Josep Maria Quintana

Que difícil és parlar de l’avortament sense ferir susceptibilitats! I això perquè implica segar l’íncipit de vida humana en un ésser que no és encara perfecte, però que ja ha germinat i es pot desplegar. Per això m’agrada emprar aquest mot –íncipit-, perquè la vida és text, és relat, i l’íncipit no conté encara plenament aquest text ni aquest relat, però no deixa de ser l’espai textual que dóna sentit a la narració: és el primer mot que encapçala i identifica una obra. Aquesta és tan just iniciada, però l’obra ja hi és.

 Sempre que la ciència no acabi demostrant el contrari, entenc que el principi de vida que hi ha en el concebut, però no nascut, m’obliga a posicionar-me del seu costat, tot acceptant l’ensenyament de l’Església catòlica d’acord amb el qual “La vida humana s’ha de respectar i protegir d’una manera absoluta des del moment de la concepció.” (art. 2270)

 Partint, doncs, d’aquestes conviccions, és clar que la meva posició moral no pot compartir la d’aquells que conceptuen l’avortament com un “dret de la dona”, en el sentit que, per exemple, defensava fa uns dies la ministra sueca d’Afers Exteriors, Birgitta Ohlsson, la qual afirmava que “el dret a decidir de les dones sobre el seu propi cos és extremadament important. És –deia referint-se a l’avortament- un dret humà [que] s’emmarca a més en les polítiques d’igualtat, que formen part del discurs europeu.”

 Confessada, però, la meva convicció moral davant l’avortament, he de dir també que la convivència en el marc d’una societat plural m’obliga a tenir present que, ben al costat del meu posicionament ideològic, n’hi ha d’altres que són radicalment contraris, com per exemple el que acabo de citar de la ministra sueca; posicionaments amb els quals he de cohabitar en un país que –per mitjà dels seus representants legítims (els diputats i senadors)- té el deure de regular el marc legal de la nostra convivència.

 I no hi ha dubte que, en regular l’avortament, l’estat ha de tenir en compte la pluralitat de consciències que conviuen al si d’aquesta societat, algunes de les quals són, com hem vist, radicalment oposades. A més, també ha de tenir en compte els “drets” del nasciturus (respecte del quals no hi ha unanimitat, ja que no tothom accepta els postulats iusnaturalistes als quals s’aferra l’Església), i ha de contemplar finalment els greus problemes sociològics, personals, sanitaris i de tota índole que l’avortament genera.

 La ministra sueca afegia al seu posicionament ideològic una explicació que, si bé no m’empeny a modificar les meves conviccions, sí que he d’avaluar, i els polítics –aquests especialment- han d’avaluar sens dubte: “la nostra experiència ens diu –assegurava Birgitta Ohlsson- que si no es permet l’avortament de forma legal, les dones no deixen d’avortar. Simplement es veuen obligades a fer-ho de manera il·legal i en condicions poc segures.”

 Tenim, doncs, que la complexitat dels efectes d’avortar –de fer-ho legalment i, més encara, si es tracta d’avortaments il·legals duts a terme d’amagat i sense condicions higièniques ni sanitàries-, així com també la indubtable confrontació dels posicionaments ideològics i morals que es donen al si de la societat davant aquest fet, determina que els governs hagin de prendre decisions que no sempre concorden amb el que nosaltres creiem o voldríem.  I això perquè un estat no confessional té autonomia per decidir –i ha de decidir- democràticament, en el marc de la Constitució, els supòsits en què l’avortament ha de ser penalitzat (conceptuat, per tant, com un delicte) i aquells altres en què s’ha de permetre, ja sigui perquè el considera un dret de la dona (seria el cas de la ministra sueca) o bé un mal menor que pot evitar-ne d’altres que el legislador (hi estiguem o no d’acord els cristians) considera prioritaris a la vida del concebut. (I anem en compte abans de fer una crítica fàcil d’això, perquè, com a mal menor, fins i tot l’Església catòlica en la pràctica accepta avui en casos extrems de disjuntiva irreconciliable que es propiciï activament i directa la vida de la mare quan aquesta està en perill de mort, ni que sigui a costa de perjudicar la del nasciturus).

 L’any 1985 s’arribà a un consens social ampli sobre aquesta matèria, encara que per la via dels fets (i sempre amb l’oposició radical de l’Església). I dic ampli perquè el PP, que va dir que modificaria els supòsits legals establerts pel govern de Felipe González, no els va tocar quan Aznar accedí al poder, contràriament al que demanava l’Església. Van ser novament els socialistes els que, més tard, el 2010, van ampliar (novament sense consens) els supòsits legals de l’avortament. I ara, el govern de Rajoy ha decidit tornar enrere, restringint (també unilateralment) fins i tot alguns supòsits que havia despenalitzat la llei de 1985, com el de la malformació del fetus.

 Veiem, doncs, que l’avortament és una d’aquestes qüestions complexes que afecten els “principis morals”, però sabem també que, des del punt de vista legislatiu, és una matèria més que s’ha de regular en el marc constitucional, ja que és aquest el que estableix els “límits” i els “marges” legals en què el legislador s’ha de moure.

 Entenc, per tant –i accepto plenament-, que no sóc ningú per dir què s’ha de fer o què no s’ha de fer en la regulació legal d’aquesta matèria. Sé, però, quina és la meva posició, que no vull amagar. Jo em declaro a favor de la vida des de la concepció fins a la mort natural de la persona. No crec, per tant, que avortar sigui un “dret de la dona”, sinó –i més aviat- un mal que s’hauria d’evitar en tant que sigui possible. Però això no m’impedeix també de dir que els creients no podem tancar els ulls davant els greus problemes de tota índole que el fet de l’avortament  comporta enmig del món. I sense renunciar a cap dels nostres principis morals, entenc que no podem impulsar ni –encara menys- imposar a tots els altres ciutadans la nostra visió antropològica, tot i que l’hem d’afirmar i explicar.

 Vull dir, en definitiva, que, en una societat plural com la nostra, no podem pretendre que la llei cristiana esdevingui la llei de l’estat, i això significa que no podem exigir –si és que la societat no ho veu com nosaltres- que el dret vigent penalitzi forçosament (conceptuï, per tant, com a delicte) totes aquelles actuacions que, des del nostre punt de vista, són –i l’avortament ho és- contraris al ius naturale i una violació clara de la llei de Déu.

Aquesta setmana s’ha produït al parlament espanyol un fet que no és habitual. A iniciativa del PSOE, la mesa ha decidit que se sotmetés a votació secreta la presa en consideració del projecte de llei que ha preparat el ministre de justícia, senyor Ruíz Gallardón, per modificar –restringint-la- la normativa actual sobre l’avortament, obra del parlament anterior de majoria d’esquerres.

 Més enllà que els dirigents socialistes –i més especialment la portaveu parlamentària, senyora Soraya Rodríguez- ha insistit que amb aquesta iniciativa no pretenien dividir els diputats del PP sinó instar a un vot en consciència sobre la presa en consideració d’aquest projecte, no crec que cometi un greu error, i menys encara una injustícia, si opino que, més enllà d’aquest interès legítim d’insistir en el vot en consciència, la proposta socialista amagava també la voluntat de trencar la sòlida majoria popular en una matèria subtil i delicada com l’avortament.

 El judici d’intencions que faig no és, però, gratuït, i no ho és sobretot per la insistència que ha posat el PSOE, i més que cap altre diputat, la seva portaveu, en apel·lar a les diputades populars perquè, escoltant la veu de la seva consciència de dones, trenquessin la disciplina parlamentària votant contra la presa en consideració del projecte, i avortant –diguem-ho així- la discutida i discutible iniciativa del ministre Ruíz Gallardón.

 Com era previsible, la proposta socialista no ha tingut èxit perquè els diputats populars –incloent en aquest genèric les dones parlamentàries del PP- han votat com un sol home (tornem-hi en el masclisme de la llengua), i la iniciativa parlamentària del govern presidit per Rajoy serà presa en consideració i discutida a les Corts espanyoles com a projecte de llei.

 Potser el lector pensarà que escric aquest article per parlar de l’avortament i en aquest cas s’equivoca. Hi parlaré un altre dia un cop tengui ben clar el que he de dir d’una matèria com aquesta que afecta el moll de l’os de les meves conviccions morals. Temps hi haurà, per tant, al llarg d’aquesta iniciativa parlamentària que tan just s’ha encetat. Avui només em vull fixar en la greu incoherència en què ha incorregut el PSOE en incitar i encoratjar les diputades populars a votar en consciència i trencar alhora la unanimitat dels parlamentaris conservadors en una matèria que, dit sigui de passada, és, crec, una de les grans qüestions en què els diputats haurien de tenir llibertat de vot i, en efecte, votar en consciència.

 I per què dic que el PSOE, per boca de la seva diputada senyora Soraya Rodríguez, ha incorregut en una greu incoherència quan, des de la tribuna parlamentària, ha incitat les seves companyes parlamentàries conservadores a votar en consciència trencant el compromís de fidelitat al partit al qual estan inscrites? Doncs ha estat incoherent perquè no s’ha adonat que, en el seu propi partit –ni que sigui en aquesta franquícia política que tenen a Catalunya que es diu PSC-, tres diputats (dos homes i una dona) han estat suspesos cautelarment dels seus càrrecs, han estat relegats al galliner del parlament de Catalunya i duts a la comissió de garanties, que decidirà si –com demanen els dirigents del partit- són expulsats del PSC per haver trencat la disciplina parlamentària votant en consciència sobre el dret a decidir.

Això m’empeny a demanar a la senyora Soraya Rodríguez, al senyor Pérez Rubalcaba i al senyor Pere Navarro: ¿és coherent expedientar i voler expulsar del seu partit tres diputats que voten en consciència la proposta del govern de Mas de demanar al parlament espanyol que transfereixi la competència a Catalunya per organitzar un referèndum i demanar alhora que les senyores diputades conservadores votin en consciència sobre el projecte de llei que vol modificar la regulació espanyola de l’avortament trencant la disciplina a la qual estan sotmeses? Té cap i peus aquesta actuació parlamentària?

 Consti que jo, per ser coherent amb mi mateix, he de dir que no em mortifica poc ni gens que els diputats votin en consciència i trenquin la disciplina de partit. Encara més, he demanat públicament des d’aquestes mateixes pàgines que es modifiqui la llei electoral en el sentit que els diputats tenguin una major presència i, sobretot, una major autonomia a l’hora de prendre les seves decisions parlamentàries. Com passa a França, a Anglaterra i als Estats Units, per referir-me a països de llarga tradició democràtica. Però això no m’impedeix de veure la incoherència socialista en el cas en qüestió, quan inciten els parlamentaris de l’altre a trencar la disciplina i alhora demanen que s’expulsi del propi partit diputats que no han fet altra cosa que votar en consciència.

Sé que és absurd voler raonar sobre una cosa quan no la volem comprendre, però hi ha arguments que són difícils d’entendre fins i tot pels qui hi posem bona voluntat. Un d’aquests és el que ha utilitzat Durao Barroso per explicar les conseqüències d’una possible independència de Catalunya com a resultat final del procés que s’ha iniciat. I no ho dic perquè jo estigui a favor o en contra, d’aquesta independència, que això no té cap interès, sinó perquè hi ha arguments que, ens agradin o no, són més consistents que els altres. I un d’aquests és el que va esgrimir l’economista català, Sala Martín, professor de la Universitat de Colúmbia (Nova York) a la recentment acabada cimera de Davos.

Al si d’un debat sobre el futur d’Europa, el president de la Comissió, el portuguès Durao Barroso, va cantar les excel·lències de les recents ampliacions de l’espai comunitari. Cada dia som més –va venir a dir- en un espai polític i econòmic on no hi ha barreres i és possible la convivència en un marc presidit pels drets humans.

Sala Martín, que havia de parlar després d’ell, va alterar part del seu discurs i va dir a Durao Barroso que, compartint la seva visió d’Europa, no podia comprendre que fos taxatiu quan, a les recents visites a Espanya, havia afirmat que, si Catalunya aconseguia la independència com a final d’aquest procés iniciat, restaria separada de la Unió Europea.

Durao Barroso li va respondre tot insistint que, amb els tractats a la mà i essent l’UE una unió d’estats, en segregar-se una part del territori d’un d’aquests, forçosament havia de quedar fora de l’espai comunitari i hauria de començar de zero per iniciar el procés d’integració previst.

Sala Martín no es tallà i va referir-se a les recents incorporacions d’estats com Sèrbia, Croàcia o Kosovo després de la guerra dels Balcans. Un argument, per cert, que també va fer servir (encara que en un sentit contrari al de Sala Martín) Felipe González en el debat que va mantenir per televisió amb Artur Mas diumenge passat. González li va recordar que la guerra dels Balcans havia causat més de tres-cents mil morts i la destrucció de pobles i famílies. No és això el que ell volia per a Espanya i Catalunya –afirmà l’expresident.

També Sala Martín es va referir als països balcànics, però va contradir la demagògia d’aquest argument tot remarcant que a Felipe González, a Durao Barroso i als dirigents de la Unió Europea els hauria de caure la cara de vergonya en contemplar com s’obren immediatament les portes d’Europa als nous estats que han sorgit d’una terrible guerra fratricida, mentre que als ciutadans d’un territori que vol obtenir la seva independència mitjançant el procés democràtic del vot se’ls barra el pas.

Se’ns dirà –ens ho diuen cada dia- que la Constitució espanyola no permet que els catalans (que són europeus perquè així ho acredita el passaport de cadascun d’ells) puguin votar ells sols per decidir si volen seguir integrats a Espanya o bé volen formar part d’una Catalunya independent. I que, atès que la Constitució (en la interpretació que ells en fan) no permet formular aquesta mena de preguntes, el referèndum no és possible. Alhora amenacen els catalans amb el foc d’un infern que, en el llenguatge polític d’avui, significa restar fora de la zona euro i també de les institucions europees on, diuen, fa molt de fred.

La pregunta que no es va fer Sala Martín, perquè no calia fer-la, era aquesta: per ventura la constitució de l’antiga Iugoslàvia permetia la secessió? És evident que no la contemplava, però els europeus, tot i que ens omplim la boca en parlar de nosaltres, vam permetre que en aquell territori esclatés una guerra cruent i terrible que ens hauria de fer avergonyir com a poble que pretén situar-se al capdavant de la defensa dels drets de l’home i del ciutadà. Vam permetre que la gent es matés, que es cometessin les majors vilanies, els abusos més remarcables i el que han esdevingut crims contra la humanitat (aquests que –per a vergonya de tots-, si prospera la proposta del PP, no es podran jutjar a Espanya). Però no hem posat entrebancs perquè, resolta la guerra i desfeta l’antiga Iugoslàvia, els estats que n’han sortit de l’esmicolament, hagin entrat per dret propi a la Unió Europea.

I alhora que hem consentit tot això, argumentem que si Catalunya se separa d’Espanya mitjançant l’exercici democràtic del vot, restarà fora d’Europa i els ciutadans catalans, que gaudeixen avui de la ciutadania europea, seran desposseïts d’aquest estatus privilegiat. Convindran amb mi que l’argument no és bo d’entendre.

Repetiré per acabar que jo, ciutadà europeu de les Illes Balears, no defenso la independència de Catalunya. Fins em doldria que els catalans restessin fora d’una Espanya que (des del punt de vista econòmic, cultural i polític) necessita dels catalans com del pa que menja. En una Espanya sense Catalunya sí que en faria, de fred! Però em costen d’entendre els arguments que donen el partit que sustenta el govern i el principal partit de l’oposició. I el que més em costa d’entendre –això amb Sala Martín- és que els europeus siguem tan dòcils amb els qui aconsegueixen la independència per mitjà de la guerra, mentre que som tan hipòcritament durs amb els qui la reclamen mitjançant l’exercici democràtic del vot.

El Partit Socialista (PSOE) ha decidit que la solució dels problemes d’Espanya comença per una reforma de la constitució. I apunta que aquesta ha de transformar l’actual “estat de les autonomies” en un “estat federal”. Alhora –encara que sense donar gaire explicacions- ens assegura que això aconseguiria resoldre “el órdago catalán”  (com els agrada dir des de Madrid), ja que –com em va assegurar la dirigent socialista balear Francina Armengol, encara que sense explicar-m’ho- el federalisme socialista seria prou asimètric per deixar contenta Catalunya sense enutjar la nova líder andalusa que –recordem-ho- ja a la seva primera intervenció després d’assumir la presidència de la comunitat, atacà durament Catalunya per voler ser més que els altres.

Sembla, doncs, que, a parer dels socialistes, el federalisme ho resoldria tot, fins els seus problemes interns, que són cada dia més grans. Però jo no acabo de veure per què la nova fórmula política podria servir de poció màgica per resoldre els problemes d’Espanya i, encara menys, els del partit socialista.

Tot i així he de reconèixer que no sóc contrari a una reforma que transformi l’estat actual en una federació d’estats, sempre que no intenti reproduir l’actual sistema, producte del “cafè para todos” que decidí Adolfo Suárez per tal de no afrontar de cara el problema real que tenia Espanya aleshores: l’encaix de Catalunya i d’Euskadi en un sistema constitucional. I d’aquella decisió equivocada va sorgir aquest monstre de 17 caps, que el PP no sap com reconduir i el PSOE ho vol fer mitjançant una reforma federalitzant de l’estat, de la qual ens explica els avantatges sense concretar, però, el què ni el com.

I tanmateix, el problema real, greu, i gairebé irresoluble que té el país és un altre: el sistema de partits. No és que no hi hagi d’haver partits, no; és que els actuals no podran acostar-se mai a la realitat viva de la gent si no sofreixen una reforma radical que els organitzi –i estructuri el sistema electoral- d’una altra manera.

El sistema actual de partits es deu també a Adolfo Suárez, que aprovà el Real Decret-Llei 20/1977, de 18 de març, sobre normes electorals, el qual va ser confirmat pels govern de Felipe González, autor de l’actual Llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny, del Règim Electoral General. Davant la por d’una atomització dels partits, aquestes dues normes van concebre una sistema electoral que potenciava els grans  tot donant una prima enorme als majoritaris. A més, cal tenir en compte que la constitucionalització del sistema proporcional i de la província com a districte electoral per a les eleccions al Congrés dels Diputats, així com també de quatre senadors per cadascuna de les províncies espanyoles, ha fet que el sistema (de difícil reforma) hagi donat grans rèdits al PSOE i els dóna ara al PP.

I en establir la llei electoral un  sistema de llistes tancades i bloquejades, al qual s’afegeix un corrector a la proporcionalitat –la dita llei d’Hondt- que afavoreix encara més els grans partits, transforma aquests amb vertaders monstres que, encara que es regeixin per un sistema de democràcia interna, converteixen els diputats electes en hostatges dels líders, els desvincula de l’elector que els ha donat el vot i els anul·la políticament, ja que una gran majoria d’aquests són desconeguts pels electors (prova: ¿sabria dir-me vostè, elector, sense pensar-ho gaire, el nom dels sis diputats de les Illes Balears al Parlament espanyol?), no poden prendre cap iniciativa sense l’autorització dels seus caps, i no cal que baixin a l’arena perquè el seu nomenament no depèn dels electors sinó del cap del partit, que és el qui decideix qui anirà a la llista electoral i en quin lloc hi anirà.

Una gran majoria dels diputats són als parlaments per votar i poca cosa més. No s’espera res d’ells que no sigui prémer el botó adequat en rebre l’ordre del cap de files que, assegut a les primeres bancades, fa un senyal que vol dir: vota sí o vota no. Basta que mireu l’enquesta que va publicar fa una setmana el nostre diari i veureu que una gran part dels diputats al parlament autonòmic han fet zero preguntes, han pres zero iniciatives, han sol·licitat zero informació, etcètera, però sempre han votat el que se’ls ha dit que votessin. Han estat, per tant, uns diputats tan inútils com perfectes.

La crisi que viu el PSC a Catalunya ens demostra el que ara sostinc. Tres diputats han contradit la decisió del partit i aquest ha decidit fer-los fora. I no els manquen arguments, als dirigents socialistes, perquè poden al·legar que la decisió del partit era democràtica i que, per tant, ells l’havien d’acceptar. Però aquí radica la trampa del sistema. Ja que si els partits no visquessin a l’empara d’un sistema electoral com el que tenim, que desvincula el diputat de l’elector i el fa dependre exclusivament del que decideix el partit, aleshores haurien d’acceptar amb normalitat aquest tipus de dissidències, com succeeix en estats força més democràtics (i, sobretot, amb molta més experiència democràtica) que el nostre. Com, per exemple, la Gran Bretanya, França o els Estats Units, on, abans de cada votació, els líders dels partits han d’esbrinar si compten o no amb el vot dels “seus” parlamentaris.

Per què? Doncs perquè tenen uns sistemes electorals, que segurament no són perfectes (cap no ho és), però que obliguen que el diputat s’hagi de guanyar el vot lluitant al districte pel qual vol ser elegit, fent promeses als electors que es veu constret a complir al llarg del seu mandat. I això fa que, en ocasions, no pugui votar amb el seu partit, a pesar que, ordinàriament, segueixi les consignes d’aquest.

En aquests sistemes, els líders dels partits intenten que, als districtes, es presentin persones de la seva confiança (naturalment!), però molts cops han de cedir davant la força de polítics que, al districte, pesen més que el cap de files del partit. I això crea una dinàmica molt saludable, perquè evita l’esclerosi dels partits i saneja la vida política.

A la Gran Bretanya, a França o als Estats Units, els líders del PSC no haurien tan sols plantejat què se n’ha de fer, dels diputats díscols. Perquè els sistemes electorals d’aquests estats no els ho permetrien. Per això dic que, per molt que reformem la Constitució i per molt que fem d’Espanya un estat federal, no aclarirem res si no acabem amb l’estructura actual dels partits i amb el sistema electoral vigent entre nosaltres.