Els experts en qüestions bancàries solen dir una frase que, analitzada fredament, no té lògica però que, de fet, respon a una realitat: “Si deus mil cinc-cents euros al banc, el problema és teu. Però si li deus quinze milions d’euros, el problema és del banc”.
És probable que una cosa semblant passi en la relació entre Espanya i Catalunya, encara que la metàfora no sigui perfecta per explicar el problema real. Ho dic perquè ens trobem amb uns governs de l’Estat que no s’han pres seriosament les reivindicacions d’aquella comunitat autònoma i s’han mostrat incapaços d’escoltar-la quan aquesta li reclamava un règim jurídic especial que podia encabir-se dins la Constitució. Aleshores, els governs de l’Estat (del PP, especialment) sempre van menysprear aquesta possibilitat per dues raons, les dues equivocades: la primera, perquè van creure que posar fre a Catalunya li era rendible electoralment; la segona, perquè sempre s’han mostrat convençuts que l’independentisme era una mena de suflé poc consistent que acabaria desinflant-se. Però han vingut un, dos, tres i quatre onzes de setembre, cadascun més crescut que l’anterior; i ha vingut després la consulta popular amb més dos milions de vots favorables a la independència; tot i així, l’Estat ha seguit tancant els ulls i afirmant que allò era, simplement, una farsa. I ara es troba davant la convocatòria verbal per a l’1 d’Octubre de 2017 d’un referèndum per decidir si Catalunya vol esdevenir una república independent. És arribats a aquest punt que em sembla vàlid el símil del banc, perquè ara el problema és tant o més greu per a l’Estat que per a Catalunya.
Tots els meus lectors saben què en penso, de la qüestió. N’he parlat per activa i per passiva, i per tant són conscients que no puc aprovar que es trenqui la llei de manera unilateral. Però saben també que, des del meu punt de vista, només aplicant la llei i utilitzant la Fiscalia no es resolen els problemes polítics. I aquí estem! A punt de veure com el gran vaixell de l’Estat i el més petit (però fort) de la Generalitat s’estavellen, sense saber molt bé què en quedarà, de les restes del naufragi.
Dit això afegiré que, en la meva opinió, molts espanyols són conscients que una qüestió de tanta transcendència només es pot resoldre dialogant i arribant a un pacte, més enllà de qui pugui tenir formalment la raó. I són també majoria els catalans convençuts que només un referèndum fet amb totes les garanties (per tant, amb la participació d’igual a igual dels qui defensin el sí que dels qui defensin el no) seria vàlid i acceptable. Però tots sabem que un referèndum homologable als estàndards acceptats pel nostre entorn europeu només es podria aconseguir mitjançant un acord amb el Govern central, cosa que, ara per ara, és impossible.
A pesar d’això, observem que aquesta “impossibilitat” no paralitza Puigdemont, i que el govern de la Generalitat està cercant alternatives per saltar-se les traves que la Moncloa posarà a la celebració de la consulta. Si no pot recórrer a funcionaris, diu que sol·licitarà voluntaris, i si no li és possible constituir una junta electoral, aleshores demanarà a un grup de politòlegs que exerceixin d’àrbitres…, per més que, aleshores, no serem davant d’un referèndum homologable.
Davant aquesta complexa realitat, s’alcen veus de tota mena que ajuden a confondre encara més el panorama. D’una banda, tenim el Govern central que, dia sí i dia també, afirma que els catalans no posaran les urnes, però no diu –no ho ha dit fins ara- com ho impedirà. Tanmateix, procura que el Fiscal General s’avanci als esdeveniments i amenaci amb les penes de l’infern tothom que participi en l’organització d’una consulta que, de fer-se, seria delictiva. Probablement té raó, però… ¿què passarà si en la comissió dels delictes hi està implicat tot el govern de la Generalitat? Què passarà si aquest té el suport de setanta-dos diputats? Què passarà si hi ha milers de ciutadans (funcionaris o voluntaris) que decideixen jugar-s’ho tot i participen en l’organització del referèndum o ocupen la Ciutadella?
Aleshores haurem d’aplicar novament el símil del problema bancari, perquè si bé no és impossible detenir el president de la Generalitat i la presidenta del Parlament, sí que comença a ser problemàtic detenir tot el Govern, un munt de parlamentaris i milers de ciutadans per jutjar-los d’una manera pacífica davant la contemplació estoica i resignada dels milions de catalans que han apostat decididament per dur a terme la separació.
Sabem també que la “mà dura” és el que demana, no sols un important sector del partit majoritari, sinó també aquest personatge, altre temps poderós, que es diu Alfonso Guerra. L’exvicepresident del Govern creu, en efecte, que l’Executiu de Mariano Rajoy hauria d’explicar per què no està aplicant ja l’article 155 de la Constitució per frenar “els excessos dels secessionistes a Catalunya (…) perquè cada dia es fa més difícil entendre la seva paràlisi davant la manifesta rebel·lia del nacionalisme català contra les lleis”.
Com era d’esperar, el jacobí Guerra ha posat el crit al cel cavant la idea d’una Espanya entesa com a “nació de nacions” (que no és, certament, el que volen els independentistes), però que, curiosament –i no deixa de ser una important novetat-, no sols defensa Podem sinó també Pedro Sánchez, el líder del nou PSOE. És evident que, a Guerra, això li importa un rave, i rebat el concepte preguntant-se “de quantes nacions” està compost el nostre país, per desqualificar tot seguit la resposta dels nacionalistes que és, assegura, “una solemne bajanada”. Però resulta que fins i tot Patxi López, aquell que demanà a Sánchez “¿Pero sabes tú lo que és una nación?” ara ha estat designat secretari de política federal del nou PSOE.
Tenim, doncs, que el terra és força menys sòlid del que creu Alfonso Guerra i del que també assegura Mariano Rajoy, als qual els faria una pregunta: ¿S’han qüestionat si, arribats on som, i davant la complexitat de la qüestió, no resulta versemblant suposar que Puigdemont i els catalans que li donen suport, més que assegurar el referèndum, el que pretenen realment és situar Rajoy en la tessitura d’haver d’actuar contra Catalunya?
Perquè… ¿creu algú que la supressió de l’autonomia de Catalunya que propugna Guerra seria acceptada pels catalans com si res? ¿Creu algú que el processament de milers de catalans (membres del Govern, parlamentaris, funcionaris i voluntaris deixaria en silenci els altres catalans que, no sent independentistes, afirmen, però –i ho afirmen honestament- que el Govern central els ha marginat i maltractat fent-se el sord davant les seves reivindicacions polítiques?
Josep Maria Quintana 