Matisos que permet el conflicte “Catalunya-Estat”

by

Una de les coses més em satisfà com a escriptor és de compartir les pàgines del diumenge al diari Menorca amb en Joan Pons, autor de gran solidesa literària i intel·lectual, amb una obra envejable al seu darrere que l’avala com una de les, gràcies a Déu, moltes plomes sòlides que avui té la nostra illa.

Curiosament, diumenge passat, tots dos abordàvem el mateix problema polític que viu Espanya amb Catalunya i fins al·ludíem a alguns fets respecte dels quals manteníem el mateix punt de vista. Potser l’única diferència que podia advertir el lector que va llegir els dos articles és que Pons es mostrava més optimista que jo respecte del futur immediat. En la seva opinió, els catalans tenen guanyat el “relat” públic internacional en aquesta brega, cosa que jo no veig tan clara a pesar que hi ha -m’hi referiré més endavant- un corrent internacional que s’hi mostra favorable, però sé també que cap dels cercles que tenen avui un pes polític (ni la UE ni les cancelleries dels principals estats) dóna suport a una actuació que, més enllà que tingui unes motivacions raonables, trenca el marc constitucional espanyol.

Allò que em separa una mica del raonament de Joan Pons és que, suposo que per deformació professional, en mi pesa molt el bagatge jurídic i, per tant, allò que en el camp del Dret Internacional i del Dret Constitucional, coneixem com l’Estat de Dret i l’Habeas Corpus, que són dues grans conquestes polítiques de la humanitat, per les quals aquesta ha hagut de lluitar durant segles i que, malauradament, segueixen essent institucions desconegudes a molts estats avui dia. Basta mirar, si més no, el que està succeint a Veneçuela per fer-nos una idea clara del que vull dir. Perquè allí l’Estat de Dret s’ha conculcat amb un referèndum que trencava els principis vigents a la Constitució veneçolana (aprovada a l’època d’Hugo Chaves), i l’Habeas Corpus de dos dirigents opositors també s’ha violat per una disposició injusta i arbitrària d’un Tribunal Suprem que -aquest sí! (cosa que jo no diria ni del Tribunal Suprem Espanyol ni del nostre Tribunal Constitucional)- és un òrgan prostituït al servei del poder polític.

Fixada, doncs, la discrepància, he de dir que jo reconec als catalans el dret a demanar un referèndum per decidir -ells sols i democràticament- si volen o no la independència, i crec que l’Estat espanyol (Parlament i Govern) havia d’haver fet un esforç perquè aquesta consulta s’hagués dut a terme. Simplement, perquè no basta la “llei i la força” per mantenir la convivència pacífica dins l’Estat quan, en un territori vast i poblat com Catalunya, una gran majoria de ciutadans vol exercir el dret a decidir (a favor o en contra) de la independència d’aquest.

Més encara, em sembla que hi havia mecanismes constitucionals suficients per facilitar la consulta, i si tan convençuts estaven els governants de l’Estat que la Constitució no la permetia, doncs havien d’iniciar un diàleg per modificar el sistema constitucional per tal que, en un futur no llunyà, això fos possible, com ha estat possible al Canadà i al Regne Unit sense que s’hagi produït cap daltabaix entre la ciutadania.

A pesar, doncs, que, com acabo de reconèixer, sóc partidari de mantenir l’Estat de dret, he dit també públicament que la història ens mostra sovint que les revolucions s’han produït sempre per violentar la llei quan un gruix (més gran o més petit) de ciutadans la considerava injusta. I repeteixo ara que, si bé puc comprendre que la gran majoria d’espanyols creguin que l’article 2 de la Constitució és una meravella, també puc entendre que a una majoria de catalans els sembli injust i que, des d’aquest punt de vista, demanin un canvi. I ha estat el no rotund –i reiterat- per part de l’Estat a modificar “res de res” (ni la Constitució, ni el finançament d’aquella Comunitat autònoma), el que ha fet que la Generalitat s’hagi llençat a l’aventura de trencar la llei, per més que d’aquesta aventura no en podrà sortir -això en el millor dels casos- sinó un diàleg entre els dos fronts l’endemà de la gran topada.

Dic això perquè, si bé no puc aprovar els posicionaments del govern de Puigdemont, que ha decidit sacrificar-se per esdevenir un heroi i, segurament, un màrtir (confiem que en el sentit metafòric), tampoc no em semblen acceptables, ni menys encara de “sentit comú” les decisions del govern d’Espanya, a pesar que Rajoy i els seus partidaris ens recordin cada dia que ells són “el sentit comú” (“lo que Dios manda” deien no fa molt), perquè, des del meu punt de vista, està molt lluny del sentit comú haver menyspreat qualsevol mena de cessió en els seus plantejaments, quan aquesta era possible, i haver decidit, després de negar-se a fer cap mena de canvi, judicialitzar el “procés” per tal que siguin els Tribunals ordinaris, el Constitucional i, finalment, la Guàrdia Civil els responsables últims del xoc, sense menysprear tampoc la guerra bruta que, baix-baix, ha dut a terme des de, mai més ben dit, les clavegueres de l’Estat.

L’amic Foix que, com jo, ha mantingut un posicionament crític respecte de la política de la Generalitat, observa a més que aquesta té el gran problema d’haver-se de recolzar en la CUP, que no pretén, sinó la independència exprés i, de pas, posar-ho tot de cap per avall per fomentar la revolució anticapitalista. Però es mostra alhora –també com jo- molt crític amb l’Estat espanyol, i ens recorda que la solució al problema sempre és -i només pot ser- un pacte d’Estat que, dit sigui amb pena, ara, entre nosaltres, ni se’l veu ni se l’albira.

I torno amb això a les tesis del també amic Joan Pons per dir que, si bé no crec com ell que els catalans ja tenen guanyat “relat”, és molt probable que aquest, lentament, se’ls torni favorable. Sense anar més lluny, aquesta setmana, el diari alemany Süddeutsche Zeitung assegurava que, entre els diplomàtics de la Unió Europea i els observadors internacionals, sorprenia la postura del Govern central de Madrid, encapçalat per Mariano Rajoy, respecte a Catalunya. El diari bavarès afirmava que als diplomàtics els estranya que no hi hagi “cap gest per seduir els catalans” a dos mesos del referèndum d’independència previst per a l’1 d’octubre.

També feia referència a la “guerra bruta” que es teixeix des de les bambolines de l’Estat. I assenyalava que, si bé el PSOE està a favor de recórrer al Tribunal Constitucional les iniciatives per fer el referèndum, es mostra, però, contrari a l’aplicació de l’article 155 de la Carta Magna, i que Podem està a favor del dret a decidir i de fer una consulta pactada, com va ser el cas del Regne Unit i Escòcia, on sí que hi va haver “seducció i inversió” per evitar la independència dels escocesos.

Així doncs, tot i que més pessimista que Joan Pons –i sobretot més crític que ell amb la Generalitat-, també penso que el “relat” avança. I avançarà en la mateixa proporció que l’Estat es negui a seduir els catalans amb una oferta real i generosa.

Anuncis

%d bloggers like this: