Josep Maria Quintana

La candidatura d’Obama és suggerent perquè, no sols ha sortit del no-res, ans també perquè s’ha forjat al marge de l’establishment dels partits. Fa dos anys, ni ell s’havia decidit a presentar-se. Avui és a punt de tocar el cel amb els dits després d’haver trencat tots els rècords, algun molt important. Comencem pels diners que ha recaptat entre els ciutadans i sense cap suport públic (aquí, a Espanya, ni els militants paguen la quota); el segon i més important, el de la participació ciutadana. En aquest sentit, mentre les campanyes dels candidats eren ordinàriament cosa de 150.000 persones, avui, en el cas d’Obama han estat milions de ciutadans els que, voluntàriament, han contribuït a l’èxit d’aquest home jove, atractiu, gran orador i de raça negra, que ha estat capaç de vèncer la teòricament més forta candidata demòcrata a la presidència: Hilary Clinton.

Tots els vents semblen bufar en favor seu. A més, el candidat republicà és vell (25 anys més que ell) i poc atractiu, encara que amb un sòlid historial militar, i s’ha fet acompanyar en aquesta aventura per una dona jove, la capacitat política de la qual és força dubtosa. La meva pregunta és, però, la següent: Guanyarà Obama?

Més enllà del que jo pugui pensar, i del que es pensa en general a Europa, he de dir que tinc els meus dubtes. Perquè no me’n fio gens, de com acabaran responent els nord-americans davant aquest canvi que, per molt moderat ideològicament que sigui, és francament espectacular. De fet ho capgira gairebé tot. Seré, doncs, molt feliç el 5 de novembre si els meus recels, no sols s’han esvaït, sinó que m’han fet veure clarament que el meu pessimisme vital és injustificable. I tanmateix continuo intranquil, entre altres coses perquè els sentiments i els pàlpits no són controlables.

Mentre Unió Mallorquina separa el diputat Vicens de les seves files, un cop aquest queda a disposició del Tribunal Superior de Justícia, i es queda amb dos diputats al Parlament (fet que els obligarà a desfer el grup parlamentari, si és que no ho tinc malentès), ens trobem amb una notícia menor, aquest cop a Catalunya, que fa referència al president del Parlament d’aquella comunitat autònoma, Ernest Benach, que la setmana passada es féu instal·lar un televisor i una taula en el seu Audi A-8.

Jordi Juan, analitza tangencialment això en un interessant punt de vista i diu a La Vanguardia:

“Ernest Benach acaba de cancelar un viaje que tenía previsto realizar en breves semanas a Australia invitado por el Parlamento regional de Nueva Gales del Sur. Los diez días de viaje y estancia en Sydney no es ninguna ilegalidad, pero Benach entiende ahora que esta excursión no le ayudará a mejorar su imagen pública, bastante maltrecha después de conocerse que se había gastado 9.276 euros del presupuesto público en añadir un televisor, un reposapiés y una mesa de madera en su nuevo Audi A-8. Si esta noticia no hubiera saltado a la opinión pública, no tengan ninguna duda que Benach y otros miembros de la Mesa del Parlament se habrían ido a Australia.”

Si Jordi Juan té raó, que penso que en té, això vol dir que, en molts casos, els polítics no prenen les decisions moguts per una reflexió crítica personal, sinó pensant en com repercutiran en l’opinió pública. Probablement Benach no s’hauria d’haver demanat com repercutiria aquest viatge en la seva imatge pública sinó si tenia cap sentit anar a Austràlia a fer deu dies a càrrec del pressupost. Justificava la relació cost/profit un tan llarg viatge? És lícit als polítics fer qualsevol tipus de despesa relacionada amb el càrrec que ocupen?

El drama, però, no és que Benach hagués projectat un viatge que probablement no era gens necessari per al país, sinó que hagi decidit suspendre’l en veure que això perjudicaria la seva imatge per culpa de l’actuació indiscreta d’un periodista que ens va fer saber que havia provocat una depesa de gairebé 10.000 euros per “tunear” el seu automòbil oficial.

Un cop més, el que és adjectiu es torna substantiu. I això és la llàstima.

Sota un títol que no admet cap dubte –“Cataluña ante el error de Garzón”- el diari català editorialitza i, entre altres coses, diu:

Catalunya fue pionera en la reconciliación. En 1946-47, Montserrat ya fue escenario de un primer reencuentro entre católicos que habían pertenecido a los dos bandos. La inteligente política de unidad de las fuerzas antifranquistas, plasmada en 1974 en la Assemblea de Catalunya, hizo resonar la exigencia de amnistía como en ningún otro lugar. También sobre este asunto, desde Catalunya se debería tomar la palabra para fijar el rumbo. El Govern de la Generalitat, las fuerzas políticas, los sindicatos y la Iglesia catalana tienen, de nuevo, la posibilidad de dar ejemplo. Sobre cuatro bases: renuncia a la competición partidista por los símbolos del pasado, estímulo a la libre investigación histórica, renovada sensibilidad por las víctimas del franquismo, y reconocimiento de las víctimas de la represión en el bando republicano, ya que el manto moral de la democracia no puede excluirlas por más tiempo. Sin ellas, no habrá comunidad de la memoria.

En efecte, el futur no es pot construir amb decisions com la del jutge de l’Audiència Nacional sinó sobre les bases que fixa l’editorial de La Vanguardia: “renuncia a la competición partidista por los símbolos del pasado, estímulo a la libre investigación histórica, renovada sensibilidad por las víctimas del franquismo, y reconocimiento de las víctimas de la represión en el bando republicano”.

L’any 1936, els republicans tenien la legitimitat democràtica i els franquistes provocaren un cop d’estat després d’uns anys de molt difícil convivència. Mai no oblidarem aquest aspecte essencial de la legitimitat, però els crims són igualment condemnables, vinguin d’on vinguin. I els que van cometre els republicans també han de formar part de la reconciliació, com hi ha de formar part la lliure investigació històrica. I l’amnistia concedida durant la transició era necessària. No voler-ho veure és obcecar-se a no mirar la realitat.

Acte, ahir, a Ferreries per parlar de literatura en el marc de la Fira del llibre català. L’envelat és a la plaça i els llibreters malden per convèncer nous lectors perquè s’aproximin a la lectura en aquesta llengua, la nostra, tan maltractada per la vida i de la qual, però, hem d’escoltar tot sovint que produeix lesions als castellanoparlants que habiten entre nosaltres. La darrera de Fernando Savater, que –enginyós ell- assegura que en allò que afecta a les llengües, tan dictadors són els qui les prohibeixen com els qui les imposen. Però quan escorcolles en el fons d’aquest hàbil pensament, aviat t’adones que té trampa, perquè el qui prohibia el català fa anys que és mort, mentre que els teòrics impositors som nosaltres, els que l’únic que pretenem és que no ens asserveixin, i que la immensa força de la llengua castellana no ens impossibiliti de respirar. Perquè és ben curiós que, quan ells –vull dir els castellanoparlants de la camada de Savater- venen a viure entre nosaltres, aleshores el fet de parlar en català, d’estudiar-hi, etc., els lesiona un dret personal irrenunciable, mentre que quan nosaltres hem d’anar a viure entre ells, el fet d’haver de conviure en tot i per tot en castellà és el més natural del món. Alguna cosa falla, doncs, en aquest argument filosòfic, però tampoc no n’hem de fer gaire cas, perquè hi estem acostumats.

Però no havia de parlar d’això sinó de la fira, i del diàleg que vam sostenir Maite Salord, Joan Pons i jo mateix, moderats per Màrius Serra. Val a dir que tot i la remor natural de la sala, poguérem parlar de literatura, de la nostra literatura i de com cadascú de nosaltres viu la seva particular manera d’enfrontar-se al paper en blanc.

En un moment afrontàrem una qüestió que sempre és difícil de resoldre: la de defugir que un lector, o un grup de lectors, o un poble, o un col·lectiu social es pugui sentir ferit per les paraules que aboquem en els llibres. Pons va apuntar la possibilitat de modificar el nom del poble, i així treure ferro a la dificultat. Jo vaig dir que aquest va ser un dels temors que tenia en escriure “Les revolucions perdudes”, perquè tocava una matèria que, entre mentides –la literatura es forja sempre amb la imaginació i, per tant, amb engany- explicava, però, una realitat que afectava a persones concretes, rere les quals hi havia persones en noms i llinatges que es podien molestar.

En la revetlla, després d’acabat el diàleg públic, se’m va acostar una llibretera de Ciutadella i em va contar un fet del qual ella en va ser testimoni. Una persona va entrar a la llibreria i li va dir: “Mai no recomanis aquest llibre –es referia al meu- perquè el qui l’ha escrit és un fatxa”.

Més enllà de si jo sóc o no sóc un fatxa, com creia aquest lector, la seva opinió em va fer veure que alguns cerquen en la literatura una cosa que aquest mai no pretén o no hauria de pretendre: alliçonar ideològicament. Doncs bé, aquell lector va considerar que jo era políticament incorrecte des del seu punt de vista, segurament perquè construïa una part de la novel·la sobre una sèrie de crims comesos per unes persones que ell, o bé justificava, o bé creia que era millor silenciar. I atribuïa, per tant, la meva pretesa mala literatura a una qüestió ideològica que res no tenia a veure amb la bondat o maldat del text escrit, ni amb la subtilitat de l’engany que tota obra literària pretén.

Bé, no té més importància, o té simplement la que li pugui donar el lector. Però més enllà d’aquesta anècdota, diré que a mi m’ha anat bé aquest encontre i aquest diàleg, no sols perquè em va fer retrobar vells i bons amics, sinó també perquè m’ha servit si més no per escriure uns mots en aquest quadern cibernètic que, com amorosament em recriminava ahir, a Ferreries, na Conxa des Casino, darrerament he tingut massa oblidat.

Mentre estava de viatge he llegit la darrera feta del jutge Garzón. Molt més enllà de la llei de la Memòria Històrica, aquest jutge que està encantat d’haver-se conegut vol dur el franquisme als tribunals per un crim contra la humanitat. Dubto que acabi sortint-se amb la seva, i això encara que l’editorial d’El País lloava la decisió presa per aquest instructor feiner i necessitat de glòria que ha encausat tota mena de dictadors, val a dir, però, que amb pocs resultats pràctics. Es cert que va posar una mica neguitós Pinochet, el qual els britànics varen retenir uns mesos a Londres, però finalment el carnicer Xilè tornà al seu país en una cadira de rodes que va abandonar tan bon punt va ser a l’aeroport de Santiago.

Ja sé que la transició de la dictadura a la democràcia al nostre país es va fer sobre molts silencis. Es pot discutir sobre la bondat d’aquell pacte que tanmateix ens va permetre passar a la democràcia sense trets ni fregant la victòria dels uns per la cara dels altres. També ho és que uns van perdonar i els altres van acceptar el perdó, perquè uns s’emparaven en el dret i la raó mentre que els altres empraren la força. De fet, havien ja passat gairebé quaranta anys de la guerra i valia la pena de sacrificar alguns principis per viure democràticament i en llibertat. Per això acordàrem l’amnistia, que va ser una altra peça d’aquest acord a dues bandes, que no donà a cadascú el que era seu però que ens va permetre construir un món que no tenia res a veure amb l’anterior.

Garzón ha hagut d’acudir a la tesi dels “delictes contra la humanitat”, que no prescriuen ni poden amnistiar-se. Era l’única manera de treure el cap en aquesta qüestió que, com he dit, va molt més enllà de la “Memòria Històrica” (que prou soroll ha fet, encara que probablement calia donar-li suport), i que molt probablement acabarà en no-res, però que haurà servit perquè recordem com n’és d’intel•ligent, de just i de progressista.

De tota manera, i malgrat el que he dit fins ara, penso que els llagoters del Vaticà farien bo de guardar silenci en aquests casos, perquè és molt incongruent criticar Garzón i la Memòria Històrica mentre ells van carregant-nos amb més i més sants màrtirs de la Guerra Civil.

Aquests dies s’han comentat a la premsa de Barcelona les paraules de Jordi Pujol amb les quals, educadament però també amb fermesa, recriminava Toni Soler per com es parodiava al papa Benet XVI en el programa Polònia.

Com succeeix en aquests casos, s’han vessat molts comentaris sobre la qüestió i les respostes han estat força diverses. I, com no podia ser d’altra manera, ha sortit a llum la “llibertat d’expressió”.

Més enllà del que jo pensi sobre el papa actual, sobre els seus posicionaments teològics i morals o sobre l’estructura jeràrquica i –per què no dir-ho?- dictatorial de l’Església, la pregunta de Pujol a Toni Soler continua essent vàlida: S’atreviria Toni Soler a fer amb els jueus i els musulmans el que fa amb el Summe Pontífex dels catòlics?

I si la resposta fos no (que no ho sé), aleshores li hauríem de demanar: I per què no? Per manca de llibertat? Perquè fer-ho atempta a la llibertat? Per covardia? Per por? Per autocensura?

Penso que saber-ho seria força interessant.

1.El fet que Mariano Rajoy digui en privat (però a micròfon obert sense saber-ho) que anar a la desfilada del 12 d’octubre “es un coñazo” el fa humà i creïble.

2.El fet que Leire Pajín aprofiti aquest error per afirmar davant tota la militància socialista que això demostra que Rajoy no té respecte a l’Exèrcit ni creu en les principals institucions del país, la converteix en una demagoga i ens vol convertir a nosaltres en estúpids (i ho lamento molt pels qui la van aplaudir fins a fer-la aixecar de la cadira).

3.Quan Mariano Rajoy, l’any passat, per aquestes mateixes dates, muntava un video dient que per a ell era un honor sentir-se espanyol, s’envoltava simbòlicament amb la bandera de l’Espanya més rància i ens demanava que, per al 12 d’octubre, tots els espanyols demostréssim d’alguna manera el nostre patriotisme, no és que mentís, però és evident que feia la mateixa demagògia que ara ha fet Leire Pajín (per la mateixa raó: la de desgastar l’adversari) i també ens prenia per estúpids.

Per això em demano: Quan podrem tenir en aquest país un govern i una oposició que abandoni la demagògia i no ens prengui per estúpids?

A les Illes Balears no fem per ensurts. I no m’estic ara referint a la mare de totes les crisis, de què parlava en el meu anterior comentari, sinó als que ens està propiciant el Ministeri Fiscal, que dia rere dia destapa fets de corrupció, gairebé tots gestats a l’època en què Jaume Matas era al poder (vaja, era el poder!) i que afecten especialment a gent (fins ara de segona fila) que va exercir càrrecs de gestió (especialment a Ajuntaments o a empreses públiques).

Abans d’ahir vaig escoltar unes declaracions de Rosa Estaràs, actual líder dels populars i vicepresidenta amb Matas, que em vam fer pena. O potser no m’he expressat bé. Ella em feia pena, perquè la notava perduda, desencaixada i a apunt de caure en una depressió.

Vist des de fora tinc la impressió que Matas (i molts dels qui van pul•lular durant el seu mandat) van creure que el país era Jauja, i que governarien deu mil anys, com l’emperador de Turandot. És desconsolador veure desfilar aquests personatges de segona fila pels jutjats i fins desenterrant llaunes al jardí de casa amb més de 200.000 euros en el seu interior.

Però si contemplar aquesta sèrie patètica de cares esdevé repugnant, el que tots ens hauríem de demanar és com va ser possible tanta corrupció sense que cap dirigent de primer rang se n’adonés. Vaja!, sense que es disparessin les alarmes que hi ha d’haver a tot sistema polític.

Fa vint-i-vuit anys, Josep Tarradellas em va fer en privat una molt dura crítica contra el general Gutiérrez Mellado (que tots teníem com un home de gran coratge per la seva digna actuació el 20F). “D’acord –em va dir Tarradellas-, aquell dia va actuar com s’espera d’un home com cal, però per aquells dies del cop d’estat Gutiérrez Mellado era vicepresident del Govern i ministre de la Defensa. I una de dues: o bé sabia el que s’estava coent a l’exèrcit i no fa fer per avortar-ho, o no se’n va assabentar, que és encara pitjor.”

El mateix he de dir jo avui de Jaume Matas i de Rosa Estaràs. O ells estan ficats fins el moll de l’os en la trama corrupta, o bé no se’n van assabentar per manca de controls interns. Tan en un cas com en l’altre són, doncs, responsables. Potser no ho seran des del punt de vista penal, i jo me n’alegraré. Però ho són en tot cas des del punt de vista polític. Tan l’un com l’altra estan políticament amortitzats.

Després d’haver passat gairebé un parell de setmanes fora de Menorca, i havent abandonat del tot el meu blog (només un dia vaig escriure un comentari sobre la mare de totes les crisis, a onze mil quilòmetres de casa), em trobo que aquí la crisi sembla que s’ho hagi d’endur tot per davant. I si bé el president del govern, no sé si imitant aquella frase de Franklin Delano Roosevelt en la qual afirmava que “només hem de tenir por a la por mateixa”, ens demana que aguantem amb optimisme i ens promet seguretats, maldant per tranquil·litzar-nos, la veritat és que l’aiguat que ens cau a sobre és força espectacular.

Ahir, la Borsa de Nova York es va esfondrar en el tancament amb un descens del 7,33% en l’índex Dow Jones d’Industrials, la pitjor caiguda des del 19 d’octubre de 1987, que ha perdut, per primera vegada des d’agost de 2003, la cota dels 9.000 punts. La castanya dels Estats Units ha vingut immediatament després d’un tancament en negatiu de tots els parquets europeus, l’Ibex inclòs, que ha caigut el 3,8% fins a 9.902,90 punts i després de l’advertiment del FMI d’una “recessió global”.

Però després de la baixada de tipus d’ahir, decisió dels bancs centrals que l’Associació Hipotecària va qualificar de “molt positiva” per als hipotecats, alhora que assegurava que es reflectiria a curt termini en el Euribor i, posteriorment, en les quotes de les hipoteques subscrites, ha succeït tot el contrari del que era previsible, suposo que desafiant les lleis de la naturalesa econòmica. Perquè ahir mateix, l’ Euribor reaccionava (contra tot pronòstic) amb una pujada de més de dues centèsimes en la seva cotització diària i marcava el 5,512 per cent, fet aquest que implicarà que, amb la mitjana mensual d’octubre, podria superar el 5,5 per cent.

Diuen que els economistes (i que em perdonin els que conec) són aquells professionals que sempre donen una resposta exacta respecte d’allò que no necessitem saber. I alguna cosa de veritat deu tenir aquesta malícia si ens hem de cenyir a la realitat.

Però el problema no són els economistes, el problema real és discernir què succeirà en aquest món si, després de consumir tota la pólvora (amb els 700.000 milions de dòlars de Bush, amb els 30.000 milions d’euros de Zapatero i amb totes les mesures hagudes i per haver dels bancs centrals i dels governs), la situació no acaba millorant. Perquè… es pot fer alguna cosa més quan ja s’ha fet tot?

Les votacions al Congrés i al Senat dels EEUU em sorprenen en plenes vacances a milers de quilòmetres i amb poques (o cap) gana d’asseure’m a l’ordinador, que tanmateix m’acompanya. Com, sinó, llegiria el meu correu o consultaria els diaris d’ Espanya? Però les notícies econòmiques no deixen de produir-se i ocupen moltes pàgines de diaris i pantalles de televisió. Poques vegades (potser només l’11S ho superaria) hem tingut tan d’interès a seguir que passava amb la decisió dels legisladors americans sobre el que els diaris argentins en diuen “el salvataje”, expressió que, com poques, expressa fidelment el que succeeix avui en el món.

De fet, seguint de lluny el que està passant, he tingut una gran decepció. Jo sempre havia cregut que el govern dels Estats Units era un sistema polític únic: un sistema ideat per genis perquè pogués ser regit per idiotes, però no és cert. Anava errat. Avui cap sistema pot ser suficientment intel·ligent ni perfecte (tampoc el nostre) per sobreviure a aquest nivell d’incompetència i d’imprudència per part de la gent que l’està regentant.

Aquests dies hem vist congressistes que refusaven un complex paquet de rescat perquè alguns votants els inundaven de cridades telefòniques o d’SMS, no perquè ells creguessin que el paquet era dolent. Hem vist com bancs es negaven a prestar diners a d’altres simplement per por o perquè no estaven segurs de quin era el valor dels seus actius. Hem vist, en definitiva, que tothom desconfiava de tothom i que la crisi, com deia ahir mateix Stiglitz, és una de les pitjors del segle, una crisi que no ens permetre de treure el cap de sota l’aigua fins que realment hàgim tocat fons.

També jo –força incompetent en matèria econòmica- creia d’entrada que havíem de deixar els gestors de la crisi als peus dels cavalls, i que si ells eren els responsables de tanta desgràcia econòmica, doncs que ells n’assumissin el cost, però lentament m’he adonat que les crisis del capitalisme (ni que sigui del capitalisme salvatge) no es resolen deixant que s’ofeguin els seus gestors, perquè en enfonsar-se la nau ens enfonsem tots.

En un article brillant, Thomas L. Friedman raonava el seu suport a la decisió del Senat dels EEUU d’ahir amb aquestes paraules: “Vostè dirà: ´jo no tinc accions, per tant que sofreixin aquests monstres cobdiciosos de Wall Street.´ És probable que vostè no tingui accions, però el seu fons de jubilació sí que tenia algunes accions de Lehman Brothers i el seu banc tenia bonus de les hipoteques subprime, i per això vostè va poder refinançar la seva casa fa dos anys. A més, el seu aeroport estava assegurar per AIG; i el seu ajuntament va vendre bonus per finançar el clavegueram del seu carrer, i la seva empresa d’automòbils depenia dels mercats per finançar el préstec del vehicle que vostè li va comprar… i ara que el crèdit s’ha assecat, el Warchovia va fer fallida i la seva veïna va perdre el treball que tenia allí.”

El que hem descobert amb aquesta crisi és que tots estem connectats. Que s’ha acabat l’anar sol, que no vivim en solitari sinó que, ens agradi o no, tot ens afecta a tots, i que és molt probable que als més desvalguts, als qui es creuen que, perquè no tenen gaire diners al banc ni compren accions els problemes de Wall Street no els afecten. Doncs sí, els afecten, i tal vegada d’una manera encara més terrible, perquè no podran pagar la seva hipoteca si és que volen arribar a final de mes.

El capitalisme no té pàtria, dèiem. Doncs bé, d’ençà el fenomen de la “globalització”, encara en té menys, fins al punt que, escoltant els senadors dels EEUU (als quals no votem ni votarem mai, i dels quals no coneixem tan sols els noms) descobrim que no es pot salvar el ciutadà comú i castigar Wall Street. Per entendre’ns, és com si tots (rics i pobres) naveguessin en un mateix vaixell, de tal manera que, si aquest s’enfonsa, som tots els qui acabem sotsobrant. I potser els desvalguts s’ofegaran encara més aviat que els altres.

Diu Friedman: “El món no és rodó, és pla. Tots estem connectats. Voler desacoplar-se’n és pura fantasia.”