Quan ahir matí escoltava les paraules d’Ibarretxe dient que no té sentit ser lendakari si no li és possible consultar als homes i dones (siguem precisos) d’Euskadi què pensen i què volen, m’ha semblat que tenia raó, atès que, en principi, una consulta no ha de ser necessàriament inconstitucional.
Quan immediatament després he escoltat les paraules d’Imaz dient que cal fonamentar l’edifici de l’autonomia sobre uns sòlids fonaments perquè el vent no se l’endugui, també m’ha semblat que tenia raó, perquè en aquest moments, amb un Euskadi dividida, amb un PNV també dividit i amb una ETA que continua la lluita armada, aquesta mena de proposicions que no saben on duen, ni exactament què pretenen, són força perilloses.
Quan finalment he escoltat el president del govern d’Espanya dient que aquest impediria que es fes un referèndum al País Basc, igualment he pensat que tenia raó, perquè si el que es vol en realitat és fer un referèndum per exercir l’autodeterminació, això és clarament inconstitucional.
La pregunta és òbvia: Soc un home sense criteri? Ballo al so del darrer que toqui? Sóc mutable com un penell? Sóc com la dona en la ment del cínic duc de Màntua?
Molt em temo que no, que no sóc cap d’aquestes coses. Com s’explica, doncs, el meu desconcert?
Suposo que, com en política res no és del tot blanc o del tot negre, si rere cada proposició no hi ha una capacitat de diàleg i de generositat, o si rere cada proposta hi ha quelcom d’amagat que no s’explica, aleshores és difícil conciliar les posicions.
Deixant el cas d’Imaz, que es retira (per tant no té cap conill amagat al copalta), diré que tant Ibarretxe com Zapatero no em sembla que juguin prou net en aquest joc: el primer perquè, un cop va fracassar el seu pla al parlament espanyol, ara intenta una posició de força que el deixi com a home fort (prescindint de les conseqüències que pugui dur el seu repte, que poden ser moltes i delicades, perquè en cap moment no ens diu què farà amb el resultat que s’obtingui). I Zapatero, perquè, un cop ha fracassat el procés de pau que va endegar a Euskadi, ara necessita refer la seva figura davant una Espanya que el PP va posar en peu de guerra, d’ací que, si vol guanyar les eleccions, necessita reforçar seva vena espanyolista. I això comporta para els peus al lendakari a qualsevol preu.
Amb aquestes condicions, l’acord és impossible. El problema no és, doncs, o no és només la Constitució. El joc que s’ha posat en marxa és força més complex i amaga molts i diversos interessos polítics per cada banda. I cap d’aquests no és prou net.
Josep Maria Quintana 