Josep Maria Quintana

Quan l’any 1992, sota el papat de Joan Pau II s’aprovà el nou “Catecisme de l’Església Catòlica”, em va decebre molt que continués defensant la pena de mort en determinats casos, en reconèixer -article 2266- “el fonament just del dret i el deure de l’autoritat pública legítima de castigar amb penes proporcionades a la gravetat del delicte, sense excloure la pena de mort en casos d’una extrema gravetat”. En canvi, vaig creure que encertava quan seguia afirmant que “els qui exerceixen l’autoritat tenen el dret de rebutjar amb les armes els agressors de la societat que tenen encomanada.”

Sabia que darrerament s’havien produït canvis i, després d’acudir a la versió actual del Catecisme, he pogut comprovar a la pàgina web oficial del Vaticà, que l’Església ja no manté vigent el text que he transcrit. L’actual versió -només he trobat l’oficial en castellà-, rectifica i diu avui -art. 2267- que “la Iglesia enseña, a la luz del Evangelio, que «la pena de muerte es inadmisible, porque atenta contra la inviolabilidad y la dignidad de la persona, y se compromete con determinación a su abolición en todo el mundo.”

Barrant, doncs, el pas a la pena de mort, el Catecisme segueix mantenint el mateix criteri sobre la legítima defensa, en reconèixer -art. 2265- que la defensa armada “puede ser no solamente un derecho, sino un deber grave, para el que es responsable de la vida de otro. La defensa del bien común exige colocar al agresor en la situación de no poder causar prejuicio. Por este motivo, los que tienen autoridad legítima tienen también el derecho de rechazar, incluso con el uso de las armas, a los agresores de la sociedad civil confiada a su responsabilidad.”

M’ha empès a recordar què diu l’Església catòlica després de llegir un article que Xavier Mas de Xaxàs, enviat especial a Kíev, ha publicat a “La Vanguardia” amb un títol francament dur: “Matar amb perdó de Déu”. Perquè enllà del drama que la guerra comporta per ella mateixa a causa de la destrucció que està provocant i el cost de vides humanes que implica, veiem que darrere les “raons polítiques o estratègies”, també s’hi amaguen aspectes que la moral no pot defugir, encara que parlar de moral no és un dels objectius que es vegin més reflectits a les agendes dels polítics.

Mas de Xaxàs explica simplement que la guerra sovint comporta destrosses que no sols transcendeixen els desastres físics, sinó que també tensen la fe i tergiversen els manaments de la llei de Déu que -si més no per als creients- haurien de ser el nord i guia de les persones. I en aquest cas, els tergiversen tant a Moscou com a Kíev. 

Diu el periodista que, el passat diumenge, el pare Lourens Jivtxik, ortodox, reconeixia a la catedral de Sant Miquel, seu del patriarcat d’Ucraïna, que “matar no és pecat quan matem per defensar la pàtria, per protegir-nos del mal”. En aquest cas, considerant que l’atac injustificat procedia de Rússia, el seu raonament estaria d’acord amb el que proclama el Catecisme catòlic. 

Tenim, però, que, alhora, Kiril I, el patriarca de l’Església ortodoxa russa, afirmava el mateix emparant-se en la doctrina de la seva fe, però des del punt de vista rus. Kiril I (que és la màxima autoritat religiosa ortodoxa de l’església russa) no sols beneïa la guerra de Putin, sinó que es negava expressament a condemnar la mort de civils. I explicava per què. En opinió de Kiril I, la violència (exercida per Rússia contra Ucraïna) és en aquest cas necessària perquè “parlem de la salvació de l’home”. És a dir que el patriarca rus creu que allò que fa Putin és “defensar els ucraïnesos”. I jo des d’aquí em deman: ¿Pot, certament, creure això un home de Déu?

En un afany d’expressar la seva desolació amb sinceritat, un altre religiós, el pare Andrí Kluixev, rector de Sant Nicolau, a la ciutat d’Irpín, al nord de Kíev, amb les ferides de l’ocupació russa ben obertes, confessava que, aquests dies, la seva fe ha penjat d’un fil. “No sé quantes vegades he cridat a Déu durant les últimes setmanes. Li cridava ple d’ira i d’incomprensió, abatut, veient com els soldats russos mataven dones, nens i vells, aquí mateix, a dues passes d’aquesta església”.

El pare Andrí -explica el periodista- oficia dos i tres enterraments diaris i no creu que sigui capaç de perdonar. “Hi ha pecats que no es poden perdonar. És molt difícil. Segur que Déu perdonarà els assassins dels meus feligresos, però jo no crec que pugui”. De fet, és el mateix dilema al qual s’enfronta el pare Laurens  Jivtxik. “Han de passar almenys cinquanta anys -afirma- abans que puguem parlar de reconciliació. No hi pot haver perdó sense penediment i no crec que els russos reconeguin els seus crims”.

Tenim, per tant, dos enemics i un mateix Déu -observa Mas de Xaxàs-, una altra contradicció religiosa que no sorprèn al pare Andrí. “La Bíblia –diu– ha servit per justificar totes les guerres. Els violents sempre s’han amagat darrere l’esquena de Jesús. Ara ho fa Kiril. Justificant l’horror –afegeix el pare Laurens–, Kiril no serveix Nostre Senyor, sinó el seu oponent, el diable”. “No pot ser un home de Déu –insisteix Andrí– qui pertany a un món diabòlic, aquell que serveix un poder tan abjecte com el de Putin, que ordena matar per un messianisme nacionalista”.

L’entrellat de la qüestió és, per tant, molt complex, perquè més enllà del que nosaltres veiem per la televisió o llegim als diaris, no hauríem d’oblidar que, entre les justificacions de la guerra (aquesta que Putin encara no reconeix com a tal), el president rus hi va afegir una dimensió espiritual, perquè Kíev -va dir- “és el bressol de l’església ortodoxa eslava”. I el patriarca Kiril I dona suport a aquesta narrativa. En la seva opinió, es tracta d’una guerra santa per “alliberar del patiment els germans i germanes d’Ucraïna”. Per tant, no em sorprèn que, quan el pare Andrí el va veure per televisió beneint les tropes russes i va comprendre que aquell acte era més polític que religiós, afirmés que Kiril ja no era el seu pare en la fe.

L’església de Sant Nicolau a Irpín pertany al patriarcat de Moscou. Hi ha -explica Mas de Xaxàs- unes 12.000 esglésies a Ucraïna, moltes als voltants de Kíev, que hi pertanyen. Però el pare Andrí i els seus feligresos han demanat l’adhesió a l’església ucraïnesa, que el 2019 es va escindir de Moscou. “Fins ara no ens ho havíem plantejat. Era una formalitat. No només creiem en el mateix Déu, sinó que compartim la litúrgia, però ja no podem continuar sota la tutela de Kiril”, ha afirmat. A poc a poc, el patriarcat de Moscou es queda sense parròquies a Ucraïna. Ja ha perdut la meitat de les que tenia i el pare Laurens assegura que cada setmana arriben desenes de peticions per canviar de patriarcat.

Tot aquest drama succeeix, a més, durant la Setmana Santa dels ortodoxos que, com per als catòlics, és la més important de l’any en commemorar el misteri de la mort i resurrecció de Jesús. Veiem, doncs, que tant russos com ucraïnesos pensen que lluiten contra el mal, però tenc la impressió que hi ha fets objectius que són indiscutibles. En aquesta guerra hi ha clarament un agressor i un agredit. I com assegura el pare Andrí, “el mal està de part de Rússia no d’Ucraïna”. Tot i això, tant ell com el pare Lourens resen pel poble rus. “Demanem la comprensió mútua i la pau”. 

Tanmateix, el periodista observa una diferència entre el desig que expressen els dos religiosos: mentre el pare Laurens idealitza una Ucraïna eminentment bona, lliure i sobirana, el pare Andrí no va tan lluny. En tindria prou, diu, que la justícia s’obrís pas, i que els soldats russos culpables de crims de guerra s’asseguessin un dia davant de les víctimes i reconeguessin l’atrocitat dels seus actes.

El resultat de la primera volta de les eleccions a França i la consolidació del pacte PP-Vox al govern de Castella i Lleó ens demostren que les idees que defensa l’extrema dreta mai no han deixat d’existir. Més encara, s’estan revitalitzant i constitueixen un greu problema per mantenir vigent l’ordre constitucional que Europa va consolidar amb la victòria dels aliats contra el feixisme i el nazisme a la Segona Guerra Mundial.

Hi ha força unanimitat entre els comentaristes polítics a l’hora d’afirmar que, a pesar que Macron ha aconseguit un resultat millor del que va obtenir fa cinc anys, avui la seva victòria en la segona volta no està assegurada per endavant després de comprovar que l’electorat francès s’ha partit bàsicament en tres grups, que ha descrit molt bé Joan Tapia a “El Periódico”: D’una banda, els francesos europeistes i internacionalistes (més qualificats i amb millors ingressos) que han votat majoritàriament Macron (27,6%). De l’altra, els nacionalistes, proteccionistes i reticents a la immigració i a Europa (amb menors ingressos) que ho han fet per Le Pen (23,2%). I encara trobam una altra tercera França (22%) que ha votat Mélenchon, fornida per gent que és també contrària a la globalització (i amb menys ingressos), però molt poc inclinada a l’extrema dreta, perquè és ideològicament d’esquerres.

La gran incògnita és com es repartiran a la segona volta els vots de Mélenchon i els dels altres set candidats. Si sumem a Macron els dels candidats de la dreta moderada (Pécresse), els ecologistes (Jadot), socialistes (Hidalgo) i comunistes (Roussel), que ja li han promès suport, arribem al 41,3%. I si, en el bàndol contrari, unim els de Le Pen, els d’Éric Zemmour (més d’extrema dreta) i els de dos candidats de dreta radical, arribam al 35,5%. Amb aquests nombres, Macron tindria la victòria a l’abast de la mà. Però no tot el 4,8% de la conservadora Pécresse, ni el 2,3% del comunista Roussel, votaran Macron. I és molt dubtós que els descontents que van donar suport a Mélenchon es decantin en bloc per l’actual president.

Més enllà del que pugui passar, allò que a mi em preocupa -i que suposadament agrada i aplaudeixen els votants de Vox- és l’auge que, en un estat com França -el país de la “llibertat, la igualtat i la fraternitat” proclamades per la Revolució, no s’hagi produït un renaixement del conservadorisme o de l’utraliberalisme, sinó del nacionalisme, entès com l’entenia Charles Maurras (1868-1952), l’home que va ser el principal ideòleg d’Action Française. Per a Maurras, “el nacionalisme era la salvaguarda deguda a tots aquests tresors que poden ser amenaçats sense que un exèrcit estranger hagi passat la frontera, sense que el territori sigui físicament envaït”, o dit altrament: el seu nacionalisme comporta una defensa contra un “enemic que és a l’interior”, que ell, a la seva època, va identificar amb els jueus. Per això aplicà a la política del seu partit un antisemitisme que obrí les portes al pensament feixista.

Avui, a França, no només s’han reeditat les obres completes de Maurras (Robert Laffont, 2018), sinó que també s’han recuperat els textos d’autors com Renaud Camus, que afirmava ara fa deu anys que França està sotmesa a una “conquesta” demogràfica a través de la implacable substitució del “poble francès”. Alhora veiem que s’ha donat un gens menyspreable suport a Éric Zemmour, que ha quedat en quart lloc a la primera volta, amb un discurs populista -recolzat per extremistes i ultracatòlics que es reivindiquen hereus del pensament reaccionari de finals del segle XIX-. De fet, Zemmour assegura que veu a cada cantonada una amenaça per al “poble francès”, com destacava un llarg i documentat article de “The Economist” que va reproduir “La Vanguardia”.

Dues obsessions sinistres vinculen aquest discurs contemporani amb els d’anteriors assagistes reaccionaris i nacionalistes francesos. La primera és la creença en una immutable “França eterna”, que fou una idea clau en el pensament de Maurras. La segona es podria definir com una paranoia provocada per la decadència i el fracàs de les elits a l’hora de protegir la identitat francesa. Per a Maurras, la principal amenaça provenia, com ja he dit, de l’enemic interior: jueus, protestants, maçons i estrangers. Per a Renaud Camus i Zemmour l’enemic és, sobretot, l’islam. Fent-se, doncs, ressò de la teoria del “gran reemplaçament”, Zemmour afirma que, a la França actual, hi ha “una civilització islàmica que reemplaça un poble procedent d’una civilització cristiana, grecoromana”. Per això, “les dones amb vel” -va declarar en una entrevista televisada- “són les banderes de la conquesta, de la colonització”.

Des del punt de vista intel·lectual, un fenomen que podem observar és que, davant de personatges com Maurras i els seus companys d’Action Française, van sorgir personatges d’altura com Émile Zola i els republicans, que van atacar el pensament reaccionari amb arguments de pes intel·lectual, però avui l’esquerra intel·lectual francesa sembla que ha desaparegut, i difícilment podem trobar-hi algun pensador amb el nivell intel·lectual de Jean-Paul Sartre, Albert Camus o Michel Foucault. Ni trobem tampoc cap dirigent polític d’esquerres que tengui una influència dominant, cosa que produeix un buit i fa possible que les teories tòxiques ressuscitin i s’utilitzin per emmarcar el debat sense un retret sòlid ni convincent. Per això, i a manca d’un suport ideològic sòlid i poderós, l’espantall de l’extrema dreta ha deixat de ser un argument suficient per tancar el pas als ultres. En aquest cas, a Marine Le Pen i al seu Rassemblement national.

No és una cosa semblant el que passa avui a Espanya?

De moment, una diferència ens separa. Mentre que a França els dos grans partits que han monopolitzat el poder a la V República han quedat reduïts pràcticament al no-res (tots dos sumats han obtingut tot just un 6% dels vots), a Espanya, PSOE i PP segueixen mantenint un suport electoral molt superior, però minat també per partits que han crescut a força d’aprofitar el descontentament i el cansament de la societat davant la impotència dels grans per resoldre els problemes del país.

Fixant-nos, de moment, en el que ha succeït a la comunitat autònoma de Castella i Lleó, veiem com el nou govern que ha sorgit de les passades eleccions s’esdevé un laboratori magnífic per observar un futur que s’endevina preocupant, si més no des del meu punt de vista, ja que el Partit Popular no ha posat cap obstacle per cedir a totes les exigències de Vox: ha assumit el concepte de “violència intrafamiliar” abdicant de la “violència masclista” que ja s’havia obert camí al si de la legalitat i de la justícia espanyoles; defensarà la “immigració ordenada”, eufemisme que no amaga sinó un discurs xenòfob, perquè costa d’entendre que sigui un problema la immigració en una comunitat que, en els últims deu anys, ha perdut 140.000 persones (les mateixes que té avui Salamanca), i revocarà la llei de memòria històrica per reivindicar -diu Mañueco acudint novament a l’eufemisme- “la nostra història comuna i entendre-la com a element integrador per a la concòrdia”.

Tot plegat ens mostra una realitat que s’esdevé cada cop més nítida: Vox progressa com a partit nacionalista de síntesi. I això fa, com apuntava Antoni Puigverd, que nostàlgics de Franco i antifranquistes s’uneixin per combatre la disgregació (i les “autonomies” són, per a ells, disgregació d’un sentiment nacional únic), per aprofundir en una identitat espanyola tan singular com idealitzada, i per avisar el PP que la guerra cultural pel lideratge de la dreta amb prou feines ha començat.

Tenim, doncs, que en un món fatigat per la globalització i la fragmentació constitucional, Mañueco i el PP de Castella i Lleó han actuat com a cavall de Troia, ignorant que el que persegueix Vox és acumular forces per al gran assalt al poder i revertir les conquestes que ens va aportar la Constitució en els camps social i polític, en el qual hem de situar el Títol VIII, el de les autonomies.

El passat 13 de març vaig referir-me de manera molt crítica a la política de “no intervenció” que van mantenir les democràcies europees  en la guerra civil espanyola en adoptar una política que no aconseguí sinó que els colpistes implantessin una dictadura feixista al nostre país. Òbviament al·ludia a aquest fet històric per parlar de Rússia i de la posició que ha pres Occident davant una guerra injustificable, en la qual un dictador que encarcera periodistes i dissidents, ordena que es tanquin els mitjans de comunicació crítics, tanca les portes a plataformes de la comunicació com twiter, facebook o instagram, nega l’evidència a pesar que avui no és possible posar portes al camp (encara que sembla que ho aconsegueix a casa seva), i acaba afirmant que els milers de morts -ajusticiats impietosament- que hem vist pels carrers de les ciutats assetjades i bombardejades són un muntatge propagandista de la UE i de l’OTAN.

Tancava aquell article dient que la guerra a Ucraïna és la continuació de la Westpolitik russa per altres mitjans. I és així, perquè a més de neutralitzar Ucraïna i aniquilar tot ucraïnès que no reconegui que en realitat “és un rus”, Vladímir Putin vol demostrar que Rússia té capacitat de subvertir l’ordre internacional creat i liderat després de la guerra freda per Occident. I si no hi posam remei, escalarà en aquest conflicte fins assolir els seus objectius. I més pres o més tard se l’haurà de frenar.

Sé que és fàcil per qui no té cap responsabilitat de govern com jo dir què, més prest o més tard, haurem de frenar Putin, però cada dia que passa veig indispensable anar més lluny d’on hem anat fins ara. Queda molt bé que tots els parlaments de les nacions democràtiques  escoltin les videoconferències de Volodimir Zelenski i l’aplaudeixin dempeus, però tots som conscients que difícilment assumeixen el que els demana, ja que si una cosa ha sabut fer el president ucraïnès més enllà de donar la cara, mantenir-se ferm al seu lloc, encoratjar els ciutadans i fer d’Ucraïna una pàtria de la qual tots els seus fills es poden sentir orgullosos, és adaptar cada discurs a les característiques de l’auditori que l’escoltava (a pesar que la referència a Gernika molestés els ultres de Vox).

 Zelenski ha sabut, doncs, rendibilitzar una manera de fer política que fins ara ha estat l’element de cohesió determinant per als ucraïnesos (i també per als europeus i els membres de l’OTAN) en un moment que, seguint la tradició de les guerres, s’eliminen matisos i exacerben dogmes; i a diferència del que, il·lusament, afirmaven els líders del “procés” a Catalunya quan ens asseguraven que “el món ens mira”, Zelenski sí ha aconseguit de veritat que el món el mirés i l’escoltés, però no ha aconseguit que, a més d’aplaudir-lo, d’enviar-li ajuts econòmics i armament, a més de prendre decisions per castigar l’economia russa, s’hagin adoptat algunes de les grans demandes que ens ha fet el president ucraïnès: ni s’ha tancat l’espai aeri -que impediria els bombardeigs russus sobre Ucraïna- ni se li han enviat avions amb els quals pogués combatre l’enemic que, amb l’amenaça d’una guerra nuclear (que és possible i provable si tenim en compte el tarannà de Putin), seguim alimentant amb els nostres diners, i ho fem a causa de les nostres debilitats, que són moltes, una de les quals sobresurt damunt les altres: la dependència que té Europa del gas rus.

“De nada sirve llorar sobre la leche derramada”, diu un refrany castellà, però sí que pot ajudar-nos a entendre que hem fet coses malament. Molt malament. I d’això ens podem culpar tots, però potser haurem de posar el focus de l’error sobre la poderosa Alemanya, i més concretament, en les decisions que van prendre els seus dirigents i, de manera especial, Angela Merkel.

En efecte, l’Alemanya de Merkel va apostar pel gas rus amb el suport d’una indústria que veia en els preus baixos i en la fiabilitat de Rússia com a proveïdor una bona opció per mantenir la competitivitat. Des del punt de vista geoestratègic, els successius governs de Merkel van apostar ulls tancats pels llaços comercials amb Moscou per rebaixar les creixents tensions militars entre l’OTAN i la Federació Russa -una estratègia ja utilitzada per la República Federal amb la Unió Soviètica a la fase final de la Guerra Freda-. I aquest va ser -ara ho veiem clarament- un error estratègic de primer grau.

La insistència a reconèixer Putin com un interlocutor previsible i relativament fiable al capdavant del Kremlin, i l’impuls d’una dependència energètica del gas rus, deixa avui Alemanya i Àustria sense una alternativa a curt termini. I això és greu.

Tots -si més no els que no nom experts en economia- avui n’estem fent un curs accelerat i ens adonem que, malauradament, les importants sancions que la Unió Europea ha aprovat fins ara han evitat tocar la fibra més sensible: el gas. I és comprensible si analitzem les xifres i tenim en compte que, l’any 2021, Rússia va exportar més del 49% del petroli i més d’un 74% del gas a Europa. I això fa que, cada dia, paguem a les empreses energètiques russes 800 milions d’euros per subministrar-nos gas. És, doncs, fàcil d’imaginar el cop econòmic que suposaria trencar aquest enllaç per a la maquinària de guerra de Putin. 

Els Estats Units i el Regne Unit, encara que amb una exposició energètica menor, ja s’han desprès d’aquesta cancerígena relació comercial. Lituània ha estat el primer dels 27 països de la UE a anunciar que ha deixat de consumir gas rus. Però som conscients que a països com Alemanya, Àustria o Itàlia, molt dependents, aquesta maniobra no resultarà gens fàcil, però hauran de trobar la manera de fer-ho abrigats per un pla de contingència europeu que garanteixi subministraments d’emergència i un repartiment raonable dels costos entre una població que hauria de ser conscient del que hi ha en joc.

Recordant, perquè cal recordar, que l’excanceller socialdemòcrata Schröder, en sortir de la política es va vendre a la Rússia de Putin acceptant la presidència del Consell d’Administració de Rosneft, empresa de petroli propietat de l’Estat rus, i acceptà també la presidència de la Junta d’accionistes de Nord Stream AG, consorci per a la construcció i operació del gasoducte Nord Stream, que connecta directament Rússia amb el nord-est d’Alemanya, no podem oblidar que Merkel sempre va defensar aquest gasoducte, adduint que era una iniciativa privada.

Tot això ens duu a la conclusió que la carta fòssil de Putin és l’as que té a la màniga, una carta decisiva per mantenir aquesta política de terra cremada sobre Ucraïna, carregada de crims de guerra, que els europeus i els nord-americans criticam després d’aplaudir Zelenski però també finançam, perquè no podem deixar de fer-ho, perquè no podem tancar, ara per ara, la clau del gas, que seria, potser, l’única manera d’ofegar Putin sense una confrontació armada que segurament no guanyaria ningú, ja en aquesta mena de guerra el món podria resultar destruït d’un cap a l’altre.

Tornam, doncs, altra cop a la realpolitik de què parlava dies enrere, però cada vegada sens farà més difícil quedar-nos en els aplaudiments que els parlamentaris de tot el món dediquen a Zelenski després de cadascuna de les intervencions dirigides als polítics de les democràcies més avançades -la darrera al Congrés dels Diputats espanyol el passat dimarts.

Ens cal, doncs, aprendre dels nostres errors, i avui veiem clarament que va ser un error callar i no haver fet res quan Putin actuà a Txetxènia, quan s’apropià de Crimea, quan va prendre possessió d’una part del Donbass, quan va esquarterar Geòrgia quedant-se amb Abjàcia i Osètia del Sud… o quan va salvar els mobles al dictador sirià Bashar al-Ásad mentre nosaltres, els occidentals, vam preferir tancar els ulls, girar-nos d’esquena i seguir depenent del seu gas. 

Des que Pablo Casado ha desaparegut de l’escena política com a actor -com a mal actor que ha aconseguit encrespar el país i comprometre el seu partit en una pugna amb Vox a força de cops de banda que demostraven el seu buit intel·lectual i ideològic-, el PP havia d’obrir el pas a un nou dirigent que no seguís la dinàmica que, malauradament, estan duent a terme molts polítics europeus (i no sols europeus), que han substituït les idees i els principis pel populisme i el descrèdit de l’adversari. Per això estic seguint amb interès -i també amb cautela- el camí iniciat per Núñez Feijóo, un home que, si més no fins avui, havia mostrat un tarannà moderat i de seny, gens propici a les garrotades, el qual, a més -cosa difícil entre els dirigents regionals del PP-, seguia parlant la seva llengua pròpia, el gallec, no sols en la intimitat, sinó en tots els actes.

Em va sorprendre per això la seva intervenció pública quan va negar que l’anomenada violència vicària (una de les formes més cruels de maltractament masclista, exercida contra els menors per causar un dany insuportable a la mare) no formava part de la violència masclista. Però ho va fer -i va ser molt clar- a la roda de premsa posterior al Consell de la Xunta, tot just un any després que el Parlament de Galícia aprovés per unanimitat la incorporació d’aquestes víctimes de violència a la llei gallega de prevenció de violència de gènere.

Amb aquest discurs, el president gallec assumia públicament el postulat de Vox pel que fa al maltractament masclista en la compareixença davant els mitjans de comunicació. I si bé va intentar posteriorment, al seu compte de twitter, aclarir i matisar les seves paraules, aquell discurs em va fer témer que el futur president dels populars hagués iniciat un viratge cap a Vox, viratge que va començar quan, perquè el seu partit pogués accedir al govern de Castella i Lleó amb el suport del grup ultradretà, acceptà la condició d’introduir en una llei el terme de violència intrafamiliar.

Tots, però, som conscients que, jugant amb el sentit de les paraules, no es canvia la realitat dels fets. I de la mateixa manera que Putin no resol el problema de la seva guerra contra Ucraïna titllant-la d’operació especial, hauríem de convenir que tampoc deixen de ser violència masclista els actes que Vox -i segons sembla el nou PP- han decidit anomenar violència intrafamiliar. Coincideixo, doncs, en aquest punt amb la secretària d’Estat d’igualtat, Ángela Rodríguez, quan va qualificar d’indecent haver fet servir aquest llenguatge “per raons electorals”, cosa que Feijóo no hauria d’haver afavorit si pretenia, com pretén -que no ho dubto- dur el PP a un centre sociològic del que no hauria d’haver sortit mai.

Més encara, Feijóo deuria haver contradit immediatament afirmacions com les que hem pogut llegir aquests últims dies en les quals, des de plataformes properes al PP, s’afirmava que “De cada 100€ que fas de gasolina, 57€ se’ls emporta Sánchez”, perquè tots sabem que aquesta és una informació falsa que només pretenen el descrèdit del president del Govern, ja que la mateixa Comissió Europea reconeix que, per cada litre de benzina que posem al nostre cotxe, Espanya paga un 43,4% d’impostos, inclosos els especials i l’IVA, i pel que fa al repartiment de l’impost d’Hidrocarburs, un 58% del que recapta l’Estat va a les arques regionals, com ha de saber bé el mateix Feijóo que dirigeix ​​la Xunta de Galícia des de fa 13 anys. És, doncs, estrany que Feijóo caigués en aquesta trampa i digués, després de ser designat com a únic candidat a les primàries del seu partit, que el Govern d’Espanya s’estava “folrant” amb els impostos, deixant fora de l’equació les comunitats autònomes.

El problema a què s’enfronta el nou president deriva, al meu parer, del que va passar a les eleccions de Castella i Lleó, ja que, des d’aleshores, el viratge al centre es veu constret per la necessitat que comporta haver de subscriure una sèrie de de pactes amb Vox, i aquest partit, ben dirigit per Santiago Abascal, aspira a fer-se amb el carrer i el trobem darrere de cada protesta, de cada reacció popular (moltes derivades de les situacions precàries que ens toca viure a causa de la pandèmia -que ja no es diu pandèmia-, o bé de la guerra -que, segons Putin, tampoc no és guerra- i a causa -això també- de les debilitats del propi govern de coalició. I sempre amb la voluntat de posar aquest contra les cordes. Però posar contra les cordes al Govern d’Espanya, peti qui peti, caigui qui caigui, pot ser un projecte de Vox, però no del PP ni de Feijóo per arribar a la Moncloa.

El viatge que el PP -i que el meu amic Joan Huguet em perdoni per ficar-me on ningú no demana la meva opinió- pens que s’hauria de dur a terme dissenyant -i confiï que aquest sigui el projecte que té Feijóo en ment- una ruta política que tengui com a eix la conquesta del centre i de la moderació política. De fet, el mateix centre i la mateixa moderació política que intenta (i no li és gens fàcil) assolir Pedro Sánchez amb la seva decidida aposta de liderar una refundada socialdemocràcia europea. I el principal escull que haurà d’afrontar Núñez Feijóo com a president del PP serà precisament aquest: trobar on és el centre en el mapa de la política espanyola, després d’anys en què el seu partit no ha sabut moderar els tons quan ha intentat obtenir una finalitat política.

Però no puc ni vull referir-me exclusivament a Feijóo i al PP en aquest article, perquè si girem la vista a Catalunya, també podem observar fins a quin punt els és difícil, en aquella Comunitat autònoma, trobar la via del pacte i del seny. Tot i així, amb prou feines farà  una setmana, aquestes virtuts polítiques semblaven haver-se retrobat en l’acord a quatre bandes a què havien arribat ERC, PSC, Junts i els Comuns, en signar un document en què es reconeixia la situació indiscutible de debilitat del català, que alhora actualitzava la immersió lingüística sense trair el seu esperit. Era, a més, una resposta intel·ligent i possibilista a la (desafortunada) sentència del 25% i deixava sense arguments als que promouen la confrontació lingüística, concedint al castellà més recorregut com a llengua vehicular només si així ho decidien específicament els centres de manera autònoma.

Però l’acord anava molt més enllà del seu contingut, ja que, per primera vegada en molts anys, aconseguia trencar els blocs polítics en un assumpte de gran importància en el qual es posaven d’acord transversalment quatre dels cinc partits històrics del Parlament, alhora que també s’aconseguia que el PSC retornés explícitament al consens sobre la llengua.

Era massa bonic per ser veritat, ja que, poques hores després de l’acord, Junts se’n sortia demostrant que, com apunta Ernest Folch, aquest és un partit que oscil·la diàriament entre el realisme i la hiperventilació -jo afegiria també que es mou sempre entre el dubte i l’error- fins al punt que, amb una piulada del Consell per la República -és a dir de Puigdemont-, es dinamitava un pacte que havia liderat Jordi Sánchez, el secretari general de Junts.

Sense amagar el meu catalanisme -quan un té més de 70 anys poques coses ha d’amagar-, em dol veure el tràfec que s’ha produït al llarg de tots aquests anys a la política catalana. I en despuntar l’esperança que implicava aquest acord transversal, posat finalment en dubte per Junts, penso, que sense Puigdemont, Torra, Borràs i tants altres que han estat a la primera línia, aquest partit quedaria lliure d’uns líders que han resultat carismàtics per als seus, però que han escrit algunes de les pàgines més delirants dels darrers temps.

Per això, retornant a Feijóo i al PP -superada ja l’etapa estèril de Casado-, voldria que el nou president fos el polític fiable que tots desitgem. Des de fa molts anys, crec que el PP és un partit vital per a Espanya, i cal que recobri el sentit d’Estat que havia oblidat o perdut. Però això implica deixar de mirar contínuament pel retrovisor i observar cap on condueix Abascal la seva disciplinada tropa, un home que sap molt bé on va, però dubto que sigui al lloc adequat… si  més no per al Partit Popular.