Pregó de Sant Antoni, festa major d’hivern a Vila-seca

by

Digníssim senyor alcalde de Vila-seca, digníssimes autoritats polítiques i acadèmiques que ens acompanyeu aquest vespre, benvolguts i respectats ciutadans.

Un savi patrici, fill de Vila-seca, al qual la ciutat erigí un bust al jardí de la Biblioteca Municipal –em refereixo, com tots ja heu endevinat, a Esteve Pujals Fontrodona- va dir en un pregó de Sant Antoni pronunciat el 1986, que «una nació sense història, un poble sense tradicions és com un home sense memòria i està mancat d’identitat». Per això nosaltres reivindiquem la memòria, perquè «ser –diu el filòsof Emilio Lledó- és, essencialment, ser memòria. Més encara «la realitat no es forma sinó dins la memòria», com ens va deixar dit Marcel Proust. I no hi ha dubte que, en la mesura que recordem, no sols fem una incursió en el més profund de la nostra vida interior, sinó que també establim ordre i estructures dins aquesta. Per això la memòria és –ha dit l’antropòleg montserratí Lluís Duch-, al mateix temps, una rara i, sovint, explosiva combinació d’imatge i raó; una combinació que intenta unir en un tot, més o menys estable, temps i eternitat, passat i present, dimensió afectiva i exercici de la raó. Per això la memòria és un antídot contra el pas envellidor i, sovint també, envilidor del temps, perquè repara els desperfectes produïts pel passar», que és la condició ineludible dels éssers humans.

Volia dir això, senyores i senyors, a l’inici d’aquest pregó que el vostre alcalde va tenir la gran deferència d’encarregar-me amb motiu de la Festa major de Sant Antoni, perquè res no ve més a tomb en una festa que aquesta ciutat comparteix –potser sense saber-ho- amb tota l’illa de Menorca, la meva illa, de la qual aquest sant i auster anacoreta del desert qui nunquam pedes lavabit nec vestimenta mutabit n’és el patró, pel fet que va ser un 17 de gener de 1287 quan les hosts d’Alfons III el Liberal, nét, per tant, de Jaume I, va conquerir l’illa després d’arribar-hi amb les seves naus que havien salpat de Salou, d’aquest el vostre mar, on, uns anys abans, el rei conqueridor, «entrant a Tarragona pel camí de sobre Vila-seca» va veure «molts pals de vaixells» –com diu la Crònica del rei en Jaume, un text que s’esdevé, segurament, una de les primeres i més belles descripcions que es fan d’aquesta, la vostra ciutat, que –com ha escrit Joan Maria Pujals-, en l’esclatant plana del Camp de Tarragona, s’alça com una talaia «guaita de la mar, guaita de la terra, guaita del cel».

uHTwa-M0_KySZUSZEHizV0kx3fBKlHjhgjF9T3oQKmQ

El pregoner amb l’alcalde de Vila-seca i president de la Diputació de Tarragona, Josep Poblet

Doncs bé, en aquest exercici de la memòria que ha de ser el meu discurs voldria parlar-vos no tant de vosaltres –perquè… què us puc dir jo d’aquesta ciutat, la vostra, que ha esdevingut el centre de gravetat de tota l’àrea geogràfica compresa entre Cambrils, Reus i Tarragona? Què us puc dir jo de vosaltres mateixos que no sapigueu?- més aviat us voldria parlar de nosaltres, els menorquins, dels balears en definitiva, que hem compartit i compartim tanta història amb vosaltres, els catalans, i que hem esdevingut deutors d’un passat –heus ací el perquè de l’exercici de la memòria- que és en gran part comú. I no ho dic només per aquesta Cal·lípolis que hauria desaparegut soterrada al fons de les aigües de què ens parla Aviè, el poeta romà, a l’Ora Maritima, el qual ens ofereix també en aquest llarg poema una descripció de les illes Balears i Pitiüses, encara que serà Plini el Vell l’historiador que, uns anys més tard, ens descriurà Sannisera, l’antiga ciutat septentrional de Menorca, que nosaltres coneixem amb el nom actual de Sa Nitja, i que, com la vostra Cal·lípolis, hauria també desaparegut –diu el mite- sota les aigües del mar. Ho dic perquè vosaltres i nosaltres vam viure el mateix procés de civilització després que Gneu Corneli Escipió desembarqués a Empúries el 218 aC i, tancada la segona guerra púnica, iniciés la romanització de la península Ibèrica. És a la segona meitat del segle I aC que Tàrraco va assolir l’estatus de colònia, segons el dret romà i és també per aquests mateixos anys quan es duu a terme la romanització de Menorca després que, el 123 aC, el cònsol Quint Cecil Metel hagués annexionat les Balears a la Hispània Citerior i Maó –l’antiga Mago cartaginesa- es convertís en municipium, abans fins i tot que Vespasià concedís el 73/74 aC. el Ius Latii a totes les ciutats hispàniques. És aleshores quan comencem la vida en comú i ens trobem amb personatges com Meci Macià, nascut a Iamo –l’antic nom de Ciutadella de Menorca- que, després d’aconseguir una posició destacable a la seva ciutat, s’establí a Mago, on ostentà algunes magistratures municipals, per traslladar-se finalment a Tàrraco, la capital de la província, on culminà el seu cursus honorum com a flamen provinciae Hispaniae Citerioris, o el que és el mateix, exercint una magistratura política dedicada a la religió romana oficial.

Serà durant aquells primers segles que anirà penetrant el Dret romà a les nostres terres, un dret que, més o menys vigent, més o menys soterrat durant el llarg període en que aquestes van quedar sota el domini de l’Islam, renaixerà com de les cendres durant la reconquesta del país que iniciarà Jaume I. I és aquí on em vull detenir perquè aquest serà el nexe que ens unirà en cos i ànima, l’inici d’una era on els monarques catalans de la Corona d’Aragó duran a terme l’expansió cap a la Mediterrània amb la conquesta de les Illes i cap al sud amb la de València. Serà, doncs, a partir d’aquells fets que es esdevindrà realitat aquest gran projecte polític expansiu que constituirà un nou univers per a tots nosaltres, aquest que jo vull definir com «la catalanitat».

És possible que, si analitzéssim la història des d’una òptica estrictament economicista, com estava en boga durant els meus anys universitaris on la dialèctica marxista ho havia envaït tot, es podria afirmar que l’expansió mediterrània dels monarques catalans no van ser sinó una acció de saqueig per imposar acords comercials a punta d’espasa. Dit en paraules més suaus: per imposar els vaixells propis com a transportistes per la Mediterrània i obtenir el control de la xarxa portuària en aquest mar en perjudici dels musulmans. Però aquesta seria una visió massa parcial i simple, i si bé no tenim per què acceptar les cròniques com a textos rigorosos de la història -recordo que el doctor Martí de Riquer ens explicava a la facultat que les nostres grans cròniques medievals no eren documents per ser llegits sinó per ser oïts; documents que no anaven destinats a un públic culte i exigent, sinó a un públic heterogeni, sensible a les gestes dels seus reis, la qual cosa feia que la crònica no fos tant el testimoni dels fets com la visió personal que tenia el rei del que va passar, del que creia que va passar i, sobretot, del que volia que creguessin respecte al que va passar- tot i així, doncs , no podem obviar aquell text preciós del relat que es fa a la Crònica que Pere Miquel Carbonell va escriure el 1547, quan ens diu que la raó que guiava el rei Alfons III el Liberal era d’impulsar la cristiandat, de la mateixa manera que també aquesta causa havia motivat el seu senyor avi, el rei en Jaume, i son pare, Pere el Gran. En aquest gran text de la nostra literatura, el cronista posa en boca del monarca aquests mots: «Egregis, nobles, magnífics e molt savis senyors e molt feels vassalls meus. Així com lo molt alt senyor rei e pare meu, de recordable memòria, ha conquistada la illa de Mallorca, e lo nom de Déu hi és invocat, lloat e beneït, jo m’he posat en lo meu cor que, per semblant, conquiste jo e conquistar faça l’illa de Menorca, perquè així mateix lo nom de nostre senyor Déu Jesucrist e de la sua sacratíssima mare verge madona santa Maria e de tota la santa Trinitat e cort celestial, hi sia invocat, lloat e beneït.»

I l’aventura de conquerir Menorca comença aquí, en aquestes terres, en aquesta plana que, si la contempléssim des de la torre del campanar de Vila-seca, ens adonaríem –com ha escrit Joan Maria Pujals- de fins a quin punt és real i autèntica la metàfora de Vila-seca com a mainell de mar, entremig de la mar de la Frau i de la mar Fondal, que separa el cap de Salou. El monarca salparà, doncs, de les vostres platges el 22 de novembre de 1286, en direcció a Mallorca, on arriba dos dies més tard. Allí reavituallarà les tropes i, passat Nadal –per tant en una època normalment inhòspita per navegar-, es dirigeix cap a Menorca, en direcció a Maó, on els primers vaixells –els que la tramuntana no havia dispersat- arribaran el 5 de gener. Va trigar uns dies a reunir l’esquadra i, un cop ho va fer, s’enfrontà als musulmans menorquins el 17 de gener. No crec pas que necessités l’ajut de sant Antoni perquè l’exèrcit feudal, amb un bon nombre de cavallers, era molt superior al del moixerif que, refugiat al castell de Sent Agayz, es va retre el 21 de gener i va lliurar al monarca el castell i la totalitat de l’illa.

Quanta gent hi deuria haver del Camp de Tarragona entre les tropes d’Alfons III? No ho sabem, perquè la crònica de Ramon Muntaner, de 1325, ens diu que fou «poblada l’illa de Menorca de bona gent de catalans com nengun lloc pot ésser ben poblat», però és segur que n’hi havia, i que aquesta –la vostra- va ser la darrera terra i el darrer mar que van veure els catalans que –no jutgem pas l’acció amb ulls d’avui, perquè fer-ho no seria correcte- incorporen l’illa de Menorca a aquest gran projecte de la catalanitat. Un mar, he dit, sí, un mar, la Mediterrània, el Mare Nostrum dels romans, del qual aquest gran arquitecte i jardiner català nascut a Maó, de mare menorquina i pare de Reus que era Nicolau M. Rubió i Tudurí definia com a un «continent líquid», com un element, per tant, que mai no separa sinó que uneix.

Però abans d’entrar a descriure el llegat que vosaltres, els catalans, ens vau dur a Menorca, voldria recalcar diversos paral·lelismes de la festa d’avui que no podem menystenir: perquè la vostra festa major d’hivern dedicada a Sant Antoni és també la festa major de l’illa de Menorca; perquè per a vosaltres seran els cavalls els grans protagonistes del Cós, i seran també els cavalls els protagonistes de totes les festes patronals que se celebren a la nostra illa. També a la d’avui, perquè demà matí, sortint en processó de la Catedral de Menorca, un regidor de Ciutadella portarà muntat en un negre corser, l’estendard amb què, segons la tradició, entrà el monarca a l’antiga capital i rendí dota l’illa.

Però la cosa no acaba aquí. Vosaltres celebreu a Vila-seca els Tres Tombs mentre que nosaltres celebrem processionalment els Tres Tocs, encara que en aquest cas el simbolisme no és idèntic, ja que, mentre als Tres Tombs es demana la protecció de Sant Antoni i es beneeixen els animals, l’acte solemne dels Tres Tocs vol ser una reminiscència de l’entrada reial a Ciutadella acabada la conquesta de l’illa també amb la protecció del sant.

Doncs bé, aquests Tres Tocs simbolitzen per a mi els tres elements capitals de la nostra manera de ser, i són també els lligam entre vosaltres i nosaltres, són –i amb això torno al principi- la memòria viva, el testimoni autèntic de la nostra identitat.

El primer toc esdevé un senyal inequívoc de la transmissió de la cristiandat, o el que és el mateix, del signe que defineix la nova civilització a la qual s’incorpora Menorca, l’última de les Balears i Pitiüses que s’integrarà a la Corona d’Aragó, i serà Jaume II qui signarà el dit «Pariatge», que estableix a l’illa de Menorca l’organització parroquial alhora que funda també alguns monestirs. Amb aquesta nova estructura eclesiàstica, Menorca s’incorporava, doncs, el món cristià, amb tot el que això –des del punt de vista polític, institucional i espiritual- significava.

El segon toc del monarca simbolitza per a mi la configuració del Dret que regirà la vida ciutadana a Menorca, un dret que, tant Alfons III com Jaume II, que el va succeir, assentaran a l’illa respectant els antics costums jurídics, basats en el dret bizantí. Costums, però que s’aniran enriquint amb la concessió d’altres privilegis i, fonamentalment, amb la Carta-pobla menorquina de 1301, força respectuosa també amb les normes de Dret romà justinianeu que s’aplicaven sense tenir en compte textos escrits, sinó pel Dret consuetudinari, segons tradicions transmeses de generació en generació. La Carta, però, establirà –i aquí rau la novetat- que, per deficiència dels costums i llibertats de Menorca, els jutges, abans d’aplicar el Dret Comú, han de fallar els plets secundum Usaticos Barchinonae. És, doncs la consagració dels vostres Usatges.

Aquest lligam essencial implicà que els principis successoris romans, tradicionals en el Dret civil català, fossin també acceptats plenament entre nosaltres, com per exemple el de la institució d’hereu (o d’hereus) per a la validesa dels testaments. I en el camp del sistema econòmic matrimonial s’establirà també la separació de béns com a sistema legalment aplicable en defecte de pacte, que ha fet insòlit a les Illes –i també a Catalunya- l’atorgament per part dels cònjuges de capítols matrimonials i ha permès que la dona pogués administrar el seu patrimoni amb els mateixos drets i prerrogatives que el seu marit.

Per últim, us he de parlar del tercer toc, d’aquest que comporta sens dubte un llegat del qual ens sentim orgullosos: la llengua, el català que els menorquins hem servat com un tresor, fins al punt que, si la religió és el reflex de l’ànima dels pobles en la seva relació amb Déu i el Dret plasma la moral d’un poble en un determinat moment històric, la llengua –el llenguatge- esdevé el do més perfecte i complet que els homes tenim per expressar els estats de l’ànima. Potser és, per tant, el més definitori de la nostra personalitat.

Doncs bé, la llengua catalana ha estat des d’aleshores un patrimoni de tots. Nosaltres, els illencs, donarem ben aviat a la llengua un dels seus principals configuradors en la persona del beat Ramon Llull, el creador de la prosa literària en llengua catalana, l’home que esdevindrà el primer escriptor europeu que utilitza una llengua romànica popular per tractar qüestions que fins llavors eren reservades al llatí; i la llengua literària es desplegarà també a la Catalunya Vella amb l’anònim Curial e Güelfa, com ho farà més tard a València amb Joanot Martorell que, amb el Tirant lo Blanc, escriurà una de les novel·les més importants de la història de la literatura en llengües romàniques; llengua que perviurà amb la valenciana prosa de Roís de Corella i que, Ausiàs March elevarà fins al màxim amb la poesia més bella que mai s’ha escrit.

Però vosaltres i nosaltres –catalans, valencians i balears- parlem un llengua en una terra que mai no ha esdevingut Estat, en uns territoris que les vicissituds de la política malmetran de manera conscient i decisiva, en unes terres on la Nova Planta que establí Felip V després de la Guerra de Successió, farà que la llengua i la cultura entrin en una profunda decadència, de la qual, però, ens salvarem els menorquins que, subjectes al domini britànic des del 1713 pel Tractat d’Utrecht, mantindrem les institucions medievals pròpies de la Corona d’Aragó en el mateix estadi en què, al segle XV, les va configurar Alfons el Magnànim.

Mai no he dubtat, senyores i senyors, que va ser el respecte que els britànics van tenir a les institucions nostrades, que va ser la llibertat concedida als menorquins en matèria cultural i lingüística, la causa i la raó que es mantingués ben viva la flama de la llengua catalana i de la literatura culta en uns moments força tràgics per a Catalunya, que van fer que el polític, historiador i filòleg barceloní, Antoni de Capmany, afirmés, a mitjan segle XVIII, en forma d’epitafi, que la llengua catalana era un «idioma antiguo provincial, muerto hoy para la República de las Letras».

Però Antoni de Capmany s’equivocava. Sortosament s’equivocava, perquè mentre ell deia això, Joan Ramis i Ramis escrivia «Lucrècia» (1769), l’obra cimera del teatre neoclàssic escrit en català. I «Arminda» (1775), i la tragicomèdia «Rosaura» (1783), com també la malauradament desapareguda «Constança», en unes circumstàncies vertaderament excepcionals que han permès al filòleg Jordi Carbonell definir la segona meitat del segle XVIII com «el període menorquí de la llengua catalana».

AIgQyGTZasWp4s8hlIkfEKJxCZq7TKqdIgYOLs6fIhE

I del mateix nivell que l’obra de Ramis serà la d’Antoni Febrer i Cardona, autor de textos cabdals per a l’estudi de la llengua catalana. Febrer, en efecte, traductor, lexicògraf, poliglota i gran lector, serà per damunt de tot un gramàtic –un dels primers gran gramàtics en llengua catalana- que té molt clara la unitat de la llengua i que iniciarà la seva obra afirmant que «Un d’els dòns més preciosos que l’homê ha rebud de son Creàdor es sens contradicció la llengua […] Puès aquell qui parla cóm un ignorant, es la burla de los altres. Aquell qui no sàb llegir, es com un cègo. Y, ¿de qu’es capás aquell qui no sáb escriurer?». Amb aquestes paraules exhortava al coneixement de la llengua, assenyalant-la com a punt de partida de qualsevol aprenentatge.

I he d’acabar, conscient que potser vosaltres, ciutadans de Vila-seca, tingueu una certa decepció perquè el vostre alcalde hagi convidat per fer aquest pregó un home que no us ha parlat pròpiament de la vostra ciutat ni exclusivament de la vostra terra. És cert que no he baixat al terreny, com diem col·loquialment i han fet ben segur molts dels meus il·lustres predecessors en l’ús de la paraula en una festa com aquesta. Però jo us asseguro que he parlat de vosaltres, perquè m’he referit al regal més bell que Catalunya ens ha fet als illencs. Vosaltres, senyores i senyors, vosaltres els catalans ens vau obsequiar amb el do més estimat que podíeu donar-nos, ens vau obsequiar amb la catalanitat, aquest atribut sublim entorn del qual jo avui he volgut fer un exercici del ser, convençut –i amb això torno a la citació de Lluís Duch– que «la memòria és un antídot contra el pas envellidor i, sovint també, envilidor del temps».

Per això acabaré amb la lectura d’un poema molt curt d’un poeta maonès, Joan Timoner, que extrec d’un poemari publicat el 1977, que s’intitula «L’Illa d’argent». Aquest poema, que duu com a nom «Tríptic d’Illes», parla de nosaltres, els eivissencs, els menorquins i els menorquins, però també de vosaltres els catalans, com jo ho he fet avui, quan diu:

Eivissa, et va trobar

tan bonica el Temps un dia,

que sols per fer-te’n sa aimia

en tu el seu curs va aturar.

Menorca, bocí clar i pur

de la dolça Costa Brava

que entremig de la mar blava

la tramuntana es va endur.

Mallorca, gerda conquilla,

serves de l’edèn el baume;

per l’amor del rei En Jaume

Catalunya es va fer illa.

Gloriós Sant Antoni!

Per molts anys!

 Pregó fet a l’Auditori Josep Carreras de Vila-seca el 16 de gener de 2015

Anuncis

%d bloggers like this: