Josep Maria Quintana

¿Puc, avui, no parlar del “no” francès a la Constitució europea? Tot i que en els meus comentaris anteriors havia ja predit aquesta negativa, us confesso que en el fons del meu cor covava l’esperança d’equivocar-me i de veure com els nostres veïns francesos, aquells que miràvem amb enveja durant el franquisme, perquè ells representaven l’Europa del Mercat Comú, contradeien les enquestes.

França ha estat el bressol de dotzenes d’intel·lectuals que, al llarg del segle XX, s’han esmerçat a “pensar” i a “construir” aquesta Europa a la qual nosaltres no podíem entrar per mor de la dictadura i en el mirall polític de la qual ens miràvem de reüll. I qui diu polític, diu també cultural, perquè França ha estat durant moltes generacions, l’exemple a seguir, allò que nosaltres un dia volíem arribar a ser.

De sobte, però, tot s’ha esberlat i els francesos, que pel seu mal cap es van veure forçats a donar un suport del 80 per cent a Jacques Chirac les passades eleccions presidencials, ara sembla que s’hagin posat d’acord per enfonsar-lo, sense adonar-se que, votant no, optaven per autolesionar-se ells mateixos, condemnant França a un aïllament internacional sense precedents d’ençà el 1950.

Jo no sé si el no francès (i possiblement el futur no holandès) acabaran perjudicant el projecte constitucional europeu. És possible. Però no és del tot segur. La vida continua i els processos de ratificació seguiran el seu camí. I gens no m’estranyaria que, d’una manera o altra, un cop el senyor Chirac s’hagi convençut que no podrà ja optar a un tercer mandat, i sigui un altre qui ocupi l’Elisi, gens no m’estranyaria, dic, que el no d’ahir s’acabés reconduint, encara que no sabria dir de quina manera. Perquè d’una cosa estic segur: Els partidaris del no han aconseguit que França no s’incorpori, de moment, al projecte constitucional en marxa, es tanqui sobre ella mateixa i es torni més egoista i menys generosa, tal i com volia i preconitzava el senyor Le Pen, el vertader guanyador de la consulta; però no han aconseguit, com volien sobretot els socialistes dissidents, fer cap passa en la direcció d’una Europa social. D’això que es desenganyin. I sinó, al temps!

En el moment d’escriure aquest comentari, jo encara no conec el resultat del referèndum francès, ja que l’escric al llarg del matí del diumenge 29 de maig, un dia, per cert, de cels clars i un aire sec i primíssim que besa l’illa de Menorca i en fa de la meva terra un paradís.

Però en aquest mateix moment que vostè, amic lector, llegirà aquestes paraules meves, ja sabrà si els francesos hauran dit sí o no la tractat internacional que proposa una constitució per a l’Europa comunitària.

És possible que tots els qui estem preocupats pel nostre futur com a europeus ens hàgim de felicitar per com els francesos s’han interessat per aquest referèndum, però de la mateixa manera que ens felicitem, hem també de mostrar la nostra sorpresa i, més encara, la nostra inquietud per com ho han fet, car tant els arguments del sí com els del no que s’han donat a França, han defugit sovint la realitat i, més en concret, el fons d’allò que realment se sotmetia a la consideració dels ciutadans.

Des d’Alemanya (una Alemanya que ha ratificat el tractat per un vot gairebé unànime del Bungdestad i del Bungdesrat, aquest darrer el passat divendres, dia 27, per així encoratjar els seus veïns francesos a dir també que sí), Martina Meister es demanava a quina acrobàcia delirant assistirem el dia 29, és a dir avui (ahir per vostè, amic lector). Car si el no resulta vencedor, aquesta crisi considerada per alguns com saludable, haurà infligit una gran derrota al projecte “Europa”, tot condemnant França (aquesta França que, des dels temps de De Gaulle, sempre ha aspirat a liderar el projecte europeu) a un aïllament polític que no coneix cap paral·lel històric.

I en el cas que el resultat, contra tot pronòstic, hagi resultat favorable a la Constitució, aleshores tots els qui d’alguna manera li hem també donat suport, ens sentirem alleugerits pel tràngol passat, però sabrem que França afrontarà el futur capitidisminuïda, estripada en dues per un debat, tan dur com estèril, que ha tingut el nord posat en qüestions domèstiques que sovint res no tenien a veure amb el text sotmès a consulta.

La presència cada cop més gran d’àrabs musulmans entre nosaltres, i la necessitat d’acollir-los, d’integrar-los i de respectar-los no significa, però, que hàgim de deixar de banda la reflexió sobre els problemes que la seva integració suposa. I per molta bona voluntat que hi posem, hi ha unes qüestions que fan especialment difícil aquesta tasca.

Al meu entendre, la principal dificultat amb què ens trobem és la següent: Atesa la coherència interna de l’Islam, quan es posa en contacte amb la civilització occidental (dic civilització occidental i no religió cristiana) es produeix un xoc degut bàsicament a la interpretació literal que l’Islam fa del text alcorànic; un text que interpreta com a paraula de Déu dictada a Mahoma amb una força normativa immediata en tots els camps.

Així doncs, mentre que, a l’Islam, hi ha una llei musulmana i un dret musulmà, al dit Occident cristià no hi ha, en canvi, una llei cristiana ni tampoc un dret cristià. Fins i tot és molt dubtós que avui es pugui parlar d’una moral cristiana, a occident. Entre nosaltre hi ha, simplement, un dret, que és heretat en una part important dels romans o procedent dels usos i costums medievals, però que és també, en una altra gran part, producte de l’acord majoritari dels ciutadans expressat en els parlaments democràtics. Un dret, doncs, que és el reflex de la cultura vigent.

Però la diferència entre Islam i Cristianisme no radica només en el fet que el primer ho imbueixi tot (religió i política), sinó també en el respecte que el Cristianisme (a diferència de l’Islam) ha tingut, des dels seus inicis, a l’autonomia de la consciència individual. D’ací que, a les societats occidentals, religió i política siguin compartiments, no diré que estancs, però sí amb autonomia pròpia, cosa que no succeeix a l’Islam on la religió marca el compàs de tot, també de la política, produint d’aquesta manera una absoluta indissociabilitat entre els deures religiosos i les obligacions socials.

La diferència, doncs, no és banal, i té enormes conseqüències. I algunes d’aquestes encaixen molt difícilment amb els principis que regulen el constitucionalisme democràtic en el món occidental, el qual manifesta un educat respecte a les religions, però es nega a sotmetre’s als seus postulats.

Des de Tolosa de Llenguadoc, el meu fill em comenta la meva darrera lletra de batalla sobre el referèndum del diumenge vinent i també el meu escrit publicat ahir al bloc de notes. Els dos li han agradat, però en els dos -diu- hi ha observacions a fer.

En el cas de “Per un sí o per un no”, en Pere opina el següent: “T’ha quedat molt bé l’article d’ahir. Però hi ha un petit detall: els Verds fan campanya pel SÍ, encara que estan dividits com els socialistes. El cas dels verds és molt interessant perquè és l’únic partit que a les darreres eleccions europees va fer la mateixa campanya a tot Europa. Ara aguanten el temporal com poden perquè són molt europeistes i veuen com alguns dels seus se senten atrets pel costat “fosc” (emprant termes de StarWars) i votaran NO.”

Pel que fa “George Yúdice y els drets d’autor”, diu en Pere: “M’ha agradat molt que hagis parlat de Creative Commons! Els teus textos de la teva web estan sota una llicència de Creative Commons! Però, oups! t’has colat! a Libertaddigital no hi tinc cap amic!!!!!!!!!!! són els losantians! els necons desenfrenats! Els meus amics són els de ciberpunk.”

Lamento haver-me confús situant el meu fill en el mateix paquet que els seguidors de Jiménez Losantos, aquest predicador apocalíptic de la COPE al qual, incomprensiblement per mi, els bisbes mantenen com a estrella mediàtica d’una emissora 100% de l’Església Catòlica. D’altra banda, està molt bé la correcció pel que fa als Verds francesos. Per tant, que els meus lectors no els col·loquin a tots dins el mateix sac.

Haurem de convenir que el meu fill Pere i els seus amics de Libertaddigital estan d’enhorabona, si més no per les declaracions que féu a Barcelona George Yúdice sobre el futur dels drets d’autor.

En unes declaracions fetes a Xavi Ayén (La Vanguardia, 18,05,05), aquest intel·lectual nord-americà, després d’avaluar el projecte que encapçalen Brasil i Xina, diu “El actual sistema [de derechos de autor] es horrible: yo no he podido incluir una cita de los Beatles en mi último libro porque pretendían cobrarme 1.000 dólares por ella. El ministro Gilberto Gil, músico tropicalista y, como tal, hijo de los samplers y las mezclas, sabe que el actual sistema es un freno enorme a la creatividad. Por eso ha contactado con una organización internacional, Creative Commons, que pone obras en el dominio público, en internet, salvándolas de las garras de las empresas discográficas. Los usuarios de esa música pagan por su uso, si pueden, y va directamente al autor. Brasil está sumando cada vez más estados al proyecto de un gran archivo musical en la web, donde los autores sitúan voluntariamente sus obras, un espacio público vetado a las discográficas”.

Davant aquestes afirmacions, el periodista demana a Yúdice si això no perjudicarà als creadors. I la resposta d’aquest és contundent: “En absoluto: hoy quienes se enriquecen son las empresas, los creadores se llevan un porcentaje ínfimo; con el nuevo sistema, ellos percibirían cantidades por lo menos semejantes a las actuales.”

Tot i que aquesta darrera afirmació és dubtosament vàlida pels autors de best sellers (que guanyen pasta llarga amb les seves obres un cop tenen prou força per negociar de tu a tu amb els editors) possiblement és acceptable pels autors modestos. De totes maneres, la proposta de Yúdice i la seva experiència en el Brasil sembla interessant.

Anit passada, Ponç Pons em féu arribar el seu “Dillatari” (Quaderns Crema, Barcelona 2005), un nou llibre que recull el diari d’un poeta que, a pesar de la seva universalitat, es defineix a ell mateix com a “menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos”.

No cal dir que el llegiré amb la fruïció i la sana enveja que sempre em provoca la seva poesia, aquesta poesia que, com diu Vargas Llosa i jo també subscric (sempre convé penjar-se del carro dels grans), “alcanza una intensidad a través de las palabras que llega a expresar estados de conciencia que la prosa no alcanza jamás. Eso hace que se asocie a la magia, porque la mejor poesía es una forma de espiritualidad que no pertenece a este mundo. Por eso los poetas nos parecen imbuidos en una cierta cualidad trascendente que los que no somos poetas admiramos”.

Tanmateix he de recriminar-li que s’hagi passat a la dedicatòria. D’ací que em vegi obligat a dir-li que, abans d’escriure a la pàgina en blanc que precedeix la lletra impresa dels llibres, procuri sempre recordar que aquests es deixen en herència als fills. I aquests, que són els qui realment em coneixen, en llegir les seves elogioses paraules, estic segur que es faran un fart de riure a costa meva. I això no està bé.

Gràcies, doncs, estimat poeta. I felicitats!

Encara que sovint hagi estat criticat per companys de professió (com García Márquez, al qual, per cert, no se li coneix cap crítica seriosa de Fidel Castro) i també per polítics d’esquerra, per mor de la seva ideologia liberal, considero Mario Vargas Llosa com un dels escriptors més importants de la meva època, no sols com a narrador, sinó també com a intel·lectual que pren postura davant les diferents situacions polítiques, econòmiques i socials que afecten la humanitat.

Quan l’escriptor peruà rep algun premi, sovint el que li dóna se sent en l’obligació de justificar-se i de puntualitzar que, tot i que no comparteix les idees polítiques de Vargas Llosa, reconeix el mèrit indubtable de l’escriptor, cosa que sols provocar a l’autor de Conversaciones en la Catedral unes certes ganes de riure, a més de refermar-lo en el compromís de continuar sent fidel al seu pensament.

En unes declaracions fetes a “El Cultural” del diari El Mundo, del passat 19 de maig, Vargas Llosa ho deixa clar: “Yo creo que aunque no esté de moda que el intelectual intervenga en la política, sí debe participar en el debate cívico. No digo que deba ser político profesional, pero sí que no debe exonerarse del debate cívico sobre la libertad y la justicia, sobre el terrorismo, la violencia social… Son cuestiones que nos afectan a todos, y alguien que se dedica a escribir y tiene una tribuna debe tratar de facilitar el debate y la búsqueda de soluciones. Eso es lo que he hecho siempre, con el máximo de autenticidad, de independencia y de libertad.”

També jo penso que els qui d’alguna manera (i cadascú en el seu nivell) ens dediquem a l’exercici intel·lectual, tenim l’obligació de parlar quan el silenci ens faria còmplices de la injustícia. Potser doncs faríem bo de prendre nota d’aquestes paraules de Vargas Llosa, i encara que rompre el silenci impliqui en determinats casos que algun hipotètic interlocutor nostre es vegi després obligat a iniciar la conversa dient allò de “encara que jo no penso com vostè…”

El passat mes de gener, sota la influència de Rodríguez Zapatero, la Unió Europea va treure les sancions a Cuba. Potser ara veurem que no va ser una bona idea, ja que Castro continua demostrant que es incapaç de donar veu als que no comparteixen la seva mateixa manera de pensar.

De fet, i per primer cop en gairebé cinquanta anys, l’oposició al sistema ha organitzat un Congrés, tot i sabent que Castro no el permetria. El més interessant, però, és que l’actitud de Castro s’ha posat de manifest quan ha impedit l’assistència a les reunions dels enviats de la Unió Europea, tot expulsant-los de l’Illa. “És lamentable que els parlamentaris experimentessin aquestes prohibicions”, ha declarat Amadeu Altafaj, portaveu del comissari europeu de Desenvolupament i d’Ajuda Humanitària, Louis Michel. Dimarts passat, les autoritats cubanes expulsaren dos diputats polonesos. El dijous, tocà el torn a un senador txec i a un diputat alemany, que foren reenviats als seus països. El comportament de les autoritats cubanes no és acceptable, ha declarat el cap de la diplomàcia alemanya, Joschka Fischer, després d’haver cridat l’ambaixador a consultes. “Això no està gens d’acord amb els desigs de la Unió Europea, sobretot després que el consell de finals de gener, optés pel diàleg polític”, ha insistit Amadeu Altafaj.

Castro no té reconversió possible. Convé que no ho oblidem.

Acabo de rebre un correu amb un power point en favor de la pau. No conté paraules sinó imatges, unes imatges, per cert, corprenents, que abracen des de l’atac a les torres bessones de Nova York fins a escenes de misèria i de fam agafades en territori africà, passant per fotografies de camps de refugiats. Totes, en conjunt, mostren l’horror de la guerra i la injustícia en la què viuen milers i milers de persones que, en el nostre món, no han pogut superar l’estadi mínim de benestar que exigeix a crits la condició humana. El power point acaba amb un “sin comentarios” força eloqüent i una petició expressa de divulgar-lo per tot el món.

Davant això, hom es queda sempre una mica sense saber què dir o què fer. Ens sabem impotents per a resoldre mínimament aquest problema universal de la desigualtat, de la fam i de la injustícia, i tanmateix sabem que hi ha homes i dones que, menys cartesians que nosaltres, menys dispostos a passar el temps pensant que, a la fi, hom no pot fer-hi res, individualment parlant, es llancen –com sol dir-se vulgarment- a la piscina, i parteixen cap allà on són aquestes injustícies per a fer el que bonament puguin fer, no ja per a resoldre-les globalment, que això és impossible, però sí per a mitigar el mal o el dolor en la mesura que a ells, individualment considerats, els sigui possible.

Alguns ho fan empesos per un compromís ètic que han alimentat per via de la fe en un absolut transcendent, d’altres ho fan simplement per un compromís solidari amb l’altre, amb el no-jo, amb aquest ésser que la realitat d’aquest món ha condemnat al sofriment i la misèria.

Tots tenim mil excuses per a obviar aquest compromís. Que si la família, que si la feina, que si els problemes de salut… Però la veritat és més simple. Uns som egoistes i d’altres són generosos. Uns posem en primer lloc el jo i d’altres hi posen l’ell, els altres. Uns normalment preferim considerar-nos a nosaltres mateixos l’eix del món mentre que d’altres, força més humils i generosos, prefereixen de situar-se a la perifèria.