“La vuitena caixa”, de Dory Sontheimer

by

Fa aproximadament una setmana que, en una tertúlia d’estiu convocada per l’Ateneu de Maó, es presentà el darrer llibre de Dory Sontheimer, “La vuitena caixa”, llibre que, juntament amb l’anterior, “Les set caixes”, ens conta una uns història dramàtica que ens podria resultar inversemblant si no fos perquè coneixem avui, setanta anys mes tard, què va ser el règim nazi que s’imposà a Alemanya el 1933, què va implicar per a Europa l’esclat de la Segona Guerra Mundial i quines foren les terribles conseqüències que tingué la política d’extermini que, contra els jueus, decretà el III Reich.

Després d’aquell primer llibre, en que l’autora ens confessa el terrible impacte que li va implicar el fet de descobrir, després de la mort dels seus pares –alemanys i catòlics, com catòlica havia estat la seva formació-, que, en realitat, eren jueus i que pràcticament tota la seva família paterna (alemanya) i materna (txeca) havia estat víctima de l’holocaust-, ha prosseguit ara el seu treball literari decidida a recuperar la memòria, convençuda que havia assumit un deure respecte dels seus i de la societat.

En el pròleg del llibre, obra d’Eduardo Martín de Pozuelo Dauner, un periodista espanyol, redactor en cap del diari La Vanguardia, que el 2009 va rebre el Premi Internacional Fundació Raoul Wallenberg per haver desvetllat la relació real i desconeguda del franquisme amb l’Holocaust mitjançant documents secrets trobats a Londres, es diu de manera contundent i clara que “la millor venjança davant l’odi nazi és recuperar la memòria, la dignitat i l’amor que ells van voler esborrar per sempre més”.

És, en definitiva, el que ha fet Dory Sontheimer amb prou mèrit i encert perquè no era fàcil escriure tot el que ha escrit després d’assumir que trenta-sis membres de la teva família foren brutalment assassinats pel règim de Hitler. Tanmateix, el llibre no es presenta com una venjança, ni s’ha escrit emparat pel ressentiment. No és tampoc –ni vol ser- una lliçó d’història, sinó un intent reeixit d’aprofundir de manera descarnada en el drama humà de les persones que en van ser protagonistes, víctimes totes d’un temps amarg que semblava decidit a provocar l’enfrontament entre els homes i la destrucció de qualsevol esperança.

A “La vuitena caixa”, Dory Sontheimer ens diu que, amb el primer llibre, creà la seva pròpia i primera menorà, que, com sabeu, és un dels símbols més estesos del judaisme –em refereixo a aquell canelobre de set braços que representa els arbustos en flames que va veure Moisès al Mont Sinaí, de què ens parla el llibre de l’Èxode-, canelobre que vol significar (com explica la Dory i jo ho desconeixia) el coneixement, el consell, la saviesa, la intel·ligència, el poder i el temor. I afegeix que, amb aquest nou llibre, ha creat la seva segona menorà, també de set braços, cinc dels quals estan dedicats a la memòria de cinc fillets, tots ells cosins, procedents de la família de Praga, que van sofrir directament les urpes del nazisme.

“La vuitena caixa” és, en aquest sentit, un llibre sobre els perdedors, però no en el sentit polític, sinó en el sentit moral, ja que ens mostra com tots aquells nens, per petits que fossin, van veure com les seves perspectives es degradaven, com el món que havien imaginat i com les il·lusions que es començaven a formar, s’enrunaven inexorablement i es malmetien d’una manera implacable. I si això ja és cruel pensant en qualsevol persona humana, ho és encara més quan les víctimes –i aquest és el cas de les què tracta el llibre- són fillets que tenen tot un món per davant, tota una vida per forjar-se. I és això el que fa que el relat de Dory Sontheimer sigui encara més despietat i aboqui la nostra reflexió vers una matèria que esborrona, que no és sinó la fascinació per la maldat humana.

No sé si els homes hem sentit sempre una atracció especial per la maldat o si aquesta té un caràcter patològic. ¿És una qüestió de naturalesa o bé s’aprèn en contacte amb la societat humana? No ho sabria dir, però sí sé que les cinc històries dels cosins que ocupen el gruix del llibre, són totes històries tràgiques, encara que algunes no acabin amb la mort del protagonista; són, per tant, històries que ens podrien dur a reflexionar sobre la “banalitat del mal” de què ens parla Hannah Arendt en aquella obra cabdal on la filòsofa es pregunta quines són les motivacions que duen a produir un tan gran horror, i s’interroga per la responsabilitat del que va passar als camps de concentració, que no foren sinó la maquinària de producció de “cadàvers vius”, on es va demostrar que fins i tot és possible aniquilar els éssers humans sense que sigui necessària la seva eliminació física i van privar a la mort del seu significat com a final d’una vida.

Els testimonis que l’autora ha recollit referents als cinc personatges són, doncs, un exemple indiscutible d’això que descriu Hannah Arendt i estan contats de manera diversa, per mitjà de veus diferents, la qual cosa implica un encert literari que dóna riquesa a aquest llibre, amb el qual no pretén sinó –i aquest seria el braç central de la segona menorà que l’autora s’ha forjat-, construir un homenatge a totes les víctimes innocents del passat i del present, amb l’esperança que res de semblant no torni a succeir.

De tota manera, i recomanant-vos la lectura del llibre, no voldria acabar aquesta ressenya sense oferir-vos un text molt curt que Primo Levi ens deixà a la seva corprenedora “Trilogia d’Auschwitz”. Els seus mots terribles sintetitzen tot aquest horror que Dory Sontheimer ha anat relatant en parlar de la seva família a “Las set caixes” i, ara, a “La vuitena caixa”. I alhora impliquen una extraordinària definició del no-res a què tota aquella gent que sofrí la ira dels nazis es va veure abocada:

“Aleshores –escriu Primo Levi-, per primera vegada ens hem adonat que la nostra llengua no té paraules per expressar aquesta ofensa, la destrucció d’un home. En un instant, amb intuïció gairebé profètica, ens ha estat revelada la realitat: hem arribat al fons. Més avall ja no es pot anar: no existeix, no es pot imaginar condició humana més miserable. Res ja no és nostre: ens han tret la roba, les sabates, fins els cabells; si parlem no ens escoltaran, si ens escoltessin no ens entendrien. Ens trauran també el nom: i si el volem conservar, haurem de trobar en nosaltres la força de fer-ho, de fer per manera que darrere del nom quedi alguna cosa de nosaltres, de nosaltres tal com érem abans.”

Advertisements

%d bloggers like this: