Somiar Amèrica

by

Dirigida per Damià Pons i Pons, l’editor Lleonard Muntaner acaba de publicar el primer volum de la col·lecció d’assaig “Temps Obert” amb un llibre d’Imma Tubella titulat “Somiar Amèrica”. L’autora, doctora en Ciències Socials i Professora de Teoria de la Comunicació de la UOC, codirigeix amb el professor Manuel Castells el Projecte Internet Catalunya sobre l’impacte de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació en la societat. Ha estat membre del consell d’administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i, després de passar una llarga temporada als Estats Units, ha escrit aquest assaig que, com diu Vicenç Villatoro en el pròleg, és un llibre sobre què somien els americans però que ho és també sobre el que podem arribar a somiar els europeus. El llibre m’ha agradat i el recomano vivament. De tota manera no pretenc ara fer-ne la crítica sinó recollir-ne una qüestió que Tubella tracta molt agudament i de la qual en tenim, penso, una idea equivocada. Em refereixo al mite de la manca de barreres per a ascendir de classe social.

L’autora parteix d’un article publicat a La Vanguardia el 28 de gener de 2003, en el qual Andy Robinson, fent referència a un article de New York Times, parla de la recessió del somni americà de la mà de la pel·lícula protagonitzada per Jennifer López Maid in Manhattan. Diu Robinson:

“El missaitge de Maid in Manhattan és que la classe social és tan fluida com l’aigua i que la mobilitat vertical es molt fàcil. Potser com a conseqüència de pel·lícules com aquesta existeix una idea molt estesa entre els nord-americans, inclosos els immigrants amb els ingressos més baixos, que la possibilitat d’ascens en la jerarquia social als Estats Units és molt més gran que en altres països, per exemple que a Europa.”

Arran d’això escriu Tubella:

“…diferents estudis socio-econòmics arriben a conclusions molt diferents. Segons un informe elaborat per la Unitat de Policia Econòmica de Washington (2002), malgrat tenir una distribució d la riquesa en 50% més desigual que Alemanya, França o Japó, els Estats Units tenen un grau menor de mobilitat vertical, és a dir, de la pobresa cap a munt, que la majoria de països europeus. La mobilitat cap avall, en canvi, sí que és més accentuada als Estats Units. És més, la mobilitat es manté com fa 30 o 50 anys, mentre que la desigualtat s’ha disparat. L’índex de desigualtat ha pujat un 30% des de 1970. Estats Units té tres milions de milionaris i un 1% de la població posseeix el 46% de la riquesa, el que representa la concentració econòmica més accentuada del món desenvolupat.”

Anuncis

%d bloggers like this: