Josep Maria Quintana

A mi no em correspon dilucidar si Espanya ha de mantenir o no les estretes relacions que el president Rodríguez Zapatero ha decidit instaurar amb Veneçuela i amb el seu president, Hugo Chávez. Això ja ho criticarà (de fet ja ho ha criticat) el líder de l’oposició Mariano Rajoy.

Tampoc no sé si és un bon negoci per al nostre país que l’intercanvi comercial entre Espanya i Veneçuela, que fou de 3.271 milions de dòlars entre 1999 i 2003, es multipliqui ara gràcies a la venda de material civil i de defensa espanyol, per 1.300 milions d’euros; material que, segons ens indica Enric Juliana (La Vanguardia 30.03.05), inclou quatre patrullers de vigilància costanera i quatre corbetes que seran construïdes en drassanes espanyoles, deu avions de transport C-295 i dos avions de vigilància marítima.

El que a mi d’alguna manera m’indigna és que ens prenguin per ximples en assegurar-nos “fonts oficials espanyoles” que aquests navilis només podran utilitzar-se en la lluita contra incendis, transport d’aigua potable i serveis hospitalaris. És a dir, que els avions i les corbetes de cap manera han de considerar-se material de guerra, sinó instruments de defensa i mai ofensius. En definitiva, que al populista i demagog Hugo Chávez li hem venut armes pacífiques. Bravo per ZP!

No cregueu que això que vaig a dir em satisfà. I us asseguro que no em mou a dir-ho cap mena de menyspreu, perquè sent un deure filial envers la persona de Karol Woytila, el nostre papa Joan Pau II.

Si hagués d’elegir les dues o tres persones més destacades i més influents dels darrers trenta anys en el món que jo he pogut conèixer, ell, sens cap mena de dubte, seria un dels elegits. I tanmateix aquesta última etapa de pontificat em recorda (amb molta més cobertura mediàtica) la de Píus XII.

Jo crec que el papa és el testimoni vivent d’un amor immens a Déu i a l’Església, però, contràriament al que sembla creure gairebé tothom (si més no els representants de l’Església oficial, els qui parlen a través de les ràdios i de les televisions, i també els qui escriuen als diaris sobre el pontífex), aquesta exhibició pública (en viu i en directe) de sofriment, d’impotència i de dolor, amb la qual es provoca l’avalot emocional dels fidels, em sembla impúdic. I demano perdó a tots els qui considerin desafortunades les meves paraules, perquè em doldria ferir algú. Però afegint-me al silenci general sobre aquesta qüestió, us asseguro que trairia hipòcritament la meva sensibilitat, i crec que això seria molt pitjor encara.

De la mateixa manera que “la teva mà esquerra no ha de saber el que fa la teva mà dreta”, crec que el dolor i el sofriment del papa (transsumpte del dolor i del sofriment del Crist) no perdrien el més mínim valor pel fet de patir-los en la soledat de la seva cambra vaticana.

Recordo, de jove, el laborisme anglès com una excepció temporal i esporàdica a la regla general dels governs conservadors. I ho recordo avui que els diaris ens porten la notícia de la mort de James Callaghan, el primer prime minister anglès que no havia passat per la Universitat, i que havia fet la carrera política des de la lluita sindical. Últimament, però, el laborisme de Tony Blair s’ha instal·lat en el poder com altre temps (precisament després de Callaghan) s’hi instal·là Margaret Thatcher.

Si la dama de ferro semblava invencible, el mateix està succeint avui amb Tony Blair que, tot i haver pres decisions tan difícils, discutibles i controvertides com la d’aliar-se amb Bush en la guerra de l’Iraq, manté altíssim el seu nivell de prestigi i ningú no dubte que guanyarà les properes eleccions. Per què?

En un article brillant, Lluís Foix (La Vanguardia) ens ho explica: “Toni Blair no pretendió cambiar a la sociedad británica sino que cambió el partido laborista. Le quitó ideología y le añadió pragmatismo. No criminalizó políticamente a Thatcher sino que se hizo suyos algunos de sus planteamientos básicos. Presentó a los británicos una nueva filosofía laborista. Prometió abolir la famosa cláusula IV sobre la nacionalización de los medios de producción, se comprometió a revisar el Estado del bienestar y a suprimir los privilegios sindicales en los procesos internos del partido. Se propuso actuar con dureza contra la criminalidad, a adquirir un compromiso sólido en la defensa atlántica y a recomponer las relaciones con la Unión Europea.”

Això és el que permet governar als socialistes a les societats europees. L’alternativa ortodoxa, ideologitzada, radical i esquerrana (en el sentit més genuí de la paraula) és la recepta adequada per a donar sistemàticament el poder als conservadors.

Que Aukera Guztiak representa el mateix món que dóna suport a Batasuna, això no crec que ho pugui discutir ningú. I que el Tribunal Suprem hagi acordat anul·lar la seva candidatura, tampoc no ens hauria de sorprendre. Però no perquè, amb aquesta decisió, el Tribunal actuï des d’una posició política -com diuen els representants de la candidatura provisionalment anul·lada (atès que hi mancarà encara resoldre el recurs que es presentarà davant el Tribunal Constitucional)-, sinó perquè amb la Llei de Partits Polítics vigent, els magistrats difícilment poden prendre una altra decisió que la que han pres.

El problema no és doncs l’actuació del Tribunal, sinó l’existència d’una llei que resulta molt qüestionable des d’un punt de vista democràtic.

Que ningú no cregui, però, que l’entorn de Batasuna em provoca cap simpatia. Res no seria més fals. A més, crec fermament amb la lluita policial contra els criminals i terroristes d’ETA, però no considero que sigui bo impedir que centenars de milers de persones puguin votar les persones que els són afins a les seves idees. No em sembla democràtic, ni crec que ens ajudi a resoldre el problema de fons, encara que sí que ajuda a escurar les butxaques dels filoetarres.

Bé, tot i la inseguretat que sempre em provoca parlar d’aquesta matèria, jo crec que la lluita contra el crim ha de ser policial, però no pens que convingui a aquest país mantenir vigent una llei -la de Partits Polítics- que impedeix la llibertat de vot a un important sector de la ciutadania basca (encara que aquest sector representi un món que nosaltres odiem o amb el qual no hi sintonitzem mica).

Un lector, una mica sorprès per la meva crítica a França, atesa la meva proverbial francofília, em demana que justifiqui amb dades les meves afirmacions. Res no és més fàcil a partir de les darreres estadístiques que he pogut comparar:

-Part de la població que jutja bona la situació econòmica: Anglaterra 58%, França 28%.

-P.I.B. per habitant: Anglaterra 29.010€, França 27.180€ (en paritat de poder de compra).

-Persones que viuen per sota del llindar de la pobresa: Anglaterra 17%, França 15% (En això, doncs, França porta un lleuger avantatge).

-Atur: Anglaterra 4,6%, França 10%.

Si bé, doncs, la dada referent a la pobresa és una mica més alta a Anglaterra, la sensació és que allí la indigència recula, mentre que augmenta a França. D’altra banda, segons The Guardian (diari que no és precisament conservador), Tony Blair ha desplaçat el centre de gravetat de la política vers l’esquerra, i el seu govern està invertint seriosament en els serveis públics.
El problema de Blair, però, quan aquest ha de ser avaluat per una opinió pública progressista avant la lettre, és la seva implicació decidida en la guerra de l’Iraq. D’ací que Jonathan Freedland, precisament a The Guardian, digui això: “De la mateixa manera que Suez esdevindrà sempre associat al nom d’Antony Eden, les generacions futures jutjaran Tony Blair i constataran que el seu nom resulta indissociable de l’Iraq. Potser no sigui aquesta l’herència que ell voldria haver deixat, però és la que sens dubte restarà associada al seu nom.”
Però aquest judici -tot i que és encertat- no modifica en res la meva afirmació que la situació econòmica, política i social es troba més sanejada a Anglaterra que a França. O així ho crec.

Emparant-se en la grandeur, en una França decadent que es veu cada dia més impossibilitada de complir els compromisos contrets amb la Unió Europea, Jacques Chirac, durant la darrera celebració del 14 juillet, recordà als francesos qui comandava en el seu país. Aleshores, Nicolas Sarkozy estava encara al front del Ministeri de Finances i Chirac havia de marcar distàncies amb el seu jove rival. “Je décide. Il exécute”, afirmà en aquella ocasió, frase que em deixà una mica bocabadat perquè, tot i la particular (i prepotent) posició del president dins els esquemes de la V República, enlloc diu la Constitució que sigui el cap del Consell de Ministres.
De tota manera, això ens explica el llarg manteniment en el seu càrrec del mediocre Raffarin, el qual sembla que hagi renunciat a tota autonomia. “Ma loyauté est mon honneur”, deu dir cada dia, en aixecar-se, el primer ministre, per a justificar la seva submissió callada a l’autoritat presidencial. I això explica moltes coses. Entre d’altres, que els anglesos superin els francesos en tots els estàndards socials, polítics i econòmics.
El cert és que no basta criticar la política de Bush a l’Iraq per resoldre els problemes de casa, encara que Rodríguez Zapatero, en el seu afany d’encarnar l’anti-Aznar, sembli pensar exactament el contrari.