Josep Maria Quintana

Una de les grans atraccions polítiques del passat cap de setmana ha estat, sens dubte, la visita a Madrid de l’exministre d’economia grec, Iannis Varufakis, amb míting inclòs, sempre vorejat per joves polítics de Podemos o d’Esquerra Unida que voldrien emular-lo, encara que això no sigui fàcil de fer.

Varufakis té tot el que es demana a un líder polític: és atractiu, intel·ligent, educat, parla l’anglès gairebé com un nadiu, atreu les multituds amb la paraula (fins i tot els qui no entenen l’idioma que parla –que a Espanya són molts-), està convençut de posseir gran part de la veritat i, més encara, creu (i assegura) que tots els altres són incompetents, mentiders i falsos.

No és una exageració per part meva, això que dic, perquè el grec ha carregat contra les institucions europees i, sense embuts, les ha acusat de mentir i d’ “amenaçar els països més febles” amb treure’ls de la Unió. Segons ell, la Troika ha infós “la por a Espanya i Portugal”, i nosaltres -portuguesos i espanyols- hem donat massa credibilitat a aquesta gent tan poderosa. Segons ell, nosaltres pensem que els polítics de Brussel·les són competents quan aquests, assegura, “no tenen ni idea [se suposa que d’economia], i estan actuant de manera incompetent”. Paraules que, dites en to de míting, van provocar el deliri del públic madrileny que l’escoltava.

Varufakis raona aquesta incompetència afirmant que Europa no va predir mai el col·lapse financer a què es va veure abocada, i explica que, quan aquest arribà, aleshores els polítics europeus es “van morir de por” i descarregaren la seva ràbia contra els països més febles. És a dir sobre nosaltres.

No són paraules menors ni de baix to, les de l’exministre grec, el qual pronosticà que “Europa s’està desintegrant, s’està morint”, i potser per això va fer una crida als partits europeus –a la gent d’aquesta Eurozona que “s’ha convertit en una comèdia”- per “crear unes brigades internacionals solidàries” que estiguin en condicions d’actuar. I com que l’home estava llençat i tenia un públic fidel que demanava joc dur, no s’estigué de llençar una consigna amb una gran càrrega de profunditat, i  evocà aquell eslògan comunista que es va fer famós a la defensa de Madrid el 1936: ¡No pasarán!, frase que va ser corejada amb entusiasme per tots els qui l’escoltaven, enardits i convençuts que estaven davant d’un nou líder, potser del gran líder europeu de la contra, un home que deixa petit Pablo Iglesias, tot i que aquest l’iguala en autoestima i fatxenderia, ja que no perd l’ocasió de perdonar-nos la vida i dir-nos als pobres mortals què hem (i hauríem) de fer.

No hi ha dubte que la dictadura dels mercats –d’aquest nou déu sense entranyes que avui adorem mansament i obstinada- explica que una gran part de la gent –la que ha sofert de manera més dura i directa les conseqüències de la injustícia social- intenti rebel·lar-se contra uns partits que, majoritaris a Europa, dirigeixen la política econòmica com si no hi hagués alternativa possible als seus plantejaments. En aquest sentit, doncs, es comprèn que sorgeixin partits i posicionaments polítics que vulguin construir el món a partir d’una nova manera d’entendre l’economia. De fet, Iglesias i Varufakis són fills d’aquesta manera de concebre la realitat. Però també hi ha altre gent compromesa amb la justícia social que no combrega exactament amb aquestes consignes, com per exemple el primer ministre de Grècia i líder de Syriza, Alexis Txipras, que es va veure forçat a treure del poder Varufakis, o com el primer ministre de Portugal, António Costa, que ha foragitat la dreta del poder sense optar, però, per aquesta mena de llenguatge. Potser són més humils, potser són més respectuosos amb el pensament dels altres, potser toquen més de peus a terra, no ho sé. Però tinc la impressió que aquestes persones serien incapaces de dir que els espanyols “vivim terroritzats” per la Troika, tot i ser conscients de la necessitat peremptòria d’un canvi. I confio que també serien incapaces de promoure l’organització d’unes noves “brigades internacionals per poder dur la democràcia a Europa”. Però… què entén aquesta gent per democràcia? Només la que els situï a ells en el govern?

Deu ser això, segurament, perquè no és fàcil interpretar d’altra manera l’afirmació de Varufakis quan assegura que “el fonamental és que hi hagi un Govern democràtic i que hi hagi democràcia”, frase que podríem acceptar fins i tot els qui no compartim la seva manera de veure les coses, però que ràpidament adquireix un altre interpretació semàntica quan, interpretant l’exministre grec, l’eurodiputat de Podemos, Miguel Urbán, crida –i ho fa al costat de Varufakis- a desobeir la Unió Europea i ens anima a construir una “nova Europa a través de la desobediència civil.”

Per poc que escoltem Iglesias i la gent de Podemos (una gent decidida a foragitar de les més altres magistratures de l’Estat les persones que no comparteixin la seva visió progressista del món), sembla que la democràcia només serà respectada quan tots ens pleguem als seus plantejaments, convençuts que “extra Ecclesiam nulla salus”, o el que és el mateix: que fora de la seva política no hi ha salvació.

¿No és això que ha volgut dir a Pedro Sánchez l’eurodiputada d’Esquerra Unida, Marina Albiol, quan ha advertit el presidenciable de la impossibilitat de pactar a Europa les polítiques d’austeritat amb la dreta (entenent, és clar, per dreta no sols la senyora Merkel, i la Troika, sinó també polítics com Hollande, Renzi i tants altres socialdemòcrates que, allunyats dels postulats conservators o neoliberals, no contemplen, però, la possibilitat d’imposar una política com la que volen Podemos, Varufakis i Esquerra Unida? Que pretenen exactament exigint al PSOE que sigui capaç de “replantejar la democràcia” per treure Europa d’una via que –¡no pasarán!- durà, segons ells, el continent al col·lapse i beneficiarà exclusivament “l’extrema dreta, els anarquistes (sic) i els partidaris de Le Pen”?

Segurament té raó Alberto Garzón quan assegura que el propòsit del diàleg entre els partits d’esquerra que intenten construir un nou govern ha de ser d’ “avançar en acords que permetin una alternativa clara al Partit Popular i a les seves polítiques regressives i corruptes”. Però és realment acceptable aquesta alternativa que proposa “replantejar la democràcia” en els termes que ells ho fan?

Què cerquen amb aquest plantejament? ¿Cerquen –com deia el programa de “Govern del Canvi” elaborat per Podemos (que a darrera hora ha estat lleugerament modificat)- que els alts càrrecs del poder judicial hagin d’estar “compromesos amb el seu programa de govern? ¿Pretenen que els principals càrrecs de les institucions econòmiques i fiscals, de justícia, de seguretat, d’educació i cultura, del cos diplomàtic o de ràdio i televisió els siguin fidels i obtinguin el seu vistiplau ideològic?

Quina diferència hi ha entre aquest tipus de propostes i aquell “centralisme democràtic” que defensava el PCUS soviètic i imposava després als partits satèl·lits del Comintern als anys trenta del segle XX? ¿Pot el PSOE de Pedro Sánchez acceptar aquesta mena d’imposicions només per foragitar del govern Mariano Rajoy i construir una alternativa política a l’actual?

Elias Canetti deia que la humanitat només està indefensa quan no té experiència ni memòria. I és, precisament, aquesta anàlisi del passat, del record conscient, l’únic mètode que ens pot garantir que no repetim en el futur els mateixos errors en què van caure generacions anteriors a la nostra.

La Il·lusió de crear un món nou, la creença que, a la fi, algú ha trobat la pedra filosofal per treure el món (l’Estat, el país, la regió, el municipi) del marasme on ens han dut els altres, de ser la solució a tots els mals no és nou (i amb això no cregueu que vull fer una definició de la gent que dirigeix Podemos, encara que no s’allunyaria gaire de la realitat).

D’aquesta manera de pensar, al llarg de la història n’han estat protagonistes persones i partits que, emmirallats en la pròpia imatge, convençuts de trobar-se entre els elegits per la fortuna, han dut la humanitat a situacions més que problemàtiques, fins i tot a experiències de naturalesa totalitària (penseu, per exemple, en els feixistes o bolxevics), perquè només ens pot salvar d’aquest perill el fet que –torno a Canetti- ens parapetem en l’experiència i aprofundim en la memòria, que ben aviat ens duran a una conclusió, que ja apuntava diumenge passat en referir-me al pensament de Gabriel Magalhães: el món que vivim és un món complex, és un món que no té res d’unívoc, és un món que ve marcat profundament per la diversitat. I això significa que, només si som capaços de copsar aquesta diversitat –i de respectar els drets i els deures dels homes i dels col·lectius- que se’n deriva, podrem trobar solucions viables. No miraculoses. No excepcionals. Només viables.

El filòsof Josep Ramoneda, parlant de l’esperit d’Europa (Qüestions de vida cristiana, 253), ens remarca la volatilitat que sempre ha mostrat el mapa europeu –basta que penseu en el segle XX-, la indefinició d’aquest a mesura que ens apropem a l’est, i la petitesa dels seus encontorns, per més que nosaltres sempre hàgim cregut que Europa és el centre de l’univers. I per damunt de tot, ens remarca la complexitat d’aquesta terra. “Terra gastada, escriu, una vertadera trama de nacions i estats-nació, amb un seguit de fronteres carregades de memòria i de conflictivitat. Trama que es complica amb dos factors que traspassen les fronteres que dibuixen els mapes i que estan en ple apogeu: el factor religiós i el factor migratori.”

Avui, en efecte, i a pesar que cada dia s’eixamplen entre nosaltres els col·lectius que voldrien fer de l’integrisme religiós, cultural i racial una frontera que barrés el pas a l’altre, és a dir del que no pensa, ni sent, ni vol el mateix que volen aquests col·lectius, a pesar, doncs, d’aquest sentiment cada cop més estès, Europa –el nostre món- és i serà (i ho serà cada dia més) un món complex i fonamentalment divers. “A Europa, escriu Ramoneda, la diversitat li és estructural”. Més encara, contràriament al que molts pensen o han pensat (i voldrien que fos), avui no trobem a Europa un sol principi fundador i unificador. “Ni Gràcia, ni Roma, ni el cristianisme, ni la Il·lustració [ho son. Europa] , assegura Ramoneda, és un precipitat de capes històriques.”

Certament que el cristianisme (amb totes les seves divisions internes) va tenir un paper clau en la configuració i desplegament d’aquest continent, però també la Il·lustració que, nascuda al sí d’una societat netament cristiana, va contradir aspectes que fins aleshores eren clau en el pensament cristià europeu, ja que fou, precisament, la Il·lustració que substituí Déu per la raó com a eix del coneixement humà. En efecte, foren els il·lustrats –molts dels quals mai no van deixar de ser cristians, els primers que van reconèixer que els homes disposem d’un instrument adequat per al coneixement, que permet la democratització de la veritat, fins aleshores revelada i, per tant, absoluta, objectiva i administrada exclusivament per l’Església. La veritat no és ja –des de la Il·lustració- un privilegi dels dipositaris de l’oracle o de la revelació, sinó que està a disposició d’aquell que, en l’ús correcte de la seva raó, utilitzi els mitjans necessaris per trobar-la.

Aquest canvi és fonamental, radical en la configuració de l’Europa moderna, ja que sotmetia totes les creences i conviccions al sedàs de la crítica. I això era nou. Nou del tot.

Doncs bé, Ramoneda desplega aquest pensament fonamental per entendre el món d’avui i observa que Europa és el resultat d’un procés de desmitificació d’aquest món. És el pas que va d’un univers màgic a un univers racional. Un procés, diu, que es tradueix en l’acceptació de la possibilitat del coneixement sobre base estrictament humana (ciència i filosofia), i l’afirmació de la capacitat de l’home de transformar el món per l’acció: pel treball, la tècnica i la política.

Curiosament, aquest pas no està, però, exempt de problemes, i més d’un cop l’home ha volgut substituir aquell Déu revelador i font del coneixement per altres déus teòricament fonamentats en la raó, però que no ho són. Sense anar més lluny, el supòsit que els agents econòmics actuen racionalment i tracten de maximitzar els seus objectius a través del mercat, escriu Ramoneda, deriva amb summa facilitat en ideologia dominant, i aquest eufemisme anomenat mercats (sempre en plural) esdevé un déu tan inefable com els altres, que, sense rostre, té capacitat normativa sobre les institucions i sobre les persones, substituint les antigues ideologies i creences.

El futur d’Europa exigeix, per tant, alguna cosa més que la dictadura dels mercats. Exigeix a ulls clucs la política, una política que, fonamentada en l’experiència i en la memòria, sigui capaç de pensar en les persones, en els col·lectius humans que configuren la societat europea actual; persones i societats que –mai no ho oblidem- mostren com a distintiu bàsic la diferència. Només, doncs, si, des de la política, som capaços d’articular la diferència, es podrà albirar un món més habitable.

Suposem, doncs, que acceptem que no són tan sols els mercats que marquen el futur de les nostres vides, de la mateixa manera que vam acceptar que fos la raó que regís les nostres conductes. Suposem, doncs, que hem decidit que sigui la política exercida en un marc democràtic i respectuós (el que sap cultivar la diversitat i es mostra, per tant, obert al pensament racional i a la crítica) la que configuri la nostra manera d’actuar. Sens dubte que això ens ajudarà molt. Però si ho fem, per poc que intentem desxifrar el món en què vivim –i ara baixo a la realitat actual espanyola-, per poc que analitzem dels polítics que han d’administrar la indiscutible diversitat que presenta avui el Parlament espanyol, fracturat com mai des de 1978, ens adonarem de seguida de la gran irracionalitat en què sembla que s’hagin instal·lat una gran majoria dels polítics que ens representen.

Puigvert ho raonava fa pocs dies des de les pàgines de La Vanguardia. Encarem, deia el pensador gironí, els nostres afers col·lectius pendents de l’arbre de la política polititzada, que no ens deixa veure l’amenaça del tsunami que es projecta sobre tot el bosc mundial. Dos fets més o menys anecdòtics de Madrid –la llista dels carrers suposadament franquistes i la detenció dels titellaires– demostra que les dues Espanyes continuen vivament enfrontades en un plet fratricida que fa més d’un segle que dura. Per si fos poc, la situació econòmica ha fragmentat generacionalment aquestes dues Espanyes en quatre: partits nous i vells. Finalment, la tercera Espanya, que representa Catalunya, és expressió d’un plet irresolt des del segle XIX. Mentrestant, ens barallem per abatre l’altre cadascú a la seva manera, incapaços de trobar una solució integradora, que hauria de passar pel reconeixement d’aquest altre i per l’assumpció de la nostra complexitat. O el que és el mateix, de la nostra diversitat.

La Fundació Joan Maragall ha dedicat a Europa el seu darrer número de “Qüestions de vida cristiana” (253) sota un títol ben suggerent: “Europa: trobar l’ànima”, que recull el text d’una conferència que l’escriptor i professor de la Universitat de Beira Interior, a Portugal, Gabriel Magalhães, va fer a Montserrat sota el títol “L’Espiral espiritual. Assaig sobre el sentit de la fe cristiana en la història d’Occident”.

Recordo que em vaig referir a aquest pensador catòlic en un article publicat fa gairebé un any (22.03.15), perquè sempre m’han semblat riques i suggerents les idees d’aquest professor de literatura que coneix molt bé la realitat espanyola –ha viscut a Euskadi, Galícia i Salamanca-, que acaba de publicar un llibre titulat, precisament, “Los españoles” (Elba Editorial) en el qual filtra, des d’una prudent distància, el que observa del nostre país.

Gabriel Magalhães diu que Espanya és un sistema de tensions, cosa que reafirma el que deia en aquell text que jo vaig comentar l’any passat quan assegurava que Espanya tenia un problema pendent amb la Veritat a causa d’haver fet la seva transició ajornant problemes de fons. “La transició –escrivia aleshores Magalhães- va ser un pacte de no agressió. Un pacte segurament necessari per evitar un altre gran drama. Vist des de fora, sembla clar que Espanya necessita renovar el seu pacte de convivència.”

“Renovar el seu pacte de convivència” era, doncs, allò que ens suggeria per abraçar –cercar, si més no- la veritat; o si ho volem dir d’una altra manera, per copsar la realitat del nostre país, que –assegura Magalhães- només podrem besllumar si som capaços d’albirar les diferències.

A “Los españoles”, Magalhães exposa una d’aquestes diferències que Espanya no sembla capaç d’advertir (o que si l’adverteix, no vol assumir ni acceptar): la que afecta a les diferents llengües que es parlen al llarg del seu territori. “És un drama –escriu- que el català no sigui sentit per tothom com una llengua de tothom. A Catalunya (i el mateix podríem dir de les Illes Balears i València) hi ha una enorme generositat amb el castellà que no és recíproca i que seria enormement útil. No hi ha espanyol que no senti la Sagrada Família o Gaudí com a propis, per què no la llengua?”.

Magalhães suggereix que les escoles espanyoles haurien d’afegir al seu cos acadèmic l’ensenyament de català, eusquera o gallec (s’imaginen?). “És important que tot espanyol sàpiga que pau significa paz”, diu. Per tant, lingüística i intenció. “Seria senzill perquè Espanya és un país molt reglamentari. Quan s’entengui que les llengües són de tothom –augura– el problema s’acaba”.

És més: “La solució al problema espanyol són les paraules, les llengües. Qui ho comenci haurà començat la solució”. L’ús partidista de la llengua ha estat, assegura Magalhães, un “error tràgic” de la política espanyola, però l’error “més gros” va ser “pensar que l’espanyol seria el gran idioma” del món, cosa que va dur a menysprear –menystenir, no reconèixer, insultar– les seves llengües minoritàries.

Ell detecta aquí la punta de l’iceberg d’una incomprensió desigual, a partir de la qual s’estableix una creixent divergència que s’ha traduït en aquest 48% dels vots que a les últimes eleccions van optar a Catalunya per la independència. “Les coses canviarien si a Catalunya la pertinença a Espanya no es veiés com una limitació sinó com una possibilitat”.

Abans d’exposar el pensament de l’escriptor portuguès sobre el gravíssim problema que per a Espanya representa el fet que molts espanyols siguin incapaços de copsar –i valorar degudament- la diversitat lingüística, m’he referit a la conferència dictada a Montserrat perquè és en aquesta on, després d’estudiar els valors cristians que ell detecta a la cultura occidental (la llibertat, la dignitat humana, la convivència, etcètera) fa una pausada reflexió que m’ha sobtat i que, certament agosarada i amb un remarcable perill de no ser interpretada bé, explica per què ens costa tant d’entendre la “diferència”, aquesta que, per posar un exemple recent, nega el senyor Albert Rivera quan reclama –i amb ell el seu partit- una igualtat absoluta de drets i deures, de règim jurídic i d’organització territorial per a tots els espanyols sense distinció.

Magalhães es refereix a la igualtat i, conscient que trepitja un camp de mines, assegura sense embuts, que aquesta no és un valor cristià. “Ho diem i nosaltres mateixos sentim angúnia del que hem dit –reconeix-. Però, en realitat, la mentalitat cristiana s’articula amb el respecte infinit, l’estima per la diversitat humana. En la paràbola dels talents, tots són milionaris, però cadascun ho és a la seva manera. La diferència és per al cristià el veritable rostre de la riquesa humana”.

Magalhães és conscient del que diu i de com fàcilment el poden posar als peus dels elefants per aquesta afirmació, més encara quan, des de Plató i Aristòtil, hem assumit que el tracte just dels homes implica la igualtat d’aquests davant la llei. Més encara, quan hem assumit que l’essencial en l’exigència d’igualtat és que els homes siguin tractats de manera igual encara que tots ells siguin diferents.

Tanmateix, Magalhães insisteix: “Si reflexionem una mica, ens adonem que el valor de la igualtat ha creat problemes immensos a Occident. Per exemple, en la nostra Península aquest imperatiu igualitari bloqueja la convivència perquè, a Ibèria, tots som diferents, i la manera de relacionar-nos s’ha de basar en el reconeixement d’aquestes diferències. Però, com reconèixer-les, com construir un cos de dret que reconegui i refermi aquestes diferències si, oficialment, tots som iguals?”

Probablement, aquest és el repte que hauríem d’afrontar: saber construir la diferència sense trencar el principi d’igualtat que –no ho oblidem- no significa uniformitat i, per tant, comporta la possibilitat de contemplar les diferències.

Aquesta és la causa que la jurisprudència (aplicació de la llei als casos concrets) hagi introduït una interpretació del principi d’igualtat en el sentit que, si vol mantenir el principi superior de la justícia, ha de tractar igual als iguals però desigual als desiguals. Certament que la Declaració Universal de Drets Humans i, sens dubte, la Constitució, contemplen el dret de tots els homes a néixer lliures i iguals davant la llei, però són precisament les diferències entre els homes que exigeixen sovint un tractament desigual d’aquests.

Això resulta fàcil d’entendre –fins els neoliberals sembla que ho entenguin (encara que els costi)- quan es tracta d’imposar una càrrega fiscal més gran als rics que als pobres, ja que aquesta desigualtat de tracte davant la llei es justifica per un interès superior: la justícia social. Però, curiosament, als neoliberals i als campions de la igualtat a què m’he referit abans, els costa –i com!- reconèixer el valor igual de les llengües d’un país i, per tant, la necessitat d’un tractament jurídic desigual en favor de les més dèbils per tal de reequilibrar (com en el cas dels impostos) els drets dels ciutadans que les parlen.

Sap Magalhães –i jo també en sóc conscient- que aquest és un tema escabrós que, en tractar-lo, per més que ho fem amb dignitat i respecte, sempre tenim la impressió de caminar sobre les brases. Però jo ho volia intentar, si més no per convidar-vos a repensar la problemàtica que genera el binomi igualtat/diferència. I si ho feu, observeu una cosa curiosa: ben sovint, sempre que es proclama axiomàticament la igualtat com a principi absolut i immutable, hi ha algú (o alguna cosa essencial) que sol deixar de tenir dret a l’existència.

Contemplar l’espectacle visual de les entrades dels líders polítics espanyols al palau de “La Zarzuela” on el rei Felip VI els anava rebent ha estat alliçonador. I quan dic això no contemplo el verb “alliçonar” des d’un punt de vista positiu o negatiu, sinó en el sentit que ens permet extreure lliçons del comportament, tant del rei com dels polítics que el visitaven. Del rei, perquè, si us hi heu fixat, a la primera sèrie de consultes, primer entrava el polític dins la sala de rebre i, després, mentre aquell l’esperava davant un gran llenç mural, el cap de l’Estat apareixia per una altra porta mentre un ajudant militar de cambra feia el crit de “Su Majestad el rei!”. Aleshores el monarca s’acostava tot somrient al líder polític, li donava la mà, i tots dos se sotmetien a les fotografies de rigor.

A la segona ronda de consultes, el marc escenogràfic era el mateix, però la direcció escènica havia canviat. El rei entrava a la sala sense que ningú no fes cap crit, i era el monarca qui, davant el mural, esperava el polític que apareixia acompanyat d’un ajuda de cambra vestit de paisà.

Dues direccions d’escena diferents per a una comesa constitucional que, fins avui, sempre havia estat protocol·lària, ja que el rei mai no havia tingut cap dubte respecte del líder a qui havia d’encarregar la formació del govern, cosa que feia sense gairebé cap problema, ja sigui perquè el seu partit gaudia d’una còmoda majoria absoluta o bé perquè la minoria majoritària que presidia tenia prou cos per a permetre-li d’afrontar amb l’èxit la investidura.

Aquest cop les coses han canviat, i el mou monarca s’ha vist amb problemes reals per encarregar la formació de govern a un dels seus interlocutors. A Rajoy, perquè acostumat aquest a governar sol i contra tots, ara s’ha vist impossibilitat de concitar adhesions per formar una majoria; i a Sánchez, perquè tenia l’oposició dels líders socialistes regionals a un possible pacte amb Podemos. Diguem, però, que ell ha fet de la necessitat virtut i, amb una jugada de pòquer -la de sotmetre a la militància l’aprovació del possible pacte-, de moment capeja el temporal amb bona cara.

Quan jo estic escrivint aquestes notes no sé, per tant, si Sánchez o algun altre dels líders espanyols aconseguirà formar govern o ens veurem abocats a unes noves eleccions perquè siguem nosaltres, els electors, que facilitem les coses, però em fa la impressió que les polítiques que es proposen dur a terme -tant Rajoy com Sánchez- tindran sempre davant seu una mena de mur que els serà difícilment franquejable.

Rajoy, perquè en el seu pecat viu la pròpia penitència, i només Ciudadanos estaria disposat a facilitar-li la investidura, per bé que recança per allò de la corrupció que, vist des de València, on jo escric aquest article, és encara més comprensible. I Sánchez, perquè, amb 33 diputats menys que el PP, només pot obtenir la investidura si concerta amb Podemos, Esquerra Unida i Partit Nacionalista Basc, i obté, a més, una complaent abstenció d’Esquerra Republicana i de Democràcia i Llibertat, partits catalans de tall independentista que ja han dit que no estan per la labor d’afavorir l’accés al govern a una persona que no reconegui la “sobirania” de Catalunya, cosa que no poden reconèixer PP, Ciudadanos ni PSOE.

Només Podemos ha sostingut públicament el dret dels catalans a autodeterminar-se, i això els fa incompatibles amb Ciudadanos. En definitiva, que els nombres del Sudoku no surten, qualssevol que siguin les combinacions que s’intentin fer.

Cal també tenir en compte que, des de la recambra del PSOE, s’han escoltat les veus d’antics capitostos (d’aquests que, amb tota la mala llet del món, Iglesias va dir que havien estat un referent per als seus avis) els quals, d’acord amb altres antics polítics de l’UCD i del PP, han suggerit a Sánchez que afavorís un pacte “constitucionalista” (adjectiu que reclama la inamobilitat d’aspectes que, per a ells, són clau de la Constitució actual) amb Rajoy i Ciudadanos, convençuts que l’única sortida viable per al nostre país és -diuen- “la via d’una gran coalició d’aquests tres partits amb un programa concret i firmat, almenys per a mitja legislatura.”

Què els empeny a aquesta solució? Doncs que, en la seva manera de veure les coses, el problema més greu que té Espanya és el que ells qualifiquen d’ “órdago catalán” o bé de “desafío catalán”. En definitiva, el provocat per la opció que determinats partits han fet per la independència de Catalunya.

No seré jo qui negui la importància d’aquest escac que JxSí i la CUP estan fent a l’Estat, però em sembla que s’equivoquen quan pensen que el problema català és tan sols el resultat d’una fugida cap endavant del sobiranisme, tot afirmant que aquest posicionament es deu tan sols a la follia d’uns polítics eixelebrats, i es neguen alhora a veure que el dit “problema català” no és tan sols producte d’aquesta pèrdua de seny, sinó també –i en gran part- reflex (i, per tant, l’expressió) d’un problema netament espanyol que molts (no sols els independentistes) hem intentat denunciar reiteradament: la manca, a nivell estatal, d’un projecte col·lectiu (per tant espanyol), que sigui capaç de llegir els signes del temps i d’actualitzar l’esgotat pacte constitucional del 1978.

Per tant, i des del meu punt de vista, més que un govern de gran coalició, el que Espanya necessita és un pacte ambiciós al qual es convidi a tots els partits parlamentaris, sense apriorismes ni exclusions, per dur a terme una ponència de reforma constitucional i una taula social que sigui capaç de definir uns nous “pactes de la Moncloa” per al segle XXI.

En un article publicat el passat 23 d’agost, jo recollia una sèrie de punts que aquest pacte hauria de tenir en compte i que, molt encertadament, Rafael Jorba havia enunciat a les pàgines de La Vanguardia: «Regeneració: sistema electoral, corrupció sistèmica, finançament de partits i democràcia participativa. Federació: reconeixement de les nacions hispàniques -les nacionalitats de la Constitució del 1978-, que no són nacions sense Estat, sinó que deleguen la seva sobirania en l’Estat compost que hauria de ser Espanya, com Espanya la té delegada en la UE; un federalisme simètric en drets i deures, i asimètric en competències, sobretot les que es desprenen dels fets diferencials (llengua, cultura, dret civil…), i la ciutadania com a fonament del model: no es tracta de regular el que els ciutadans se senten, sinó que tots comparteixin les regles del joc. Finançament: l’efectiva aplicació del principi d’ordinalitat en la contribució a la solidaritat i la revisió de la quota basca -no del concert-. Estat de benestar del segle XXI: quin model social volem i quina fiscalitat necessitem per sustentar-lo.»

Em fa l’efecte que qualsevol govern que pugui constituir-se a partir de les eleccions del passat 20-D acabarà fracassant si no aborda seriosament i en profunditat aquestes qüestions. Per tant, no us sorprendreu si, a la vista del joc que poden donar els partits existents i els líders que els representen, us confesso que sóc francament pessimista.