Josep Maria Quintana

Fa una mica més d’una setmana, Tony Blair va perdre una votació en el parlament britànic. El primer ministre proposava l’aprovació d’una llei dubtosa pel que fa a les garanties constitucionals i una part del seu partit hi va votar en contra. Aquests vots, sumats als de l’oposició conservadora, implicaren una derrota de Blair que va veure com la seva proposta no prosperava.

¿Algú s’imagina que aquí, entre nosaltres, pot succeir una cosa semblant? La resposta ha de ser negativa, efectivament, perquè aquí, tot i que la Constitució diu clarament que els diputats no estan subjectes al vot imperatiu, l’estructura dels partits fa impossible que un diputat dissenteixi de la direcció, a menys que sigui un suïcida.

Jo no demano que els diputats trenquin la disciplina parlamentària, que no és això; demano simplement que els partits s’obrin i que deixin de ser cercles tancats, impermeables a les idees. I a més crec que, mentre no es canviï el sistema de llistes tancades i –sobretot- mentre no s’assumeixi que els diputats són éssers pensants, amb personalitat pròpia, la democràcia no podrà desenvolupar-se plenament.

Els diaris de diumenge duien fotografies de la manifestació contra la política d’ensenyament del govern. En una hi vèiem unes monges amb un cartell a la mà que deia: “Zapatero, menos talante y más democracia”.

No sé què devien entendre exactament aquelles monges d’edat indefinida, entre 50 i 70 anys, per democràcia. ¿Entenen per ventura que la majoria parlamentària ha de plegar-se a la voluntat de la minoria? ¿És aquest el sentit d’aquells cartells? Perquè a mi em sembla bé que lleis orgàniques que regulen l’ensenyament es facin de comú acord, sempre que aquest sigui possible després d’haver dialogat. Però ¿i si l’acord no arriba, què s’ha de fer? ¿Acceptar els postulats de la minoria?

És possible que el govern de Rodríguez Zapatero no hagi esgotat tots els camins del diàleg, però dubto molt que la Concapa, els bisbes i el Partit Popular hagin assumit que, des d’una minoria parlamentària -per poderosa que sigui aquesta- no es pot imposar la pròpia voluntat. D’altra banda, els drets que evoca l’Ésglésia no són drets, són, en tot cas, interessos molt respectables que convé afavorir, però que no impliquen la necessitat constitucional de ser satisfets al 100% per un govern que, mentre les eleccions no modifiquin l’aritmètica parlamentària, representa la majoria dels ciutadans.

L’Església espanyola ve d’una situació de privilegi que no hauria d’oblidar. D’altra banda, no deixa de ser preocupant que, amb tot aquest temps que vivim en democràcia, s’hagi mostrat incapaç d’autofinançar-se i que, en un percentatge molt elevat, depengui de les assignacions del govern.

A mi em sembla bé que l’Estat financiï actuacions de l’Església que són molt lloables en el camp social (en el qual incloc l’ensenyament), però és lamentable que els cristians -aquests que l’Església computa per dir que representa la gent que representa- es mostrin tan aliens a les seves necessitats. Alguna cosa falla aquí, i convindria que els bisbes l’analitzessin amb objectivitat. D’altra manera és molt fàcil caure en la demagògia.

La polèmica sorgida arran de les declaracions de l’escriptor Juan Marsé, i de la seva conseqüent dimissió com a membre del jurat del premi Planeta, obren el camí del debat sobre una distinció que sempre ha estat clara (encara que sovint s’hagi volgut maquillar) entre literatura per a entretenir i alta literatura, o literatura a seques.

Les dues castes de literatura són dignes i acceptables, evidentment. Amb la segona, però, no es pretén fer art (“veure allò que d’altres no han vist” o bé “dir el que d’altres no han dit” –per recordar les paraules de Kundera que jo incorporava a una de les meves darreres lletres de batalla); sinó crear un producte de consum en forma de novel·la.

I no cregueu que fer això darrer sigui fàcil, que no ho és. L’escriptor de “best sellers” és una persona que necessita conèixer molt bé l’ofici, fins al punt que, en aquest camp, hi ha llibres que han obtingut un gran èxit de vendes perquè estan força ben fets, encara que mai no podran considerar-se literatura perquè en cap moment no pretenen la recerca de l’art, sinó precisament l’èxit de vendes. Encara us diré més: La majoria de llibres que, amb el pas dels anys, hem considerat com a obres mestres de la literatura, no sols no tingueren èxit en publicar-se per primer cop, sinó que molts d’ells foren considerats com de la sèrie B, és a dir, de segona categoria. I a l‘inrevés: molts llibres de gran èxit han desaparegut en pocs anys. No passa res, sempre que sapiguem distingir i no ens vulguin dar gat per llebre.

Amb tota la humilitat del món jo crec que Maria de la Pau Janer és una d’aquestes escriptores que han optat per a fer llibres d’èxit (que en tenen, no només pel contingut del llibre, sinó per moltes altres raons, com per exemple per la mateixa popularitat mediàtica de l’escriptora), en canvi el seu pare, Gabriel Janer, o la també mallorquina Carme Riera, són escriptors que pretenen fer literatura, alta literatura, i això malgrat que els seus llibres mai no aconsegueixin la popularitat dels de la televisiva Maria de la Pau.

D’ací que em sembli encertat el camí que segueix la popular escriptora, un camí que li proporciona èxit i diners. I dic que em sembla encertat perquè, com molt bé ha escrit Bru de Sala, “si dados sus escasos dotes estilísticos, sus severas limitaciones expresivas, etc, no tiene, ha tenido, ni tendrá jamás ni el menor rincón en la alta literatura, lo lógico es, si quiere hacer carrera, que juegue en la liga de las ventas.” És, en efecte, una bona elecció.

Ahir dissabte, els carrers de Madrid es van omplir de moltíssima gent, però també dels habituals dels vestits foscos amb camises i corbates llises de colors “pastel” (el vestit oficial dels polítics del PP) i també de sotanes amb botons de color morat i solideus, insígnies pròpies dels bisbes, que protestaren de manera conjunta contra la reforma educativa que proposa el govern de Rodríguez Zapatero, a qui acusen de perseguir l’Església, tot i que seria difícil trobar un país aconfessional que rebés del govern els diners que a Espanya rep l’Església catòlica.

Algun lector m’ha recriminat que, a la meva darrera lletra de batalla, em referís a les dues Espanyes que protagonitzaren gran part de la vida al segle XIX i XX. A aquests lectors els he de dir que no crec que hagi exagerat ni mica, i la manifestació d’ahir on bisbes i dirigents d’un partit polític de dretes es decidiren a convocar els seus seguidors contra el govern d’esquerres que governa el nostre país, no penso que ajudi a desmentir aquesta realitat a la qual l’altre dia feia referència.

¿Pot negar-me algú que avui hi ha dos blocs polítics que, cada dia que passa, es mostren, l’un i altre, més impermeables a les idees de l’adversari? ¿No és això una mostra clara de l’existència d’aquestes dues Espanyes a la qual jo feia referència?

Ara bé, hi ha una fet molt important que diferencia l’Espanya d’avui de l’Espanya del XIX i de la primera meitat del XX. És la realitat social i econòmica. Tot i que no podem negar que hi hagi en el nostre país bosses de marginalitat i de pobresa, el cert és que, observada en conjunt, Espanya ha assolit un nivell de vida i de benestar tan alt en els darrers trenta anys que, si el comparem amb les situacions anteriors, explica perquè es fa molt difícil dur l’enfrontament més allà del debat parlamentari o, a tot estirar, de manifestacions pacífiques com la que va tenir lloc ahir a Madrid.

Tanmateix cal que hi reflexionem. Aquesta impermeabilitat a les idees de l’altre acabarà per fer difícil la convivència i el diàleg. Esperem que els ponts -tot i la fatiga del material -no es trenquin del tot.

“Libertad Digital”, una revista d’Internet que cal recomanar als qui tinguin ganes de flagel·lar-se (aviat vindrà l’Advent i és una bona ocasió per a fer una mica de purificació espiritual) ha publicat aquesta notícia:

“Teniendo como marco el nombramiento de Santiago Carrillo como Doctor Honoris Causa de la Universidad Autónoma de Madrid, distintos historiadores de prestigio se reunieron en la cadena de televisión TMT, para llevar a cabo un debate, moderado por Federico Jiménez Losantos, y poner en común los procedimientos a través de los cuales la historia de España está siendo manipulada y distorsionada.

En la tertulia participaron destacados historiadores entre los que se encontraban Ricardo de la Cierva, José María Marco, Ángel David Martín Rubio y Manuel Jesús González. Una de las ideas que se defendieron en el debate televisivo es que la juventud de hoy en día está siendo intoxicada, ya que los hechos históricos son escritos por personas que no son profesionales de investigar o divulgar historia: “son militantes de ideas corrosivas”. La crispación que se vive en estos momentos en la sociedad, en opinión de los participantes, se ha producido por el discurso político que mantienen las personas de la izquierda.

A la pregunta, por parte de un espectador, de hasta dónde llega la influencia de la Masonería en la manipulación de la historia, Ricardo de la Cierva ha explicado en qué consiste esencialmente el movimiento masónico: “En arrancar del contexto social a la Iglesia católica”. Asimismo ha revelado que el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, es masón. “Hace escasos dos meses, declaré en la revista Alba que Zapatero era miembro de la Masonería, y él no dijo nada. Más adelante el gran maestro de la Logia 286 de Nueva York me confirmó su pertenencia”.”

Això que la crispació és deguda al discurs polític de l’esquerra em sembla genial. Tant com afirmar que la història l’expliquen avui gent “militant d’idees corrosives.” Per ventura és el franquista Ricardo de la Cierva o el ressentit Jiménez Losantos els qui han de donar les patents d’historiador?

Sense entrar en el fons de l’acusació que Manos Libres féu a Atutxa i als altres membres de la mesa parlamentària, l’argument del Tribunal Superior de Justícia del País Basc declarant la innocència dels jutjats per mor de la seva immunitat parlamentària no deixa de ser una solució que no acabo d’entendre.

La immunitat es declara per protegir la llibertat d’expressió i d’actuació dels parlamentaris, per tal que ningú no els constrenyi en la seva manera d’actuar com a tals diputats. Però en aquest cas no era la llibertat d’expressió que alegaren Atutxa i els seus companys per no executar una sentència del Tribunal Suprem d’Espanya, sinó que al·legaren que el reglament de la cambra basca els ho impedia, i en cap moment feren res per a remoure aquest suposat impediment.

Atutxa ha estat absolt, però una sentència ha quedat sense executar. No és que a mi m’agradés aquella sentència, però això importa poc. El que sí importa és que l’estat de dret exigia que la sentència s’acomplís, i això no s’ha dut a terme.

El president del grup socialista a l’Assemblea Nacional de França, Jean-Marc Ayrault, ha publicat un article força interessant a Le Figaro. Diu entre altres coses:

La política ha de tenir el coratge de dir la veritat. La veritable igualtat d’oportunitats implica sostenir més intensament els barris desheretats que els altres. Exigeix, per exemple, que llurs escoles tinguin menys alumnes per classe, més professors experimentats, més responsables, més crèdits. No es tracta de distribuir el manà financer a les sotges sinó de fer-lo arribar a les famílies que acumulen els handicaps socials. Aquest contracte d’igualació ha d’establir-se clarament davant els Francesos.

De la mateixa manera cal no esquivar les dificultats del nostre país a l’hora d’assumir la diversitat de la seva població. Massa joves, nascuts a França, titulars d’un carnet d’identitat nacional, se senten estranger en el seu país. I això perquè la societat els remet a llurs orígens, perquè aquesta s’oblida de transmetre’ls els seus valors de solidaritat i de civisme.

És per retrobar aquest sentiment de pertinença nacional que he defensat a l’Assemblea una proposició de llei que tendeix a instaurar un servei cívic obligatori per tots els joves francesos, nois i noies. Oferir alguns mesos del seu temps a les persones grans, als discapacitats, als malalts, donaria una un sentit de realitat a la mescla social. No ens ho podem estalviar.

«Le ciel redevenait sauvage, le béton bouffait le paysage», cantava Reggiani fa trenta anys. Nosaltres érem allí. La República és als peus dels elefants. Adoptar mesures de circumstància l’exposaria a nous incendis. Cal retrobar «le goût de la fraternité». Donar vida novament als valors que proclama. Les ciutats són França!

Dirigida per Damià Pons i Pons, l’editor Lleonard Muntaner acaba de publicar el primer volum de la col·lecció d’assaig “Temps Obert” amb un llibre d’Imma Tubella titulat “Somiar Amèrica”. L’autora, doctora en Ciències Socials i Professora de Teoria de la Comunicació de la UOC, codirigeix amb el professor Manuel Castells el Projecte Internet Catalunya sobre l’impacte de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació en la societat. Ha estat membre del consell d’administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i, després de passar una llarga temporada als Estats Units, ha escrit aquest assaig que, com diu Vicenç Villatoro en el pròleg, és un llibre sobre què somien els americans però que ho és també sobre el que podem arribar a somiar els europeus. El llibre m’ha agradat i el recomano vivament. De tota manera no pretenc ara fer-ne la crítica sinó recollir-ne una qüestió que Tubella tracta molt agudament i de la qual en tenim, penso, una idea equivocada. Em refereixo al mite de la manca de barreres per a ascendir de classe social.

L’autora parteix d’un article publicat a La Vanguardia el 28 de gener de 2003, en el qual Andy Robinson, fent referència a un article de New York Times, parla de la recessió del somni americà de la mà de la pel·lícula protagonitzada per Jennifer López Maid in Manhattan. Diu Robinson:

“El missaitge de Maid in Manhattan és que la classe social és tan fluida com l’aigua i que la mobilitat vertical es molt fàcil. Potser com a conseqüència de pel·lícules com aquesta existeix una idea molt estesa entre els nord-americans, inclosos els immigrants amb els ingressos més baixos, que la possibilitat d’ascens en la jerarquia social als Estats Units és molt més gran que en altres països, per exemple que a Europa.”

Arran d’això escriu Tubella:

“…diferents estudis socio-econòmics arriben a conclusions molt diferents. Segons un informe elaborat per la Unitat de Policia Econòmica de Washington (2002), malgrat tenir una distribució d la riquesa en 50% més desigual que Alemanya, França o Japó, els Estats Units tenen un grau menor de mobilitat vertical, és a dir, de la pobresa cap a munt, que la majoria de països europeus. La mobilitat cap avall, en canvi, sí que és més accentuada als Estats Units. És més, la mobilitat es manté com fa 30 o 50 anys, mentre que la desigualtat s’ha disparat. L’índex de desigualtat ha pujat un 30% des de 1970. Estats Units té tres milions de milionaris i un 1% de la població posseeix el 46% de la riquesa, el que representa la concentració econòmica més accentuada del món desenvolupat.”

Quan el passat dissabte vaig veure per la televisió la imatge del president Hugo Chávez amb la mà sobre l’espatlla de Maradona (que duia al pit una fotografia de Bush amb taques de sang a sobre i amb un escrit que deia “War Criminal”), mentre anava cridant davant de milers de seguidors “Alca… Alca… Al carajo!!!”, em vaig convèncer –si no ho estava ja- que el populisme dels polítics és una de les xacres més grans que té la democràcia. D’altra banda, al populisme sol acompanyar-lo gairebé sempre, si no la dictadura (strictu sensu no podem parlar de dictadura a Veneçuela), sí la corrupció.

Vaja si n’hi ha, de camp per córrer, a l’hora de criticar George W. Bush utilitzant simplement la raó i la coherència! Però reforçar la pròpia imatge amb la d’un personatge com Maradona (prototipus de l’home que no ha sabut governar-se, que ha guanyat milions, que els ha perdut, que ha tingut problemes greus amb les drogues etc. etc.) delata ja quina és la personalitat d’aquest militar colpista que ara governa Veneçuela per la força dels vots.

D’altra banda és curiosa la debilitat que homes com Chávez o com Fidel Castro senten per Maradona. ¿Algú sabria dir-me perquè?