Archive for Octubre de 2018

Les greus conseqüències de la sentència del T.S. sobre les hipoteques

28 Octubre 2018

Des de fa uns anys, esperonats per la crisi econòmica que va afectar molts països europeus i, de manera especial, el nostre, s’han posat en qüestió pels tribunals alguns dels elements que afectaven a les hipoteques (aquests drets reals amb què es grava una fica, normalment en favor d’un banc, pel préstec que rep el propietari per adquirir-la o bé per fer-hi alguna inversió que amb els seus diners no pot afrontar).

La jurisprudència que s’ha produït fins ara ha afectat dos tipus de qüestions (ambdues relacionades amb tota hipoteca): les clàusules contingudes al text de constitució, clàusules que sempre redacta el prestador (el banc) en un “contracte d’adhesió” en què el prestatari (el client) no pot dir-hi pràcticament res (per tant, l’agafes o el deixes); i les que fan referència al cost de l’operació, que són, bàsicament, els costos de taxació de l’habitatge; les despeses causades per la contractació dels serveis d’una gestoria quan la imposa el banc; els honoraris de la notaria on es firma l’escriptura de la hipoteca; els honoraris d’inscripció al Registre de la Propietat; i l’Impost d’Actes Jurídics Documentats (AJD).

Una primera jurisprudència va afectar molt directament algunes de les clàusules que els bancs posaven al text del contracte. D’aquestes, les més remarcables eren les dites “clàusules sòl”, que exigien fixar un mínim a pagar en les quotes dels interessos ordinaris acordats, encara que aquests estiguessin per sota d’aquell mínim o en baixessin més tard.

Durant els anys del boom immobiliari, la major part de les hipoteques van subscriure’s a un tipus d’interès variable, generalment fixat per l’Euríbor, però subjectes a aquest tipus de clàusules sòl, que van acabar sent denunciades per l’Associació d’Usuaris de Bancs, Caixes i Assegurances (ADICAE), i el Tribunal Suprem les va considerar abusives, en entendre que els consumidors no havien estat informats de la càrrega econòmica i jurídica que se’ls imposava, però va fixar el 9 de maig del 2013 com a data màxima per a la retroactivitat, per tal que la decisió només tingués efectes de cara al futur. Uns anys més tard, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va concloure que aquesta limitació era contrària a la normativa comunitària i, per tant, les entitats financeres havien de reintegrar als afectats la totalitat de l’import que s’havia cobrat de més per les clàusules sòl, des de l’inici de cada contracte hipotecari, i no únicament a partir del 2013.

Pel que fa a les despeses originades per la constitució d’aquest dret real, també s’ha pronunciat darrerament el T.S. Concretament, i fins la darrera sentència del passat 16 d’octubre, aquest havia dictaminat que:

  1. les despeses per a la constitució del préstec havien d’anar a càrrec del prestatari (el consumidor), el qual també havia de fer-se càrrec de l’impost que s’ha de pagar per l’operació (l’Impost d’Actes Jurídics Documentats).
  2. les despeses dels documents notarials s’havien de pagar a parts iguals entre el prestador (el banc) i el prestatari (el consumidor). I pel que fa a les altres còpies notarials que es demanessin posteriorment, aquestes havien d’anar a càrrec de qui les sol·licitava. I
  3. respecte de les despeses de la inscripció al Registre de la Propietat, de moment no havia dit res; però molts vam entendre (també els bancs) que havien d’anar a càrrec del prestador (el banc), que és qui es beneficia de la inscripció registral del préstec hipotecari, en crear una càrrega en el Registre de la Propietat sobre la finca adquirida pel consumidor; i més essent, com és, la inscripció registral necessària per a l’efectivitat de la hipoteca (ja que la inscripció és constitutiva del dret).

Així estant les coses, el passat dijous, 16 d’octubre, el T.S. ha donat una passa més en favor dels consumidors en declarar la nul·litat de l’article 62.2 del Reial Decret 828/1995, de 25 de maig, que aprovà el Reglament de l’Impost d’Actes Jurídics Documentats -article que, després d’establir a l’apartat primer que será sujeto pasivo el adquirente del bien o derecho y, en su defecto, las personas que insten o soliciten los documentos notariales, o aquellos en cuyo interés se expidan”, afegeix a l’apartat segon que“cuando se trate de escrituras de constitución de préstamo con garantía se considerará adquirente al prestatario.”És a dir que, en el cas de constitució d’una hipoteca, el Reial Decret determinava que corresponia al client (no al banc) el pagament de l’impost. De fet, fins avui, tots els reglaments que han regulat la constitució de les hipoteques havien establert que era el consumidor el subjecte passiu d’aquest impost.

Doncs bé, la sentencia de 16 d’octubre del T.S. -que és ferma i, per tant, irrevisable-, canvia absolutament les tornes en declarar nul l’article 62.2 del reglament i afirmar que és el prestador (el banc) qui ha de pagar l’impost, ja que el negoci que s’inscriu al Registre de la Propietat és la hipoteca i l’únic interessat en l’elevació a escriptura pública i ulterior inscripció d’aquesta és el prestador (el banc), ja que només a partir de la inscripció podrà exercitar l’acció executiva i privilegiada que se’n deriva.

¿És aquesta una bona decisió judicial? Probablement ho és, perquè el raonament em sembla vàlid i es troba en la línia de la jurisprudència d’aquests darrers anys sobre les hipoteques en defensa dels consumidors. Ara bé, en no haver estat més explícit el tribunal, els problemes que se’n deriven són enormes, no tant per les hipoteques que es constitueixin a partir d’ara, sinó respecte del que s’ha de fer amb les ja constituïdes, que van implicar el pagament d’un impost per una persona que no l’havia de pagar (ja que l’article que l’obligava a fer-ho s’ha declarat nul). Però alhora no podem oblidar que el banc no ha tingut cap comportament irregular en aquests casos, perquè la legislació vigent obligava el consumidor (no el banc) a pagar l’impost. Difícilment, doncs, ara se’l podrà castigar per haver actuat d’acord amb la normativa vigent.

És, per tant, evident que el consumidor que ha pagat (veiem que impròpiament) l’impost, podrà reclamar a l’Administració (que és qui el va cobrar) els diners que va pagar d’acord amb una legislació que s’ha declarat nul·la. ¿Però fins on podrà reclamar? ¿Fins quatre anys endarrere, que serien els no afectats per la prescripció ordinària? ¿Podrà fer-ho sense límit de temps, com ja han defensat alguns?

I pel que fa al bancs, ¿es pot obligar els bancs a pagar retroactivament un impost que no van satisfer perquè la llei no els obligava? Jo ho dubto, perquè no és el mateix declarar la nul·litat d’unes clàusules contractuals imposades pel banc al prestador (les clàusules sòl, per exemple), que declarar la nul·litat d’un article del Reial Decret que regula l’impost, ja que, en aquest cas, l’únic responsable d’haver actuat contra legem i aprovat aquest article és Govern de l’Estat, no el banc, que no ha fet, sinó, complir amb el que establia la norma en acordar la hipoteca.

Tots sabem que, contra els bancs, la demagògia és molt fàcil. Ens encanta fer de Robin Hood. Però la qüestió no és simple, sinó complexa, i feina tindrà el T.S. per resoldre-la equitativament el proper dia 5 de novembre. Però el que ja no podrà resoldre és el desprestigi que implica haver de reunir el ple per revisar una sentència ferma per l’ “enorme repercussió econòmica i social” que provoca, com ha raonat el seu president, ja que això obre la porta a qualsevol tipus de revisió en una justícia que presumeix de ser cega i, per damunt de tot, independent, però que, com he dit tants cops aquestes darreres setmanes, no ho és. No us estranyeu, doncs, si davant això algú demana ben aviat que se revisin les sentències que el T.S. pronunciarà contra els polítics catalans processats per l’1-O per l’ “enorme repercussió política i social” que ben segur provocaran al si de la societat catalana.

Anuncis

Pot seguir mantenint el TS l’acusació de rebel·lió i la presó preventiva?

21 Octubre 2018

Des de la detenció i l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez ara fa un any, els jutges a qui ha correspost actuar contra ells i els altres polítics processats han mantingut de manera unànime que aquests han comès un delicte de rebel·lió, criteri del qual també participen amb joia una gran majoria d’espanyols no catalans, la premsa de Madrid i els polítics del PP i de C´s. En realitat, un cop el jutge Pablo Llarena assumí la instrucció del procediment després que el cas va passar al Tribunal Suprem, les diferents peticions d’excarceració que han dut a terme els advocats dels acusats sempre han estat rebutjades tot argumentant el risc de fuga i la possibilitat de destrucció de proves, i fins al·ludint en algun cas a l’ “ideari sobiranista” dels acusats pel fet d’haver concorregut a les eleccions al Parlament del 21 de desembre de l’any passat en una llista independentista, fet que -segons argumentava el jutge- “resulta constitucionalment vàlid, però impossibilita el convenciment d’impossible reiteració delictiva que es tindria respecte de qui professi la ideologia contrària”.

Pel que hem vist, doncs, en les accions dutes a terme pel jutge instructor i pels magistrats que han format part de la Sala d’Apel·lacions del T.S., sembla que els magistrats no dubtin respecte del gravíssim delicte de rebel·lió que s’imputa als acusats, criteri que també defensen els mitjans periodístics madrilenys, els partits a què he fet referència i molts altres personatges de la vida política espanyola. I dic això perquè no fa gaire, un bon amic em va dir que acabava de sopar amb un exministre socialista a qui no va poder convèncer respecte de l’error que, a criteri seu, era imputar el delicte de rebel·lió als encausats. Però la resposta d’aquest va ser inequívoca: “Presó, presó i presó”, sense contemplacions de cap casta.

Aquest sembla ser també el posicionament dels fiscals del Tribunal Suprem, ja que els quatre encarregats del cas –Javier Zaragoza, Consuelo Madrigal, Fidel Cadena i Jaime Moreno– tots els quals fa un any que treballen sobre l’afer (tot i que no van elaborar la querella que va donar origen al procediment), sempre han mantingut als seus escrits que els fets investigats van constituir un delicte de rebel·lió. I no sembla  que estiguin disposats a canviar de criteri, cosa complica certament l’actuació de la Fiscal General, senyora Segarra, que, si bé podria donar-los instruccions en aquest sentit, difícilment ho farà, ja que, de fer-ho, segurament quedaria molt sola i enfrontada a la majoria de companys de carrera. I això explica que la ministra de Justícia, que en teoria podria també incidir sobre la Fiscal General, hagi assegurat que la Fiscalia exercirà la seva tasca sense influències externes i no donarà instruccions sobre què s’ha de fer en el cas 1-O.

En aquest sentit, doncs, es evident que la ministra ha decebut als que desitjarien que el Govern central fes una interpretació extensiva de les seves possibilitats de comunicació amb els fiscals, fins al punt de demanar-los “gestos” coherents amb la voluntat de distensió política amb les institucions catalanes. Més encara, sembla evident que l’executiu que presideix Pedro Sánchez, per més que estigui convençut que la presó preventiva de tots els encausats no ajuda a resoldre el gravíssim problema polític que té Espanya amb Catalunya, no farà res en aquest sentit, encara que això impliqui un “no” als pressupostos dels grups del PdeCat i d’ERC al Congrés.

Tanmateix, no deixa de ser indicatiu que cada dia siguin més les persones i els col·lectius que, sense tenir res a veure amb els catalans partidaris de la independència, qüestionen aquest procés, començant per la presó preventiva decretada, no sols contra els polítics, sinó també contra els dits Jordis, que no exercien cap tipus de responsabilitat política i eren només presidents de dues entitats de caràcter civil, i critiquen també alhora que es mantingui per part de la judicatura l’acusació de rebel·lió (que és a la base de la presó preventiva i que pot comportar penes de 30 anys de presó si es confirma a la condemna).

Deixant de banda les resolucions dels jutges alemanys, belgues i escocesos, que no han acceptat d’extradir els pròfugs al·legant que no constataven la possibilitat d’acusar-los de rebel·lió o de traïció, d’altres institucions independents, com Amnistia Internacional, també s’han pronunciat de manera clara en aquest sentit. Amnistia, en efecte, acaba de distribuir un comunicat a la premsa internacional, signat pel director adjunt a Europa, Fotis Filippou, en el qual afirma que els delictes que s’imputen al líder d’Òmnium i a l’ara president del grup parlamentari de Junts per Catalunya són “infundats i han de ser retirats”, i que, en tot cas, si s’arriba a demostrar que van fer una crida a impedir l’acció policial el 20 de setembre del 2017 davant la Conselleria d’Economia, aquest acte “podria constituir un delicte de desordres públics”, però no de rebel·lió ni sedició.

No em sorprendria que la judicatura, els polítics del PP i de C’s, així com la premsa espanyola amb seu a Madrid decidissin menysprear l’opinió d’Amnistia Internacional acusant-la de ser una organització radical, tot i que jo pugui pensar que en l’única cosa que és radical és en la defensa dels drets humans, però tinc la impressió que se’ls ha de fer molt més difícil pair l’opinió que, fa només uns dies, acaba d’expressar Pascual Sala, en una entrevista que se li va fer a l’emissora catalana RAC1.

Pascual Sala no és, certament un no-ningú. I no és tampoc un company de viatge, ni un amic, ni un parent dels polítics catalans empresonats. Pascual Sala és un magistrat de gran prestigi personal, que va ser president del Tribunal Suprem i, després, del Tribunal Constitucional, i que interrogat sobre el procés, no ha dubtat de manifestar la seva opinió, tot i que, lògicament, ha puntualitzat que no volia esmenar la plana a ningú.

“Para mí -ha dit- es muy difícil –por no decir imposible– que exista un delito de rebelión, por no decir que me parece problemático que exista un delito de sedición”.

Com és lògic, Sala ha apel·lat al respecte degut a les institucions judicials, però no s’ha tallat un pèl en afirmar que“sin perjuicio del derecho que se tiene para opinar de sus decisiones, (…) las prisiones no ayudan a resolver los problemas políticos”. I ha tancat la seva intervenció dient que el que està succeint a Catalunya “es una cuestión eminentemente política, aunque tiene derivas judiciales. Pero no son los jueces quienes deben resolver ese tema”.

De la prosa inflamada de Vox a la tragicomèdia de Torra

14 Octubre 2018

Analitzant la trajectòria de Vox, Sebastià Alzamora ens advertia de com l’extrema dreta es retroalimenta: “cada vegada que una formació d’aquesta corda apuja l’aposta -escrivia al diari Ara-, l’altre la dobla, i així successivament, en una espiral populista i antipolítica que es desencadena amb una gran facilitat i que quan ja està en funcionament és molt difícil d’aturar.”

Ho hem vist, sens dubte, contemplant el míting que, el passat diumenge, aquest partit d’ultradreta va fer a Vista Alegre, recolzat per milers de persones que s’han apuntat a la dialèctica feridora i extremista d’un moviment que té els dos partits de dreta espanyols francament preocupats i que, el que és encara pitjor, influeix de manera decisiva damunt ells per tal que es radicalitzin cada dia més. Això fins al punt que aviat no sabrem si els dirigeixen Casado i Rivera o estan ja en mans de José María Aznar y, ves a saber, si del mateix Steve Bannon. I em refereixo a Bannon perquè, després de fer guanyar Trump als Estats Units, aquest ideòleg ara sembla que pul·luli per Europa per incitar totes les polítiques d’extrema dreta que, en alguns estats, han assolit el poder i ha esdevingut també el referent del partit de  Santiago Abascal, que no es tallà un pèl i proclamà una sèrie de principis en línia amb el que segurament subscriurien Francisco Franco o José Antonio Primo de Rivera si el poguessin escoltar.

De fet, davant de milers de seguidors, el passat diumenge es va dur a terme a Vista Alegre un acte important i farcit de retòrica filofeixista, on s’anuncià que Vox tenia la intenció de competir per l’electorat conservador i reaccionari espanyol davant “la dretona covarda” (el PP) i “l’oportunista taronja” (C’s). I això perquè, segons Santiago Abascal, president de Vox, estem vivint en una Espanya malalta.

Tanmateix, si intentem aprofundir en aquest missatge, aviat ens adonarem que, potser sense tanta parafernàlia, els discursos d’Abascal no són gaire diferents dels que estan fent darrerament Pablo Casado i Albert Rivera quan parlen del desafiament separatista i de la immigració, per més que les receptes d’Abascal siguin força més expeditives, ja que ha demanat la supressió de les comunitats autònomes i la necessitat de fer deportacions massives, cosa que ni Casado ni Rivera han dit… encara.

Observem que al míting no hi mancà tampoc el recurs a l’èpica patriòtica, aquesta que tant ha agradat sempre als feixistes espanyols, ja que el secretari general de la formació, Javier Ortega Smith, va recórrer fins i tot al mite de Lepant (1571) en intentar desmentir que ells no estan contra Europa. ¿Com hi hem d’estar -va dir- si la vam salvar a Lepant, si vam salvar la civilització de la barbàrie?”.

Casado i Rivera no s’han atrevit a tant, però s’acosten cada dia més al discurs d’Abascal, perquè sense demanar la dissolució de les comunitats autònomes, el jove president del PP ha advocat per treure a la Generalitat la competència sobre les presons (transferida el 1983, però que ell, curiosament, veu com un tribut que està pagant Pedro Sánchez als independentistes), i el president de C’s repeteix cada dia la necessitat d’invocar una nova LOAPA unificadora que, entre altres coses, acabi amb el que ell defineix com una clara discriminació lingüística dels castellanoparlants.

Sense anar més lluny, durant la clausura del congrés del PP de Castella-La Manxa, en què María Dolores de Cospedal es va acomiadar de la presidència del partit, Pablo Casado va centrar el seu discurs en la necessitat que hi hagi eleccions i guanyi el PP per posar en marxa de nou el 155 a Catalunya. Conscient que el PSOE no reactivarà aquest article si no hi ha un trencament constitucional clar, ell reclama la intervenció del Govern de la Generalitat simplement per guanyar-se l’electorat més a la dreta i arrabassar aquesta bandera a C’s, que també l’ha assumit en defensa de la unitat d’Espanya com el seu objectiu polític més apreciat. Encara més, si guanya les eleccions i governa, Casado assegura que aplicarà immediatament el 155 “sense esperar el PSOE i C’s”, i sense tantes consideracions com va tenir Rajoy perquè la seva aprovació fos per consens. S’ha acabat, doncs, el mirament en aquest pas cap a la dreta, que -agafeu-vos fort- li va permetre de comparar Oriol Junqueres amb el tinent coronel Tejero sense despentinar-se.

Diguem, però, que tot aquest moviment podria esdevenir anecdòtic i fins menyspreable si no fos perquè, cada dia que passa, l’independentisme català esdevé més i més absurd i surrealista. Perquè surrealista va ser l’ultimàtum que Torra va fer a Pedro Sánchez en seu parlamentària, seguit immediatament d’una carta on, sense cap referència a aquesta amenaça, li demanava una reunió per a parlar dels problemes que afecten al seu país. Com surrealista és també l’ultimàtum que ha fet l’ANC (un col·lectiu que ningú no ha elegit) al govern de Torra, a no ser que, com diu Joaquín Luna amb ironia, tingui com a finalitat aixecar una altra cortina de fum per guanyar temps i evitar que s’escampi el desengany “al poble”, que s’ho empassa tot perquè es necessita fe per no veure que aquest conte s’ha acabat. I malament. Potser, doncs, té raó el periodista quan conclou que, del pas que anem, acabarà sent més suportable el mandat de Trump que el de Torra.

En realitat, no cal ser de la corda de Casado, de Rivera o d’Abascal per veure amb claredat el desastre d’aquest govern vicarial de Torra que, empès per la seva obsessió de “fer república” s’oblida fins i tot d’assistir a la magna reunió d’empresaris i polítics que, des de València, es van traslladar a Catalunya per defensar la necessitat del “Corredor Mediterrani”, una reivindicació crucial del llevant espanyol (i, naturalment, de Catalunya). Però no, a Torra, això ben poc l’amoïna, ja que ell preferí d’anar a un col·legi per reivindicar uns professors independentistes, deixant de banda aquesta reunió fonamental per a l’economia del país.

No ens hem d’estranyar, doncs, que pensadors catalanistes (però lúcids) com Antoni Puigverd parlin no sols d’una tardor còmica, sinó tragicòmica en contemplar les inextricables accions de la majoria parlamentaria independentista que causen vergonya aliena. Perquè… ¿com hem de qualificar que el Parlament hagi estat tancat dos mesos i que, quan es torna a obrir per a un ple, s’hagi de suspendre la sessió perquè els grups independentistes no estan d’acord respecte del que s’ha de fer?

En paraules d’aquest pensador gironí que tant aprecio, els independentistes “tot ho bloquegen. El Govern és un rellotge aturat; suspenen el Parlament com qui apaga la llum a casa seva; i, per descomptat, tenen el país abandonat. Continuen sense reconèixer els catalans que no combreguen amb la independència. Ni una paraula per a ells! Exactament el mateix que, al revés, feia Rajoy. Ignoren tot allò que no forma part del cercle independentista. Obliguen a tot el país a contemplar les seves comèdies d’embolics, però prescindeixen olímpicament dels que no voten o no comparteixen les seves emocions o excitacions. I tot això amb una majoria parlamentària tan minsa que no els serviria per canviar la llei electoral. Una majoria que, pressionada arbitràriament pel jutge Llarena, queda fàcilment en minoria.”

Sobre la dubtosa independència del Poder Judicial

7 Octubre 2018

És possible que alguns dels meus lectors diguin que tinc una certa fixació a criticar el poder judicial i, especialment, la cúpula del Tribunal Suprem. Ho he fet en diversos articles, però repassant el que he escrit no crec que hagi de corregir-me gaire ja que estic convençut que, des de l’arribada al poder de José María Aznar el 1996, l’executiu espanyol va treballar intrèpidament en la configuració d’un Tribunal Suprem francament escorat a la dreta, conservador i incapaç d’entendre mínimament la diversitat ideològica que hi ha al nostre país i, menys encara, els contraposats punts de vista existents pel que fa al model territorial. Alhora, és incapaç d’entendre res del que demana Catalunya.

L’actuació del jutge Llarena com a instructor del que serà un judici de gran transcendència per als polítics presos acusats del greu delicte de rebel·lió, les confirmacions que, de les seves actuacions processals, ha fet en tot cas la Sala d’Apel·lacions del Tribunal Suprem, així com la denegació constant de qualsevol petició per part dels processats perquè s’aixequi la presó provisional que pateixen des de fa ja gairebé un any, contrasta amb la laxitud mantinguda davant de gravíssims casos de corrupció que han afectat a membres del PP i d’altres menys greus, però francament sorollosos, com els referits als twits que magistrats en exercici crítics amb el “Procés” s’intercanviaven per mitjà del correu professional, o bé el cas del màster de Pablo Casado, el qual s’ha pogut escapar de la imputació pel fet de ser aforat, mentre que les seves companyes d’estudis segueixen processades per l’Audiència Nacional per uns fets anàlegs.

El cas dels magistrats twiters és particularment greu ja que, a l’entorn del referèndum de l’1 d’octubre, diversos jutges van compartir, a través d’un xat intern, correus electrònics en què asseguraven que “amb colpistes no es negocia ni es dialoga” i comparaven el que ha passat la tardor passada a Catalunya amb “el que va passar a Alemanya en èpoques remotes”.

Tot i la gravetat (i impropietat) de tals manifestacions quan qui les fa és algú que ha de ser absolutament imparcial i independent de qualsevol posicionament polític, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha entès que les manifestacions dels jutges podien quedar emparades pel dret a la llibertat d’expressió, atès que es van abocar en un xat intern. I en el cas que poguessin constituir una falta, ha decidit no actuar contra ells ja que aquesta hauria prescrit. Més encara, el CGPJ no preveu mesures per controlar l’ús del xat professional dels jutges per intercanviar missatges i opinions perquè això suposaria una forma de censura.

Una cosa semblant ha passat en el cas del màster de Casado, el qual, per la seva condició de diputat, no ha estat enjudiciat per la jutge Carmen Rodríguez-Medel, magistrada titular del Jutjat d’Instrucció Número 51 de Madrid, que ja va instruir el cas del màster que acabà amb la imputació de l’expresidenta de la Comunitat, Cristina Cifuentes, per falsificació documental i suborn, i que, després d’observar prevaricació administrativa i suborn impropi en el “regal” del màster a Casado, va posar el líder popular contra les cordes, però no va poder prosseguir la instrucció atès que aquesta corresponia al Tribunal Suprem a causa de l’aforament, tribunal que s’ha oposat a investigar el president del Partit Popular després de rebre l’informe de la Fiscalia, per a la qual es tractava d’una investigació prospectiva i entenia que no es donaven els delictes de suborn ni prevaricació apreciats prèviament per la jutge de Madrid. No obstant això, després d’exculpar absolutament Casado, l’alt tribunal ha accedit fer un retret “moral”, que no jurídic, en reconèixer que s’aprecien “indicis de tracte de favor” que poden merèixer “un altre tipus de consideracions alienes al Dret Penal”.

Ara bé, ¿ens podem estranyar que el Tribunal Suprem actuï com ho està fent quan està presidit per un magistrat, Carlos Lesmes Serrano, que en accedir al poder José María Aznar el 1996 va estar al servei de la seva activitat política, primer com a director general d’Objecció de Consciència, sent ministra de Justícia Margarita Mariscal de Gante, i després com a director general de Relacions amb l’Administració de Justícia, sent ministre Ángel Acebes Paniagua, l’home que va intoxicar l’opinió pública en succeir l’atemptat d’Atocha, el 2004, intentant fer creure a la ciutadania que el causant del mateix havia estat ETA sabent que la notícia era falsa? ¿Ens podem, doncs, estranyar?

Amb l’arribada de Rajoy a la Moncloa amb majoria absoluta conservadora pel desembre de 2011, el PP va redoblar el seu interès per dominar el Tribunal Suprem, conscient que, de ser-li afins els seus membres, aquest seria molt més benvolent amb els procediments que podien afectar-lo i que, al llarg d’aquests anys, s’han anat desenvolupant (Operació Púnica, Lezo, Gürtel…), la qual cosa comporta, en sentit contrari, que seria implacable amb els polítics catalans que intentessin desafiar la llei en el que s’ha vingut a denominar el “Procés per a la independència”.

Per aquest motiu, la cúpula política que dirigia el país des de Gènova 13 i des de la Moncloa llençà una ofensiva sense precedents per controlar (i en alguns casos reforçar) la seva presència al poder judicial. En realitat va entrar fins al fons de la Sala II del Tribunal Suprem (la Sala Penal) situant-hi com a president un jutge conservador com Manuel Marchena, que els va obrir les portes de bat a bat. Immediatament van situar al capdavant de la Sala Penal de l’Audiència Nacional Concepción Espejel, una magistrada recusada per les seves entusiastes complicitats amb el PP, que van catapultar fins a llocs que per currículum mai hagués pogut imaginar. També hi van introduir Enrique López, un jutge que, després de la seva lamentable episodi de carrer embolicat en litres d’alcohol, va haver de dimitir com a magistrat del Tribunal Constitucional i va tornar a l’Audiència Nacional. I per si això no bastava, van posar el ja desaparegut José Manuel Maza al capdavant de la Fiscalia General de l’Estat, amb l’objectiu de nomenar Manuel Moix, frustrat fiscal en cap d’Anticorrupció i així poder desactivar el treball d’anònims fiscals que estaven qüestionant l’actuació que es duia a terme des de Gènova 13. I finalment, han anat reubicant jutges afins en molts altres llocs de la carrera judicial, incloses la major part de les presidències dels Tribunals Superiors de Justícia. I tot això sota l’atenta mirada de Carlos Lesmes, aquest jurista compromès durant vuit anys amb la política de José María Aznar, que, des l’11 de desembre de 2013 (amb Mariano Rajoy al poder), presideix el Consell General del Poder Judicial i ostenta la Presidència del Tribunal Suprem.


%d bloggers like this: