Archive for Juliol de 2015

Grècia o el desvetllament de les dues Europes

26 Juliol 2015

El tractat de Versalles, signat per França i Alemanya el 1919, declarava que aquesta era la responsable de la guerra que havia enfrontat els europeus de 1914 a 1918, i que per això mateix estava obligada a pagar, en concepte de reparacions, 132.000 milions de dòlars. A més, Alemanya va haver de cedir Alsàcia i Lorena a la República Francesa. Paral·lelament, els francesos reivindicaren el Sarre, adduint que fins el 1815 aquest territori havia format part de França. La Societat de Nacions decidí aleshores governar el Sarre durant 15 anys per mitjà d’una comissió. En aquest període s’establia la unió duanera amb França i, a més, aquesta es convertia en la propietària de totes les mines de la regió.

Val a dir que els alemanys (incloent-hi els socialdemòcrates) no van acceptar mai el tractat de Versalles, que tots definien com un “Diktat” dels aliats (allò que els espanyols en deien un “Trágala”. Els britànics i nord-americans eren favorables a una política de conciliació, conscient que Alemanya seria incapaç de pagar les reparacions. Però els francesos es mostraren inflexibles i no acceptaren la declaració d’insolvència que el govern alemany presentà el juliol de 1922. La voluntat de cobrar les reparacions va dur els francesos a ocupar militarment el Ruhr pel gener de 1923. La població alemanya d’aquest territori va respondre amb la resistència passiva i mitjançant vagues, amb el suport del govern del país. França va respondre amb l’acomiadament de 145.000 obrers alemanys i la contractació de treballadors belgues i francesos. La inflació, però col·lapsà la República alemanya de Weimar i comprometé la seva política de suport al Ruhr.

images-1

L’any 1924, el pla Dawes comportà l’evacuació francesa del Ruhr i una política de préstecs a Alemanya per pagar les reparacions compromeses, però Alemanya seguia mantenint el seu deute exterior i el seu desmembrament territorial. Què va succeir aleshores? Doncs que el nazisme captà hàbilment l’orgull nacional ferit, i el seu ascens demostrà la fragilitat de la pau i va posar de manifest tot el que, en aquesta, era fictici.

Winston Churchill, a les seves “Memòries” va escriure que “les clàusules econòmiques del tractat eren malignes i absurdes fins al punt que les convertia en inútils”. En definitiva, que l’intent d’escanyar Alemanya va fer que la pau d’entreguerres (1918-1940) no fos sinó una falsa pau, que Alemanya no complís amb els seus compromisos, que s’exalcés la ideologia nazi per mor de l’orgull nacional ferit i que Europa es veiés abocada a una nova guerra que, aquest cop, es va estendre a tot el món.

Quan dilluns passat a Brussel·les la cancellera alemanya, Angela Merkel, desgranava davant la premsa les línies del costós acord a què es va arribar amb el primer ministre hel·lè, Alexis Tsipras, per negociar un tercer rescat financer a Grècia, els periodistes li van plantejar si l’acord tenia reminiscències amb el tractat de Versalles del 1919, pel qual els aliats vencedors van imposar, com hem vist, el pagament de duríssimes reparacions a l’Alemanya, derrotada a la Primera Guerra Mundial. Aleshores, la cancellera va sortir d’estudi dient: “No participo en comparacions històriques”, però la comparació ja estava feta. I ben feta.

En realitat, són molts els intel·lectuals europeus que han criticat la posició alemanya en aquesta negociació. La corresponsal de La Vanguardia a Berlín transcrivia diumenge passat les declaracions que el filòsof i sociòleg alemany Jürgen Habermas, un dels intel·lectuals més rellevants en qüestions d’integració europea, va fer des de les pàgines del diari britànic The Guardian. “Em temo que el Govern alemany, inclòs el seu soci socialdemòcrata, ha dilapidat en una nit tot el capital polític que una millor Alemanya havia acumulat en mig segle”. A parer, doncs, de l’octogenari Habermas, els anteriors executius germànics haurien demostrat “més sensibilitat política i una mentalitat postnacional”.

images

Jean-Christophe Cambadélis, secretari del Partit Socialista francès i estret col·laborador del president Hollande, va escriure també aquesta setmana una carta oberta als alemanys, en què els cridava a repensar el lloc d’Alemanya a Europa. Encapçalada amb un mein lieber Freund (benvolgut amic meu), Cambadélis no evocava el tractat de Versalles de 1919 sinó moments històrics posteriors a la Segona Guerra Mundial, com el suport que el govern francès va donar a la reconstrucció d’Alemanya, el pla Marshall dels Estats Units del 1947, l’acord de Londres del 1953, que va retallar (per impagable) el deute germànic, i el suport a la reunificació després de la caiguda del mur de Berlín, el 1989. I acabava argumentant que “Berlín hauria de recordar aquesta lliçó d’història, de la mateixa manera que està donant a Atenes una lliçó de com s’ha de tenir la casa en ordre”.

Del mateix tenor són les declaracions que ha fet l’historiador, antropòleg i demògraf francès Emmanuel Todd al diari Le Soir, el qual ens parla d’una Europa controlada per Alemanya i pels seus satèl·lits (els països bàltics, Polònia…), que ha esdevingut un sistema jeràrquic, autoritari i “austericida”. Todd creu que Europa va camí d’escindir-se per la meitat, perquè més enllà del que diuen els governs, creu que els italians, els espanyols, els portuguesos… i potser fins i tot els anglesos senten una gran simpatia per Tsipras. S’està produint, doncs, una rasa que més aviat separa el nord del sud que l’esquerra de la dreta.

En opinió de Todd, sembla que novament estiguin a punt d’aparèixer els límits de l’Imperi romà. Els països vertaderament influenciats per l’universalisme romà (el meu Nicolau Maria Rubió diria “llatí”) estan a favor d’una Europa raonable, és a dir, d’una Europa on la sensibilitat no és autoritària ni masoquista, i ha comprès que els plans d’austeritat són autodestructors i suïcides. I enfrontada a aquesta Europa llatina tenim una altra Europa centrada en el món luterà –comú a dos terços d’Alemanya, a dos països bàltics, als països escandinaus i també a una Polònia catòlica, però que mai no va pertànyer a l’Imperi romà.

Naturalment que Todd –sempre provocador- es demana pel paper de França en aquest repartiment, i observa que també al seu país s’ha produït una divisió. Hi ha, diu, la vella França “maurrasiana” (es refereix a la marcada per l’escriptor i polític ultradretà i antisemita Charles Maurras), reconvertida en una França socialista, descentralitzadora, europeista i germanòfila, que bloqueja el sistema. Però hi ha també una França profunda que és al costat de l’Europa del sud. D’alguna manera, doncs, França no juga el seu paper, i fins ara, el president Hollande es limita a fer de “poli bo” quan la Merkel fa de “poli dolent”. Arribarà, però, el moment de la veritat per a Hollande, perquè si ell deixa caure els grecs, se situarà dins la Història al costat dels socialistes que van votar els plens poders en favor del mariscal Pétain. Per tant, si França permet que els grecs siguin massacrats d’una manera o altra amb la seva complicitat o la seva col·laboració, aleshores sabrem que és la França de Pétain la que és al poder.

Duríssimes paraules –les dels intel·lectuals citats- que demostren la crisi profunda en què es troba Europa. En definitiva, que Grècia pot ser el nostre taló d’Aquil·les si no som capaços de rellegir la història i actuem en conseqüència.

Anuncis

Hem entrat de ple a la postmodernitat

19 Juliol 2015

Acabava el meu article de diumenge passat amb la citació d’un text que un científic amic em va passar per fer tabola. El text es referia a un “Seminari de Gènere” i era tan postmodern que, en comentar-lo, ell reconeixia la gran dificultat en què es topava a l’hora d’entendre aquesta mena de llenguatge escrit, deia “en una prosa no estereotipada lliure de les estructures emfàtiques, i canalitzada a través d’una ciutadania no negada i reconeixedora de la diferència”.

Doncs bé, dimarts passat, llegint a La Vanguardia una crònica de M. Dolores García sobre la política catalana, vaig pensar que no és tan sols el llenguatge, sinó també la política la que avui transcorre netament per la postmodernitat. En efecte, no sols sembla que (a Catalunya) s’hagi suprimit el debat ideològic entre dreta i esquerra per substituir-lo per una discussió per a la independència, sinó que fins i tot els dirigents de partits nous com PODEM reneguen de la distinció ideològica per plantejar una batalla contra el que ells denominen “la casta opressora” o “la màfia de l’Europa postcapitalista”.

Arran d’això, la subdirectora del diari esmentat observava que no sols PODEM, sinó també –i especialment- els partits independentistes han fet un pas més enllà en aquest procés de negació del que és polític en proposar que els qui es dediquen a la política quedin fora de les llistes electorals. És, doncs, evident que, no sols el llenguatge, sinó també la política catalana viu ja en l’era de la “postpolítica”. Per què? M. Dolores Garcia ho argüeix molt gràficament:

“Águeda Bañón, la nova responsable de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona fitxada per Ada Colau, va ser activista postporno. La jove Bañón reivindicava una pornografia pensada des del feminisme, una actitud de rebel·lia davant una indústria, la del sexe, dirigida i dissenyada per i per a homes. Però Bañón no és només agitadora postporno, sinó també postpolítica, com a mobilitzadora per una causa concreta. Com ho era Colau com a activista contra els desnonaments o com ho és Pablo Iglesias quan propugna que el seu discurs és un discurs que traspassa barreres ideològiques”. D’acord, doncs, en què aquests polítics esmentats han entrat a la postpolítica, però perquè dic que també hi ha entrat l’independentisme?

Aquestes darrers temps, tots hem pogut observar com s’estava produint un procés en virtut del qual la CUP s’apoderava del moviment independentista separant-se i distingint-se del “procés” que propugnaven CDC, ERC, OMNIUM i ANC. La qual cosa vol dir que la CUP, més que postpolítica, és antipolítica, “en el sentit –diu M. Dolores García- que menysprea la possibilitat de governar o d’aconseguir més representació parlamentària”. Ara bé, aquesta manera d’actuar que està duent a terme la CUP ha provocat un xoc de forces entre ERC i CDC, que són partits amb vocació de govern. I, com a tals, es troben immersos en una batalla campal.
 Adonant-se el president Mas que CDC queia en les enquestes, va plantejar la llista unitària i ERC s’hi oposà radicalment. Però quan els republicans han començat a veure com s’allunyava el sorpasso a CDC i que, fins i tot perillava el segon lloc, aleshores es van mostrar disposats a abordar-la.

Sigui com vulgui, l’espectacle que ens han ofert aquests dies els independentistes catalans amb la llista unitària, amb les vàries llistes concordants i amb la llista unitària sense polítics, per acabar (suposadament) amb una llista amb polítics (els essencials) situats entre persones de la dita “societat civil”, etc. etc., és, penso, una demostració que en la postpolítica, com en el postporno, tot és possible. Ara bé, és probable que tot sigui una “qüestió de creativitat”, i que a la gent que no hem fet el salt a la postmodernitat ens costi d’entendre la cosa, com també ens costa d’entendre el llenguatge postmodern. Per tant, no hem de preocupar-nos.

Tornant, però, al llenguatge, m’he de referir a un blog que m’ha donat a conèixer el científic esmentat al principi d’aquest article, en el qual es fa l’extracte d’un text d’Stephen Katz que es titula “Speak and Write Posmodern”. L’autor ens diu en aquest que el llenguatge senzill i quotidià està fora de lloc. És massa realista, massa modernista, massa evident. Per això el llenguatge postmodern requereix de l’escriptor (del conferenciant, del polític, etc.) un esforç per fer servir metàfores, argots universitaris i expressions indeterminades perquè les seves demolidores i profundes aportacions siguin patents. És molt probable –apunta Katz- que aquest sigui un requisit difícil de complir, però val la pena d’afanyar-s’hi per tal d’usar aquest nou llenguatge indesxifrable que és el substitut perfecte de l’avorrida quotidianitat.

Hem de reconèixer que, com la política postmoderna o com el porno postmodern, el llenguatge postmodern no és senzill, perquè implica usar termes que indiquen familiaritat amb la major quantitat de prejudicis possibles, i això no s’aconsegueix fàcilment. Diu Katz: si vostè vol expressar, per exemple, que la saviesa tradicional dels indígenes d’Amèrica pot ajudar-nos a veure d’una altra manera el malestar de la cultura occidental, no ho digui mai així. La cosa seria massa simple. Massa clara. Massa evident. Comenci primer per substituir “la saviesa tradicional” per “el discurs intertextual”, o més bé encara, per “la intertextualitat del discurs”, i canviï tot seguit el substantiu “indígena” per, posem per cas, “ésser postcolonial”. Així tindrem tancada la primera part de la proposició. Però no se li ocorri dir una cosa tan vulgar com “ens ajuda a veure d’una altra manera”. No! Això estaria fora de lloc. Katz creu que en el llenguatge postmodern és molt millor substituir aquesta frase per una altra com, per exemple, “ens fa aprehendre diversament els esdeveniments alterns”. I ja seria el súmmum de la ridiculesa si vostè mantingués la frase “el malestar de la cultura occidental” en aquests termes. Mare de Déu! Quina vulgaritat! Aquí hauríem d’optar per un substantiu (i millor encara si l’acompanyem d’algun adjectiu amb prefixos) que fos més enginyós com, per exemple, “la interpreocupació de la metanarrativa d’Occident”.

Així tindríem que aquella frase tan vulgar que he apuntat, traduïda al llenguatge postmodern, podria transformar-se en aquesta: “Hem de construir la intertextualitat dels discursos de l’ésser postcolonial americà, per aprehendre diversament els esdeveniments alterns de la interpreocupació de la metanarrativa d’Occident”.

Doncs bé, aplicant aquesta teoria del metallenguatge postmodern a la política potstmoderna de què parlàvem abans tot referint-nos a PODEM i als independentiste catalans, potser la podríem definir com “una deconstrucció de metanarratives transhistòriques que, dins el nou episteme del transvanguardisme transcendeix les nacionalitats fictícies inscrites en lògiques diferencials i polivalents que, com ha demostrat Foucault –Katz diu que sempre s’ha de citar Foucault- són hàbilment reconstituïdes amb la llavor d’un nou i pristi pensament”.

Davant una nova etapa política a la Comunitat autònoma

12 Juliol 2015

La sensatesa s’ha acabat imposant en la consolidació del nou govern al Consell de Menorca després que MES ha vençut la temptació d’assumir el poder tan sols amb el recolzament explícit de PODEM. Era inimaginable que els dos partits menys votats a l’illa que, junts, sumaven només 5 consellers dels 13 que componen la institució, pogués assumir un govern que estava condemnat al fracàs absolut si no obtenia no sols el vot, sinó també la complicitat i la participació del PSOE, un partit que, tot i el seu magre resultat –un fracàs sense pal·liatius per als seus principals responsables que, a hores d’ara, ja haurien d’haver presentat la dimissió- era, però, el que havia obtingut més vots dins el segment de l’esquerra.

A mi no em va sorprendre la divisió d’aquest segment de l’electorat, que era cantada, no sols per la crisi que ha arrossegat el socialisme des de la caiguda de Rodríguez Zapatero, sinó també per la força emergent de PODEM que, a pesar de ser un partit amb un programa tan elàstic i mal·leable que el fa difícil de definir, i amb una estructura encara molt feble, però dirigit fèrriament des del centre (per més que ells mateixos s’enlluernin amb l’autocontrol dels ja famosos cercles), era evident que havia d’irrompre pertot arreu i, com així ha estat, podia esdevenir decisiu per a la consolidació de les majories alternatives al PP.

El que sí que m’ha sorprès ha estat la caiguda de vots que ha experimentat el PP. Passar de 8 a 5 consellers un partit que ocupa tot l’espai que va del centre a l’extrema dreta, és una caiguda molt gran. I si a això i afegim la incapacitat que té aquest partit per pactar amb cap altre, si exceptuem CIUTADANS, que quedà fora del Consell, és evident que l’única alternativa possible (confiem que sigui també eficaç i beneficiosa) era la dels qui han acabat assumint el poder després d’un pacte a tres que, si volen dur a bon port les promeses que han fet i satisfer les esperances que han despertat entre molta gent, hauran de fer un exercici constant de diàleg, de moderació i de respecte a les idees dels altres.

En realitat, la invitació que féu en el discurs programàtic la presidenta econacionalista Maite Salord (primera en l’exercici d’una presidència in partibus que compartirà amb la socialista Susana Mora) de convidar l’oposició a formar part de la Comissió de Govern n’és una mostra més que evident –i d’una importància real, no simbòlica-, d’aquesta voluntat de diàleg, que pretén governar a partir d’un programa pactat però obert als suggeriments de l’oposició.

Diguem també que la fórmula per governar la primera institució menorquina és semblant a la que s’ha forjat a Mallorca per elegir la presidenta de la Comunitat autònoma, amb la diferència que, allí, PODEM no ha entrat a formar part del govern i es queda a l’aguait del que pugui passar, cosa força més perillosa per al pacte a dos (PSOE-MES), ja que la inexperiència de PODEM, la mal·leabilitat a què ja he fet referència i la proximitat d’unes eleccions generals que són –aquestes sí!- la prova de foc i la fita on posa totes les seves esperances Pablo Iglesias, pot ser la causa d’algun ensurt que no sigui fàcilment controlable.

Dit això, he d’afegir que el nomenament de ciutadans menorquins per a funcions de govern a la Comunitat autònoma m’ha semblat una decisió encertada, i em plau que aquests ocupin les funcions primordials en matèria de cultura, una àrea que el PP va menystenir (quan no vilipendià) amb persones que no s’havien mai caracteritzat per tenir una presència activa (no dic decisiva o considerable, sinó tan sols activa) en el camp cultural i que, en matèria d’ensenyament, no sols ens van voler fer combregar amb rodes de molí, sinó que ens van fer sofrir empegueïments i vergonyes alienes que els ciutadans de les Balears no ens mereixíem ni de prop.

El nomenament d’Esperança Camps com a consellera de Cultura, la decisió d’aquesta d’elegir Jaume Gomila per a la direcció general de cultura i Marta Fuxà per a la de política lingüística són decisions que m’emplenen de goig perquè conec la vàlua d’aquestes persones, que tenen –les tres- una trajectòria universitària i de treball cultural en el marc de la societat civil més que coneguda i apreciada. Camps com a novel·lista de prestigi i periodista de televisió; Gomila a la curta direcció de la Biblioteca Pública i com a home de teatre; i Fuxà a la presidència d’una associació cultural que ha volgut mantenir la dignitat de la nostra llengua davant dels embats d’aquells que només tenen qualificatius de menyspreu per tots els qui no combreguen amb les seves idees i contemplen la realitat sorgida de les eleccions si més no com una hecatombe. Si ho faran bé o malament aquests nous càrrecs no ho sabem. Ho dirà el temps amb la seva gestió, però estic segur que, com a mínim, no faran cadufades com les que hem conegut al cim d’aquesta important conselleria els darrers anys.

———–
N.B. En el marc de les ciències socials, un científic proper a mi ha rebut la invitació d’una universitat catalana per assistir a un “Seminari de Gènere” (sic). Diu la invitació que “Aquesta formació ha d’afavorir la vivència en entorns democràtics, participatius i no excloents, i promoure ciutadanies no negades, en contextos de convivència que es van construint a través de relacions no marcades per les estructures estereotipades, com el gènere, sinó respectuoses i reconeixedores de les diferències.”

Davant això, el meu amic m’escriu: “Quin mal que han fet les mal anomenades ‘ciències’ socials passades pel filtre postmodern. T’imagines haver de llegir una tesi doctoral escrita tota ella amb una prosa no estereotipada lliure de les estructures emfàtiques, i canalitzada a través d’una ciutadania no negada i reconeixedora de la diferència? Em mor!”

L’Estat Islàmic i la fi dels temps o el perquè dels atacs salafistes

5 Juliol 2015

Per més que intento comprendre-ho, em costa entendre què persegueixen els salafistes compromesos amb l’Estat Islàmic, aquest que acabarà fent petit Al-Qaeda després que ha ocupat zones extenses de l’Iraq i de Síria, ha decidit aplicar la llei islàmica (xaria) al peu de la lletra i provoca morts i desolació per tot arreu.

Llegia avui una crònica impressionant de Xavier Mas de Xaxàs, enviat especial de La Vanguardia a Tunísia, on el periodista transcriu la conversa que va tenir amb un jove islamista, de nom Abu Zeineb, que somreia mentre justificava la mort dels 39 turistes innocents a la platja. Aquest –diu el periodista- no era un somriure maligne, sinó carregat d’esperança en un món més just.

-Volem ser iguals, i les morts no pararan fins que ho siguem.

-Iguals en què? -li va preguntar.

-Iguals en tot, i això significa tenir el dret a viure segons la llei de Déu i no de la democràcia i el capitalisme occidental, no de l’exèrcit dels Estats Units, no dels governs europeus amb la seva falsa retòrica sobre el multiculturalisme i els ajuts al desenvolupament. Ens sentim oprimits i dominats, i per això lluitem.
Llavors el periodista li pregunta si l’Alcorà justificava matar, perquè poc abans de parlar amb ell, Faisal Uslati, un venedor de mobles, salafista moderat, li havia explicat, asseguts en un sofà de la seva botiga, a dos carrers de la mesquita, que “matar és pecat, no és al Llibre, és injustificable”.

-El que és injustificable ­respon Abu Zeineb­ és matar sense una causa, i aquest no n’és el cas. La gihad en té una, de causa. L’hi acabo d’explicar. Sap quantes desenes de milions de persones han matat els Estats Units? Vostè sap que Occident roba el nostre petroli i ens imposa uns costums que no tenim més remei que acceptar perquè si no ho fem semblem bàrbars?

-Però per què han de morir turistes innocents a mans d’un terrorista? –li demana tot seguit el periodista, i ell respon també amb una pregunta:

-Per què li diu terrorista, així d’entrada, sense entendre les seves causes?

-Seif Rezgui no era un terrorista? –li replica el periodista sorprès-. Va matar 39 banyistes a sang freda, un atac que es va atribuir l’Estat Islàmic.

-Rezgui tenia les seves raons i jo les entenc, i no només perquè fos pobre, sinó perquè va dir prou. Jo no crec que s’hagués de matar els turistes, però comprenc que un bon musulmà esclati davant la provocació constant, en ple Ramadà, de gent que es banya despullada, que beu alcohol i fuma a tota hora, sense mostrar respecte per les nostres creences. Veu com no som iguals? El turista és arrogant, se sent superior. Vosaltres ara ploreu la mort de 39 europeus en una platja de Tunísia, però abans no heu sentit res per la mort de milions de musulmans, igual d’innocents, a mans dels exèrcits occidentals a l’Iraq, l’Afganistan, Síria, Líbia i tants altres països. La pega que teniu és que no sou capaços d’assumir les vostres responsabilitats.
Finalment, el periodista li demana per què d’Al-Riad i d’altres barris de Susa, com Al-Xabaab, Al-Qalaa Al-Kubra i Haman, han sortit centenars de joves gihadistes per lluitar a l’Estat Islàmic. Respon:

-Se’n van anar convençuts, cregui’m, perquè l’islam veritable és nostre i de ningú més. Només nosaltres veiem la realitat. Som executors de la voluntat de Déu i serem recompensats al paradís.

He de confessar que aquestes respostes em descol·locaven. No em sentia capaç d’assumir-les interiorment, per bé que m’ajudà a interpretar-les una reflexió de Jaume Flaquer, responsable de l’àrea teològica de Cristianisme i Justícia, i especialista en el món islàmic. El salafisme com un fonamentalisme, diu Flaquer, neix a partir de la mateixa constatació, de la mateixa preocupació i de la mateixa “solució”: El món ha canviat, l’islam s’ha anat contaminant al llarg dels segles amb “innovacions” provinents del cristianisme (celebració del naixement del Profeta a semblança del Nadal), del paganisme i de l’animisme (pelegrinatges a les tombes dels sants, exaltació divinitzant dels guies espirituals del sufisme, etc.), del món modern (democràcia, drets humans, etc.). Davant això, el salafisme proposta tornar a l’origen de l’islam, o més aviat, a allò que ells creuen que és l’origen de l’islam, per aplicar-ho avui en dia en la seva literalitat. Aquesta literalitat és, doncs, una veritable neurosi que va des del retorn a la moneda de l’època fins a orinar d’una determinada manera, passant per menjar o vestir igual que ho feia Muhàmmad. I com a neurosi obsessiva, afecta a una proporció de la societat, i això fa que trobem salafistes en totes les capes socials.

Tenim, doncs, que, en si mateix, el salafisme no s’identifica amb el terrorisme, però lògicament és caldo de cultiu del gihadisme, o el que és el mateix, de la utilització de mitjans violents per assolir aquesta tornada a l’origen.

Al-Qaeda i l’Estat Islàmic són dues de les seves formes. La diferència principal entre la primera i la segona és que aquesta última ha decidit reimplantar també allò que creu que va ser l’estat islàmic de l’època de Muhàmmad a Medina. Ha afegit una dimensió política a la simple tornada als costums antics. A més, ha incorporat un contingut escatològic a la seva visió: el món està a punt de viure la gran batalla final entre el bé i el mal, entre les tropes del veritable islam i les dels croats, jueus i musulmans impius. En concret, l’exèrcit del mal estarà format per una aliança de setanta estendards, i la coalició americana actual ja té seixanta adhesions!

Flaquer va encara més enllà i, seguint aquesta interpretació escatològica, ens diu que és creença dels salafistes que en aquests temps finals que vivim també baixarà Jesús per ser califa de l’islam. El seu descens esperat s’esdevindrà a la mateixa Damasc, per la qual cosa és urgent conquerir la ciutat. Tenim, doncs que, rere aquesta manera de pensar, trobem també una literatura apocalíptica que forma part de l’islam. I el salafisme, juntament amb una bona part de la comunitat musulmana, no oblida el sentit simbòlic i la interpreta com a esdeveniments històrics de la fi dels temps.

L’única cosa que fa, doncs, l’Estat Islàmic és identificar el món actual amb aquest temps que li ha tocat viure, per actuar tot seguit en conseqüència. Estem, doncs, davant d’un fenomen que és extraordinàriament preocupant.


%d bloggers like this: