Hem de seguir parlant de Podemos

by

El meu article del passat diumenge, on m’interrogava sobre la confiança que ens pot despertar el nou partit-estrella que brilla amb llum pròpia a l’horitzó democràtic espanyol, ha provocat una certa controvèrsia. Ho sé pels comentaris que m’han arribat. Per més que estic convençut que, diguem el que diguem, les coses tenen el seu dinamisme propi i, avui per avui, no hi ha dubte que l’opció “Podemos” és viva, poderosa i mou no sols l’adhesió de molta gent, sinó que, fins i tot, està condicionant les polítiques dels partits tradicionals, que veuen com la proposta de Pablo Iglesias els mou la terra de sota els peus.

Poca broma, per tant. Però això no ens eximeix de seguir dient què hi veiem, a l’interior d’aquesta opció política, si la mirem a contrallum. I el lector em permetrà que avui ho faci manllevant les paraules de José Álvarez Junco, un articulista que publicà a El País del passat 11 de novembre una anàlisi sobre el populisme –en cap moment nomenava Podemos- que no té pèrdua, i que jo voldria compartir. Ell descriu quatre punts que no podem deixar de valorar en les opcions que denominem populistes. Jo aquí en remarcaré tres:

El primer indiscutible és que els moviments o personatges polítics que conceptuem com a tals basen el seu discurs en la dicotomia Poble / Anti-poble. No cal dir que el primer concepte representa el súmmum de les virtuts: el poble és desinteressat, honrat, innocent i està dotat d’un instint polític infal·lible; molt millor ens aniria, per tant, si el deixéssim actuar, o almenys si l’escoltéssim. La seva antítesi, en canvi, l’anti-poble, és la causa de tots els mals i, segons els populismes, pot prendre formes diverses: l’oligarquia, la plutocràcia, els estrangers, el clergat, els jueus, la monarquia…. Doncs bé, en el discurs dominant avui, a Espanya, l’anti-poble seria la “casta política” o “el règim del 78”, que s’oposarien, per tant, “als ciutadans” o a “la gent (decent)”. Ara bé, en el cas dels populismes, per “poble” no s’ha d’entendre el proletariat –com observa Álvarez Junco- ni tampoc les classes treballadores (com pensaven els partits tradicionals d’esquerra). No, perquè en els populismes no serveixen de res les descripcions sociològiques, ni les anàlisis de classe. No, “Poble” és una mera referència retòrica, una invocació fantasmal. El que importa, la clau de tot, és que el Poble, la Voluntat del Poble, és el principi suprem de la legitimitat. Per tant, invocar la voluntat popular, com els dictats divins per als creients, permet saltar-se la exigència del respecte a la llei.

Un segon tret comú als populismes és l’absència de programes concrets. Ho va reconèixer com ningú José Antonio Primo de Rivera, aspirant a populista, quan va dir que les seves idees eren massa ambicioses com per intentar capturar-les en un programa. També va declarar que no eren de dretes ni d’esquerres… la seva gent. En realitat, dels projectes dels dirigents populistes sabem –com molt bé recalca l’articulista- que estan inspirats pels desitjos més grandiosos (“salvar el país”, establir una “democràcia real”), però no sabem com pensen fer-ho; ni coneixem tampoc els seus plans en el terreny institucional, l’econòmic o l’internacional. Vull canviar-ho tot, deia el Lerroux juvenil. Estic en contra de tot el que està malament, va declarar un cop l’inefable Ruiz Mateos. Una vaguetat que els permet actuar com a revolucionaris o com realistes segons requereixin les circumstàncies. Per als seus seguidors, el que importa és que la seva acció es veurà guiada per uns principis polítics i morals irreprotxables, ancorats en l’interès popular.

Tercer tret: en el discurs populista dominen les crides emocionals sobre els plantejaments racionals. Apel·len a l’acció, a la joventut, a la moralitat, a l’audàcia, a l’honradesa. I un dels seus principis preferits és que calen “menys paraules i més acció”; és a dir, cal superar la ineficaç verborrea que domina la política actual. L’objectiu d’aquestes invocacions és clar: no es tracta de fer pensar als seus oients sinó de mobilitzar-lo, de fer que entrin en l’arena política grups fins avui indiferents o marginats. Una mobilització que sol ser extra-institucional, per camins aliens als previstos pel “sistema”.

I acabaré aquesta reflexió, que he agafat prestada d’aquest (per a mi) esplèndid article publicat a El País, amb una altra que, per escrit, m’ha fet arribar un dels meus lectors. Diu aquest:

“Podemos és l’esperança d’un món millor, unida a la ignorància econòmica i a l’arrogància de creure que és fàcil fer el que no ha sabut fer mai ningú. I tot construït sobre el substrat clàssic de l’esquerra tronada i d’una gran capacitat mediàtica. És curiós que l’esquerra anti-capitalista empri tant bé les eines del màrqueting. La meva sensació és que Podemos decebrà molta gent, perquè promet molt més –molt, molt més– del que podrà aconseguir.

Podemos és un símptoma d’una malaltia, no la seva solució. El seu error més gran és creure que el cap del govern pot canviar el món. El segon, pensar que amb les seves propostes el món serà millor. El tercer, considerar que és fàcil aplicar el que proposen.

Per cert, a l’entrevista –es refereix a la que Pablo Iglesias va concedir a Ana Pastor (La Sexta)- parla del “govern dels millors” (ja ho va dir en Mas, això) i després passa a dir que els millors són els professors universitaris i els funcionaris. Coneixent la universitat (-el qui escriu això és doctor en una branca de ciències-), ja et dic jo que no és el lloc on s’hi troba el millor.

Esperem que sigui un soufflé. La seva arrogància unida a la seva ignorància sobre les realitats del món (de teoria en saben molta) és pura dinamita.”

Anuncis

%d bloggers like this: