Estimat director: Vaig seguir el debat sobre l’Estatut en directe. Des de l’aperitiu que ens oferiren els comissionats, Mas, de Madre i Carod, fins a les sessions de rèplica d’aquests mateixos, de Zapatero, de Rajoy i de Duran. Després vaig anar-me al llit, quan el cos el que verament em demanava era d’estirar les cames. Però no vaig sofrir cap mena de síndrome de la classe turista, perquè el debat havia estat un autèntic first class.
La intervenció dels comissionats a les 13 hores va ser impecable: Mas féu un discurs institucional sens màcula (“Este no es el Estatut de los nacionalistas (…) El Estatut que proponemos se ha hecho democráticamente, pacíficamente, con un escrupuloso respeto al marco legal, con voluntad de encaje constitucional y un amplio consenso. ¿Conocen ustedes una forma mejor de hacerlo?”); de Madre va estar emocionalment esplèndida (“El franquismo me echo de mi tierra (…) A mi nadie me echará de España. Ni me echarán de España por defender Cataluña, ni me echarán de Cataluña por defender la unidad de España”); i Carod, demostrant que és molt més intel·ligent del que creuen els periodistes radiofònics madrilenys, es mostrà tan ferm com conciliador (“Somos una nación que ya tiene un estado, el español, el nuestro (…) Estamos aquí con una propuesta democrática para la convivencia y no para otra cosa. Pero sean conscientes de que, si ahora nos cierran esta puerta ¿qué otra puerta nos dejan abierta?”).
Iniciada la sessió de tarda, vaig poder escoltar en primer lloc la primera intervenció del president. Aquesta va ser el fruit de moltes hores de treball amb cisell. No tenia aquella espontaneïtat (per ventura irresponsable) del discurs fet en plena campanya electoral en el Palau Sant Jordi de Barcelona (“Aprobaré lo que decida el Parlament de Cataluña”), sinó que era el producte d’un treball col·lectiu en el qual havien participat, no només polítics, sinó també experts constitucionalistes, que s’havien estudiat a fons la proposta catalana. D’ací que, després d’una introducció eufòrica i una mica acrítica de la realitat, i de proclamar també algunes premisses teòriques (“En la democracia no hay razones para tener miedo al futuro y sí muchas para afrontarlo con esperanza”. “La regla primera del patriotismo, tal y como yo lo entiendo, es evitar la discordia entre españoles”), va puntualitzar una sèrie de qüestions bàsiques –finançament, unitat de mercat, salvaguarda de les competències estatals, definició de la Comunitat autònoma, unitat del poder judicial, etc.- que el Parlament Espanyol haurà de tenir en compte i que, amb el cisell aquell de què parlava fa un moment, haurà d’afaiçonar el text de forma que no trenqui els paràmetres constitucionals, la qual cosa, tot i el bon talant que demostrà Rodríguez Zapatero, no deixa de ser problemàtica perquè afecta a punts que els partits catalans (sobretot els nacionalistes) no volen veure modificats en absolut (ço vol dir reduïts o desnaturalitzats).
Després va intervenir Mariano Rajoy. A diferència de Rodríguez Zapatero, el discurs del qual fou, com he dit, la conseqüència de moltes hores col·lectives de treball (d’ací el seu encartonament), el de Rajoy va ser com una sunami, com un tifó tropical que destrossava tot allò que feria, que engolia tot el que se li posava per davant. Rajoy va estar terriblement brillant, fins i tot quan defensava posicions jurídicament insostenibles, com la que diu que l’Estatut pretén una reforma encoberta de la Constitució. I dic insostenibles perquè ell sap tan bé com jo que, si l’Estatut s’aprova amb articles inconstitucionals i el Tribunal Constitucional els detecta (que els detectarà a partir del recurs que el mateix Rajoy interposarà –i farà bé d’interposar-), aleshores no serà la Constitució la que s’haurà modificat, sinó l’Estatut, els articles inconstitucionals del qual deixaran de tenir efecte.
Rajoy –sens dubte el més brillant orador dels qui van intervenir en el debat (diguem, però, que Pérez Rubalcaba, en el seu rol d’aprenent de Fouché, també va estar perfecte)- Rajoy, dic, va optar per cremar les naus i trencar tots els ponts de diàleg que, no només els parlamentaris catalans li van oferir, sinó també el socialistes i tots els altres grups parlamentaris. I dirigint-se en tot moment a Rodríguez Zapatero (els comissionats catalans li importaven un borrall) va llençar els seus dards enverinats contra la línia de flotació del president del govern. Sentinella de l’Espanya una i eterna, Rajoy va construir un discurs liberal i jacobí que he de qualificar com ideològicament impecable, un discurs que va girar l’esquena a qualsevol mena d’acord respecte a aquest Estatut, que negà que els comissionats (tot i representar el 89 per cent dels parlamentaris catalans) poguessin parlar en nom del poble de Catalunya i que contribuí eficaçment a la plasmació de les dues Espanyes que, al llarg del segle XIX (amb els liberals i els carlistes) i de la primera meitat del segle XX (amb els feixistes i els republicans) van mostrar-se incapaces de conviure pacíficament.
Rajoy va pujar a la tribuna amb la idea, no només de denigrar l’Estatut, sinó amb la inequívoca voluntat d’erosionar (potser destruir seria un mot més exacte) el president socialista i d’obtenir el que podria ser un sucós rèdit electoral. Val a dir, però, que –i ara entro en la rèplica- Rajoy va estar immensament superior a un Rodríguez Zapatero que, un cop el van treure del discurs estructurat i prèviament escrit, va mostrar una insuficiència dialèctica tan patètica com preocupant. El discurs de rèplica del president –el que va fer pels volts de les onze de la nit- va ser d’una inanitat i d’una vacuïtat increïbles. Incapaç d’entrar en el fons de la matèria discutida o de construir frases tan positives com aquella ja citada del matí (“La regla primera del patriotismo, tal y como yo lo entiendo, es evitar la discordia entre españoles”), va optar per la desqualificació d’un adversari que, tot i que estava sol, se sentia crescut i era molt superior a ell dialècticament i també intel·lectualment, fins al punt que, en la rèplica, Rajoy va despatxar Rodríguez Zapatero amb aquell terrible “Si hasta ahora podíamos dudar de ello, su intervención acaba de dejarlo claro. El problema de España es usted”.
I tu em diràs, estimat director, què en queda, de tot això. Doncs és difícil predir-ho. Potser hauríem de dir que Catalunya ha sortit del debat amb una incerta glòria, si em permets que manllevi el títol de la gran obra que Joan Sales publicà l’any 1955. D’entrada s’ha superat el primer escull. L’Estatut es debatrà a les Corts espanyoles, ço vol dir a la seu de la sobirania nacional. Però l’Estatut haurà de modificar-se i no poc, d’ací que resulti impossible saber si la reforma acabarà essent acceptada pels seus postulants.
Una cosa, però, ha quedat clara. I a més, diàfanament: La decisió del PP d’aixecar Espanya contra el catalanisme no té tornada enrere. “O caixa o faixa”, com ha escrit Enric Juliana a La Vanguardia. En el debat, el PP va decidir restar sol per molt de temps (i si ho dubtes, recorda la inequívoca advertència que féu Artur Mas a Rajoy en la rèplica: “Hay momentos que no se olvidan: también de cara al futuro”). D’ací que, en el futur, el PP o arrasa o perd.
A mi no m’estranyaria, estimat director, que, aprofitant l’arravatament emocional que copsem en gairebé tots els racons de la geografia espanyola (arravatament al qual també han contribuït –i no poc!- socialistes tan destacats com Vázquez, Guerra, Chávez, Bono o Rodríguez Ibarra) no m’estranyaria, dic, que Rajoy transformés aquest “esperit anticatalanista”, tan viu com ascendent, en una força real que li acabés donant la victòria a les properes legislatives. Si això succeeix, aleshores no sols haurà caigut Rodríguez Zapatero, sinó que també s’haurà esberlat, no sé si definitivament però sí a llarg termini, la possibilitat d’entesa o de pacte entre tots els espanyols.
Josep Maria Quintana 