Josep Maria Quintana

Un membre de la comunitat Bahá’í de Ciutadella em ve a veure al despatx per explicar-me el problema que afecta els seus correligionaris d‘Egipte. Es tracta d’una violació més dels drets de l’home, que comporta una clara discriminació per raons religioses.

La violació neix en aquest cas del Tribunal Suprem d’Egipte que ha emès una sentència contrària als drets ciutadans d’un matrimoni que confessava pertànyer a la religió Bahá’í.

Segons la llei del país, en els documents d’identitat egipcis ha de constar la religió, però només s’admeten les tres grans religions monoteistes: la musulmana, la cristiana i la jueva. Doncs bé, en negar-se a confessar que pertanyien a alguna d’aquestes tres religions, l’home i la dona bahá’is s’han vist forçats a no poder renovar el seu carnet d’identitat, la qual cosa els priva de la majoria de drets civils i socials, de l’educació i de l’atenció mèdica.

Més enllà del cas concret, el fet és que aquesta sentència condemna tot un col·lectiu a ser ciutadans de segona o bé a mentir sobre les seves creences més íntimes, i això és una immoralitat.

D’altra banda, com m’explica el meu interlocutor, amb aquesta sentència la Cort Suprema egípcia contradiu els preceptes establerts en el Conveni Internacional de Drets Polítics i Civils, del qual Egipte n’és signatari, d’ací que aquesta resolució de l’alt tribunal hagi de denunciar-se, no només per injusta, ans també per il·legal.

Em temo molt que no podrem fer gaire cosa des d’aquí, però com a mínim voldria que els meus lectors tinguessin coneixement d’aquesta realitat.

————–
Adjunto la següent informació proporcionada per la Comunitat Bahá’i :

VIOLACIÓN DE LOS DERECHOS CIVILES DE LOS BAHÁ’ÍS EN EGIPTO

El 16 de diciembre de 2006 el Tribunal Supremo Administrativo de Egipto denegó a un matrimonio, que profesa la religión bahá’í, la posibilidad de obtener sus carnés de identidad por haber hecho constar su religión . En Egipto todos los ciudadanos están obligados a señalar su afiliación religiosa en sus documentos de identidad, y otros documentos similares. De este modo, el alto tribunal confirmaba la política actual del gobierno, que exige optar por una de las tres religiones reconocidas oficialmente, Islam, cristianismo o judaísmo.

El Gobierno de El Cairo ha procurado forzar a los bahá’ís a mentir sobre su creencia religiosa o bien prescindir de sus documentos de identidad; una medida que priva a los creyentes de esta religión del acceso a la mayoría de sus derechos civiles y sociales, desde la educación a la atención médica, y los pone en peligro de ingresar en la cárcel por un periodo de cinco años. Se amenaza así a toda una comunidad religiosa a convertirse en personas indocumentadas o ciudadanos sin derechos, y todo ello sobre la base de sus creencias religiosas.

El Tribunal Supremo respondía así a un recurso presentado por el Gobierno frente a la decisión de una de sala del Tribunal Administrativo, que había reconocido anteriormente el derecho de los afectados, Husam Izzat Musa y Ranya Enayat Rushdy, a hacer constar su religión en sus documentos de identidad . Los tres jueces encargados del caso habían argumentado que:

“Concuerda con los principios islámicos mencionar la religión en este carné a pesar de que sea una religión cuyos ritos no están reconocidos para su abierta práctica, tal como el bahá’ismo [sic] y otros. Por el contrario, éstas [religiones] deben señalarse para que se sepa la condición de su portador y, por consiguiente, que no goza de un estatuto legal, al que su creencia no le da derecho en una sociedad musulmana”

Desde el momento en que se difundió la sentencia del Tribunal Supremo Administrativo, diversas organizaciones egipcias de defensa de los derechos humanos dieron su apoyo a la Comunidad Bahá’í de aquel país en su lucha por reivindicar sus derechos civiles más básicos. De hecho, desde abril de 2006 —cuando comenzó este proceso— han aparecido más de 400 artículos, noticias, comentarios y programas en los medios egipcios y árabes sobre el caso.

Posteriormente, se han unido a las denuncias surgidas desde dentro del propio país las voces de otras organizaciones y defensores de los derechos humanos en otros lugares del mundo. Adjunto a este escrito encontrará una pequeña selección de artículos aparecidos en las últimas semanas en diferentes medios de comunicación.

Es claro que la motivación de esta decisión política, que cuenta ahora también con su correspondiente cobertura judicial, hunde sus raíces en una larga historia de discriminación religiosa. Durante casi cinco decenios los miembros de la Comunidad Bahá’í de Egipto se han visto sometidos por razones de sus creencias a humillaciones de todo tipo, incluyendo el acoso de la vigilancia policial y falsos arrestos.

No obstante, y pese a las graves tergiversaciones que se dan de la Fe bahá’í desde diferentes estamentos de la sociedad egipcia, la cuestión central de este asunto no se sitúa en disquisiciones de tipo teológico, sino en la aplicación de los principios de equidad, justicia y veracidad que resultan fundamentales para los seguidores de todas las religiones y para los que no profesan ninguna, así como en el compromiso de Egipto para con el Convenio Internacional de Derechos Políticos y Civiles.

Tots els diaris d’ahir anaven plens d’opinions sobre les declaracions que va fer Arnaldo Otegi a La Vanguardia. En síntesi, podríem dir que la majoria de partits les ha llegit amb un cert optimisme, tret del PP que les considera una trampa.

Certament se’m fa difícil opinar d’això (encara que tothom hi digui la seva), perquè ja fa temps que he renunciat a intentar comprendre la lògica de l’entorn abertzale. De fet, mentre Otegi concedia l’entrevista, una gran manifestació s’estava duent a terme pels carrers de Bilbao, amb càrrega policial inclosa, que culminà amb la detenció de Joseba Permach, el número dos de Batasuna. D’ací que no m’atreveixi a dir gran cosa respecte de tot aquest afer.

Enric Juliana, que és un observador atent i competent, es demanava ahir si Otegui “¿prepara el terreno, simplemente suaviza el ambiente o sondea a los suyos para ver hasta dónde están dispuestos a llegar”, i responia que potser intentava les tres coses alhora.

Si això servís per suavitzar l’ambient ja hauria estat útil, però ho dubto, perquè les reaccions que es produeixen a Madrid (ordinàriament encoratjades pel PP o pels seus acòlits de l’AVT) són gairebé tan radicals com les que es produeixen a l’entorn de Batasuna, i això perquè –com diu molt agudament Juliana- “Madrid es así. Madrid es el choque del carnero, una táctica de combate radicalmente ibérica, que alcanzó su más sangrienta expresión en la batalla del Ebro. El choque del carnero es racial, espectacular y furioso, pero, a fuerza de repetirse, desgasta y atonta a los contendientes, sean éstos políticos o periodísticos.”

Romano Prodi ha acceptat de formar nou govern i de sotmetre’s a la votació de confiança del Parlament. Mentrestant, haurà deixat a la vorera, la llei de parelles de fet que no agradava al Vaticà, ni tampoc a alguns grups centristes catòlics que li donen suport.

Més enllà de la bondat o maldat del gabinet presidit per Romano Prodi, el que aquests dies s’ha posat de manifest és la mala jugada que féu Berlusconi al país. En efecte, després d’anys i panys de governs dèbils, un cop s’aconseguí modificar la vella llei electoral proporcional, Itàlia, per primer cop des de 1945, va veure com, l’any 2001, es constituïa un govern majoritari, el de Berlusconi, que va poder governar tranquil·lament durant cinc anys.

Berlusconi, però, aprovà novament l’adopció d’un sistema proporcional que –segons ell creia (i probablement tenia raó)- complicava més la vida als partits d’esquerre (que aviat es multipliquen) que als partits de dreta, com el seu.

Prodi sempre ha dit que Berlusconi va canviar el nou sistema, no en benefici d’Itàlia, sinó en perjudici de la governabilitat de coalicions heterogènies com la seva. I probablement tenia raó, a la vista de com han anat les coses aquests dies (i de com no m’estranyaria que continuessin anant).

I dic això perquè és possible que Prodi refaci el govern, però amb l’actual composició del parlament, no seria estrany que la crisi aflorés a la primera dificultat que es presenti a l’entesa.

Sembla que hi ha acord en el fet que, si François Bayrou pogués passar a la segona volta, guanyaria i seria el nou president de França.

Tanmateix és difícil que això s’esdevingui, perquè els socialistes, encara que no ho faran en massa com semblava que ho farien dos mesos endarrere, votaran majoritàriament per Ségolène Royal, tot i que saben que votar per “Ségo” és potser la manera més segura de donar la presidència a Sarkozy.

Bayrou, fidel a la seva idea de centre, presenta un programa liberal, però sembla que intenta maridar, en el projecte econòmic que proposa, el progrés social i la llibertat d’empresa.

Inspirat per economistes de formació liberal, temperat per experts sorgits dels cercles rocardians i deloristes (us recordeu encara de Michel Rocard i de Jacques Delors?) , el seu programa econòmic es vol diferenciar tant d’aquells que consideren la lliure competència i el mercat com a horitzons intraspassables, com d’aquells altres per a qui l’empresa és objecte de sospita i consideren que el benefici és insà.

Potser algú em dirà que aquest -el de Bayrou- és també l’objectiu que persegueixen a Maó els pirandellians de què us parlava ahir, però jo us diré que no ho crec. I a més us diré per què: perquè per gaudir de credibilitat, cal posseir una certa trajectòria de fets i d’opinió. No basta copiar i proclamar quatre llocs comuns que prèviament s’han extret d’un programa polític que han escrit d’altres.

L’any 1921, un dels autors més destacats de l’època, l’italià Luigi Pirandello, estrenava la que ben segur seria la seva obra més emblemàtica: “Sis personatges a la recerca d’autor”. Es tracta d’un text que implica tot un procés indagatori i teòric sobre la naturalesa del teatre, que molts dels meus lectors coneixeran o del qual n’hauran sentit parlar.

De fet, el que m’importa ressaltar aquí és que, amb aquesta obra, el geni pirandellià posa al descobert el complex procés de com un autor maneja trama i personatges sobre l’escenari. I això em ve a la memòria en llegir la notícia que duia ahir el diari sobre el naixement d’un nou partit, “Ciudadanos de Mahón”, no nacionalista, entre socialdemòcrata i liberal, però d’esquerres, per al qual no sé si una sèrie d’autors cerquen tres personatges per encapçalar la llista municipal, o si bé una sèrie de personatges treballen a la recerca d’un autor, com suggereix Pirandello.

Serà interessant (o potser hauria de dir que serà més curiós que interessant) seguir les vicissituds d’aquesta nova formació que, segons diu el diari, lideren el farmacèutic i home de negocis, senyor Barca Mir, i l’industrial senyor J.J Gomila Félix.

Desconec si ambdós personatges han llegit l’obra de Pirandello a què faig referència. Si no ho han fet, els ho recomanaria, i els demanaria que després m’expliquessin si han sabut interpretar el dispar amb què un dels personatges posa fi a la seva existència. És un dispar del que no neixen respostes, ans només provoca preguntes, aquestes que una persona, quan pren una decisió com la que han pres aquests promotors polítics, forçosament s’ha de formular.

Jo no sé si la llei que havia preparat la ministra Elena Salgado contra l’alcohol era una bona llei, com assegurava ella, si necessitava reformes per afavorir la situació del vi i la cervesa (com opinaven els vinaters i cervesers) o si, com ha assegurat el senyor Rajoy era un “disparate colosal”, però si una cosa no puc entendre és que el govern hagi interromput la seva tramitació al·legant una confrontació partidista i electoral sobre aquest assumpte. I encara ho entenc menys si, com també s’ha dit, el govern pretén reprendre el debat després de les eleccions municipals i autonòmiques del proper mes de maig.

Salgado, que és una dona seriosa, l’havia defensada contra tot i contra tots, però és evident que el govern tem que li pugui causar problemes electorals. I em demano: Té sentit que interrompi ara el procediment legislatiu per prosseguir-lo d’ací a cinc mesos? Té sentit tornar enrere un projecte si el govern creu en la seva viabilitat? Per què cedir al xantatge del vot?

Salgado i Zapatero sembla que hagin patit la “síndrome Ségolène”, que no és altre que de legislar a cop d’enquesta i no a cop de decisió política adoptada reflexivament. A mi que no m’enganyin, acudir a l’excusa de la crispació o a la confrontació partidista no té sentit, quan el que interessa per no caure en el desencís és precisament prendre decisions meditades i segures, peti qui peti, caigui qui caigui. I si en algun moment s’ha de canviar d’opinió, aleshores es canvia, però dient per què es fa, no pas al·legant excuses de mal pagador, com aquestes que s’han adduït ara.

No és que jo negui el dret dels polítics a escoltar l’opinió pública, però a l’hora que em sembla bé que tinguin en compte el que pensa la gent, el que jo els demano és que tinguin idees i, sobretot, que siguin capaços de crear opinió, i això implica saber defensar el que pensen malgrat que no sigui acceptat de tots, i a pesar que defensar una determinada manera de veure les coses pugui implicar haver de sofrir la crítica de l’electorat.

El que, segons crec, forja els polítics és saber mantenir l’opinió quan, després d’haver escoltat tothom, el polític veu que no ha de dar el braç a tòrcer.

Desgraciadament, els trets no sembla que vagin per aquí, ans ben al contrari, el que més sembla que importi és saber què vol la gent, per intententar-ho fer possible, encara que això contradigui la nostra opinió i la nostra manera de concebre la vida.

Cada dia que passa veiem més clar que Jordi Pujol tenia raó quan assegurava que no era necessari modificar l’Estatut de Catalunya per obtenir un més ampli autogovern, cosa que deia preveient què podia passar en obrir el que vulgarment hem denominat “el meló constitucional”. I suposo que ho deia conscient que, en una gran part, els debats estatutaris –i ara ja parlo en plural i, doncs, miro de transcendir l’àrea política catalana- són més aviat debats de superestructura que no interessen gens (o molt poc) a la ciutadania, la qual no sembla que sigui més feliç per tenir un estatut que ampliï els poders del govern i del parlament de la seva respectiva comunitat autònoma.

És evident que aquesta afirmació la faig a partir dels resultats de la votació catalana primer, i andalusa després. Si a Catalunya –després de tant de debat!- va votar un 48,85% dels ciutadans que tenien dret a vot, a Andalusia ha votat un 37%. I estem de sort els ciutadans de les Illes Balears perquè ningú no ens convocarà a votar en referèndum i així els nostres representants ens podran dir que han aconseguit una fita històrica, quan és molt probable que d’històrica no en tingui res.

La veritat és que els polítics que ens representen sembla que s’hagin acostumat a viure al marge de la realitat. I no sols no saben construir programes polítics que s’adeqüin a les necessitats bàsiques de la ciutadania, ans sovint es perden en logaritmes de difícil interpretació que ningú no sap resoldre.

El resultat andalús no és discutible des del punt de vista democràtic, però sí que ho és si l’observem políticament: ens demostra que no hi ha sintonia entre les necessitats dels ciutadans i les accions dels polítics, perquè una acció política de la importància d’un estatut que importi un borrall a un 63% dels electors, no pot ser mai del món una acció necessària.

L’avís de l’elector català va ser ja prou important. El que ha fet l’elector andalús encara ho és més. Alguna cosa ha de canviar en el nostre panorama polític si no volem que, lentament, anem avançant cap al descrèdit del sistema.

Torno de passar un cap de setmana a València, una ciutat esplèndida en tots els sentits (hi viu en Pau, el meu nét de sis mesos, comprendreu, doncs, que sigui parcial) i on -en aquest cas per desgràcia- continua la ignorància lingüística de molts dirigents polítics, especialment els del PP.

Dic això perquè a València, regió de poetes majors, hi va néixer a principis del segle XII, durant la dominació àrab, un poeta que excel·lí en l’ús de les lletres. Em refereixo a Al-Rusafi, que va venir a aquest món a Russafa (avui integrada a la ciutat de València)i va traslladar-se a Málaga, ciutat on va produir la major part de la seva obra i on morí l’any 1177 (572 de l’Hègira).

Segons he pogut saber, Al-Rusafi fa ser un dels millors poetes del seu temps en llengua àrab. Els estudiosos de la seva poesia diuen que era un poeta “neoclàssic”, culte i arcaïtzant, que va seguir les petges d’Ibn Jafaya i d’Ibn Al-Zaqqaq, i que va cantar temes tradicionals.

Els poemes d’Al-Rusafi foren traduïts de l’àrab al valencià (també al castellà -HIPERION, 1980-) i alguns han estat musicats per cantautors valencians (és probable que el recordat Ovidi Montllor en cantés algun, i del que estic segur és que en canten els membres del dit “Col·lectiu Ovidi Montllor).

Us explico tot això perquè fa només uns dies, la “superperera” alcaldessa de València, senyora Rita Barberà, quan assistia a la inauguració d’una biblioteca pública a Russafa que duia el nom del poeta àrab a què faig referència, després d’escoltar la versió valenciana d’uns versos d’Al-Rusafi, va assegurà que “allà por el año ciento y pico, antes de la llegada del Rey Don Jaime, [Al-Rusafi] hablaba de Russafa, de la ciudad i del amor”. I després de dir això, l’alcaldessa va afegir: “No había llegado el Rey Jaime I y así hablámamos los valencianos”.

Una prova, doncs, irrefutable -segons l’alcaldessa- que a València es parlava valencià molt abans de la conquesta del monarca català. Conclusió: el català i el valencià són dues llengües que no tenen res a veure. I el valencià és encara un idioma més antic.

Acostumats ja a tanta ignorància, un regidor del PSOE que era a l’acte, en lloc d’enutjar-se o de rebatre l’alcaldessa, va declarar que immediatament informaria a les universitats d’El Caire, de Damasc i de València de la notable troballa filològica. I segurament va fer bé de no entrar en debats estèrils. És perdre el temps.

De tota manera, tal vegada seria interessant que, per a ser alcalde (i no només per a ser president del govern, com demanava Rajoy), s’exigís alguna cosa més que ser espanyol i major d’edat. Una pàtina de cultura no hi seria endebades.

El president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i líder nacionalista AL Fatah, Mahmud Abas, i Jaled Mishal, líder de l’islamista Hamas, considerat un grup terrorista per Estats Units i la Unió Europea, van acordar el passat 8 de febrer en la ciutat sagrada de l’islam formar un govern de coalició, amb la participació d’independents i d’altres grups minoritaris. Abas va arrabassar del seu interlocutor l’acceptació dels acords signats entre la ANP i Israel amb anterioritat a gener del 2006, data de les eleccions palestines en què Hamas va obtenir una victòria aclaparant.

Pot això reeixir? No ho sé. Ells han jugat a fer valer una fórmula ambigua: que Hamas fes un reconeixement de facto d’Israel sense dir-ho expressament, perquè això darrer podria agitar les bases.

Penso, però, que això no és suficient, perquè Israel ja ha dit que no reconeixerà Hamas en tant que aquest no tregui del seu ideari la destrucció de l’estat israelià, tot i que hem de reconèixer que, com a mínim –i no és poc- l’acord va tenir la virtut d’allunyar de moment el risc d’una guerra civil a Palestina.

Tanmateix, les cancelleries occidentals sembla que s’hagin pres el pacte amb un cert escepticisme. Entre altres coses perquè, en el precís moment en què semblaven superades les diferències en la interpretació de l’acord i en el repartiment de ministeris, especialment el d’Interior, entre AL Fatah i Hamas, Washington va fer saber que només el reconeixement d’Israel farà que aixequi el bloqueig financer a la ANP, decisió que deixa a Mahmud Abas en una situació difícil. I més si tenim en compte que la propera setmana s’ha de reunir amb la secretària d’Estat, Condoleezza Rice i amb el primer ministre israelià, Ehud Olmert.