És molt difícil no mostrar-se crític amb l’acord a què –després de molts i massa sonors desencontres- han arribat Mas i Junqueras per convocar eleccions el 27 de setembre de 2015 quan encara manquen vuit mesos perquè arribem a la data assenyalada. Iceta, que té en la ironia una de les seves majors virtuts, ha dit que aquest pacte encara ens pot donar “motes tardes de glòria”, i és possible que sigui així. I no tant perquè aflorin novament les dificultats d’entesa, sinó perquè poden succeir moltes coses independents de la seva voluntat, que poden incidir en els desplegament dels fets.
En efecte, l’anunci de les eleccions no equival a la seva convocatòria, que, d’acord amb l’article 66 de l’Estatut de Catalunya, és competència del president, i amb la qual aquest ordena la dissolució del Parlament i convoca els ciutadans a les urnes en un termini que es mou entre els 40 i els 60 dies després de la seva publicació en el DOGC. Això significa que, per fer les eleccions a la data anunciada, el decret no podria aparèixer abans del 30 de juliol ni després del 18 d’agost.
Aquests dies, s’estan discutint els pressupostos de la Generalitat per a 2015, i sembla que ERC està posant l’estora sota els peus del conseller d’Economia, que deu observar satisfet com se li resolen els problemes de censura, per bé que haurà de fer alguns equilibris per donar satisfacció a les demandes “socials” que ERC fa, no sols perquè és i vol ser un partit d’esquerres, sinó perquè actua amb la mirada posada al retrovisor d’EU-Verds, de la CuP i del fantasma omnipresent de PODEM, però ningú no ens assegura que no pugui sorgir un entrebanc que posi a prova novament la solidesa del pacte.
També la resta de partits podrien provocar una greu dificultat si es decidissin a presentar una moció de censura al president Mas. De tota manera, aquesta possibilitat és més teòrica que real, perquè la llei de la Presidència i del Govern va elevar el llindar d’exigències i requereix que el nombre de diputats que la signin sumi almenys una cinquena part dels 135 que ocupen escó, és a dir, 27, o que la proposta vingui subscrita per dos grups parlamentaris. Això fa improbable la moció per dues raons: perquè està condemnada al fracàs (encara que podria paralitzar la dissolució del Parlament a la data prevista), i perquè l’enemic a batre a la seva guerra particular no és tant el president com els que haurien de ser els seus companys de viatge en aquesta aventura, als quals les enquestes auguren un trist futur a causa de la teòrica ascensió de PODEM.
Encara hi ha un tercer perill que no és menyspreable si tenim en compte la dinàmica judicial del país –tan lenta com inexorable-: les querelles contra Mas, Ortega i Rigau que podrien provocar la inhabilitació d’aquests per presentar-se a uns comicis que, els agradi o no, s’hauran de convocar d’acord amb la legislació espanyola (i no oblidem que, a hores d’ara, l’Estatut de Catalunya i les lleis del Parlament de Catalunya són legislació espanyola).
De tota manera, que jo albiri un camí fressat de problemes per a Mas i Junqueras fins al 27 de setembre –en política, una eternitat!- això no significa que els culpi d’aquestes dificultats, a les quals han contribuït –i hi seguiran contribuint- també tots els altres i, especialment, el PP amb la seva intransigència.
És cert el que diu Rajoy quan afirma que el nostre sistema polític no contempla això que Mas i Junqueras han definit com “eleccions plebiscitàries”. De fet, els plebiscits se solen formular mitjançant un referèndum que sotmet als ciutadans la resolució en pla de “sí o no” una qüestió fonamental, i les eleccions que s’han acordat per al 27 de setembre no seran sinó, legalment, unes eleccions autonòmiques ordinàries. Menys encara revestiran el caràcter de plebiscit pel fet que els partits hi acudiran per separat, cadascun amb els seus propis candidats i amb un programa també propi, per bé que –com se’ns ha dit- recolliran (de moment només ERC i el Partit del president –que no sabem si inclourà l’actual UDC-) un full de ruta per a la independència prèviament acordat. De tota manera, té raó Artur Mas quan afirma que a aquesta situació anòmala els ha abocat la política de Rajoy (en connivència amb el PSOE) que ha fet impossible qualsevol altra manera lògica d’afrontar el “problema català”. Més encara quan teníem davant nostre els casos del Canadà (Quebec) o del Regne Unit (Escòcia) que s’han resolt d’acord amb el que el sentit comú indica com s’han de resoldre aquests greus problemes polítics: mitjançant l’exercici lliure del vot; exercici que hauria de ser possible constitucionalment i que, si no ho és, ho hauria de ser.
No vull salvar el PSOE d’aquesta crítica, perquè aquest partit també té força responsabilitat en la deriva per la qual s’ha esllavissat la política catalana els darrers cinc anys, però no hi ha dubte que és el PP el partit que ha provocat el creixement exponencial del sobiranisme a Catalunya. Primer amb les campanyes ferotges que va dur a terme contra l’Estatut, i més tard amb les polítiques de recentralització i de menyspreu a senyals inequívocs d’identitat catalana com la llengua i la cultura.
És evident que els populars no tracten de buscar una sortida a l’actual escenari català. Simplement volen que Mas i Junqueras s’estavellin contra un mur, una solució que els permetria seguir la política de “palo y tente tieso” que estan duent contra tots els qui no se sumen a la seva manera d’actuar. Potser fins i tot ho aconseguiran, perquè no és gens segur que l’aposta de Mas i Junqueras tingui el suport que ells esperen i obtingui una super majoria absoluta que els permeti (no sé com) fer un pam de nas a Rajoy i, amb ell, a tota Espanya a l’espera que, més prest que tard, Europa els reconegui i els aculli al seu si.
En definitiva, que estem davant d’un escenari obert on la representació de l’obra no ve marcada per un guió o per un text que l’autor ha dissenyat prèviament. Estem davant d’una improvisació on els actors hauran d’actuar amb un decorat fix que dificulta –i no poc- la representació. També davant un públic desconcertat que no sap si el que ha de contemplar és l’escenificació d’un acte sagramental, d’un drama o d’una simple comèdia.
Josep Maria Quintana 