La “successió contractual” i la “definició” ja són aplicables a l’Illa de Menorca

by

El Parlament de les Illes Balears aprovà el passat dimarts una reforma de la nostra Compilació de Dret Civil que comporta un canvi substancial pel que fa al dret successori aplicable a Menorca, i també ha aprovat una modificació de l’article que aquest mateix cos legal dedica al “Contracte d’amitges” (la dita “Societat Rural Menorquina”) per tal d’adaptar-lo a les exigències d’avui. Les dues modificacions són importants pel que fa al Dret civil que afecta als menorquins. Em referiré avui al canvi en matèria de successions.

En realitat, entre Mallorca i Menorca no hi havia fins ara grans diferències en matèria successòria, ja que, per aplicació de l’article 65 (coordinat amb els articles 6, 7, 14 i 15 de la Compilació), regien a les dues illes dos principis successoris bàsics: la successió per via de testament era –i continua essent- incompatible amb la intestada (que es dóna quan una persona mor sense haver atorgat testament en vida-, i s’exigia –i se segueix exigint- la institució d’hereu (o d’hereus) per a la validesa del testament. A més, el sistema legitimari que s’aplica a les dues illes (que determina els béns sobre els quals el testador no pot disposar lliurement perquè han d’anar destinats forçosament a algunes persones concretes) era i seguirà essent el mateix.

L’única diferència substancial en dret de successions radicava en el fet que, per circumstàncies d’evolució històrica, la “successió contractual” –és a dir la transmissió, amb efectes successoris, feta en vida, de tot o de part del patrimoni que té una persona- era inaplicable a Menorca, mentre que era possible a Mallorca. Aquest tipus de “successió contractual” –es diu així perquè es fa mitjançant un contracte signat entre el titular dels béns i el qui en resultarà hereu ja en vida d’aquell- venia contemplada a la Compilació per diverses institucions jurídiques. Concretament, la donació universal de béns presents i futurs –Capítol II del Títol II, articles 8 a 13-, i la definició o renúncia a la llegítima futura –articles 50 i 51-). La “donació universal” implica, per tant, transmetre en vida tot o part del patrimoni; la “definició” comporta transmetre al legitimari (o hereu forçós), també en vida, el que li correspondria per llegítima, cosa que s’aparta d’un principi que regeix al Codi civil (aplicable fins ara a l’illa de Menorca), d’acord amb el qual no és possible la renúncia a la llegítima en vida del testador.

Els conceptes, encara que complexos per als no avesats al coneixement del Dret, haurien, però, de quedar clars: No és que les “donacions ordinàries” passaran a partir d’ara a tributar per un tipus reduït, diferent del que fins avui és –i continuarà essent-les- aplicable (el 7%); no. Perquè no estem parlant de “donacions ordinàries”, sinó de la “donació universal” que causa el mateix efecte que produeix l’obertura d’un testament després de mort el causant. En aquest cas, la “donació universal” equival a la testamentària, però es produeix en vida, no després de la mort. Per això és irrevocable i substitueix a la transmissió dels béns que el causant podria fer per testament. I és aquesta la causa que les “donacions universals” tributin com la “successió testamentària o intestada”, a les qual, com sabem, s’apliquen uns tipus impositius inferiors als que graven les donacions diguem-ne ordinàries (1% fins a 700.000€).

Suposant que tothom hagi entès el concepte –cosa important-, cal desfer un altre equívoc al qual han pogut donar lloc algunes de les informacions publicades: La no aplicació a Menorca dels articles dedicats a la “successió contractual” i a la “definició” no es devia a una imposició discriminatòria de Mallorca respecte a Menorca. No. Si aquests articles de la Compilació de 1961 no eren aplicables a la nostra illa és perquè els menorquins que, en el moment oportú, van tenir la possibilitat d’opinar sobre la qüestió, es van decantar per la no seva aplicabilitat, cosa que van fer al·legant arguments sòlids i molt respectables.

El primer a oposar-s’hi quan es començà a debatre la possibilitat de tenir un règim civil propi i diferenciat del Codi civil, va ser l’advocat maonès Pere Ballester (persona per la qual jo sento una veneració indiscutible) a la dècada dels vuitanta del segle XIX. Aquest jurista va considerar que, tant la “donació universal” com la “definició”, eren institucions que no es practicaven a Menorca des de temps immemorial, i va creure que era molt millor acceptar les tesis unificadores del Codi civil que fer reviure aquestes institucions antigues.

Quan, als anys cinquanta del segle XX, es posà novament en marxa la idea de reconèixer un Dret civil propi a algunes regions que n’havien tingut abans de la Nova Planta, es tornà sobre la “successió contractual” i va ser aleshores el registrador de Maó, Marcial Rivera Simón (un jurista molt reconegut i implicat en la societat menorquina –va ser president de l’Ateneu de Maó-) la persona que va mantenir les mateixes tesis de Pere Ballester, tot considerant que es tractava d’institucions mortes, respecte de les quals els menorquins no en tenien memòria, i que, per això mateix, no valia la pena de ressuscitar.

Finalment, quan s’estava elaborant la Compilació que s’aprovà el 1961, el qui era llavors advocat de l’Estat en cap a les Illes Balears, l’admirat i reconegut jurista Miquel Coll Carreras, va optar –com els seus antecessors- per un posicionament més proper al Codi Civil espanyol. Per aquells dies, Miquel Coll no va veure amb bons ulls la possibilitat de ressuscitar a Menorca la “successió contractual”, i no sols per la seva nul·la pràctica a l’illa des de feia molts anys, sinó també per la complexa i, al seu entendre (i amb raó), desencertada redacció d’alguns dels articles que la Compilació dedicava a aquestes institucions.

Tot i la veneració que sempre he sentit per l’obra de tots aquests juristes, fa uns anys, en un article publicat a la revista “Missèr” (que edita el Col·legi d’Advocats), jo em vaig formular dues preguntes: ¿Té sentit mantenir avui el criteri que va seguir la Compilació de 1961 d’excloure l’aplicació a Menorca de les institucions relacionades amb la “successió contractual”? ¿No seria millor rectificar aquest criteri perquè, en el futur, fossin també d’aplicació a Menorca els articles referents a aquest tipus de successió?

He de dir que em vaig formular aquestes preguntes perquè, al meu entendre, les necessitats jurídiques havien canviat amb el pas del temps, i em va semblar que l’aplicabilitat d’aquestes institucions podria ser profitosa als menorquins pel fet que els podia aportar força avantatges i cap inconvenient. De fet, el canvi legislatiu no obliga ningú a fer ús de la “successió contractual” ni de pactar la “definició”, però no hi ha dubte que aquestes són figures jurídiques que consonen molt bé amb la complexa i variada dinàmica que presenta la societat i l’economia d’avui. I són alhora institucions que es poden adaptar sense problemes a la realitat jurídico-civil de Menorca.

Uns mesos després vaig elevar aquesta proposta a la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Balears, de la qual en sóc membre, i aquesta es va fer seva la proposició, que elevà al Govern, el qual la va incloure en el projecte de llei que ha discutit el Parlament i que, el passat dimarts, ha aprovat. D’ací que em mostri molt satisfet de la modificació legislativa que, en aquest punt, s’ha dut a terme. Ara convé que els menorquins reflexionin si els és útil i, els que així ho creguin, doncs que la posin en pràctica. Però cal que s’ho ben pensin, perquè el “testament” sempre és revocable en vida, mentre que la “donació universal” i la “definició” són (en principi) irrevocables. I és molt important de tenir-ho en compte.

Anuncis

%d bloggers like this: