Molt em temo que les possibilitats de reflexió i de diàleg entre els qui tenen el deure de fer-ho a aquest país s’hagi convertit ja en una missió impossible i ens trobem, doncs, abocats a un xoc frontal que no pot provocar sinó lesions, segurament desiguals per als uns i per als altres, però que no deixarà sa i estalvi cap dels dos fronts.
Mentre els dirigents bascs, amb una manca d’ètica que fa feredat -diligentment afavorida per la debilitat parlamentària del govern espanyol- han assumit la vella tesi de Pujol de “peix al cove”, els dirigents catalans han decidit cremar les naus abans de rendir-se, i ja fa temps que han deixat de contemplar cap alternativa que no sigui la del xoc frontal, tot evocant la tesi de l’autor de “Fuenteovejuna”, amb el perill –o potser hauríem de dir la inconseqüència- de no tenir en compte que, a diferència del que succeeix a l’obra de Lope, el poble català no va “todos a una”, sinó que té la gran sort de ser plural, mentre que, del costat de l’Estat, no sembla que hi hagi cap esquerda entre el poder i la major part de l’oposició, per bé que Podemos i el PSOE presentin alguns matisos, més o menys remarcables, encara que comparteixen el nucli bàsic de la tesi que sustenta el PP.
Per tant, i a pesar de l’estiu, que normalment apaivaga la vida política, Espanya veurà com, cada setmana que passa, ens acostem cada cop més a la gran topada, que ens obligarà a recollir entre tots les restes del naufragi.
Tanmateix, la diferència que podem observar entre els dos blocs (si ho mirem desapassionadament) és rica en matisos. El més remarcable des del meu punt de vista és que, mentre del costat espanyol (penseu amb les emissores de ràdio i televisió, en les tertúlies que ens ofereixen aquests mitjans i en els articles que publiquen els diaris), la unanimitat és gairebé absoluta (tots diuen que s’ha de mantenir la llei vigent i que, per tant, qualsevol mesura repressiva que prengui el govern per frenar la secessió catalana ha de ser recolzada); a Catalunya, l’opinió està dividida. Hi ha, en efecte, un sector que s’ha llençat decididament a l’aventura independentista, peti qui peti, caigui qui caigui, mentre que n’hi ha un altre que n’és absolutament contrari, alhora que un ample sector de la ciutadania, sense recolzar del tot les tesis del govern de la Generalitat i sense combregar tampoc amb les del PP i de C’s, està convençut que Catalunya viu una situació d’absoluta injustícia i creu que aquesta s’hauria de revisar immediatament si no volem que la relació amb Espanya es deteriori de manera irremeiable i es trenquin tots els ponts que permeten una convivència en pau.
Aquest sector de catalans és, segurament, majoritari, i és també el que, a la llarga, quan els uns i els altres s’hagin batut en un combat desigual, però que deixarà ferits de cada banda, haurà de trobar una alternativa. Ja que, passi el que passi, el dia després –perquè hi haurà un dia després-, quan la majoria del poble català i espanyol s’hagin convençut que ni Rajoy ni Puigdemont estan capacitats per dirigir els governs de l’Estat i de la comunitat autònoma, haurem d’apel·lar a la “política”, a aquesta alta política que ha desaparegut ja fa temps del nostre país, però que segueix essent un element necessari per a, tot modificant la llei, trobar una sortida als problemes que l’afecten.
Parlant, doncs, dels problemes voldria observar que, dia sí i dia també, des del govern de l’Estat i des de la direcció del PP i de C’s es critica reiteradament el govern de Catalunya afirmant que aquest, abocat al “procés”, ha deixat de preocupar-se “pels problemes reals del país”. I jo em demano: ¿Quin “problema real del país” pot haver-hi més gran que aquest, que defensa i sosté des de fa anys més de la meitat del Parlament català i gairebé la meitat de ciutadans de Catalunya? ¿Quin problema pot haver-hi més important per a Espanya que aquest desacord Estat-Generalitat, que, com tots sabem, ens abocarà a una crisi global i que pot tenir conseqüències de tot ordre?
No em costa acceptar que els partits majoritaris a Catalunya s’han llençat a una aventura tan perillosa com susceptible de fracassar si ens atenem a la força que els sustenta i a l’enemic que tenen davant, que, com tots sabem, està fornit amb la immensa maquinària repressiva de l’Estat. Però, ¿és acceptable el que ha fet el govern de Rajoy per resoldre el principal problema que genera Catalunya? ¿Va ser acceptable i responsable la campanya que va dur a terme contra l’Estatut en recollir signatures per tot l’Estat amb l’objectiu de fer-se un lloc en el poder? ¿Ha estat acceptable la política de “guerra bruta” que ha dut a terme l’exministre d’interior, Jorge Fernández Díaz, que, com s’ha acreditat al dictamen final de la comissió d’investigació que ha dut a terme el Congrés dels diputats, coneixia i consentia les accions d’una mena de policia política “destinada a obstaculitzar la investigació dels escàndols de corrupció que afectaven el PP, mentre ordenava el seguiment, la investigació i la persecució d’adversaris polítics”? ¿Són de rebut, com ha establert també la comissió, les maniobres que s’han dut a terme en el subsòl policial que tenien com a objectiu polítics sobiranistes –el cas de Xavier Trias és flagrant, ja que fins i tot s’inventaren un número fals de compte a Suïssa on el dirigent català tindria suposadament uns diners- quan tot això s’ha demostrat que era fals?. El documental “Las cloacas de Interior” –que cap cadena d’àmbit estatal ha volgut emetre– explica fins a quin punt és real allò que el PP ha qualificat de “sainet”, però que té –no ho dubteu- més dolents que cap pel·lícula de James Bond.
Són molts els catalans que no aproven la manera com està fent les coses la Generalitat de Catalunya, però també són molts els catalans –i hauríem de ser molts més els espanyols- convençuts que el govern d’Espanya cometrà un error catastròfic si no assumeix que una gran part del poble de Catalunya –i no només els independentistes– se sent maltractat. Si no assumeix que el problema de fons que rau darrere “el procés” no és una excusa pròpia de quatre eixelebrats, sinó “un problema real del país”. Potser fins i tot el problema més important que avui te plantejat Espanya. Per tant, identificar-ne els motius en lloc d’incórrer en el negacionisme és, sens dubte, una necessitat imperiosa del govern de Rajoy, del Parlament espanyol i també dels diaris i dels mitjans de comunicació que vociferen des de tota la península contra Catalunya amb una unanimitat tan cega com suïcida. Perquè només identificant-ne els motius serem capaços de construir en el futur (per bé que no amb els actuals dirigents) un projecte comú per a Espanya que hauria de tenir avui, com a primera premissa, una bona incorporació de Catalunya.
Un expolític, democristià de primera hora, tan moderat com Miró i Ardèvol, que mai no ha apostat per la independència, ho deia molt clarament dilluns passat en un article publicat a La Vanguardia, que subscric des de la primera a la darrera línia: “Si no acabem assolint aquest projecte (d’integrar Catalunya a Espanya), que ningú no ho dubti, tard o d’hora Espanya es fracturarà, i abans viurà instal·lada en un conflicte permanent, bé perquè els impulsors de la independència ho faran millor que els actuals, bé perquè els qui creuen que és millor viure junts, i millorar plegats, abandonaran fastiguejats o canviaran de bàndol. La simple dinàmica demogràfica ho afavoreix. (…) El Govern espanyol, tothom que comparteixi el seu punt de vista, no pot fer-se la il·lusió que el conflicte s’esfumarà. Franco no solament no va liquidar el catalanisme, sinó que el va convertir en hegemònic, malgrat l’allau immigratori que va canviar la fisonomia social de Catalunya (…) La temptació històrica espanyola de creure que ‘el cas català’ s’arranja amb jutges i Guàrdia Civil és un error monumental. Pel bé de tots és millor que no el repeteixin.”
Josep Maria Quintana 