Josep Maria Quintana

En un article publicat fa uns quinze anys, Lluís Foix citava un comentari de Claudio Magris a l’obra de Max Weber La política com a professió, en la qual es distingeixen dues formes fonamentals de l’acció política, inspirades respectivament en l’ètica de la convicció i l’ètica de la responsabilitat.

Els que segueixen l’ètica de la convicció actuen obeint fins al fons únicament els seus propis principis sense pertorbar-se per les conseqüències de les seves decisions. L’ètica de la responsabilitat pensa, en canvi, no sols en la puresa dels seus valors, sinó també i sobretot en les conseqüències dels seus actes.

I Foix afegia que, segurament, Weber se sorprendria en comprovar l’escassa responsabilitat dels nostres polítics que no mesuren l’abast de les decisions que prenen en funció de les seves conviccions sense tenir en compte els efectes que produeixen en la societat.

Res no ve més a tomb per explicar el moment polític que estem vivint aquests dies després de l’acord a què van arribar polítics pertanyents a diferents ideologies (algunes de les quals francament contraposades), per elegir Francina Armengol per ocupar la presidència del Congrés dels Diputats, però quan més bé podrem comprovar per quina classe d’ètica es regeixen els polítics serà en el moment en què hagin de decidir si confien la direcció del Govern a Pedro Sánchez (a partir dels acords a què hauran arribat), ja que els punts de partida i les conviccions, són en alguns casos, com ja he dit, contraposats.

Ja fa temps que Pedro Sánchez ve renunciant a l’ètica de les conviccions per assumir la de la responsabilitat. Primer va acceptar formar un govern amb Pablo Iglesias i el seu equip després d’haver afirmat que, de fer-ho, no podria dormir tranquil. Més tard va decidir els indults als condemnats en el “procés” després d’haver afirmat que mai no els indultaria, i va prosseguir la seva marxa eliminant del Codi penal el delicte de sedició per aconseguir pacificar la situació catalana, i cal dir que amb força èxit, perquè no sols ha desinflat el globus independentista que, al 2017 va estar a punt d’esclatar, sinó que ha aconseguit que el seu partit obtingués 19 diputats en aquella comunitat mentre els dos partits independentistes (Esquerra i Junts) només en sumaven 14, i la CUP no n’obtenia cap.

Sens dubte, des de l’oposició conservadora, no s’han escatimat les crítiques a aquesta política, titllant al president de “vendepatrias” i en algun cas, fins i tot de “traïdor”. Tanmateix he de dir que aquesta crítica radical i gens mesurada és la més fàcil de fer, quan potser el que ha empès a Pedro Sánchez a actuar com ho ha fet hagi estat, precisament, d’haver adoptat l’ètica de la responsabilitat.

Respecte d’això, jo recordaria a Felipe González i a alguns vells socialistes (que, sens dubte, no ha estat tan durs en les seves crítiques a Pedro Sánchez com la gent del PP i Vox, però Déu n’hi do, el que han arribat a dir!), que, al seu moment, també ells van optar per l’ètica de la responsabilitat quan van empènyer el PSOE a renunciar al marxisme i, anys més tard, a votar en favor de l’entrada d’Espanya a l’OTAN. En efecte, no crec que, en prendre aquelles decisions (la primera va implicar fins i tot la dimissió de Felipe González  i un congrés extraordinari del partit), ho fessin en funció dels seus interessos personals, sinó basant-se en l’ètica de la responsabilitat que els va dur a canviar les velles doctrines, deixar de costat les seves conviccions i posar en moviment les energies socials que van impulsar la modernització del nostre país.

A nivell teòric, també va abordar aquesta qüestió Raymond Aron, un dels intel·lectuals conservadors més influents en el govern de França a la segona meitat del segle XX, en afirmar que la divisió entre les dues ètiques potser no és tan clara com alguns creuen perquè “no hi ha moral de la responsabilitat que no estigui inspirada en conviccions”.

Sigui com vulgui, la veritat és que el pacte —qualsevol pacte polític i, sens dubte el que poden dur a terme el PSOE amb els independentistes catalans (a més de Sumar, PNB, Bildu i BNG) no pot emparar-se tan sols en l’ètica del convenciment, ja que, sense renunciar a cap dels postulats que uns consideren indispensables mentre d’altres els titllen d’inassolibles, el pacte no podria donar-se, però no necessàriament aquestes renúncies, que sens dubte poden contradir els principis amb els quals aquests partits es van presentar a les eleccions, han de ser una traïció ni una manera espúria d’aconseguir el poder, com afirmaran segurament, si l’acord arriba, els portaveus de la bancada de la dreta, perquè no hi ha dubte que també poden ser una mostra d’haver optat per l’ètica de la responsabilitat després d’haver arribat al convenciment que l’altra alternativa política podria ser pitjor per al nostre país.

Dit això i acudint novament a Max Weber, penso no obstant que no hauríem de frivolitzar en l’anàlisi d’aquests dos tipus d’ètica, que fàcilment poden convertir-se en un clixé, ja que el pensador alemany traça molt sàviament el contrast entre tots dos, i una lectura atenta basta per posar en dubte aquest clixé. Diu Weber a La política com a vocació: “No és que l’ètica de la convicció sigui idèntica a la falta de responsabilitat o l’ètica de la responsabilitat a la falta de convicció. No es tracta en absolut d’això”, i menys encara treu conclusions que puguin oferir-se als uns i els altres com a recepta, ja que “no es pot prescriure a ningú si cal actuar segons l’ètica de la convicció o segons l’ètica de la responsabilitat, ni dir-li quan [s’ha d’actuar] segons una i quan segons l’altra.” Weber no creu, doncs, que estiguem davant una ètica bona i una altra dolenta, per dir-ho així, ni dona per descomptat la superioritat d’una sobre l’altra.

A més, ens prevé d’un possible error d’interpretació quan confonem l’ètica de la responsabilitat amb l’ètica de l’èxit. La política és, en un cert sentit, l’art del possible (d’aquí l’ètica de la responsabilitat), però no és tan sols la cerca del “èxit” el que la justifica. “Personalment —escriu Weber— per res del món voldria que la nació s’apartés del reconeixement que els actes no sols tenen ‘valor pel seu èxit’ (o resultats), sinó que també són valuosos per la convicció que encarnen”.

No és fàcil, doncs, dirimir sobre la bondat en el cas concret d’un comportament basat en l’ètica de la convicció o de la responsabilitat. I no obstant això, l’home ha de decidir, i ha de fer-lo honestament. Al cap i a la fi, Weber és un pluralista axiològic que contempla el conflicte de valors com l’ordit fonamental de l’experiència humana. Com ell diu molt bé, “la vida no coneix sinó aquesta eterna lluita entre déus”, i és impossible unificar els punts de vista que poden tenir-se sobre la vida. El xoc entre les dues orientacions de valor que representen l’ètica de la responsabilitat i l’ètica de la convicció és, per tant, una manifestació més d’aquest pluralisme agònic traslladat a la vida política.

Sens dubte, en els dies que estem a punt de viure, tindrem l’oportunitat de contemplar com es desenvolupa aquesta lluita i de valorar quin ha estat el comportament dels qui, aliens a ella, haurem de sofrir (i acceptar, ni que sigui críticament) les conseqüències dels seus resultats.

Recordo que el meu sogre, el doctor Mateu Seguí Mercadal, quan era director del diari “Menorca”, va mantenir, juntament amb un grup d’empresaris de la incipient indústria turística de la nostra illa, una reunió amb el ministre del ram, Alfredo Sánchez Bella. Hi havia en el món empresarial un gran interès per potenciar el turisme a Menorca que, a diferència del que havia succeït a les illes de Mallorca i Eivissa, s’havia mantingut aliena al procés i, per tant, a la riquesa que aquest comportava.

Encara que ningú no preveia aleshores que el turisme podia arribar a ser un problema de massificació, van demanar al ministre què es podia fer perquè el procés que per aquells anys s’iniciava es pogués contenir en un turisme selecte i de qualitat. La resposta del ministre, segons em va explicar el doctor Seguí, va ser tan sincera com demolidora (a més de cínica, ja que provenia del responsable màxim de la política turística de país). En el món del turisme —va dir— són els rics els que descobreixen els llocs paradisíacs i opten per establir-hi el seu negoci. Aquest, però, quan es desplega amb èxit, atrau tota casta de gent fins que es produeix una massificació que fa que el lloc deixi de ser atractiu per al turisme de qualitat, que marxa a cercar un lloc nou per reiniciar el procés.

No deixa de ser curiós que el ministre d’Informació i Turisme, és a dir la màxima autoritat política en aquest ram, no pensés que, des del ministeri (recordeu que aquella era una Espanya centralitzada on tot el poder es concentrava al Consell de Ministres), es podia dur a terme una política per evitar que passés això que Sánchez Bella considerava inevitable, i es limités a ser un gestor de l’economia que generava el turisme mentre creava riquesa per a, finalment, donar fe de la seva mort el dia que col·lapsava.

Aquesta anècdota em duu a pensar que no necessàriament el turisme és un fenomen social i econòmic que té una dinàmica fixada al seu ADN en la qual ningú no pot intervenir i ens empeny a aprofitar-nos-en mentre dura i a resignar-nos quan el procés ha finit. 

Avui, penso que és majoritària la creença que els governs hi poden dir la seva i tenen la possibilitat (i el deure) d’incidir en els processos turístics per tal que no esdevinguin la gallina dels ous d’or que —la faula és vigent des d’Isop— després de fer-nos rics, ens pot empobrir i fer que ens sentim desgraciats.

Si contemplem el panorama polític actual arribem, sens dubte, a la conclusió que els governs són conscients que poden incidir en el desplegament de la realitat turística d’un territori i orientar-la en un sentit o un altre, i saben també que en una terra com la menorquina on la indústria ha anat desapareixent i, de manera progressiva, ens hem anat decantant cap al sector de serveis, el turisme, ens agradi o no, s’ha convertit en el pilar de l’economia i, per tant, en l’eix vertebrador de la riquesa i del benestar dels ciutadans.

Si ens fixem ara en el que està succeint a casa nostra i, fent una ucronia, ens fos possible replegar novament aquell grup de menorquins que van reunir-se fa cinquanta anys amb el ministre Sánchez Bella, seria interessant descobrir què pensen del turisme que tenim i en quin estadi es troba el seu procés evolutiu, i no seria sobrer demanar-los si pensen que, realment, no s’ha de fer res —simplement deixar que es desplegui naturalment, sense posar-hi cap entrebanc— o potser creuen que, a través de la política (és a dir, de la presa de decisions) es pot fer alguna cosa perquè no col·lapsi.

Observant les polítiques que s’han dut a terme per part de les nostres institucions (bàsicament del Govern balear i del Consell Insular), veiem que els polítics que hem elegit per representar-nos-hi i per prendre decisions, han estat conscients que ells poden actuar —i han d’actuar— en un sentit o un altre, i que les decisions s’han de prendre sempre per afavorir el benestar dels ciutadans i l’economia del nostre territori que –això ningú no ho dubta— és un lloc dotat per la mà de Déu i que, a causa de ser considerat per molts com a paradisíac, ha provocat una gran atracció per ser visitat per gent de tot el món i, a conseqüència d’això, ha experimentat una transformació que abraça molts aspectes: s’hi han construït centenars d’hotels —milers, si parlem del conjunt de les Balears—, s’han construït pisos i xalets molt per damunt de les necessitats dels habitants, i s’ha abandonat la indústria alhora que moltes terres agrícoles han deixat de cultivar-se mentre la ramaderia i la indústria formatgera que se’n derivaven anava perdent cada dia més pes.

Davant aquesta realitat hem vist com, des de les institucions, es desplegaven dos tipus de polítiques: la que propiciava el creixement gairebé sense traves sota el paraigües ideològic de la “llibertat”, i la que, conscient del perill de sofrir un col·lapse, ha optat per una “regulació estricta”, que implicava protecció del territori (el PTI va ser a Menorca una mesura molt clara en aquest sentit), la moratòria en l’obertura de noves places, la limitació dels creuers per evitar els problemes de la massificació i d’atac al medi ambient, la prohibició de l’accés amb vehicle a platges verges, la restricció a l’entrada de vehicles etc. etc. i, per tant, comportava limitacions a la llibertat que, en la filosofia d’aquest sector, sempre ha d’estar al servei del bé comú i no és, per tant, absoluta.

Simplificant, és evident que els governs d’esquerra, amb més o menys fortuna, han intentat dur a terme aquesta darrera opció, mentre que els de dreta consideren que la llibertat és l’eix sobre el qual s’ha de desplegar l’economia turística.

Sense anar més lluny, el govern de la senyora Armengol, conscient i preocupat perquè en una població com la balear d’1,2 milions d’habitants, hi ha gairebé 500.000 places turístiques, havia aprovat un decreixement per tractar de contenir la saturació que les nostres illes presentaven. En canvi, el govern de la senyora Prohens que ha guanyat sobradament les passades eleccions autonòmiques però ha hagut de pactar amb Vox per poder governar en solitari, ha subscrit un acord que no fa basques a la construcció sense complexes de carreteres i circumval·lacions per combatre embussos, camps de golf, ports esportius etc., i aposta per un desplegament turístic sense gairebé limitacions.

N’és una prova que el nou conseller balear de Turisme, Jaume Bauzà, hagi anunciat reformes profundes que afectaran a la llei del fre turístic aprovada a l’anterior legislatura, que establia un mecanisme d’eliminació progressiva de places hoteleres, alhora que les places d’hotels obsolets tornaran a formar part d’una bossa que podrà adquirir-se quan es vulguin construir nous establiments.

I no ens hem d’estranyar, perquè la senyora Prohens creu —com molt bé ha escrit Nekane D. Hermoso— que les polítiques de decreixement turístic que postulava l’esquerra suposen també decreixement econòmic. Per això defensa aquesta nova regulació que anuncia el seu conseller de Turisme amb reformes de calat, com la que preveu la possibilitat que els allotjaments turístics i la oferta complementària puguin créixer en places sempre que la renovació suposi un augment de categoria i la incorporació de mesures d’eficiència energètica.

El temps ens dirà qui té raó. Per ventura Sánchez Bella anava errat i el turisme no té per què col·lapsar necessàriament, facin el que facin les institucions, perquè el creixement sense traves té una capacitat connatural per autoregenerar-se, cosa que dubto, si observem la massificació que, sobretot a Mallorca, sofreixen les platges i els llocs més emblemàtics del seu magnífic paisatge. Però… i si l’exministre tenia raó i el turisme col·lapsa? Aleshores només ens quedarà el consol de contemplar els ous d’or que durant uns anys va pondre la gallina que entre tots haurem mort i, com els protagonistes de la faula, només ens quedarà la possibilitat de lamentar-nos-en.

El que ha succeït a les darreres eleccions generals ens demostra que en aquest Madrid de què parlava al meu darrer article —el Madrid dels poderosos, de la gran banca, dels grans diaris que s’autoqualifiquen de “nacionals” i, en definitiva, en el Madrid que sap que disposa de tot el poder— es fa molt difícil entendre què ha passat realment. I els costa d’entendre per què Feijóo no ha guanyat les eleccions amb majoria absoluta, com preveien algunes enquestes, emulant així els resultats que, a l’ajuntament i a comunitat autònoma que duu el nom de la capital, van treure Almeida i Ayuso. Alhora, se’n fan creus que un candidat que suma 171 vots garantits (els 137 del PP i els 33 de Vox) no pugui ser investit president del govern d’Espanya.

González, Zapatero, Rajoy y Sánchez accediren a La Moncloa amb menys vots. Què és, doncs, el que dificulta que un home que presumia de moderat com Feijóo tingui tantes dificultats per aconseguir-ho? La resposta ve de l’aïllament que li provoca el seu maridatge amb Vox, i d’haver assumit gran part del seu bagatge ideològic que una gran part dels ciutadans considera que posa en perill els avenços socials i institucionals sorgits de la Constitució.

No basta, en efecte, afirmar, amb Feijóo, que no pot pactar-se amb els “enemics d’Espanya” tot referint-se als partits nacionalistes (alguns independentistes) de Catalunya i Euskadi, i no veure que, molt provablement, més enemic de l’Espanya plural que reconeix la Constitució ho és Vox, que demana suprimir les autonomies, retornar al model unitari de l’Estat que va regir durant el franquisme i dissoldre, tot declarant-los il·legals, els partits nacionalistes, alhora que el seu líder, Santiago Abascal, afirma que “les tensions tornaran a Catalunya si a La Moncloa cohabiten PP i Vox” i assegura que, si governen a Espanya, “es viuran moments pitjors que els que van succeir el 2017”.

Incapaços de veure quin és el mal que els afecta, i a pesar dels resultats electorals que han deixat el PP en estat de shock després que molts dels seus votants potencials van decantar-se per l’abstenció o bé optaren per donar suport al PSOE a les passades eleccions, el partit de Feijóo no modifica el seu rumb, com hem vist amb els pactes signats a Castella-Lleó, Extremadura, Balears, València i, darrerament, a l’Aragó.

En aquest darrer, tot i que el president del PP i candidat a la presidència del Govern autonòmic, Jorge Azcón, representa, segons he pogut llegir a la premsa, l’ala més liberal i menys dretana dels populars, l’acord aconseguit per ocupar el Pignatelli és una victòria ideològica sense pal·liatius dels postulats de Vox. Potser per això, l’home que ja presideix el govern regional no va voler acudir a la firma del pacte, evitant una foto que, tanmateix, s’haurà de produir tard o d’hora.

En una ressenya de l’acte en qüestió feta a partir de la lectura atent del pacte signat, podem llegir que, en comptes d’un projecte capaç de resoldre els problemes de l’Aragó i situar-lo en una tònica de modernitat d’acord amb els temps, conservadors i ultradreta han optat per fer gala d’una retrotopia de manual, dibuixant un Aragó que retrocedeix dècades. A l’habitual neoliberalisme que tanquen els seus acords, aquesta vegada construït a base de xecs escolars i bonificació dels impostos de donacions, successions i patrimoni fins als 700.000 euros (en això, doncs, molt semblantment a la nostra Comunitat autònoma), han consumat una tornada a l’imaginari més reaccionari de l’Aragó tardofranquista, quan el món rural era considerat, des del paternalisme de la capital, una mena de població indígena a la qual es pot prometre aigua per a regadius sense rendibilitat, sense cap model de desenvolupament ni cap alternativa.

En coherència amb això, PP i Vox han acordat derogar la Llei de Memòria Democràtica en una comunitat on la Guerra Civil va ser especialment dura, i en què, segons l’última actualització del mapa de fosses elaborat per mandat de la llei esmentada, quedarien pendents d’exhumar les restes de més de 10.000 aragonesos assassinats i llençats a més de 600 tombes anònimes.

Penso, doncs, que Feijóo no sols ha estat incapaç de desvincular-se de Vox i de la seva ideologia ultra que és, en alguns aspectes, marcadament anticonstitucional, sinó que ha acceptat de ser esclau d’aquest Madrid que, des dels anys 90 del segle passat, es proclama guardià de les essències d’Espanya al dictat d’un looby  de periodistes i mitjans de comunicació que fixen en cada moment qui és un bon espanyol i qui és enemic d’Espanya. Un looby que, en paraules d’Albert Sáez, “està finançat per grans empreses que fa anys havien estat públiques o que d’una manera o d’una altra tenen negocis vinculats a les disposicions que es publiquen al BOE perquè són concessions de serveis públics o proveïdors de l’Estat. I tenen bona relació amb alguns cossos de funcionaris, com ara els advocats de l’Estat i alguns membres de la judicatura.”

Aquest looby es el que va propagar la “teoria de la conspiració” arran de la victòria de Zapatero el 2004, i va declarar “il·legítim” el que Sánchez formà el 2019, i és també el que ha creat el mot “sanchisme”, que defineixen com una amalgama de “rojos i separatistes” en la qual ara es veuen forçats a incloure fins i tot un partit burgès com el PNV, un cop aquest també ha decidit barrar-los el pas.

El “Vota Txapote!” que cantaven a cor les bases del PP davant el balcó de la seu madrilenya al vespre de les eleccions és segurament el lema que ha fet que molta gent moderada s’allunyés dels postulats que deriven de l’aliança dels populars amb Vox, una aliança que mantén i reforça la divisió d’Espanya en dues meitats: la que formen aquests dos col·lectius i la més plural que engloba pràcticament tots els altres grups polítics, creant entre una i altra un fossat d’incomprensió.

Les dificultats que implica aquest fet les comprovarem aquesta setmana amb l’elecció de la Mesa del Congrés dels Diputats. I després, en l’elecció —si acaba essent possible— d’un president que pugui formar un govern estable.

Tret, doncs, que es produeixin canvis que, ara per ara, semblen impossibles, en l’elecció de la Mesa, el PP, grup majoritari de la Cambra, només comptarà amb el suport de Vox, la qual cosa l’allunya d’obtenir la presidència. I aquí el PSOE ha de decantar-se sense saber si acabarà aconseguint també la presidència del Govern. Tot indica que la primera contrapartida serà permetre tenir grup parlamentari propi als grups independentistes que no compleixen els requisits. I després quedarà per definir el repartiment dels membres de la Mesa i el nom del candidat o candidata a la presidència.

Un cop resoltes les primeres incògnites el proper dia 17, podrem besllumar una mica el que ha de venir després, però sense cap garantia d’endevinar-ho, perquè si bé sembla evident que, mentre Feijóo no sàpiga treure’s de damunt el pes insuportable de Vox, no assolirà la presidència del Govern, Sánchez no ho té gaire més fàcil, perquè ha de recollir els vots de tots els partits que ja li van donar suport a la passada legislatura, i haurà de comptar també amb els diputats que estan a les ordres de Puigdemont, un home que, des de 2017, està vinculat a la dinàmica de la confrontació amb l’Estat i que, de moment, no sembla que es conformi amb les ofertes de plurilingüisme a les Corts i amb la condonació del Fons de Liquiditat autonòmica.

La conferència que se’m va encarregar dins el cicle “40 anys de  l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears”organitzat per l UNED (Illes Balears) que el lector pot llegir si té interès a fer-ho en aquest mateix bloc, la vaig titular “Menorca i l’autonomia 40 anys després” i en la seva elaboració vaig intentar construir un text que fos útil per comprendre, sobretot, el paper que l’Estatut de 1983 i l’actual de 2007 donen als Consells insulars (de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera) dins el marc autonòmic.

Més enllà de fer una lleugera aproximació històrica al sistema de govern de les Illes Balears i del de cadascuna d’elles des de la conquesta catalana, que no sempre va ser el mateix, ja que el procés històric seguit per cadascuna de les illes és força particular i, en molts casos, ben diferenciat, m’interessava sobretot enfocar la conferència a partir de la meva experiència personal, ja que vaig intervenir molt directament en els debats sobre aquestes institucions que van tenir lloc entre 1975 i 1979 i he seguit estudiant la seva evolució jurídica i política d’aleshores ençà. Considero, per tant, que sense conèixer el rerefons d’aquests debats, que expliquen els canvis que s’han produït en la concepció dels “consells”, es fa difícil entendre la seva naturalesa jurídica i el paper que, sobretot des de les illes menors, hem volgut atorgar a aquestes institucions.

La conferència parteix, doncs, del passat històric més llunyà, però vol sobretot fer comprendre el perquè dels Consells Insulars i el paper que, en el futur, han de seguir representant com a institucions que són (des de 2007) de la Comunitat autònoma, al mateix nivell que el president, el Parlament i el Govern de la Comunitat.

Cent anys enrere, a l’Espanya que vivia sota el règim de la Constitució de 1876, la sobirania residia en el Parlament i en el Rei, i no era difícil dirimir quina de les dues institucions l’exercia amb més força, ja que havent acordat tàcitament prescindir de la voluntat del poble, el rei tenia sempre la darrera paraula i era el qui, arbitràriament, encarregava la formació de govern a un dels líders de la cambra baixa. Tot seguit, aquest el formava i dissolia les Corts, convocava eleccions generals i, indefectiblement, les guanyava el partit del líder que estava al capdavant del país per designació règia. Sorpreses, per tant, com les que vam tenir els espanyols el passat 23 de juliol no eren possibles. Guanyava sempre el candidat i el partit que el rei havia decidit que havia de guanyar. 

Hem, doncs, avançat i no poc amb la Constitució de 1978, aquesta que persones que encara no havien nascut aquell any o bé que amb prou feines tenien ús de raó quan va promulgar-se, de vegades critiquen durament parlant del “règim del 78”, quan aquest règim, amb totes les seves virtuts i defectes, és el més gran que li ha succeït al poble espanyol durant els darrers cent anys, precisament perquè no ha segrestat la sobirania política als ciutadans i permet que, tot i les crítiques de tupinada com les que va fer Ayuso dos dies abans del 28 de maig —“Sánchez se va a ir como llegó: con un intento de pucherazo”—, hagi de veure com a l’ajuntament de Madrid el PP treia una majoria absoluta. De tupinada, per tant, no n’hi va haver. L’acusació era falsa, una nova mentida.

També pot passar el que hem vist el passat 23 de juliol: que el partit (o la coalició) que havia de foragitar del poder els socialistes perquè “el pueblo ja no puede soportar el sanchismo”, no ha aconseguit prou vots per fer-ho d’entrada, com havien suposat, i ho tindrà molt difícil si les coses no canvien o no acaben produint-se unes noves eleccions que li siguin més favorables.

Aquestes sorpreses no s’haurien donat amb la Constitució de 1876, perquè el rei Felip VI hauria pogut “borbonejar” a plaer, com feia el seu besavi Alfons XIII, i ara podria decidir sense més discussió qui havia d’ocupar el poder. Avui, en canvi, el rei no pot fer el que li doni la gana, sinó que s’ha d’ajustar a un mecanisme constitucional que diu clarament com s’ha de procedir en aquest cas, tot i que, en el sistema que ens vam donar de democràcia representativa en el qual no elegim el president del govern sinó el Congrés dels Diputats, i són aquests els qui, un cop s’ha constituït el nou parlament, elegeixen la persona que ha d’estar al capdavant de l’executiu, el rei no pot “borbonejar”, però té un marge per decidir a qui encarrega el govern, ja que no hi ha cap norma escrita que digui que, forçosament, l’ha d’encarregar al líder del partit que més diputats ha aconseguit, perquè es podria donar el cas que, tot i així, aquest no tingués cap possibilitat de formar-lo.

Regula la qüestió l’article 99.1 CE, que posa en marxa el mecanisme de l’elecció de president un cop s’ha constituït el nou parlament, que, en el nostre cas, emprendrà la legislatura el proper 17 d’agost. Serà aleshores quan el rei proposarà, a través del president del Congrés, un candidat a la presidència del Govern, sabent que no hi ha, com he dit, a la Constitució cap article que l’obligui a proposar el candidat més votat. El rei té, per tant, un marge per actuar, la qual cosa no vol dir que es pugui guiar per les seves preferències polítiques personals que, com a tot ciutadà pot tenir-ne, però no pot exhibir ni, encara menys, ha de guiar-s’hi. 

No oblidem que l’article 56.1 CE diu que el rei “arbitra i modera el funcionament regular de les institucions”, i per això imposa al cap de l’Estat una obligació genèrica, que no és sinó la de fer possible que les institucions funcionin amb normalitat. I perquè funcionin normalment, el rei ha de proposar un candidat que, dins el marc d’allò que és possible —o previsible—, sigui viable.

Aquest sol ser el líder del partit que ha tingut més vots, però no sempre és així. Com no sempre, atesa la complexitat de la composició parlamentària, hi ha un candidat viable. És aleshores quan, havent transcorregut dos mesos sense que cap dels candidats que el rei ha proposat obtengui el suport de la majoria absoluta del Congrés en una primera votació, o bé de la majoria simple a la segona, es dissol novament el parlament i es convoquen noves eleccions. De fet, els espanyols ja en som experts, perquè hem passat per aquest tràngol dos cops durant els darrers deu anys.

El 2016, el rei optà per Mariano Rajoy per formar govern, però aquest, que representava la força més votada, declinà la invitació. Encarregà tot seguit la comesa a Pedro Sánchez i aquest no obtingué la majoria necessària. Però gràcies a haver-ho intentat, obrí la via d’un nou procés electoral.

Què succeirà ara? Ho desconeixem. Sabem, només, que Feijóo demana que sigui ell l’elegit en primer lloc per intentar el que, ara per ara, sembla impossible. I el rei pot encarregar-li aquesta difícil missió. Però també podria encarregar-la a Pedro Sánchez, si cregués que té més possibilitats per formar govern. I val a dir que tots dos ho tenen prou difícil després que el sistema d’elecció proporcional (amb lleugers retocs en favor de les províncies menys poblades) que ens vam donar a la Constitució de 1978, ha provocat la paradoxa d’un empat entre les forces de dreta (PP i Vox) i la coalició que ja donava suport al govern actual (PSOE, Sumar, PNV, EH Bildu i ERC), amb 171 vots cada grup. 

Desconeixem avui si aquesta mateixa coalició que va donar suport a Sánchez pot reeditar-se novament, però sí sabem que cap d’aquests partits donarà suport al PP més Vox, ja que així ho han manifestat. Tenim, doncs, que, si la coalició es reedita, tot queda a les mans de Junts, el partit que lidera Puigdemont des de Waterloo, que ha de votar sí o bé ha abstenir-se depenent del que voti Coalición Canaria.

Què decidirà Puigdemont? Ara per ara, sembla impossible saber-ho. És evident que, si ell ho vol, pot fer president Pedro Sánchez, però, com deia Albert Sáez a la seva tribuna de El Periódico, no ho farà perquè l’hi exigeixi la direcció del seu partit. No ho farà només per evitar que Vox governi Espanya i no ho farà d’esquitllentes. Per tant, molta feina té Pedro Sánchez per esbrinar per què ho farà o no ho farà Puigdemont.

El que sí sabem és que Sánchez no podrà treure el peu de la Constitució. Com no l’ha tret fins ara a pesar de les crítiques. No el va treure amb els indults, que tant han contribuït a la pau a Catalunya i a l’apaivagament de l’independentisme que, en conjunt, ha tret cinc diputats menys que el PSC. El marc jurídic està, doncs, molt taxat, i tanmateix hi ha camí a fer per la via política, i aquest camí ara només el pot intentar Pedro Sánchez amb el suport dels partits que han estat amb ell els darrers quatre anys.És cert que la imprevisibilitat de Puigdemont, que està pendent de resolucions judicials, europees i espanyoles, és l’únic factor que ningú no discuteix, i això fa que molts ens demanem a canvi de què podria donar suport a un nou govern socialista. La resposta no és fàcil, però estic convençut que, amb la Constitució de 1978 a la mà, hi ha encara moltes possibilitats de fer camí. I crec que seria un èxit per a aquesta Constitució i per a l’Espanya plural de la què jo em sento partícip que el president del Govern  es pogués elegir amb el vot dels nacionalistes bascs i catalans, perquè això capgiraria damunt davall l’esquema sobre el qual se sustenta l’Espanya única que tant de poder ha concentrat a Madrid i ha provocat un enfrontament entre dos blocs irreconciliables des que José María Aznar va besllumar que era aquest enfrontament i la negativa al diàleg amb els qui tenim una diferent concepció de l’Estat, el que podia encimbellar la dreta al poder.