Grècia o el desvetllament de les dues Europes

by

El tractat de Versalles, signat per França i Alemanya el 1919, declarava que aquesta era la responsable de la guerra que havia enfrontat els europeus de 1914 a 1918, i que per això mateix estava obligada a pagar, en concepte de reparacions, 132.000 milions de dòlars. A més, Alemanya va haver de cedir Alsàcia i Lorena a la República Francesa. Paral·lelament, els francesos reivindicaren el Sarre, adduint que fins el 1815 aquest territori havia format part de França. La Societat de Nacions decidí aleshores governar el Sarre durant 15 anys per mitjà d’una comissió. En aquest període s’establia la unió duanera amb França i, a més, aquesta es convertia en la propietària de totes les mines de la regió.

Val a dir que els alemanys (incloent-hi els socialdemòcrates) no van acceptar mai el tractat de Versalles, que tots definien com un “Diktat” dels aliats (allò que els espanyols en deien un “Trágala”. Els britànics i nord-americans eren favorables a una política de conciliació, conscient que Alemanya seria incapaç de pagar les reparacions. Però els francesos es mostraren inflexibles i no acceptaren la declaració d’insolvència que el govern alemany presentà el juliol de 1922. La voluntat de cobrar les reparacions va dur els francesos a ocupar militarment el Ruhr pel gener de 1923. La població alemanya d’aquest territori va respondre amb la resistència passiva i mitjançant vagues, amb el suport del govern del país. França va respondre amb l’acomiadament de 145.000 obrers alemanys i la contractació de treballadors belgues i francesos. La inflació, però col·lapsà la República alemanya de Weimar i comprometé la seva política de suport al Ruhr.

images-1

L’any 1924, el pla Dawes comportà l’evacuació francesa del Ruhr i una política de préstecs a Alemanya per pagar les reparacions compromeses, però Alemanya seguia mantenint el seu deute exterior i el seu desmembrament territorial. Què va succeir aleshores? Doncs que el nazisme captà hàbilment l’orgull nacional ferit, i el seu ascens demostrà la fragilitat de la pau i va posar de manifest tot el que, en aquesta, era fictici.

Winston Churchill, a les seves “Memòries” va escriure que “les clàusules econòmiques del tractat eren malignes i absurdes fins al punt que les convertia en inútils”. En definitiva, que l’intent d’escanyar Alemanya va fer que la pau d’entreguerres (1918-1940) no fos sinó una falsa pau, que Alemanya no complís amb els seus compromisos, que s’exalcés la ideologia nazi per mor de l’orgull nacional ferit i que Europa es veiés abocada a una nova guerra que, aquest cop, es va estendre a tot el món.

Quan dilluns passat a Brussel·les la cancellera alemanya, Angela Merkel, desgranava davant la premsa les línies del costós acord a què es va arribar amb el primer ministre hel·lè, Alexis Tsipras, per negociar un tercer rescat financer a Grècia, els periodistes li van plantejar si l’acord tenia reminiscències amb el tractat de Versalles del 1919, pel qual els aliats vencedors van imposar, com hem vist, el pagament de duríssimes reparacions a l’Alemanya, derrotada a la Primera Guerra Mundial. Aleshores, la cancellera va sortir d’estudi dient: “No participo en comparacions històriques”, però la comparació ja estava feta. I ben feta.

En realitat, són molts els intel·lectuals europeus que han criticat la posició alemanya en aquesta negociació. La corresponsal de La Vanguardia a Berlín transcrivia diumenge passat les declaracions que el filòsof i sociòleg alemany Jürgen Habermas, un dels intel·lectuals més rellevants en qüestions d’integració europea, va fer des de les pàgines del diari britànic The Guardian. “Em temo que el Govern alemany, inclòs el seu soci socialdemòcrata, ha dilapidat en una nit tot el capital polític que una millor Alemanya havia acumulat en mig segle”. A parer, doncs, de l’octogenari Habermas, els anteriors executius germànics haurien demostrat “més sensibilitat política i una mentalitat postnacional”.

images

Jean-Christophe Cambadélis, secretari del Partit Socialista francès i estret col·laborador del president Hollande, va escriure també aquesta setmana una carta oberta als alemanys, en què els cridava a repensar el lloc d’Alemanya a Europa. Encapçalada amb un mein lieber Freund (benvolgut amic meu), Cambadélis no evocava el tractat de Versalles de 1919 sinó moments històrics posteriors a la Segona Guerra Mundial, com el suport que el govern francès va donar a la reconstrucció d’Alemanya, el pla Marshall dels Estats Units del 1947, l’acord de Londres del 1953, que va retallar (per impagable) el deute germànic, i el suport a la reunificació després de la caiguda del mur de Berlín, el 1989. I acabava argumentant que “Berlín hauria de recordar aquesta lliçó d’història, de la mateixa manera que està donant a Atenes una lliçó de com s’ha de tenir la casa en ordre”.

Del mateix tenor són les declaracions que ha fet l’historiador, antropòleg i demògraf francès Emmanuel Todd al diari Le Soir, el qual ens parla d’una Europa controlada per Alemanya i pels seus satèl·lits (els països bàltics, Polònia…), que ha esdevingut un sistema jeràrquic, autoritari i “austericida”. Todd creu que Europa va camí d’escindir-se per la meitat, perquè més enllà del que diuen els governs, creu que els italians, els espanyols, els portuguesos… i potser fins i tot els anglesos senten una gran simpatia per Tsipras. S’està produint, doncs, una rasa que més aviat separa el nord del sud que l’esquerra de la dreta.

En opinió de Todd, sembla que novament estiguin a punt d’aparèixer els límits de l’Imperi romà. Els països vertaderament influenciats per l’universalisme romà (el meu Nicolau Maria Rubió diria “llatí”) estan a favor d’una Europa raonable, és a dir, d’una Europa on la sensibilitat no és autoritària ni masoquista, i ha comprès que els plans d’austeritat són autodestructors i suïcides. I enfrontada a aquesta Europa llatina tenim una altra Europa centrada en el món luterà –comú a dos terços d’Alemanya, a dos països bàltics, als països escandinaus i també a una Polònia catòlica, però que mai no va pertànyer a l’Imperi romà.

Naturalment que Todd –sempre provocador- es demana pel paper de França en aquest repartiment, i observa que també al seu país s’ha produït una divisió. Hi ha, diu, la vella França “maurrasiana” (es refereix a la marcada per l’escriptor i polític ultradretà i antisemita Charles Maurras), reconvertida en una França socialista, descentralitzadora, europeista i germanòfila, que bloqueja el sistema. Però hi ha també una França profunda que és al costat de l’Europa del sud. D’alguna manera, doncs, França no juga el seu paper, i fins ara, el president Hollande es limita a fer de “poli bo” quan la Merkel fa de “poli dolent”. Arribarà, però, el moment de la veritat per a Hollande, perquè si ell deixa caure els grecs, se situarà dins la Història al costat dels socialistes que van votar els plens poders en favor del mariscal Pétain. Per tant, si França permet que els grecs siguin massacrats d’una manera o altra amb la seva complicitat o la seva col·laboració, aleshores sabrem que és la França de Pétain la que és al poder.

Duríssimes paraules –les dels intel·lectuals citats- que demostren la crisi profunda en què es troba Europa. En definitiva, que Grècia pot ser el nostre taló d’Aquil·les si no som capaços de rellegir la història i actuem en conseqüència.

Advertisements

%d bloggers like this: