Josep Maria Quintana

La postveritat, o el món a l’inrevés, és la paraula que el prestigiós diccionari d’Oxford va elegir com a vocable de l’any el 2016, i ha estat utilitzada per tractar d’explicar l’instint i la sensació anti-establishment que va catapultar Donald Trump a la presidència d’EUA i va fer guanyar el brexit al Regne Unit.

Oxford la defineix com el fenomen que es produeix quan “els fets objectius tenen menys influència per definir l’opinió pública que els que apel·len a l’emoció i a les creences personals”. Doncs bé, si és així, què significa aquesta nova definició del mot per als acadèmics i científics que es guanyen la vida tractant d’establir fets objectius?

El filòsof, humanista i pensador britànic A. de C. Grayling, que va fer campanya per la permanència de Regne Unit en la UE, observa amb horror la possibilitat d’un món dominat per la postveritat i fa un advertiment sobre la “corrupció de la integritat intel·lectual” i el dany que això pot infligir al “teixit complet de la democràcia”.

De fet, frases com aquella de Bush quan va prometre que “el món estarà millor sense Saddam Hussein”, o la que ens ha deixat fa ben poc el president Trump en afirmar que “Putin és un gran líder”, apel·len als sentiments, però no tenen compte els fets objectius. En definitiva, prescindeixen de si són o no veritat.

Grayling observa significativament que “el món va canviar després de 2008”. Segons creu, després de la crisi financera, la política es definí per un creixement tòxic de la desigualtat d’ingressos. I tant com ha anat creixent l’escletxa que separa els rics dels pobres, també ha augmentat un profund sentit de disconformitat a la classe mitjana, que és la que s’ha enfrontat amb un gran estancament en els seus guanys.

És, doncs, a partir d’aquest ressentiment econòmic que cada cop ha esdevingut més fàcil “exaltar” les emocions quan es tracta de matèries amb greus repercussions socials i econòmiques com, per exemple, la immigració, i “sembrar” el dubte sobre les polítiques que intentin recolzar-se en la veritat, tot afavorint les que propicien la demagògia.

Un altre ingredient clau en la cultura de la postveritat –diu Grayling- han estat les xarxes socials. En aquestes, una opinió forta (qualsevol hashtag al twitter, sigui o no veritat) pot fer callar l’evidència. Per tant, qui aconsegueix situar-se en primera fila a les xarxes, esdevé una celebritat. Poc importa que allò que digui sigui cert o mentida, perquè el que diu és acceptat pels seguidors.

D’altra banda, és francament greu que ens trobem davant d’una cultura online que sovint es mostra incapaç de distingir entre realitat i ficció, cosa que esdevé corrosiva tant per al debat públic com per a la nostra democràcia, ja que -fixem-nos, si més no, en Trump- en aquest món, uns pocs reclams al twitter tenen tant o més pes que una biblioteca plena de llibres de recerca.

Tot això ha obert la porta a un tipus de política a la qual li importen ben poc les evidències, i també a uns polítics que, tot situant al capdavant del seu ideari els interessos personals (fins els més abjectes), han descobert que ja no els cal acudir als fets. No els cal subjectar-se a la veritat, i tenen barra lliure per mentir.

La Vanguardia ens donava la notícia aquesta setmana d’un l’estudi que duu com a títol “En procés la desinformació política: comprenent el fenomen Trump”, on s’investiga l’impacte de la desinformació política per tractar de fer una mica de llum per comprendre l’èxit d’aquest empresari reconvertit a polític. L’estudi s’ha fet mitjançant dos experiments amb centenars de participants per intentar mesurar la repercussió que tenen les mentides del magnat, tant entre els seus seguidors com entre els seus detractors. I els resultats –terribles resultats- suggereixen que els polítics poden escampar desinformació sense perdre partidaris.

Sense anar gaire lluny, suposo que el lector recordarà el discurs que Trump va fer el passat 18 de febrer davant milers de seguidors entregats a Florida. “Ja veieu què va passar a Alemanya i el que va passar ahir a la nit a Suècia”, va dir, tot referint-se a sengles atacs terroristes. “Hem de mantenir el nostre país fora de perill”, proclamà. Però resulta que a Suècia no havia passat res. I que fins el primer ministre suec va haver de desmentir Trump tot demanant-se si no estava bufat quan va difondre entre els seus aquesta falsa notícia.

Però més enllà de les bromes a les xarxes socials, Trump no ha perdut cap prestigi davant dels seus incondicionals. Perquè la mentida –aquesta és la terrible conclusió de l’estudi- ja no resta capital polític. I això vol dir que la veracitat ja no és un requisit per donar suport a un candidat o a un governant.

Certament que Trump no és el primer ni l’únic polític que diu mentides. Nosaltres tenim exemples geogràficament més propers –recordeu, si més no, els informes de la UDEF sobre els diners que tenia a Suïssa l’excalcalde de Barcelona, Xavier Trias, com també els comptes que tenia a l’estranger Artur Mas, que van quedar en no-res-. Però les mentides de Trump, atesa la seva difusió universal, són força més greus. Al cap i a la fi, dels informes de la UDEF ningú no se’n va fer responsable, mentre que les mentides Trump ell mateix les difon urbi et orbi. De fet, el web independent de verificació de dades Politifacts (segueixo, en això, la informació donada per La Vanguardia), ha calculat que només un 16% de les seves afirmacions són certes o parcialment certes.

Per obtenir un mostrari significatiu, els investigadors van triar com a objecte d’estudi la investigació que es va dur a terme durant la precampanya republicana, a finals de 2015. I per fer-ho van sotmetre els participants a dos experiments. En el primer, van examinar fins a quin punt es considerava creïble una informació (que de vegades era correcta i de vegades falsa) depenent de la font. Els 1776 participants, dividits entre demòcrates, republicans partidaris de Trump i republicans no partidaris del magnat, havien de determinar el grau de credibilitat que donaven a una frase (que de vegades era  atribuïda a Trump i d’altres no). En el segon experiment, en què van participar 960 persones, es tractava d’investigar l’impacte en la credibilitat de la font un cop se’ls feia saber la veracitat o falsedat de la informació.

Doncs bé, els experiments van revelar que si la informació era atribuïda a Donald Trump, els seus partidaris li donaven més credibilitat que si no estava atribuïda a ningú en concret. Al contrari del que passava amb els demòcrates i amb els republicans no partidaris. Però l’interessant és que, un cop confrontats a una explicació neutral i objectiva de per què certes afirmacions de Trump utilitzades en l’experiment eren falses, els seus partidaris corregien el seu punt de vista, però no la seva intenció de vot ni els seus sentiments cap al polític.

Per tant, segons ens diu La Vanguardia, els investigadors han arribat a la conclusió que les conseqüències negatives per a un polític de difondre mentides són molt limitades, i també que els votants utilitzen les figures polítiques com a guia per determinar el que pot ser vertader o fals, però –i això és demolidor- no necessàriament insistiran en la veracitat com a prerequisit per donar suport a un candidat polític.

Roca Sastre, els llibres del qual vaig estudiar quan, fa gairebé quaranta anys, preparava el meu ingrés al cos de registradors de la propietat, definia la “immatriculació” dels immobles en el Registre com “el ingreso de una finca en la vida registral, realizado en virtud de una primera inscripción de su dominio a favor del inmatriculante, la cual abre folio de registro particular, es obtenido por medios particulares y surte efectos específicos”.

La immatriculació comporta, per tant, l’ingrés de la finca a la vida registral, ingrés que s’ha de dur a terme en virtut d’una primera inscripció del seu domini, ja que -per exigència legal- no s’admet la inscripció d’una finca a la vida registral sense que aquesta ja sigui propietat d’algú.

La immatriculació, doncs, no determina ni genera la propietat de la finca que s’inscriu en favor del titular. No és, per tant, un acte constitutiu del domini, sinó que es limita a constatar erga omnes aquella titularitat, que s’ha adquirit fora del registre, mitjançant alguns del procediments prevists a la legislació. D’aquí que el legislador, prevegi que, en molts casos, la immatriculació no estarà protegida per la fe publica fins que hagin transcorregut dos anys des de la seva data (art. 207 L.H.).

La llei regula com poden accedir per primer cop (immatricular) les finques al registre de la propietat, i un d’aquests procediments –el més especial, podríem dir- és aquell que concedeix a les Administracions Públiques i a les entitats de Dret públic amb personalitat jurídica pròpia vinculades o dependents de qualsevol d’aquelles administracions, de fer-ho per mitjà d’una “certificación administrativa”, a la qual s’exigeix força garanties (art. 206 LH)

En la seva versió primitiva, la Llei Hipotecària atorgava aquesta facultat immatriculadora a l’Església Catòlica. Sens dubte, aquest era un privilegi que no s’ha sostingut amb el temps i que, a partir de les darreres reformes, se li ha retirat. Avui, per tant, l’Església només pot immatricular les finques (no inscrites) de la qual n’és propietari utilitzant els mitjans ordinaris que corresponen a qualsevol particular.

Ara bé, atès que la immatriculació no era –ni és- constitutiva del domini en favor de l’Església (ni de cap altre titular que immatricula una finca) i l’únic que comportava (i comporta encara) és la publicació en el registre d’una titularitat dominical sobre un immoble (amb les presumpcions derivades del principi de legitimació i, si s’escau, del de fe pública en favor del titular), em sembla fora de lloc l’afirmació feta per la portaveu de Podem, Laura Camargo, quan, sens cap mena de reserva, ha titllat de “apropiaciones indebidas que se pueden llamar robos” les immatriculacions que l’Església ha fet a l’empara de la legislació que estava vigent (afirmación -la de la diputada- que abraça totes les immatriculacions, tant les fetes per certificació com les altres que hagi dut a terme).

Camargo, emparant-se en la immunitat parlamentària, ha acusat l’Església catòlica d’haver comès un o mots delictes –perquè el robatori és un delicte tipificat i castigat pel Codi penal- i, conseqüent amb aquesta manifestació que ella mateixa ha titllat de “valenta”, ha demanat que es reclami la titularitat del domini o dels drets reals immatriculats en favor de l’Església. Segons publicaven els diaris, ha dit que “tenemos que dar apoyo a que se devuelvan todos estos bienes a la ciudadanía y por ello pediremos un listado completo”.

En definitiva, la diputada, ha donat per suposat que tots els béns que avui consten inscrits per immatriculació en favor de l’Església catòlica van ser “robats a la ciutadania”, que, en la seva concepció del món, deu tenir –se suposa- un títol de propietat immanent sobre aquestes propietats sense necessitat de demostrar-ho. Perquè el cert és que, fins ara, la senyora Camargo no ha demostrat que la ciutadania –la gent, com els agrada de dir- tingui un títol de propietat sobre els béns avui immatriculats en favor de l’Església.

La cosa no hauria passat d’anècdota si, uns dies després, el Parlament no hagués aprovat una proposició no de llei de MÉS per Mallorca i Podem “per reclamar la titularitat del domini o dels altres drets reals immatriculats en favor de l’Església catòlica a Balears des de l’any 1998 al 2015”. És cert que la informació periodística que m’ha arribat diu que la proposició ha estat aprovada amb els vots en contra del PP i amb la “transacció de diverses esmenes de PSIB, MÉS per Menorca i PI”, esmenes que desconec i que no sé si posen una mica de seny a la desaforada manifestació global i absoluta de “robatori” de tot el que l’Església ha immatriculat, feta per aquells dos grups parlamentaris. Però no cal dir que em sorprèn que una manifestació com aquesta, amb la radicalitat que s’ha fet, no hagi tingut una resposta jurídica fonamentada contundentment.

La senyora Camargo denuncia un frau per part de l’Església per haver immatriculat molts béns “sin información pública y sin pasar por notaría”, tot pressuposant -segurament per ignorància- que tots els documents que tenen accés al registre han de ser notarials, quan això no és cert. Hi poden també accedir documents judicials i administratius, sempre que estiguin autoritzats per l’autoritat o el funcionari competent, en la forma i amb les solemnitats que prescriuen les lleis. D’ací la funció qualificadora del registrador de la propietat que, en nom de l’Estat, és el garant del compliment de la legalitat de les formes extrínseques dels documents en virtut dels quals se sol·liciti la inscripció, així com també de la capacitat dels atorgants i de la validesa dels actes dispositius que contenen (art. 18 LH).

Dit això, no hi ha dubte que, com en tota actuació humana, no s’ha de descartar que en alguna immatriculació dels molts immobles que l’Església ha fet accedir al registre de la propietat (i quan dic l’Església, he de dir també l’Estat, la Diputació, els municipis i, en definitiva, tots els qui podien immatricular les seves propietats), s’hagin produït errors. Doncs bé, en aquest supòsit, res no impedeix d’iniciar una investigació i, si s’escau, els procediments d’alteració de la inscripció efectuada previstos a la legislació immobiliària i registral per al cas que la inscripció d’una finca no sigui concorde amb la realitat extra registral.

Ara bé, em sembla inacceptable que, en un parlament es facin afirmacions tan rotundes,  tan poc matisades i, segurament, tan injustes com la de la senyora Camargo, quan acusa de lladre l’Església (poca broma amb aquesta acusació!), i quan pressuposa que tots els béns que aquesta ha immatriculat pertanyien a la ciutadania (afirmació, per cert, que hauria de concretar, perquè la ciutadania no és cap subjecte amb personalitat jurídica), i també quan demana que tots aquests béns objecte d’espoli (ja que no es pot qualificar d’altra manera el fet que l’acusació denuncia) han de ser retornats, se suposa que als seus propietaris legítims. Titularitat que, sens dubte, haurà de demostrar.

He seguit per la premsa i pels mitjans de comunicació audiovisuals algunes de les principals cròniques del procés judicial a què s’ha sotmès fa poc l’expresident de la Generalitat, Artur Mas, l’exvicepresidenta Joana Ortega i l’exconsellera d’Ensenyament Irene Rigau. Tots hem pogut veure la gran parafernàlia que va acompanyar als acusats fins a la seu del TSJC –diuen que uns 40.000 catalans independentistes-, i hem pogut seguir també l’estratègia de la defensa, que ha consistit a dir que no s’ha incomplert cap norma, que no hi ha hagut cap mena de desobediència al Tribunal Constitucional i que el procés participatiu del 9-N va ser dut exclusivament per voluntaris. A més a més, s’ha deixat anar pels advocats que aquest era un procés antidemocràtic contra el poble de Catalunya i s’ha posat en solfa la independència del poder judicial, ja que –s’ha dit i repetit- aquest ha actuat exclusivament a instàncies del Govern. Sense anar més lluny, el vicepresident Oriol Junqueras (ERC), ha advertit que “la democràcia no hauria de ser jutjada”, i ha assegurat que la Generalitat està “fermament compromesa” a construir una “república catalana” que permeti als ciutadans “exercir els seus drets lliurement”.

Alhora hem pogut seguit l’acusació del fiscal que, en nom de la legalitat espanyola, ha volgut deixar clar tot el contrari: es jutja –ha dit- uns polítics que van desobeir expressament el Tribunal Constitucional, que han actuat al marge de la llei i que han amagat la seva actuació sota l’aparença d’una actuació exclusivament de voluntaris. Segons ell, el procés en marxa és estrictament judicial i no ha sofert cap interferència del Govern.

Pocs judicis com aquest –i no serà el darrer, perquè el Tribunal Constitucional ja ha posat les bases per iniciar-ne d’altres- han estat vists –i també qualificats- des de punts de vista tan contradictoris. Per bé que, entre els dos posicionaments radicals, en trobem també d’altres que matisen. Aquest seria el cas del primer secretari del PSC, Miquel Iceta, que, repartint crítiques, ha afirmat que el judici per la consulta sobiranista del 9N de 2014 posa “en evidència un fracàs” dels governs central i de la Generalitat, que són “incapaços de dialogar”. I alhora s’ha mostrat contrari a la “judicialització de la política”, assegurant que “els problemes polítics s’han de resoldre a través del diàleg institucional”. Ha remarcat, però, que els dirigents “han d’actuar dins de la legalitat”.

En una línia semblant, des de Podem, Pablo Iglesias ha qualificat de “gravíssim” que es jutgi l’expresident català Artur Mas “per posar urnes”. Per a ell, doncs, aquest fet és un atac a la democràcia. “La democràcia espanyola està malament de salut”, ha finalment remarcat.

Però el president del Govern, Mariano Rajoy ho veu d’una altra manera, i ha publicat un article de premsa on, fidel al seu immobilisme respecte d’aquest contenciós i negant-se a reconèixer cap error en el seu comportament, ha parlat del “de­safío a nuestra unidad y nuestras leyes protagonizado por algunos dirigentes de la Generalitat”. Cap menció, per tant, als fets que ens han dut fins aquí, dels quals ell i el seu partit en són, com a mínim, corresponsables.

Cadascú de nosaltres pot, doncs, pensar el que vulgui del fons de la qüestió, ja que el debat és obert, per més que, iniciats els procediments en marxa, en una primera etapa seran els jutges que decidiran amb sentències el futur dels dirigents catalans que es troben sotmesos a judici.

Sense entrar, doncs, a dirimir ara què s’hauria de fer o què s’hauria pogut fer –em sembla que al llarg d’aquests anys he dit el que pensava prou clarament-, voldria ressaltar avui només dues qüestions relacionades amb el comportament dels principals col·lectius protagonistes i formular unes preguntes:

Pel que fa al Govern de Rajoy, l’immobilisme polític que aquest ha adoptat des del primer moment i la seva decisió reiterada de negar-se a afrontar políticament el problema i d’acudir a la via judicial, revela un càlcul fred que, al meu entendre, no persegueix sinó que la situació política a Catalunya assoleixi un grau de degradació tal, que acabi provocant (ho aconseguirà o no, que no ho sabem) una reacció de fàstic i de cansament tan gran en la ciutadania que, com en altres èpoques –recordeu com es va forjar a Barcelona la dictadura de Primo de Rivera (sortosament ara no hi ha morts i només estem davant d’un fortíssim debat polític amb actuacions judicial)- aquest fàstic i cansament facin la vida insuportable als catalans, i aquests, majoritàriament, marginin els independentistes en unes eleccions ordinàries, perquè el referèndum no es farà. Menys encara quan Rajoy sap que una Europa ferida pel brexit, pels atacs de Trump i pels nacionalismes euròfobs d’avui no mourà un dit en favor del projecte secessionista.

Criticant, però, com sempre he fet, l’estratègia que ha seguit el Govern de Rajoy en aquesta matèria, he de dir també, que em sobta la que estan seguint el Govern de la Generalitat i els partits que li donen suport. Aquests –ningú no ho amaga- s’han proposat separar-se d’Espanya, i això –ells ho saben perfectament- no és possible per la via del consens en l’actual marc constitucional i polític, ja que no tenen el suport de la Constitució ni de cap partit polític no català (ni tan sols del Partit Nacionalista Basc). Per tant, no hi ha dubte que estan decidits a provocar la secessió justificant-la exclusivament en un mandat democràtic que, segons creuen, ells han rebut dels ciutadans de Catalunya, i entenen –ens ho repeteixen cada dia- que només el dèficit democràtic de l’Estat espanyol els ho impedeix. Això no obstant, davant tots els embats que estan sofrint dels tribunals (tant dels ordinaris com del constitucional), asseguren que actuen –i que sempre han actuat- amb respecte a la legalitat espanyola, i afirmen, per activa i per passiva, que no han desobeït ni contravingut cap llei ni cap mandat dels tribunals. Davant això em demano: ¿Per què han adoptat aquesta tàctica de defensa quan ells saben de més que, sense el suport del Parlament espanyol, l’únic objectiu possible per dur a terme el seu propòsit final és trencar amb la legalitat vigent? ¿Per què diuen que segueixen fonamentant la seva defensa en la legalitat espanyola vigent en lloc de desafiar de manera frontal les decisions dels òrgans polítics i judicials de l’Estat? ¿Què hi guanyen amb aquest doble joc?

Henry David Thoreau (1817-1862), que va viure en un temps on al seu país hi havia esclaus, criticà durament el sistema polític nord-americà afirmant que, en uns estats que permeten l’esclavatge, l’únic lloc digne d’un home honrat era la presó. Quan vaig llegir aquesta màxima em va impressionar. Per tant -i agrairia que s’entengués la metàfora, perquè sé molt bé que no parlem d’esclavitud-, si el Govern de la Generalitat i els qui li donen suport entenen que el sistema constitucional espanyol no és democràtic, estan convençuts que les lleis espanyoles ofeguen la seva llibertat de decisió i els seus drets fonamentals, i estan moralment persuadits que, ells sols, tenen dret a decidir el seu propi futur, ¿per quins set sous intenten emparar en aquesta legalitat espanyola (per a ells no democràtica) la defensa dels polítics responsables de bastir el projecte polític que han iniciat? ¿No seria més coherent –i testimonial davant el món!- negar ja aquesta legalitat espanyola, que entenen viciada d’arrel, tot acceptant de rebre els càstigs legals i penals que se’ls imposin en base a una normativa que ells qualifiquen d’injusta? ¿Si tan segurs estan d’haver procedit secundum legem (la seva, és clar) no seria la presó, la inhabilitació, la repressió… un testimoni de dignitat i coherència davant el que ells consideren una iniquitat flagrant contra els seus drets?

El pensador Tzvetan Todorov ha mort als 77 anys d’edat. Francès d’origen búlgar, nascut a Sofia el 1939, era un teòric i un crític de la literatura que s’havia especialitzat en l’estudi de l’alteritat i en les experiències totalitàries. Considerat un dels més grans intel·lectuals del nostre temps, havia impartit classes a l’École Pratique des Hautes Études (París) i a la Universitat de Yale. Les seves lliçons magistrals s’havien escoltat també a les universitats de Nova York, Columbia, Harvard i Califòrnia. Des de 1987 dirigia el Centre d’Investigacions sobre les Arts i el Llenguatge del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS), i entre d’altres reconeixements, havia estat distingit amb la medalla de l’Orde de les Arts i de les Lletres a França i amb el premi Príncep d’Astúries de Ciències Socials 2008.

Todorov va haver d’esperar fins a la caiguda del Mur per abordar la seva experiència com a ciutadà d’un estat totalitari i, per això, es va centrar en la seva faceta com a historiador a partir dels anys noranta. L’experiència de l’exili durant la seva joventut el va convertir en un militant infatigable contra els totalitarismes i en un crític ferotge pel que fa a les atrocitats comeses en nom de la utopia revolucionària, cosa que va reflectir a La experiencia totalitaria (Galaxia Gutemberg, 2010). Es va oposar també a la doctrina ultraliberal, que li semblava igual d’inhumana, i advocà sovint per la recerca de terceres vies. Durant els anys setanta va recolzar la intervenció nord-americana a Vietnam, però no la segona guerra de l’Iraq. “El dret d’ingerència –va escriure- és un concepte perillós, que pot ser utilitzat per justificar qualsevol agressió, com ho va ser el concepte de civilització en temps de les guerres colonials.”

Només conec parcialment l’obra de Todorov, del qual em van captivar dos llibres que vull remarcar: un és L’esprit des Lumières (Robert Laffont, París 2006), en el qual, entre moltes altres coses, l’autor ens diu que “no podem assolir un fi noble per mitjans innobles, car aquest fi es perdrà durant la ruta”. I com a explicació afegeix: “Així procedien els colonitzadors, que sotmetien pobles sencers sota el pretext d’aportar-los la igualtat. I d’aquesta manera procedeixen també avui els exèrcits que, aquí i allà, pretenen aportar la llibertat als pobles i, amb aquesta finalitat, llencen sobre seu bombes humanitàries.”

Quan Todorov va escriure aquests mots tenia molt present l’experiència nord-americana de l’època de George W. Bush, que mai no va dubtar d’acudir a la força per aconseguir el “bé superior” de la seva seguretat, la qual cosa no deixava de ser un escarni quan, per justificar aquell comportament –el de la intervenció a l’Iraq-, havia optat per una gran mentida (la possessió d’armes de destrucció en massa), tot al·legant la voluntat d’alliberar el poble de la dictadura per tal que pogués gaudir d’una democràcia en llibertat.

I en un llibre anterior a aquest, Le Nouveau Désordre mondial. Réflexions d’un Européen (Le Livre de poche, Paris 2003), reflexionava també sobre la realitat política i, en un dels seus capítols, analitzava el que ell va denominar “la fragilitat de l’imperi”, per desmuntar, un a un, els principals arguments amb què el president Bush va justificar la intervenció militar a l’Iraq.

Un altre aspecte que em va impressionar de l’obra de Todorov va ser l’advertiment que ens fa, als homes, sobre la necessitat de recordar. El seu és, sens dubte, un al·legat contra l’oblit, alhora que ens prevé contra el que ell qualifica com “abusos de la memòria”. Todorov, en efecte, distingeix, pel que fa a aquest advertiment, dos tipus de memòria: una de literal i una altra d’exemplar. La primera, diu, és intransitiva i no condueix més enllà d’ella mateixa, però la memòria exemplar converteix el passat en principi d’acció per al present, perquè la memòria s’ha convertit en un exemplum del que puc extreure’n. En una lliçó.

A aquesta memòria s’hi referia, precisament, el filòsof Lluís Duch a l’assaig Un extraño en nuestra casa (Herder, 2007), tot posant com exemple el de l’escriptor francès David Rousset, que va poder fer ús de les seves macabres experiències als camps nazis per denunciar i ajudar als milions d’éssers humans captius als camps de mort de Sibèria; fet, per cert, que li va comportar l’atac de molts intel·lectuals comunistes francesos de l´època, que eren absolutament acrítics amb la política soviètica i l’acusaren, des del diari Les Lettres françaises, de desinformar i de calumniar la URSS. D’aquí que Todorov afirmés en referir-se a aquest cas que “commemorar les víctimes del passat és gratificador; mentre que resulta incòmode ocupar-se de les d’avui en dia”.

Per tant, enmig d’una “civilització de l’oblit” com és la nostra, Todorov ens diu que convé “recordar”, perquè la memòria és causa de vida i de renovació. Potser, doncs, estaria bé fer present aquestes reflexions als nous prototips de la desmemòria, polítics populistes com Marine Le Pen (Front National), Nigel Farage (Ukip), Geert Wilders (PVV holandès) o Viktor Orban (Llei i Justícia d’Hongria), els qual sembla que s’hagin convertit en els interlocutors més estimats de Donald Trump, aquest altre gran manipulador de la memòria i gran tergiversador de la realitat que, com Bush, però en grau superlatiu, ens assegura que tota la seva política d’apartheit –la que vol prohibir l’accés als Estats Units als que ell considera terroristes perillosos- comporta, en realitat, un benefici per a la seguretat i la llibertat dels nord-americans.

No em sorprendria que, si Todorov hagués tingut més temps de vida, aviat es posicionés contra la política del nou president dels Estats Units, ja que és aquest un exemple dels qui, en nom del bé, segurament faran molt de mal.

En un article d’urgència que publicà a La Vanguardia Lluís Foix dimarts passat, parlava de la seva relació intel·lectual amb Todorov i ens recordava que el pensador desaparegut ha dit que, si bé la democràcia no produeix els mateixos efectes que el totalitarisme, els nens morts per la violència no discriminen entre bombes totalitàries i bombes humanitàries, atòmiques o convencionals, que, pel que sembla, havien de salvar nombroses vides i instal·lar el regnat de la justícia i de la moral.

Això mateix recordava Todorov en el discurs en què acceptava el premi Príncep d’Astúries, quan parlà del tracte que Europa ha donat als immigrants. I tenia raó perquè, tret de l’alemanya Angela Merkel –que sí s’ha mostrat generosa i, per cert, això li pot costar la pèrdua del poder-, els altres dirigents europeus han mostrat una actitud que fa avergonyir. Com ens avergonyeix el que, respecte dels immigrants, diu i fa Donald Trump. Té raó, per tant, Lluís Foix quan, prenent les paraules de Todorov, ens diu que “la por als que creiem bàrbars ens està convertint en bàrbars als europeus”.

Un grup d’actors es prepara per assajar una obra quan, de sobte, irrompen a l’escenari sis personatges de carn i ossos que han estat rebutjats pel seu autor i clamen la necessitat de viure i representar el seu drama. Aquesta seria la síntesi curta d’una obra teatral famosa de Luigi Pirandello, “Sis personatges en cerca d’autor”, que no sé si prou bé, però que a mi m’ha evocat l’aparició en escena d’aquest personatge de comèdia que és Santi Vidal. De fet, el ja exjutge, exsenador i expolític insigne que, amb la connivència i l’ajut de les emissores de ràdio i de televisió catalanes, ha acabat esdevenint un bocamoll megalòman, ambiciós i pagat d’ell mateix, s’ha cobert de glòria quan, dedicat a predicar la bona nova de l’independentisme, ha assegurat que, peti qui peti i caigui qui caigui, la Generalitat convocarà un referèndum per la independència i ho farà sense complexes després d’haver adquirit il·legalment les dades fiscals de tots els ciutadans que tenen dret de vot en aquella Comunitat autònoma.

Un referèndum que vulgui ser homologable i veraç s’ha de fer, tots ho sabem, amb les condicions més semblants possibles a la resta d’eleccions que tenen lloc habitualment. I, a més de fonamentar-se en la legalitat constitucional, ha de disposar d’una pregunta clara que provoqui una resposta binària (sí o no, d’acord o no d’acord, ho accepto o no ho accepto, etc.), perquè es pugui homologar internacionalment.

Pel que fa a les formes i a la legalitat, tots sabem que la cosa és dubtosa, ja que –ens agradi o no- el marc constitucional espanyol no permet un referèndum vinculant sobre una matèria vedada a la decisió parcial d’un grapat del que ella considera “espanyols” (en aquest cas els qui habiten a Catalunya), però resulta que, a més, un referèndum per a la independència fet amb totes les garanties (un cop en pressuposéssim la legalitat) exigeix disposar també d’un cens fiable, i la qüestió del cens està vinculada amb les dates fiscals dels ciutadans. I és molt dubtós que un govern que té només facultats per imposar alguns impostos propis i per gestionar-ne uns altres de cedits, sense competència sobre els grans impostos de l’Estat (l’IRPF o l’IVA, especialment), pugui disposar de les eines necessàries per a, des del dia següent, poder gestionar autònomament i amb encert el govern total d’aquella comunitat.

I no és tan sols això, perquè, segons Santi Vidal, el Govern de Puigdemont sap també quants jutges dels qui avui exerceixen a Catalunya restaran fidels al govern del nou Estat i quants hauran d’abraçar l’exili espanyol, cosa que em resulta francament difícil de creure, perquè les dades fiscals, dret o tort, poden furtar-se (¿no han entrat fins i tot al Capitoli els hackers informàtics?), però saber què pensen i què faran els jutges em sembla més difícil, ja que dubto molt que s’hagin prestat a respondre un qüestionari en aquest sentit.

Vaja, que estem davant un non-sense absolut, aquest del jutge Santi Vidal, que no ha fet sinó inflar les veles de les naus capitanes del senyor Rajoy i de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría, que, d’aleshores ençà, ens mostren un somriure d’orella a orella, perquè ningú no els hauria pogut fer un regal més gran.

Ara que, tant o més lamentable ha estat la tímida resposta del vicepresident Junqueras, qui, després d’un silenci clamorós a les primeres hores, quan la gent del PDECat ja s’havia estripat els vestits per les insensates declaracions de Vidal, ha afirmat simplement que no compartia “la forma d’explicar-se” de l’exjutge i que “la manera com ho va fer no es corresponia amb la realitat”, per assegurar tot seguit que, malgrat les explicacions del personatge, el Govern no està cometent “cap il·legalitat”. I com si la cosa no fos compromesa, ha assegurat que el respecte a la legalitat vigent “és compatible amb fer la nostra feina molt ben feta”. Així que, tot i les paraules de Vidal, el conseller s’ha mostrat tranquil i obert al fet que des de l’Executiu central s’obrin les investigacions: “Que investiguin el que vulguin, que vinguin els tècnics de l’Oficina de Protecció de Dades, que facin l’auditoria que vulguin. Cap problema”, ha instat.

Contemplant el panorama polític que se’ns obre al davant, em sembla que ens queden encara moltes hores d’espectacle. I no del bo, precisament. Perquè els dirigents de la Generalitat s’han llençat de ple per un pendent de vertigen que ningú no sap on aboca, si tenim en compte que són moltes les adversitats que hauran d’afrontar, totes en contra: 1) tenen d’esquena la legalitat constitucional, 2) no disposen d’una majoria contundent que els garanteixi l’èxit, 3) es veuen involucrats en una sèrie de plets que comprometen alguns dels seus principals dirigents, ja que (encertat o no –jo crec que no-) el criteri que ha seguit el Govern de Rajoy ha estat el de judicialitzar un problema que és eminentment polític, però que els jutges no resoldran políticament sinó amb la legalitat vigent, única arma de què poden disposar, i 4) hauran de comptar amb un Europa empetitida i acollonida davant els embats que està sofrint (Brexit, auge dels partits euròfobs i, per si fóra poc, movent-se a rebuf del vendaval que ha provocat el nacionalisme antieuropeista de Donald Trump); una Europa, per tant, que no donarà el més mínim suport a un procés que desequilibraria Espanya i, de retop, també la Unió Europea en el seu conjunt, ja que despertaria les ànsies d’aquelles regions riques que es creuen injustament empobrides per altres de més pobres, les quals, a dir dels seus dirigents –recordeu-vos de Bossi i de la Padània- els xuclen la sang.

Dit això, no vull ni puc cercar culpables del que s’ha fet ni del que ens queda per veure, per més que, per a la gran majoria d’espanyols i per al Govern de Rajoy, els catalans siguin els únics culpables, i mentre que, per a una gran part dels catalans i per al Govern de la Generalitat, el responsable del desastre que s’acosta sigui exclusivament el Govern espanyol.

Tant se val! Aquesta és una qüestió irresoluble sobre la qual s’ha escrit molt –també jo ho he fet- i que, si hagués de concretar per predir-ne el futur, diria només que em sembla tan insensat el camí que s’ha emprès pel Govern de Catalunya, com la resposta (més aviat no resposta) que ha donat al problema el Govern de l’Estat, sempre insensible a qualsevol reivindicació, i alhora incapaç d’oferir una alternativa que pogués evitar el xoc que, a hores d’ara, ja sembla inevitable.

I ho dic perquè, un cop els cupaires han decidit aprovar els pressupostos, el Govern o el Parlament es veuran obligats a organitzar el referèndum tan sí com no, i l’Executiu de Rajoy també es veurà obligat a evitar-ho. Com escrivia un comentarista de La Vanguardia, ara sí que, parafrasejant Artur Mas, entrem de debò en territori desconegut A les bravates dels uns seguiran (de fet ja han començat) les amenaces els altres, amb imprevisibles conseqüències per a tothom. Sí, per a tothom, perquè els danys colaterals d’aquest xoc ningú no els pot preveure.

El darrer número de “Qüestions de vida cristiana” que publica la Fundació Maragall duu com a títol “Recuperar la dignitat intel·lectual del catolicisme”, un tema que preocupa i atreu als qui, essent cristians, ens dediquem a la tasca de pensar i escriure (de vegades també a actuar) en referència a la polis, com a ciutadans, i que, per tant, tenim un compromís tant amb el món en què estem inserits com també amb la fe que sosté la nostra vida.

Un dels estudis monogràfics que conté el quadern és una anàlisi intitulada “Xavier Zubiri, cristià del segle XX”, a càrrec del professor de filosofia Joan Albert Vicenç, on se’ns explica la peripècia d’un Zubiri (1898-1983) jove que va creure que podia ser “sacerdot i home d’estudi crític alhora”, la qual cosa el va dur a adoptar en una primera època (més tard, el seu pensament transcorreria per altres viaranys) el pensament “modernista” que Pius X havia condemnat el 1907 com una heretgia pel fet de sostenir tesis contràries al dogma. Bàsicament –d’acord amb l’encíclica Pascendi Domini gregis-, 1) la negació de l’accés racional a Déu, 2) la distinció entre el Jesús històric i el Jesús de la fe, 3) la idea que les ciències religioses havien de fer via amb independència del magisteri de l’Església, 4) la suposició que l’objectiu dels textos neotestamentaris no era provar dogmes, sinó facilitar-nos l’accés empàtic a l’experiència religiosa dels primers cristines, que constitueix la base de la fe, i 5) la intenció de reformar radicalment l’estructura de l’Església des del convenciment que no respon a cap instrucció de Crist.

La lectura d’aquest assaig m’ha dut a la memòria una realitat que recordo dels començaments de curs al Seminari Conciliar de Menorca, a l’inici de la dècada dels anys seixanta del segle XX. Aquelles eren unes obertures de curs solemníssimes on, dalt una estrada del dit “saló del Nunci” (sobre la qual hi havia un text escrit que proclamava “Deus scientiarum Dominus”), el bisbe Pascual Marroig rebia solemnement el “Jurament antimodernista” que feien tots els professors del Seminari. Això fins que, l’any 1967 (post Concili Vaticà II), la Congregació per la Doctrina de la Fe el va suprimir.

Aquest jurament contra el “modernisme teològic” que –en paraules de Joan Albert Vicenç- només va ser coherent als ulls dels seus perseguidors, i en virtut del qual es va promoure una persecució obsessiva del sacerdots i religiosos que, de prop o de lluny, podien ser vinculats amb les tesis condemnades (de fet, Zubiri va ser excomunicat!), se l’ha qualificat posteriorment de “Syllabus del papa Pius X”, per referència a l’altre Syllabus errorum (l’autèntic, de 1864), del papa Pius IX, que el Cardenal Antonelli envià a tots els bisbes juntament amb una comunicació a la qual hi havia la llista de tesis (filosòfiques i teològiques) condemnades per la Santa Seu.

Des del punt de vista de l’homo politicus, el més remarcable del Syllabus errorum és la gran trinxera que obria entre el catolicisme i el sistema polític liberal, trinxera que, uns anys més tard, el prevere Fèlix Sardà i Salvany concretà en la seva famosíssima obra El liberalismo es pecado (1884), que pretenia conduir els catòlics a una mena d’acció revolucionària (de fet, reaccionària) contra les institucions de l’Estat liberal, convençut que era necessari provocar els poders constituïts perquè, d’aquesta manera, es desvelava el seu caràcter d’enemics del catolicisme. Calia, per tant, destruir les institucions liberals existents (Govern, Parlament, Constitució…) per poder assolir “el bé suprem”.

L’important a destacar és que, des del punt de vista de Pius IX, només era lícit utilitzar la religió per a fins polítics des d’aquest horitzó (revolucionari/reaccionari). I això va fer que es monopolitzés el catolicisme donant-li un color extraordinàriament sectari. A Espanya, l’encarregà de dur a terme aquestes tesis la facció del carlisme capitanejada per Cándido Nocedal (1821-1885), l’home que, instaurat el règim de la Restauració, fundà la Comunió Tradicionalista, i volgué fer un vertader monopoli de la religió, valent-se d’ella perquè prevalgués el principi que no hi ha més catòlics que els afiliats al seu bàndol i que aquests eren els únics que sostenien el moviment religiós a Espanya. Per tant, tots els catòlics -també els bisbes!-, havien de sotmetre’s al cap del partit carlista. Així ho deduïa, si més no, Nocedal de les paraules del Papa Pius IX, a les quals els carlistes van veure sempre l’aprovació dels seus comportaments i l’elogi de les seves obres en favor del catolicisme.

El canvi radical de criteri provingué de Lleó XIII, que alterarà aquest posicionament i demanà presència de l’Església a l’escola i a l’acció social. Des d’aleshores, la defensa dels drets del catolicisme s’havia de plantejar per mitjans legals. Aquesta va ser la tesi que Lleó XIII proclamà a la gran encíclica Immortale Dei (1885), on el papa contradeia la doctrina de Pius IX i deixava clar que els catòlics, en els afers públics, podien sostenir “una honesta diversitat d’opinions”.

L’octubre de 1890 se celebrà a Espanya el II Congrés Catòlic. En aquest, els bisbes ratificaren la participació dels catòlics en la política, fins i tot en els casos en què haguessin d’acatar una constitució no conforme als principis de l’Església, sempre que no aprovessin el que en aquesta hi havia de dolent i es limitessin a treballar per a transformar la gestió de les institucions i posar-les al servei del bé públic. Era, sens dubte, un gran pas endavant, per més que el seu successor, Pius X, disset anys més tard insistís encara en la condemna del “modernisme”.

Avui, a la llum del Concili Vaticà II, l’Església pensa sortosament d’una altra manera. Com explicava Mons. Georg Gänswein, Prefecte de la Casa Pontifícia y ex secretari particular del papa Ratzinger, el cristianisme que proposà Benet XVI (i segur que també el del papa Francesc es mou en aquesta línia) no eximeix els fidels de comprometre’s en política, ni els permet tampoc privar-se de l’ús de la raó, amagant-se darrere d’un principi d’autoritat o atrinxerant-se en preceptes o manaments religiosos. Què lluny queden, doncs, el Syllabus i el Jurament antimodernista! Per la confiança que posa en la possibilitat que el diví, com a Logos, pugui ser trobat mitjançant la recerca racional de la veritat, Benet XVI no dubta a exigir dels creients que participin en el diàleg públic democràtic amb instruments universals i accessibles a tots. I cita aleshores com a instruments universals la raó i la naturalesa, en la seva correlació. Des d’aquesta perspectiva, parlar de religió en l’espai públic no suposa, per tant, com de vegades erròniament es presumeix, introduir un principi fideista en el diàleg democràtic, ni implica tampoc recórrer mecànicament a preceptes religiosos com a font per a la regulació dels problemes socials, polítics i jurídics.

Estem, doncs, gràcies a Déu, a les antípodes del Syllabus i de la Pascendi.

El meu article de diumenge passat (“¿Té encara solució el problema de Catalunya?”) qüestionava un aspecte del sistema constitucional espanyol: aquell que va permetre que el Tribunal Constitucional pogués declarar la inconstitucionalitat d’un Estatut proposat pel Parlament autonòmic, aprovat pel Parlament de l’Estat i sotmès després a un referèndum favorable de la ciutadania.

Aquest fet cabdal, juntament amb la incapacitat del Govern i de la majoria de partits estatals per comprendre que un pas imprescindible (no sé si suficient) per resoldre el problema de Catalunya, sens dubte el més greu que té avui Espanya, és reconèixer constitucionalment la identitat diferenciada que aquesta reclama, m’empeny a considerar que són bàsicament aquests dos fets els que més han accelerat el procés de desafecció que es viu en aquella comunitat autònoma fins al punt que ha provocat que l’independentisme hagi passat del 15 per cent al 47 per cent en poc temps.

¿Hauria i podia haver actuat el Govern i el Tribunal Constitucional d’una altra manera? Jo penso que sí, convençut –amb Herrero de Miñón- que més que pugnar per noves fórmules constitucionals (tot i que modificar la Constitució no hauria de ser tampoc un problema insalvable), el que ens cal és que, tant el Govern com el Tribunal Constitucional, adoptin una praxi diferent en l’aplicació del bloc de la constitucionalitat.

De tota manera, ni que sigui per posar un exemple d’actuacions que han tingut un desplegament força distint del que han dut a terme fins ara el Govern de l’Estat i el Tribunal Constitucional espanyol, em referiré a un cas que succeí a França poc temps després d’aprovada la Constitució de la V República, obra, com sabem, del general De Gaulle.

La independència d’Algèria (1962) tancava –quatre anys després d’aprovada la Constitució- el més greu problema que va viure la República aquells anys, alhora que suposava també la consolidació d’aquesta. Per això mateix, De Gaulle va aprofitar l’ocasió per dur a terme una de les seves idees més estimades: completar la configuració del President de la República com a àrbitre nacional mitjançant la seva elecció directa pels ciutadans. I això va donar lloc a la primera gran reforma constitucional.

Val a dir, però, que no tothom hi estava d’acord, ja que molts van considerar que l’elecció directa del President de la República suposava una vulneració del consens sobre el qual s’havia elaborat la Constitució de 1958. D’aquí que sorgís una veritable “coalició del no”, en la qual, al costat de l’oposició de l’esquerra, van confluir no pocs personatges de relleu provinents d’altres famílies polítiques. Però el més sorprenent és que De Gaulle, aferrat al procediment de reforma constitucional (art. 89 de la Constitució), va sotmetre directament a referèndum el projecte de llei aplicant l’art. 11 de la Constitución de 1958.

No cal dir que el seu propòsit era evitar el debat parlamentari. I va tenir èxit, ja que, en referèndum, la seva proposta obtingué més d’un 60% de vots favorables. No obstant això, la llei referendada va ser sotmesa al control preventiu del Conseil Constitutionnel (l’equivalent al Tribunal Constitucional espanyol) pel president del Senat, el radical Gaston Monnerville. El problema era certament espinós, ja que l’art. 11 estava pensat per a la aprovació de lleis i no per a la reforma constitucional; però l’assentiment popular obtingut tampoc podia ser fàcilment ignorat. Així les coses, la decisió del Conseil Constitutionnel de 6 novembre 1962 va resoldre la qüestió afirmant que les lleis referendades  -això és, aprovades directament pel poble en referèndum- no podien ser objecte de control de constitucionalitat, perquè “constitueixen l’expressió directa de la sobirania nacional”.

Des de la perspectiva del jurista, convé destacar que el Conseil Constitutionnel es va limitar a declarar la seva falta de competència per enjudiciar una llei referendada. No va dir en cap moment que fos correcte utilitzar l’art. 11 com a via alternativa per a la revisió de la Constitució, cosa que, probablement, hauria pogut dir tot provocant un problema semblant –a nivell de tot l’Estat francès- del que es produí a Catalunya amb un projecte d’Estatut –recordem-ho- aprovat pel Parlament espanyol després d’haver fet molts retalls al projecte aprovat i presentat pel Parlament de Catalunya, però que, tot i així, va ser referendat majoritàriament pels catalans.

Val a dir tanmateix que el catedràtic de Dret constitucional, Georges Vedel –crític amb el que havia succeït-, va proposar anys més tard que s’introduís el control previ preceptiu de la constitucionalitat dels projectes que s’havien de sotmetre a referèndum, a fi d’evitar l’abús de la crida al poble. De tota manera, el seu informe de 15 de febrer de 1993, no va ser seguit en aquest extrem.

No vull dir amb això que, en termes generals, les qüestions decidides en referèndum puguin obviar tota mena de control jurisdiccional. Als qui tenim una concepció més procedimental de la democràcia ens costa acceptar el principi que, quan el poble parla, pot adoptar qualsevol mesura sense estar subjecte a barreres constitucionals, tot considerant que vox populi, vox Dei. Tanmateix, és interessant veure la reacció del Conseil Constitutionnel francès en aquella data ja llunyana de 1962, que d’alguna manera evità una crisi política de grans dimensions i consolidà la V República.

És probable que no estigui molt lluny de tot el que estic dient el pare de la Constitució i membre permanent del Consell d’Estat, Miguel Herrero de Miñón, quan, en una recent entrevista concedida al diari digital El Español (08.01.17), es mostra més decidit a reformar determinades institucions que a reformar la Constitució –reforma que sempre exigeix un gran consens previ entre els qui l’han de dur a terme, cosa que, ara, en el dividit, esquarterat i enfrontat panorama polític espanyol sembla impossible-, i afirmi que “de vegades es pot mantenir el text constitucional modificant el seu significat pràctic”.

D’això ell en diu “mutació”, cosa que –argumenta- s’ha fet a tots els països civilitats: Estats Units, Gran Bretanya (més que a cap altre lloc), Alemanya, Àustria, Itàlia, França… A Itàlia –comenta Herrero de Miñón- el fet que el president de la República tengui més o menys poders no depèn tant de la lletra de la Constitució com de la interpretació i del costum que s’ha creat a l’empara d’aquesta. És –diu- una manera de desdramatitzar els processos de revisió constitucional; en lloc de fer-ho per una reforma formal, ho han fet per una mutació informal. ¿Per què no ens ho plantegem també a casa nostra?

En una de les cartes que habitualment adreçava al director del diari a la secció que va ser antecessora d’aquesta que avui el lector té a les mans, l’1 de juliol de 2004 vaig escriure el següent en relació a l’accident del Yak 42: “Jo comprenc que les circumstàncies en què va haver de treballar el govern no foren gens favorables, però els resultats de les investigacions que s’han dut a terme darrerament per insistència dels familiars de les víctimes que (tot s’ha de dir) han trobat un camí força planer per part del nou responsable del ministeri de la Defensa (em referia al ministre Bono, que feia poc havia assumit la cartera de Defensa amb els socialistes), ens porten a la conclusió que Trillo i el seu equip actuaren, com a mínim, irresponsablement.

L’endemà de l’accident (29/5/2003) alguns membres de les seixanta-dues famílies afectades, mostraren ja els seus dubtes i el seu malestar pel tractament que el Govern donava a la desgràcia. Trillo va arribar a dir que l’avió ensinistrat havia passat una “revisió completa”. I uns dies més tard, el Govern suspenia “amb caràcter immediat” els contractes amb l’empresa britànica Champan Freeborn a través de l’Agència Namsa, de l’OTAN. Però l’interès per a tirar terra sobre aquest assumpte fou gairebé total, fins al punt que les famílies es van veure en la necessitat d’organitzar-se en un intent de trobar empara als tribunals, empara que no van obtenir atès que, tant la Fiscalia de l’Audiència Nacional com la jutgessa Teresa Palacios argumentaren la seva incompetència al·legant que l’accident havia tingut lloc fora d’Espanya.

Cap al mes de febrer d’enguany (2004), sorgiren noves contradiccions entre el que Trillo havia dit i els nous detalls que anaven coneixent-se respecte de la perillositat de la flota contractada. I fou un cop els familiars consideraren exhaurides totes les vies ordinàries, que aquests acudiren a la prova de l’ADN. Es tractava de saber si els morts que havien enterrat eren o no eren els seus familiars. Trenta set persones van partir cap a Istanbul el passat 17 de maig, en un viatge desesperat per trobar una resposta. I la van trobar. Tu coneixes, amic director, els resultats provisionals d’aquesta investigació, perquè els ha escampat la premsa. I són aquests: Sembla que, com a mínim, 22 dels 62 militars morts en l’accident del Yakovlev a Turquia no estan enterrats en els fèretres que duen el seu nom. ¿Et sorprèn, doncs, que els seus familiars, indignats, hagin demanat que l’exministre de la Defensa, Federico Trillo, renunciï a l’acte que ostenta avui com a diputat? ¿Et sorprèn que una de les vídues vagi denunciar públicament i entre llàgrimes, la “covardia” i el “silenci” dels companys militars del seu marit mort?

Doncs bé, si això no et sorprèn, ¿pot sorprendre’t que, amb aquest panorama –que pot notòriament complicar-se si la Fiscalia General de l’Estat acaba intervenint, cosa que no seria gens estranya- el ministre hagi volgut treure’s de damunt tot allò que d’alguna manera podia relacionar-lo amb el govern del seu antecessor en el càrrec?

A mi no em sorprèn. I l’únic que realment no puc acabar d’entendre és que el ministre Bono s’hagi entestat a dir que la substitució de la cúpula militar no té res a veure amb l’accident del Yakovlev.”

Fins aquí la citació de 2004. Doncs bé, inesperadament, la qüestió ha ressorgit a la premsa i a la vida real del país a causa d’un dictamen del Consell d’Estat, que aquest ha elaborat com a conseqüència d’una reclamació patrimonial contra l’Administració a causa de l’accident.

Son sorpreses que té la política que, de vegades, sense saber molt bé per què, destapa de sobte una qüestió que estava enterrada i que semblava ben morta, però que, de cop, podem observar que no ho estava i que, si bé s’havia tancat en el camp judicial, és clar que s’havia tancat malament. No hi ha dubte, per tant, que l’accident del Yakovlev és un d’aquests casos mal tancats que ens mostren a ulls clucs que ni l’Administració va tenir el mínim de sensibilitat exigible a l’hora de depurar responsabilitats, ni l’actuació judicial va ser tan profunda i acurada com hauria estat desitjable.

Amb el canvi del Govern (que passà del PP al PSOE uns mesos després de l’accident) els socialistes van prendre algunes decisions comprensibles, com la destitució de la cúpula militar, encara que, probablement, no eren aquells generals els últims (i principals) responsables de la desgràcia, però poc podia fer més el ministre Bono quan Trillo i els populars ja havien abandonat el poder a conseqüència de les eleccions perdudes.

El que sorprèn ara és que, davant aquest revifament de la qüestió a conseqüència d’aquest dictamen elaborat pel màxim organisme assessor del Govern, Trillo i Rajoy hagin mostrat d’entrada la mateixa insensibilitat que aleshores, mirant de tirar pilotes fora i recordant que les responsabilitats estaven ja substanciades per la justícia, quan –deixant les qüestions penals de banda (no és la seva competència)- el dictamen del Consell d’Estat declara sense embuts que s’observa una actuació negligent en el ministeri de Defensa en tot el que fa referència al lloguer de l’avió sinistrat i a la nefasta política que va dur a terme en la repatriació i la identificació dels cadàvers.

Ja sigui perquè té un altre talant o bé perquè la reacció inicial de Rajoy i de Trillo havia estat tan desafortunada que de cap manera es podia subscriure, la ministra Cospedal –titular avui de Defensa- es mostrà més sensible que els seus companys de partit en reunir-se novament amb els familiars dels 62 morts. És cert que no demanà perdó formalment al·legant que “l’informe del Consell d’Estat no dóna noms ni culpa ningú”, però poques hores més tard, en unes declaracions fetes a COPE, considerà que el més rellevant 13 anys després de l’accident del Yak-42, era que el ministeri canviava “la línia tradicional” adoptada en aquesta qüestió i acceptava les conclusions del dictamen del Consell d’Estat que responsabilitzava el Ministeri de Defensa del que va succeir. “Hi ha una responsabilitat objectiva que cal reconèixer i crec que ha de ser així”, afirmà la ministra, per més que advertí que aquest informe no era vinculant –molt pocs del Consell d’Estat ho són-. Tanmateix, ella havia decidit seguir-lo i “canviar”, per tant, la posició que havia estat l’oficial del Ministeri. “Obviar que hi ha una relació entre com funciona la Administració i el tràgic succés és una cosa que a tothom li sorprendria”, va dir a quatre dies de comparèixer a petició pròpia a la comissió de Defensa per parlar sobre aquesta qüestió (la compareixença serà demà dilluns).

No hem de menystenir, doncs, l’actitud de la ministra que, pel que hem pogut comprovar, ha fet canviar els plans inicials de Rajoy que, en acceptar finalment el criteri de Cospedal, ha provocat la dimissió immediata de Trillo, a pesar que aquest, incapaç d’acceptar el seu error, ens ha volgut fer creure que abandonava l’ambaixada de Londres perquè havia demanat el relleu feia temps.

En el fons, és una victòria (pírrica) de la justícia i ens n’hem de felicitar. Però hem de reconèixer també que  arriba tard, ja que tot el que, en relació a l’accident del Yak 42, va fer el Govern de José María Aznar (aquest que ara des de la selva atalaia de la FAES ens dóna lliçons de com governar el país), va ser  un nyap. Més encara, un escarni a les víctimes.

Hem iniciat el 2017 després d’un any en què Espanya ha viscut un temps inèdit, amb un govern en funcions davant la manca d’acord de les forces polítiques. I això mentre a Catalunya es desplegava tot un repte que ha concretat el president Puigdemont en el seu discurs de cap d’any amb la promesa de fer, tant sí com no, un referèndum d’autodeterminació. Primer –diu- intentaran pactar-lo amb l’Estat i, si aquest no s’hi avé, aleshores el convocaran de manera unilateral emparant-se en la seva pròpia legislació, que, segons asseguren tots els independentistes, ve avalada per la democràcia.

No es pot en un article explicar com i per què les coses han evolucionat fins aquest punt, sembla que de no retorn, però que difícilment potser també de sortida, perquè ni l’Estat pot accedir al repte sense trencar els principis constitucionals, ni els catalans poden afirmar que s’emparen en la legalitat i en la democràcia perquè aquest argument és contrari als principis bàsics del constitucionalisme instaurat a Europa des del final de la Segona Guerra Mundial, que es fonamenta no sols en el principi democràtic, sinó també en l’Estat de Dret. I en tots aquests sistemes, la democràcia s’exerceix dins els procediments legalment previstos. S’exerceix, doncs, en marc de les normes constitucionals. I ara per ara, ex Constitutione, un referèndum vinculant sobre la independència és inviable.

Per molt que ho vesteixin bé els catalans, aquest referèndum versaria sobre la secessió d’una part del territori del Regne d’Espanya, i això ho prohibeix l’article 2 de la Constitució quan proclama emfàticament el caràcter “indissoluble de la unitat de la Nació Espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. I si bé és cert que aquest article es podria modificar, tinc la impressió que l’independentisme no té cap intenció d’esperar que la reforma es produeixi. Reforma que, d’altra banda, és avui inviable perquè hi estan en contra la majoria de forces amb representació parlamentària. Fonamentalment, Partit Popular, PSOE i Ciutadans.

És probable que, a l’eix d’aquesta deriva que ningú no sap com pot acabar, tret d’estar segurs que ha d’acabar malament (encara que no sabem quin serà el grau de la malesa), hi ha aquella desgraciada sentència del Tribunal Constitucional que retallà l’Estatut de 2006 després que el Parlament Català i el Parlament Espanyol haguessin arribat a un acord sobre el text final que se sotmetria a referèndum i que, un cop sotmès a l’aprovació ciutadana i aprovat, el Tribunal Constitucional va retallar. La decisió va ser legítima i ajustada a dret, però reflectia un gran defecte del sistema, ja que no és de rebut que es pugui convocar la ciutadania a emetre una decisió sobre un text discutit, consensuat i aprovat pel Parlament de l’Estat sense estar segurs de la legalitat de la proposta. Allò va ser, de fet, una burla a la ciutadania catalana, i la gent no va entendre aquell veredicte –certament no era entenedor-, que va tenir com conseqüència la pèrdua de credibilitat a Catalunya del Tribunal Constitucional i també del sistema legal espanyol que el sustentava.

¿Hi queda encara algun camí per redreçar la situació? Difícilment n’hi ha cap de viable, perquè si bé no hi ha dubte que la Constitució pot ser reformada, i a pesar que s’han formulat propostes des del meu punt de vista molt raonables per intentar reformar-la –aquest seria el cas de la feta per Miguel Herrero de Miñón, d’establir una Disposició Addicional específica que integrés, sota el paraigües constitucional, la singularitat política de Catalunya-, el camí no té un fàcil accés perquè caldria iniciar el procediment de l’article 167, que exigeix l’acord d’una majoria de les tres cinquenes parts de cada una de les cambres (ja mala d’obtenir), tenint en compte que aquest mateix article estableix la possibilitat de sotmetre aquest acord a referèndum del poble espanyol sempre que ho demani una dècima part dels membres de qualsevol de les cambres. I tots sabem que aquest deu per cent sorgiria i que, una reforma d’aquest calat per a Catalunya provocaria un enorme refús que podria exhibir una campanya del “no” impulsada per l’anticatalanisme, que és un corrent de gran amplitud a l’Estat espanyol.

El problema no és, però, tan sols aquest, perquè em fa l’efecte que la majoria absoluta que conforma l’independentisme a l’actual Parlament de Catalunya no té tampoc interès a propiciar cap mena de reforma constitucional espanyola. Si l’any 2012 això encara era possible, la negativa de Rajoy a considerar una excepció al sistema de finançament establert i la bel·ligerant actuació posterior del Govern contra les disposicions que emanen de les institucions catalanes ha conduït molts nacionalistes catalans, que no eren pròpiament independentistes, a emprendre el camí de la ruptura amb Espanya i, per tant, aquests –encara que no sé fins a quin punt són prou conscients del terra llenegadís que trepitgen- han abandonat ja la idea d’esperar un acord que, si bé ara han formulat com a desideràtum (diuen que, abans de procedir unilateralment, primer intentaran acordar el referèndum amb l’Estat), mai no el podran dur a terme, perquè ni el Govern de l’Estat ni el Parlament espanyol hi poden accedir, per la simple raó que la Constitució vigent el fa impossible. En realitat, un referèndum vinculant només es podria intentar després d’una gran i radical reforma constitucional. I tot sabem que aquesta reforma implica trobar un consens que li doni legitimitat. Cosa que, avui –amb molt de sentiment ho he de dir-, em sembla impossible.

Algú ha afirmat que, només trencant aquest monolitisme de la majoria independentista que mostra l’actual Parlament de Catalunya, seria possible avançar pel camí de l’acord, però a mi em sembla que aquest trencament és ja difícil d’aconseguir. Més fàcil hauria estat, segurament, evitar que l’acord per la independència s’hagués produït, cosa que potser hauria esdevingut possible si el Govern espanyol i alguns partits majoritaris no haguessin provocat aquella actuació desafortunada del Tribunal Constitucional, i si no s’haguessin mostrat incapaços de veure que l’encaix de Catalunya a Espanya exigia revisar el sistema constitucional vigent. I quan parlo del “sistema” no em refereixo només al finançament (que potser és tant o més injust per a valencians i balears que per als catalans), sinó a moltes altres qüestions, com les referents a la llengua, a la cultura, al dret, a la representació exterior i a tantes altres matèries que per a ells –vull dir per als catalans- tenen més importància de la que els en donem nosaltres. I, en definitiva, perquè ells –els catalans- senten (no sé si majoritàriament, però sí com a mínim ho sent una gran massa) la necessitat de governar-se per ells mateixos i tenen una “voluntat de ser” que d’altres regions o nacionalitats espanyoles no tenen en el mateix grau.

El professor de Carreras ha dit que la qüestió catalana no es resoldrà amb una reforma de la Constitució sinó amb una derrota del nacionalisme a les urnes. Dubto que la cosa sigui tan simple. És evident que una derrota trauria força als qui avui estan sotmetent l’Estat a una mena de xantatge que no té una sortida fàcil, però el problema de Catalunya és real, ve de lluny i compromet molta gent (independentistes i no independentistes). I els espanyols que no el comprenen (ni el volen comprendre) s’equivoquen si pensen que se’l podrà ofegar a cop de sentències judicials o d’accions repressives. Ara que, també s’equivoquen els catalans quan opten per trencar els motlles a la brava, ignorant que no tenen una majoria tan qualificada que no admeti discussió, i ignorant també que el principi democràtic derivat del Parlament de Catalunya té –vaja, neix- d’una legitimitat que només li dóna la Constitució espanyola de 1978 i l’Estat de dret.

Les recents experiències polítiques que hem viscut al llarg de 2016 no són menyspreables, ja que, en molts casos, han produït sorpreses inesperades que han anat seguides de l’inevitable desassossec que comporta haver d’enfrontar-se amb situacions noves i problemàtiques. Sense voler ser exhaustiu, serien exemples del que dic la victòria del Brexit al Regne Unit, o bé la recent victòria de Trump sobre Clinton a pesar que el futur president dels Estats Units amb prou feines tenia el suport del seu partit, el republicà, i que, a més, fonamentava la seva propaganda en proposicions que probablement mai no complirà. Per tant, en falsedats de molt diferent calibre.

El mateix podríem dir dels defensors del Brexit, alguns dels quals, com Neil Farage o l’actual ministre d’exteriors Boris Johnson, van fonamentar la seva proposta en afirmacions que ells mateixos han reconegut que eren falses, a pesar que són precisament aquestes afirmacions -sempre marcadament populistes- les que van acabar decantant el vot en favor de la sortida de la Comunitat Europea.

Sembla, doncs, que, d’alguna manera, el que avui domina a molts ambients polítics és la demagògia que furga en els sentiments més baixos o menys nobles de la gent per tal d’atreure la massa, sense tenir en compte si allò que es diu és vertader o fals, si és possible o no ho és, si és bo o perjudicial per al país, i s’exercita simplement perquè és útil per aconseguir el poder del qui llança una determinada proposta.

És possible que aquesta estratègia doni resultats de manera immediata, però és evident que, a la llarga, no produirà sinó decepció, frustració política i desengany respecte de la democràcia, que és un sistema -l’únic que  podem considerar com a acceptable per a la convivència- que admet, però, degradació, i que, quan aquesta es produeix, sol dur a la societat conseqüències devastadores.

Mai, per tant, no hauríem d’oblidar que la democràcia no és només un sistema que exigeix un grau alt de dignitat en qui l’exercita -grau que pot admetre els errors, però que mai no hauria d’acceptar l’engany intencionat amb finalitats espúries-, i és, a més, un sistema polític que difícilment pot aconseguir els seus objectius sense que els qui exerceixen càrrecs polítics (també els ciutadans en general, però de manera especial els qui ostenten un mandat) respectin un principi fonamental (a més de no mentir i de no propugnar la demagògia), que és el respecte a la llei. Però també és imprescindible que puguin exercir la seva funció política amb un completa llibertat d’expressió en l’àmbit parlamentari, a pesar dels perills que pot comportar el mal ús d’aquesta llibertat.

Sense el respecte a la norma aprovada legítimament o fins i tot menyspreant-la, com si la llei fos un accident que pot obligar o no, segons que ens agradi o ens desagradi, no es pot construir la democràcia, ja que, a les societats avançades, hem d’entendre la llei com un punt de trobada entre els qui hem de conviure al sí d’aquesta societat i, en definitiva, al si d’un Estat que es regeix, precisament, per l’imperi de la llei, única garantia contra l’arbitrarietat, l’abús del poder o l’anarquia.

Fa poc, Lluís Foix es referia a això mateix amb unes belles paraules: “La legalitat -deia- no es pot traspassar com el que salta sobre les aigües d’un rierol. Si mous una peça, es mouen totes, i si la llei no és obligatòria per als que governen, tampoc ho serà per als governats. Cada un podrà escollir aquells punts legals que més li interessin o més perjudiquin els seus adversaris.”

Però també em sembla imprescindible que, en l’exercici de la democràcia, els nostres polítics -els qui ens representen en el Parlament- tinguin una absoluta llibertat d’expressió per defensar i debatre les idees que considerin oportunes, fins i tot aquelles que emparen la demagògia o poden estar en contradicció amb la legalitat vigent.

La Constitució s’ocupa precisament d’això per mitjà d’un institut jurídic, el de la immunitat parlamentària, a què fa referència l’article 71.2 per protegir l’esfera processal del parlamentari, elevant una sèrie d’obstacles afegits a la possibilitat d’actuar contra aquests, que se superposen a les garanties de les que ja de per si gaudeix qualsevol ciutadà. Com ha assenyalat el Tribunal Constitucional: “La immunitat és una prerrogativa de naturalesa formal que protegeix la llibertat personal dels representants populars contra detencions i processos judicials que puguin desembocar en privació de llibertat, evitant que, per manipulacions polítiques, s’impedeixi al parlamentari d’assistir a les reunions de les càmeres i, a conseqüència d’això, s’alteri indegudament la seva composició i funcionament” (STC 243/1988 que reitera la ja continguda a la STC 80/1985; i STC 123 i 124/2001) .

Avui, però, sembla que alguns diputats manifestin un menyspreu absolut a la llei pel fet que entre els drets (i deures) que aquesta empara no se n’inclouen alguns que a ells els semblen fonamentals (aquest seria, per exemple, el cas dels diputats catalans que volen decidir unilateralment la seva separació d’Espanya). Però referint-me a la llibertat d’expressió dels parlamentaris –que poso al mateix nivell que el respecte a la llei- ens trobem també avui amb altres polítics que volen impedir que, als parlaments (tant el de l’Estat com als de les Comunitats autònomes), es pugui debatre amb absoluta llibertat, i promouen accions processals contra membres tan destacats com, per exemple, la presidenta del Parlament de Catalunya pel sol fet d’haver permès un debat sobre una qüestió que posava en perill, segons el Govern, la integritat d’Espanya.

Des del meu punt de vista –que, com és evident, no coincideix amb el del Tribunal Constitucional (la qual cosa em deixa com un no-res que podeu menysprear si us ve de gust)- debatre idees i propostes en un parlament no pot ser mai un delicte que s’hagi de perseguir. Ho serà, en tot cas, la posada en pràctica d’una acord que contravingui una norma constitucional o legal, que és, sens dubte, un pas posterior que es darà (o que no es darà), però que no s’ha produït mentre duri el debat parlamentari. L’actuació il·legal dependrà, doncs, del fet que els polítics duguin a terme l’acord que contravé la llei. Però això no és el que està succeint a casa nostra, la qual cossa em sembla tan lamentable com menysprear la llei.

El meu admirat Lluís Foix es refereix també a això de què estic parlant al mateix article d’on he extret la citació que he fet més amunt. Diu: “El lliure discurs és l’oxigen de la democràcia i la immunitat d’un parlamentari no és essencialment per protegir-lo de possibles delictes comesos sinó perquè pugui expressar com a diputat el que tingui per més convenient. És un error intentar frenar amb sentències judicials cosa tan elemental com discutir en una cambra representativa sobre qualsevol tema per controvertit que sigui.”

Ens queda, doncs, molt de camí per recórrer i per reflexionar sobre allò que considerem essencial perquè un sistema es pugui considerar democràtic, i convé que ho tinguem present, perquè, si obviem els principis que li són fonamentals –com de fet ho estem obviant en molts moments de la nostra vida recent-, aleshores acabarem per lamentar-ho.