Josep Maria Quintana

¿Per què és tan important el Consell General del Poder Judicial (CGPJ)? Ho és perquè d’ell emanen els nomenaments dels principals òrgans judicials del nostre país. Des dels Tribunals Superiors de Justícia de les Comunitats autònomes fins a les audiències nacional i provincials incloent-hi els d’alguns membres del Tribunal Suprem. És, doncs, evident que la composició d’aquest Consell i el tarannà ideològic dels seus membres influeixin de manera decisiva en la manera d’actuar dels tribunals, perquè, desenganyem-nos, per molt que parlem de la neutralitat dels jutges i proclamem que la justícia és igual per a tots, sabem que l’aplicació de la llei permet sovint interpretacions diverses, i en aquesta interpretació, la ideologia que puguin tenir els jutges i magistrats té un paper força important. I si bé en els primers graus de la justícia -la dels jutjats de primera instància i instrucció- les qüestions que s’hi dirimeixen solen tenir una rellevància política menor, encara que no sempre -pensin, sinó, en el joc que ha donat el Jutjat número 13 de Barcelona en la qüestió del Procés-, no hi ha dubte que les decisions de l’Audiència Nacional, que coneix dels delictes contra la Corona o els alts organismes de la Nació, falsificació de moneda, defraudacions i maquinacions per alterar el preu de les coses, tràfec de drogues i estupefaents, o delictes comesos fora del territori nacional, etcètera, i les decisions dels Tribunals Superiors de Justícia de les Comunitats autònomes, als quals, en matèria penal els correspon conèixer de les causes contra determinades persones que pel seu càrrec són considerades aforades, solen tenir una rellevància política força més gran, i no parlem del Tribunal Suprem, que és la darrera instància judicial al nostre país i dicta, a més, jurisprudència, és a dir, marca la pauta de com s’han d’interpretar les lleis.

Doncs bé, fixada la transcendència que per al funcionament del país tenen les institucions judicials, i tenint en compte que el CGPJ és qui decideix els principals nomenaments, no ens hem de sorprendre si els polítics tenen gran interès d’influir en la composició d’aquest òrgan, que no és, pròpiament un tribunal, però és qui té encarregada l’administració de l’Administració de la Justícia.

Actualment composen el CGPJ 21 membres: 20 vocals i 1 president. 10 els proposa el Congrés (6 d’entre jutges i magistrats i 4 d’entre juristes de reconeguda competència), i els altres 10 els proposa el Senat amb el mateix criteri i procedència. Aleshores, el Ple del CGPJ elegeix el president entre membres de la carrera judicial o juristes de reconeguda competència. Aquest és alhora president del Tribunal Suprem.

Tenim, doncs, que en l’actual sistema, són els parlamentaris els qui decideixen qui composa el CGPJ, però la constitució no deixa aquesta elecció a una majoria simple, ni tan sols a una majoria absoluta, sinó que exigeix una majoria molt qualificada de vots, ja que l’acord ha d’abastar tres cinquenes parts dels diputats i dels senadors. I això, sobretot en èpoques com les que estem vivint amb un parlament molt fragmentat, exigeix l’acord de dos (i de vegades més) partits polítics, la qual cosa significa que un partit minoritari, com ho és avui el PP, pot ser indispensable per a l’acord i, en definitiva, té a la mà la possibilitat de bloquejar una elecció i fer que els membres del CGPJ s’eternitzin en el càrrec perquè, si bé són elegits per un període de cinc anys, el seu nomenament es prorroga mentre el Congrés i el Senat no arriben a un acord per a la seva substitució.

I aquest és el cas en què ens trobem avui. Tenim un CGPJ caducat però bloquejat, per la simple raó que el PP i el seu dirigent Pablo Casado no volen proporcionar l’acord si no és modificant el sistema d’elecció actual per tornar al primitiu, que atorgava als jutges (per mitjà de les seves associacions) l’elecció dels seus membres, proposta que no agrada al PSOE perquè, avui per avui, les associacions de jutges tenen un caire marcadament conservador, i perquè els actuals grans càrrecs de la magistratura provenen de l’època en què governava Rajoy.

Aquest component conservador és clar en el Tribunal Suprem, però també en l’actual CGPJ, presidit per Carlos Lesmes, que va ser director general dels dos governs que presidí José María Aznar. En aquest òrgan, 10 dels seus membres ho són a proposta del PP, 7 del PSOE, 1 de Convergència i Unió, 1 del PNV i 1 d’Esquerra Unida. Com podem veure, el PP hi té una majoria absoluta (10 més el president) que avui no li correspondria.

També gaudeix d’una majoria conservadora a la Junta Electoral Central (JEC), que, com hem vist, s’ha irrogat unes competències més que dubtoses en el cas dels llaços grocs a Catalunya i en la inhabilitació del president Torra. I gaudeix també d’una majoria conservadora en el Tribunal de Comptes, un òrgan administratiu que dicta, però, resolucions de gran transcendència, com hem pogut veure també en les que ha pres imposant multes milionàries als polítics catalans involucrats en el Procés.

¿Quina sortida tenim, doncs, si els dos grans partits són incapaços d’arribar a acords sobre la composició d’unes institucions que tanta transcendència tenen en la política del país, com hem vist darrerament amb tot el que ha succeït a Catalunya? ¿Pot acceptar-se que el PP bloquegi la renovació d’aquestes institucions?

Ben al costat de la judicatura trobem també els fiscals que, potser encara més que els jutges, han mostrat que tenien un caràcter extremadament conservador. Ho demostra la seva insistència a mantenir l’acusació per rebel·lió dels polítics catalans, que van ser condemnats finalment per sedició, fet aquest que va tenir greus conseqüències, ja que va permetre les presons preventives i la impossibilitat dels polítics acusats de prendre possessió dels càrrecs electes quan encara no havien estat condemnats. I segueixen mostrant el seu conservadorisme amb la fèrria voluntat d’insistir encara en el mateix delicte en el procediment contra el major Trapero a l’Audiència Nacional, quan el Tribunal Suprem ja ha deixat clar que la rebel·lió no es va produir.

Tot el que acabo de dir demostra que estem davant d’un cos francament escorat a la dreta que dificulta molt la possibilitat d’arribar a solucions polítiques, ja que impugna qualsevol decisió presa per les autoritats penitenciàries que sigui favorable als polítics presos, sempre amb el suport del PP, que no perd calada a l’hora de dur als tribunals qualsevol actuació que li sembla inadequada i s’oposa a tota casta de diàleg amb els partits independentistes, uns partits que, ens agradi o no, són molt majoritaris a Catalunya i que, si bé han estat en gran part els causants del problema, forçosament hauran de formar part de la solució.

Davant aquesta situació de bloqueig, que hem de considerar molt greu, ¿ha estat una bona pensada la decisió de Sánchez de nomenar Fiscal General de l’Estat Dolores Delgado, fins ara diputada del PSOE i ministre de Justícia de l’anterior Govern?

Ho dubto, perquè si el nomenament es confirma, tindrem que la fiscal, a causa de la reforma de l’article 351 de la llei orgànica del Poder Judicial, aprovada quan ella era ministra, s’haurà d’abstenir en nombroses situacions i, a més, tindrà prohibit donar ordres i no podrà prendre cap tipus de decisió sobre aspectes que afectin als partits polítics o els seus membres. Ara que, això sí, podrà nomenar el Tinent Fiscal del Tribunal Suprem, càrrec que agafarà una gran rellevància, ja que li correspondrà actuar en tots aquells casos de ressonància política en què la Fiscal General s’haurà d’abstenir.

En definitiva, que les institucions que conformen el Poder Judicial, fonamentals sens dubte per al bon funcionament de l’Estat de dret, presenten un futur gens prometedor si hem de jutjar pel comportament dels principals polítics del país, que viuen un gran desencontre i no semblen capaços d’avantposar l’interès general als seus interessos polítics i ideològics.

L’acte solemne d’obertura del Parlament que va tenir lloc dilluns passat va ser, sens dubte, una bassa d’oli per a Felip VI, ja que va poder comprovar que, amb l’absència dels diputats de  JxCat, ERC, EH Bildu, BNG i CUP, als quals, amb una gran ironia, Mariàngels Alcázar ha definit com “aquells que no volen compartir taula amb el seu cunyat, però es duen a casa el menjar que ha fet la sogra”, i tenint en compte que els ministres d’UP van aplaudir al monarca tot i que no ho van fer els diputats de base que ocupaven els seus escons, el discurs del rei no va tenir contrarèplica.

Per descomptat que no la va tenir de l’única parlamentària que va poder parlar, la presidenta de Congrés, la catalana Meritxell Batet, que després de citar Joan Margarit, que és un poeta dels grans, va dir que “la democràcia no és ni pot ser exclusió. Al Parlament, no existeix l’enemic. Perquè a cada diputat correspon la representació de tots els ciutadans i, per tant, també dels que van votar a qualsevol de les altres formacions.” I de la mateixa manera que Hemó ho recorda a Creont, Batet va afegir que: “només en un desert podràs governar perfectament en solitari”, al·ludint així a un passatge de l’Antígona de Sòfocles, per concloure que “al Parlament no hi ha l’enemic”. Una bella frase que reflecteix sens dubte el que hauria de ser aquesta institució democràtica, però que possiblement no s’ajusta a la realitat, tot i que Felip VI, en actitud de gran moderador (cosa que no ha estat sempre -certament que no ho va ser el 3 de octubre de 2017-) també va dir que “Espanya no pot ser dels uns contra els altres. Espanya ha de ser de tots i per a tots “.

Aquest “uns contra els altres” va ressonar sens dubte a l’hemicicle i ha estat el més vistós d’un discurs molt mesurat, en què Felip VI ha cridat els partits a recuperar la confiança dels ciutadans en les institucions i ha reclamat “acords” al Parlament més polaritzat i fragmentat de l’actual etapa democràtica, amb 17 forces polítiques. Això, mentre en un altre lloc de Madrid, els dissidents a què abans m’he referit, llegien un manifest, el títol del qual era “No tenim rei. Democràcia, llibertat i repúbliques”, en el qual es diu, com van explicitar alguns dels que van desglossar aquesta teoria, que la monarquia espanyola no els representa, entre d’altres raons perquè la consideren hereva del franquisme.

L’endemà, el sempre atent Enric Juliana destacava en un interessant article que va ser al novembre de 1967 quan la Unió Soviètica va aconsellar als comunistes espanyols que acceptessin una restauració monàrquica en la figura de Joan de Borbó, i afegia que, set anys més tard, Carrillo feia arribar la següent proposta a don Joan: el PCE estaria disposat a acceptar-vos com a regent d’un període de transició que podria culminar amb una consulta als espanyols sobre la forma d’Estat. Si don Joan acceptava, es crearia una plataforma amb les principals forces d’oposició amb aquest programa.

Tot i la divisió d’opinions entre els seus consellers, apunta Juliana que don Joan va optar per preservar el seu fill. I al cap d’unes setmanes, el príncep Joan Carles va enviar dos emissaris a París per transmetre el següent missatge a Carrillo: “La monarquia comptarà amb el PCE i aquest haurà d’ajudar a fer una transició pacífica”, que és en realitat el que va succeir.

El 1984 vaig tenir ocasió de reunir-me personalment amb Santiago Carrillo després que aquest acceptés una invitació de l’Ateneu de Maó que, en aquell temps, jo presidia. He de reconèixer que, juntament amb Josep Tarradellas, el cardenal Tarancón i José María de Areilza, als quals vaig poder tractar també amb motiu de les visites que, seguides de la corresponent conferència, van fer a Menorca convidats per l’Ateneu, Santiago Carrillo va ser una de les persones que més em va impactar. Obert a parlar de tot, vam comentar privadament el paper que el rei Joan Carles havia exercit durant la transició. Al llarg de la conversa, jo vaig recordar a Carrillo una gravíssima denúncia que, contra Joan Carles, ell havia fet en aquella emissora de ràdio clandestina que escoltàvem els joves (i no tan joves) demòcrates durant la dictadura franquista, sempre entre sorolls i interferències que moltes vegades ens dificultaven l’audició. Fou arran de les últimes execucions efectuades per la dictadura quan Carrillo va acusar durament no sols el “caudillo”, sinó també l’aleshores príncep d’Espanya, Joan Carles de Borbó, el qual va fer copartícip dels fets que condemnava, afirmant que mai seria una solució per a una democràcia futura.

Santiago Carrillo va respondre dient-me que, en efecte, recordava molt bé aquella denúncia, però de seguida va afegir que no tenia més remei que reconèixer que els fets posteriors i l’actitud del rei Joan Carles l’havien desmentit.

Els anys han passat i, avui, la monarquia segueix sent una institució que mereix comentaris molt diversos. I si fem cas d’una enquesta publicada el passat mes de juny per IMOP Insights, S.A. per a Vanitatis amb motiu de el cinquè aniversari del regnat de Felip i Letizia, que es complia el 19 de juny, hem de concloure que Espanya segueix sent monàrquica gràcies als andalusos i malgrat els catalans i bascos. L’estudi s’elaborà a partir de 1.031 entrevistes realitzades a Espanya, entre el 28 de maig i el 3 de juny, respectant en el mostreig totes les variables sociodemogràfiques necessàries. El marge d’error era de 3,1 punts percentuals.

Concretament, segons aquestes dades, el 50,8% dels espanyols es confessa monàrquic, a escassa distància dels qui prefereixen la república (46,1%). Si ens centrem en l’anàlisi de les dades per comunitats autònomes, són aquelles en les quals està més arrelat el sentiment nacionalista les que mostren un major rebuig a la Corona, que només obté l’aprovació del 21,6% dels enquestats a Catalunya i del 24,7% al País Basc. El 74% dels ciutadans catalans i el 70,6% dels bascos es defineixen com a republicans. Per contra, els andalusos (75,1%) i els madrilenys (62%) són els pilars geogràfics de la institució.

Finalment, no hi ha dubte que els votants de PP són els garants de la monarquia (90,7%), seguits pels simpatitzants de Ciutadans (82,7%) i de Vox (82,2%). Per contra, amb prou feines trobem republicans entre els electors de les anomenades tres dretes. Només el 7,8% dels simpatitzants de PP, el 17,3% dels de Ciutadans i el 17,8% dels de Vox es declaren republicans a l’enquesta.

Els votants socialistes són els més dividits en aquest punt, amb un 44,5% de monàrquics confessos i un 51,6% de republicans. I els votants de Unides Podem no ho poden tenir més clar: només el 9,3% dels seus votants és partidari de la continuïtat de l’actual model d’Estat i el 86% es confessa republicà. És a dir, s’inverteixen exactament els percentatges en relació amb els votants del Partit Popular, tot i que Pablo Iglesias i els seus ministres dilluns passat aplaudissin el rei des del banc del Govern.

Fa uns dies, un comentarista polític afirmava que hi ha a Catalunya un punt de coincidència entre independentistes i constitucionalistes, un punt que passa per sobre de la fractura social i es cenyeix a la incompetència del Govern. Revela aquest punt de coincidència la darrera estadística publicada pel CEO (Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat), quan diu que el 61,6% dels catalans considera que el Govern de Quim Torra no sap com resoldre els problemes, i només el 1,6% -reteniu, per favor, aquesta xifra- opina que els està resolent. El punt de coincidència no és, doncs, altre que la fatiga que produeix l’estancament desprès de cinc anys en què tota l’energia social disponible ha estat devorada sense clemència pel forat negre del Procés.

I sortir-ne no s’esdevé senzill perquè, més enllà de la bona voluntat que pugui demostrar l’actual govern de Pedro Sánchez (que no sabem si es deu a un convenciment sincer o a la necessitat que té dels vots d’Esquerra per sostenir-se en el poder), els poders fàctics de l’Estat i, de manera més concreta el Poder Judicial, on la dreta espanyola més conservadora i centralista ha dominat pràcticament sempre, actuen de manera tan diàfana com implacable contra qualsevol sortida política del diguem-ne “conflicte català”, com acabem de veure amb la decisió presa per la Junta Electoral Central (JEC) de treure l’escó a Torra, decisió que estava destinada a aconseguir el que finalment ha aconseguit: desestabilitzar absolutament la política a Catalunya.

Però si per a molts juristes que seguim amb atenció els avatars de la justícia ens resulta difícil d’admetre que la JEC, que és un òrgan administratiu i no judicial, basant-se en un article de la Llei Electoral de dubtosa aplicació al cas, tingui competència suficient per treure l’escó a un diputat electe, el que ja ens resulta incomprensible és que, recorreguda la decisió davant la Sala tercera del Tribunal Suprem (la del Contenciós administratiu), aquesta confirmi i avali per la via ràpida la decisió de la JEC sense esperar que la Sala segona (la Penal) del mateix òrgan, hagi dictat una sentència definitiva sobre els fets pels quals Torra va ser jutjat i condemnat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, confirmant la condemna i la inhabilitació o bé exonerant el president de tota culpa. Aquests fets demostren per si sols que Espanya té pendent una indispensable reforma judicial, com n’hi va haver al seu dia una de política i una altra de militar.

Ara bé, dit això, cal afegir que, veient com actuen els partits independentistes catalans, veient com han entrat en una dinàmica de guerra civil sense quarter, lluitant cos a cos i sense cap voluntat de dissimular-ho, amb l’únic objectiu d’assolir el poder (ERC) o de conservar-lo (JxCat) sigui com sigui, peti qui peti, caigui qui caigui, val a dir que no els cal tenir enemics forans per autodestruir-se, ja que, per fer-ho, es basten ells sols.

Dic això tan cruament perquè l’espectacle que van protagonitzar en el ple del Parlament el passat dilluns és d’aquests que fan vergonya i degraden la concepció que puguem tenir de la política fins a uns extrems insospitats. És cert que, des de molts punts de vista -el meu inclòs- l’expulsió de Torra en els termes que s’ha produït em sembla, com he dit més amunt, intolerable. Però si prou dolent és per a la vida política i constitucional tenir uns tribunals tan polititzats i tendenciosos com els nostres, pitjor és encara abonar-se a la desobediència de les lleis i de les resolucions judicials, perquè aleshores l’Estat de dret es trenca de manera irremeiable i fa que els rebels perdin la raó i molts altres valors, per exemple la llibertat, com podem comprovar amb els polítics que avui són a la presó o bé a l’exili.

Per injusta que creguin que sigui la decisió de la JEC i de la Sala tercera del TS, desobeir la resolució judicial i seguir reconeixent Torra com a diputat, no sols hauria comportat l’acció d’un fet il·legal i punible, amb totes les conseqüències que aquests fets comporten, ans hauria també esdevingut un gest inútil que només podia causar més dolor i frenar els tímids avenços que el Govern del PSOE ha posat en marxa per resoldre el conflicte, cosa que intenta -no ho oblidem- amb l’oposició frontal de tota la dreta espanyola i de la major part de la premsa nacional; és a dir, amb l’oposició d’una gent que, negant-se a cercar una sortida política, només demana presó i presó, venjança i venjança.

Era, doncs, lògic que la Mesa del Parlament, amb Roger Torrent al capdavant, s’oposés a deixar votar el president Torra si no volia córrer la mateixa sort que els seus antecessors i, en especial, la de la senyora Forcadell. Però Torra i JxCat, embolcallant-se en declaracions altisonants i d’una pretesa superioritat moral referides a l’honor maculat de Catalunya -la paraula “traïdor” no va sortir, però planava visiblement sobre la cambra-, aprofitaren l’ocasió per atacar Esquerra, val a dir que amb l’ajuda inestimable de la CUP.

L’espectacle que vam veure va ser desolador per a qualsevol catalanista. Tant que fins la mateixa Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), que és, segurament, la institució independentista més radical, reconeixia davant del Parlament que no veia un projecte per a la independència ni a curt ni a llarg termini. A més, la seva convocatòria per protestar contra la decisió de la Mesa amb prou feines va reunir 300 persones, algunes de les quals -els diaris diuen que una cinquantena, amb menors d’edat inclosos- van acabar cremant uns quants contenidors a la Plaça Urquinaona.

No hi ha dubte, per tant, que JxCat, aquest grup desnortat que es mou al dictat de l’estratega de Waterloo, ha iniciat una lluita desaforada per no perdre el poder que ostenta a la Generalitat, i sap que el seu enemic més fort és, ara per ara, Esquerra Republicana, i farà el que sigui per batre aquest enemic.

La impressió que molts teníem fins ara és que Puigdemont, Torra i una part important de JxCat estaven maniobrant per posar fi a la legislatura, cosa que va confirmar el president a la roda de premsa que va fer el passat dimecres, tot i que afirmà que abans s’aprovaria els pressupostos, una mesura del tot necessària per sortir, ni que sigui mínimament, del marasme en que la Generalitat es mou.

Ara bé, aquesta promesa de convocar eleccions sense precisar la data, no deixa de ser també una manera d’afavorir el boicot a la mesa de negociació entre governs, que és, precisament, l’objectiu en què estant treballant els republicans i el govern de Pedro Sánchez. Perquè tots sabem molt bé que, si les eleccions es convoquen aviat, a l’Esquerra Republicana li serà molt difícil seguir negociant amb el PSOE i, més encara, donar el seu vot positiu als pressupostos de l’Estat, l’aprovació dels quals és també indispensable per a l’estabilitat del Govern d’Espanya.

I un apunt final que no hem de menysprear. El fet que Torra hagi quedat sense escó comporta una situació inèdita en el marc constitucional i estatutari de Catalunya. L’estatut vigent diu que cal ser diputat per accedir al càrrec de President de la Generalitat, però no es pronuncia -perquè ningú no va pensar que la situació podia donar-se- sobre què passa si un president elegit perd l’escó. Avui, tant JxCat, com ERC, com el Govern de Pedro Sánchez, opinen que la pèrdua de l’escó no implica el cessament com a President de la Generalitat, i afegeixen amb raó que, ara per ara, no hi ha cap sentència ferma que inhabiliti Torra per seguir en el càrrec. Però PP, C’s i Vox mantenen la tesi contrària, i el seu raonament no és, a priori, cap disbarat. Aquesta opinió és, si més no, tan versemblant com la contrària, i no em sorprendria que, si interposen una querella contra l’actuació de Torra en qualitat de president, tal com està el Poder Judicial, ben aviat tinguéssim una resolució que confirmés aquest punt de vista. Aleshores el caos seria absolut, ja que podria implicar la nul·litat de les accions que, des del passat dimarts, Torra haurà dut a terme.