Josep Maria Quintana

Mentre el president Rodríguez Zapatero anunciava amb acompanyament de bombo i platerets que Espanya juga la “Champions league” de l’economia mundial, el candidat a president Mariano Rajoy ens prometia que, davant el desgavell econòmic d’avui, el Partit Popular podia formar cinquanta governs millors que el presidit pel seu contrincant, alhora que ens pronosticava la seva victòria electoral i la constitució a Espanya de “un gobierno como Dios manda”.

Què hem fet, quin pecat hem comès els espanyols (i que Joel Joan em perdoni) per merèixer aquesta mena de creus? (La del Joel Joan inclosa).

El passat 31 de juliol, Sarkozy va pronunciar aquests mots: “els vull dir [als funcionaris]: sereu menys nombrosos, però més ben pagats (…). Els diré que cal afavorir la mobilitat geogràfica.” Doncs bé, aquest és el punt de partida d’una reforma que vol anunciar el president francès amb l’únic objectiu “de faire maigrir l’Etat” (de fer amagrir l’estat), un principi que nosaltres els espanyols hem oblidat absolutament. I això perquè, sigui l’esquerra, sigui la dreta la que comanda, l’Estat engreixa cada cop més.

No cal dir que és aquest un objectiu que només pot intentar un home amb una gran autoritat i amb molt de poder. Els tindrà Sarkozy? És probable. Si més no, cal dir que cap president des de De Gaulle havia partit amb tant de suport real (i dic real, perquè el 80% obtingut per Chirac fa cinc anys contra Le Pen, no pot tenir-se en compte).

Sarkozy, doncs, sembla que vol reduir els alts càrrecs a la meitat. I això no és una broma. I qui ho cregui, que ho demani al PSM, expert com pocs en la multiplicació dels peixos i dels pans (i que consti que la frase no és meva).

Tanmateix, sembla que el moment actual sigui propici a la reforma, per molt que, tant l’Elisi com Matignon saben que aquesta, que imposa una reducció en massa dels efectius laborals, no es pot fer “intel·ligentment” si no s’acompanya d’una reorganització dels serveis i de les funcions de l’Estat.

Durant la campanya, Sarkozy va anunciar que, si era elegit, un funcionari de cada dos que es jubilés no seria reemplaçat (sí, ho heu llegit bé, ho va dir durant la campanya). Aquesta mesura, que afecta tan sols a l’Administració, implicaria per ella sola una gran reducció de llocs de treball i no hi ha dubte que suscita temors entre els interessats i els sindicats de la funció pública.

Diu Le Monde que, per al 2008, el govern pensa suprimir 22.800 llocs, dels quals, 11.000 són de mestres i professors. Aquesta xifra implica la retirada d’un lloc de cada tres (no de cada dos) dels que es jubilin. També es programa la supressió de 88.348 llocs de La Poste (servei de correus).

No he de seguir, perquè el detall no interessa. L’important és el concepte, l’objectiu, que no hi ha dubte que provocarà enfrontaments i protestes dels sindicats. Tanmateix això no treu importància a la mesura i al coratge d’aquest home que, dia a dia, va prenent decisions que no poden deixar ningú indiferent.

Espanya està realment de sort. Mentre Rodríguez Zapatero ha donat instruccions perquè a tots els eslògans i missatges (subliminals o directes) que emanin del govern, la paraula “Espanya” aparegui amb lletres de motlle, Rajoy, en el discurs que ha pronunciat un cop el PP l’ha elegit candidat a la presidència del govern, ens assegura que “quiero ser presidente del Gobierno de España porque es mi país, porque quiero a España y porque siento a España, y quiero ser presidente para defender la España constitucional”, alhora que ens assegura que “sólo quiero pactar, que quede claro, con los españoles” .

El nacionalisme espanyol ressuscita de valent i és una marca per la qual han apostat els dos grans partits de l’estat, segurament per contrarestar la ressaca que han provocat en aquesta legislatura els altres dos nacionalismes (en aquest cas perifèrics): el basc i el català. El primer, amb la fallida proposta d’estatut de màxims i, recentment, amb la promesa d’un referèndum per decidir l’autodeterminació. I el segon, amb el llarguíssim (i en gran part estèril) debat sobre un estatut que avui encara es troba pendent d’una sentència del constitucional.

Sembla que els ciutadans de la pell de brau no puguem viure sense essències. Les nostres. Les de cadascú. I necessitem evocar els fervors dels nacionalisme per afirmar la nostra personalitat. No ens basta la defensa d’una ideologia (cap ideologia ja no ens satisfà) o de la cultura, o del respecte a la diversitat lingüística, o de l’autonomia política de les comunitats, i de tantes coses grans que donen sentit a la vida. No, nosaltres necessitem d’un nacionalisme definidor i definitori, d’un nacionalisme que no vol sentir parlar de divergències ni de complementarietats, d’un nacionalisme que exclou o que es mostra incapaç d’integrar.

Espanya està de moda. Tant, que fins i tot els dos grans adversaris, sembla que en aquest punt s’hagin posat d’acord.

Si les coses són com semblen, em vaig equivocar. I no només jo, ans vam equivocar-nos la majoria d’analistes que parlàvem de les eleccions marroquines, ja que, inesperadament, segons anunciava el ministre de l’interior, Chakib Benmusa, d’acord amb els resultats provisionals, no van ser els home del PJD els més votats (aquest partit ocupà el segon lloc), sinó els nacionalistes conservadors de l’Istiqlal, que van assolir 52 escons (quatre més que en el 2002) i passen a ser la força més votada de l’Hemicicle, per davant dels seus socis de govern, els socialistes de la USFP, que cauen de 50 a 36 diputats, del primer al cinquè lloc. Els berbers del Moviment Popular (MP) han estat l’altra gran sorpresa d’aquests comicis: passen de 27 a 43 diputats, i es converteixen en la tercera força més votada de la Cambra baixa. I el partit Unió Constitucional, pròxim al règim alauí, va obtenir onze escons més que en les últimes legislatives (27 escons). En canvi, els conservadors d’Agrupament Nacional dels Independents (RNI) van perdre tres diputats a causa de l’elevada abstenció registrada.

Dit això, la resposta dels musulmans moderats va ser clara: “Si quan s’anunciïn els resultats definitius el PJD no és el partit més votat, significarà que vivim en el món al revés”, declarava Lahcen Daudi, nombre dos del PJD, dissabte vespre, després d’informar de les greus irregularitats protagonitzades per alguns candidats durant la jornada electoral. “Els diners han corregut a doll”, va aclarir en referir-se a la desorganització de l’accés als col·legis i en el còmput dels vots.

Jo no era allí per donar-ne testimoni, i no ho sé, però tot fa olor de podrit en el règim alauita, d’ací que no estic gens segur de la nitidesa dels comicis, que finalment sembla que han tingut una participació del 37 per cent.

El rei Mohamet VI del Marroc dedicà el discurs oficial del passat 20 d’agost a assegurar als seus súbdits (allí podem parlar de súbdits més que de ciutadans) que els comicis es desplegarien sota estricta vigilància perquè no es reprodueixin els casos de corrupció d’altres citacions electorals. Els demanà que exercissin el dret que tenen d’elegir representants, però guardà un silenci estricte respecte dels drets que ostenta a l’hora de decidir la composició del govern i en l’elecció del primer ministre.

Divendres passat, dia festiu dels musulmans, els marroquins van ser convocats a les urnes. 33 partits participaven en aquesta elecció que, amb prou feines ha atret el 40 per cert dels electors amb dret a vot. Algú li estranya aquesta abstenció en massa?

En un sistema absolutament corrupte, només el partit islamista moderat de Justícia i Desenvolupament (PJD) sembla que atregui els electors, els quals, ja d’entrada saben que l’elecció democràtica del parlament no significa gran cosa, perquè el rei continua usufructuant tots els poders i és ell qui decideix la persona que governarà el país, prescindint dels resultats electorals.

Hassan II va ser un gran dictador, i el seu fill i hereu, Mohamet VI, sembla que continua pel mateix camí. El problema de tot aquest sistema corrupte és que només pot petar per la pressió última de l’islamisme radical.

No és aquesta l’actitud del PJD (si més no en aquest moment), però temo molt que el camí que segueix el Marroc, si les coses no varien, no va precisament en la bona direcció.

Avui és el dia de la Mare de Déu de Gràcia i la ciutat de Maó ho celebra. La festa es va iniciar fa dos dies amb un pregó sonat, el de Boris Izaguirre, que, segons diu la premsa, “encandiló al personal”. Em sembla bé. És la missió dels showmans, i el veneçolà ho és.

Del que no estic tan segur és que aquest sigui un bon camí (em refereixo al de donar carnassa a la gent, perquè la gent vol carnassa), però sí que estic segur, en canvi, que és aquest el que volen seguir, en general, els polítics, perquè és el que més rendiments electorals els dóna.

En un comentari al seu blog, el políticòleg i lingüista francès, Jean Véronis, que em recomanava de llegir en Pere, aquest escrivia uns mots que faig meus i que penso que val la pena que llegiu: “Vivim –deia- en un temps de fast food polític, i l’interès dels mitjans i del públic dura rarament més de 24 hores. Com en els fulletons de la tele, cal que hi hagi cada dos minuts un acudit, llàgrimes, sexe o, en tot cas, alguna cosa que ens faci petar de riure (o per ventura plorar, en el cas de la vida política actual) i que impedeixi que l’espectador faci zapping. Però a mi no em paga ningú, i no penso canviar si la meva audiència decau. Així doncs, jo continuaré durant algun temps enviant-vos anàlisis de la realitat…”

Espero que la festa sigui grata a tothom, que les “Gràcies” ho celebrin de gust i que els maonesos ho passin d’allò més bé.

Hem entrat a la recta final de la legislatura –sis mesos són un alè- i durant aquest temps haurem d’estar dispostos a escoltar tot tipus d’excessos. I quan dic això no em refereixo només als exabruptes que els polítics es fan els uns als altres en els mítings electorals, sinó a les promeses que, no sempre prou contrastades, fan als electors maldant per atreure el vot.

La darrera d’aquestes promeses l’ha feta el PSOE des d’Andalusia, que ha promès que oferirà vivendes de lloguer o de compra a les famílies amb una quota mensual d’ingressos que no superi els 3.100€.

Qui s’atreveix a dir que la proposta no és admirable? De fet, ho acaba de fer la persona més raonablement sòlida del govern de Rodríguez Zapatero, el vicepresident econòmic i ministre d’economia, Pedro Solbes, el qual ha advertit que, si bé pot tractar-se d’una mesura que respon a una filosofia lloable, és força més dubtós que sigui una mesura encertada, entre altres coses perquè és evident que algú haurà de pagar aquests euros als andalusos que no arribin a la xifra de 3.100.

Solbes assegura que ell no és partidari de mesures que impliquin el “reconeixement de drets de per vida”, i aquest ho és. I jo tinc la impressió que hi ha altres coses que grinyolen en aquesta mesura. D’entrada afavoreix la desmotivació. Difícilment els andalusos que guanyin 3.000€ voldran incrementar els seus guanys a 3.500, o a 4.000, perquè és molt probable que els números no els surtin, ja que d’immediat perdran la subvenció. Gens no m’estranyaria que passés com amb les “peonadas”. En aquell cas, els ciutadans preferien guanyar poc i no treballar gens abans de treballar una mica i guanyar una mica més.

Ara que jo comprenc per què el govern andalús proposa mesures com aquesta. Se me n’acuden si més no un parell: la primera, perquè això els donarà encara més vots dels que els van dar les “peonadas”; la segona, que tots aquests dispendis provindran del fons de compensació interterritorial. És a dir, que seran els impostos dels madrilenys, dels catalans, dels balears i dels navarresos (entre d’altres) els qui pagaran la subvenció per a la vivenda.

No hi ha dubte que així fa de bon prometre.

850.000 ensenyants francesos van rebre ahir matí per correu la “Lettre aux éducateurs” que acaba d’escriure el cap de l’estat, Nicolas Sarkozy. Es tracta d’una carta llarga, penso que força meditada, on el president preconitza una “refundació” del projecte educatiu passant per la “interdisciplinareïtat”, la “reforma del col·lègi únic” i “el retorn a la cultura general”. En aquest escrit, Sarkozy reprèn temes que li van ser molt estimats durant la campanya electoral, com el de “l’escola del respecte” i preconitza un ensenyement “on hi haurà menys hores de curs”. Tot això dit molt simplificadament.

D’entrada, els sindicats parlen –no podia ser d’altra manera- d’una carta “desconnectada de les realitats”, plena de contradiccions. La FSU (Fédération Syndicale Unitaire) hi recalca especialment el “pes de les desigualtats socials” i el PS (Partit Socialista) denuncia “la concepció liberal de l’educació” que té Sarkozy.

No he d’entrar en el fons d’aquesta carta, que tanmateix poso a disposició del lector, però més enllà de la crítica immediata que ha provocat, he de dir que em fa una mica d’enveja. Al nostre país, mentre Rodríguez Zapatero acostuma a emfatitzar les obvietats i Mariano Rajoy a magnificar els problemes, el president francès es dirigeix als ensenyants i els explica com veu ell el problema de l’educació i què pensa fer en aquest camp. Hi podrem o no estar d’acord, amb Sarkozy, però com a mínim li haurem de reconèixer el coratge que reclamem en tot home que governa.

“El general (David) Petraeus i l’ambaixador (Ryan) Crocker em diuen que si la classe d’èxit que veiem ara continua, serà possible mantenir el mateix nivell de seguretat amb menys tropes nord-americanes”, va dir el president en declaracions difoses per la Casa Blanca a Honolulu (Hawaii). Tanmateix, George W. Bush no va precisar en quin nombre es podrien reduir les tropes destacades a L’Iraq ni quan.

D’altra banda, gairebé a la mateixa hora en què Bush visitava les seves tropes desplegades a l’Iraq i pronunciava aquestes paraules tan plenes de complaença pels avenços aconseguits, el primer ministre britànic, Gordon Brown, negava que la retirada de les tropes britàniques destacades en el centre de Bàssora –retirada que s’estava produint- equivalgués a una derrota, i insistia que el replec era una operació “planejada amb antelació i organitzada”. En una entrevista amb el programa “Today” de la Ràdio 4 de la BBC, el cap del Govern de Londres va indicar que aquest moviment perseguia l’estratègia que les tropes britàniques anessin assumint “un paper de supervisió”, i advertia que els efectius del Regne Unit podrien “tornar a intervenir en determinades circumstàncies”. Va assegurar, no obstant això, que el nombre d’efectius britànics a L’Iraq continuarà sent “aproximadament el mateix en aquest moment” i que el Regne Unit romandrà “per complir” les seves obligacions tant amb el poble iraquià com la comunitat internacional.

Tanmateix, el líder laborista va reconèixer els errors comesos després de la caiguda del règim de Saddam Hussein en assegurar que “si fóssim capaços de prendre aquestes decisions ara, ho hauríem fet de forma diferent”.

Alguna cosa es mou a l’Iraq que empeny els causants del desastre a enretirar-se discretament, a anar abandonant posicions en un territori que han convertit en una desferra absoluta, i que es troba abocat en una cruel guerra civil encoberta que produeix cada dia desenes de morts.

No crec que mai ningú no els demani comptes, als responsables de tot aquest mal son, però seria trist que la memòria ens acabés traint i oblidéssim què ha passat en aquell territori.

Maó celebra les festes de Gràcia a principis de setembre. Són unes festes que, des de fa una trentena d’anys, s’obren amb un pregó. Això del pregó no era tradicional (res a Maó no ho és –això per ventura de tots-), però es posà de moda a principis dels vuitantes no sé exactament per què. Els primers anys, l’acte era més aviat acadèmic i es feia al saló de plens, però això s’alterà a partir d’una invitació que, el 1990, l’ajuntament féu a Joan Manuel Serrat, que va fer un pregó cantat des del balcó de La Sala, amb el pla de la parròquia ple de gom a gom. Fou un èxit rotund. Serrat s’acollí a la fórmula del glossat –música tradicional a Menorca- i cantà, acompanyat d’un conjunt musical, un poema escrit ad hoc que entusiasmà tothom. Realment fou una cosa magnífica.

A partir d’aleshores –que important que és per als polítics d’obtenir un èxit popular!- el pregó es fa al balcó amb la plaça plena. Però que n’és, de difícil, trobar un segon, un tercer, un quart Serrat! I això ha fet que l’ajuntament comencés a convidar personatges de la faràndula que tinguessin més o menys relació amb l’illa, alguns de gust força dubtós (si més no des del meu punt de vista), personatges que –no sempre és fàcil trobar gent famosa- ha mesclat amb gent de la casa que ha destacat en algun aspecte artístic i/o cultural.

Avui llegeixo al diari que aquest any s’ha convidat Boris Izaguirre i amb això penso que hem tocat fons. Josema Yuste (el 2000) demanà a crits que asfaltessin la carretera de Maó a Fornells. Pepe Rubianes ens recomanà (als homes), el 2002, que folléssim més amb les nostres dones. Em queda per veure que ens dirà aquest personatge mediàtic (“es maravilloso…”) a l’obertura de les nostres festes patronals.

M’ho hauran d’explicar.