He seguit, val a dir que fragmentàriament, les intervencions que han tingut els diputats a la moció de censura que, contra el Govern de Rajoy, van interposar els parlamentaris de Podem. Moció que, com era previsible, s’ha resolt negativament i només ha obtingut els vots favorables del grup que la proposava, d’Esquerra Republicana de Catalunya, de Compromís i de Bildu. Per tant, ben poc suport ha aconseguit de la Cambra legislativa, encara que no és precisament això el que pretenia Pablo Iglesias. Ell havia organitzat tot aquest esdeveniment per posicionar-se com a líder de l’oposició, per ferir (fins on fos possible) el president del Govern i per denunciar des de la més important tribuna que se li pot oferir a un polític la “maldat” i la “perversitat” del PP, a qui considera un partit essencialment corrupte.
És obvi que Iglesias, no podia preveure totes les circumstàncies que girarien entorn del debat, encara que el seu bon nas per triar els moments en política li deia que aquest era un moment òptim per dur a terme la iniciativa. Dues raons objectives l’afavorien: que el PP es trobi immers en greus i nombrosos procediments judicials per causes de corrupció obertes -fins i tot el partit és objecte d’una imputació en qualitat de responsable civil subsidiari-, i que el seu contrincant més directe per liderar l’esquerra –el PSOE de Pedro Sánchez- es trobi en hores baixes i sense que el seu líder ocupi un escó al Parlament, la qual cosa l’impedia d’intervenir.
Alhora, diverses circumstàncies inesperades l’han afavorit: una, el fracàs de com es va dur a terme l’intent de moció de censura contra Cristina Cifuentes al Parlament de la Comunitat autònoma de Madrid, que l’ha ajudat a modificar l’estratègia a seguir, i també dues sentències que li han vingut com a aigua de maig: la del Tribunal Constitucional que anul·lava (encara que sense efectes pràctics) l’amnistia fiscal propiciada per Montoro l’any 2012 –que Iglesias ha interpretat com una amnistia forjada per Rajoy per ajudar “als seus”- i la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg que anul·lava la condemna per desobediència a Juan María Atutxa i dos membres més de la Mesa del Parlament basc, dictada ara fa nou anys pel Suprem, que el va inhabilitar (sentència que, també a Catalunya, s’ha rebut amb exultant alegria, pensant segurament que aquest pot ser un camí contra la judicialització del procés independentista que està duent a terme la fiscalia per decisió del Govern).
Quan vaig escoltar la introducció d’Irene Montero, amb aquell parlamentarisme vibrant, incisiu, dur i punyent, em vaig témer el pitjor, però he d’acceptar que, a mesura que passava el temps, jo mateix vaig veure que la portaveu de Podem encertava, ja que (deixant les exageracions de banda) l’acusació contenia un missatge entenedor i versemblant contra el PP, amb el qual una gran part del poble espanyol sintonitzava.
No vaig escoltar el discurs del candidat perquè la meva tasca professional m’ho impedia, però sí la rèplica de Rajoy i el debat que, entre els dos polítics, va tenir lloc entre les dues i les cinc del capvespre de dimarts, i d’aquest xoc dialèctic he de dir que, si bé Rajoy no en va sortir vençut –la seva decisió inesperada de ser ell qui sortís a la palestra va ser un encert- tampoc no doblegà Iglesias que, en un to gairebé desconegut (sembla que, finalment, ha fet cas a Íñigo Errejón), anava forjant afirmacions, acusacions i denúncies que no es poden desqualificar al·ludint simplement al “populisme” del líder de Podem. Perquè moltes d’aquestes acusacions tenien un indiscutible marxamo de veritat.
És cert que Iglesias sol tenir una manera força maniquea de plantejar els problemes, que l’empeny a dibuixar un panorama de bons i dolents, o de combat permanent entre el bé i el mal, situant en aquest darrer camp “els altres” (per tant el PP), tot ubicant-se ell a l’altre costat com a defensor, gairebé únic, del bé. Li és fàcil, doncs, parlar dels malvats i depredadors (els altres) en oposició al poble, a la “gent” (ells), però més enllà d’això, Iglesias ha dit en aquest debat moltes coses que la gent ha entès –o podia entendre-, i dubto que n’hagi sortit tocat. Més encara, crec que ha reforçat el seu posicionament polític i que d’alguna manera ha ferit el PP i també Rajoy encara que aquest, intel·ligentment, en intuir el que li queia a sobre, va tenir prou reflexos per canvia d’estratègia i, en lloc de seguir menyspreant la moció de censura, s’oblidà de tot allò “del circo, del espectáculo, etc. etc.” i va veure que no havia d’enviar els seus diputats i ministres al cos a cos, sinó que l’havia d’assumir ell mateix.
D’altra banda, l’argument utilitzat dies abans pel PP (i també pel PSOE) que destacava la improcedència d’una moció de censura quan els números la condemnaven al fracàs, no era prou sòlid quan, tant un partit com l’altre, l’havien utilitzat en circumstàncies semblants: Felipe González contra Adolfo Suárez i Hernández Mancha contra Felipe González, encara que amb resultats oposats; perquè mentre González en sortí reforçat, Hernández Mancha en va sortir abatut. I com ha dit algú respecte de la moció de censura que recull l’article 113 de la Constitució, no sembla políticament inadequat usar-la a la manera de l’impeachment americà, que pretén, per damunt de tot, deixar en evidència les misèries d’un president.
I per més que Rajoy ha demostrat al país que era un polític molt forjat i amb recursos per defensar “els seus” i la seva política, i fins ha estat capaç de posar contra les cordes Iglesias en obligar-lo a pronunciar-se clarament en relació al procés independentista català, respecte del qual aquest intenta nadar i guardar la roba (de fet, l’actitud d’Iglesias respecte de Catalunya no ha agradat als populars ni als independentistes), i ha intentat exalçar la recuperació econòmica del país, de la qual ell se’n reclama l’agent principal, a pesar, dic, de tot això, el president ha sortit debilitat de la moció. No sé fins a quin punt, ni tampoc si això es traduirà en un auge visible d’Iglesias quan el PSOE torni a recuperar el protagonisme perdut, però estic d’acord amb Zarzalejos quan, en una anàlisi d’urgència del debat, afirmava que el retrat psicològic que va fer Rajoy en el discurs de rèplica al censor Iglesias va ser “en alguns trams, brillant i encertat, però, en gairebé totes les altres coses, el president arrossegava massa rèmores per alçar el vol. I se li notaven perquè, tot i que l’economia permet respirar, no oxigena un clima viciat per al Govern del PP”.
Comparteixo, per tant, aquesta conclusió: “fins i tot sortint-ne viu, Mariano Rajoy –assetjat pel context advers– s’està apagant, s’està marcint. Treu forces de flaquesa, però ja fluixeja.” Ara que, per ser objectius –si és que s’ho pot ser en política- hauríem també de reconèixer que, si el debat va servir per mostrar un president dèbil, també ens va demostrar que, ara per ara, no hi ha un candidat que tingui possibilitats de substituir-lo.
Josep Maria Quintana 