perquè, qualssevol que siguin les causes que han fet que els italians dipositessin la confiança en Meloni, Itàlia és un país democràtic, presidit per una constitució, la de 1948, pensada per blindar el feixisme. I els guanyadors de les darreres eleccions no tenen prou vots per modificar-la si no és guanyant un referèndum nacional.

Curiosament, Meloni, provocarà -això sens dubte- una tornada enrere en molts camps en què la societat italiana havia avançat en matèria de drets humans -sobretot els que afecten més directament a les dones i als emigrants (que Salvini culpa de tots els mals del país, potser fins i tot del deute que, el 2021, assolia el 150,80% del PIB)-, però no oblidem que ha lloat Zelenski, s’ha declarat atlantista i també pro europea (encara que sense abandonar la cantarella del nacionalisme que prediquen tots els populistes, des d’Orban fins a Le Pen), i haurà de comptar amb la gent de Berlusconi que, per més que ell no sigui de fiar, té un partit que, al Parlament europeu, pertany a la mateixa família en què milita Ursula von der Leyen, l’actual garant de la unitat de criteri, no sols contra la invasió russa d’Ucraïna, sinó també -i això és potser més important encara- dels valors que encarna la UE, un club que va néixer a Itàlia el 1957, amb el Tractat de Roma, que fundava la Comunitat Econòmica Europea.

I no ens oblidem tampoc del president de la República, l’octogenari Sergio Mattarella, la simpatia del qual envers Meloni és mínima, per no dir nul·la, situat al capdavant d’una institució que disposa constitucionalment de grans facultats i esdevindrà, sens dubte, un contrapès en el cas que -no ho crec- Meloni tregui el peu del llençol i vulgui dur a terme activitats filofeixistes que són fàcils de proclamar als mítings però més difícils de dur a terme en un país que -per molt que hagi perdut la memòria- va sofrir el feixisme i les seves desastroses conseqüències.

I dit això torn a Putin, la bèstia acorralada, l’home que havia de fer un passeig militar per Ucraïna, destituir el govern de Kiev, aconseguir que Zelenski abandonés el país i fos substituït per un govern titella com els que ja té a d’altres territoris que ha ocupat, la qual cosa li hauria permès anul·lar de fet la sobirania del país, facilitant-li un accés lliure i segur a la mar Negra i a l’est del Dnièper.

Putin no sols creia que aconseguiria això fàcilment, sinó que -com ha dit molt bé l’exministre d’exteriors d’Aznar Josep Piqué-, estava també convençut que la concentració dels Estats Units a l’Indo-Pacífic els portaria a desentendre’s d’un conflicte “europeu”, i confirmaria el debilitament del “vincle atlàntic” i de l’OTAN, alhora que obtindria un suport absolut de la Xina davant l’objectiu comú d’afeblir Occident i el lideratge dels Estats Units, mentre la resta de països del món, com van fer en el cas de l’ocupació de Crimea, mirarien cap a una altra banda.

Però res d’això ha succeït, perquè l’heroica resistència d’Ucraïna, amb el lideratge de Zelenski, ha fet que els plans bèl·lics de Putin, encara que han provocat destrucció i mort a betzef, s’encaminen més aviat vers la derrota. El perill és que disposa d’un armament nuclear amb el qual ens amenaça i que, si es veu contra les cordes o bé ha d’afrontar una revolta popular, que avui sembla improbable però que no és impossible, podria provocar una catàstrofe mundial, perquè, com li recordava fa poc Joe Biden, “ningú no pot guanyar una guerra nuclear”.

Davant d’aquest panorama, una de les qüestions que ens queda saber per avaluar el futur és si Europa es mantindrà unida en la defensa dels valors que encarna la UE, després que ha començat a sofrir els efectes col·laterals de les sancions que, d’acord amb els Estats Units, Occident ha imposat a Rússia.

Tots sabem que l’hivern serà dur per a gairebé tots els països europeus i que Rússia no abandonarà la seva estratègia en la lluita per desestabilitzar-la. Ho intentarà utilitzant la guerra real i la cibernètica, intentant atreure Meloni com d’alguna manera està fent servir Orban, però això no significa que ho acabi aconseguint, i menys encara si, com sembla, la Xina es manté discretament al marge, conscient que el fet de no lliurar un suport directe a Rússia, li dona una preeminència sobre un Putin que es troba cada cop més aïllat. I no sols cal fixar-se en la Xina, perquè també l’Índia i Turquia, a la darrera reunió que han tingut a Samarcanda, han “recomanat” a Putin que acabi com més aviat millor la seva tràgica aventura.

El més greu, doncs, que tenim davant nostre no és la guerra entre autonomies que estem presenciant al nostre país (encara que ens faci sentir vergonya) o la incapacitat dels polítics per aconseguir que Espanya tengui un Tribunal Suprem respectat i neutral políticament, la qual cosa és francament escandalosa. I tampoc ho és la victòria de la neofeixista Meloni a Itàlia, encara que s’esdevengui preocupant. El problema més greu que tenim es diu Vladimir Putin i el sistema monstruós que ha creat entorn seu. Perquè, com apuntava fa uns dies John Carlin, el més pertorbador és saber que, fins i tot en el cas que Putin acabi caient,  el “sistema” el podria reemplaçar per algú encara més propens al risc i amb menys empatia. I això fa que ningú no sàpiga com acabarà el malson, però el que sí sabem és que, mentre no hi hagi un canvi polític radical a Moscou, Rússia continuarà representant un perill per a la humanitat.