Josep Maria Quintana

El professor Andreu Ibarz, que exerceix la docència a la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Ramon Llull (per tant, en una universitat catòlica) després de demanar-se ahir, en un article a La Vanguardia, si l’escola ha d’educar la dimensió ètico-moral de la persona, responia: “Evidentemente, para que el proceso de enseñanza-aprendizaje sea verdaderamente educativo debe incidir en todos los aspectos de la vida y del ser. Y eso se consigue -en lo moral- a través de la enseñanza de contenidos específicos y, especialmente, a través del desarrollo de la capacidad de juicio moral (¡que por cierto es lo que fundamentalmente falla!). Esta tarea no es exclusiva de la escuela pero le debería resultar inexcusable.”

Aquesta desposta em sembla d’una extraordinària importància un cop els bisbes –i també el de Menorca- han qüestionat aquesta opinió. Recordareu que el passat dilluns, en un article on criticava l’opinió dels prelats i, més concretament, la referència que feien a l’article 27 de la Constitució com a argument bàsic en defensa de la seva tesi. Doncs bé, també es refereix a aquest argument el professor Ibarz. No em resisteixo a transcriure aquí els seus arguments perquè penso que, per poca bona voluntat que hi posin els bisbes, aquests els haurien de convèncer. Diu Ibarz:

“Ciertamente, los padres son los primeros responsables de la educación de los hijos y no necesariamente se va a incumplir el artículo 27.3. de la Constitución pese a la obligatoriedad de la materia. En consecuencia, las escuelas católicas harán muy bien en desarrollar esta asignatura, puesto que los padres han optado por unas titularidades que tienen claro en dónde inspiran sus principios antropológicos y educativos, y por tanto, desarrollarán la materia en un clima de libertad y acorde con estos principios. Las escuelas católicas harán muy bien en ofrecer esta materia, porque el profesorado con su testimonio y saber pedagógico ampliará, sistematizará e interaccionará aquello que con frecuencia ya ha venido trabajando. ¿O piensa alguien que las relaciones interpersonales, la igualdad, los derechos humanos o el civismo no han sido objeto de tratamiento escolar hasta ahora? El colectivo MESEGUER de las escuelas de la Iglesia será muy consecuente al enseñar esta materia porque también sabe que el último concilio ecuménico apeló al diálogo entre la fe y la cultura como paradigma básico de relación con la sociedad. Esto es, si el concilio Vaticano II insistió tanto en este diálogo fue por el redescubrimiento del misterio de la Encarnación como proceso de humanización y de inculturación. Un Dios hecho hombre en unas coordenadas histórico-culturales específicas que si bien fueron fecundadas por la vida y el mensaje del fundador del cristianismo, no fueron ni objetadas ni menospreciadas.”

Qui aquests dies segueixi els diaris o contempli la televisió sense una mica de crítica en la seva actitud, corre el perill de ser seduït de manera enganyosa. I per què ho dius, això?, algú em demanarà. Doncs ho dic perquè, qualsevulla que siguin les nostres posicions polítiques, per molt lluny que ens trobem de la política que defensen els populars, convé que, a partir d’ara, observem les aparicions públiques de Rodríguez Zapatero amb una certa prevenció, perquè la bateria de proposicions, disposicions i promeses que està duent a terme el seu (recentment estrenat) “Gobierno de España” són, com a mínim, sospitoses.

Vegeu, si no. En un primer moment, en una situació de crisi profunda de CiU, el conseller Castells aconsegueix del president del govern la promesa d’inversió de més de 4.000 milions d’euros l’any vinent per dur a terme les previsions estatutàries. Això, és clar (en el nostre país no podia ser d’una altra manera), ha implicat immediatament la rèplica andalusa, d’ací que en els diaris d’ahir podíem veure que el mateix s’acordava amb el president Chávez.

Aquesta generositat no acaba aquí, ja que se simultaneja amb les grans mesures socials que el govern ha decidit dur a terme. En efecte, fa pocs dies, el president i la ministra Chacón presentaren a la Moncloa (envoltats d’una pompa litúrgica que fins ara s’havia aplicat només als encontres internacionals de caps d’estat) les darreres mesures per afavorir el lloguer.

D’aquestes mesures, Antoni Puigverd deia això en un article publicat ahir a La Vanguardia: “Sin entrar en juicios de intención, sin dudar del sincero interés de ambos políticos en la resolución del problema de la vivienda juvenil, es evidente que el objetivo de promocionar a la nueva ministra, cabeza de cartel barcelonesa en las próximas elecciones, pesaba por encima de todo. No hace falta entrar en la discusión técnica, basta comprobar que, si realmente se hubiera tratado de una medida diáfana, no precipitada, bien pensada, bien conectada con el resto de medidas que las autonomías ya están realizando, no habría sido necesario tener que aclararla tanto. La enfática liturgia monclovita fue tan exagerada que puede considerarse obscena. Demasiado descarnada. La socialdemocracia debe proteger y ayudar a los débiles, ciertamente, pero debe incentivar también su compromiso favoreciendo el valor del trabajo y el esfuerzo. El Estado no es un papá sobreprotector que regala cheques y eterniza la dependencia de los humildes. Si llega una crisis y, aunque sea moderada, obliga a los españoles a apretarse el cinturón, ya ningún líder socialista podrá decir, como Kennedy, “no preguntes qué puede hacer el Estado por ti, pregúntate qué puedes hacer tú para el país”.”

Bé, sigui com vulgui, el cert és que tot aquest dispendi que es fa des d’un govern socialista com l’espanyol, contrasta una mica amb les paraules que, també ahir, dirigia als francesos el president Sarkozy. Deia aquest: “Vaig ser elegit per resoldre els problemes de França, no per comentar-los”, i immediatament apel·lava a la cultura del sacrifici i de l’esforç com l’única manera de vèncer els mals atàvics que afecten el seu país.

Ja sé que Sarkozy acaba de ser elegit i que Zapatero el que vol és ser-ho novament, i que això pot explicar algunes diferències en el to i en el llenguatge, però tot i així convé que estiguem atents i crítics amb les mesures que se’ns proposen, perquè és el mínim que podem demanar a un ciutadà responsable i atent.

Edward W. Said, a “Representaciones del intelectual”, un llibre que m’ha passat Tomeu Gili, diu moltes coses, la majoria interessants, alguna de les quals m’han estat força útils per tancar l’assaig en el qual he treballat aquest estiu que avui acaba.

En aquest llibre, que és la reunió d’una sèrie de conferències que va fer sobre aquest concepte tant debatut de l’intel·lectual (Qu’est-ce qu’un intellectuel?, es demanava ja Julien Benda el 1926, i encara ens ho preguntem ara), el ja desaparegut pensador palestí, diu moltes coses que inciten a la reflexió. Us citaré una frase que m’ha semblat interessant, i que us deixo perquè hi penseu una mica:

“Una segunda ventaja para lo que es de hecho el punto de vista del exilio para un intelectual es que tiendes a ver las cosas no simplemente como son, sino también como han llegado a ser. Contemplas las situaciones como contingentes, no como inevitables; las ves como el resultado de una serie de opciones históricas llevadas a cabo por hombres y mujeres, como hechos sociales realizados por seres humanos, y no como realidades naturales o sobrenaturales, y por lo tanto inmutables, permanentes e irreversibles”.

Per una d’aquestes meravelles de la tècnica, en consultar ahir per internet les pàgines d’El País vaig poder contemplar un vídeo de la presentació de la infanta Sofia a la “Virgen de Atocha” pels seus pares, els prínceps d’Astúries, Felipe i Letizia.

Els religiosos en el primer banc, vorejats de curiosos, les campanes voleiant a l’aire, i el cardenal Rouco al peu de l’altar, els prínceps van fer el que figura escrit en el protocol principesc: oferir el nadó a la Verge, mentre el cardenal –també formant part d’aquest protocol- deia les paraules que el ritual aconsella.

És difícil avaluar fets com aquest sense ferir alguna sensibilitat o cometre alguna injustícia, però cada cop que es produeixen sento com em cruixen els ossos, perquè responen a un esquema que no es correspon amb el nostre temps, ni amb la nostra constitució, ni probablement amb el que pensen els prínceps en el seu fur intern (encara que suposar això que dic és fer un judici d’intencions que lamento, però que no puc deixar de fer). Tanmateix ho comprenc, perquè la monarquia –que és uns institució fora del temps- no pot sinó jugar aquesta mena de rol per mantenir-se viva i propera a la sensibilitat popular. Més lamentable és que l’Església li segueix el joc amb pràctiques com aquestes que la lliguen al poder d’una manera gens edificant.

I mentrestant, el món va per un altre camí, però ni els uns ni els altres semblen adonar-se’n.

Durant aquest estiu, el diari Menorca va publicar una llarga entrevista amb un dels dinosauris de la política balear: el senyor Joan Huguet, un home incombustible que ha estat vice-president del govern balear, diputat, conseller, president del consell de Menorca, president del parlament, president del PP, i suposo que em deixo trenta càrrecs més. Recordo que una de les coses que destacava era la necessitat que tenien els partits de renovar-se, cosa amb la qual estic d’acord. Tanmateix, no deixava de ser curiós que ell mateix assegurés a la mateixa entrevista que es postularia per ser candidat al senat per Mallorca. Fet que demostra –en viu i en directe- com n’és de difícil la renovació interna dels partits.

Aquesta qüestió ve a tomb arran d’un article que ahir mateix vaig llegir a El País. El signava un arquitecte que nom Salvador Moreno Peralta, i s’intitulava “¿Quién teme al Savater feroz?” En aquest opinava sobre el nou partit creat per Rosa Díez, Carlos Martínez Gorriarán i Fernando Savater, l’UPD (Unidad, Progreso y Democracia) i ho feia d’una manera molt favorable i raonada.

Confesso que em costa opinar sobre aquest nou partit, ja que, si bé respecto la personalitat de Savater i de Rosa Díez (desconec Martínez Gorriarán), alguns dels arguments que ells empren, així com també la deriva que el partit sembla prendre, no m’han semblat prou atraients, però he de reiterar la meva dificultat a l’hora de donar una opinió formada sobre la matèria, perquè opinar des de casa sobre el dit “problema basc” (un problema amb múltiples arestes –les que destaquen la gent d’UPD, però no només aquestes-) se’m fa molt difícil.

Ara bé, tinguin o no prou “raons” per crear aquest partit, i estigui o no prou fonamentada la seva proposició política, penso que l’article de Moreno Peralta encertava en una sèrie d’afirmacions molt dures contra els partits actuals (els que s’han consolidat i monopolitzen des de fa trenta anys la democràcia espanyola) que val la pena de tenir en compte.

Diu d’aquests partits (en els quals tanta il·lusió vam posar fa trenta anys la majoria d’espanyols) que “[su] actividad no viene determinada por la fructífera proyección de una ideología sino por la simple perpetuación de unas estructuras de poder que las convierten en mecanismos de producción en sí mismos, haciendo de las elecciones unos macroexpedientes de regulación de empleo.”

I afegeix més endavant que “pasado el tiempo y el riesgo [de involución política], deberíamos poder proclamar nuestro hartazgo de ese simulacro de política que dirime intereses endogámicos bajo la forma de intereses generales”.

Ja sé que afirmacions contundents i generalistes com aquestes sempre presenten alguna fractura per on introduir el debat i/o la discrepància. Però no les hauríem de menysprear sense dedicar una bona estona a reflexionar sobre allò que diueu, encara que no arribem a la conclusió que arriba l’autor de l’article, per al qual, “la irrupción de UPD en el desolador panorama político, tiene el inmenso valor de educar, lo que le convierte en el único partido que ya ha ganado antes de competir.”

Jo, això no gosaria afirmar-ho, però estic content d’haver-ho llegit.

Si ahir me’n reia una mica del PSOE, que sembla que vengui duros a quatre pessetes, avui ho he de fer del PP, que es debat interiorment entre el que voldria (que Espanya anés endavant) i el que realment vol (que l’economia espanyola trontolli per així tenir alguna possibilitat d’èxit).

Sembla que fins i tot hi ha dues sensibilitats entre els seus dirigents: la dels qui, com Mariano Rajoy volen parlar del desastre de l’actual economia, i la dels qui, com Montoro, creuen que arribarem a les eleccions sense que el ciutadà hagi notat en les seves butxaques aquesta anhelada crisi.

Entre els primer hi ha Zaplana (no podia ser d’altra manera), que fins i tot ha parlat de “recessió econòmica”. El problema és que l’altra dia, Botín, el gran banquer, amb mànigues de camisa i tirants vermells, compartia taula amb Rodríguez Zapatero, com si fossin dos amics de tota la vida. I una hora abans, rere la gran parafernàlia del poder econòmic, li deia davant els micròfons de la premsa i de la televisió: “La teva és una bona política econòmica”. I ho deia així mateix, tractant-lo de tu, amb la confiança més absoluta.

Jo no sé si l’economia va molt bé o simplement bé, o comença a trontollar. Veig només que també homes com Francisco Gonázez, del BBVA, i César Alierta, de Telefónica, han sortit fent costat a la política econòmica del Govern de Rodríguez Zapatero. És clar que potser es tracta de la síndrome del poder, aquest que tant atreu el diner, però no deixa de ser significatiu que la gran banca parli bé de la macroeconomia. És clar que potser Rajoy i Zaplana prefereixen parlar dels diners de butxaca, de l’economia micro, de la seva i la meva, amic lector, però de vegades, per molt que s’esmercin en una matèria, això no basta per transformar la realitat d’acord amb els seus interessos.

Aquest és el problema del PP: que no analitza la realitat, ans vol que sigui la realitat que s’acosti als seus interessos. Primer fou l’11-M amb la teoria de la conspiració. Ara, perduda ja tota esperança que el tribunal els doni un bocinet de raó, han anat a parar a l’economia. L’economia és un desastre!, diuen. El problema és que no basta que ells ho diguin perquè l’afirmació que fan estigui d’acord amb la realitat.

“El Gobierno, estos días, se parece más al ejército de Pancho Villa que al equipo que ha conseguido durante tres años y medio los excelentes resultados que permitirán a este país enfrentar con éxito la crisis financiera y crediticia internacional.”

Aquesta és la conclusió a què arriba Ernesto Ekaizer en un article que publicava ahir El País d’obligada lectura.

Allí s’expliquen les claus del debat obert entre el rigorisme pressupostari del ministre d’Economia i l’alegria dispendiosa del ministres que, seguint la consigna de Rodríguez Zapatero –“feu el que sigui per guanyar les eleccions”-, corren el risc de fer trontollat l’equilibri econòmic del país en un moment de dificultats.

Em sembla que l’article –encara que una mica llarg- és modèlic i val la pena llegir-lo. Us el recomano vivament.

Aquest cap de setmana m’hauria agradat ser a Seignosse (França) per assistir com a espectador al congrés del Mouvement Démocrate que endega François Bayrou. En realitat no es tracta encara de cap acta fundacional sinó d’un Fòrum, el dit Forum des Démocrates, en el qual es debaten determinades qüestions polítiques de principi.

No és que tingui molta fe en el futur d’aquest Moviment. França viu sota l’impacte de la gran victòria de Sarkozy i, doncs, d’una dreta amb plena força i (sembla que) amb idees noves, i d’una esquerra –la socialista- que (també sembla que) ha deixat d’existir, encara que a França el socialisme sempre és un valor latent, si no present.

Així i tot, l’esforç de Bayrou per construir un nou moviment polític que trenqui el bipartidisme actual no deixa de ser interessant, i més si tenim en compte que l’esquerra socialista (la dominada pels dits éléphantes) sembla enrocada en el passat sense que es mostri capaç de fer quelcom semblant al que, amb la dreta, està fent el nou president de la república.

De moment, a la web dels demòcrates hi ha només articles de Bayrou, però ja s’hi poden llegir dos textos que, si més no a nivell de principis, són interessants. Em refereixo a la dita “Proposició per a una carta dels valors” i a la “Proposició per a una carta ètica” que, si teniu curiositat, us convido a llegir.

Les dues són eminentment franceses. Val a dir que allí es defensen coses que aquí (vull dir a Espanya) serien discutibles, però que a mi no em semblen malament. Em referiré només a dues: la primera la criticarien els nacionalistes. La segona, els bisbes i la dreta del PP.

La primera parteix d’un respecte absolut als “estats” en la construcció europea, oblidant el discurs nacionalista, que no té cap mena de força al país veí. La segona –també molt francesa- fa referència a la laïcitat, entesa “com a garantia de la vida en comú” i, en definitiva, com una “aportació preciosa” que la República Francesa ha fet “per al futur d’Europa i de la Humanitat”.

És ben curiós que la major part dels francesos, també els de dretes, assumeixin aquest principi que afecta clarament als valors morals. Què diferent és, doncs, la mentalitat francesa de la dels nostres els bisbes! I per a mostra del que dic, l’article que ahir signava el bisbe de Menorca en els dos diaris locals. En aquest, monsenyor Piris assumia la doctrina de la Conferència episcopal i assegurava que “si cap confessió religiosa ha de tenir caràcter estatal, tampoc no ha de tenir cap moral”, fet que impediria -segons sembla- assumir un principi, com aquest de la laïcitat, que, si bé no constitueix “una moral” strictu sensu, és sens dubte un principi ètic.

Tot i l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania no implica -ni de prop!- assumir la laïcitat com a principi moral per a tots els espanyols, el bisbe, després d’assegurar que l’obligatorietat d’aquesta assignatura “presenta dificultats des del punt de vista de la potestat dels pares per a establir el tipus d’educació que volen per als seus fills”, aporta com a argument la Constitució i els “tractats internacionals signats per l’Estat espanyol [amb la Santa Seu]”. Pel que fa a la Constitució addueix un argument que no em convenç, perquè si l’article 27 “no imposa als centres docents l’obligació de transmetre uns valors als alumnes”, res no impedeix que l’Estat introdueixi una assignatura de formació cívica que fins i tot la FERE (Federació de Col·legis Religiosos) accepta sense fer-hi cap objecció. Tanmateix d’això en parlaré un altre dia amb més calma i profunditat. Sí que té raó, en canvi, monsenyor Piris quan es refereix als Tractats amb la Santa Seu, uns tractats, però, que en la meva opinió haurien de fer vergonya a qualsevol cristià (i en primer lloc als bisbes!), perquè consagren per a l’Església catòlica una vertadera situació de privilegi en molts camps i, en especial, en el del finançament, en el tributari, i en el de l’educació i l’ensenyament. Aquests pactes, doncs, són un escàndol per a la fe.

Finalment, el bisbe, seguint els criteris de la Conferència episcopal, mostra el seu “desacord amb l’antropologia present en els continguts [de l’assignatura] i amb un relativisme per al qual tot val i que, en conseqüència –segons ell diu (o assumeix)-, exclou qualsevol temptativa de jerarquitzar les actituds o d’afavorir línies de conducta en cap sentit.” Això és, sens dubte, una opinió i, com a tal, respectable. Però no és només una opinió, és també un judici d’intencions (o el que és el mateix, un prejudici) que es fa sense cap argument justificatiu. I això em sembla lamentable.

Què lluny estem, doncs, del pensament francès! O potser resulta que no ho estem tant, perquè tot i que alguns sectors de la dreta -i també alguns bisbes, que es confonen clarament amb aquest sector- han tret l’artilleria pesada contra aquesta assignatura i han reclamat que s’exerceixi l’objecció de consciència al compliment de la llei, resulta que, fins avui, només 84 pares han exercit aquest dret, la qual cosa demostra que potser són només ells –vull dir els bisbes- els que estan fora del pensament majoritari francès, i -el que és encara pitjor- estan lluny de la realitat de les coses, d’una realitat que els supera i que no saben com han d’afrontar.

Bé, ja ho veieu, en el comentari d’avui hem passat del Mouvement Démocrate de Bayrou a tractar també de la nostra realitat quotidiana. De fet és aquest l’objecte del meu blog a Internet i no ho lamento.

En el correu familiar, aquest que rebem simultàniament tots els cinc membres de la meva família (cadascú a la seva llista particular), i a través del qual estem en contacte permanent, en Pere ens envia des de Toulouse una nota que diu:

“Hola, si teniu un moment, llegiu aquesta entrevista. Bé, de fet és una
lectura obligatòria, així que llegiu-ho ara.

Entrevista a Marcola, jefe de la banda carcelaria.
EL HOMBRE INVISIBLE Y LA CONCIENCIA OCULTA DE BRASIL

Tot el que es diu, s’aplica a PCC, però també a Al-Qaida i altres
xarxes per l’estil.”

Immediatament veig que la seva germana Elisabet escriu:

“Quina por……..”

Li respon el seu germà: “És el món en que vivim. Com diu Morfeo a Matrix, “Recuerda, sólo te ofrezco la verdad””

És Elisabet la que hi torna. Diu:

“crec que preferesc seguir ignorant…..pobre Pau [en Pau és el seu fill, el meu nét], quin futur li puc oferir….?”

I tanca de moment la conversa en Pere:

“Sempre ens quedarà Tristan da Cunha.”

No crec que ens hàgim de negar l’esperança, però resulta molt dur llegir l’entrevista què ens recomana en Pere, i que jo també us prego que llegiu.

Amb prou feines el cos de Luciano Pavarotti era enterrat a la seva ciutat de Mantova, després d’uns funerals d’estat a la catedral, quan sembla que l’únic que interessa d’aquest gran tenor, que vaig tenir l’oportunitat d’escoltar en directe, és què se’n farà, de la seva fortuna.

Que si es duia malament amb la seva segona dona, que si havia rectificat el seu testament als darrers dies, que si tomba, que si gira… això és el que realment importa en aquest espectacle mediàtic que ha agitat una premsa italiana que, en aquest camp, no ha d’envejar res a ningú.

Els paparazzi es diuen així precisament perquè aquest nou avui acceptat universalment neix a Itàlia. I aquesta mena de gent que –diguem-ho clarament- fa el que fa perquè hi ha gent que compra els diaris que ells escriuen, no respecta absolutament res: ni les emocions, ni el dolor, ni els silencis. L’únic que realment els importa és vendre diaris i fer safareig. El més greu és que el fan perquè –ho repeteixo- hi ha milers de persones que això els fa sentir-se més bé, no sé si perquè els amaga els seus mals o perquè així tenen la sensació de viure en un món al qual mai no hi podran accedir.

Desconec les relacions que tenia Pavarotti amb la seva primera esposa, i si és cert que havia trencat amb la segona. Tanmateix comprenc les seves filles Lorenza, Cristina i Giuliana quan afirmen que no poden suportar la pressió mediàtica que ha despertat la qüestió hereditària del seu pare, una matèria en la qual els estranys no n’haurien de fer res. “Nosaltres –ha dit- tenim un profund sentiment d’amargor”, i ha denunciat aquesta mala pràctica que sempre té la premsa italiana “de voler especular sobre una pretesa riquesa, sobre les darreres voluntats i sobre el contingut d’un testament.”

Misèries.