Josep Maria Quintana

Digníssim senyor alcalde de Vila-seca, digníssimes autoritats polítiques i acadèmiques que ens acompanyeu aquest vespre, benvolguts i respectats ciutadans.

Un savi patrici, fill de Vila-seca, al qual la ciutat erigí un bust al jardí de la Biblioteca Municipal –em refereixo, com tots ja heu endevinat, a Esteve Pujals Fontrodona- va dir en un pregó de Sant Antoni pronunciat el 1986, que «una nació sense història, un poble sense tradicions és com un home sense memòria i està mancat d’identitat». Per això nosaltres reivindiquem la memòria, perquè «ser –diu el filòsof Emilio Lledó- és, essencialment, ser memòria. Més encara «la realitat no es forma sinó dins la memòria», com ens va deixar dit Marcel Proust. I no hi ha dubte que, en la mesura que recordem, no sols fem una incursió en el més profund de la nostra vida interior, sinó que també establim ordre i estructures dins aquesta. Per això la memòria és –ha dit l’antropòleg montserratí Lluís Duch-, al mateix temps, una rara i, sovint, explosiva combinació d’imatge i raó; una combinació que intenta unir en un tot, més o menys estable, temps i eternitat, passat i present, dimensió afectiva i exercici de la raó. Per això la memòria és un antídot contra el pas envellidor i, sovint també, envilidor del temps, perquè repara els desperfectes produïts pel passar», que és la condició ineludible dels éssers humans.

Volia dir això, senyores i senyors, a l’inici d’aquest pregó que el vostre alcalde va tenir la gran deferència d’encarregar-me amb motiu de la Festa major de Sant Antoni, perquè res no ve més a tomb en una festa que aquesta ciutat comparteix –potser sense saber-ho- amb tota l’illa de Menorca, la meva illa, de la qual aquest sant i auster anacoreta del desert qui nunquam pedes lavabit nec vestimenta mutabit n’és el patró, pel fet que va ser un 17 de gener de 1287 quan les hosts d’Alfons III el Liberal, nét, per tant, de Jaume I, va conquerir l’illa després d’arribar-hi amb les seves naus que havien salpat de Salou, d’aquest el vostre mar, on, uns anys abans, el rei conqueridor, «entrant a Tarragona pel camí de sobre Vila-seca» va veure «molts pals de vaixells» –com diu la Crònica del rei en Jaume, un text que s’esdevé, segurament, una de les primeres i més belles descripcions que es fan d’aquesta, la vostra ciutat, que –com ha escrit Joan Maria Pujals-, en l’esclatant plana del Camp de Tarragona, s’alça com una talaia «guaita de la mar, guaita de la terra, guaita del cel».

El pregoner amb l’alcalde de Vila-seca i president de la Diputació de Tarragona, Josep Poblet

Doncs bé, en aquest exercici de la memòria que ha de ser el meu discurs voldria parlar-vos no tant de vosaltres –perquè… què us puc dir jo d’aquesta ciutat, la vostra, que ha esdevingut el centre de gravetat de tota l’àrea geogràfica compresa entre Cambrils, Reus i Tarragona? Què us puc dir jo de vosaltres mateixos que no sapigueu?- més aviat us voldria parlar de nosaltres, els menorquins, dels balears en definitiva, que hem compartit i compartim tanta història amb vosaltres, els catalans, i que hem esdevingut deutors d’un passat –heus ací el perquè de l’exercici de la memòria- que és en gran part comú. I no ho dic només per aquesta Cal·lípolis que hauria desaparegut soterrada al fons de les aigües de què ens parla Aviè, el poeta romà, a l’Ora Maritima, el qual ens ofereix també en aquest llarg poema una descripció de les illes Balears i Pitiüses, encara que serà Plini el Vell l’historiador que, uns anys més tard, ens descriurà Sannisera, l’antiga ciutat septentrional de Menorca, que nosaltres coneixem amb el nom actual de Sa Nitja, i que, com la vostra Cal·lípolis, hauria també desaparegut –diu el mite- sota les aigües del mar. Ho dic perquè vosaltres i nosaltres vam viure el mateix procés de civilització després que Gneu Corneli Escipió desembarqués a Empúries el 218 aC i, tancada la segona guerra púnica, iniciés la romanització de la península Ibèrica. És a la segona meitat del segle I aC que Tàrraco va assolir l’estatus de colònia, segons el dret romà i és també per aquests mateixos anys quan es duu a terme la romanització de Menorca després que, el 123 aC, el cònsol Quint Cecil Metel hagués annexionat les Balears a la Hispània Citerior i Maó –l’antiga Mago cartaginesa- es convertís en municipium, abans fins i tot que Vespasià concedís el 73/74 aC. el Ius Latii a totes les ciutats hispàniques. És aleshores quan comencem la vida en comú i ens trobem amb personatges com Meci Macià, nascut a Iamo –l’antic nom de Ciutadella de Menorca- que, després d’aconseguir una posició destacable a la seva ciutat, s’establí a Mago, on ostentà algunes magistratures municipals, per traslladar-se finalment a Tàrraco, la capital de la província, on culminà el seu cursus honorum com a flamen provinciae Hispaniae Citerioris, o el que és el mateix, exercint una magistratura política dedicada a la religió romana oficial.

Serà durant aquells primers segles que anirà penetrant el Dret romà a les nostres terres, un dret que, més o menys vigent, més o menys soterrat durant el llarg període en que aquestes van quedar sota el domini de l’Islam, renaixerà com de les cendres durant la reconquesta del país que iniciarà Jaume I. I és aquí on em vull detenir perquè aquest serà el nexe que ens unirà en cos i ànima, l’inici d’una era on els monarques catalans de la Corona d’Aragó duran a terme l’expansió cap a la Mediterrània amb la conquesta de les Illes i cap al sud amb la de València. Serà, doncs, a partir d’aquells fets que es esdevindrà realitat aquest gran projecte polític expansiu que constituirà un nou univers per a tots nosaltres, aquest que jo vull definir com «la catalanitat».

És possible que, si analitzéssim la història des d’una òptica estrictament economicista, com estava en boga durant els meus anys universitaris on la dialèctica marxista ho havia envaït tot, es podria afirmar que l’expansió mediterrània dels monarques catalans no van ser sinó una acció de saqueig per imposar acords comercials a punta d’espasa. Dit en paraules més suaus: per imposar els vaixells propis com a transportistes per la Mediterrània i obtenir el control de la xarxa portuària en aquest mar en perjudici dels musulmans. Però aquesta seria una visió massa parcial i simple, i si bé no tenim per què acceptar les cròniques com a textos rigorosos de la història -recordo que el doctor Martí de Riquer ens explicava a la facultat que les nostres grans cròniques medievals no eren documents per ser llegits sinó per ser oïts; documents que no anaven destinats a un públic culte i exigent, sinó a un públic heterogeni, sensible a les gestes dels seus reis, la qual cosa feia que la crònica no fos tant el testimoni dels fets com la visió personal que tenia el rei del que va passar, del que creia que va passar i, sobretot, del que volia que creguessin respecte al que va passar- tot i així, doncs , no podem obviar aquell text preciós del relat que es fa a la Crònica que Pere Miquel Carbonell va escriure el 1547, quan ens diu que la raó que guiava el rei Alfons III el Liberal era d’impulsar la cristiandat, de la mateixa manera que també aquesta causa havia motivat el seu senyor avi, el rei en Jaume, i son pare, Pere el Gran. En aquest gran text de la nostra literatura, el cronista posa en boca del monarca aquests mots: «Egregis, nobles, magnífics e molt savis senyors e molt feels vassalls meus. Així com lo molt alt senyor rei e pare meu, de recordable memòria, ha conquistada la illa de Mallorca, e lo nom de Déu hi és invocat, lloat e beneït, jo m’he posat en lo meu cor que, per semblant, conquiste jo e conquistar faça l’illa de Menorca, perquè així mateix lo nom de nostre senyor Déu Jesucrist e de la sua sacratíssima mare verge madona santa Maria e de tota la santa Trinitat e cort celestial, hi sia invocat, lloat e beneït.»

I l’aventura de conquerir Menorca comença aquí, en aquestes terres, en aquesta plana que, si la contempléssim des de la torre del campanar de Vila-seca, ens adonaríem –com ha escrit Joan Maria Pujals- de fins a quin punt és real i autèntica la metàfora de Vila-seca com a mainell de mar, entremig de la mar de la Frau i de la mar Fondal, que separa el cap de Salou. El monarca salparà, doncs, de les vostres platges el 22 de novembre de 1286, en direcció a Mallorca, on arriba dos dies més tard. Allí reavituallarà les tropes i, passat Nadal –per tant en una època normalment inhòspita per navegar-, es dirigeix cap a Menorca, en direcció a Maó, on els primers vaixells –els que la tramuntana no havia dispersat- arribaran el 5 de gener. Va trigar uns dies a reunir l’esquadra i, un cop ho va fer, s’enfrontà als musulmans menorquins el 17 de gener. No crec pas que necessités l’ajut de sant Antoni perquè l’exèrcit feudal, amb un bon nombre de cavallers, era molt superior al del moixerif que, refugiat al castell de Sent Agayz, es va retre el 21 de gener i va lliurar al monarca el castell i la totalitat de l’illa.

Quanta gent hi deuria haver del Camp de Tarragona entre les tropes d’Alfons III? No ho sabem, perquè la crònica de Ramon Muntaner, de 1325, ens diu que fou «poblada l’illa de Menorca de bona gent de catalans com nengun lloc pot ésser ben poblat», però és segur que n’hi havia, i que aquesta –la vostra- va ser la darrera terra i el darrer mar que van veure els catalans que –no jutgem pas l’acció amb ulls d’avui, perquè fer-ho no seria correcte- incorporen l’illa de Menorca a aquest gran projecte de la catalanitat. Un mar, he dit, sí, un mar, la Mediterrània, el Mare Nostrum dels romans, del qual aquest gran arquitecte i jardiner català nascut a Maó, de mare menorquina i pare de Reus que era Nicolau M. Rubió i Tudurí definia com a un «continent líquid», com un element, per tant, que mai no separa sinó que uneix.

Però abans d’entrar a descriure el llegat que vosaltres, els catalans, ens vau dur a Menorca, voldria recalcar diversos paral·lelismes de la festa d’avui que no podem menystenir: perquè la vostra festa major d’hivern dedicada a Sant Antoni és també la festa major de l’illa de Menorca; perquè per a vosaltres seran els cavalls els grans protagonistes del Cós, i seran també els cavalls els protagonistes de totes les festes patronals que se celebren a la nostra illa. També a la d’avui, perquè demà matí, sortint en processó de la Catedral de Menorca, un regidor de Ciutadella portarà muntat en un negre corser, l’estendard amb què, segons la tradició, entrà el monarca a l’antiga capital i rendí dota l’illa.

Però la cosa no acaba aquí. Vosaltres celebreu a Vila-seca els Tres Tombs mentre que nosaltres celebrem processionalment els Tres Tocs, encara que en aquest cas el simbolisme no és idèntic, ja que, mentre als Tres Tombs es demana la protecció de Sant Antoni i es beneeixen els animals, l’acte solemne dels Tres Tocs vol ser una reminiscència de l’entrada reial a Ciutadella acabada la conquesta de l’illa també amb la protecció del sant.

Doncs bé, aquests Tres Tocs simbolitzen per a mi els tres elements capitals de la nostra manera de ser, i són també els lligam entre vosaltres i nosaltres, són –i amb això torno al principi- la memòria viva, el testimoni autèntic de la nostra identitat.

El primer toc esdevé un senyal inequívoc de la transmissió de la cristiandat, o el que és el mateix, del signe que defineix la nova civilització a la qual s’incorpora Menorca, l’última de les Balears i Pitiüses que s’integrarà a la Corona d’Aragó, i serà Jaume II qui signarà el dit «Pariatge», que estableix a l’illa de Menorca l’organització parroquial alhora que funda també alguns monestirs. Amb aquesta nova estructura eclesiàstica, Menorca s’incorporava, doncs, el món cristià, amb tot el que això –des del punt de vista polític, institucional i espiritual- significava.

El segon toc del monarca simbolitza per a mi la configuració del Dret que regirà la vida ciutadana a Menorca, un dret que, tant Alfons III com Jaume II, que el va succeir, assentaran a l’illa respectant els antics costums jurídics, basats en el dret bizantí. Costums, però que s’aniran enriquint amb la concessió d’altres privilegis i, fonamentalment, amb la Carta-pobla menorquina de 1301, força respectuosa també amb les normes de Dret romà justinianeu que s’aplicaven sense tenir en compte textos escrits, sinó pel Dret consuetudinari, segons tradicions transmeses de generació en generació. La Carta, però, establirà –i aquí rau la novetat- que, per deficiència dels costums i llibertats de Menorca, els jutges, abans d’aplicar el Dret Comú, han de fallar els plets secundum Usaticos Barchinonae. És, doncs la consagració dels vostres Usatges.

Aquest lligam essencial implicà que els principis successoris romans, tradicionals en el Dret civil català, fossin també acceptats plenament entre nosaltres, com per exemple el de la institució d’hereu (o d’hereus) per a la validesa dels testaments. I en el camp del sistema econòmic matrimonial s’establirà també la separació de béns com a sistema legalment aplicable en defecte de pacte, que ha fet insòlit a les Illes –i també a Catalunya- l’atorgament per part dels cònjuges de capítols matrimonials i ha permès que la dona pogués administrar el seu patrimoni amb els mateixos drets i prerrogatives que el seu marit.

Per últim, us he de parlar del tercer toc, d’aquest que comporta sens dubte un llegat del qual ens sentim orgullosos: la llengua, el català que els menorquins hem servat com un tresor, fins al punt que, si la religió és el reflex de l’ànima dels pobles en la seva relació amb Déu i el Dret plasma la moral d’un poble en un determinat moment històric, la llengua –el llenguatge- esdevé el do més perfecte i complet que els homes tenim per expressar els estats de l’ànima. Potser és, per tant, el més definitori de la nostra personalitat.

Doncs bé, la llengua catalana ha estat des d’aleshores un patrimoni de tots. Nosaltres, els illencs, donarem ben aviat a la llengua un dels seus principals configuradors en la persona del beat Ramon Llull, el creador de la prosa literària en llengua catalana, l’home que esdevindrà el primer escriptor europeu que utilitza una llengua romànica popular per tractar qüestions que fins llavors eren reservades al llatí; i la llengua literària es desplegarà també a la Catalunya Vella amb l’anònim Curial e Güelfa, com ho farà més tard a València amb Joanot Martorell que, amb el Tirant lo Blanc, escriurà una de les novel·les més importants de la història de la literatura en llengües romàniques; llengua que perviurà amb la valenciana prosa de Roís de Corella i que, Ausiàs March elevarà fins al màxim amb la poesia més bella que mai s’ha escrit.

Però vosaltres i nosaltres –catalans, valencians i balears- parlem un llengua en una terra que mai no ha esdevingut Estat, en uns territoris que les vicissituds de la política malmetran de manera conscient i decisiva, en unes terres on la Nova Planta que establí Felip V després de la Guerra de Successió, farà que la llengua i la cultura entrin en una profunda decadència, de la qual, però, ens salvarem els menorquins que, subjectes al domini britànic des del 1713 pel Tractat d’Utrecht, mantindrem les institucions medievals pròpies de la Corona d’Aragó en el mateix estadi en què, al segle XV, les va configurar Alfons el Magnànim.

Mai no he dubtat, senyores i senyors, que va ser el respecte que els britànics van tenir a les institucions nostrades, que va ser la llibertat concedida als menorquins en matèria cultural i lingüística, la causa i la raó que es mantingués ben viva la flama de la llengua catalana i de la literatura culta en uns moments força tràgics per a Catalunya, que van fer que el polític, historiador i filòleg barceloní, Antoni de Capmany, afirmés, a mitjan segle XVIII, en forma d’epitafi, que la llengua catalana era un «idioma antiguo provincial, muerto hoy para la República de las Letras».

Però Antoni de Capmany s’equivocava. Sortosament s’equivocava, perquè mentre ell deia això, Joan Ramis i Ramis escrivia «Lucrècia» (1769), l’obra cimera del teatre neoclàssic escrit en català. I «Arminda» (1775), i la tragicomèdia «Rosaura» (1783), com també la malauradament desapareguda «Constança», en unes circumstàncies vertaderament excepcionals que han permès al filòleg Jordi Carbonell definir la segona meitat del segle XVIII com «el període menorquí de la llengua catalana».

I del mateix nivell que l’obra de Ramis serà la d’Antoni Febrer i Cardona, autor de textos cabdals per a l’estudi de la llengua catalana. Febrer, en efecte, traductor, lexicògraf, poliglota i gran lector, serà per damunt de tot un gramàtic –un dels primers gran gramàtics en llengua catalana- que té molt clara la unitat de la llengua i que iniciarà la seva obra afirmant que «Un d’els dòns més preciosos que l’homê ha rebud de son Creàdor es sens contradicció la llengua […] Puès aquell qui parla cóm un ignorant, es la burla de los altres. Aquell qui no sàb llegir, es com un cègo. Y, ¿de qu’es capás aquell qui no sáb escriurer?». Amb aquestes paraules exhortava al coneixement de la llengua, assenyalant-la com a punt de partida de qualsevol aprenentatge.

I he d’acabar, conscient que potser vosaltres, ciutadans de Vila-seca, tingueu una certa decepció perquè el vostre alcalde hagi convidat per fer aquest pregó un home que no us ha parlat pròpiament de la vostra ciutat ni exclusivament de la vostra terra. És cert que no he baixat al terreny, com diem col·loquialment i han fet ben segur molts dels meus il·lustres predecessors en l’ús de la paraula en una festa com aquesta. Però jo us asseguro que he parlat de vosaltres, perquè m’he referit al regal més bell que Catalunya ens ha fet als illencs. Vosaltres, senyores i senyors, vosaltres els catalans ens vau obsequiar amb el do més estimat que podíeu donar-nos, ens vau obsequiar amb la catalanitat, aquest atribut sublim entorn del qual jo avui he volgut fer un exercici del ser, convençut –i amb això torno a la citació de Lluís Duch– que «la memòria és un antídot contra el pas envellidor i, sovint també, envilidor del temps».

Per això acabaré amb la lectura d’un poema molt curt d’un poeta maonès, Joan Timoner, que extrec d’un poemari publicat el 1977, que s’intitula «L’Illa d’argent». Aquest poema, que duu com a nom «Tríptic d’Illes», parla de nosaltres, els eivissencs, els menorquins i els menorquins, però també de vosaltres els catalans, com jo ho he fet avui, quan diu:

Eivissa, et va trobar

tan bonica el Temps un dia,

que sols per fer-te’n sa aimia

en tu el seu curs va aturar.

Menorca, bocí clar i pur

de la dolça Costa Brava

que entremig de la mar blava

la tramuntana es va endur.

Mallorca, gerda conquilla,

serves de l’edèn el baume;

per l’amor del rei En Jaume

Catalunya es va fer illa.

Gloriós Sant Antoni!

Per molts anys!

 Pregó fet a l’Auditori Josep Carreras de Vila-seca el 16 de gener de 2015

És molt difícil no mostrar-se crític amb l’acord a què –després de molts i massa sonors desencontres- han arribat Mas i Junqueras per convocar eleccions el 27 de setembre de 2015 quan encara manquen vuit mesos perquè arribem a la data assenyalada. Iceta, que té en la ironia una de les seves majors virtuts, ha dit que aquest pacte encara ens pot donar “motes tardes de glòria”, i és possible que sigui així. I no tant perquè aflorin novament les dificultats d’entesa, sinó perquè poden succeir moltes coses independents de la seva voluntat, que poden incidir en els desplegament dels fets.

En efecte, l’anunci de les eleccions no equival a la seva convocatòria, que, d’acord amb l’article 66 de l’Estatut de Catalunya, és competència del president, i amb la qual aquest ordena la dissolució del Parlament i convoca els ciutadans a les urnes en un termini que es mou entre els 40 i els 60 dies després de la seva publicació en el DOGC. Això significa que, per fer les eleccions a la data anunciada, el decret no podria aparèixer abans del 30 de juliol ni després del 18 d’agost.

Aquests dies, s’estan discutint els pressupostos de la Generalitat per a 2015, i sembla que ERC està posant l’estora sota els peus del conseller d’Economia, que deu observar satisfet com se li resolen els problemes de censura, per bé que haurà de fer alguns equilibris per donar satisfacció a les demandes “socials” que ERC fa, no sols perquè és i vol ser un partit d’esquerres, sinó perquè actua amb la mirada posada al retrovisor d’EU-Verds, de la CuP i del fantasma omnipresent de PODEM, però ningú no ens assegura que no pugui sorgir un entrebanc que posi a prova novament la solidesa del pacte.

També la resta de partits podrien provocar una greu dificultat si es decidissin a presentar una moció de censura al president Mas. De tota manera, aquesta possibilitat és més teòrica que real, perquè la llei de la Presidència i del Govern va elevar el llindar d’exigències i requereix que el nombre de diputats que la signin sumi almenys una cinquena part dels 135 que ocupen escó, és a dir, 27, o que la proposta vingui subscrita per dos grups parlamentaris. Això fa improbable la moció per dues raons: perquè està condemnada al fracàs (encara que podria paralitzar la dissolució del Parlament a la data prevista), i perquè l’enemic a batre a la seva guerra particular no és tant el president com els que haurien de ser els seus companys de viatge en aquesta aventura, als quals les enquestes auguren un trist futur a causa de la teòrica ascensió de PODEM.

Encara hi ha un tercer perill que no és menyspreable si tenim en compte la dinàmica judicial del país –tan lenta com inexorable-: les querelles contra Mas, Ortega i Rigau que podrien provocar la inhabilitació d’aquests per presentar-se a uns comicis que, els agradi o no, s’hauran de convocar d’acord amb la legislació espanyola (i no oblidem que, a hores d’ara, l’Estatut de Catalunya i les lleis del Parlament de Catalunya són legislació espanyola).

De tota manera, que jo albiri un camí fressat de problemes per a Mas i Junqueras fins al 27 de setembre –en política, una eternitat!- això no significa que els culpi d’aquestes dificultats, a les quals han contribuït –i hi seguiran contribuint- també tots els altres i, especialment, el PP amb la seva intransigència.

És cert el que diu Rajoy quan afirma que el nostre sistema polític no contempla això que Mas i Junqueras han definit com “eleccions plebiscitàries”. De fet, els plebiscits se solen formular mitjançant un referèndum que sotmet als ciutadans la resolució en pla de “sí o no” una qüestió fonamental, i les eleccions que s’han acordat per al 27 de setembre no seran sinó, legalment, unes eleccions autonòmiques ordinàries. Menys encara revestiran el caràcter de plebiscit pel fet que els partits hi acudiran per separat, cadascun amb els seus propis candidats i amb un programa també propi, per bé que –com se’ns ha dit- recolliran (de moment només ERC i el Partit del president –que no sabem si inclourà l’actual UDC-) un full de ruta per a la independència prèviament acordat. De tota manera, té raó Artur Mas quan afirma que a aquesta situació anòmala els ha abocat la política de Rajoy (en connivència amb el PSOE) que ha fet impossible qualsevol altra manera lògica d’afrontar el “problema català”. Més encara quan teníem davant nostre els casos del Canadà (Quebec) o del Regne Unit (Escòcia) que s’han resolt d’acord amb el que el sentit comú indica com s’han de resoldre aquests greus problemes polítics: mitjançant l’exercici lliure del vot; exercici que hauria de ser possible constitucionalment i que, si no ho és, ho hauria de ser.

No vull salvar el PSOE d’aquesta crítica, perquè aquest partit també té força responsabilitat en la deriva per la qual s’ha esllavissat la política catalana els darrers cinc anys, però no hi ha dubte que és el PP el partit que ha provocat el creixement exponencial del sobiranisme a Catalunya. Primer amb les campanyes ferotges que va dur a terme contra l’Estatut, i més tard amb les polítiques de recentralització i de menyspreu a senyals inequívocs d’identitat catalana com la llengua i la cultura.

És evident que els populars no tracten de buscar una sortida a l’actual escenari català. Simplement volen que Mas i Junqueras s’estavellin contra un mur, una solució que els permetria seguir la política de “palo y tente tieso” que estan duent contra tots els qui no se sumen a la seva manera d’actuar. Potser fins i tot ho aconseguiran, perquè no és gens segur que l’aposta de Mas i Junqueras tingui el suport que ells esperen i obtingui una super majoria absoluta que els permeti (no sé com) fer un pam de nas a Rajoy i, amb ell, a tota Espanya a l’espera que, més prest que tard, Europa els reconegui i els aculli al seu si.

En definitiva, que estem davant d’un escenari obert on la representació de l’obra no ve marcada per un guió o per un text que l’autor ha dissenyat prèviament. Estem davant d’una improvisació on els actors hauran d’actuar amb un decorat fix que dificulta –i no poc- la representació. També davant un públic desconcertat que no sap si el que ha de contemplar és l’escenificació d’un acte sagramental, d’un drama o d’una simple comèdia.

Fa només vuit dies que una qüestió aliena a la política espanyola, però que ens afecta ben directament, està marcant el pas de les hores. Sens dubte no és la festa de Sant Antoni, que vam celebrar ahir, que representa per a nosaltres l’assumpció del món –podríem dir també de la civilització- en què vivim, aquesta que avui sembla amenaçada, sinó els assassinats gihadistes comesos a París. Com es canalitzarà el missatge llançat per la mobilització civil de diumenge? “Si dreta i esquerra comprenen el que han dit els francesos, l’ascensió de Marine Le Pen serà detinguda. En cas contrari, assistirem a la ruptura total del pacte republicà i a l’arribada de Le Pen a l’Elisi”, pronostica el politòleg Dominique Reynié. I això perquè, després de la manifestació, es recullen indicis de diferent signe. Uns parlen de por, altres expressen esperança. De tota manera no ens enganyem, perquè no tots som Charlie, com podríem creure si analitzéssim les coses a la lleugera. I on menys Charlies hi ha, es vulgui o no, és entre els joves musulmans dels barris de la immigració, especialment a França. Perquè és justament d’allà -i no d’un altre costat- d’on va sortir Mohamed Merah, el terrorista que va assassinar set persones a Tolosa i Montauban el març del 2012, i d’on han sortit ara els germans Chérif i Saïd Kouachi, i Amedy Coulibaly . I és justament allà on més comprensió suscita la seva barbàrie i on el nom dels màrtirs -ja va passar amb Merah- és celebrat com si fossin herois. Així doncs, mentre arreu del món s’enarborava el lema “Je suis Charlie”, en solidaritat amb les víctimes del primer atemptat i en defensa de la llibertat d’expressió, els islamistes i els seus simpatitzants difonien per Twitter el hashtag #JeSuisKouachi, que divendres a la nit -després de la doble presa d’ostatges i la mort dels tres terroristes per la policia- es va alçar al número 5 de trendig topic mundial. Des d’un punt de vista radicalment contrari, també el vell Jean-Marie Le Pen es va desmarcar –va ser un dels primers- de de la “union sacrée” promoguda pel president François Hollande, seguida per la pràctica totalitat de les forces polítiques. “Jo no sóc Charlie”, va declarar Le Pen abans d’anunciar amb oportunisme seva candidatura a la presidència de la regió Provença-Alps-Costa Blava, a la recerca del rèdit de la por. Cal, doncs, dir ben fort que les possibles arrels religioses del mal estan lluny d’explicar completament l’arrelament de l’islamisme extremista entre els joves musulmans francesos i europeus. Més important, doncs, que les interpretacions abusives dels preceptes de l’islam ho és la realitat social que es viu en els barris pobres de les grans ciutats, en els polígons d’habitatges socials de les banlieues -fruit dels malsons arquitectòniques dels anys cinquanta a setanta-, convertits en guetos ètnic-religiosos on la majoria dels joves, amb un atur que oscil·la entre el 45% i el 50%, no tenen futur. Però també n’hi ha d’altres d’arrels, de les quals no n’és aliè l’Occident. Tomàs Alcoverro denunciava amb lletres molt clares el que ha succeït a Síria, perquè aquesta guerra –la guerra del segle, segons ell– provocarà una escalada terrorista mundial, i algun dia potser també una venjança dels seus mercenaris contra els seus propis senyors feudals, els criminals monarques de Qatar i l’Aràbia Saudita, (que sembla que, per nosaltres, no existeixin, a no ser per fer-nos amics seus). Fins ara –segueix dient Alcoverro-, gràcies als seus immensos cabals, a la seva diplomàcia del talonari de xecs i als suborns constants han pogut evitar la còlera dels corbs que han alimentat i que encara no els han menjat els ulls. Mentrestant, Occident, i ara França, són el seu objectiu més fàcil. No debades exploten els gihadistes el nostre sistema de llibertat d’expressió i les normes del nostre Estat de dret que ens distingeixen de la resta del món. Les barbaritats sagnants de l’Estat Islàmic són esbombades en els nostres mitjans de comunicació, i la seva propaganda del terror s’ajusta molt bé a la informació espectacle imposada en la nostra societat de consum. Però no voldria acabar aquest article sense citar uns paràgraf d’Antoni Puigverd, que posa també el dit a la llaga en remarcar d’altres qüestions que són, em sembla, de gran importància i que potser no les tenim en compte suficientment, per bé que dir-les no sigui fàcil si no es vol caure amb el “políticament incorrecte”. D’una banda, que si bé és cert que els gihadistes francesos volen provocar una reacció racista per tal de portar la població musulmana cap a les seves posicions, també ho és que hi ha alguna cosa en la visió dominant de la religió musulmana que afavoreix l’encapsulament dels seus membres i la tendència bel·licista. “Sé –diu Puigverd- que hi ha visions d’Al·là refinades i místiques (el Llibre d’amic e amat de Ramon Llull i la mística espanyola són deutors del llegat sufí), però alguna cosa ha mutat en aquesta religió que la fa emparentar-se amb molta facilitat amb la mort: de Manila a Somàlia, de Nigèria al Pakistan, passant per París o Madrid, tenim notícia constant de matances en nom d’Al·là”. Per tant, “alguna cosa tenim dret a exigir de la majoria de musulmans que viuen entre nosaltres. Els hem de defensar i protegir, ajudar i promoure. Però els hem d’exigir també més obertura cultural i més defensa (no puntual, com passa aquests dies, sinó general i constant) de la preeminència dels valors civils democràtics per damunt dels preceptes religiosos.” Convé, però, tenir en compte que poc hi col·laborarem si –com diu Puigverd- deixem “les mesquites a l’extraradi en mans d’imams fanàtics i afavorir guetos abandonats en barriades per als musulmans. És la millor manera de treballar per al progrés del gihadisme. Hi ha encara un altre comportament nostre que tampoc no ajuda a la seva integració: la burla i el sarcasme de persones o principis que per a ells són sagrats. A nosaltres no ens fan res aquestes burles (encara que no ens agradin) i sabem que les hem d’acceptar sense replicar-hi res. Però estic lluny de creure que el que fa Charlie Hebbo sigui el més adient. “Mai no he estat partidari de provocar els musulmans amb burles sobre Al·là –escriu Puigverd-. No per por. Per sentit de la mesura. El tema del xoc de civilitzacions és massa delicat com per entrar-hi com un elefant a la cristalleria”. A més, tots ho hauríem de saber, “la defensa dels valors democràtics i el difícil treball d’integrar tants musulmans com tenim a casa no es fa amb proclames retòriques”. Demana alguna cosa més.

Pel setembre de 2005, amb motiu de la darrera modificació del Codi civil espanyol per incloure en la regulació del “matrimoni civil” la possibilitat que aquest fos contret per persones del mateix sexe, vaig publicar un article on, més enllà de reconèixer i acceptar que era correcte i desitjable que homosexuals i heterosexuals tinguessin els mateixos drets (i deures) pel que fa a les “relacions de parella”, em qüestionava tanmateix si el millor camí per igualar els uns i els altres -i evitar així les discriminacions existents- era aquest d’incloure tots els canvis que s’estaven fent al Títol IV, Llibre I del Codi civil, que s’intitula precisament “Del Matrimonio”, o bé seria més adequat modificar radicalment el Codi civil, treure d’aquest el “matrimoni” i substituir l’actual regulació de “la vida en parella” per nou títol que podria denominar-se, per exemple, “De las Uniones Civiles”, que englobés tots els casos que, pel que fa a aquest tipus d’unions, es contemplen avui no sols al Codi civil sinó també a les diverses lleis que, dins l’ample univers legislatiu espanyol, regulen les “parelles o unions de fet”.

En el fons –i voldria que no se’m mal interpretés-, el que jo no acabava de comprendre l’any 2005 era per què els homosexuals tenien tant d’interès perquè la seva relació formal i legal de parella s’inclogués en la regulació del “matrimoni civil”. Bé, la raó la sé i era de naturalesa reivindicativa. S’havien sentit (amb raó) discriminats i, per una qüestió de principis, exigien que, també ells, es poguessin casar de la mateixa manera i amb els mateixos drets i deures que, des de sempre, ho havien pogut fer les persones heterosexuals.

Aclarit aquest punt, acceptant també que ningú no pot ser discriminat per raó de sexe i que, per tant, l’Estat ha de reconèixer els mateixos drets de formar una parella estable als homosexuals i als heterosexuals, el que no veig gens clar és que el camí sigui d’incloure tots aquests canvis en el “matrimoni civil”, una institució que té una càrrega històrica molt concreta i definida, i que, després de la Revolució Francesa, les legislacions civils copien del Dret canònic tot llevant-li, però, el caràcter sagramental, per bé que revestint-la de les mateixes característiques que tenia en aquell: l’havien de contreure home i dona, només el podien contreure “un” home i “una” dona i, a més, tenia caràcter indissoluble.

Un cop aquests principis desapareixen degut als canvi sociològic que s’ha produït, i el legislador buida cada vegada més la institució matrimonial dels elements bàsics que la configuraven, tot permetent no sols la seva dissolució mitjançant el divorci, sinó també que es casin persones del mateix sexe, crec que seria més honest per part del legislador –i que ningú no vegi en aquesta proposta cap mena de raonament moral, perquè parlo estrictament com a jurista-, que cerqués una fórmula alternativa a l’actual per regular les moltes i diferents “relacions de parella”. Si més no seria més coherent que mantenir una institució matrimonial tan forçada i violentada en la seva naturalesa.

Aquesta reflexió –que al 2005 vaig fer des d’un punt de vista estrictament conceptual- avui, però, ve justificada per una sèrie de dades sociològiques força importants i significatives. Bàsicament, les que ens revela l’estudi que el diari Menorca va publicar el 4 de gener de 2015, sobre el que podríem definir com la “situació de fet en les relacions de parella a casa nostra”. El titular de la notícia –certament que no podia ser més cridaner- era aquest: “La mitad de las mujeres de la Isla tienen a sus hijos fuera del matrimonio”. Més enllà del titular, quan després llegies el desplegament de la notícia, podies confrontar aquestes dades amb xifres que, fredes i analitzades sense cap mena de connotació moral –és el que feia la periodista i el que intento fer jo també en aquest article-, i les xifres et mostraven, sens dubte, la realitat del que pensa avui la societat (i Menorca no deu ser cap excepció) respecte de la “institució matrimonial” de què he parlat a la primera part de l’article.

A partir de les dades objectives que oferia el rotatiu, tenim que, el 2013, es van produir a Menorca 755 naixements, dels quals, 406 van ser de dones formalment casades, mentre que 349 ho eren de dones no casades (fadrines, separades, divorciades o vídues), la qual cosa vol dir que –sociològicament parlant-, avui, gairebé la meitat de les dones que mantenen relacions de parella, estable o no (perquè la xifra que, a més, sorprenia és que d’aquestes 349 dones, 90 no comptaven amb una parella fixa), no creu, no necessita o, simplement prescindeix, de la institució matrimonial en la seva relació de parella.

Tenim, doncs, que, alhora que l’Estat –llegint els signes del temps- desnaturalitza cada cop més el “matrimoni civil” –el que copià del dret canònic- forçant que aquest pugui ser contret per persones del mateix sexe i pugui ser interromput o bé trencat definitivament de la manera més fàcil i senzilla, una part molt ampla de la societat –la que representen, si més no, aquestes 349 dones menorquines que han parit el 2013 fora del matrimoni (el 46%, que no és broma, això!) ens demostres amb fets que el “matrimoni institució” és per a elles –i se suposa que també per als seus companys masculins-, com a mínim, prescindible. Per què? No ho sé, les raons poden ser diverses, encara que, segurament, una de les més decisives és que, des del seu punt de vista, el “matrimoni” no els deu comportar cap avantatge ni cap benefici d’ordre econòmic, familiar o successori respecte de les unions no matrimonials o de fet.

Sigui, doncs, perquè “les parelles s’han modernitzat” –com senyala la demògrafa Lluïsa Dubon (la citació és del diari Menorca) sigui perquè la secularització de la vida ens ha conduït no sols a la “dessacralització” del matrimoni sinó també a la seva “desnaturalització” respecte del que havia estat tradicionalment –i voldria seguir recordant que les meves paraules no contenen cap mena de connotació moral-, el fet és que m’he de reafirmar en l’opinió expressada el 2005 que el legislador hauria de cercar fórmules alternatives que poguessin adaptar-se a les noves concepcions socials sense grinyolar, perquè l’actual grinyola. I això comportaria, probablement, que el “matrimoni” entès com a institució, s’hagués de retornar al lloc d’on prové: al Dret canònic, per crear tot seguit en el camp exclusiu del Dret civil, una nova figura jurídica substitutiva de l’actual que pogués englobar totes les relacions de parella possibles i el conjunt de drets i deures d’ordre familiar, patrimonial i successori que aquestes comporten.

El diari ens despertava el passat diumenge amb una enquesta electoral elaborada per Infortécnica per al Menorca, que es va realitzar el passat mes de novembre amb 552 entrevistes telefòniques a totes les poblacions de l’illa.

Encara que Mark Twain, autor de Les aventures de Huckleberry Finn (1885) i també de Les aventures de Tom Sawyer (1876), que els nord-americans van considerar com l’humorista més gran de la seva època, digués que en aquest món hi havia mentidetes, mentides, mentidasses i enquestes, no hi ha dubte que la publicada pel diari té, amb els matisos que vulgueu, cert aspecte d’acostar-se a la realitat, per més que em costa de creure (encara que no el veig impossible) el gran i prosseguit enderrossall que pot afectar al PSOE, si els vaticinis s’acompleixen.

L’estudi demoscòpic feia referència al Consell Insular, i sembla que, a cinc mesos de les eleccions locals i autonòmiques de maig de 2015, el PP està en condicions de mantenir el govern de la primera institució menorquina, encara que perd una mica de suport (54,8% i set o vuit consellers); el PSOE mostra una perillosa tendència a l’enfonsament (16,6% i dos o tres consellers); el PSM tendeix a créixer una mica (12,6% amb un o dos consellers); i Podem (amb un 10,1%) i Esquerra Unida (amb un 9,3%) tenen opcions d’aconseguir representació (oscil·len entre zero i un consellers cadascun). De tota manera, cal tenir en compte que més de la meitat dels entrevistats (un 57%) no tenien el vot decidit o preferien no respondre el qüestionari –i això podria distorsionar seriosament aquestes xifres-. També que els que ja han decidit abstenir-se i votar en blanc són pocs (només un 11,6%) en relació als nivells habituals d’abstenció.

Per bé que voldria qüestionar (o potser em costa d’acceptar) el magre resultat que es preveu del PSOE (que tanmateix no em sembla impossible per com els socialistes –a Menorca- estan actuant), el primer que l’analista observa és que la divisió de l’esquerra resulta absolutament suïcida. Això fins al punt que, amb un 40% dels vots dels electors, el PP es podria fer sense problemes amb la majoria absoluta al Consell.

Veient això, el ciutadà preocupat per la política (però no temptat de militància en un partit), té la impressió que la dreta deu passar les seves idees polítiques per un sedàs de malla amplíssima, que no cola gairebé res; mentre l’esquerra fila tan prim en la configuració del seu ideari, que difícilment sap (o vol) entendre’s amb el que té més a prop. I el resultat de tanta puresa és previsible: la dreta, a pesar dels errors i del desgast, es farà novament amb el poder, mentre l’esquerra –“que si son galgos o podencos”– s’haurà de conformar amb les reguestalles de la derrota, tot culpant-se després -els uns als altres- d’haver malmès o fet impossible uns elementals punts d’acord.

Per tant, benvolgut militant d’esquerres, si les coses no es capgiren aviat –cosa que no sembla previsible-, en el marc de la política menorquina no es farà el que tu vols, ni es defensarà tampoc el que creus (i creuen i volen els que pensen com tu), perquè el partit que votaràs mai no guanyarà; ni tampoc aquell que tens més a la vora (perquè també ha decidit suïcidar-se abans de fer de “trobar-se” amb el partit germà). Es farà, per tant, tot el contrari d’allò que tu voldries que es fes d’acord amb les teves idees progressistes, i t’hauràs de sotmetre democràticament als resultats d’una política que serà del tot contrària als teus ideals –i als del partit en què tu creus o milites-.

Però és igual, i potser fins i tot et sentiràs prou satisfet (encara que fotut), perquè el darrer que tu faries és pactar amb el que tens a la vora, o amb gent que potser pensa com tu i fins és millor que tu (perquè està més preparada per dur a terme accions de govern), però que no s’ha decidit fitxar pel teu partit perquè li costa d’acceptar les enormes servituds i –per damunt de tot- la manca de llibertat personal que –a diferència del que succeeix a la Gran Bretanya, a França o als Estatuts Units- comporta entre nosaltres la política de partit en relació als càrrecs electes.

I mentre vosaltres, bons amics de l’esquerra menorquina, aneu elaborant els vostres programes, i aneu escollint els vostres candidats –sempre d’entre els més fidels; sempre, si pot ser, d’entre els més joves-, mentre vosaltres us negueu a mirar cap a fora, a obrir-vos cada cop més a la societat i, ben al contrari, maldeu per estrènyer cada cop més el cercle dels vostres limitadíssims ghettos, el líder del gran partit Alfa, aquest que aprova lleis mordassa que restrenyen, cada dia més, els drets i les llibertats, ja ha sortit al carrer decidit a rendibilitzar la marxa positiva d’alguns paràmetres macroeconòmics i ha assegurat que la crisi és una pleonàstica “història del passat”, mentre proclama que la recuperació econòmica i social “ja es viu als taulells dels petits negocis” i “a les barres dels bars”, per bé que les xifres d’endeutament, d’atur o dels desnonaments haurien de matisar –i no poc!- el seu missatge.

Però Rajoy s’aferra a la il·lusió electoral de ser ell qui encarna l’adéu a set anys de crisi. Per això la seva proclama que “aquest pot ser el primer Nadal de la recuperació”, s’ha convertit en la falca publicitària del PP per assolir una nova victòria electoral. Però en el fons estan més dèbils que mai, i és la mateixa por que els empeny a la bravata. Ho descrivia com mai Enric Juliana en un article brillant, publicat també el passat diumenge: “O nosaltres o el caos –diu el PP-. O nosaltres, garantia de la recuperació, o les frivolitats d’un Partit Socialista dirigit per un galant inconsistent. O nosaltres, bons interlocutors del quadre de comandament europeu, o l’aventura populista-bolxevic dels joves de Podem. O nosaltres, ferms defensors de la Constitució i de la unitat d’Espanya, o la desgavellada aventura del separatisme català. O nosaltres, atrinxerats darrere la Constitució de 1978 que no estimem, o una Espanya desenquadernada. O nosaltres, encara que no us caiguem molt simpàtics, o el triomf del col·lectivisme municipal al maig.”

Bravates i més bravates! I si no ho veieu, benvolguts dirigents dels nostres partits d’esquerra, és que no ho voleu veure. I si ho veieu i no sou capaços de fer un esforç de generositat –i d’intel·ligència!- per capgirar el desastre que és a punt de caure-us damunt, penso que no tindreu perdó.

La setmana passada, el premi Nobel de Literatura del 2014, l’escriptor francès Patrick Modiano, va dir en el discurs d’acceptació davant l’Acadèmia Sueca que el paper del novel·lista és “revelar” el misteri que es troba en el fons de cada persona, com si fos “una espècie de vident i fins i tot de visionari”. I va repassar tot seguit els temes que marquen la seva obra: l’escriptura, la memòria i l’oblit, sense deixar de fer una mirada a un futur marcat per internet ni de recordar la seva ciutat, París, que tanta incidència ha tingut també en algunes de les meves novel·les.

Modiano va considerar que el novel·lista infon “misteri als éssers que semblen submergits per la vida quotidiana, a les coses en aparença banals” a força d’observar-les “amb una atenció sostinguda i de manera gairebé hipnòtica”. Segons l’escriptor, el paper del creador, ja sigui poeta, novel·lista o pintor, és revelar aquest misteri. Seguint la ressenya que d’aquest acte han publicat les agències de notícies, Modiano va desgranar el procés de l’escriptura, o el que és el mateix, d’aquesta “curiosa activitat solitària”, des que, a les primeres pàgines, l’escriptor creu que no va per bon camí, fins al moment d’escriure els últims paràgrafs. I és en aquest moment final quan “el llibre manifesta una certa hostilitat en la seva pressa per alliberar-se”, cosa que provoca un sentiment d’abandó que el porta a escriure el pròxim llibre “per restablir l’equilibri”. De totes maneres -va puntualitzar- aquest equilibri mai no s’aconsegueix del tot.

Modiano va acabar el seu discurs dient que la vocació del novel•lista, “davant aquesta gran pàgina en blanc que és l’oblit”, és “fer ressorgir algunes paraules mig esborrades, com icebergs perduts a la deriva a la superfície de l’oceà”. I té raó perquè, des del meu punt de vista, l’escriptura és sempre un passeig pel laberint abstret de la memòria, que el duu a observar l’ “altre” des del punt de vista del “jo”.

En efecte, quan jo mateix he treballat com a historiador –és a dir, des d’un altre punt de vista que el d’escriptor de novel·les- sempre m’he preocupat d’explicar el perquè de les coses i he maldat per trobar la causa dels fets que han marcat la vida dels homes i/o dels pobles que han estat objecte d’estudi. I quan he actuat –vaja, quan actuo encara- com a jurista, sempre he intentat trobar (en el marc de la legalitat vigent) la millor sortida –potser hauríem de dir la més justa, o, si més no, la més equitativa- per a la convivència entre els homes i, en definitiva, per a la vida dels altres.

Però quan he optat per la literatura des del vessant d’escriptor, el punt de vista ha canviat. Ja no m’he sentit constret a trobar la causa dels fets, ni tampoc a cercar solucions justes o equitatives per a la via dels altres. Encara menys he pretès alliçonar ningú, la qual cosa -em refereixo ara a  propòsit d’alliçonar algú- potser ens convidaria a parlar de la dita “literatura compromesa” o de la “literatura de idees” i de coses per l’estil, però ens conduiria, sens dubte, a un altre tema. Ara diré només, respecte d’això darrer, que sempre he cregut que la pitjor literatura és precisament la que té algun tipus d’intencionalitat, ja que, per a mi, una bona novel·la no pretén –ni ha de pretendre mai- aportar cap resposta, ni tampoc cercar o explicar la “veritat”-, només ha d’ajudar a plantejar noves qüestions.

Aquesta és, precisament, una idea que reblava fa uns anys l’escriptor uruguaià Ricardo Piglia, en unes declaracions fetes a La Vanguardia, dient que “El escritor existe para crear problemas. Y siempre quedaremos unos cuantos que nos neguemos a aceptar que sólo existe un mundo inmediato con un orden fácilmente comprensible”.

És, doncs, en “la vida dels altres” observada des del “jo” allí on he trobat la millor matèria per a la meva literatura: vida que, ja sigui d’una persona, d’una família o, fins i tot d’una ciutat, he volgut estudiar, contemplar i esmicolar a la novel·la per a, finalment, representar-la mitjançant la sumptuositat de l’engany. Perquè la ficció és engany. I en això consisteix la literatura.

La vida dels altres és, doncs, per a l’escriptor de novel·les –si més no des del meu punt de vista-, la matèria que li permet exercir una funció crítica dins la societat, perquè, com va deixar escrit Carlos Fuentes, “estamos en el mundo para ejercer una función crítica en el sentido más noble de la palabra, no sólo como crítica adversa, sino también como crítica constructiva o crítica que señale una realidad paralela a la realidad que vivimos todos los días”. L’escriptor, doncs, com afirmava molts anys enrere el portuguès Eça de Queirós, és l’home que construeix “Sobre o nudez forte da verdade o manto diaphano da phantasia”. I és per això que Fuentes tenia raó quan observava que “Don Quijote de la Mancha nunca existió, [que] Hamlet nunca existió, pero hoy, ¿quién puede entender el mundo sin Don Quijote y sin Hamlet? Antes de ellos –seguia dient- el mundo era otro, de modo que la creación de esta realidad paralela es el mayor ejercicio crítico e imaginativo que nos da la literatura”.

En aquest sentit és fàcil entendre per què Le Clézio, l’endemà d’haver rebut el premi Nobel de Literatura, va declarar a France Culture que cal que continuem llegint [i –dic jo- escrivint] novel·les. I això perquè, com ell reaonava, la novel·la és un bon mitjà d’interrogar el món d’avui, tot i que el novel·ista no és cap filòsof ni tampoc cap tècnic del llenguatge parlat. És només un home que simplement escriu i que, per mitjà de la seva obra, es qüestiona la realitat i fa preguntes. O crea problemes, si és que ho volem dir així.

Tornant, doncs, ja per acabar aquest article, a Patrick Modiano, diré que, també com ell, sento curiositat per saber com les generacions que, a diferència de la nostra, han nascut ja amb internet i amb el mòbil, expressaran amb la literatura aquest món en el qual les xarxes socials segresten part de la intimitat i del secret que, fins a fa ben poc, nosaltres protegíem i defensàvem com un bé molt sagrat. I era precisament aquest secret el que sovint donava profunditat a les novel·les. Potser no ens n’hem de preocupar seriosament, entre d’altres raons perquè no podem fer-hi res, per bé que, si la literatura no té sinó per objecte “desvelar” el misteri que es troba al fons de cada persona –tant dels “altres” com del “jo”, i aquest secret és ja un fet a l’abast de tothom, aleshores entrarem segurament en una nova dimensió que ara per ara no puc tan sols preveure.

Des d’una posició absolutament honesta amb Espanya –aquesta que, malauradament, els nacionalistes espanyols són incapaços d’entendre-, el notari López Burniol, que conec i admiro des que jo vaig exercir la meva professió a Catalunya (1981-1992), defensa des de fa molts anys –potser deu- que el camí per resoldre el futur territorial de l’Estat passava perquè aquest permetés un referèndum d’autodeterminació de Catalunya –això que, amb un eufemisme, n’hem dit el “dret a decidir”, ja que, de les diferents maneres teòricament possibles d’articular jurídicament l’Estat espanyol, dues d’elles –l´Estat unitari, uniforme i centralista, i l’Estat confederal- són impensables. Aquest posicionament l’enfrontava a una doble possibilitat: a) la d’un Estat federal simètric pel que fa a la relació entre els estats federats i el Govern central, i asimètric pel que fa a les competències de cada un d’aquells. I b) La d’un Estat independent, previ l’exercici del dret d’autodeterminació per part dels ciutadans catalans, un cop coneguda l’oferta federal i debatuts a fons els pros i contres de la independència.

El govern espanyol, amb el suport incondicional de l’oposició socialista –per més que ara, en una situació desesperada del PSOE davant la possible alternativa de Podemos, Pedro Sánchez intenti fer de la necessitat virtut-, va decidir, però, tancar els ulls davant el problema real que comportava Catalunya per a la futura integritat de l’Espanya. S’aferrà tot seguita la lletra de la Constitució ignorant que aquesta permetia, amb l’acord majoritari de les Corts, transferir les competències per fer aquest referèndum, i es va decidir per l’enfrontament radical amb els nacionalistes catalans, conscient que aquest era –com sempre ha estat- un brou de cultiu per collir vots a la resta d’Espanya. Tancats, doncs, a qualsevol mena de cessió o d’acord amb el govern de la Generalitat, Rajoy ha conduït el país a la pitjor de les alternatives –si l’observem des del punt de vista espanyol: la convocatòria a Catalunya d’unes eleccions que, essent de dret eleccions al parlament autonòmic, esdevindran, però, de fet, un plebiscit per a la independència.

I per què dic que aquest és el pitjor escenari vist des del punt de vista espanyol? Molt simplement, perquè un referèndum pactat entre el Parlament espanyol i el Govern de Catalunya permetia –com hem pogut contemplar a Escòcia- que es pactés la pregunta, que hauria estat clara i simple (sí o no a la independència) hauria permès pactar els mínims –tant de quorum de participació com de suficiència en els resultats-, hauria permès que l’Estat central i les forces unitàries existents a Catalunya haguessin fet la defensa del seu vot i, finalment, hauria estat un exercici brillant de la democràcia. Perquè, digui el que digui la Constitució i qualsevol que sigui la nostra història comuna, hem de recordar aquelles paraules del filòsof francès, Albert Renan (1823-1892) quan ens recordaven sàviament que la democràcia és –hauria de ser- “un plébiscite de tous les jours”, o el que és el mateix, una decisió de cada dia. Un plebiscit quotidià.

Emparats en arguments legalistes, quan tots sabem que la realitat sempre acaba per fer modificar les lleis, i en arguments tant demagògics per desmentir la força de les grans manifestacions pacífiques que s’han dut a terme a Catalunya des del 2011, com aquella que intentava comptar la gent que no havia sortit de casa com a contraris al que es defensava a les manifestacions, el govern de Rajoy –Espanya en definitiva- es troba ara que no podrà impedir –perquè la llei ho empara- la convocatòria d’unes eleccions amb aires de plebiscit on, partint de la llei electoral vigent, segons quins siguin els resultats, amb un 40 per cent dels sufragis es pot aconseguir una majoria absoluta, sense que els perdedors puguin computar les abstencions com a vot propi, perquè en aquest tipus d’eleccions, l’abstenció no compta. Més encara, s’avé i reforça el resultat del guanyador.

Per poc, doncs, que reflexionem sobre totes aquestes coses veurem que, en un referèndum pactat, alhora que es reforçava el diàleg entre els uns i els altres i s’apostava davant tothom per la defensa d’un principi que legitimava molt més la democràcia i la comprensió mútua (en permetre Espanya “el dret a decidir” que defensava el 80 per cent de les forces parlamentàries catalanes), també es dificultava la victòria del sí a la independència, ja que aquest tipus de referèndums excita el gruix de la societat –la participació en el vot difícilment baixa del 80 per cent-, mentre que en unes eleccions ordinàries no hi ha mínims, i qui té un vot més que l’altre n’és el vencedor.

Vistes, per tant, les coses des d’una certa perspectiva i amb desapassionament, penso que, ben al contrari del que es diu a Madrid, no és Artur Mas qui “ha dut els catalans a un carreró sense sortida”. No, són “els catalans qui l’han obligat a liderar (segurament malgré lui) el projecte d’un camí sense retorn”. I ell, llegint els signes del temps, ha decidit posar-se al capdavant del projecte i ha fet l’oferta d’una llista única de les forces partidàries de la independència –perquè ara ja ningú no parla del “dret a decidir”-. I des del meu punt de vista, l’oferta és impecable. Tant, com difícil serà que arribi a reeixir.

D’entrada, Oriol Junqueres no l’ha acceptada, i uns dies més tard, ha proposat als catalans una mena de un paraigües electoral que, sota la defensa conjunta de la independència, aixoplugui, però, diverses llistes que recullin així la pluralitat de les opcions independentistes.

Aquesta és, també, la posició de Teresa Forcades, la indiscutible líder de l’ANC, la qual, en un article a VilaWeb, ha declarat que no està d’acord amb la proposició del president Mas per dos motius: perquè imposa la reducció de la pluralitat democràtica com a condició necessària per avançar les eleccions; i perquè no reconeix en matèria social el que ara ja es pot fer amb el pressupost en favor de les persones més necessitades.

Com podem veure, la qüestió no és fàcil i la gravetat del moment –també la dificultat de dur a terme l’objectiu- els obligarà a dialogar si no volen que tot se’n vagi en orris. Certament, que la opció per la independència de Catalunya no és la meva, encara que la comprenc i la respecto. I del que no hi ha dubte és que un projecte tan difícil de dur a terme exigeix un diàleg fluid, molta generositat i una enorme grandesa de mires. Veurem si la tindran.

El meu article del passat diumenge, on m’interrogava sobre la confiança que ens pot despertar el nou partit-estrella que brilla amb llum pròpia a l’horitzó democràtic espanyol, ha provocat una certa controvèrsia. Ho sé pels comentaris que m’han arribat. Per més que estic convençut que, diguem el que diguem, les coses tenen el seu dinamisme propi i, avui per avui, no hi ha dubte que l’opció “Podemos” és viva, poderosa i mou no sols l’adhesió de molta gent, sinó que, fins i tot, està condicionant les polítiques dels partits tradicionals, que veuen com la proposta de Pablo Iglesias els mou la terra de sota els peus.

Poca broma, per tant. Però això no ens eximeix de seguir dient què hi veiem, a l’interior d’aquesta opció política, si la mirem a contrallum. I el lector em permetrà que avui ho faci manllevant les paraules de José Álvarez Junco, un articulista que publicà a El País del passat 11 de novembre una anàlisi sobre el populisme –en cap moment nomenava Podemos- que no té pèrdua, i que jo voldria compartir. Ell descriu quatre punts que no podem deixar de valorar en les opcions que denominem populistes. Jo aquí en remarcaré tres:

El primer indiscutible és que els moviments o personatges polítics que conceptuem com a tals basen el seu discurs en la dicotomia Poble / Anti-poble. No cal dir que el primer concepte representa el súmmum de les virtuts: el poble és desinteressat, honrat, innocent i està dotat d’un instint polític infal·lible; molt millor ens aniria, per tant, si el deixéssim actuar, o almenys si l’escoltéssim. La seva antítesi, en canvi, l’anti-poble, és la causa de tots els mals i, segons els populismes, pot prendre formes diverses: l’oligarquia, la plutocràcia, els estrangers, el clergat, els jueus, la monarquia…. Doncs bé, en el discurs dominant avui, a Espanya, l’anti-poble seria la “casta política” o “el règim del 78”, que s’oposarien, per tant, “als ciutadans” o a “la gent (decent)”. Ara bé, en el cas dels populismes, per “poble” no s’ha d’entendre el proletariat –com observa Álvarez Junco- ni tampoc les classes treballadores (com pensaven els partits tradicionals d’esquerra). No, perquè en els populismes no serveixen de res les descripcions sociològiques, ni les anàlisis de classe. No, “Poble” és una mera referència retòrica, una invocació fantasmal. El que importa, la clau de tot, és que el Poble, la Voluntat del Poble, és el principi suprem de la legitimitat. Per tant, invocar la voluntat popular, com els dictats divins per als creients, permet saltar-se la exigència del respecte a la llei.

Un segon tret comú als populismes és l’absència de programes concrets. Ho va reconèixer com ningú José Antonio Primo de Rivera, aspirant a populista, quan va dir que les seves idees eren massa ambicioses com per intentar capturar-les en un programa. També va declarar que no eren de dretes ni d’esquerres… la seva gent. En realitat, dels projectes dels dirigents populistes sabem –com molt bé recalca l’articulista- que estan inspirats pels desitjos més grandiosos (“salvar el país”, establir una “democràcia real”), però no sabem com pensen fer-ho; ni coneixem tampoc els seus plans en el terreny institucional, l’econòmic o l’internacional. Vull canviar-ho tot, deia el Lerroux juvenil. Estic en contra de tot el que està malament, va declarar un cop l’inefable Ruiz Mateos. Una vaguetat que els permet actuar com a revolucionaris o com realistes segons requereixin les circumstàncies. Per als seus seguidors, el que importa és que la seva acció es veurà guiada per uns principis polítics i morals irreprotxables, ancorats en l’interès popular.

Tercer tret: en el discurs populista dominen les crides emocionals sobre els plantejaments racionals. Apel·len a l’acció, a la joventut, a la moralitat, a l’audàcia, a l’honradesa. I un dels seus principis preferits és que calen “menys paraules i més acció”; és a dir, cal superar la ineficaç verborrea que domina la política actual. L’objectiu d’aquestes invocacions és clar: no es tracta de fer pensar als seus oients sinó de mobilitzar-lo, de fer que entrin en l’arena política grups fins avui indiferents o marginats. Una mobilització que sol ser extra-institucional, per camins aliens als previstos pel “sistema”.

I acabaré aquesta reflexió, que he agafat prestada d’aquest (per a mi) esplèndid article publicat a El País, amb una altra que, per escrit, m’ha fet arribar un dels meus lectors. Diu aquest:

“Podemos és l’esperança d’un món millor, unida a la ignorància econòmica i a l’arrogància de creure que és fàcil fer el que no ha sabut fer mai ningú. I tot construït sobre el substrat clàssic de l’esquerra tronada i d’una gran capacitat mediàtica. És curiós que l’esquerra anti-capitalista empri tant bé les eines del màrqueting. La meva sensació és que Podemos decebrà molta gent, perquè promet molt més –molt, molt més– del que podrà aconseguir.

Podemos és un símptoma d’una malaltia, no la seva solució. El seu error més gran és creure que el cap del govern pot canviar el món. El segon, pensar que amb les seves propostes el món serà millor. El tercer, considerar que és fàcil aplicar el que proposen.

Per cert, a l’entrevista –es refereix a la que Pablo Iglesias va concedir a Ana Pastor (La Sexta)- parla del “govern dels millors” (ja ho va dir en Mas, això) i després passa a dir que els millors són els professors universitaris i els funcionaris. Coneixent la universitat (-el qui escriu això és doctor en una branca de ciències-), ja et dic jo que no és el lloc on s’hi troba el millor.

Esperem que sigui un soufflé. La seva arrogància unida a la seva ignorància sobre les realitats del món (de teoria en saben molta) és pura dinamita.”

Si una cosa ha aconseguit Podemos que hem de considerar com a indiscutible és que ha sacsejat el país, ha alterat l’estat d’ensopiment a què ens havien conduït els partits tradicionals –especialment els dos grans (PP i PSOE)-, ha fet que, per primer cop, aquests veiessin amenaçada la seva hegemonia i, sumits com estant tots dos en una greu crisi interna, han començat a mirar pel retrovisor i s’adonen que ells representen un món diferent del que ha emergit amb Podemos, un món que havien anat marginant lentament, amb sectors cada cop més grans –i transversals- de la societat que s’han adonat de sobte que potser hi ha solucions alternatives al conformisme, a l’ensopiment, a la corrupció i a moltes més xacres que mostra avui l’envellit sistema de partits que va sorgir a l’inici de la democràcia, emparat en una llei electoral que margina la participació ciutadana i fa de les cuines (cada cop més petites) d’aquests col·lectius un centre poder omnímode que ho acaba decidint tot, sobre tots, i amb la participació de gairebé ningú.

El filòsof Ricardo Forster, de 57 anys, intel·lectual argentí del kirchnerisme (si és que ser intel·lectual i kirchnerista esdevé possible) ha declarat a El País que Podemos apel·la al populisme com “un acte de provocació”, per diferenciar-se de les altres formacions polítiques. “I la forma que van trobar per diferenciar-se és la seva lectura d’algunes de les formes de populisme sud-americà i, sobretot, de l’última generació de populisme”. A més, creu que són profundament democràtics en la seva lectura de la societat espanyola i que representen una generació jove, però disconforme amb el pacte que va portar a una despolitització i a una profunda crisi econòmica, institucional i social.

Puc estar d’acord amb gairebé tot, i de manera especial, amb l’afirmació que “Podemos ha tret la política de l’encotillament”. I només per això ja els podem donar la benvinguda. D’altra banda, aquest nou partit està reunint una ingent quantitat de persones –el diari Menorca parlava d’una reunió de més de sis-centes (probablement, doncs, més que afiliats no tenen els altres grans partits), la qual cosa significa que un amplíssim sector de la societat no se sent a gust amb els polítics que ens han administrat i ens administren encara, els quals –i això és encara més greu- segueixen mostrant-se incapaços de mirar fora de la seva cuina, semblen impotents d’obrir-se a la societat, i un cop més seguiran configurant les llistes (ja que el sistema els permet elaborar-les i dominar-les absolutament) amb els escassos vímets amb què compten. I per posar un exemples de casa, dirà que seran ells sols (vull dir els vint-i-pocs socialistes que donen suport a la jove Noemí Camps a la batllia de Ciutadella, i els altres vint-i-pocs socialistes que el donen a la senyora Maria Cabrisas, els qui, a la capital de ponent -en total 52 afiliats, segons el diari– ho decidiran tot). A més, se sentiran satisfets, com si amb aquesta elecció hagin fet tot el que possibilita la democràcia.

Motius, doncs, n’hi ha perquè un gran sector del país cerqui alternatives, ja que la pobresa ideològica dels partits tradicionals, l’endogàmia en l’elecció dels càrrecs, la impotència (i les poques ganes) d’obrir-se a la societat i de cercar persones de vàlua provada per a l’exercici dels càrrecs, ens està duent a una atròfia de la intel·ligència, a un carreró sense sortida que sembla que treballi al servei d’aquesta nova elit que formava aquesta troika de Podemos que, darrerament, ha substituït el triumvirat al cabdillisme.

És, tanmateix, la solució que demana el país? No ho sé, però més enllà de la crítica que faig al sistema establert –la famosa “casta” com brillantment l’ha qualificada el líder Pablo Iglesias-, la nova formació presenta força interrogants. De moment, el partit es nodreix d’eslògans sonors i efectius, i per tant, d’un llenguatge curt, estudiat, potent, que la gent capta amb facilitat, perquè toca aspectes clau, que volia sentir de feia temps. Però val a dir que sense entrar al fons dels assumptes.

De la mateixa manera que “Por el cambio” va ser un eslògan que tothom va entendre quan, al 1982, el PSOE de Felipe Gonzáles va treure 202 diputats després de l’esfondrament de l’UCD (partit que havia aglutinat les deixalles del franquisme que van decidir abandonar el franquisme per fer possible la democràcia), Podemos ha llençat màximes poderoses (algunes, per cert,ja embruten les parets de la nostra illa, com succeïa al 1977), però no han anat més enllà d’això; i quan hi han anat, algunes de les seves concrecions m’han semblat francament qüestionables.

En una entrevista a Ana Pastor a La Sexta seguida per tres milions d’espectadors (ja ho voldria per a ell Mariano Rajoy!), Pablo Iglesias no ha aclarit les contradiccions de diversos missatges que havia llençat, ni tampoc d’algunes de les seves propostes, i ha deixat sense respondre moltes preguntes importants. No ha aclarit, per exemple, els seus pronunciaments sobre si “els mitjans de comunicació privats són una amenaça per a la llibertat d’expressió”, com va afirmar fa mesos; sobre l’ “enveja” que sent per algunes mesures implantades a Veneçuela (quines? les que han situat 14 televisions nacionals en mans de Maduro?); sobre l’alliberament dels presos d’ETA; sobre com pensa finançar moltes de les seves mesures, com, per exemple, la renda bàsica que ha promès; sobre “la casta” que Podemos vol exterminar; sobre un referèndum per dirimir el model d’Estat o, sense anar més lluny, sobre si pensa deixar que els catalans duguin a terme un referèndum secessionista; sobre les seves propostes relacionades amb les expropiacions; sobre com s’enfrontarà a la banca; sobre si els impagaments de les hipoteques o dels lloguers no podran acabar amb desnonaments; sobre què s’ha de fer amb el problema dels pisos buits, etcètera, etcètera.

Però el que a mi em preocupa per damunt de tot és que hagin decidit –a menys que rectifiquin- que no es presentaran a les eleccions municipals i autonòmiques del proper mes de maig. I això perquè aquest tipus d’eleccions són, en efecte, les més properes a la base i, per tant, les més allunyades de la cúpula dirigent. Són les eleccions locals aquelles on ells podrien demostrar que el partit és constitueix de baix cap a dalt, però el fet de no participar-hi em fa creure justament el contrari: que Podemos és un partit creat per una elit (bàsicament de professors/funcionaris) que el va forjant des de dalt cap a baix, que és tot el contrari del que prediquen en parlar dels seus ja famosos “círculos”, que sembla que vulguin quallar-lo com un partit gairebé assembleari, però que, a l’hora de la veritat, elegeixen (com tots els de la “casta”) un líder únic que l’anirà configurant des del poder. I això se’m fa molt difícil d’entendre.

Molt a pesar de la complexitat dels fets que succeeixen al món i de les interpretacions que en solen fer els polítics i els periodistes, normalment em veig capaç d’entendre tant els uns com les altres. I una d’aquestes interpretacions que puc compartir és la d’acceptar que la jornada participativa que va tenir lloc a Barcelona diumenge passat no té conseqüències jurídiques. Això ho saben fins i tot els sobiranistes catalans que, després de retirar totes les propostes de referèndum, de votació pactada, etcètera, van organitzar aquest succedani de consulta per avaluar la força dels descontents amb la política de Madrid respecte de la qüestió catalana. De fet, no pretenien sinó treure múscul davant les reiterades negatives del govern de l’estat. Ara bé, ¿és possible, és creïble, és mínimament raonable que el president del govern, el ministre de justícia, els principals dirigents del PP i molts directors de diaris espanyols afirmin –creguin- que l’acte de diumenge passat no té cap mena de conseqüència política?

Des de fa mesos, el govern de Rajoy i el seu partit (amb la inestimable cooperació del PSOE) ha fet impossible que els catalans es pronunciessin cívicament i legalment sobre el seu futur. Primer, el parlament espanyol els nega la petició de transferir les competències per fer un referèndum. Després, davant l’aprovació d’una llei de consultes pel parlament de Catalunya i el subsegüent decret de convocatòria d’aquesta, el govern duu aquestes normes al Tribunal Constitucional, que en admetre el recurs, les suspèn d’eficàcia temporalment fins a dictar sentència.

Sorprenentment, Mas i els seus companys de viatge ideen tot seguit aquesta pseudoconsulta amb urnes de paper, sense censos i administrades per voluntaris, al·legant amb una metàfora que estan duent a terme un “procés participatiu”, en el qual els que hi vulguin intervenir dipositaran una papereta que conté la mateixa doble pregunta que es proposava per al referèndum declarat il·legal.

Fet això, el govern de Madrid, els diaris de la capital i els polítics contraris a la possible secessió de Catalunya, es riuen de Mas i fan escarni del que, segons ells, no és sinó una “charlotada”, una pallassada, una acció ridícula que no condueix enlloc i que, a més, no tindrà cap mena de conseqüència política. Però els dies passen, i s’adonen que el famós “soufflé català” –com ells el titllen amb menyspreu- no es desinfla, sinó que segueix mantenint-se ben tou, i, preocupats novament davant la qüestió catalana, el govern de Rajoy decideix dur la pallassada, el no-res, aquesta acció ridícula dels catalans al Tribunal Constitucional. Déu meu! Si el “procés participatiu” era tot això que diuen que era ¿com es pot dur al Tribunal Constitucional? ¿Si el que anaven a fer els catalans no podia tenir conseqüències jurídiques… ni polítiques, per què l’impugnaven? I presentat novament el recurs al Tribunal Constitucional, aquest suspenia també la “pallassada”, la “charlotada”, la “costellada”… mentre des del govern de l’estat s’amenaçava Mas, el conseller de la governació català i els funcionaris que hi participessin amb querelles criminals.

Però arriba el diumenge 9N i els catalans, amb una tranquil·litat envejable, surten al carrer i duen a terme el “procés participatiu”. I són dos milions tres-centes mil persones les que fan cua sense immutar-se, aguanten la pluja sense protestar, no rompen un sol vidre i, per dir-ho clarament i amb paraules més bastes, fan botifarra a Rajoy, al seu govern, al Tribunal Constitucional i a la premsa de Madrid que els dóna suport. I no passa res!

Aleshores, tornen a sortir els ministres del govern –i més tard el president- per repetir-nos que l’acció de diumenge no té conseqüències jurídiques… ni polítiques! I jo em demano: ¿com no ha de tenir conseqüències polítiques una manifestació massiva, que treu al carrer un terç de l’electorat de Catalunya contravenint tot el que ha decidit el govern i el Tribunal Constitucional? Com no ha de tenir això conseqüències polítiques? ¿Creuen que rient-se’n novament, dient que les xifres no són creïbles, insinuant que pot haver-hi trampa o bé referint-se al 66 per cent de catalans que no va sortir al carrer (com si a les eleccions ordinàries hi sortís el 100 per cent!) poden deixar per resolt el problema? ¿Realment ho creuen, això?

D’entrada, els catalans han deixat en ridícul les institucions centrals del país, perquè més espantós que veure la imatge de la guàrdia civil retirant unes urnes (cosa que no es va produir) és que aquesta imatge no es produís després d’haver assegurat Rajoy que “¡no habrá votación ni referéndum!”, i ha demostrat, en efecte, que Espanya té un problema colossal que els responsables del govern no saben gestionar poc ni gens i que és a punt d’explotar-los a la falda. Perquè… si Podemos, que va obtenir un milió quatre-cents mil vots a les passades eleccions, és present a totes les tertúlies, ha confós els grans partits i ha fet que tothom visqui i actuï condicionat pel que pot succeir amb aquest col·lectiu que encara no ha demostrat res, ¿com es pot mostrar indiferència davant una manifestació de dos milions tres-centes mil persones –totes catalanes- que són capaces de fer el que volen contravenint les lleis, les disposicions del Tribunal Constitucional, les amenaces i –pitjor encara- les burles i els menyspreu que se’ls fa des de Madrid?

Si això no té conseqüències polítiques, no sé què en pot tenir.

I he d’acabar referint-me, ni que sigui mínimament, als resultats. Ja sé que, als nombres, cadascú els fa cantar com vol, però ben al costat de la demostració de múscul –pacífica i envejable- que han fet els catalans, el cert és que un milió vuit-cents mil vots per la independència no serien suficients –en un referèndum legal i acordat on votés el 75 per cent del cens- per aconseguir la separació d’Espanya. Potser ho seria si només anés a votar el 50 per cent de l’electorat, com succeeix als darrers temps, però no crec que fos així en un referèndum d’aquesta naturalesa. Per a mostra, el d’Escòcia de fa un mes.

Per tant, és evident que tots tenim un problema. Els catalans, perquè no serien prou per sortir-se d’Espanya en un referèndum legal i acordat (a menys que Rajoy continuï fent el que fa i, per tant, creant independentistes). Per això ERC i la CUP demanen una Declaració Unilateral d’Independència (la famosa DUI). Però també Mas i CiU tenen un problema, perquè saben que aquesta DUI no aniria enlloc, ja que, sense acord amb Espanya, ningú a Europa els reconeixeria com a estat independent. ¿I els socialistes? Ves si en tenen, també, de problemes!, perquè, per més que parlin d’una reforma federal del país, encara no han estat capaços de definir-la en uns termes que poguessin satisfer la majoria de catalans. Però la patata més calenta la té el govern de Rajoy, perquè no sap com s’ha de moure i és a punt de sofrir un atac de ràbia dels seus, mentre és acusat de covard i pusil·lànime per UPyD i C’c, que voldrien dissoldre totes les comunitats autònomes i retornar a un país marcadament dirigit des de Madrid.

I per acabar de complicar les coses, només cal que la fiscalia faci detenir Mas o que Rajoy promogui el mecanisme constitucional per suspendre l’autonomia catalana emparant-se en l’article 155 de la Constitució. Aleshores, a més d’un heroi, els catalans tindran un màrtir que proveirà l’independentisme dels vots que li manquen per dir: bay bay, Espanya! Adéu, Rajoy, adéu!