Josep Maria Quintana

“Cría cuervos y te sacaran los ojos” diu un conegut refrany castellà que, probablement, podria aplicar-se a Aznar i a la FAES, després que Santamaría hagi fet, per primer cop, autocrítica del que va fer el PP quan, el 2006, organitzà una campanya (dirigida curiosament per Rajoy) per recollir firmes a tota Espanya contra l’Estatut de Catalunya que havia elaborat el Parlament a l’època en que governava el tripartit dirigit per Pasqual Maragall.

Aquella va ser una campanya sonada, perquè tant José María Aznar com Rajoy sabien que predicar la bona nova contra el catalanisme a tota Espanya feia adeptes a la causa que ells sostenien, com també van creure que l’existència d’una fundació paral·lela al partit que es dediqués a elaborar projectes que els ajudés a perfilar la filosofia liberal-conservadora del PP era una bona idea.

Aquesta fundació creada el 1989 va rebre el nom de FAES (“fundación para el anàlisis y los estudios sociales”) que, vinculada al partit, va passar a ser el joguet intel·lectual de José María Aznar un cop aquest va deixar la presidència del Govern.

Per més que ara s’explica –i així deu ser- que FAES està deslligada del PP, si entrem a la seva pàgina web, a la presentació (¿Qué es FAES?) es diu encara que és una fundació privada sense ànim de lucre “Vinculada al Partido Popular desde su creación.” Per tant, més mal els deu fer que el seu cappare, el senyor Aznar, que cada dia que passa esdevé una caricatura més i més exagerada del que va ser, els hagi fet treure els colors quan, sense embuts, en comentar la posició del Govern de Rajoy hagi carregat durament contra la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, per haver qüestionat l’actuació del PP a la reforma de l’Estatut català i ha censurat que el Govern estigui assumint el “relat” polític dels seus adversaris en diversos assumptes, inclòs el de Catalunya.

En concret, la fundació d’Aznar critica que, davant la pregunta concreta de si el PP va cometre un error en recollir signatures contra l’Estatut, la vicepresidenta contestés a la cadena Cope amb un “conciliador repartiment de responsabilitats, indicant que l’error de PP i PSOE va ser no posar-se d’acord prèviament sobre el nou text”. A més, FAES recorda que el PSOE va signar el Pacte del Tinell per aïllar els populars, i hem de reconèixer que en això té raó, ja que aquell pacte –amb el qual els partits catalans bandejaven el PP de qualsevol acord futur- no deixava de ser també una actuació sectària, feta de cara a la galeria nacionalista catalana.

Sáenz de Santamaría ja va evitar aquest dimarts, tant al Congrés com al Senat, respondre a les crítiques de l’expresident del Govern quan els periodistes la van abordar. “No ho he llegit”, va afirmar abans d’abandonar la cambra alta després de respondre a les preguntes de control. I el president Rajoy seguí el passat dimecres aquesta mateixa dinàmica tot declinant la invitació de valorar els comentaris d’Aznar. “Res a dir. Res”, afirmà a la sortida de l’hemicicle del Congrés. Cosa que no ens ha de sorprendre perquè, en Mariano Rajoy, això del “res a dir” s’esdevé un clàssic.

Rajoy –que assumí la presidència del partit i del govern per designació directa d’Aznar- és comprensible que no vulgui que els membres de l’executiu que presideix, i tampoc els líders del PP, entrin en polèmiques responent a l’excap del Govern i actual factòtum de la FAES, i per això mateix ha encomanat a alguns dels seus que no facin “soroll” amb aquest assumpte, segons han informat fonts pròximes al president que recull la premsa.

Tanmateix, les mateixes fonts han indicat que en el cap de l’Executiu havien causat certa sorpresa les crítiques d’Aznar, perquè va ser ell mateix, com a líder del PP a l’oposició, qui va decidir aquesta recollida de signatures contra l’Estatut i la posterior presentació del recurs davant el Constitucional. I això a pesar que d’altres Estatuts que per aquells mateixos dies de 2006 estaven en procés de renovació, contenien –de fet contenen- articles amb el mateix text que l’impugnat al de Catalunya declarats inconstitucionals per la famosa sentència, mentre que els no impugnats es mantenen vigents i brillants com una patena.

De tota manera, no deixa de sorprendre –suposo que per bé- que la vicepresidenta, a qui Rajoy ha encarregat directament les relacions amb Catalunya, hagi assumit per primer cop que potser la van errar amb aquella campanya (que tants bons rèdits els va dur), però que provocà l’inici d’una ruptura en tota regla amb els partits nacionalistes catalans, que, davant el mur de formigó que es trobaven –aquest que Aznar creu que ha de seguir aixecat sens cap mena de cessió-, van anar cremant etapes llençant-se de ple a la carrera independentista, fins al punt que aquest enfrontament té avui molt mala sortida, ja que la qüestió del referèndum –aquest que els catalans han decidit fer tant sí com no- mai no serà acceptat pel PP ni per C’s (probablement tampoc pel PSOE) que, ens agradi o no, formen ara per ara un bloc que no té la majoria absoluta del Congrés, però que sí és prou consistent (a més dominen el Senat) per parar qualsevol tipus d’iniciativa en aquest sentit.

Tot i així, atès que el PP se sap més dèbil que quan ostentava la majoria absoluta al parlament, és normal que a les files del partit hagin causat malestar les paraules d’Aznar, que sembla decidit a fer-los la guitza tot posant pals a les rodes del Govern i de la seva vicepresidenta. “¿A què ve ara aquesta crítica?”, es demanava un dirigent de la cúpula del PP, que defensava l’actual oferta de diàleg de Santamaría amb el Govern català per “desencallar” la situació. I un altre dels actuals joves valors, Fernando Martínez-Maillo, no es tallava un pèl en assegurar que les crítiques d’Aznar “no són ni de bon tros compartides”. D’altres han estat més moderats en la seva apreciació, ja que no és fàcil enfrontar-se a l’autoritat moral d’aquest personatge al qual molts dels qui són encara al partit li deuen gairebé tot. Potser per això Rafael Catalá, que és el ministre encarregat de dur als tribunals tot allò que no li agrada del que es fa al Govern i al Parlament de Catalunya, ha estat més moderat en la crítica i ha dit que les opinions de l’expresident són benvingudes, per més que ell sap que no ho són i que el silenci habitual de Rajoy davant les invectives d’Aznar no significa que estigui d’acord amb el seu predecessor en el càrrec.

La democràcia imaginada i defensada per una llarga sèrie d’individus virtuosos en els temps que anaren de Soló a Pèricles (segles VII al V aC) era un projecte antropocèntric basat en la capacitat de raciocini i de justícia dels homes. Però les monarquies que van seguir al temps d’Alexandre feren oblidar aquest projecte i obriren pas novament al vell poder absolut sancionat per la divinitat, que des d’aleshores trobarà llarga expressió en els reis hel·lenístics, en els emperadors romans, en el cesaropapisme cristià, en les monarquies medievals i no serà definitivament qüestionat fins als temps moderns.

Arribats aquests, la lluita declarada contra l’absolutisme i la pretensió de reemplaçar-lo per un sistema de govern representatiu i defensor de les llibertats individuals davant els abusos d’un poder emparat en el seu suposat origen diví, va rebre el nom de liberalisme, nom sonor sota el qual, però, amb el temps, també s’han acollit idees poc afins amb els seus principis.

Seria absurd negar que hem superat molts d’aquests estadis amb les constitucions vigents, com l’espanyola de 1978, però tot i això, hem d’observar amb preocupació com, en aquests darrers anys, el desplaçament progressiu de la sobirania que s’ha produït vers els òrgans de decisió de la Unió Europea, no sempre s’ha confiat ni dipositat en institucions que responen als paràmetres democràtics. Perquè ni el Consell Europeu format pels caps d’Estat o de Govern, ni la Comissió Europea responen a un principi democràtic ni estan subjectes a un control democràtic pels ciutadans. I tampoc ho està el Banc Central Europeu, a pesar de la incidència que tots aquest organismes tenen sobre les nostre vides.

Entenc, doncs, que si volem aconseguir una democràcia que mereixi el seu nom, els ciutadans haurem de concebre i reivindicar més vies d’expressió que el vot i que un sistema electoral just. I és, precisament, del sistema electoral –i més concretament, d’un dels elements que el configuren- que tractà el professor Oliver Araujo al seu recent discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears.

Jurista inquiet, investigador sagaç i professor brillant, Joan Oliver ha escrit sobre el sistema electoral, entès com un mecanisme clau i indispensable per a l’exercici de la democràcia, i s’ha fixat especialment en les barreres, acceptades en més o menys extensió i amplitud per tots els sistemes, que fixen i condicionen –juntament amb molts altres aspectes- el grau de participació dels ciutadans en la vida política, i obren o tanquen les possibilitats d’aquests a l’hora d’incidir en els resultats electorals, tot incidint, en definitiva, en el grau de representativitat dels parlaments i dels governs que emanen de les eleccions.

Ell defineix la barrera electoral com “aquella clàusula establerta per la llei, que fixa el percentatge mínim de vots que ha d’assolir una candidatura per poder participar en el repartiment dels escons en joc en una determinada circumscripció”. No és, doncs, un element sense importància, ja que marca un tall en el recompte de vots que esdevé determinant perquè la candidatura en qüestió sigui tinguda en compte o, ben al contrari, perquè els vots que aquesta ha obtingut siguin menyspreats. Poca broma, per tant, en això de la barrera, perquè, com ha escrit citant al professor Martínez Sospedra, si s’apliqués als partits polítics la legislació sobre la competència que s’aplica a les societats mercantils és molt probable que la qualificació d’un institut com la barrera electoral oscil·lés entre l’abús de posició dominant i les pràctiques restrictives de la competència. I a ningú no se li escapa que, si bé l’institut s’explica i justifica com una manera de racionalitzar el nombre de partits amb accés al Parlament i d’evitar la fragmentació que podria fer-lo ingovernable, no hi ha dubte que les majories amb capacitat per fixar aquesta barrera a les lleis electorals, poden també utilitzar-la –encara que mai no ho confessaran obertament- per deixar fora de l’assembla partits minoritaris que els són incòmodes.

Oliver s’ha referit a la doctrina del Tribunal Constitucional espanyol, que s’ha anat pronunciant sobre els límits de les barreres electorals, i les ha justificat mentre no sobrepassin aquests límits (que tanmateix no ha concretat). Però no deixa de ser curiós que cap barrera vengui fixada per la Constitució. Totes es deuen, per tant, a les legislacions electorals (estatals o autonòmiques).

En aquesta acurada anàlisi, Oliver ha revelat aspectes probablement poc coneguts, com, per exemple, aquell que demostra que una barrera del tres per cent dels sufragis –la més baixa de totes les establertes a Espanya i que s’aplica a les eleccions generals de diputats a Corts- només és efectiva en una circumscripció que tingui assignats més de vint-i-quatre escons (per tant, només produeix efectes limitatius a províncies com Madrid o Barcelona, que elegeixen més de 30 diputats), però alhora ha deixat també molt clar que la barrera pot arribar a ser un element clau de la llei electoral per limitar l’accés a les assemblees corresponents de partits o coalicions incòmodes per al poder.

És clar que si acudim a les Exposicions de Motius de les lleis electorals, sempre trobarem la corresponent justificació de les barreres mínimes en benefici d’una major participació i representació ciutadanes per afavorir la governabilitat. Totes les lleis ho diuen, amb aquestes o d’altres paraules, però tots som conscients que la  Llei 4/1995, de 21 de març, de modificació de la Llei 8/1986, de 26 de novembre, electoral de la nostra Comunitat Autònoma, per més que a l’Exposició de Motius afirmi que persegueix “la màxima eficàcia en l’actuació del Parlament”, el que cercava en realitat era, com molt bé denuncia Oliver, barrar el pas al Parlament d’un partit amb nom i llinatge, encara que no ho va aconseguir.

He de confessar que cada vegada que escolto els arguments que s’exposen per justificar les limitacions de la participació ciutadana, cosa que es fa sempre amb bells eufemismes dient que així s’assegura la governabilitat, em fa l’efecte que m’estan aixecant la camisa. Sí, tinc la impressió que m’enganyen quan escolto que és perillós –i, per tant, inconvenient- acudir a la consulta directa als ciutadans, per importants que siguin les qüestions a resoldre, afirmant que els referèndums, com les escopetes, els carrega el diable; o quan veig que es dissuadeix la ciutadania de participar i d’intervenir directament afirmant que el poble no té prou coneixements tècnics per a la presa de decisions i es propaga una mena de temor afirmant que, de tenir el poble autoria en les decisions polítiques, seria fàcilment presa de la demagògia.

Accepto, perquè no sóc innocent, que en totes aquestes situacions de consulta popular hi pot haver intents de manipular la ciutadania (basta veure molts dels arguments falsos que, sense rubor, van utilitzar els defensors del Brexit), però penso que els perills són sempre menors que les bondats que tindria una democràcia més directa i participativa que la nostra, de la qual el ciutadà fàcilment abdica en observar que sovint l’impedeix de ser precisament això: ciutadà, convençut que, en el fons, no té res a dir, perquè té la percepció que ningú no li farà cas, ja que les decisions importants per al país les prenen les cúpules d’uns partits que, emparats en un sistema electoral que els dóna tot el poder, amb prou feines pot fer res més que dipositar el vot dins l’urna, apartant-lo de la presa de decisions, la qual cosa empeny els ciutadans a abdicar dels seus compromisos i els decanta vers aquest reconegut desencantament de la política que tots constatem i (hipòcritament) lamentem.

I si alguna cosa ens ha ensenyat la crisi que hem viscut aquests darrers anys és, precisament, que els ciutadans estem cridats a reconquerir la Política. Aquest, i cap altre, és el vertader repte del nostre temps. I aquest compromís exigeix la nostra implicació, convençuts que no es pot construir un món diferent sobre una societat indiferent. Només reconquerint la política podem esperar canvis profunds i retornar a la democràcia el sentit etimològic i primigeni que li donaren els grecs.

València segueix en una mena d’estat de xoc per la mort inesperada de Rita Barberà. La mort sempre sorprèn i mai no se l’espera, però de vegades -i m’excuso si el que vaig a dir sembla una frivolitat- és més inoportuna que d’altres, perquè obliga a adoptar actituds públiques que resulten incòmodes a qui les ha de prendre o a fer declaracions que potser qui les fa hauria preferit evitar.

El cert és que la mort d’una persona no esborra el seu passat: ni fa que desaparegui la seva obra ben feta ni l’absol dels errors comesos en vida, però posa en un compromís els qui sobreviuen a qui ha desaparegut quan aquests es veuen compel·lits a parlar, o bé a actuar, ja sigui per lloar o per criticar el seu llegat. I com sovint això s’ha de fer amb presses, sense tenir gaire temps de pensar i sense poder aplaçar l’acció que es veuen precisats a dur a terme, ens trobem sovint amb manifestacions i amb actituds variades que reflecteixen des del dolor sincer a l’elogi fingit, passant per l’elogi desmesurat que frega el ridícul. També -i en un sentit contrari- ens trobem amb comportaments que mostren una manca absoluta de compassió, i fins amb manifestacions d’una gran misèria moral que, més que fer llum sobre la persona desapareguda, el que fan és mostrar les mancances del personatge que les duu a terme.

Les misèries per la mort de Rita Barberà començaren al Congrés quan Pablo Iglesias i els seus no van voler guardar un minut de silenci per la mort de la senadora, encara que aquesta misèria la podrien compartir amb molts dels actuals dirigents populars, que no van voler fer el que ara reclamaven quan va morir Labordeta. Els de Podemos van oblidar aquell dia que la política sense compassió condueix al canibalisme, i que la compassió no implica mai consentiment ni complaença amb les actuacions del mort, ja que aquesta no millora ni empitjora la trajectòria vital del desaparegut. Però la compassió ajuda a fer més cordial la vida i la convivència.

Diguem que, en el cas de la mort de la senadora Barberà, les misèries i les incoherències dels vius també van ser provocades per actuacions laudatòries incomprensibles, sobretot quan aquestes venien de persones que, no anys endarrere, sinó només un o dos dies abans de l’òbit, l’havien tractada com empestada i, com a conseqüència d’això, l’havien convidada a abandonar el partit arraconant-la en el grup mixt del Senat, alhora que es negaven a acostar-s’hi per por de veure’s contaminades després d’anys i panys d’haver-la lloat a ulls clucs, tancant-se en banda a l’hora de reconèixer les fortes sospites de corrupció que requeien sobre el seu entorn.

I mentre aquestes actuacions laudatòries se succeïen, mentre Mariano Rajoy acudia al seu enterrament i mostrava el seu orgull d’haver estat amic de la senadora desapareguda (a pesar que algú li va cridar “¿qué haces aquí Mariano?”), un cunyat d’aquesta declarava als mitjans que el Partit Popular havia tingut una aportació fonamental a la seva desaparició. Assenyalava, doncs, amb un dit el botxí, encara que la sempre loquaç diputada Villalobos preferia acusar la premsa i els mitjans del linxament mediàtic de la senyora Barberà, a causa de la investigació de què era objecte pel cas Taula. I això que un fiscal del Tribunal Suprem l’acabava d’interrogar com a investigada.

Alhora, el cardenal Cañizares, sempre també tan loquaç, a la missa que tenia lloc a la Catedral de València l’endemà de la mort de Barberà, comparava -cito textualment- “la injusticia y persecución de doña Rita Barberá con la de Jesucristo” (No és això abusar del nom de Déu en els termes que prescriu el número 2146 del Catecisme de l’Església Catòlica?). I dies més tard, en una altra missa funeral que va oficiar la nit del 28 de novembre, amb José María Aznar i la seva esposa a primera fila del dol (curiosament, Rajoy va haver de romandre a segona fila al funeral del tanatori), “ensalzó la figura de doña Rita, la que siempre será nuestra alcaldesa”, tot criticant amb contundència la “condena injusta y el banquillo de los medios (de comunicación)” (Crònica del diari Levante 29/11/16).

¿Què hem de pensar d’un home que es publicita ell mateix amb una fotografia d’aquesta mena a la segona dècada del segle XXI?

No tot, però, han estat misèries, o incoherències, o sortides de to. Per exemple, l’alcalde Ribó, de València, ha tingut en tot moment una digníssima actuació respectuosa i institucional, i també d’altres persones que han reflexionat honestament i amb lucidesa sobre els fets (normalment complexos) a què ens hem d’enfrontar quan es produeix un fet com el que comentem, i que sovint la immediatesa dels esdeveniments distorsiona.

Aquest és el cas del catedràtic de filosofia, José Luis Villacañas, que, en un article de gran sensatesa, publicat també al diari Levante, ha escrit: “En realidad, para el ciudadano observador, lo más doloroso de los últimos meses de la señora Barberá, fue la rigidez de su apego al mantenimiento de su vida pública. Daba la impresión de no poder vivir al margen de dicho cargo público, por mucho que desde otras consideraciones resultara evidente que la situación tenía muchos aspectos humillantes. Es una comprensión perversa de la vida política lo que deseo identificar aquí, porque me sorprende de forma intensa y desagradable. Cualquier político que no pueda reposar en su vida privada, que no pueda regresar y ocultarse en ella, ofrecerá la imagen siniestra de una exposición obscena. (…)  En algunos momentos de aquellos últimos días, el observador imparcial que no deseaba presenciar el espectáculo, se preguntaba con rubor: ¿pero es necesario llegar a esto? Ese apego que no permite que la vida tome otra dirección, que acepta el cargo por el cargo, aunque este sea sin función, como pudimos ver todos los españoles, ¿a qué obedecía? No encuentro la manera de decir que eso respondiera a una virtud pública.

Bien considerado, la rigidez de ese apego a algo que no deja el más mínimo resquicio a la posibilidad de que todo sea de otra manera, la incapacidad de regresar a la flexibilidad y a la discreción de la vida privada, ya tiene algo parecido al rigor mortis. Los que se giraban y le daban la espalda cuando Rita Barberá entraba en el Senado, o los que se dejaban interpelar por el leve roce de sus dedos y se avenían al saludo, no supieron leer que su compañera les estaba dando la posibilidad de la despedida. En realidad, ella tampoco. No siempre sabemos lo cerca que podemos estar caminando de la muerte. Pero los que se replantean, como consecuencia de esta muerte, aumentar todavía más la confusión de nuestra vida pública actual, los que bloquean todo consenso acerca de lo que sea la responsabilidad política y animan a la resistencia pública numantina con la finalidad de acudir a la justicia desde posiciones de privilegio, esos no hacen sino mantener las condiciones y la comprensión de la política que hacen posible muertes como ésta.”

L’assaig que darrerament he publicat que duu per títol “Una història particular. Els conflictes Església-Estat a la Menorca del segle XVIII”, ha significat una feina que vaig començar fa quinze anys i que, amb moltes i llargues interrupcions, vaig tancar l’estiu de 1915 i ha editat Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

És, probablement, una de les feines d’investigació que més m’han satisfet perquè m’ha anat desvetllant aspectes de la vida de Menorca que desconeixia quan la vaig iniciar, i m’ha permès d’aprofundir en la vida i la personalitat intel·lectual i humana d’alguns personatges que, en un camp o en un altre, han estat clau per a l’esdevenir de la nostra història.

Un dels descobriments del qual s’ocupa el llibre, encara que molt tangencialment, és el dels llibres i de les biblioteques a què tenien accés els estudiants menorquins del segle XVIII, feina que ja ens havia facilitat el brillant estudi que havia dut a terme (editat també per l’Abadia de Montserrat) el nostre historiador de capçalera, Miquel Àngel Casasnovas Camps, amb “Llibres i Lectors. La Cultura a Menorca entre la Contrareforma i el Barroc”. I tracta també dels llibres que eren a l’abast dels estudiants voldria remarcar avui l’interessantíssim manual de Filosofia de fra Miquel Taltavull.

Manuscrit escrupolosament en llatí, es tracta d’un manual que duu per títol “Cursus Philosophicus, quattuor philosophiae continens partes nempe logicam, methaphisicam, physicam et ethicam.” Estem, doncs, davant d’un curs de filosofia que ens ha arribat per un exemplar perfectament enquadernat, que pertanyia a l’alumne Pere Villalonga Mascaró, natural d’Alaior, i està dividit en dos toms.

Al primer desplega, com a primera part, la Lògica, amb exercitacions escolàstiques i dissertacions. Intitula la part segona com a Metafísica, que divideix alhora en quatre matperies: Ontologia, Cosmologia, Teologia Natural i Pneumatologia (que tracta essencialment de l’ànima humana), i clou amb un apèndix De Anima brutorum, on tracta dels éssers irracionals.

El segon tom s’inicia amb la Física, que ocupa la part més extensa del curs, i que divideix en dues parts: General i Particular. Tot seguit exposa l’Ètica, i tanca el curs amb unes recomanacions (Et haec omnia sufficiant)  perquè totes les matèries que ha tractat siguin útils als deixebles.

A les darreres pàgines del llibre hi ha dibuixos de figures relacionades amb l’estudi de la Física i tres representacions planisfèriques: del sistema ptolomeic, del sistema copernicà i del sistema ticònic.

Fra Miquel Taltavull encapçala el Cursus amb una llegenda que, traduïda, diu: “Elements filosòfics extrets dels filòsofs més notables, elaborats pel pare Fra Miquel Taltevull (sic), professor de Filosofia, dictats en el Convent de Jesús de Maó i començats a exposar l’ idus (13) de setembre del mil set-cents noranta-cinquè any del part de la Verge”, seguit d’un Praefatio de gran interès.

Escriu fra Miquel Taltavull: “Tal volta us semblarà admirable, estimats deixebles,  que enmig de tantes institucions filosòfiques que han vist la llum, m’imposi la feixuga tasca d’escriure per a vosaltres. Però atès que moltes, o quasi totes, les institucions de filosofia que ens rodegen (…) negligeixen  el mètode escolàstic, i d’altres que estudien a fons aquest mètode s’aboquen a vanes  i estèrils especulacions, vaig decidir, per tant, seleccionar d’entre les que siguin més adequades a l’enteniment de tots, expurgades dels elements inútils. Servaré, doncs, la norma de distingir les vertaderes de les falses; les certes de les incertes; les clares de les fosques. En les dubtoses exposaré l’opinió versemblant de cadascuna de les parts que més sembli que permeten acostar-nos a la veritat.”

I afegeix tot seguit: “No valdrà l’autoritat d’aquest o d’aquell altre filòsof perquè venci sense raó: recordaré no obstant les opinions egrègies d’alguns, perquè en les matèries filosòfiques no hem de tenir cura del que va dir Aristòtil, Agustí, Tomàs, o Escot, ja que els problemes de la física s’han de resoldre per la raó i l’experiència”. Per tant, segons el professor -recordeu que estem parlant de l’any 1795-, “no hem fet un jurament de lleialtat a l’home, sinó al filòsof i a la veritat sòlidament provada. Tampoc la filosofia ha d’agradar als sentits o bé al cos, ni ha d’estar a l’arbitri d’hipòtesis fingides, on quasi no brilla. D’aquesta filosofia, encara que resulti elegant, se’n podria dir una enganyifa.”

Tot seguit, escriu: “Però abans de posar mà a aquesta eminent ciència voldria acudir a un document d’una pàgina sagrada, a fi de que la tingueu sempre impresa en la vostra memòria. Salomó al llibre de la Saviesa, Cap 1 parla així: ‘En una ànima malèvola no hi entrarà la saviesa, ni tampoc habitarà en un cos subjecte al pecat’. El Salmista, en el llibre dels Salms canta: ‘El començ de la saviesa és el temor del Senyor: Estimadíssims, absteniu-vos per tant dels pecats, servant sempre en els vostres cors  el temor del Senyor; sigueu homes prudents, alceu el vostre intel·lecte i dediqueu-vos a cultivar l’amor de Déu.’ No us facin por les dificultats, ni la feina, perquè de la feina neix el que és útil i també  el descans. Fugiu de la peresa i seguiu les meves petjades, més encara, dedicaré tots els meus esforços i sol·licituds al vostre avenç. Afanyeu-vos, doncs, a argumentar fermament per tal de comprendre.” Finalment, tanca el prefaci amb una salutació als alumnes que podríem traduir “Estigueu bé” i “tingueu bona salut”.

El que em sembla, però, notable és que en aquest text inicial, fra Miquel Taltavull digués als seus alumnes que “no valdrà l’autoritat d’aquest o d’aquell altre filòsof perquè venci sense raó: recordaré no obstant les opinions egrègies d’alguns, perquè en les matèries filosòfiques no hem de tenir cura del que va dir Aristòtil, Agustí, Tomàs, o Escot, ja que els problemes de la física s’han de resoldre per la raó i l’experiència”.

No hi ha dubte que aquest recurs a la raó i a l’experiència és molt propi del pensament il·lustrat, i fa de gran interès aquest document que, si ens atenem a l’any en què va ser escrit (1795), ens confirma que aquest -o d’altres cursos semblants- són els que van estudiar als joves que es formaven filosòficament al Convent de Jesús, al Pla des Monestir de Maó. Per tant, no ens hem de sorprendre si d’aquells grups de d’adolescents que s’hi van formar al llarg del segle XVIII sorgissin intel·lectuals cultes i persones que vagin tenir un paper destacat en el camp de la història, de la literatura o de la filosofia a la Menorca de la Il·lustració.

L’èxit que, en aquests darrers anys, sembla que vagin assolint els populismes (fonamentalment de dretes, però que tenen també grans ressonàncies en el camp de l’esquerra -Espanya en seria, d’això darrer, un bon exemple-) és un d’aquests fenòmens del temps que els ciutadans no podem deixar de tenir en compte i que els polítics i les persones que ens hi sentim allunyats faríem bo d’analitzar amb deteniment, perquè si bé no és un fet que hagi de restar vigent de manera ineluctable -cap dels fenòmens polítics no són eterns- sí que es mostra amb una força tal que no podem menysprear, com ens ensenyen els inesperats triomfs del Brexit al Regne Unit i de Trump als EEUU, que han fet sonar totes les alarmes.

Sembla que hi ha acord a l’hora de desxifrar aquests fets afirmant que són una resposta reactiva contra l’status quo que formen els poders fàctics i les classes dirigents; reacció que es fa en nom d’un col·lectiu genèric -“el poble”, “la gent”- que no descriuen però al qual donen una mena de valor absolut i s’esdevé l’element essencial i justificatiu d’unes polítiques que no dubten d’assegurar que aquest col·lectiu val més que totes les altres fonts d’autoritat.

Com ha escrit Timothy Garton Ash en un clarivident article publicat a El País, el líder populista -es digui Trump, Erdogan, Putin, Marine Le Pen, Viktor Orbán, Artur Mas o Pablo Iglesias-, s’identifica ell mateix com l’única veu d’aquest poble, d’aquesta gent, la qual cosa comporta que totes les altres veus -totes les altres fonts d’autoritat- deixen de tenir sentit o valor. En opinió d’aquests líders, només “el poble”, només “la gent” (la voluntat dels quals ells -i únicament ells- representen i interpreten de manera exacta i correcta) és qui ha de decidir, qui pot decidir i, en definitiva, qui pot traçar la línia vermella que cap més col·lectiu, cap més autoritat (ni el Parlament, ni el Poder Judicial, ni el Tribunal Constitucional ni “els altres”) pot contradir.

En un dels seus mítings, Trump va assegurar que “l’únic que vertaderament importa és que la gent s’uneixi, perquè els altres no compten”. Haurem, per tant, de desxifrar qui és “la gent” a què es refereix Trump i qui són “els altres”. Potser sens fa difícil delimitar el primer d’aquests dos elements, però no el segon, ja que, per a Trump, els altres són els musulmans, els jueus, els refugiats, els gitanos, els homosexuals, els immigrants negres o mexicans…, però també ho són les elits, els experts, els líders dels partits tradicionals, els cosmopolites…

Si passem de Trump a Marine Le Pen o a Nigel Farage, haurem d’afegir entre els altres els euròfils, perquè, per a ells, “el poble”, “la gent” forçosament han de ser euroescèptics, ja que -són paraules textuals de Farage- el Brexit va ser una “victòria per a la gent normal, per a la gent decent, per a la gent de veritat”, de manera que els no partidaris del Brexit no eren normals ni decents ni gent de veritat. I si, en un món ideològic ben divers al dels dos polítics anteriors, intentem esbrinar qui són els altres per a Pablo Iglesias, segurament haurem de dir que són els qui formen part dels partits del torn, dels partits vells, els rics, els banquers, la casta… I si ens referim a Mas o a la senyora Forcadell, els altres són clarament els espanyols no catalans, els jutges que fan complir les lleis, el Tribunal Constitucional que aplica la Constitució… perquè “el poble” (entenent per poble el que ha optat clarament per l’independentisme, encara que aquest no sobrepassi el 48% dels catalans) és qui té dret a marcar aquesta línia vermella que els altres no poden trepitjar ni contradir.

Ruíz Simon ens explica que, en un llibre de Frances Stonor Saunders publicat el 1999, es parla del senador McCarthy (el de la caça de bruixes durant els anys cinquanta als EEUU), al qual qualifica de prototipus del nacionalisme americà més radical. I diu de la seva política populista que no va ser, sinó, “un moviment fonamentat en el ressentiment contra les classes dirigents”. En aquest sentit, doncs, podríem dir que el McCarthysme va ser un clar precedent del Trumpisme, amb la diferència no menor que McCarthy no va arribar a president, i sí que hi ha arribat Trump; però no oblidem que, com diu molt bé Ruíz Simón, Hanna Arendt no descartava, el 1956, que McCarthy assolís un dia la presidència, alhora que no podia evitar de veure analogies entre aquella època i la del final de la República de Weimar, a Alemanya, que fou l’antecedent del nazisme, que es consolidà amb l’arribada al poder democràticament d’un altre polític nacionalista i populista que estava convençut de representar la veu del poble i de ser l’únic representant legítim de la gent: el canceller Adolf Hitler.

Què podem fer, doncs, els qui no ens sentim part integrant del “poble” ni de la “gent” que aquests salva pàtries han decidit representar en exclusiva? D’entrada, potser hauríem de prendre consciència que tots aquests moviments no deixen de ser “moments” de la història, i que, per tant, són moments que es poden superar. Per tant, ni el populisme nacionalista i/o sectari d’avui, ni el liberalisme globalitzat dels anys noranta, ni el feixisme ni el comunisme dels anys trenta i quaranta, com tampoc l’imperialisme del segle XIX han estat insuperables -com ens recorda molt bé Timothy Garton. Però no hi ha dubte que són corrents que triguen temps a resoldre’s i que per fer que l’ona retrocedeixi (quan són ones que convé fer retrocedir), hem de -en paraules d’aquest pensador britànic- posar valor, ganes i consistència en un nou llenguatge polític i, sobretot, hem de cercar respostes polítiques als problemes reals.

“Cercar respostes polítiques als problemes reals”, aquest és el repte! Vol dir això que no basta desacreditar Trump, o Farage, o Le Pen, o Iglesias, o Mas, o Forcadell afirmant que són populistes; perquè si bé aquests líders no es poden irrogar la representació exclusiva del “poble” o de la “gent”, sí que representen una part -i una part considerable- d’aquest poble i d’aquesta gent, que els ha donat la força que tenen perquè, segurament, aquest poble o aquesta gent vivia una situació injusta, o se sentia desnonada, o marginada, o poc representada per les polítiques socials, econòmiques, administratives o culturals que els polítics, les elits i les lleis vigents contemplen.

No basta, doncs, lluitar contra el que són i representen aquests líders amb la desqualificació. Però tampoc hi podem lluitar des de l’immobilisme legislatiu o constitucional; ni amb el recurs constant i permanent als Tribunals de Justícia. No! Als qui no ens sentim ben representats pels populistes, als qui no acceptem les seves polítiques sectàries, ens cal un esforç immens per cercar respostes polítiques als problemes reals, i ho hem de fer en nom del pluralisme, però també des del convenciment que el populisme no hauria sorgit si nosaltres no haguéssim generat moltes de les causes que l’han fet possible.

No deixa de ser significatiu que la primera líder europea que felicità Donald Trump vagi ser la francesa Marine Le Pen. Al seu costat, el líder del Partit Llibertat d’Holanda, Geert Wilders, també es mostrà eufòric a través de les xarxes socials durant la nit electoral, en comprovar que Trump podia guanyar les eleccions dels Estats Units. “La gent està recuperant el seu país. Nosaltres també ho farem”, va dir en constatar la victòria del magnat. Des de Regne Unit, l’encara capdavanter del Partit per a la Independència de la Gran Bretanya, l’euroescèptic Nigel Farage, qualificà la victòria de Donald Trump com una revolució: “Sembla que el 2016 ha estat l’any de dues grans revolucions polítiques”, va dir Farage en un tuit referint-se també al Brexit. Per a ell, una victòria de Trump era fins i tot un fet més important que la sortida del Regne Unit de la Unió Europea.

A Itàlia, el líder de la Lliga Nord, Matteo Salvini, ha afirmat que la victòria de Trump significava “la revenja del poble” contra els banquers, els especuladors, els sondejos i els periodistes. I ha afegit que “ara ens toca a nosaltres”; manifestació que acompanyava amb una fotografia en color on ell apareixia amb Donald Trump, que confrontava amb una altra fotografia en blanc i negre del primer ministre italià, Matteo Renzi, amb Barak Obama.

Ben al contrari és el que han manifestat els líders europeus que són al govern, tret de l’hongarès, Viktor Orbán, partidari també –com Trump- d’un nacionalisme rampant, xenòfob, menyspreador de les minories, i favorable a l’aixecament de fronteres amb els adversaris. En efecte, mentre la canceller democristiana, Angela Merkel, que sempre mesura molt les seves paraules, s’ha mostrat fins ara molt cauta amb Donald Trump, el cap de l’Estat alemany, Joachim Gauck, va declarar  preocupat abans de les eleccions, tement ja una victòria del magnat, que estàvem davant un possible risc d’evolució autocràtica en un país imprescindible en el concert de les nacions. En una entrevista a la revista alemanya Der Spiegel, Joachim Gauck va dir: “No estem en grau d’afirmar què pot esperar-se de Donald Trump com a president, i això constitueix un problema per a mi, com per a moltes persones tant als Estats Units com aquí. Em sento inquiet quan miro el que passa a Washington”.

Davant d’aquestes afirmacions he de reconèixer que encerten els qui afirmen que la victòria de Trump té ressons de revolta popular contra les elits i s’assembla molt al que, el passat mes de juny, va comportar la victòria del Brexit al Regne Unit. Però alhora diré que llança noves i greus incerteses sobre la governabilitat de la pròpia Unió Europea, enfrontada també als seus propis fenòmens populistes (i quan dic populistes tant penso en Beppe Grilo com en Pablo Iglesias),  i suposarà, segurament, un despertar molt dur per a Europa en termes estratègics i de seguretat.

Alguns analistes vaticinen que suposarà, a més, una ruptura amb l’ordre global sorgit del final de la Guerra Freda, perquè hem de ser conscients –veurem després si complirà les seves promeses- que Trump s’ha queixat durant tota la campanya dels mals acords de seguretat que els Estats Units té amb altres països del món, i ha assegurat que està disposat a renegar dels seus compromisos amb l’Aliança Atlàntica (OTAN) si els estats europeus no inverteixen més en garantir la seva pròpia seguretat.

Tots els analistes veuen que la relació transatlàntica patirà també en altres terrenys, ja que no hem d’oblidar que el proper president dels Estats Units ha expressat en reiterades ocasions el seu rebuig als tractats de lliure comerç (el polèmic acord que negocia amb la UE, el TTIP, que segurament passà a millor vida la matinada de dimecres), així com la seva admiració pels “líders forts” –des de Kim Jong-Un (sí, ho heu llegit bé!), fins a Bashar al Assad o Vladímir Putin, a qui suposadament ha titllat de “brillant”, qualificatiu que podria tenir implicacions directes per a les relacions de Rússia amb Europa, per a l’evolució de la guerra de Síria o per a la lluita contra el terrorisme de l’Estat Islàmic.

En un correu escrit en calent, un interlocutor em deia al llarg del matí de dimecres: “és per plorar com els experts, les elits econòmiques i les elits universitàries (i aquí ens hi podem posar nosaltres) no hem volgut o pogut entendre res del que venia. Jo –seguia dient- cada vegada que veia un article on s’afirmava que era impossible que Trump guanyés, o que era un imbècil, o que ho eren els seus votants, tremolava. El votant ha decidit que, amb Hillary, venia més del mateix. Amb Trump, però, hi haurà canvis. Saben que probablement no seran cap a millor, però saben també del cert que Trump acollonirà els poderosos i això és suficient per a molts. Fa pena, però crec que va per aquí la cosa, si és que es pot entendre res del que ha passat.”

Certament, per aquí va la cosa! Puigverd ha escrit que, com un fantasma que fa olor d’all, una ona de populisme travessa el món. I ha afegit que la seva aroma pot ofendre, però no estranyar. El populisme té dues cares. La més comentada és la demagògia política, la grolleria cívica, la visceralitat. Però el demagog –afirma el pensador gironí- no tindria èxit si la realitat social, econòmica i cultural no estigués objectivament devastada. És mil vegades més fàcil denunciar el demagog, que afrontar les causes del malestar i la devastació. Per aquest motiu afirma el següent: la realitat social que Trump manipula (i la que manipulen els nostres demagogs locals) no desapareixerà fins que culmini el cicle de la globalització. Un cicle que trigarà dècades. La globalització té guanyadors i perdedors. Mentre els perdedors continuïn en zona devastada, més o menys protegits socialment, però sense horitzons, hi haurà espai per als demagogs. El populisme no és causa, sinó conseqüència.

Trump, doncs, s’ha erigit com el candidat antielits, i no importa que ell mateix formi part d’aquest món de privilegiats. Durant la campanya, el magnat va prometre que s’enfrontaria a uns poders fàctics dels quals molts ciutadans se senten allunyats cada vegada més. Això li va comportar la pèrdua d’importants donants i l’allunyament de la major part dels pesos pesants del seu partit, però –curiosament!- ha sabut connectar amb una classe treballadora colpejada per la globalització, i viu la política amb desafecció. A diferència d’ell, Hillary Clinton era la personificació de l’establishment.

Té raó, doncs, Lluís Foix quan escriu que és una paradoxa que en comptes de triar a una primera dona com a presidenta d’Estats Units, la majoria d’americans hagin situat a la Casa Blanca un multimilionari que no ha pagat impostos, sense experiència en les tasques de govern, misogin, xenòfob i nacionalista a ultrança, mentider i molt desconfiat dels mitjans de comunicació. Però això ens demostra que la victòria de Trump ha posat punt i final al moviment de fons que travessa tot el món democràtic occidental de votar contra els que estan al poder, de fer-los fora, per construir –en el cas de Trump- noves realitats basades fins i tot en el racisme, en la manca de respecte a l’estranger, i en l’aplicació de criteris radicalment nacionalistes. Trump ha guanyat pel seu discurs antisistema. Aquesta és la dura realitat.

Tot el que està passant aquests dies en relació al PSOE em confirma en la idea que, en política, les coses no sempre són el que són, sinó el que semblen. A més, em sembla que no estem davant un cas de “bons i dolents”, sinó d’ “errors i de més errors encara”. I tanmateix, a pesar de la complexitat i de la divisió d’opinions –divisió que fa, alhora, que el PSOE estigui dividit-, tinc la impressió  que hi ha algú que és més responsable que els altres dels errors comesos i del calvari que ha iniciat el partit, encara que si els altres no haguessin actuat com ho han fet, no sols haurien defugit aquesta divisió que els pot ser fatal, sinó que haurien també evitat que un personatge des del meu punt de vista mediocre, intel·lectualment i políticament, com Pedro Sánchez, que duia el partit a les penyes, s’hagi convertit en un màrtir.

Més llençat que prudent, més tossut que reflexiu, més superficial que sòlid, el PSOE va passar amb el seu mandat de 110 a 90 diputats, i de 90 a 85. Resulta, però, que les xifres del 20-D, tot i ser dolentes, no ho van semblar tant en superar de molt Podemos, i aquell fet implicà un èxit relatiu per al secretari general socialista que, a més, va saber trampejar prou bé la basta maniobra de Susana Díaz per derrocar-lo en un moment en què hi havia alguna possibilitat d’arribar a un acord de perdedors que, en un sistema democràtic representatiu proporcional, és tan vàlid i acceptable com un govern del guanyador, quan aquest no ha assolit, però, la majoria absoluta.

Crec que les setmanes que van seguir al 20-D van ser els millors moments polítics de Sánchez que, amb aquell intent de formar un govern amb Albert Rivera, hauria aconseguit bandejar el PP si no fos perquè aquest linx de l’autosuficiència que és Pablo Iglesias ho va impedir, obsedit per arraconar definitivament el PSOE (no el PP, sinó el PSOE) i assumir així el comandament de l’oposició.

Sánchez va fer el que pertocava en aquells moments un cop va decidir no formar un govern de coalició amb el PP, com li proposava Rajoy, però no va poder constituir-ne un de propi, cosa que ens va dur a unes segones eleccions, amb dos resultats aparents: l’un, previsible; l’altre, no tant. El primer, que Rajoy aconseguí 14 diputats més que als anteriors comicis (52 més que el PSOE), que només en va treure 85. El segon, que Podemos –que sumava Izquierda Unida-, és quedà amb 71 diputats i no produí l’enyorat sorpasso, que tant ens havien fregat pels morros.

És cert que amb aquests resultats de les esquerres, acusadament inferiors als que havien obtingut el 20-D, podien encara intentar alguna cosa, però atès que la relació entre Podemos i Ciudadanos era infactible –Iglesias i Rivera són com l’aigua i l’oli-, només hi havia alguna possibilitat de formar una alternativa al govern de Rajoy si el PSOE acceptava pactar amb Podemos i obtenia també el vot i/o la complicitat d’Esquerra Republicana de Catalunya, del Partit Demòcrata Català i del Partit Nacionalista Basc.

L’aritmètica no permetia altres combinacions, i tots sabem perfectament que Pedro Sánchez s’havia embolcallat amb la gran bandera espanyola de la Plaça Colón en iniciar la campanya i, de comú acord amb els barons socialistes presents i passats (des de Susana Díaz a Felipe González), havia decidit no pactar mai amb “los separatistas que quieren romper España”, i fins van fer abdicar el PSC del “dret a decidir” que, prèviament, aquet col·lectiu germà havia assumit. Era una opció que no criticaré, però que sí hem de tenir en compte a l’hora de saber que, amb aquestes premisses, no es podia mantenir la ficció de formar un govern alternatiu a Rajoy, perquè aquest govern alternatiu era impossible, i l’única sortida de la caparrotada, era dur el país a unes terceres eleccions.

Ara bé, hem de reconèixer que l’actuació dels barons que es van unir per defenestrar Sánchez, amb Susana Díaz de mestre de cerimònies i Felipe González de guionista va ser d’allò més barroer. En realitat, no ho podien fer pitjor. Aquell Comitè Federal va tenir tot l’aspecte d’un cop d’Estat contra l’únic que defensava les essències del socialisme (quan el que defensava era un impossible metafísic), la qual cosa va fer que un important sector del partit es posés el costat del líder a batre, del dèbil en aquest cas, i ja no van haver-hi arguments que valguessin. S’aparcà, doncs, el raonament i es va actuar amb les entranyes. I el resultat final –atès l’entossudiment de Sánchez i les males maneres dels barons- ha estat que l’abstenció finalment acordada (que ha provocat la divisió del grup parlamentari i tota la rèmora que això dura), s’ha vist per molts sectors de la gent com una rendició a canvi de no-res, en lloc de veure aquest acte com el que podria haver estat: una decisió meditada i responsable de les que, en una democràcia avançada que es regeix per un sistema proporcional, sovint s’han de prendre. I més si tenim en compte que, com ningú no nega, unes terceres eleccions haurien deixat el PSOE en braceroles. L’haurien convertit en un partit residual.

Tots aquests despropòsits  s’han traduït en un èxit de Rajoy que (com molts de nosaltres havíem predit), sense moure’s, ha vist passar el cadàver de l’adversari davant la porta de casa seva. Un cadàver que, de sobte,  després de decidir que lluitarà per reprendre la direcció del partit, ha fet unes declaracions que, com a mínim, hauríem de qualificar de sorprenents, ja que ha afirmat a Jordi Évole que cal aproximar-se a Podemos, i, en referència al debat territorial, ha definit Espanya com una “nación de naciones”, i ha admès que “Cataluña és una nación”, saltant-se a la torera la declaració de Granada a la qual s’aferrà mentre va ser secretari general del PSOE. Vaja! Un màrtir que, de cop, ha girat els seus plantejaments ideològics com qui gira un calcetí, no com a conseqüència d’una reflexió llarga i raonada, sinó pel fet d’haver estat escarnit.

I no voldria acabar aquesta reflexió sense referir-me també al “vot a consciència” que han reclamat els socialistes dissidents, i als comentaris que aquests han fet al·legant que la Constitució no els sotmet al “mandat imperatiu”.

D’entrada he de dir que seria bo i saludable que es donés llibertat als diputats en matèries que afecten a la moral o a la consciència. És, de fet, el que succeeix a sistemes polítics com el nord-americà, el britànic i el francès –per citar-ne alguns de potents i propers a nosaltres, on sempre hi ha diputats que es desmarquen dels seus partits. Però no oblidem que, en aquests països no regeix el sistema proporcional de llistes tancades i blindades, sinó un sistema de majories on els diputats són, bàsicament, coneguts pels electors del seu districte i elegits pel que ells valen (encara que es presentin per un partit). En canvi, en el sistema espanyol, els diputats són elegits perquè els líders del partit els han situat en un bon lloc de la llista, encara que siguin uns desconeguts dels electors. Sense anar més lluny, els qui vam votar el PSOE el 26-D, no elegirem el senyor Pere Joan Pons i la senyora Sofía Hernanz perquè sabíem qui eren i perquè estàvem convençuts que eren persones valuoses i preparadíssimes. No, això fa riure (o potser hauria de fer pena). Tots dos són diputats perquè van anar de número u i de número dos en una llista que ni vam poder confeccionar, ni discutir ni alterar. Ells, doncs, ho deuen tot al partit; i en aquesta situació, referir-se la consciència em sembla una burla als electors. La consciència la van deixar arraconada quan acceptaren les condicions que, ara i aquí, s’exigeixen a tothom que vol accedir al càrrec de diputat.

Potser ens hi hem acostumat, però l’habitud no treu força a la imatge i, sobretot, no treu importància al que significa observar les declaracions davant el Tribunal d’un home com Francisco Correa, fill d’un treballador comunista, prototipus del self-made man que anà pujant escalons fins aconseguir de moure’s per la seu del PP como Pedro por su casa. Perquè això és el que ha confessat: que ell feia més hores a Génova que al seu propi despatx, i que hi entrava pel garatge sense necessitat de passar per l’escàner, perquè era la manera més còmoda i segura d’entrar-hi els diners a cabassos sense ser descobert.

Veure la feredat com aquest home s’explicava davant el Tribunal era captivador. Sí, fins i tot atractiu, contemplar la parsimònia, la serenitat i la ironia com s’expressava. “Tots els alumnes copien els exàmens –va dir- però només expulsen el qui agafen copiant. Dons a mi m’han agafat i per això sóc aquí”, van ser les seves paraules. Ell, Correa, n’és el protagonista, d’aquest macro judici, el qui en té la patent i sembla que vulgui cobrar els royalties, perquè és ell qui s’ha pres el gust de repartir merda –val a dir que amb elegància- per tot arreu: que si ACS, que si OHL, que si Dragados… Sí, segons ell diu –i ho diu com si fos el més normal del món (que potser ho és… o ho era, que no ho sé)- totes aquestes empreses pagaven el dos o el tres per cent de les adjudicacions que se’ls feia, i ell, atent i generós, acudia després a la seu de Génova, o fins i tot al domicili de Bárcenas, al carrer Príncep de Vergara, per repartir-s’ho amb el gerent del PP, que escoltava, no sé si impertèrrit o indignat, aquestes declaracions que, si no fos perquè hi havia aquells jutges togats davant seu, semblaven de tertúlia de cafè, com si estigués entre amics que s’expliquen les coses de la seva vida ordinària.

Qui també aguantava la pluja de claus era Jesús Sepúveda, l’excalcalde de Pozuelo de Alarcón, exmarit de la senyora Ana Mato, exministra, exdiputada i ex senyora que ha deixat l’atur perquè el PP li ha agraït els seus serveis col·locant-la a Brusselles, després d’haver estat acusada i imputada “a títol lucratiu” per les accions del seu marit, aquest personatge que rebia, no un cotxe, sinó fins a tres cotxes, del seu amic íntim, Francisco Correa, que, com diu i repeteix, sempre es va mostrar molt generós.

Però per poc que aprofundim en les declaracions del personatge veiem que la informació que dóna Correa, aquesta informació que sembla extensíssima i sinceríssima, té moltes llacunes, perquè ell diu el que vol i es calla també el que vol, que és molt. Destapa noms de personatges condemnats ja per l’opinió pública, com Bárcenas o Sepúlveda, i no li importa imputar empreses multinacionals que, per la seva pròpia essència, sempre són malvistes per la gent, perquè són molt riques i poderoses, i això no agrada. Però alhora deixa molt clar que mai no parlava amb Aznar, amb qui –diu- no tenia amistat, però assegura que tanmateix li somreia quan es creuava amb ell pels passadissos de Génova, o bé quan es trobaven tots dos en un míting.

I és curiós que, tenint tan poca amistat amb el superlíder, aquest el convidés a la boda de la seva filla amb l’empresari Alejandro Agag, aquella boda principesca on començà l’esllavissada del PP en favor del PSOE de Zapatero; aquella boda que emplenà les pàgines de l’HOLA i de totes les revistes del cor.

I més curiós és encara que, quan arribà l’època Rajoy, la manca de química amb el líder actual féu que deixés d’anar per Génova i decidís abocar tots els seus esforços a la Generalitat de València, on el seu segon, el famós Bigotes, també es movia amb total llibertat, contractant el que fos: rallyes , mítings, festes…, és igual, qualsevol cosa que pogués provocar mordidas.

I clar, si Correa, tant loquaç, ens diu que amb Mariano Rajoy no hi va haver química, aleshores tot s’ha salvat, i això fa que la senyora Cospedal i la seva enemiga íntima, la senyora Sáenz de Santamaría, puguin sortir a les rodes de premsa amb el cap ben alt i dir que ells –la gent del PP d’ara- són el futur, i que tot això de la Gürtel i de Correa és el passat, un passat que a elles no les vincula, com si Bárcenas no hagués estat empleat de la senyora Cospedal durant temps i més temps, i si ho dubten recordin aquella “indemnización en diferido” o “simulada” mediante un acuerdo “entre las partes”. Los servicios jurídicos entendieron entonces que esa fórmula era “válida” aunque, “hoy seguramente se habría visto distinto”. Tot molt clar, claríssim, i això que el PP com a tal ha estat el primer partit que, a la democràcia actual, ha estat imputat per la destrucció a cops de martell dels discs durs on es guardava tota la informació reservada de Bárcenas, quan aquest era gerent i, més tard, tresorer del partit. Ves si en tenen de barra! Tanta, que se la trepitgen.

És, doncs, comprensible que, davant aquest panorama, el PSOE, especialista en autodestruir-se, no sàpiga què ha de fer, o què és el que menys mal li pot causar en el futur immediat. I que se li faci tan difícil qualsevol decisió de les que avui pot prendre al Comitè Federal. Esperem –és el mínim que podem esperar- que no repeteixin l’espectable de la darrera vegada, però certament ho tenen cru, els socialistes, ja que si s’absenten, els savis, verges i revolucionaris de Podemos el més suau que els diran serà venuts –de fet, ja fa dies que els ho diuen-, i faran tot el possible per arraconar-los fins a fer-los desaparèixer del mapa, encara que jo confio que això no sigui tan fàcil de fer (pel bé del país). I si voten que no a Rajoy, porque no es no, com deia Sánchez i repeteix cada dia Iceta i també la nostra particular baronessa, aleshores… bé, aleshores tots els direm que no calia fer aquest viatge d’autodestrucció.

De tota manera, és probable que la gent que dóna suport a Podemos tingui poca memòria, però jo sempre recordaré que, després d’un pacte signat per Pedro Sánchez amb Albert Rivera, després d’un acord solemnitzat pel PSOE i C’s, va ser Podemos qui, seguint l’ordre del seu màxim dirigent, va decidir votar “no” al que hauria estat un govern possible de centre-esquerra. Que ho fes el PP era comprensible. Entrava dins la lògica. Però va ser Podemos que va impedir que Sánchez, amb un govern del PSOE recolzat pels 40 diputats de C’s i els 71 de Podemos (total 201 diputats) presidís una legislatura amb grans canvis estructurals, deixant a l’oposició el partit més corrupte de la democràcia, aquest que arrossega pels jutjats del país homes que ho han estat tot a casa seva (Rato, Cotino, Bárcenas, Sepúlveda, i tutti quanti), imputats per delictes que no conduïen sinó al seu enriquiment personal de manera il·legal i delictiva.

Però no, segurament, tindrem ben aviat un nou govern de Rajoy. Ja sigui perquè el PSOE el farà possible, ja sigui perquè, no fent-ho i anant a unes terceres eleccions, els ciutadans espanyols, a la majoria dels quals la corrupció els importa ben poc, farts de suportar tanta incompetència, premiïn novament Rajoy donant-li encara més suport del que va tenir el 26 de juny. Serà un negoci rodó per a la gent que reclamava un canvi de rumb a la vida política. I Podemos, encara que se n’amaguin, en serà responsable.

Decididament, Espanya té un problema. Bé, és probable que en tingui més d’un, però aquest del qual vull parlar em sembla greu perquè afecta als sentiments, i aquests no són fàcilment dominables, perquè els mou un impuls que sovint ens impedeix d’escoltar l’altre i d’intentar comprendre’l, convençuts que el bon criteri sempre és de la nostra part.

Dic això en un matí assolellat del 12 d’Octubre, aquesta festa –“La hispanitat”- que un sector probablement majoritari d’espanyols considera inamovible, fins i tot irrevisable; mentre un altre sector, que potser és minoritari, però no gens menyspreable, no sols creu que s’hauria de revisar, sinó que no hauria d’existir.

És probable que els més radicals en aquests dos posicionaments no conformin una majoria aclaparadora, perquè segurament la immensa majoria  de la gent no prendria posicions extremes sobre aquest punt, però aquest col·lectiu sol ser poc sorollós, més aviat silent, i quan arriba l’hora del debat o de la confrontació, els qui parlen, els qui lluiten, els qui es confronten son més aviat pocs, encara que durs i bel·ligerants.

El diari ABC és dels que ho tenen clar i defensa a capa y espada “el Día de la Fiesta Nacional, en el que los españoles celebran el orgullo por el patrimonio histórico, cultural y social de la nación y su comunión con las Fuerzas Armadas, una de las instituciones mejor valoradas.”  Això és el que diu avui el diari. I afegeix: “Unos 3.500 militares y guardias civiles, 43 vehículos y 59 aviones recorrerán en Madrid el eje Prados-Recoletos con la ausencia de los sospechosos habituales.”

He volgut remarcar la darrera part de la frase perquè, empès per aquesta convicció de què parlava abans, el diari titlla de “sospitosos” tots els que no hi participaran. I suposo que, per al diari, sospitós deu significar, fals i propens a la infidelitat; cosa que completa amb l’adjectiu “habituals”, com per treure ferro a la qüestió, com per explicar que els qui no hi participaran són els de sempre, els que ja coneixem, aquells que d’ells res no podem esperar.

Però quan segueixes llegint la notícia t’adones que potser el diari dels Luca de Tena menysvalora excessivament la no presència dels “sospechosos habituales”, perquè ens diu també que “No acuden al desfile ni a la recepción posterior en el Palacio Real los presidentes de las comunidades de Cataluña, País Vasco y Navarra”. Però resulta que tampoc hi seran “los presidentes gallego (del PP) y valenciano (del PSOE). Alberto Nuñez Feijóo ha alegado motivos personales y Ximo Puig se encuentra en Cuba con un grupo de empresarios.”

Tampoc assistirà a la desfilada i a la recepció “la alcaldesa de Madrid, Manuela Carmena, que este año ha preferido viajar a Colombia.” I evidentment, no hi serà tampoc la de Barcelona, encara que suposo que aquesta “ni está ni se la espera”. Per últim, ens diu el diari que no hi participarà “Pablo Iglesias, que ha rechazado la invitación porque aceptarla es ‘incompatible con su discurso rupturista’.”

El cert és que, si mirem les coses amb una certa perspectiva, si no creiem a pie juntillas que cal celebrar aquesta festa perquè és “el orgullo por el patrimonio histórico, cultural y social de la nación y su comunión con las Fuerzas Armadas” (ABC), però no acceptem tampoc  a ulls clucs que la festa del 12 d’Octubre és “l’exaltació d’un genocidi cultural”, com ha dit un regidor de Badalona, veurem que no és tanta la unanimitat i l’exigència “racional” d’aquesta festa, ja que els qui, si més no aquest any, li han girat l’esquena és difícil que puguin titllar-se de “sospechosos habituales”, ja que parlem de presidents de comunitats autònomes que sumen més de 15 milions d’habitants (i no he comptat Galícia en el paquet), més l’alcaldessa de Madrid.

Si més no, significa que, per a una part gens menyspreable del país, la festa, tal com fins ara s’ha concebut, potser s’hauria de revisar. Perquè la concepció actual ve molt ben definida per l’article d’ABC, quan assegura que aquesta és bàsica per a “la afirmación de la identidad estatal”; quan avui, agradi o no als nacionalistes espanyols –que són, i que ningú no ho dubti, els nacionalistes avant la lettre, els nacionalistes per excel·lència-, Espanya ja no respira unànimement en aquest sentit. Comprenc que, per als qui sentimentalment es troben en el camp unitarista, això és un error que s’hauria d’eradicar, però potser haurien d’entendre –o si més fer un esforç en aquest sentit- que, per a una part considerable d’espanyols –i no m’estic referint només als independentistes!-, aquesta unanimitat sentimental entorn de les Forces Armades (que tanmateix respectem i valorem), aquesta necessitat de besar la bandera en un acte d’afirmació nacional, que també respectem, no diu res als nostres sentiments, ja que la nostra raó i els nostres sentiments ens encaminen cap a una altra manera de fer les coses, cap a una alta manera d’organitzar el país, cap a una altra manera de concebre l’Estat en què vivim. I no per això deixem de ser bons ciutadans i, fins i tot –per què no?-, bons espanyols.

Vivim uns moments complicats on la confrontació és aviat a flor de pell, i on molt ràpidament –massa- intentem demonitzar tot el que fan o pensen “els altres”. La xenofòbia és sempre a punt de visualitzar-se. Decidits a no escoltar, a no fer cap esforç per entendre els sentiments de l’altre, aviat entrem en el discurs desqualificador i menyspreatiu del qui no pensa com nosaltres. I això succeeix a tots els camps.

Sense anar més lluny, en el del futbol, Piqué ha decidit abandonar la selecció nacional perquè el siulen a tota Espanya per les seves manifestacions favorables al procés que duen a terme els catalans, mentre que, als qui el siulen, els deu semblar perfecte que Sergio Ramos (que deu estar fart de sentir parlar els seus companys madridistes en portuguès, anglès o alemany) es mostrés molt ofès en escoltar Piqué responent en català a un periodista; és a dir, visibilitzant aquesta xenofòbia que l’Espanya oficial sempre nega, però que mostra sovint davant l’existència de la llengua catalana.

És clar que actituds com la que ha adoptat l’Ajuntament de Badalona no ajuden a la convivència, i fins és probable que no se n’hagin adonat, els badalonins, que, com els diu avui un paisà seu, l’Enric Juliana, “sotmetre la ciutat a l’estrès mediàtic, convertir-la en carn de telenotícies constant, també forma part de l’experiment lepenista.” Sorprèn, doncs, que els crítics de Badalona caiguin en aquest parany tenint, com tenen, el repte de desfer l’experiment –també lepenista- de l’exalcalde Xavier García Albiol.

Ara bé, els partidaris de la “¡Constitución, constitución constitución!” no haurien d’oblidar tampoc que, si bé tenen raó quan defensen el manteniment de l’Estat de dret, el cert és que els grans avenços dels drets humans i de la democràcia (la igualtat entre blancs i negres, el dret de vot de les dones, la independència de països colonitzats i tants altres drets) sempre s’han aconseguit desafiant i vulnerant l’Estat de dret. Mai no es van aconseguir criticant només la llei que no els reconeixia, sinó lluitant des de la minoria contra una majoria que es negava a modificar la llei, perquè no entenia que aquells drets que reclamaven eren també drets a protegir. Per tant, no seria sobrer que hi penséssim tots una mica, si no volem que la separació dels uns contra els altres sigui cada cop més gran i s’eixampli fins a un punt de no trobada.

No crec que tengui capa mèrit haver assegurat que, veient com anaven les coses, Mariano Rajoy, gairebé sense moure’s, veuria passar el cadàver polític de Pedro Sánchez per davant la porta de casa seva. És, de fet, el que ha succeït, perquè Sánchez oferia una alternativa que realment no ho era: el govern de progrés que ell hauria de presidir, quan molts –per bé que no tots- teníem la impressió que aquest era un “farol”, l’expressió d’un desig impossible, ja que la materialització d’aquest exigia alguns vots més que els de Podemos, i aquests només es podien aconseguir sumant al projecte els dels dos partits independentistes catalans; objectiu, per cert, en benefici del qual va intermediar Mònica Oltra, com ella ens va confessar als assistents a la presentació del llibre del periodista Víctor Maceda, dilluns passat, al Nou d’Octubre de València.

Ara bé, potser haver intuït el defenestrament que es produí el dissabte passat al Comitè Federal del PSOE en una acte que feia vergonya només de seguir, amb insults a tort i a dret per part de la gent que era al carrer davant la seu de Ferraz, a Madrid (per cert, ¿què hi feien allí els militants de Podemos i d’Izquierda Unida?), no és tan important com haver-ne  predit un altre: que Sánchez havia decidit morir matant, perquè el que avui ningú no pot negar és que, a la vista de com van anar les coses, el martiri del secretari general haurà produït un mal força més gran al PSOE que el que pugui representar la seva pròpia defenestració: ha fet que el partit es dividís en dos i que ell –Sánchez- es convertís en el màrtir d’una causa a la qual es va llençar empès per les circumstàncies, que ha produït l’aparença que ell representava la honestedat i el vot de l’esquerra, mentre que tots els seus adversaris –els qui l’han fet fora- eren uns “venuts” a la dreta i, per tant, uns escolans del Partit Popular. I això és tan fals com terrible, perquè situa ara el partit en una posició impossible, ja que, faci el que faci, el seu comportament no serà mai comprès: si s’absté, es dirà que s’ha consumat una gran traïció al socialisme; i si vota no a Rajoy, es dirà que no calia haver trencat la convivència i era millor haver deixat Sánchez a la direcció.

Ningú no contemplarà, per tant, el que, probablement, s’acosta més a la realitat: que Sánchez, més enllà de les paraules buides, de les promeses sense fonament i del seu joc de paladí de l’esquerra, era incapaç -tenint el vot en contra del PP i de C’s- de formar un govern del canvi, perquè aquest no es podia aconseguir amb 85 diputats sense trencar el compromís pres de no pactar amb grups que, al seu programa, duguessin el referèndum per a l’autodeterminació de Catalunya.

El camí cap al no-res de Pedro Sánchez (que ha arrossegat el PSOE cap a una posició que gairebé es podria definir de la mateixa manera) va començar amb aquell irresponsable atac a Rajoy al debat previ a les eleccions del 20-D en què li va dir a la cara “vostè no és decent”. A partir d’aquell moment, Sánchez va iniciar una escalada, sense marxa enrere, d’animadversió envers Mariano Rajoy, i tota l’estratègia que ha seguit des d’aleshores s’ha dirigit a deslegitimar el president del PP i aspirant a repetir la presidència del Govern, a qui ha provat d’humiliar sense treva.

“No és no” és un eslògan comprensible si tenim en compte que moltes de les coses que Sánchez a retret a Rajoy i al Partit Popular són certes. Però el “No és no” té sentit si aquell que el predica té una alternativa creïble i sensata. Sánchez la va intentar amb C’s (però sense els catalanistes) i Rajoy va saber ja d’entrada que només li calia esperar, conscient que l’obstinació de Sánchez el duria a unes segones eleccions on el PP hi tenia ben poc a perdre.

I així va ser. Si a la carrera del 20-D Rajoy havia tret un cap de cavall al PSOE, a la del 26-J li va treure ben bé tot un cos, amb cinquanta-dos diputats més que els guanyats pels socialistes, alhora que els en feia perdre 5. Un gran fracàs, que Sánchez, en lloc de dimitir, va maquillar davant l’opinió pública amb el consol de no haver estat superat per Podemos, que també va punxar després de prometre-se-les molt felices.

Però si abans el PSOE havia obtingut el suport de C’s, en decantar-se aquests pel PP, deixaren aïllat Sánchez, que, obcecat per esdevenir el més esquerrà de l’esquerra, no va saber, sinó, apuntar-se a l’antipolítica; perquè antipolítica és el “no és no” si no tens una alternativa creïble (o possible), i el fet de no tenir-la no ens podia, sinó, conduir a unes terceres eleccions a les quals el més probable és que els socialistes haguessin perdut bous i esquelles.

Certament que no sé si amb això les evitarem, les terceres eleccions. Confio que sí, i que el president Rajoy no cedirà a la temptació –que deu ser gran- de convocar-les, sabent que, de fer-ho ara, després de l’espectacle que ens ha ofert el PSOE el passat cap de setmana, el més probable és que el partit quedés en una tercera o quarta posició al Congrés dels diputats. Perquè això és el que ha aconseguit Pedro Sánchez amb el seu martiri, un sacrifici que ell ha sabut revestir molt bé afirmant hàbilment que “Els meus pares em van ensenyar a mantenir la paraula donada”. Potser això el satisfà, ja que l’ha convertit, sens dubte, en el líder d’una facció que se sent traïda i que no s’adona que és precisament ell, Pedro Sánchez, l’home que ha provocat el gran esperpent del socialisme i ha dut el partit a la crisi més gran des que s’instaurà la democràcia l’any 1977.

El pobre Javier Fernández –no voldria estar en el seu lloc- ha dit a la primera reunió del grup parlamentari socialista que “el PSOE se ha podemizado en gran medida”. Tot un èxit!, perquè si la socialdemocràcia europea –és a dir el PSOE-, fuetejada per populismes d’esquerra que prometen la lluna a gent amb fam d’esperança, se suma als que planifiquen sense tenir en compte la realitat, acabarem com a Grècia. I si és que algú encara ho dubte, que demanin als pensionistes grecs què se n’ha fet, de les seves pensions, i potser tindran una resposta prou adequada.

Pitjor, doncs, no podíem encarar el futur els qui esperàvem del PSOE alguna cosa més que la seva ruptura o la seva podemització. Però la realitat és la que és, i Sánchez –si Déu no fa un miracle- serà el responsable d’investir Pablo Iglesias amb la legitimitat progressista al Parlament, mentre –com apuntava agudament Fernando Ónega, “Dolores de Cospedal i altres egregis agents del pensament conservador ja no necessitaran buscar arguments per destrossar el seu adversari tradicional, sinó que es veuran com a dipositaris d’un designi històric: el de representar a la terra el sentit comú, el rigor, l’eficàcia, la disciplina, la claredat d’idees, la modernitat i qualsevol altra paraula positiva que trobin al diccionari.” Tot un èxit!