Ha nascut un nou diari, Público, un periòdic a mig preu que es declara d’entrada “d’esquerra” i “popular”, i que tindrà seixanta pàgines “fàcils de llegir” totes impreses en color, dirigit principalment a un públic entre 25 i 45 anys.
D’entrada, doncs, té ja moltes de les coses que no el fan atraient per mi. En primer lloc perquè fa més de deu anys que vaig superar l’edat màxima; en segon lloc perquè els diaris de tendència (no diré de partit, perquè aquest no s’hi declara) tampoc no em fan el pes, ja que difícilment són capaços de fer la crítica “dels seus” quan aquests no estan a l’alçada; i en tercer lloc, perquè les coses que pretenen ser “populars” i “fàcils de llegir” normalment em desplauen.
El que no diuen els creadors del diari nou –però tots sabem que és així- és que han entrat immediatament en la “guerra del futbol”, un altre objectiu que a mi no em diu res però que avui resulta decisiu per esdevenir “important” des del punt de vista mediàtic i econòmic. I això és indubtable un cop sabem que “Mediapro”, la seva editora, ha comprat els drets de gairebé la meitat dels clubs de primera divisió i, a partir de la temporada 2009-2010, n’adquirirà la gairebé totalitat.
La guerra del futbol significa, doncs, un altre tipus de guerra: una guerra declarada contra “Sogecable”, o el que és el mateix, contra “Prisa”, l’editora de l’altre gran diari “de tendència esquerrana”, és a dir El País, el preferit (fins ara) de la ministra Chacon –illa dixit- que es mostrava, però, incrèdula i també irritada per la “vendetta” de què fou objecte l’endemà de la cerimònia més cerimoniosa que hem pogut veure els darrers temps. Ella, al costat de Rodríguez Zapatero, com si fos una senyora Merkel qualsevol, encara que força més maquillada i vestida de blanc, com si es tractés d’un àngel del cel.
La cultura del “tabloide” està d’enhorabona. Dubto, però, que hi estigui l’esquerra i, encara més, el periodisme. Bé, deixem-ho aquí. És el temps el que ens anirà desvetllant l’entrellat de la pel·lícula.
Josep Maria Quintana 