Josep Maria Quintana

No només he estat jo el que he denunciat l’error de Jaume Matas a l’acte d’obertura de l’Ateneu. Molts altres també ho han dit tot puntualitzant al seu defensor –un jove membre de la Corporació municipal maonesa que està decidit a fer carrera política en el PP- que no és la llibertat d’expressió allò que critiquem del president, sinó l’oportunitat d’aquell tipus de discurs.

Ho raonava clarament l’expresident P.J.Bosch en el seu article de dissabte passat en el diari Menorca:

“…me sorprendió que el ponente de la apertura de curso fuera Jaume Matas, no tanto por la personalidad del president, con quien compartí agradablemente más de un acto ateneísta durante mi presidencia, como por la inminencia de la campaña electoral. Me inquietaba que el conferenciante cediera a la tentación de aprovecharse como así parece que sucedió. Y es que no se trata de un problema de libertad de expresión, que la hay en el Ateneo sin restricciones, sino de oportunidad. La apertura de curso es, tradicionalmente, un acto solemne, eminentemente intelectual, suprapartidista, abierto a toda la sociedad. Y así debería seguir siendo en el futuro, sin contaminaciones.”

D’això, doncs, es tractava. D’ací que m’hagi semblat magnífic l’acudit de Zaca que publicava diumenge passat el diari Menorca. Allò d’una imatge val més que cent paraules és en aquest cas veritat.

Quan m’anava a seure a escriure l’article d’avui, que no tenia altre objectiu que de fer saber que un bon amic meu, el doctor Pedro J. Bosch, havia publicat un bloc a internet, em trobo amb un correu del meu fill que em diu: Has vist el bloc d’en Perejaume? Encara que una mica preocupat pel funcionament d’internet, el doctor Bosch està decidit a publicar les seves reflexions en un bloc personal que ben segur tindrà interès. La seva ironia, el seu humor, els seu compromís amb la realitat del nostre país (i ben segur que algunes -inevitables- referències al Barça i als seus cans, Allen i Tronya) ompliran aquesta cosa que sembla que no ocupa lloc -Internet- però que té efectes secundaris.

La blogosfera menorquina se n’ha d’alegrar. Hi connectareu prement aquest punt.

El dirigent de Batasuna Fernando Barrena va afirmar despús-ahir que no té dades que li permetin afirmar, com ja s’està especulant en la majoria dels mitjans de comunicació, que el robatori d’armes a França hagi estat una acció d’ETA. I va dir també que “les regles de joc de les quals parlen Zapatero o Rubalcaba no són en absolut les de l’esquerra abertzale”. “Aquest país només necessita una gran regla del joc i és democràcia perquè la voluntat de la ciutadania basca pugui ser expressada i escrupolosament respectada per Madrid i per París”, va afegir.

Pel que fa a la primera afirmació, doncs bé, és clar que no sabrem que el robatori el va fer ETA mentre la banda no ho confessi o la policia ho pugui demostrar, però tots els indicis apunten en aquesta direcció.

El problema greu no és aquest, el problema radica en la segona de les afirmacions, ja que, si la llegiu bé, veureu que l’única regla de joc que demana és la de l’autodeterminació. I aquesta l’exigeix front a Espanya i França, perquè en ambdós costats de la frontera tenim el País Basc. I això, avui per avui -í en molt de temps- és absolutament impossible.

Espanya, amb la constitució a la mà, no es pot permetre d’altres consultes que les que s’hi ajustin, i evidentment no hi cap la que permeti als bascs sols decidir sobre el seu futur polític fora del marc constitucional.

I pel que fa a França, us asseguro que l’estat francès ni tan sols pot prendre’s en consideració aquest deliri.

Al govern de Rodríguez Zapatero les coses se li han complicat una mica. Ficat de ple en el procés de negociació amb ETA (les característiques del qual desconeixem), el president del Tribunal Suprem (TS), Francisco José Hernando, se suposa que amb el suport del sector conservador, majoritari en la judicadura, va posar en marxa una sèrie de registres a les herriko-tavernes del País Basc que forçosament havien de posar pals a les rodes del govern.

Jo no tinc proves de res, però posaria la mà al foc que el robatori de pistoles que va tenir lloc fa uns dies a França ha estat una resposta a aquest fet. Això en el millor dels casos, perquè si es tracta d’una acció d’una facció incontrolada de la banda o bé un abandó de la treva per part d’aquesta, aleshores encara pitjor.

Despús-ahir, per si la llenya que tirava al foc el PP no era ja suficient, Hernando (un home pròxim a Aznar, com el fiscal Conde Pumpido ho és de ZP), va posar com exemple d’eficàcia judicial contra ETA els resultats dels registres de les herriko tavernes de Batasuna. Hernando va dir que en aquests locals ha aparegut material “molt més convincent” del nexe entre ETA i Batasuna. I afegí que la iniciativa del Suprem ha servit per a proporcionar noves dades a favor de la idea que “ETA i Batasuna són la mateixa cosa en un camp polític i en un camp terrorista”.

Davant el revés, ZP ha volgut mostrar fermesa dient una d’aquestes frases seves que diu lentament, com per a posar-hi èmfasi, però que realment no diuen res: “l’acció tindrà conseqüències”, ha afirmat. Però quines conseqüències? Ha demanat tot d’una Acebes, i a la pregunta ha seguit el silenci, perquè òbviament el president no sap –ni pot saber- què ha de fer.

Veient com avança el procés, em confesso pessimista, perquè aquesta mena d’accions sempre paralegals, sempre en el llindar del que és lícit i possible, que ha de fer tot govern per a tractar de resoldre els casos de terrorisme endèmic amb suport popular i de clares connotacions polítiques, com és el d’ETA (com era també –tot i les diferències, que hi són – el del IRA a Irlanda), implica molts alts i baixos, i pot esdevenir gairebé impossible si el govern que ha de dur a terme la tasca no té el suport unànime (o gairebé) del parlament.

A Espanya això no s’ha aconseguit, i el PP, adduint arguments que moltes vegades tenen la seva lògica, aprofita, les dificultats o fins i tot els errors del govern per desgastar-lo. Aquest és el seu objectiu principal.

Certament que el PP podrà tenir les seves raons (apart de les de voler assolir el poder per damunt de tot), però el que no valora és que, amb els seus arguments i la seva política, mai no resoldrà el problema basc, perquè aquest té dos components indiscutibles: el criminal i el polític. Ves a saber si el primer el resoldria a base d’accions policials, però el segon mai no aconseguiria resoldre’l a base de força. I m’agradaria anar equivocat, però no ho crec.
(28.10.06)

“Encara que a mi m’agrada el meu treball, la Constitució no em permet concórrer a un tercer mandat consecutiu”, va explicar Putin a un dels seus entrevistadors anònims. “Fins i tot havent perdut els poders i les possibilitats del poder presidencial i sense doblegar la llei bàsica segons els meus interessos personals, jo seré capaç de retenir el més important que una persona que es dedica a la política ha d’apreciar: la confiança de vostès. I usant-la, vostès i jo serem capaços d’exercir influència en la vida del nostre país i garantir el seu desenvolupament”, va afirmar.

Aquestes paraules de Putin, un president que no es podrà presentar a les properes eleccions que tinguin lloc a Rússia són d’allò més inquietants. Què vol dir quan manifesta que “jo seré capaç de retenir el més important que una persona que es dedica a la política ha d’apreciar: la confiança de vostès”? Què vol donar a entendre quan, tot referint-se a la confiança que el poble rus, segons ell, li ha demostrat i assegura que “usant-la, vostès i jo serem capaços d’exercir influència en la vida del nostre país i garantir el seu desenvolupament”?

Certament que Putin ha tornat a Rússia la confiança en ella mateixa i l’ha reintegrada en el lloc que sempre havia ocupat entre els grans. Però també és cert que, dia rere dia, observem en aquell gran país dèficits democràtics que fan por, fets greus –com l’assassinat de periodistes opositors- que resten impunes, màfies que aconsegueixen campar a l’ample i fer-se amb gran ressorts de poder econòmic, detencions irregulars d’opositors… Rússia és, certament, un gegant que mai no ha sabut (o pogut) esdevenir un país normal, on la gent, de manera lliure i plena exerceix la democràcia tal com l’entenem a la resta de països occidentals.

L’hermetisme del poder mai no s’ha obert plenament, ni tampoc ha permès –tot i les eleccions periòdiques- una democràcia clara i neta, una democràcia tal com nosaltres l’entenem. D’ací que jo, sense entendre exactament què vol dir amb aquestes paraules tan críptiques, tan enigmàtiques sento una mica de por, por a que Putin vulgui dir de manera obscura allò que jo crec que vol dir realment.

Cada cop que Tomeu Gili i jo ens trobem plegats per dinar, l’àpat es trasllada sempre a París i, més exactament, al Quartier Latin, en un cafè imaginari vora la basílica de Saint Germain de Près. Allí on Picasso es desplaçà cap al 1935. En aquella ocasió, Picasso es fixà primer en Les Deux Magots, després en el Flore. A partir d’aleshores, el qui tenia la sort d’habitar en aquest indret, tenia també la impressió de viure amb les finestres obertes al món. En realitat calia, només, que les obrís sobre aquests dos cafès del bulevard.

Tots aquests anys d’entreguerres s’admetia comunament que França era el centre del món literari i artístic i que París era, sens dubte, el centre d’aquest centre. Al Flore o a Les Deux Magots, un poeta o un pintor ja coneguts (com André Breton o Pablo Picasso) podien provocar una manifestació –ha escrit Lottman (de qui, per cert, també hem parlat)-; la seva aparició estava envoltada de certa solemnitat. Picasso arribava, passava per la cerveseria Lipp, cercava algun rostre familiar a Les Deux Magots, i es detenia més temps en el Flore, en una taula amiga en la qual s’havien instal·lat Paul Eluard, Christian Zervos o Braque. Fou a Les Deux Magots on Eluard presentà a Picasso Dora Mar, principal influència femenina en la seva vida durant aquests anys. I quan arribava l’hora de dinar o de sopar, Picasso creuava el bulevar per a seure a la cerveseria Lipp entre diputats, algun ministre, advocats cèlebres, membres de l’Acadèmia francesa, estrelles del teatre o del cinema i els seus companys en el camp de l’art i de la literatura.

Tomeu Gili té (moi pas) la sort d’haver viscut realment a París, en aquesta ciutat que nosaltres dos (potser som ja els darrers!) entenem encara en clau literària, i per on jo m’hi passejo cada cop que puc, encara que això succeeix molt (massa) de tard en tard.

Tomeu Gili feia poc que havia arribat de París, i aquest cop es trobava exultant. Havia caminat vora el Sena (“Toi, Seine, tu n’as rien. Deux quais, et voilà tout…”), havia entrat a les llibreries de referència, havia comprat un cop més Les mots de Jean Paul Sartre, i havia assistit a una sessió de la Comédie Française, on va veure un drama de Corneille. Encara que en veu baixa, em confessà que aquella llarga rastellera d’alexandrins parlant de “l’honneur” el van cansar una mica. Però “Hélas! –em digué de sobte el meu amic- ¿Com podia aixecar-me i partir si al meu costat s’asseia ni menys ni menys que la Fanny Ardant?” “Assez, assez!”, era l’únic que a mi em venia a la boca. I a partir d’aquella confidència, el dinar se’ns féu cada cop més llangorós i París es tornà exclusivament oníric. Per sort, hi restava una mica de champagne a les copes i, després de brindar per l’amour, el nostre après-midi s’allargassà delicadament mirant el mar i esdevingué una sonata de tardor. I mentre contemplàvem “les nuages chassés par la brise”, als dos ens va semblar que escoltàvem com Verlaine recitava delicadament “les sanglots longs / des violons / de l’automne / blessent mon cœur / d’une langueur / monotone.”

Quan en l’exercici de la meva professió qualifico els documents notarials que em presenten al Registre de la Propietat per a inscriure, em trobo sovint amb testaments que contenen clàusules ben estranyes, fruit sovint del caprici del testador. Avui, tret de testaments molt antics (o potser no tant) trobem ja rarament aquelles declaracions tan solemnes de pertànyer el testador a la religió catòlica i d’ordenar que els hereus l’enterrin d’acord amb els ritus de l’Església, i que es diguin misses en sufragi de la seva ànima, etc. etc., declaracions, dic, que són cada dia més escasses, i que tampoc no suggereixen els notaris, a diferència del que succeïa en temps antic.

Avui, però, tot llegint les clàusules testamentàries d’una disposició d’última voluntat per a comprovar si l’acceptació d’herència s’havia fet de manera correcta, m’he trobat amb una sorpresa que m’ha fet riure intensament. El testador ordenava solemnement que, després de mort, sobre la seva tomba se li posés una làpida que digués aquestes paraules: “I així i tot va viure la mar de bé”. No sabria qualificar el fet, però m’ha semblat d’allò més original.

Dissabte vespre vaig ser a l’acte d’obertura de curs de l’Ateneu de Maó, una institució que estimo i a la qual vaig dedicar molts anys de la meva vida, primer com a vocal de la junta de Guillem d’Olives i després com a president.

Tots sabem que l’acte d’obertura de curs és el més solemne de l’any i comporta sempre la dita “lliçó inaugural” que s’encarrega a alguna persona que hagi destacat en alguna branca del saber. I entre les moltes branques del saber hi ha la ciència política, d’ací que no ens hagi de semblar estrany que en determinades ocasions ocupi la càtedra (perquè es diu així, càtedra) algun polític. En recordo dos molt destacats durant el meu mandat a l’Ateneu: l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas, i l’exdiputat, exministre i exambaixador d’Espanya, José María de Areilza.

Tampoc no és estrany que, amb motiu de l’obertura de curs, es convidi alguna autoritat de l’estat o de la comunitat autònoma per a presidir l’acte (perquè les locals, i en concret l’alcalde de Maó i el president del Consell sempre hi són presents). Sense anar més lluny, quan va venir Tarradellas recordo que va presidir l’acte el ministre de Cultura del govern d’Aldolfo Suárez, senyor Íñigo Cavero. I quan va fer la lliçó inaugural Areilza, crec que va presidir l’acte Gabriel Cañellas, aleshores president de la nostra Comunitat autònoma. En tots aquests casos, els polítics presidien, donaven la paraula als qui havien d’intervenir (normalment el president de l’Ateneu, les autoritats locals i, òbviament, al qui havia de fer la lliçó inaugural) i després tancava l’acte amb unes paraules dites ad hoc.

Més estrany és, en canvi, que, per a pronunciar la lliçó inaugural d’un curs acadèmic, es convidi un polític en actiu, i encara ho és més que es triï el líder d’una formació política, estigui aquest en el poder o lideri l’oposició. Entre altres coses perquè l’ateneu és una institució apolítica i aconfessional. I si bé té sempre la tribuna oberta a tothom que tingui alguna cosa a dir en qualsevol dels camps de la vida intel·lectual (i també en el polític), és evident que, en un acte tan significat com el de l’obertura de curs, en un acte tan significatiu com el de la “lliçó inaugural”, s’ha de ser extremadament caut a l’hora d’elegir la persona que es convida.

Dic tot això perquè no deixava de ser compromès convidar al líder d’un partit –el que governa les Illes Balears- no per a presidir l’acte (que això seria del tot natural), sinó per a pronunciar la lliçó inaugural del curs acadèmic (acte on només hi ha discursos però mai diàleg entre el ponent i el públic que assisteix a la conferència). Diguem, però, que tampoc no era impossible que la cosa sortís bé, perquè el ponent –en el nostre cas Jaume Matas- no era només el líder d’un partit, sinó també el president de la nostra Comunitat autònoma, i era d’esperar que sabés mantenir incòlume la dignitat del càrrec en un acte com el que havíem de viure el passat dissabte.

He de dir que la conferència començà fent gala d’aquest caràcter institucional que els ateneistes esperàvem: el president s’elevà a l’Olimp i, en un llenguatge extremadament atractiu i culte, ens introduí en el món clàssic per a parlar després de la seva concepció de l’Estat. Si Jaume Matas hagués sabut mantenir el to i el nivell de la primera part de la conferència potser ens hauríem trobat davant una lliçó autènticament magistral, més pròpia d’un pensador polític que d’un polític en actiu. Però molt aviat vam veure que el pensador, el teòric de l’Estat de dret, l’Habermas que cità molt pròpiament, o el Max Weber a qui també va al·ludir en justificar el monopoli de l’Estat en l’ús de la força, ràpidament es diluïen, i el president de la Comunitat autònoma –el mandatari que ens representava a tots- oblidava quina era la tribuna que ocupava i què esperàvem d’ell els ateneistes (no així els militants del seu partit que, tan esquius ordinàriament del que és el món intel·lectual, omplien, però, la sala d’actes el passat dissabte). Jaume Matas, oblidant, dic, la condició de president, es posà ben aviat el mono de feina i es transformà en el que ell és realment: un líder de partit, o encara més exactament: un líder de partit que es troba ja en plena campanya electoral i que, per això mateix, no pot deixar perdre cap ocasió de fer política de partit, de tal manera que allò que havia començat d’una manera brillant i adequada, es transformà finalment en un autèntic míting electoral que va deixar satisfeta la nombrosa colònia de “peperos” però que ens deixà als ateneistes amb un pam de nas.

Flanquejat per la presidenta del Consell i per l’alcalde de Maó (ambdós convidats de pedra en un acte on, per cortesia, tots –també ells- estaven condemnats a aplaudir), Jaume Matas va perdre els papers. Hauria pogut restar a l’Olimp (encara més: havia d’haver restat a l’Olimp!) però va preferir de baixar a la plaça pública, tot oblidant on era i quina era la naturalesa de l’acte on se l’havia convidat a intervenir.

Hi ha acord a la premsa que el debat entre els tres candidats socialistes francesos a assolir la candidatura a la presidència de França pel Partit socialista ha tingut quatre resultats visibles: Ha deixat fora de joc Laurent Fabius, ha ressaltat la figura de Strauss-Kahn, ha consolidat la posició de Ségolène Royal i, per damunt de tot, ha fet créixer les possibilitat dels socialistes.

L’aposta del PSF era valenta perquè hi havia el perill que els tres candidats es fessin sang. Però no, no se n’han fet (també és cert que l’estructura del debat per televisió estava molt controlada). Ben al contrari, entre tots han contribuït a consolidar la candidatura socialista.

També hi ha acord (si més no a la premsa que he llegit) que Ségolèn Royal ha resistit més del que tothom es pensava. És clar que Strauss-Kahn és un candidat més sòlid si tenim en compte els coneixements d’economia, però la Ségo no és la “nena bleda” que alguns malintencionats pressuposaven. “PS, le pari reussi” (“Partit Socialista, l’aposta ha sortit bé”) deia un editorial de Le Monde del passat dia 18. I això és cert.

Tenia, doncs, raó François Hollande quan, en anunciar el debat, deia: ” On n’est pas dans la confrontation, on est dans le débat démocratique” (“No es tracta de confrontació, es tracta de debat democràtic”). I quan allò que es cerca és realment el debat democràtic, els resultats sempre són bons. Quina diferència amb aquella aposta del PSOE per les primàries! En aquella ocasió no es cercava el vertader debat democràtic sinó que es tractava d’una paròdia de debat que, en no sortir tal com preveia (i volia) la direcció del partit, comportà una crisi que va costar Déu i ajut poder-la superar. L’aposta dels socialistes francesos pel debat intern és una altra cosa.