Josep Maria Quintana

Escolto el senyor Montoro dient el que ha pensa sobre Catalunya i m’adono del que vol realment el senyor Rajoy: ells no sufocaran les vel·leïtats independentistes que tant els molesten amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, ni amb la Guàrdia Civil, ni amb cap altra mesura legal, ells les combatran ofegant l’autonomia, simplement tancant l’aixeca del finançament.

Aquesta mesura no pot ser més efectiva en un Estat on –tret del País Basc i Navarra- les comunitats autònomes no tenen autonomia financera ni, per tant, recapten els impostos (si n’exceptuem alguns de cedits, la importància dels quals és més aviat escassa), sinó que han d’arbitrar la seva política amb els diners que l’Estat central els transfereix. Per tant, si tu –govern d’aquest Estat central- tanques l’aixeta del finançament, aleshores, les comunitats autònomes queden sense possibilitat d’afrontar el seu deute i, per tant, no poden pagar les factures a què necessàriament han de fer front.

El Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) és una línia de crèdit creada pel govern espanyol al juliol del 2012 en el context de la crisi econòmica. Aquest està concebut perquè l’Estat deixi diners a les comunitats autònomes en forma de préstecs, i aquestes no hagin de finançar el seu deute als mercats. Dirigit pràcticament per l’Institut de Crèdit Oficial, que és competència del Ministeri d’Economia i Competitivitat, actualment presidit pel ministre Luis de Guindos, el FLA té a les seves mans la possibilitat d’escanyar tan com vulgui les comunitats perquè determina les condicions dels préstecs, únics amb els quals aquestes han de pagar el deute que tinguin amb els bancs o les entitats financeres.

El FLA –ves per on!- ha esdevingut, doncs, l’arma letal amb què l’Estat pot atacar directament la jugular de les comunitats autònomes, i m’exclamo davant aquest fet perquè el FLA és una de les principals conseqüències –i una de les més doloroses- de la crisi del deute que va provocar la pujada de la prima de risc espanyola, ja que, de retruc, totes les institucions públiques que formaven part de l’Estat van ser degradades a una qualificació creditícia igual o inferior a la d’aquest. En el cas de la major part de les autonomies, això va significar que passaven a tenir la qualificació de «bo porqueria». I, en conseqüència, a la Generalitat se li van tancar les portes dels mercats, cosa que va deixar com a única via per aconseguir finançament la sol·licitud de crèdit a l’Estat a través del fons de liquiditat autonòmic (FLA), mitjançant el qual l’executiu central pretén ara intervenir les finances catalanes.

El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro (i amb ell Mariano Rajoy), ha vist, doncs, el cel obert perquè ha trobat la manera més fàcil -i alhora més efectiva- de fer fracassar el projecte sobiranista de Junts pel sí i de la CUP (prou espatllat –també cal dir-ho- per l’actuació d’ells mateixos) en urgir el govern de la Generalitat a acatar les condicions que ells li imposen per obrir-li l’aixeta del crèdit. Si aquesta no compleix els requisits –força més durs que els de la resta de comunitats autònomes- que ara se li axigeixen com a conseqüència, diuen, del malbaratament derivat de les seves vel·leïtats independentistes, el finançament deixarà de rajar i alhora els catalans s’ofegaran en quedar sense aire. O el que és el mateix, no tindran fons suficients per pagar el més necessari, ja que sense els 3.000 milions pendents no podrà pagar els seus proveïdors.

Així doncs, «con gran esmero y sin que se note el empeño», Montoro i Rajoy han posat fil a l’agulla i han trobat l’excusa dels 1.300 milions d’euros del dèficit català previst al 2013 que Europa va obligar a comptabilitzar en l’exercici vigent (de fet, un problema comptable que ve de l’època del tripartit) per aplicar de facto una intervenció de l’autonomia sense acudir al 155 de la Constitució ni a la Guàrdia Civil, perquè saben que aquesta manca de liquiditat pot acabar provocant una rebel·lió interna dels ciutadans de Catalunya que es vegin perjudicats per la manca de liquiditat del govern d’Artur Mas (farmacèutics i funcionaris en primer lloc), en l’esperança que seran aquests qui, amb la seva protesta, faran descarrilar el procés independentista.

Més enllà que puguem estar d’acord amb aquest procés o puguem criticar-lo, el camí de l’ofec és, sens dubte, el més hàbil, però també el més immoral que pot adoptar un govern. Un camí que, en un país amb criteri, hauria de posar totes les forces polítiques de la comunitat autònoma del costat del govern d’aquesta comunitat, ja que, de seguir l’actual esquema de finançament de les autonomies, el Montoro de torn podrà aplicar l’ofec sempre que vulgui, no sols als sobiranistes sinó també a tots els qui, lluny de combregar amb la política del president Mas, poden haver d’exercir funcions de govern. És, doncs, poc intel·ligent veure com Francesc Rabell (Catalunya sí que es Pot) i la senyora Arrimadas (Ciutadans) aplaudeixen amb les orelles la jugada de Montoro, quan aquesta manera d’actuar podrà també aplicar-se-la a ells, si un dia guanyen les eleccions.

Dit això voldria acabar aquest article parlant d’una altra qüestió força més greu que la que acabo de tractar, perquè ens afecta a tots: el terrorisme de matriu islàmica. I ho voldria fer amb una citació que he pres de Rafael Jorba (La Vanguardia 24.11.15) sota el títol «Ni bonisme ni islamofòbia». Diu:

«Dues actituds contraposades s’han pogut observar entre nosaltres després de l’impacte emocional dels atemptats de París. El bonisme, que es resumeix en la idea que els gihadistes “no són musulmans”. “Bascos, sí; ETA, no”, es deia també fa anys a Espanya… Però aquells terroristes locals eren bascos i aquests terroristes globals són musulmans, i han de ser els mateixos europeus de confessió musulmana els que encapçalin la lluita per poder aïllar-los socialment.

»La segona deriva, molt més perversa, és la resposta en clau d’islamofòbia, és a dir, l’amalgama entre islam i terrorisme o, pitjor encara, entre terrorisme i immigració. Un tuit de Xavier García Albiol la resumeix: “Una semana después atentado París, aquí mi opinión: Uno de los grandes problemas de UE es el multiculturalismo. Principal causa no integración” (sic). En el pla estratègic, el discurs de l’odi és el pitjor antídot perquè alimenta els processos de radicalització. Però ho és també en el terreny de la civilitat. “ Il n’y a pas de bonheur dans la haine” (no hi ha felicitat en l’odi), constata un dels personatges de Camus a Les justes. Resumint: ni bonisme ni islamofòbia.»

Si contemplem el panorama que presenta la dreta espanyola, la novetat d’aquestes properes eleccions radica en el fet que aquesta reclamarà el vot per mitjà de dues formacions polítiques: el Partit Popular (PP) i Ciudadanos (C’s), que és, sembla, la nova estrella que brillarà al firmament del món liberal-conservador. El fet no és decebedor sinó atractiu, perquè ben al costat d’un PP que ja fa olor de ranci, podem observar un partit nou, il·lusionat, net (no ha exercit mai el poder i no ha tingut la possibilitat d’embrutar-se), que presenta un programa desinhibit i sense complexes.

No penso analitzar el programa amb detall que, sobretot en matèria lingüística, no puc compartir perquè, encara que posat damunt del paper sembla absolutament raonable, el cert és que, dut a la pràctica i tenint en compte la realitat sociològica del país, implicarà l’extinció en molt poc temps de les llengües diferents del castellà o espanyol. Però més enllà, dic, d’aquesta qüestió (que des del meu punt de vista és essencial), el programa de C’s conté tres propostes que voldria contemplar: una favorablement i dues de manera crítica. Favorablement, la proposta que fan de llei electoral; críticament, la supressió de les diputacions (sense matisos ni excepcions) i la que fa referència a l’Estat de les autonomies.

C’s proposa, en efecte, un canvi important de la llei electoral per aplicar el sistema alemany: “Propuesta 7. Proponemos acometer una reforma inspirada en el régimen electoral alemán lo que supone que la elección de los diputados se hará simultáneamente entre escaños unipersonales y listas proporcionales, disponiendo en consecuencia cada elector de dos votos, como en el Anexo III se explica con detalle”.

He de reconèixer que trobar aquesta proposta m’ha satisfet, perquè havia escoltat unes declaracions d’Albert Rivera dient que modificarien la llei per tal que el vot d’un senyor de El Hierro valgués el mateix que el d’un senyor de Barcelona, i ja em vaig veure de sobte que s’estava pensant en devaluar la sobrerepresentació del que ells qualifiquen com a “vot rural”, la qual cosa implicaria que Menorca quedaria absolutament despenjada de qualsevol decisió política important, no sols en les institucions de l’Estat, sinó també en les de la Comunitat autònoma (podríem aspirar, com a molt, a tenir un diputat per cada deu que corresponguin a Mallorca). Però si ens hem d’atendre a la proposta 7, referida a la llei electoral de l’Estat (se suposa que les eleccions autonòmiques haurien de regir per un sistema anàleg), l’elecció dels diputats (ja que el Senat seria suprimit, cosa que em sembla bé) es faria simultàniament entre escons unipersonals i llistes proporcionals desbloquejades, la qual cosa vol dir que cada elector disposaria de dos vots: a) La meitat dels diputats, és a dir cent setanta-cinc escons, s’assignarien a circumscripcions d’elecció unipersonal, definides geogràficament en funció de la població, que no podrien ser d’àmbit territorial superior al provincial. I b) La resta –cent setanta-cinc escons- s’assignarien a les llistes presentades pels partits en circumscripcions electorals d’àmbit nacional (les províncies?). Proposen també de fixar un mínim del 3% estatal per poder optar al repartiment proporcional, sens perjudici de permetre les coalicions electorals als partits d’àmbit territorial. I per últim, fan que els diputats elegits en els districtes uninominals s’integrin en la llista definitiva que correspongui a cada partit en el resultat final. Els que manquessin per completar-la serien elegits per l’ordre que figuraven a la llista presentada per cada partit..

Estem, per tant, davant d’una proposta de canvi substancial que afavoriria la participació ciutadana, en poder elegir diputats en districtes uninominals (que, al meu entendre, haurien de ser força més petits que la província, perquè d’altra manera Menorca tornaria a quedar despenjada) i alhora no es perdria el vot dels partits, ja que la meitat dels escons es cobririen per mitjà de les llistes que presentin aquests; llistes que, a diferència del sistema actual, estarien desbloquejades, de tal manera que s’hauria acabat la possibilitat de sortir elegit simplement perquè els líders em col·loquen ben situat a la llista.

Dit això, la proposta que, si no es matisa, em sembla molt perjudicial des del nostre punt de vista insular és la número 27: “Supresión de Diputaciones provinciales”. I em sembla perjudicial si no es contempla cap excepció, ja que, de dur-se a terme, implicaria la supressió dels consells insulars i, per tant, del Consell Insular de Menorca, que és la conquesta democràtica i representativa que, a les Balears, es va aconseguir bàsicament per la pressió que havien exercit els menorquins al llarg de tot el segle XX: des de la proposta del Dr. Llansó feta al Congrés dels Diputats l’any 1912 fins l’inici de la democràcia actual, que va reconèixer a les illes un sistema especial de governança, no sols administrativa sinó també política, ja que els consells participen del poder autonòmic, sobretot des de la reforma de l’Estatut de 2007, i seria lamentable que, en el futur, tornéssim altra cop als ajuntaments com a únics gestors de l’administració local.

Al programa de C’s hi ha també una darrera proposta que em preocupa: la referida a la Consolidació de l’Estat de les Autonomies. No tant perquè amb aquest vulguin posar fi a la possibilitat que Navarra pugui un dia integrar-se en el País Basc, ni perquè vulguin tancar definitivament la fase de constitució de l’organització territorial per iniciar el que ells denominen la de “la cooperació i la de la lleialtat”, sinó perquè quan parlen d’ “aclarir el model de distribució de competències”, no tenen en compte la pluralitat i diversitat de voluntats i anhels que es donen en els territoris que integren l’Espanya d’avui, sinó que, partint del concepte que tots som iguals i tots tenim els mateixos drets i deures –per a ells no hi ha cap diferència entre, per exemple, Múrcia i Catalunya-, creuen que la manera d’ “eliminar o reduir les fonts de la discòrdia associada als defectes tècnics, apreciats després de més de 30 anys, en la distribució de competències entre l’Administració Central i les Comunitats Autònomes plasmada en la Constitució”, és de crear un Estat amb unes comunitats autònomes uniformes, on la Constitució contempli un llistat de competències exclusives de l’Estat –les de l’art. 149 de la CE- i on es diferenciï clarament les que aquest assumeix íntegrament -funcions legislatives i executives- i aquelles sobre les quals només pot legislar, permetent l’execució a les comunitats autònomes; execució que, en tot cas, ha d’estar “sotmesa a la vigilància i control per part de l’Estat, a través, entre d’altres, de l’alta inspecció”. Això significa que C’s no sols mantén aspectes claus de l’actual sistema constitucional, sinó que exclou “la possibilitat de la transferència o delegació a les Comunitats de facultats que formen part de les competències que la Constitució atribueix a l’Estat –l’actual article 150.2-, transferència que, segons ells, ha estat, la causa de molts problemes.

Finalment, C’s creu que “en tot cas, l’Estat pot legislar amb eficàcia jurídica plena i directa quan ho cregui convenient per garantir: les condicions de vida equivalents a tot el territori nacional, el manteniment de la unitat jurídica i econòmica, o la igualtat bàsica dels espanyols en tot el territori nacional en relació a drets i deures”. Estem, per tant, davant una proposta que, diguin el que diguin, és neocentralista i uniformadora que satisfarà a molts espanyols (no ho dubto) però que no pot resoldre els problemes reals que té el país, principalment a Catalunya i al País Basc. Ni pot satisfer tampoc, encara que en una menor escala, comunitats com València i les Illes Balears.

No he vist ni llegit els dos llibres que fa un parell de dies s’han publicat a Itàlia per dos periodistes, Gianluigi Nuzzi i Emiliano Fitipaldi, intitulats respectivament “Via Crucis” i “Avarizia”, respecte dels quals els seus autors han assegurat que, a més d’incloure documentació reservada del Vaticà, treuen a la llum converses privades que el Papa hauria mantingut amb els seus assistents durant reunions fetes a la residència Santa Marta que algú hauria registrat il·legítimament. Una de les frases estrella que hauria dit el Papa és aquesta: “Si no podem custodiar el diner, que es veu, com podrem custodiar l’ànima dels fidels, que no es veu?”

És cert que podem estar davant unes denúncies interessades –siguin o no veraces-, però del que no hi ha dubte és que l’Església romana (i vull posar èmfasi en aquest adjectiu “romana”) està sent pedra d’escàndol per al món cristià, i ens evoca aquelles paraules de Jesús que recull l’evangeli de Mt 5:29: “Si l’ull dret t’és ocasió de pecat, arrenca-te’l i llença’l lluny de tu”.

Per què ho dic, això? No sols pel fet que la gendarmeria vaticana (per cert, que malament que sona això de la “gendarmeria vaticana”!) hagi detingut el sacerdot espanyol Lucio Àngel Vallejo Balda i la italiana Francesca Chaouqui per haver filtrat documents secrets, sinó per les denúncies que Fittipaldi ha fet al diari “La Repubblica” on explica com, el 2010, la major part dels diners que es va recollir amb l’Òbol de Sant Pere (la institució que gestiona les obres de caritat del Papa), va ser destinada a “despeses ordinàries i extraordinàries de dicasteris i institucions de la Cúria romana” i no als més necessitats. “El fons per a les obres missioneres –assegura Fittipaldi- comptava amb 139.000 euros, fruit de donacions, però en els últims dos anys només s’ha lliurat 17.000 euros a les missions” a què estaven destinats.

Val a dir que la Santa Seu ho negà, però el periodista ha rebatut la negació assegurant que “per mitjà de documents inèdits i d’una investigació minuciosa, detallo la riquesa del Vaticà, una sèrie d’escàndols financers de la Santa Seu que mai han estat explicats, i l’ús poc ètic dels diners per part d’alguns monsenyors”.

El periodista del setmanal “L’Espresso”, que assegura haver tingut accés a centenars de fonts i que ha criticat l’arrest de les dues persones a què he fet referència, explica també com dels comptes de la “Fundació Bambino Gesu”, creada per ajudar a l’hospital pediàtric que gestiona el Vaticà, han sortit els fons per reformar l’àtic (de 700 metres quadrats!) de l’exsecretari d’Estat, cardenal Tarciso Bertone, després de la seva jubilació; àtic que fa ridícul el pis de 370 metres quadrats que habita el cardenal Rouco a Madrid, valorat segons el diari “El País” en 1’7 milions d’euros.

Un altre avançament d’ “Avarízia” parla de com a l’IOR (Institut per a Obres de la Religió, és a dir a la banca vaticana) hi ha encara desenes de comptes corrents “sospitosos” (alguns a nom de papes morts, com Pau VI i Joan Pau I) de centenars de milers d’euros. I revela també com el patrimoni immobiliari del Vaticà, només a Roma, és d’uns 5.000 immobles, entre cases i locals, alhora que assegura que “ni ells mateixos saben quants són” a causa de la manca de registres, ni quants estan llogats per uns pocs euros.

Totes aquestes dades han estat manejades per auditors com “Ernst & Young” o “PricewaterhouseCoopers”, a qui el papa Francesc va encarregar l’elaboració d’informes sobre les finances vaticanes, informes que eren a l’abast dels membres de la Comissió investigadora dels organismes econòmics i administratius de la Santa Seu (COSEA) al qual pertanyien la senyora Chaouqui i el prevere Vallejo Balda. Per tant, no ens hauríem de sorprendre que fos certa la informació donada per Gianluigi Nuzzi quan assegura que, en unes converses privades que algú va enregistrar al Papa Francesc, aquest vagi dir la frase esmentada al començament d’aquest article: “Si no podem custodiar el diner, que es veu, com podrem custodiar l’ànima dels fidels, que no es veu?” És, sens dubte, una frase molt d’acord amb el tarannà del Papa.

Ara bé, si parlar del Vaticà és ja força complex per als periodistes que hi estan destacats pels seus respectius diaris (André Gide té una dura novel·la intitulada “Les caves du Vatican” publicada ‘any 1914), imagineu com en deu ser, de complicat fer-ho des de Menorca, on jo habito. Però tot i així m’atreveixo a opinar perquè, siguin o no prou exactes aquestes informacions, el cert és que estem davant una batalla campal que es desplega al si de la Cúria vaticana entre els qui volen mantenir com a immodificable l’aviciat statu quo ante i els qui, com el Papa Francesc (que ha decidit viure en un apartament de 54 metres quadrats tot renunciant als palaus vaticans), pugnen per una Església renovada, que sàpiga desfer-se dels lligams terrenals que la momifiquen i l’allunyen dels criteris evangèlics que està obligada a defensar.

Més proper al Vaticà del que ho estic jo hi està, sens dubte, el secretari de la Conferència Episcopal Italiana, Nunci Galantino, el qual, en unes declaracions fetes a la premsa, ha assegurat després d’entrevistar-se amb el Papa Francesc que no l’havia vist “particularment amargat” per la detenció del prevere espanyol i de la periodista italiana, tot assegurant que la fugida de documents “no és un desastre” sinó “un moment bell” en què “estan emergint les negativitats i fragilitats” de l’Església.

Quan el pecat surt, fa mal –assegura Galantino- però és un moment positiu; entre d’altres raons perquè la filtració de documents classificats es deu segurament al fet que “algú tem el procés de renovació del Papa Francesc”. “Crec –diu Galantino- que hi ha qui té por a una Església que comença a ser inatacable en alguns punts, que comença a ser més creïble també als ulls dels no creients, i això està fent perdre la raó a algú. Alguns atacs són injustificables”.

Potser ho veu també així el Papa, el qual, després de la filtració de documents confidencials referits al procés de reforma que ell ha endegat de les estructures financeres del Vaticà (procés que alguns, a Roma, titllen ja de “Vatileaks 2”), ha demanat que se seguís endavant “amb serenitat i determinació”, la qual cosa l’honora i ens dóna confiança als qui, al seu costat, creiem “in Unam, Sanctam, Catholicam et Apostolicam Ecclesiam”, que, a pesar de les interpretacions que s’han fet d’aquesta frase fonamental del “Credo”, no necessàriament ha de ser “romana”.

La dissolució del Parlament espanyol, la convocatòria d’eleccions generals per al 20 de desembre i el complex laberint català presenten un panorama que no deixa indiferent els analistes, per més que, si elevem la mirada enllà dels Pirineus, observem amb tant de temor com tristesa com, dia rere dia, el projecte europeu s’entenebreix per causa d’una extrema dreta cada cop més forta, esperonada bàsicament pel gran drama humà que representen els refugiats.

Diumenge passat hi va haver eleccions generals a Polònia, un país on, emmirallats en la política de Victor Orban a Hongria, ha donat la majoria d’escons a “Llei i Justícia”, l’ultradreta polonesa, que ha obtingut 232 escons d’una cambra de 460, que li permetran governar en solitari.

Aquests resultats impliquen que “Llei i Justícia”, un partit nacionalista i catòlic, podrà aplicar la seva agenda contra la immigració, contra l’euro i a favor de la indústria del carbó. No podrà, però, com era el seu objectiu, –és l’únic consol-, modificar la Constitució. Per a això necessitava una majoria qualificada de dos terços. Convé, però, saber que la seva intenció era que la Carta Magna augmentés el paper de l’Església en els afers públics, prohibís l’avortament, la fecundació in vitro i els matrimonis civils del mateix sexe. Alhora, la reforma hauria atorgat al president nous poders executius per governar per decret, dissoldre el Parlament i destituir càrrecs públics. També abolia la divisió de poders, perquè col·locava el Tribunal Constitucional i tota l’estructura judicial sota control del president.

Aquestes reformes no semblen possibles, i fins és dubtós que algunes de les promeses populistes que “Llei i Justícia” va llançar durant la campanya es duguin a terme. Cosa que no ens hauria de sorprendre perquè aquests comportaments no són nous tampoc a casa nostra, on sabem que el paper ho suporta tot i que els programes no són sinó una excusa per aconseguir vots, però no un compromís amb la ciutadania.

He de dir, però, que el que a mi, com a demòcrata i catòlic, em sobta és l’interès que tenen alguns partits europeus ultranacionalistes per augmentar el pes de l’Església en els afers públics. ¿Vol dir això que l’Església és una garantia de regressió? ¿Significa que l’Església pot esdevenir un mur –com els que ha aixecat Victor Orban- contra els emigrants sirians i aixequen també els jueus contra els palestins- en contra d’una de les principals obres de misericòrdia recordada pel papa Francesc reiteradament?

La paraula sempre profètica de Jesús, “era foraster i em vau acollir”, del judici final (Mt 25,35), sembla suggerir tot el contrari i ens empeny a trobar solucions, a donar una ajuda real als que pateixen persecució i són obligats a fugir de casa seva. Per això em demano: ¿és creïble que els polonesos i tants altres cristians europeus puguin pensar que un augment del pes de l’Església en els afers públics (contradient amb això les grans conquestes derivades de la Il·lustració) contribuirà a l’aixecament de fronteres i a edificar murs per així deixar d’atendre els emigrants, els exiliats, els qui demanin refugi en fugir dels desastres de la guerra? Més encara: ¿poden ficar-se dins un mateix sac (a no ser el de la regressió) qüestions com l’avortament, el matrimoni entre homosexuals i el drama dels refugiats?

Deixo aquí la pregunta, perquè no és aquesta la qüestió que vull tractar, preocupat com estic en observar la deriva ultranacionalista que, a Europa (en això presenta grans diferències amb el nacionalisme català, que no és d’ultradreta), es troba lligada a una ideologia dretana que, en alguns casos –Polònia n’és un- prescindeix fins i tot dels resultats econòmics obtinguts, que es tornen irrellevants davant l’allau del nacionalisme. Ho dic perquè, aquests darrers anys, a pesar de coincidir amb una crisi que ha devorat la riquesa de la UE, el producte interior brut polonès ha augmentat gairebé un 25%. El país, l’únic del club que no va entrar en recessió el 2008, gaudeix d’una taxa d’atur inferior al 10% (tot i que a costa d’una forta emigració) i pot presumir d’una altra raresa: tenir el deute públic sota control, gràcies en part al bon aprofitament dels fons europeus.

Tot i això, cap d’aquests èxits no ha seduït tant els polonesos com el discurs nostàlgic del partit de Jaroslaw Kaczynski, carregat de nacionalisme i euroescepticisme, que defensa alhora un Estat fort en temps de sobirania compartida, d’incerteses i de canvis. Això significa, per tant, que l’esdeveniment que, de manera més significativa, va decantar les empatades enquestes a favor del partit guanyador va ser la crisi de refugiats, que hem de lligar també al no a la integració europea, al no a l’euro i al no a la imposició de la UE a la proposta d’acollir més demandants d’asil que va fer Kaczynski, que aquesta vegada no serà primer ministre –ho serà una senyora que es diu Beata Szydlo-, tot i que mourà els fils des del partit.

I no estem davant d’un fenomen aïllat, perquè el baròmetre polonès augura tempestes a més països de la Unió on, elecció rere elecció, les dues grans famílies polítiques europees, artífexs del consens europeu des del final de la II Guerra Mundial, perden posicions en tots els punts d’Europa en benefici de formacions de nou encuny, sovint als extrems de l’espectre polític i amb tendències euroescèptiques.

D’altra banda, i potser això és també preocupant, l’antieuropeisme sembla que hagi deixat de ser un patrimoni de l’extrema dreta, com seria, per exemple, el cas de França, amb l’auge de Marine Le Pen, furibunda crítica de la integració europea, de l’euro i de la zona Schengen. Perquè a diferència de França, Polònia i Hongria (fins i tot, Finlàndia, Dimanarca, Alemanya i el Regne Unit, que tenen avui partits d’extrema dreta antieuropeus), aquest sentiment s’estén també a d’altres ideologies. De fet, a Grècia ha estat Syriza la que ha escombrat els conservadors amb propostes d’extrema esquerra, algunes molt contràries als organismes de direcció europea. I a Portugal, els partits socialistes i d’extrema esquerra (anticapitalista i antieuro) teixeixen aliances per governar i desallotjar els conservadors del primer ministre Pedro Passos Coelho.

Els arcs parlamentaris es presenten, doncs, més fragmentats que mai, el fenomen es retroalimenta i fa que els partits moderats endureixin el discurs per frenar l’avanç dels partits protesta, populistes o extremistes.

————-

N.B.- El totum revolutum que és JxS ha aconseguit certament dues coses a Catalunya. Una la cercava, l’altra no: la primera, comptar els vots de la gent que té darrere i descobrir que no compta amb el 51 per cent dels catalans; la segona, que, tot i obtenir una majoria absoluta d’escons, aquesta només s’assoleix amb els diputats de la CUP, la qual cosa fa pràcticament impossible l’elecció d’un president que procedeixi de Convergència, i, cas que acabin posant-se d’acord per elegir-ne un altre d’entre tots els diputats de la gran coalició, difícilment aquest podrà ordenar un programa de govern, perquè l’únic que els uneix és l’opció per la independència, que, ara per ara, sembla inassolible. No sols perquè no ho permet la Constitució espanyola, sinó perquè no té prou suport dels catalans. Suport que, al meu entendre, és tant o més definitiu que el que pugui dir la lletra d’un text constitucional que, dret o tort, bé o malament, acabaria cedint si la forma independentista a Catalunya fos realment majoritària.