Archive for Abril de 2018

Macron convida els catòlics a rompre amb la lògica del confinament

29 Abril 2018

En un discurs inèdit davant dels bisbes francesos, el passat 9 d’abril, el president Emmanuel Macron declarà que desitjava “reparar” el “lligam trencat” entre l’Església i l’Estat. Vinculat d’un temps ençà a la seva visió de la laïcitat, el cap d’Estat francès ha precisat que aquesta “no té la funció de negar l’espiritualitat” i ha fet una crida als catòlics “profundament descontents” amb les polítiques que s’han dut a terme a “intervenir novament en l’escena política, tant nacional com europea”. No cal dir que un sector de l’esquerra s’ha posat ràpidament en guàrdia contra tot risc de qüestionar la causa de la laïcitat i s’ha interrogat sobre el sentit del mot “lligam” que Macron utilitza per a restaurar la relació Església-Estat a França.

Tot i que comprenc que el discurs hagi provocat una sorollosa polèmica a França, ja que no és habitual que un president de la República gosi emprar en un discurs mots com “transcendència” o “salvació”, jo, que he estat sempre un defensor de la laïcitat de l’Estat sense abdicar de la militància catòlica, penso que el posicionament de Macron és molt positiu per més que hàgim de de reconèixer que el seu discurs es va sortir del que és habitual a la República de França.

Què pretenia, doncs, Macron? El tret principal del discurs -i el més sorprenent per a molts- va ser l’afirmació que l’Església catòlica no és reductible a un “col·lectiu de pensament” convidat a viure en una bombolla en el món que l’envolta. Lluny de creure això, Macron integrà la idea segons la qual tota fe religiosa participa, pel qui se’n reclama seguidor, en la construcció de la seva relació amb el món, i testimonià al llarg del discurs que el catolicisme -com tota religió, implica, segons Max Weber- una “manera d’actuar comunitàriament”. I dir això té conseqüències, perquè comporta desterrar la idea -avui molt estesa-  d’una necessària “privatització” del fet religiós, perquè creure no és, sinó, un element d’aquesta relació singular amb el món a la qual la fe introdueix el fidel.

Significa això faltar a la laïcitat? No, perquè la laïcitat no va ser establerta per anular la religió, sinó per impedir que la manera d’ “actuar comunitàriament” que la religió comporta pugui prevaler d’alguna manera sobre les regles que els ciutadans es donen ells mateixos en un sistema democràtic. I això val no sols per als catòlics, sinó per a totes les altres confessions que són presents a França.

Tanmateix, en una França on durant un segle i mig l’Església va intentar oposar-se a les conquestes de la Revolució i volgué exercir els seus privilegis i la seva primacia, escoltar com el president reconeix a aquesta Església el dret a expressar-se, encara que sense privilegis, al si d’una societat que ha sortit majoritàriament de la disciplina normativa de l’Església i fins i tot del cristianisme, té el seu què.

En efecte, Macron ha afirmat la legitimat d’aquest dret a expressar-se de dues maneres. Independentment de posicionar-se sobre la referència formal a les “arrels cristianes” de la societat francesa actual, ha reconegut aquest fet tot afirmant que, desconèixer-lo, significava desconèixer un dels trets bàsics del nostre esperit comú. Ara bé, el president no s’ha limitat a fer aquesta invocació llunyana. També ha fet referència al compromís dels catòlics en el teixit d’aquestes associacions que han pres cos en molts camps, però sobretot en favor dels més fràgils, d’aquells que la vida abandona a la vora dels camins.

D’altra banda, ningú no ignora -tampoc el president-, que aquest compromís no és el d’un exèrcit en ordre de batalla conduït pels bisbes, sinó un lloc on es creuen una pluralitat de vies (algunes fins i tot contradictòries) d’acord amb les quals el catolicisme es veu concretament com una manera d’habitar el món.

És a la vista d’aquesta pluralitat de vies que cal prendre la crida del president als catòlics perquè facin sentir la seva veu en el debat públic en temes que els són propers (ell va citar qüestions complexes com les migracions, la bioètica o la filiació). I algú -no és sorprenent- s’ha pres aquesta crida com una invitació (ben o mal vinguda, segons el punt de vista que s’adopti) a “entrar en política”. I sens dubte es tracta d’això: de pensar en veu alta i, si s’escau, d’entrar en politica. Entre d’altres raons, perquè la renovació de la mateixa política reclama avui una renovació de la confrontació pública de les conviccions.

Però aquesta “entrada en política” troba immediatament, del costat dels catòlics, dos límits que no es poden creuar. El primer l’ha indicat el mateix president d’una manera clara: la veu dels catòlics, com qualsevol altra expressió d’una ètica de conviccions en el debat públic, no té dret a imposar-se a tota la societat. La segona es troba implícitament continguda en l’evocació de la diversitat dels compromisos catòlics: no hi ha avui la possibilitat que una única veu catòlica pugui pretendre ser la veu autoritzada del catolicisme en el registre polític, i això a pesar que la Conferència episcopal de França pugui pensar el contrari. (Per cert, i com a excursus, ¿què en pensa, d’això, la Conferencia episcopal espanyola?)

¿Quina és, doncs, la novetat del reconeixement sostingut pel president als catòlics en tant que actors de l’escena política? Doncs que en avaluar la seva contribució en la nostra vida en comú, no s’acontenta a posar una mica de bàlsam en un sector de la població pertorbat per la descoberta de la seva condició minoritària en una societat en la qual, durant segles, comptava amb una gran majoria. No, ell va més enllà i convida els catòlics a rompre la lògica del confinament que empeny alguns sectors catòlics a tancar-se damunt d’ells mateixos i a constituir una mena de contracultura de la resistència al si d’un món del qual creuen haver perdut els codis que els permetin d’interpretar-lo.

El discurs del president -que ha rebut moltes crítiques des de sectors militantment laïcistes- penso que l’hem de tractar com un fet positiu en la llarga i difícil trajectòria per a reconfigurar el catolicisme francès (i el mateix podríem dir del catolicisme espanyol) que no deixa de ser (ho acceptem o no, ens agradi o no) una minoria religiosa al si d’una societat plural, i per aconseguir que aquest escapi al risc del sectarisme.

Anuncis

Patriarques cristians s’oposen al bombardeig de Síria

22 Abril 2018

He intentat acostar-me sense prejudicis a la crisi siriana i a l’atac conjunt que han fet els nord-americans, els britànics i els francesos sobre objectius del govern d’Assad, i veig que la posició dominant que circula pels nostres verals manté el convenciment que hi ha només un principal responsable: el president sirià que, en els més de 7 anys que ja dura la guerra, ha llançat nombrosos barrils bomba contra la població civil, ha ordenat bombardeigs sobre diferents localitats, ha comès execucions sumàries, detencions arbitràries, tortures i fins i sembla que diversos atacs químics anteriors al de Duma de fa tot just una setmana. De fet, han estat aquests darrers atacs que han mobilitzat els Estats Units, França i el Regne Unit, en una ofensiva aèria de les tres potències occidentals sobre el règim sirià que ha sorprès perquè fins ara cap d’aquests factors havia estat una línia vermella per Trump, Macron o May.

L’escenari internacional viu una polarització en la qual apareixen clarament definits dos bàndols que tenen a Síria el seu gran tauler de joc (i en menor mesura al Iemen). D’una banda, hi ha Rússia i Iran, grans suports del règim d’Assad i responsables, gràcies a la seva ajuda militar i econòmica, que el president sirià hagi estat capaç d’anar recuperant territoris en els últims mesos fins arribar a la posició avantatjosa en què avui es troba (té en el seu poder les principals ciutats i regions del país i la seva oposició cada vegada és més residual).

Davant seu, se situen els Estats Units, l’Aràbia Saudita i les principals potències europees, que des del començament del conflicte -no oblidem això- han armat i entrenat els opositors i que, des de fa mesos, tenen com a objectiu primordial la desaparició de l’ISIS, que va arribar a ocupar grans franges de territori i que ara ocupa un lloc secundari. Val a dir que mentre Rússia i els Estats Units lluiten per una influència a nivell global, l’Iran i l’Aràbia Saudita busquen el predomini regional, de manera que diversos experts ja han categoritzat el conflicte a Síria com una nova Guerra Freda.

Malgrat que la política de Trump ha estat fins ara la de no intromissió en conflictes regionals, la veritat és que l’atac sobre les instal·lacions d’Assad com a represàlia al presumpte atac químic de Duma mostra que l’Administració nord-americana no està disposada a permetre que Rússia i l’Iran es moguin al seu gust a l’Orient Mitjà i actuïn com vulguin. Això suposaria que EUA perd influència a nivell internacional, cosa impensable per a ells.

Fins al moment, tots han ensenyat les seves cartes. Rússia i l’Iran volen mantenir per ara a Assad, i els Estats Units i la resta volen posar una sèrie de límits en el terreny que mostrin que, en qualsevol moment, poden fer ús de la seva força si els aliats del Govern sirià creuen la ratlla. Els primers saben que un nou atac químic (si donem per bo el de la setmana passada) pot provocar una ofensiva de major intensitat per part dels Estats Units, i els segons coneixen que el manteniment del règim sirià és ara mateix una línia vermella per a l’eix Moscou-Teheran. Potser per això, ja només demanen amb la boca petita la marxa d’Assad i s’entesten a endolcir els bombardeigs contra aquest amb una gran ofensiva diplomàtica.

Davant això m’ha sorprès la “Declaració conjunta” que, l’endemà de l’atac, van fer els patriarques grec-ortodox, siríac-ortodox i grec-melquita catòlic d’Antioquia i de tot l’Orient sobre el bombardeig de Síria, contrària a l’atac i negant clarament l’ús d’armes químiques pel règim d’Assad. Jo dubto que estimin Assad, però sóc conscient -i ells més- que si desapareix aquest i guanyen els rebels, imposaran un règim islàmic i ells -cristians- seran massacrats. Com a mínim, la contundència del seu manifest i el fet que es faci des del cor mateix de Síria, ens hauria de fer reflexionar sobre el nostre punt de vista. Potser els occidentals no tenim tota la raó, a pesar de l’opinió que ens mereixin Assad, Putin i l’actual règim de Teheran.

Diu el manifest (traduït del francès): (1)

  1. Aquesta agressió brutal és una clara violació de les lleis internacionals i de la Carta de l’ONU, ja que és una agressió injustificada contra un país sobirà, membre de l’ONU.
  2. Ens sentim tristos en constatar que aquests bombardeigs van ser comesos per països poderosos als quals Síria no va causar prejudicis de cap mena.
  3. Les al·legacions dels Estats Units i en altres països d’acord amb les quals l’exèrcit sirià utilitza armes químiques i que Síria és un país que té i utilitza aquestes armes, són injustificades i no és compatible amb proves suficients i clares.
  4. El calendari d’aquesta agressió injustificada contra Síria soscava el treball de la Comissió internacional de consulta internacional, que està a punt de visitar Síria.
  5. Aquesta agressió brutal destrueix les possibilitats d’una solució política pacífica i provoca una escalada de violència i complicacions posteriors.
  6. Aquesta agressió injusta afavoreix les organitzacions terroristes i els dóna impuls per continuar amb els seus actes bàrbars.
  7. Demanem al Consell de Seguretat de les Nacions Unides que exercirà el seu paper a l’hora de portar la pau en lloc de contribuir a l’escalada de les guerres.
  8. Fem una crida a totes les esglésies dels països que van participar en els bombardeigs, per complir els seus deures cristians, d’acord amb els ensenyaments de l’Evangeli, per condemnar aquesta agressió i cridar els seus governs a participar en la protecció de la pau internacional.
  9. Saludem el coratge, l’heroisme i els sacrificis de l’Exèrcit Àrab sirià, que protegeix coratjosament Síria i garanteix la seguretat de la seva gent. Preguem per les ànimes dels màrtirs i la curació dels ferits. Estem convençuts que l’exèrcit no es farà enrere davant els atacs terroristes externs o interns; continuarà lluitant amb valentia contra el terrorisme fins que cada pols de terra siriana es netejada de terrorisme. També acollim amb beneplàcit la posició valuosa dels països aliats de Síria i la seva gent.

Oferim les nostres oracions per la seguretat, la victòria i l’alliberament de Síria de tot tipus de guerres i terrorisme. També preguem per la pau a Síria i arreu del món, i una crida a enfortir els esforços nacionals de reconciliació per tal de protegir el país i preservar la dignitat de tots els sirians.”

————–

(1) https://orthodoxie.com/declaration-conjointe-des-patriarcats-grec-orthodoxe-syriaque-orthodoxe-et-grec-melkite-catholique-dantioche-et-tout-lorient/

Espanya es dissol mentre els ministres canten “soy el novio de la muerte”

15 Abril 2018

Parlava fa poc de l’esperpent valle-inclanesc i em trobo amb les declaracions incendiàries contra Alemanya de l’eurodiputat valencià Esteban González Pons, un dels polítics més anticatalanistes del PP (i dels que més s’escolten en parlar), declaracions que Rajoy es va veure força a reconduir perquè no vol un conflicte amb la senyora Merkel. (González Pons acabà comparant Puigdemont amb el “Manneken Pis” oblidant, potser, que aquella estàtua és símbol de Brussel·les en homenatge al fillet que, segons una llegenda que molts independentistes catalans compartirien, orinà sobre la pólvora dels explosius que instal·laren els invasors de la ciutat i, amb i això, va salvar-la).

Amb prou feines havia escoltat aquestes declaracions de González Pons, quan conec per la premsa que, per ordre d’un jutge de l’Audiència Nacional, s’ha detingut una membre dels CDR (Comitès per a la Defensa de la República) a Viladecans, a la qual se li imputen -endevini-ho, amic lector!- els delictes de “rebel·lió i terrorisme” pels talls de carreteres i l’aixecament de peatges que es van fer aquesta Setmana Santa, després de la detenció a Alemanya de Carles Puigdemont.

Un lector força més crític que jo amb el Procés, després de dir-me confidencialment que “no s’entén que un estat com Alemanya o Bèlgica puguin contradir de manera tan contundent un alt tribunal d’un altre país de la UE, tot provocant una situació clarament insatisfactòria des del punt de vista democràtic”, em torna a escriure i, referint-se a aquestes darreres acusacions, afirma: “Estan sonats. Tant a la fiscalia com a la policia estan embriagats de nacionalisme.”

Certament, el que estan fent els CDR amb la seva acció anarquitzant i de protesta (talls de carreteres, cremades de pneumàtics, aixecades de barreres de peatges, etc.), no està gens bé ni ajuda a la pacificació ni al diàleg, però no és terrorisme. El meu interlocutor em diu també que, aquest dies, a França s’estan produint moltes manifestacions, amb accions d’aquesta mena, que violenten la convivència ciutadana. Una amiga seva, comunista, que investiga a la Universitat, li ha explicat que se sent violentada cada dia a l’hora d’acudir a la feina, perquè tota acció coercitiva és d’alguna manera violenta, però a cap autoritat francesa se li ha acudit d’acusar els manifestants de terroristes. D’ací que el meu lector acaba el seu comentari afirmant: “L’Estat no ens ajuda gens. Entre uns i altres acabarem tots ben enfonsats. És depriment. Estem perduts.”

Però aquí a Espanya, tots sembla que s’hagin begut l’enteniment, perquè ni els uns ni els altres ajuden amb les seves accions forassenyades a resoldre el problema. I fins m’ha fet sentir vergonya veure com alguns ministres de Rajoy gaudien cantant emocionats que ells eren “¡novios de la muerte!”, parodiant amb aquests mots absurds al general-carnisser Millán Astray, aquell que  cridà “¡Viva la Muerte!” al paranimf de la Universitat de Salamanca, des d’on el seu rector, Miguel de Unamuno, li va respondre afirmant (inútilment): “¡Venceréis pero no convenceréis!”.

Rajoy i els seus ministres segueixen tancant els ulls a la realitat, defugen el gravíssim problema que té Espanya, abdiquen de la política i prefereixen seguir el guió del jutge Llanera (i dels Tribunals en general) -d’aquest guió, Enric Juliana en diu agudament el “teorema”-, convençuts que la solució segueix essent “exclusivament” judicial i, per tant, penal. No em sorprendria que pensessin que la qüestió només es resoldrà quan puguin posar entre reixes els dos milions de catalans que han empès els seus representants a dur a terme actuacions presumptament i lamentablement delictives -que, en un Estat de Dret, han de ser jutjades-, però que té un rere fons clarament polític i que els jutges estan instruint amb una actitud de duresa i d’humiliació tan gran que no sé de què s’estranyen quan un tribunal independent d’un dels estats federals alemanys, abans d’accedir a lliurar Puigdemont a la justícia espanyola a causa d’una “euro ordre” que va i ve -ara la poso, ara la trec, ara la torno posar perquè em sembla que “políticament” és el moment adequat de fer-ho-, s’ho ha volgut pensar molt bé i ha acabat donant una sonora bufetada a la Justícia i al Govern d’Espanya.

Antoni Puigverd, que com jo mateix, ha estat també molt crític amb els polítics impulsors del Procés a Catalunya, ha fet una afirmació categòrica terrible, que subscric. “La manierista prosa del jutge suprem estava destinada a construir una postveritat de manual: convertir la desobediència independentista en violència. Les imatges i els fets demostren fefaentment que, amb tots els seus defectes, el moviment independentista és vocacionalment pacífic. Però la postveritat no consisteix a propagar genèricament mentides, sinó només aquelles que algú necessita escoltar. Espanya vol escoltar que l’independentisme és el diable. És la condició prèvia a l’execució de la venjança. Gràcies als jutges alemanys, potser el jutge Llarena deixarà de tenir la clau suprema d’un cas que només pot tenir solució política.”

Jo, que no sento eufòria per la decisió de la justícia alemanya ni em dol tampoc que s’hagi produït, tinc la impressió que ni la detenció de Puigdemont ni el seu empresonament suposaven el triomf de les tesis del Govern espanyol, ni penso tampoc que la seva posada en llibertat implica la victòria definitiva de Puigdemont enfront de l’Estat. Perquè segueixo observant la incapacitat d’uns i d’altres per a mantenir una ment freda i rigorosa davant els esdeveniments que els permeti prendre distància i garantir una anàlisi amb esperit crític sobre el que està passant.

Catalunya necessita un govern urgentment. Un govern possible que permeti una normalització institucional, una recuperació de l’autogovern i una acció política que no l’allunyi dels problemes que afecten als ciutadans. Aquesta situació seria la que millor serviria i ajudaria a la recerca de solucions polítiques que projectessin a l’escenari judicial un clima de distensió. Però la decisió del president del Parlament de proposar Jordi Sánchez (un home que és a la presó acusat de rebel·lió i malversació) a la presidència de la Generalitat, no va, per descomptat, en la línia de facilitar les coses.

Té raó, doncs, el meu interlocutor quan, desesperat, em diu que tot això que vivim és depriment. I ho és perquè la manca de concordança entre realitat i ficció és el corc del règim del 78. Ho diem tots els que reclamem una profunda reforma constitucional, que la majoria de polítics actuals no creuen necessària. El més greu és que, per molt que ells no ho vegin, arribarà un dia en que l’edifici sencer de la Constitució esclatarà i aleshores no sé qui en podrà recollir les engrunes.

No hi va haver violència

8 Abril 2018

Unes hores després que la jutgessa de l’Audiència Nacional, senyora Lamela, dictés una interlocutòria de processament contra el que va ser el cap dels Mossos d’Esquadra, senyor Trapero i dos alts càrrecs més de la Generalitat, acusant-los de sedició i d’haver-se posat al capdavant d’una “organització criminal”, i mentre el magistrat Llarena i el Tribunal Suprem, corejats pel Govern, pel PP, per C’s i també per algun sector del PSOE seguien afirmant que en la preparació i realització de l’1 d’Octubre s’havia actuat amb violència –perquè “violència” és la paraula clau, la paraula necessària, el mantra irresistible que han de repetir i tornar repetir els polítics i els tribunals espanyols per així aconseguir no sols humiliar Catalunya, sinó detenir i acabar condemnant a trenta anys de presó els polítics catalans responsables del Procés per a la independència-, unes hores més tard, dic, que això succeís, un Tribunal independent alemany decidia que, d’accedir a l’extradició sol·licitada de Puigdemont per part de la justícia espanyola, no ho faria pel delicte d’ “alta traïció”, que seria l’equivalent alemany al de “rebel·lió” espanyol, perquè -i això és el definitiu- en l’actuació que va desplegar el qui era aleshores president de la Generalitat de Catalunya no es pot apreciar aquesta “violència” que esdevé indispensable perquè el delicte s’hagi produït.

Aquesta decisió alemanya no sols ha permès a Puigdemont sortir de presó tan bon punt ha abonat una fiança fixada en 75.000 euros, sinó que fa evident el que tantes persones hem dit al llarg d’aquests mesos -fins i tot els qui, com jo mateix, hem estat molt crítics amb els polítics catalans responsables del Procés-: que la justícia espanyola -i d’una manera molt significativa el Tribunal Suprem- han actuat amb un rigorisme tan innecessari com injust que demostra de manera clara que, sigui o no independent del Govern de l’Estat, no és una justícia que pugui ser homologable als paràmetres europeus. Fonamentalment, perquè la majoria dels jutges participen individualment i ideològicament d’aquest pensament únic i intransigent del qual són avui prototipus els senyors Aznar i Rivera. I això és molt lamentable.

No cal ser un expert en dret per apreciar la divergència de criteri entre la justícia alemanya i la justícia espanyola, que en aquest cas és ben patent. En la causa instruïda pel Tribunal Suprem contra l’intent secessionista impulsat per les més altes institucions catalanes –Generalitat, Govern i Parlament– ja hi ha vint-i-cinc acusats per delictes de rebel·lió, malversació o desobediència, gairebé la meitat d’ells en presó preventiva o exiliats. I en la causa sobre els mateixos fets que instrueix l’Audiència Nacional s’ha apreciat, com acabo de dir, el delicte d’organització criminal i de sedició (curiosament, no el de rebel·lió), del qual precisament va ser acusat excap dels Mossos d’Esquadra, i també l’exdirector general dels Mossos i l’exsecretari general de la Conselleria d’Interior. Doncs bé, com deia divendres La Vanguardia comentant la notícia, “salta a la vista que aquest rigorisme, que no ha estat vist de mal ull pel PP, partit al capdavant del Govern central, ni per la cúpula de la justícia espanyola –Fiscalia General, Tribunal Suprem, Audiència Nacional…–, no té un reflex simètric en la justícia alemanya.”

Ara bé, el revés no sols procedeix d’Alemanya -país en qui confiava absolutament el Govern de Rajoy-, sinó també de Bèlgica, on el jutge que ha de resoldre sobre l’euroordre de detenció dels polítics fugats a aquell país donada pel jutge Llarena, els ha deixat en llibertat sense fiança mentre resol el cas, perquè tampoc aprecia violència en l’actuació d’aquests al llarg del procés.

Fa un parell de setmanes, damunt aquestes mateixes pàgines, jo escrivia que, bo i acceptant que els meus coneixements jurídics en matèria processal i penal són limitats, estava convençut que les resolucions del jutge Llerena  no fomentaven poc ni gens la serenitat que el moment requeria (qüestió que un jutge crec que hauria de tenir en compte). Entre altres raons, perquè eren força discutibles jurídicament. Com eren també molt discutibles les seves decisions des del punt de vista humà. Perquè Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Joaquim Forn i Jordi Cuixart havien comès greus errors polítics, alguns dels quals poden ser delictius, però eren explícitament pacifistes. Sempre ho han estat. D’ací que jo tenia la impressió que, qui defensava al contrari, anava equivocat o bé mentia.

Citava a més l’opinió que acabava de sostenir l’alt comissionat de l’ONU per als Drets Humans, Zeid Raad al Hussein, quan afirmà que la presó preventiva hauria de considerar-se “una mesura d’últim recurs”. Abans d’aquest càstig preventiu, que supera el que han rebut terroristes amb delictes de sang -per tant poca broma!-, hi ha una gamma de mesures força més matisada i raonable, que haurien aconseguit el mateix efecte, sense col·lapsar, emocionalment, la sortida pragmàtica al conflicte.

El temps sembla que ens va donant la raó i posa les coses al seu lloc, perquè el que ara acaba de succeir, encara que no sigui definitiu, deixa en molt mal estat el perfil de l’actual Govern espanyol a Europa. També el de la seva diplomàcia, que estava convençuda d’haver fet una gran operació en provocar la detenció de Puigdemont en aquell país. Alemanya és un Estat seriós -deia la gent del Govern-, no com Bèlgica que ha estat refugi de terroristes. Doncs bé, si en algun moment el president Rajoy va alimentar la fantasia que les bones relacions amb la cancellera Merkel, afavorides per la seva longevitat política en una conjuntura d’inestabilitat en països del sud d’Europa, podien facilitar una certa sintonia entre administracions de justícia, el passat dijous vespre va tenir motius per a la decepció.

És evident que, tant la Justícia alemanya com l’Audiència Nacional, consideren que l’1 d’octubre, durant la celebració del referèndum il·legal i prohibit pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, no es va produir un aixecament violent que pogués fer conculcar l’Estat davant les exigències del Govern català. No obstant això, el Tribunal Suprem té la ferma convicció que els principals responsables d’haver impulsat el Procés van idear un pla per aconseguir la independència de Catalunya fora de les vies legals i eren conscients que es podien donar actes de violència l’1-O i tot i així van moure als catalans perquè sortissin al carrer i anessin a votar.

Tot, doncs, segueix a l’aire i estem encara molt lluny d’haver arribat al final, perquè els processos judicials seguiran el seu curs ja que hi va haver una conculcació de la llei per part dels polítics catalans. Però la decisió de la justícia d’Alemanya, que és la primera potència política i econòmica europea, marca un abans i un després en el procés a l’independentisme. O, si més no, en la forma en què s’ha instruït fins ara. “La justícia espanyola -conclou l’editorial de La Vanguardia– és, no cal dir-ho, sobirana. Però l’alemanya acaba de dir-li –i tot Europa ho ha sentit– que les coses poden fer-se d’una altra manera.

Evitem el col·lapse constitucional

1 Abril 2018

Per poc que repassem la història constitucional espanyola des de començaments del segle XIX, veurem que, si deixem fora l’Estatut de Baiona (1808) i l’Estatut Reial (1834) que no foren pròpiament constitucions, Espanya ha tingut sis constitucions fins l’actual de 1978. Sis constitucions que mai no es van reformar, sinó que l’una substituí l’altra, sempre imposada per la facció política que tenia la força en aquell moment. Així, doncs, i gairebé sempre per pocs anys, regiren al nostre país la Constitucions de 1812, la de 1837, la de 1845, la de 1869, la de 1876 i la republicana de 1931.

De les del segle XIX, la de 1876, pactada entre conservadors i liberals (Cánovas aconseguí que Sagasta li donés suport) va ser la més acceptada i la que més anys durà, però tant per la falsificació que comportava de la democràcia, com per la incapacitat d’adaptar-la a una realitat canviant del país (també aleshores la crisi catalana hi va tenir molt a veure), acabà col·lapsant el 1923, quan Primo de Rivera imposà la seva dictadura (1923-1930) i acabà derogada per la de 1931, poc consensuada pels espanyols que, no cal recordar-ho, acabà amb una revolta militar a la qual va seguir una dictadura, la de Franco, que s’allargà des del 1939 al 1975, i que, gràcies al consens de les forces polítiques democràtiques propiciat pel rei Joan Carles i el president del Govern, Adolfo Suárez, ens va dur a la Constitució de 1978, aprovada en referèndum pel poble espanyol amb el 88’54% de vots favorables, xifra que, a Catalunya, assolí (encara que avui sembli mentida) el 90,5% de vots afirmatius.

D’això han passat 39 anys. S’han succeït, doncs, dues generacions d’espanyols i el país ha canviat en molts aspectes, però la Constitució -que és oberta i, per tant, modificable- no s’ha alterat en res substancial, ja que les dues reformes puntuals que ha sofert (la de 1992 per donar el sufragi passiu als estrangers a les eleccions municipals, i la de 2011 per exigir l’estabilitat pressupostària -les dues per exigència de la legislació europea-) no poden considerar-se reformes substancials.

Si observem al que ha succeït als països veïns, podrem comprovar que la vigència de les seves constitucions s’ha produït gràcies a les reformes. Sense anar més lluny, la Constitució alemanya de 1949 ha sofert seixanta modificacions, algunes d’elles força substancials; la Francesa de 1958 ha estat modificada dinou vegades; i la portuguesa de 1976 ha sofert set reformes al llarg dels anys, alguna de les quals ha alterat fins a dos terços del seu articulat primitiu.

Però nosaltres els espanyols hem estat incapaços de tornar a fer el que vam aconseguir el 1978: posar-nos d’acord en un text que, si bé no era el que més ens agradava a tots, era el que podia obtenir el consens de les forces polítiques i també del poble. Això ens ha donat molts anys d’estabilitat i de bona convivència política, però ara fa temps que la Constitució mostra grans debilitats i és criticada durament amb molts aspectes, alguns substancials, però la mediocritat dels nostres polítics, la seva curtesa de mires, l’egoisme que mostren en preferir defensar els seus interessos particulars en lloc dels interessos generals del país, han fet que la Constitució romangui inalterada i criticada per sectors cada cop més grans de ciutadans.

Pel que fa a la qüestió territorial, hem de tenir en compte que el text constitucional de 1978 la deixà oberta i no pressuposava tan sols que a tota Espanya es constituïssin les Comunitats Autònomes. Aquest procés s’ha anat desenvolupant, doncs, a partir de l’esquema que, en aquesta matèria, establia el text constitucional. I avui som molts els que estem convençuts que el marc legal existent fa aigües en aquest camp: financerament, sens dubte, ja que el mecanisme vigent provoca grans desigualtats i enormes injustícies; però també políticament, com es pot veure sobretot amb la desafecció de Catalunya que, molt probablement, s’hauria pogut evitar si al llarg d’aquests 39 anys s’hagués obert un diàleg sincer i els polítics espanyols (incloc en aquests els catalans) haguessin pactat una reforma constitucional que fes possible un nou encaix de Catalunya en marc constitucional espanyol.

Jo estic convençut que l’enorme crisi que l’Estat està vivint com a conseqüència de la desafecció catalana es deu bàsicament a aquesta manca de flexibilitat que hem tingut per a modificar la nostra Llei Fonamental. En un sistema democràtic el respecte a la llei és bàsic, certament! Ningú no hi està per damunt i, per tant, qualsevol intent de violar-la és -ha de ser- condemnat. Però els polítics que mereixen aquest nom han de ser capaços d’avançar-se als esdeveniments, i han de saber, per tant, adaptar la llei vigent a les necessitats que reclama el país. No basta cridar, dia rere dia, “¡la ley, la ley la ley!”, perquè la llei pot ser justa o injusta, i el que interessa és que atorgui a cadascú allò que és seu (recordeu aquella definició de justícia que feia el Dret Romà: “Iustitia est constants et perpetua voluntas ius suum cuique tribuendi”), i per donar allò que correspon a cadascú és imprescindible anar adaptant i modificant les lleis. A més, la llei ha de ser un punt de trobada (el que va ser la Constitució de 1978 fa trenta nou anys), i mai no regirà ordenadament si té un important sector de la societat en contra.

Prescindint del que pensem sobre el que està succeint a Catalunya, prescindint, doncs, d’avaluar el comportament polític del Govern i dels diputats que li donaven suport en l’aprovació de lleis clarament contràries a la Constitució, i prescindint també d’avaluar l’actuació judicial que està duent el Tribunal Suprem per mitjà del jutge Llarena i de la Sala d’Apel·lacions, el que no podem deixar de veure és que la “crisi catalana” -diguem-ho així sense valoracions- és una enorme crisi del sistema constitucional espanyol.

És cert que, a hores d’ara, contràriament al que, de manera ingènua, pensaven els polítics independentistes catalans, l’Estat ha reprimit la revolta. Els mecanismes constitucionals de caire polític han conjurat momentàniament el problema (l’article 155 de la Constitució ha permès la dissolució del Parlament i la convocatòria de noves eleccions) i els mecanismes constitucionals de caire judicial (el Tribunal Suprem) han sotmès els polítics catalans, que han estat processats, empresonats i seran sotmesos a un judici que pot acabar en dures condemnes. Però seríem il·lusos si no veiéssim més enllà d’això i creguéssim que, empresonats i condemnats els 25 polítics que, de moment, han estat sotmesos a un procés penal, s’ha acabat el problema. Res no seria més il·lús ni més fals. I res no seria més irresponsable, perquè si els polítics espanyols no són capaços de veure l’enorme falla constitucional que estem vivint i la necessitat inajornable de fer política en majúscula, com la que vam fer el 1978, no dubtin que acabaran devorats pel col·lapse constitucional que, més prest o més tard, s’acabarà produint, col·lapse del qual ara per ara no podem abastar les conseqüències, però que podria esdevenir extremadament greu i no em sorprendria que s’endugués per endavant, com en un tsunami, algunes de les institucions que, com la monarquia, van ser bàsiques en el consens que es va produir per aprovar la constitució actual. Per a mostra, el botó de les eleccions municipals de 1931, que van obrir la porta a la República.


%d bloggers like this: