Josep Maria Quintana

Els conservadors de l’expresident i cap de la Unió per un Moviment Popular (UMP), Nicolas Sarkozy, es van imposar clarament a la segona ronda de les eleccions departamentals celebrada a França el passat diumenge, en què el socialisme del president François Hollande va patir una dura derrota. Del centenar de departaments, la dreta se’n va assegurar 70, segons els primers resultats oficials donats a conèixer pel Ministeri de l’Interior. Els socialistes només es van imposar a 30, mentre que el Front Nacional, d’extrema dreta, no en va aconseguir cap, tot i que a la primera ronda s’havia perfilat com la segona força darrere de la UMP (a molt poca distància). La mala situació econòmica amb altes taxes d’atur, els grans deutes i el poc creixement del país és atribuïda als socialistes que són al govern de l’Estat, i el primer ministre francès, Manuel Valls (un home situat a la part més dretana del socialisme), va admetre el triomf dels seus oponents dient una frase ben poc original que, també aquí, hem escoltat molts cops: “Vaig entendre el missatge”.

Més enllà, però, de fer una anàlisi de les eleccions municipals franceses, més enllà d’advertir que, a França, sol ser habitual que les guanyi, a mitja legislatura, el partit que no governa a l’Elisi, més enllà també d’advertir que va anar a votar un 50 per cent quan, a les legislatives, sovint hi va entre el 70 i el 80 per cent, voldria remarcar dues coses:

La primera, la victòria de la coalició que lidera novament Sarkozy, que ha sorprès molts comentaristes que havien cantat ja un possible triomf de Marine Le Pen, la líder de l’extrema dreta francesa (antieuropea, antimoneda única, xenòfoba i clarament racista).

La segona, els mecanismes electorals de la doble volta en un sistema majoritari de petits districtes com el francès, que sostreu als partits la possibilitat de martingales postelectorals i atorga als electors la possibilitat de ser ells qui, directament, escullin qui vol que els governi.

En efecte, el sistema electoral francès majoritari, de petits districtes i a dues voltes, permet que, a la primera, cada elector voti a cor obert pel candidat (i el partit) que més li agrada dels que es presenten al districte. Però en aquesta primera volta només surten elegits els candidats que treuen més d’un cinquanta per cent dels vots. A la segona, participen només els dos més ben situats, que es disputen l’elecció final, i això fa que sigui el ciutadà la persona que decideix quin dels dos sortirà elegit, i evita sovint les coalicions postelectorals que fan, en moltes ocasions, que governi un candidat que no s’ha atret la simpatia dels electors, i fins pot provocar pactes contra natura, com, per exemple, el que van subscriure els conservadors del PP i els socialistes d’Esquerra Unida a Extremadura per evitar que governés el PSOE.

Algú ha dit que el sistema electoral francès permet als ciutadans d’aquell país votar primer amb el cor i, després, amb la cartera. Bé, és una manera de dir-ho, però crec que la definició no és prou exacta per materialista. Penso més aviat que es tracta d’un sistema electoral que no permet als partits fer el que volen d’esquena al poble, sinó que han de fer el que volen els ciutadans. En realitat, les eleccions franceses del passat diumenge han fet possible que, després de gairebé un empat tècnic entre l’UMP de Sarkozy i el Front Nacional de Marine Le Pen en primera volta (25,2 UMP; 24,9 FN), a la segona, els ciutadans s’hagin decidit clarament pels homes de Sarkozy.

Sé que aquest sistema electoral no agrada als partits minoritaris, perquè els bandeja de la possibilitat d’assumir el poder (gràcies, precisament, als pactes postelectorals). Però no deixa de ser discutible –encara que sigui democràtic- que, per mor d’aquesta mena d’acords que es fan a les cuines dels partits després de les eleccions, sovint es formin coalicions de govern que no responen –o responen poc- al que vol majoritàriament l’electorat. Posem un exemple: fa uns anys, a Ciutadella, va governar l’Ajuntament un partit que havia tret un sol regidor (800 vots) amb el suport del PSOE per tal que no governés la llista més votada, que era la del PP. Sens dubte que va ser democràtica aquella elecció (com ho va ser la del Pacte de Govern a la Comunitat Autònoma per desbancar Jaume Matas, o el del Tripartit a Catalunya per desbancar Artur Mas), però dubto molt que provoqui bons governs, ja que –si no, acudiu a l’experiència- sovint conforma executius amb compartiments estancs on qui presideix no respon de tota l’acció politicoadministrativa que es du a terme al país.

Tot i que sóc conscient que no hi ha sistemes electorals que poden merèixer el qualificatiu de “justos”, i que cap dels que coneixem “no és del tot neutral”, em sembla que n’hi ha algun que és més defensable que els altres i, sens dubte, el sistema electoral francès, a doble volta, ho és més que el sistema electoral que pretenia imposar el PP –finalment va renunciar-hi- de donar el govern dels municipis a la llista més votada, oferint-li en alguns casos el plus de regidors que li mancava (si és que obtenia el 40 per cent dels sufragis) per gaudir d’una majoria absoluta que li permetés governar.

Els francesos no donen cap mena de plus. Tothom pot acudir a la primera volta lliurement i amb les cartes descobertes. Però també hi han d’acudir a la segona, que exigeix als partits perdedors la possibilitat de signar pactes preelectorals amb els guanyadors que li siguin més afins per tal d’aconsellar després el vot als seus electors. Els qui ja éreu adults a les èpoques de De Gaulle, Pompidou i Giscard d’Estaing podreu recordar perfectament els pactes entre els comunistes de George Marchais i els socialistes de François Mitterand per votar, a la segona volta, el candidat que, d’aquests dos partits, quedés més ben situat a la primera. Aquest consell o recomanació de vot –que es feia i se segueix fent públic pels líders- indica quines són les preferències dels partits perdedors a la primera volta, però a França, la darrera paraula no la tenen els partits, sinó els electors, que poden fer cas d’aquestes recomanacions o bé decidir-se pel candidat que més els agrada, sigui o no el recomanat, i aquesta llibertat d’elecció és el que, de vegades, provoca sorpreses.

Dit això he d’observar que el sistema electoral francès no podria ser aplicable al nostre país si no es modificava la Constitució, perquè a la Carta magna es va establir que les eleccions es regirien per un sistema proporcional, i el sistema francès és majoritari. Per tant, estic escrivint una reflexió que és en va si no decidim un dia tocar aquesta regulació constitucional, però em sembla que mereixia una reflexió serena que, tot i això, no s’ha de compartir necessàriament. Ara bé, per al cas que no es compartís i no es decidís copiar el sistema francès i preferíssim seguir amb el proporcional que tenim, penso que, com a mínim, hauríem d’acabar d’una vegada per sempre amb les llistes tancades i bloquejades, cosa que fa que el ciutadà s’hagi d’empassar –li agradin o no- tots els candidats que el partit ha situat a la llista, i pel rigorós ordre que ha decidit el comitè electoral.

Més enllà, doncs, de santificar el sistema electoral francès –que no ho pretenc (encara que n’he destacat els beneficis que, al meu entendre, comporta)-, penso que comença a ser hora que ens plantegem seriosament un canvi de llei electoral. De la mateixa manera que els partits –no tots- han descobert que és bo que els seus militants (o fins i tot els simpatitzants) decideixin qui ha d’anar i qui no ha d’anar a la llista –i fins en quin ordre s’hi ha d’anar!- ¿per què no pensem també una mica en els electors –que és als qui la Constitució atorga l’acció d’elegir- per tal les eleccions no es converteixin tan sols en un “trágala” i els ciutadans puguin participar més intensament en la decisió d’elegir les persones que han de governar-lo?

Dels resultats que s’han produït a les eleccions andaluses, el que em fa més pena és el d’IU, la coalició que, derrotat el PSOE fa tres anys per un PP que havia assolit el límit de vots possible en aquella comunitat subvencionada, va i, com la bona samaritana, cura les ferides dels socialistes, conforta amb àrnica els cops que els han deixat mig baldats, permet que treguin pit, que el PP es quedi a l’oposició i que l’exministre Griñán assumeixi novament el poder a la comunitat autònoma.

En realitat, els andalusos d’IU van fer tot el contrari dels seus companys de la veïna Extremadura, els qual, cansats d’actuar com a valet de chambre dels socialistes, van decidir que enviaven Guillermo Fernández Vara a l’oposició i signaren un pacte (d’aquelles que només signa el diable) amb el PP de José Antonio Monago.

Però a mitja legislatura les coses van canviar per mor de l’acció dels fiscals i de la jutja del carret, que forçaren Griñán a posar terra pel mig (un escó al Senat per la comunitat autònoma andalusa no és tampoc cap misèria), on espera confortablement que passi el temps fins que el Tribunal Suprem el cridi a declarar per veure si té o no cap responsabilitat en la complicada qüestió dels ERO.

I aquí hem arribat al moll de l’os: els ERO, que han provocat que la jutja del carret hagi imputat un altíssim nombre de càrrecs de la Junta de Andalusia (alts, mitjans i mínims), per dilucidar què feien exactament amb aquest mannà que a Andalusia no queia del cel sinó de les arques de l’Estat, que aquest alhora rebia d’Europa i de les regions espanyoles que són contribuents netes.

Una senyora andalusa molt gran amb qui, a Menorca, em relaciono habitualment, es queixava fa poc de la magra situació econòmica que l’afecta (sempre havia treballat com a dona de feines a cases de la burgesia maonesa sense haver cotitzat mai a la Seguretat Social), i deia dolguda que no és just que, pel fet de residir a Menorca, no tingui cap subsidi de l’Estat, “porque allí [Jaén], mi primo me dice que vas al alcalde o no sé a quién, éste te pone una firma y cobras cada mes”. Sí, es una pena, jo li responia, que no tinguem aquí, a l’illa, aquests dispensadors de mannà que han anat repartint-lo… anava a dir discretament, però em sembla que ni això, amb la qual cosa han amortit els problemes socials del país sense resoldre’ls (i molt probablement de manera il·legal).

Sigui com vulgui, la realitat és que, com ha escrit el periodista David González a La Vanguardia, a Andalusia, els ERO han fet florir els seus aturats, els seus empresaris, els seus sindicats, els seus expresidents, els seus consellers i els seus alcaldes, i fins i tot les seves monges, asseguts tots a la taula del pare (ara de la mare), que parteix i reparteix, com el rei llangardaix.

És probable que, després de la feina de la jutja del carret, l’Audiència de Sevilla i el Tribunal Suprem acabin per clavar les seves ungles a molts responsables d’aquesta situació, però sabent alhora que és aquesta –en definitiva la repartidora- la que ha consolidat una mena de sòl difícilment rebaixable en l’electorat socialista, i és molt probable que sigui també “aquesta repartidora” la responsable que, en aquella comunitat, amb un índex teòric d’atur del 24 per cent (el més alt d’Espanya), les cornetes i els tambors tornin a sonar com si res durant la propera setmana santa, que els bars i els carrers segueixin vessant de gent festiva i alegra, i que, no per això, deixarà de cantar saetas a Maria dels Dolors o al Crist crucificat mentre adora la nova deessa de la gran regió del sud: la mare Susana, perquè –no ens enganyem- ningú no mossega la mà que li dóna les menges.

I tanmateix això no pot perdurar. I en dir que no pot (o no hauria de) perdurar, no em refereixo al PSOE, sinó al sistema de la subvenció perenne, sobretot quan aquesta és alegal, si no és clarament il·legal, com jo suposo que ha estat en molts casos.

Ara bé, el que no hauria de perdurar tampoc és la manera com ens financem els espanyols. Avui, per molt que alguns –entre ells els socialistes- diguin que l’Estat de les autonomies presenta ben poques diferències amb l’Estat Federal (no sé, doncs, per què el proposen tan convençuts al seu programa), la veritat és que en presenta moltes, de diferències, que són alhora consistents. Avui, a Espanya, és el govern central d’aquest Estat el que recapta la major part de tributs i el que els distribueix a les comunitats autònomes (per tant, el qui té la clau de l’aixeta), i això permet que els presidents d’aquestes comunitats, assumint el paper del que a Andalusia en diuen conseguidores –realment un bon nom-, puguin anar a Madrid a veure el Montoro de torn per demanar-li –potser fins i tot per exigir-li- “¿¡Qué hay de lo mío?!” i negociar.

Que diferent seria si les comunitats autònomes recaptessin “els seus” impostos (vull dir els del seu territori, com es fa al País Basc i a Navarra), amb el compromís de sostenir després de manera solidària (però no arbitrària ni abusiva) les “institucions federals”.

Però això –aquest sistema inherent als Estats federals- no interessa a Andalusia, ni a Extremadura, i sí, en canvi, és de gran interès per a d’altres comunitats com Madrid, Catalunya, València o Balears. I si no interessa a Andalusia i Extremadura, difícilment interessarà a Pedro Sánchez, que ben aviat haurà de dir què en pensa, d’això (és clar que amb el permís de la mare Susana).

Però no ens enganyem: aquesta qüestió –la de com es distribuiran els diners en un futur proper- és la gran qüestió a resoldre, i dubto que molts partits la tinguin clara en el seu fur intern. Evidentment que el PSOE no li té, com tampoc l’hi té el PP. La meva pregunta és: ¿l’hi té Ciudadanos? No ho sé, perquè no conec el seu programa en aquest punt, encara que, per més que no amagaré la discrepància que sempre he mantingut amb la matriu catalana d’aquest nou partit per la seva insensibilitat (potser fins i tot animadversió) amb el catalanisme, em fa l’efecte que, ara per ara, és l’únic partit que presenta una imatge nova i moderna de fer política; imatge entenedora per molts descontents amb la situació que no participen del messianisme, del populisme, ni de la incontinència verbal de Podemos, que, d’arribar al govern, potser faria petit el robinhoodisme dels ERO andalusos i faria de Chaves, Griñán i dels conseguidores andalusos una colla d’afeccionats.

Diumenge passat, Enric Juliana entrevistava Gabriel Magalhães, un escriptor de referència a Portugal, que creu en Déu, que imparteix classes de literatura espanyola i portuguesa a la universitat de Beira Interior, lluny dels cercles patricis de Lisboa, que escriu articles molt bons per a La Vanguardia, que publica assajos polítics i magnífiques novel·les que amaguen la clau històrica de Portugal.

A l’entrevista parlaven de coses diverses. Però la més significativa feia referència a la qüestió econòmica –recordeu que Portugal va sofrir un rescat molt dur a mans de la Unió Europea- i Juliana volia entendre per què el nostre país veí, a pesar dels retalls i de la duríssima política que ha hagut d’aplicar, no ha esclatat en una revolta permanent.

-Per què Portugal –demanava el periodista-, apallissat de manera inclement per la crisi i intervingut per la “troica”, sembla que no estigui a punt d’esclatar? Per què se senten menys grinyols polítics a Portugal que a Espanya?

-Portugal no esclata –va respondre Magalhães-, perquè ja va esclatar. La Revolució d’Abril de 1974 va refundar políticament el país. A pesar de la brutalitat de la crisi, les institucions i els partits no s’han ensorrat. El Tribunal Constitucional va demostrar certa independència en limitar les retallades en les pensions. El primer ministre que va demanar el rescat, el socialista José Sócrates, es troba a la presó per corrupció. Molts joves han emigrat. Els funcionaris han perdut privilegis, però encara se senten segurs. La taxa d’atur no supera el 15%. El país torna a ser molt modest, hi ha gent que ho està passant molt malament, però els amortidors han funcionat. Ens hem oblidat de l’AVE Lisboa-Madrid i hem trucat a la porta del Brasil, d’Angola, de la Xina, de l’Índia… És possible que el nostre pròxim primer ministre sigui el socialista António Costa, un home de trets hindús, originari de Goa.

L’escriptor portuguès Gabriel Magalhães

En definitiva, Magalhães diu que el país ha pres consciència de la realitat (condició indispensable per resoldre el problema), ha trencat amb un passat que exercia una política inadequada perquè es basava en una realitat fictícia, ha acceptat les pròpies limitacions, ha decidit no viure més enllà de les possibilitats, s’ha oblidat de les quimeres, ha acceptat la gent tal com és –no com voldria que fos-, i fins sembla que donarà suport a un probable primer ministre de trets estranys a la idiosincràsia portuguesa.

Per poc que ens hi fixem, haurem de concloure que les diferències amb Espanya són abismals, entre d’altres raons perquè no sembla que nosaltres hàgim acceptat la situació de “pecat” en què vivíem (demano un esforç per entendre aquesta metàfora), perquè no tenim un Tribunal Constitucional que ens doni confiança d’independència respecte del poder polític, perquè encara tenim un atur superior al 24 per cent, perquè a pesar de la corrupció tenim pocs polítics a la garjola, i cap de primer nivell (potser només en Jaume Matas), perquè seguim construint l’AVE a Galícia, com si res no hagués passat, perquè cap partit ha mostrat un creïble penediment per la corrupció interna, perquè no ens acceptem mútuament, etc. etc.

Juliana li recorda aleshores que Espanya no va tenir un 25 d’Abril [de 1974]. És davant d’aquesta observació que Gabriel Magalhães ens revela el perquè del seu punt de vista:

-Espanya té un problema pendent amb la Veritat.

-Com diu? –fa, sorprès, Juliana. I aleshores l’escriptor concreta l’asseveració que acaba de formular.

-Espanya va fer la seva transició ajornant problemes de fons. La transició va ser un pacte de no agressió. Un pacte segurament necessari per evitar un altre gran drama. Vist des de fora, sembla clar que Espanya necessita renovar el seu pacte de convivència. La crisi ha descarnat els defectes del sistema polític i les noves generacions demanen canvis. Jo confiaria en aquesta nova generació. No sóc pessimista. Vostès haurien de vigilar l’halo tràgic del país, però poden estar a prop d’un altre moment creatiu.

Fa temps que no havia llegit un diagnòstic i, alhora, una proposta tan imaginativa. Primer –ve a dir Gabriel Magalhães- hem d’acceptar que, per molt que hàgim d’agrair al pacte constitucional de 1798 els darrers trenta anys de convivència, el cert és que amb la Constitució vam dirigir tots la mirada cap al futur, però sense reconèixer prou –ni menys encara acceptar- els horrors del passat. Aquell va ser, doncs, un pacte per sobreviure el millor possible sense fer sang, sense condemnes de coses que eren abominables, i, alhora, sense obrir espais de llibertat que, responsablement, no es van desplegar perquè el pacte fos possible entre els que érem allí el 1978. Però ara, trenta-set anys més tard, és imprescindible obrir aquests espais si no volem que salti pels aires un marc de convivència que es troba cada cop amb més dificultats: unes, d’ordre social, perquè hi ha molta gent que pateix les conseqüències de la crisi i no té esperances fonamentades de futur; unes altres, d’ordre moral, perquè la gent no entén la corrupció instal·lada al moll de l’os dels principals partits polítics i la incapacitat manifesta d’aquests per espolsar-se-la del damunt, ço vol dir, de reconèixer-la i de renunciar-hi creïblement. I per a mostra un botó: comparar el PP amb Càritas, com han fet aquesta mateixa setmana els líders populars, és, simplement, un escarni. Per últim, hi ha també dificultats d’ordre polític, perquè no potser emparar-se en la rigidesa d’un text constitucional que és intrínsecament modificable, per negar-se a resoldre problemes tan greus com el de Catalunya. Com no és tampoc acceptable que hi hagi un gran sector del país que cregui –i l’exemple no és anecdòtic-, que, pel fet de dir-se Albert, una persona no pot governar Espanya.

Certament que –i amb això torno a l’asseveració de Gabriel Magalhães- assolir la Veritat és impossible. Tanmateix hauríem de fer esforços per aproximar-nos-hi i, sobretot, per intentar desxifrar-la. I del que hauríem d’estar convençuts és que mai no ens hi acostarem ni podrem fer d’entendre-la si primer no rebutgem la mentida i no intentem fonamentar el nostre d’esforç d’aproximació repudiant la hipocresia i la falsedat. Una actitud, aquesta, que, ara per ara, al nostre país no sembla que duem prou a terme.

Segueixo amb un cert interès –suposo que com molta gent- el difícil camí que han emprès a Grècia Alexis Tsipras i el seu equip de govern, els quals, després de crear grans expectatives en un electorat cansant de corrupció governamental, de mentides i d’ineficàcia política, han deixat a l’oposició els representants més conspicus del que havia estat fins ara “la casta” governamental (la dreta de Papadimos es queda amb 76 diputats i els socialistes amb 13, mentre que Syriza n’ha obtingut 99 més els 50 de premi que dóna la llei electoral al guanyador) i s’han trobat amb el repte d’haver de governar les restes d’un naufragi. En definitiva, governar un país en fallida, agafat pel coll pels creditors (especialment alemanys), subjugat per la troica i vigilat pels homes de negre. Un panorama que no el desitjaria ni al meu pitjor enemic.

Després d’una sortida fulgurant, les coses no s’han posat fàcils per al primer ministre ni per a l’home revelació del seu govern, el ministre d’economia Iannis Varufakis, que, després de fer una superba actuació per a la galeria deixant amb un pam de nassos l’actual líder de l’Eurogrup, el neerlandès Jeroen Dijsselbloem, ha hagut de fer anques enrere i acceptar la via institucional de la negociació.

Tsipras i Varufakis no són responsables –poc ni gens- de la terrible situació de Grècia que, a dir del nostre ministre Luis de Guindos (que, de sobte, s’ha situat en el paper dels “grans”, dels “poderosos”, dels “creditors”) “no és bona” perquè el país “ha tornat a caure en recessió”. Tot això per advocar immediatament la necessitat que s’accelerin els contactes entre Atenes i les institucions de la troica de cara a establir les reformes indispensables per intentar resoldre la complicada situació econòmica i financera d’aquell país.

Alexis Tsipras

En realitat, de Guindos no ha fet altra cosa que seguir les pautes del ministre de Finances alemany Wolfgang Schäuble, el qual va anunciar que impulsaria dures condicions per a Grècia si el país requeria un tercer paquet de rescat quan s’esgotés l’actual, prolongat aquesta setmana fins al mes de juny. “Si Grècia necessita més ajudes –va dir Schäuble- ho veurem quan acabi el segon programa. Passi el que passi, fixarem condicions molt estrictes”. Schäuble insistí també que no hi haurà més fons per a Atenes si el govern d’Alexis Tsipras no compleix els compromisos de reforma que els va enviar l’Eurogrup a canvi de la prolongació de les ajudes internacionals. “El senyor Tsipras –va dir el ministre alemany- va donar la seva paraula. Si Grècia no la compleix, no hi haurà més ajudes”. Finalment va puntualitzà: “Som solidaris, però no extorsionables”.

Més enllà de si l’Eurogrup hauria de ser o no més lax amb la realitat grega, o d’advertir també que l’actuació dels alemanys respecte del deute grec i de la possible fallida econòmica no és del tot honorable (perquè era –o havia de ser- conscient de quina era la situació en què es trobava el país que contreia el colossal deute que ara no vol deixar de cobrar), el que sí ens cal retenir de la dura experiència que el nou govern grec està passant és que no és el mateix fer promeses en una campanya electoral (promeses de coses que un públic enfervorit vol escoltar), que administrar els recursos públics un cop s’ha assolit el poder. I si algú ho dubta, que ho demanin a Rajoy, que va obtenir una majoria absoluta amb un programa electoral que, després, va veure’s obligat a girar de l’inrevés com qui gira una calça.

Una de les observacions que ha fet aquests dies el ministre alemany –que em sembla que té més autoritat per parlar del problema grec que no el senyor de Guindos- és que “governar comporta una cita amb la realitat”, i la realitat no sempre és com la pinten, sinó com ella ens agafa pel coll.

Iannis Varufakis

Algú dels qui han intervingut en l’afer grec –no sé si era Jeroen Dijsselbloem- va fer una advertència a Varufakis que em sembla molt adient: “Més que triomfar en les negociacions amb l’Eurogrup –va dir parlant de Syriza-, el que Tsipras hauria d’aconseguir és transformar l’Administració de Grècia”. En efecte, el problema de fons amb què es troba el govern grec no és de convèncer l’Eurogrup perquè flexibilitzi les exigències del deute, sinó capgirar una dinàmica política, una actitud insolidària de la ciutadania amb l’Estat que ve de lluny, perquè Grècia ha estat dirigida des de fa molts anys per uns governs dominats per les oligarquies, per uns polítics que s’han mostrat incapaços –probablement ni ho ha intentat- d’aconseguir que la gent pagués impostos, que els naviliers –els més poderosos del món- contribuïssin –ni que fos una mica- a satisfer els seus deures econòmics amb l’Estat, de convèncer els ciutadans que s’han de declarar les obres noves i pagar els tributs que hi són inherents, de fer-los veure que l’IRPF i l’IVA s’ha de satisfer, de fer-los entendre que les piscines s’han de declarar, etc. etc. Res d’això no és imputable a Tsipras ni a Varufakis, però tampoc ho és a l’Eurogrup.

Per tant, la pregunta clau a respondre és: aconseguirà Syriza transformar el seu país o serà la realitat d’aquest que acabarà per arrossegar Syriza fins l’aigüera?

I la resposta no és fàcil, però el que m’ha semblat inaudit és la proposta que Iannis Varufaquis va enviar fa uns dies al president de l’Eurogrup, on figuren una sèrie de mesures i reformes pensades per impulsar l’economia grega i desbloquejar els fons procedents del rescat europeu. I d’aquestes, la més sorprenent i que més destaca és el reclutament d’estudiants, de mestresses de casa i fins i tot de turistes per actuar com a inspectors fiscals d’incògnit. Dubto molt que aquest sigui el camí, entre d’altres raons perquè és una proposta que incita a la delació, una pràctica de trista i recordada memòria. No, aquest no és el camí. Tsipras i Varufakis hauran d’agusar la intel·ligència.

Se’m fa difícil acceptar que s’expulsi un membre de la carrera judicial (finalment, la sanció administrativa que el Consell General del Poder Judicial ha imposat al jutge Santiago Vidal ha estat de suspensió de sou i feina per tres anys) pel fet de pensar i dir el que pensa si és que, com sembla, no ha abandonat en cap moment la seva tasca de magistrat a l’Audiència de Barcelona i ha fet, per tant, la seva feina professional adequadament. No ho tindrà, doncs, fàcil el Tribunal Suprem, que no és un òrgan administratiu, per mantenir aquesta dura sanció que es va prendre (per no perdre el costum) per 12 vots contra 9 dels membres del CGPJ. És a dir, per tots els vocals designats pel PP amb el vot contrari dels vocals elegits per les altres forces polítiques.

Però dit això, he d’afegir tot seguit que no m’agrada, ni m’ha agradat mai el que, al llarg d’aquests anys, ha estat fent el jutge Vidal (com no m’agradava tampoc el comportament del jutge Garzón, encara que els dos casos presenten diferències notables). Exercint la funció de jutge, Santiago Vidal no s’ha tallat un pèl durant aquests darrers deu anys a l’hora d’opinar públicament sobre qüestions polítiques, de participar a tertúlies radiofòniques o d’intervenir en debats televisius, en els quals ha manifestat clarament una determinada ideologia política (la favorable a la independència de Catalunya), a pesar que, formalment, s’hagi declarat sempre independent de qualsevol partit.

Penso, doncs, que té raó el catedràtic de dret constitucional Enric Fossas quan, en un article publicat a El País, mostrava la seva perplexitat per la circumstància que un magistrat es dediqués a redactar esborranys de Constitució “durant el seu temps lliure i per a ell mateix”, com informava el butlletí de propaganda de la Generalitat. Però encara resulta més estrany que un jutge d’un Estat modern realitzi una campanya d’actes en els municipis i aparegui permanentment en els mitjans de comunicació al costat de les forces polítiques i socials que defensen la secessió d’un territori d’aquest Estat (per legítim que sigui defensar la independència de Catalunya). I això per la senzilla raó que el poder dels jutges, en un Estat democràtic de dret, es legitima en la seva subjecció únicament a l’imperi de la llei, de la qual deriva la seva independència. I aquesta, com ha sostingut la jurisprudència constitucional, es veu seriosament compromesa si la seva llibertat de criteri s’orienta a priori per simpaties o antipaties ideològiques, per conviccions i fins i tot prejudicis (STC 60/2008).

No em serveix (ni menys encara em podrà convèncer) que se’m digui que el Consell General del Poder Judicial empra dues vares d’amidar (afirmació que és, probablement, certa). No em serveix, doncs, que se’m digui que el president del Tribunal Constitucional, senyor Francisco Pérez de los Cobos Orihuel vagi ser militant actiu del PP (fet que va amagar quan es produí la seva elecció) o bé que l’exmagistrat d’aquest mateix tribunal, Enrique López (que va haver de dimitir després que l’enxampessin conduint una moto sense casc, creuant un semàfor en vermell i amb un grau d’alcoholèmia quatre vegades superior al permès) vagi ser un assidu dels cursos organitzats per la FAES del senyor Aznar. No, res d’això no modifica el meu criteri. Encara més, el referma. Penso, en efecte, que Pérez de los Cobos, que Enrique López i també algun altre magistrat el nom del qual em callo, no mereixen ser –o haver estat- on són, però no em serveixen d’excusa per evitar la crítica a la irresponsabilitat, a la petulància i al grau malaltís de protagonisme que ha mostrat el jutge Vidal durant tot aquest temps.

El jutge Vidal intervenint en un debat a TV2

Diuen que potser es presentarà ara –com a independent!- amb el número dos de la llista d’Esquerra Republicana. No em sorprendria, perquè els màrtirs sempre han tingut un gran paper a l’hora afuar els sentiments íntims de la gent. Però no hem de veure només la sanció del CGPJ, sinó el comportament del jutge. De fet, jo li he escoltat que voldria ser ministre de justícia d’una futura República Catalana, cosa, per cert, molt lloable, però és difícil d’assumir quan es fa aquesta afirmació mentre s’exerceix una funció jurisdiccional de primera magnitud que exigeix fidelitat a les lleis i, naturalment, a la Constitució. I no només al capítol X, que regula la “reforma constitucional”, funció que, per cert, no atorga a un jutge en actiu, ni que sigui durant el seu temps lliure, la facultat d’endegar la reforma. Més encara, el deure fonamental del jutge és, em sembla, el de ser imparcial, perquè només així es pot garantir el dret –aquest sí fonamental- dels ciutadans de ser jutjats des de la neutralitat política.

I aquesta imparcialitat no castra intel·lectualment els jutges. Perquè el jutge és, en efecte, un ésser dotat d’intel·ligència i pot pensar i fins i tot tenir una ideologia. Però la deontologia professional li impedeix d’exterioritzar aquesta ideologia, i és lògic que sigui així, perquè, com ha dit el Tribunal Europeu de Drets Humans, en el cas dels jutges (com succeïa amb la dona del Cèsar) les “aparences” tenen una gran importància per salvaguardar la confiança que els tribunals han d’inspirar al públic en una societat democràtica (d’aquí la meva desconfiança en homes com Pérez de los Cobos o com Enrique López). Per aquest motiu, aquest Tribunal Europeus dels Drets Humans ha declarat que no és imparcial el jutge que participa en l’elaboració de normes, fins i tot reglamentàries (com ens ha recordat el catedràtic de dret constitucional Enric Fossas).

El que no entraré a dir és –com fa aquest catedràtic- si el projecte de constitució republicana per a Catalunya elaborat pel jutge Vidal és un treball ben fet o, com assegura Fossas, és un text ple d’ “errores, despropósitos y disparates (…) que pueden ser muy útiles para explicar a los estudiantes los rudimentos de la teoría constitucional”. Ara, això no compta. El que, en canvi, sí que compta –i no precisament per bé- és el silenci i la complicitat de molts polítics catalans amb l’actuació d’aquest jutge, que jo no dubto a criticar.

Podem discutir l’encert (o l’error) de la norma constitucional que prohibeix als jutges pertànyer a partits polítics mentre es trobin en actiu (article 127 de la Constitució), però sembla indubtable que les actuacions i les manifestacions públiques dels membres del poder judicial realitzades al costat de les forces polítiques posen seriosament en qüestió la seva independència.

Comprenc que aquesta norma tan imperativa condemna els jutges al silenci i a l’aïllament. Per tant, a haver d’allunyar-se dels mitjans de comunicació o, si és que hi participen, a parlar de coses banals o, com a mínim, allunyades del debat polític, però prefereixo això que el contrari, per més que cregui fermament –i així ho he defensat des d’aquestes mateixes pàgines- que em sembla legítim que els catalans puguin decidir sobre el seu futur, i entenc, per tant, que demanin que aquest dret no estigui supeditat –com ho està ara constitucionalment- a una decisió conjunta de tot el poble espanyol. Però la defensa d’aquestes idees correspon a la gent, als partits i als polítics. No crec que els jutges s’hi hagin d’involucrar. I si creuen que ho han de fer, sempre tenen la possibilitat de penjar la toga i exercir aquest dret lliurement, sense els entrebancs ni les limitacions que demana la funció jurisdiccional que, repeteixo, exigeix un compromís de fidelitat a les lleis i una clara independència del debat (i del poder) polític.

Mentre el país va perdent, cada dia més, la confiança en els partits que ens representen en el parlament espanyol, l’economia –magma de matèria inert la dinàmica i les regles de la qual mai no arribaré a entendre- sembla que comenci a mostrar signes d’una lenta recuperació, i els partits amb representació parlamentària, amb un ai! al cor, parlen, actuen i proclamen les seves idees mirant sempre pel retrovisor, perquè saben, són conscients, que a partir del 24 de maig d’aquest mateix anys, el mapa polític iniciarà un canvi les dimensions del qual no podem avaluar, però sí d’alguna manera preveure. De fet, per l’actuació dels mateixos protagonistes que van intervenir a la tribuna el passat dimarts i dimecres, sabem que, com expressa una dita castellana, a la carrera de San Jerónimo “son todos los que están, pero no están todos los que son”.

El debat va ser rude, carregat d’acusacions i de retrets, sobretot els que van protagonitzar Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, que s’estrenava a la tribuna com a líder de l’oposició. Tot el que va fer i va dir el president era previsible: va pintar un panorama dolç per al país, ens va recordar que gràcies a ell sortíem d’una crisi enorme, va assegurar que si l’elegíem novament crearia tres milions de llocs de treball i, de cara a la seguretat pública, ens va prometre un clàssic: que deixarà elaborada una llei que serà la més dura d’Europa amb els terroristes. A més, va voler que tots ens mostréssim convençuts que fora d’ell no hi ha salvació possible. O ell o el caos. O ell o els populistes que, a imitació dels grecs, s’hauran de menjar totes les seves promeses incomplibles. Però el que Rajoy dóna per suposat –no sé si perque ho creu o perquè ens ho vol fer creure- és que Pedro Sánchez i el PSOE no són avui alternativa. “Usted es patético”, li etzibà, un desqualificatiu que no havia escoltat mai des de la tribuna, només superat per l’inefable Coscubiela, que va dir de Rajoy que era “el capo” d’una màfia organitzada, cosa que va treure de punt la presidenta en funcions, Celia Villalobos, que va interrompre el seu joc amb l’IPad (ves si en té de penques, això!) per demanar el diputat que retirés aquelles paraules.

Jo comprenc que Pedro Sánchez no ho té fàcil després d’heretar el partit de Rodríguez Zapatero, la irresistible lleugeresa del qual –quina desgràcia per al país!- li ha deixat un partit que s’assembla a un cabdell de llana embullat i ple de nusos, gairebé inservible per fer calça, però que, darrerament, ens ha sorprès amb alguns gestos d’autoritat que segurament no esperaven (menys encara que nosaltres) els seus adversaris, que són legió dins el partit, pel que podem veure. Dic això perquè a mi no em semblà gens patètic Pedro Sánchez, que jugava amb l’avantatge -per ara indiscutible- de poder assegurar que ell és un home net (per tres vegades va repetir “yo soy un político limpio”), cosa que cala a les orelles del possible votant, que té ganes –com mai!- de fer bugada.

És cert que, com sol succeir en aquests casos a la nostra trista vida parlamentària, la resposta de Rajoy no va ser per reconèixer que Sánchez tenia raó i per afirmar que, en efecte, el seu partit nedava dins el fang de les corrupteles, sinó per etzibar-li un esperat i poc convincent “i tu més”, afirmació que va sustentar amb els casos, tant certs com indiscutibles, de corrupció a Andalusia.

Més enllà de l‘opinió que ens pugui merèixer aquesta actitud de contraatac sense mai reconèixer l’arrel del mal, la desgràcia és que Rajoy té raó quan apunta a Andalusia per assenyalar un focus de podriment políticoestructural indiscutible. Fins al punt que el problema d’Espanya no és Catalunya –com declarava diumenge passat a La Vanguardia aquest conservador intel·ligent que és Lorenzo Bernaldo de Quirós–, el problema és Andalusia, on el règim políticoclientelar que va instaurar Manuel Chávez des del principi després que els andalusos van forçar (i contradir) la constitució amb els resultats del referèndum per a l’autonomia, ha esdevingut un càncer per a l’Espanya democràtica, i una bomba aferrada al cos de qualsevol secretari general que, de veritat, vulgui fer neteja dins el PSOE. Bomba que, a més, avui té un nom que tots ja ens hem après de memòria, Susana Díaz, dona de gran predicament en el partit, encara que jo no encerti a veure quines són les seves virtuts (de moment no n’ha mostrat cap, tret de trobar-se al lloc oportú en el moment precís) i que, en canvi, ha mostrat públicament molts dels seus defectes: l’oportunisme, la manca de voluntat de modificar el sistema clientelar, el populisme, la poca fidelitat a les decisions de la militància, etc. etc.

Si els partits no s’asseguren de fer net el pati de casa serà la gent que farà la neteja, i ho farà elegint partits i polítics nous que sí han promès de fer-ho, encara que alguns d’aquests no hagin començat amb molt bon peu, i més enllà de les seves promeses, més enllà de l’èxit que sembla que, facin el que facin, tenen assegurat, és segur que provocaran una gran decepció si reprodueixen els esquemes d’autodefensa i de nul·la autocrítica que sempre han mostrat els altres que hem conegut.

Estem, doncs, enfrontats a uns canvis inevitables, i d’aquí a les eleccions viurem encara molts episodis d’enfrontament, d’acusacions mútues i de desqualificacions. Per desgràcia, en veurem pocs de reflexió serena i de sincera autocrítica. Pedro Sánchez té, però, davant seu una gran oportunitat per demostrar-nos que les coses es poden fer millor, i jo m’atreviria a dir que, no sense dificultats (les més, provocades pels de casa), ha començat la seva tasca política amb bon peu.

De tota manera, els qui veiem les coses des de la perifèria, els qui haurem d’acabar votant en un dels pobles de la nostra petita illa de Menorca, agrairíem que Pedro Sánchez fes arribar a qui correspon que no és possible presentar-se a les eleccions sense que ningú dels seus –no sé qui, però algú hi ha d’haver- reconegui algun tipus de culpa (ni que sigui per negligència in eligendo o in vigilando) en el cas de Cesgarden. Aquest és un succés lamentable que ha posat una llosa de formigó (tan gran com la rotonda de Biniai) damunt l’economia del Consell. O el que és el mateix, damunt els menorquins. I no és possible, no és acceptable que ningú no hagi proclamat encara un mea culpa. I fer-ho és imprescindible si es pretén que se’ls reconegui un mínim de credibilitat.

Aquesta setmana han succeït al nostre país diverses coses francament interessants, i per damunt de tot, força il·lustratives, perquè els qui no se senten a gust amb la realitat del país puguin prendre posicions.

Del costat dels qui no qüestionen (o no qüestionen essencialment) l’estructura territorial del país, sinó –i sobretot- la forma de governar-nos, sembla clar que estan agafant forta embranzida entre el públic elector (ho dic per l’èxit que tenen les seves concentracions i per l’auge que els donen les enquestes) dues noves forces polítiques que forgen les seves propostes en el cansament que mostren els electors per allò conegut –i allò conegut és, fonamentalment, el Partit Popular i el Partit Socialista, però també Esquerra Unida-, fatiga que els provoca una necessitat de canviar de discursos, de sigles i de persones. En definitiva, de canviar radicalment el qui, el què i el com de la política que s’ha mostrat vigent i estable entre nosaltres des de la victòria socialista del 1982.

Encarnen aquesta voluntat de canvi dues formacions que, curiosament –o potser no tant- obvien definir-se com a partits, encara que ho són, perquè fins i tot sembla que desconfiïn del nom que han tingut fins avui els principals agents de la vida política en la democràcia real. Però el descrèdit que han provocat els nostres principals partits al llarg d’aquesta anys negant-se a veure la corrupció interna, negant-se a fer crítica dels propis comportaments i especialitzant-se en engegar el ventilador amb el “i tu més” -que és, pràcticament, la manera com s’han comportat-, tot mostrant, a més, una gran pobresa intel·lectual en l’elaboració del seu discurs i dels programes, ha fet que, avui, els dos col·lectius que més despunten, nascuts tots dos de bell nou –Podemos i Ciudadanos- hagin decidit entrar al mercat electoral menystenint el nom de partit i intentant demostrar a l’elector que són i volen ser una cosa diferent del que han estat els partits que hem tingut fins ara. Ells, doncs, volen alterar el qui, el què i el com de la política, que és, com he dit fa un moment, allò que la gent (si més no, una gran majoria) qüestiona.

El primer d’aquests dos col·lectius, Podemos, sembla que vulgui renovar aquests criteris des de l’esquerra, i el segon, Ciudadanos, des de la dreta, encara que ni l’un ni l’altre acceptarien probablement que se’ls encasellés en un concepte com aquest que deriva tant del passat. Però d’alguna manera ens hem d’entendre, i confio que el lector em comprendrà si li dic que difícilment pot no ser d’esquerres un partit –Podemos- que canta el tic-tac, tic-tac, a Rajoy, tot usant aquesta onomatopeia que també utilitzava en vida Hugo Chávez, i difícilment pot pretendre ser d’esquerres un partit –Ciudadanos- que acaba de presentar un programa econòmic elaborat per dos economistes de prestigi com Luis Garicano, professor de la London School of Economics, i Manuel Conthe, antic president de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (ni que ho fos en època socialista), per bé que –pel que he pogut constatar- es tracta d’un programa que mai no assumiria la dreta dura (la d’Aznar, per entendre’ns), ja que conté força tonalitats liberals i algunes socialdemòcrates. La qual cosa potser ens demostra que ells tenen raó quan expliquen que no són, ni molt menys la dreta, i que tant poden mossegar vots del PSOE com del PP. De fet, l’objectiu d’aquestes dues noves forces –Podemos i Ciudadanos- és engolir aquests vells partits i alterar radicalment el sistema democràtic.

Des del punt de vista dels qui volen canviar radicalment l’esquema territorial i, per dir-ho ras i curt, volen fer-se independents d’Espanya, no hi ha dubte que també estan seguint el seu camí. Artur Mas ha anunciat que designarà dos comissionats –Núria Bassols i Carles Pi-Sunyer- per dedicar-se a organitzar les estructures d’Estat, i hem sabut també d’un document estratègic, que estarà a punt abans de les eleccions del 27 de setembre, que implementarà fins a 156 mesures dedicades a donar suport al que, en la voluntat del president (i se suposa que també d’Esquerra Republicana) configurarà l’esquema del nou Estat que ells volen assolir, sempre que les urnes els donin, és clar, una gran victòria.

Vostè, amic lector, potser se sent proper a alguna d’aquestes alternatives a l’estat actual de coses i anhela el canvi (en un sentit o en l’altre), o potser es troba a gust amb la situació actual. És clar que també es pot donar el cas que vostè sigui socialista i que, trobant-se a disgust, pensa, però, que encara hi ha possibilitats de regeneració en el PSOE amb el nou secretari general, tot i les travetes que li fan els seus cada dia i els polsos que es veu forçat a jugar en aquest difícil camí… Bé, sigui com vulgui, la realitat és que tots vostès poden tenir esperança que les coses canviïn en un futur més o menys llunyà, si les opcions a què donaran suport obtenen el recolzament electoral dels electors, però el que no sembla que pugui canviar gens ni mica, el que es mostra tan petri com immutable és l’actitud visceral del PP amb el catalanisme.

Comprenc, però, que si vostè es troba a gust en aquest partit on, a més, tot ho decideix el de dalt, quan vol i quan a ell li convé, doncs, fantàstic! No cal que es mogui i li recomano que el segueixi votant, però després no es queixi si al país li creixen independentistes arreu o si un partit modern i nou com Ciudadanos se li travessa pel camí, perquè el que acaba de fer l’inefable Carlos Floriano per desacreditar el vessant espanyol del partit d’Albert Rivera no té nom.

I dic que no té nom perquè em sembla realment inqualificable que, en plena crisi política i institucional amb Catalunya –que no és poca broma!-, davant el temor que sent el PP que el partit d’Albert Rivera li mossegui una gran part dels seus vots, no dubti d’emprar l’anticatalanisme visceral per desacreditar-lo i estigmatitzi Ciudadanos com un “partido catalàn”. En efecte, en una roda de premsa memorable (o més aviat deplorable), Floriano va dedicar tot el seu bagatge crític contra aquest partit denominant-lo sempre “Siudatans” (ni en català va saber dir bé el nom!), quan vostè i jo, amic lector, sabem perfectament que, si una virtut orna Albert Rivera, és la de ser coherent amb el seu antinacionalisme. En efecte, la versió catalana que ha liderat fins ara aquest jove polític barceloní, que s’havia mogut estrictament en el marc català, s’ha definit sempre com un projecte espanyol, netament espanyol. I amb aquest lema inequívoc havia acudit Albert Rivera a totes les manifestacions del 12 d’Octubre, organitzades a Barcelona per ell i per la senyora Sánchez-Camacho. Per tant, no deixa de ser una immoralitat –i una irresponsabilitat- utilitzar l’anticatalanisme per desacreditar aquest polític que, d’una manera força més moderna i dinàmica que el PP, vol dur a terme un projecte polític netament espanyol.

Però no va ser només Floriano, també la senyora de Cospedal ha declarat que “Ciudadanos es un partido catalán del que se desconoce su proyecto”. És a dir que qualsevol cosa és vàlida per destruir l’enemic, encara que aquest pensi com el PP en matèria territorial -que és la qüestió que marca la gran diferència amb els independentistes de Catalunya-, i a pesar que afirmacions com aquestes no fan sinó carregar de raó a Artur Mas.

De tota manera, les coses estan canviant –ho vulguin o no la senyora Cospedal i el senyor Floriano-. I bé que ho sap Pedro Sánchez, que estan canviant, la qual cosa l’obliga a prendre decisions tan forçades i discutibles des de la coherència interna com la que, també aquesta setmana, ha pres a Madrid en destituir el candidat que s’havia elegit en unes primàries. Però el PSOE viu en un ensurt constant i, per si això fos poc, veu com dos històrics com Chávez i Griñán són citats a declarar com a imputats pel Tribunal Suprem, circumstància que l’obliga també a canviar el seu discurs de sempre respecte de com s’havia d’actuar en aquests casos. És per això que dic que bé ho sap Pedro Sánchez, que les coses no són ja com eren i que estan canviant.

Ara bé, el que nosaltres, els electors, no hem d’oblidar és que un canvi d’aquesta magnitud requereix una transició i té un preu. La transició demana temps. I com ha escrit Fernando Ónega, el preu potser serà el d’una legislatura sense majories, una legislatura de pactes més complexos que mai i, per tant, de difícil governació.

Més enllà de l’opinió que em pugui merèixer el comportament del senyor Monedero (i el dels seus companys defensant-lo –tots com un sol home- després d’haver regularitzat la seva relació amb la Hisenda pública de l’Estat, el que a mi em sembla vertaderament preocupant (i extremadament perillós) és que tots els ciutadans d’aquest país ens hàgim assabentat d’aquesta regularització voluntària i, per tant, feta en el marc i dins les possibilitats que marquen les normes tributàries. Per què l’hem coneguda tots, aquesta regularització? Doncs perquè les autoritats corresponents de l’Administració d’Hisenda l’han divulgada. En definitiva, perquè han trencat el seu secret professional emprant-lo per un interès propi –en aquest cas el de perjudicar Monedero i la seva formació política. Cui prodest aquesta actuació? Qui se’n beneficia?

Durant la campanya electoral de 2012 a les eleccions de Catalunya, aquest òrgan de l’administració policial que coneixem amb les sigues UDEF (Unidad Central de Delincuencia Econòmica y Fiscal) va filtrar als mitjans unes presumptes irregularitats fiscals del president de la Generalitat, Artur Mas. Amb quina intenció? Podeu imaginar-vos-la. Però resulta que, en aquest cas, no sols no es va demostrar la veracitat dels fets divulgats, sinó que, essent falsos, ningú no es va voler fer responsable de la filtració. I el ministre de l’Interior va acabar dient que enlloc no es trobava aquest informe de la policia. Cui prodest la infàmia?

Deu fer un any, algú –qui?- filtrà també unes operacions immobiliàries irregulars de l’alcalde de Barcelona, el senyor Trias, que publicà en lletres ben grans un diari de Madrid especialitzat en la lluita anticatalana. Trias ho desmentí i, a més, interposà una querella. Cap de les acusacions s’ha acabat demostrant, però la cosa segueix com si no hagi passat res de res. Cui prodest la mentida difamatòria?

Ara es convoquen eleccions a Andalusia i, encara la convocatòria no han arribat al Butlletí Oficial, quan una macro operació policial capgira damunt davall l’administració andalusa fent algunes detencions –quan jo escric aquest article n’hi ha 16 de confirmades, mentre per la ràdio ja se’ns anuncia que n’hi pot haver fins a 90. Més enllà, doncs, que jo tengui la impressió que a Andalusia hi ha, des de fa trenta anys, una trampa institucionalitzada que ha manejat molts diners fraudulentament, no deixa de ser significatiu que sigui ara mateix que l’Administració de la Seguretat Social hagi iniciat aquesta nova campanya. Cui prodest, especialment? Doncs segur que no al PSOE ni a IU, partits als que, d’altra banda, no vull ni he de defensar en aquesta qüestió, perquè em sembla evident que tenen les mans brutes.

Dimarts passat es va fer pública la llista Falciani –la que aquest empleat va furtar il·legalment del banc on treballava-. De fet, aquestes dades les va obtenir el Govern espanyol (i l’Administració tributària) l’any 2008 i, de fet, va provocar que les autoritats d’Hisenda iniciessin un seguit d’inspeccions a persones i entitats que tenien dipositats diners a l’HSBC de Suïssa (uns legalment –perquè aquest era un banc on les coses es podien fer bé-, i d’altres il·legalment, perquè sembla que aquet banc també afavoria, si el client ho demanava, operacions il·legals). L’Administració Tributària va decidir aleshores “triar” determinats noms per fer la inspecció, mentre que va optar per “tapar-se els ulls” davant d’altres noms i va preferir organitzar des del Govern del país la possibilitat legal que es fessin regularitzacions voluntàries de diners negres pagant els defraudadors el 10 per cent del capital declarat com a impost per a aquestes regularitzacions. Un 10 per cent, quan els privats poden arribar a pagar cinc vegades més en les declaracions ordinàries! Més encara, la normativa assegurava l’anonimat dels qui regularitzessin la seva situació. Molts defraudadors les van fer, aquestes regularitzacions, i, per tant, en desconeixem els noms, tret –ai!- dels fills de Jordi Pujol que –més enllà de l’opinió que ens mereixin aquests personatges, que us asseguro que, en el meu cas, és la pitjor- van veure com els seus noms eren filtrats a la premsa. Cui prodest aquesta filtració? Més encara, per què ara –i no el primer dia que el van nomenar ministre- el senyor Montoro decideix actuar criminalment contra l’HSBC? Calia esperar que el senyor Falciani filtrés als mitjans un llistat que fa temps que ell coneixia? Cui prodest aquesta actuació de Montoro? Als espanyols o als interessos partidistes del PP?

Una segona qüestió a la qual em vull referir també avui és la cada cop més creixent immissió que el Govern popular fa a les llibertats ciutadanes, fins al punt que, ben aviat, tindrem un estat que diferirà ben poc del dit “Estat policial”. En efecte, el passat mes de desembre, el Govern aprovà i el Congrés sancionà amb el vot exclusiu del PP la que, en termes vulgars, se’n diu la “llei mordassa” (em sembla que és encara al Senat). Una llei que, segons Emilio Olabarría (PNB), limita el dret constitucional a la tutela judicial efectiva, perquè el ciutadà afectat haurà primer d’esgotar la via administrativa i després recórrer a la jurisdicció contenciosa, que està subjecta al pagament de taxes judicials. Taxes establertes per l’actual Govern, que no es donen a la via penal i, per tant, no es pagaven als judicis de faltes, que ara es converteixen en sancions administratives.

A més, inclou conductes sancionables com les manifestacions davant el Congrés o les protestes amb escalades en edificis públics, entre d’altres. I això que, des de l’anunci de l’avantprojecte de llei, el Govern va matisar algunes de les sancions administratives que poden arribar fins als 600.000 euros per als casos més extrems.

Com a mostra del rebuig de l’oposició, Uxue Barkos (Geroa Bai) va demanar al Govern que escoltés la societat i el comissari de Drets Humans de la Unió Europea, el qual va assegurar que “Espanya pretén fer legal el que és il·legal”. Joan Baldoví (Compromís) assegurava que “es pretén domesticar manifestacions amb una llei injusta”, en lloc de legislar contra la corrupció o per ajudar als necessitats, i Rosana Pérez (BNG) afirmava que amb aquesta llei “s’institucionalitza la repressió i es dóna una volta de rosca per atemorir els ciutadans en un Estat policial”.

Fa pocs dies, Rajoy i Sánchez (PP/PSOE) han signat el pacte de lluita contra el gihadisme, moguts per la febre internacional que ha provocat l’atac contra Charlie Hebdo. Una llei, per cert, que, dimarts passat, va rebre el vot favorable d’Unió Democràtica de Catalunya mentre els diputats de Convergència es van abstenir.

Curiosament, l’endemà dimecres, els diaris duien com a notícia que els grups socialista i popular al Congrés preparaven ja una esmena a la seva pròpia proposició de llei conjunta contra el gihadisme. L’objectiu era d’evitar que un dels articles del Codi Penal -el 573-, s’utilitzés per condemnar per terrorisme els responsables de qualssevol “desordres públics” tendents a “subvertir l’ordre constitucional” o “alterar greument la pau pública”, tal com, en teoria, la norma podria permetre en la seva redacció actual. Article que –de no modificar-se- podria considerar “terrorista” qualsevol manifestació (pacífica) com les que s’han produït a Catalunya els darrers 11 de setembre. Així ho van indicar, si més no, fonts socialistes poques hores abans de tancar jo aquest article. No ho sé, tot el que acabo de dir m’aboca a un cert pessimisme. Potser hauríem de dir allò que digué el doctor Marañon de la República: “No era eso, no era eso”.

L’any 1982, en plena desintegració de la UCD, amb un PP que feia més por que ganes als cercles democràtics per la llarga trajectòria de Manuel Fraga al servei de la dictadura, i un país desitjós de deixar enrere les amenaces que provenien dels sectors més retrògrades de l’estament militar, tots els astres del firmament il·luminava el PSOE, que es presentà amb dos lemes insuperables: “Cien años de honradez” i “Por el cambio”.

El primer d’aquests dos era acceptat per tothom (o gairebé tothom) perquè tret d’una molt curta experiència municipal (la indicada el 1989 amb la victòria a algunes ciutats importants com Madrid i Barcelona), el PSOE no havia tocat poder des de la Segona República, una època que tots els demòcrates miràvem amb condescendència i ben poca actitud crítica, perquè havia rebut el bateig de foc de la guerra civil que, com el martiri en el món cristià, esborra tots els pecats i neteja l’ànima. El segon lema era tan inconcret com vulgueu, però sintonitzava amb el que la gent volia sentir. És obvi que no explicava res, ni tan sols el camí per on transcorreria el canvi, però donava a entendre que volia deixar enrere el que aleshores teníem, i això era suficient per despertar la il·lusió de molts, que van apostar –ni que fos a cegues- per aquell crit d’esperança que capitanejaven uns joves que, per la seva trajectòria política (molt curta, és cert), per la seva manera de parlar i fins per la seva manera de vestir (recordeu les americanes de pana amb colzeres) es diferenciaven dels seus oponents de la dreta, que eren Ramon Calvo-Sotelo (UCD) i Manuel Fraga (PP), i no tenien alhora el passat que (per bé i per mal) arrossegava el líder del PC, Santiago Carrillo.

La victòria dels socialistes aquell 28 d’octubre de 1982 va ser aclaparadora: PSOE, 202 diputats; PP (AP), 106; CiU, 12; UCD, 12; PNV 8; PC, 4; i d’altres 6. I pocs dies després de les eleccions, Alfonso Guerra, que era sens dubte l’home més dotat per encendre les masses, va fer una afirmació que deu ressonar encara sota la volta del cel: “¡A España no la va a reconocer ni la madre que la parió!”. Bravo!

Deixant de banda si, ara, trenta-tres anys més tard, l’irreconeixible és Espanya o Alfonso Guerra, el fet és que el seu crit de 1982 ve a ser molt semblant al “tic-tac, tic-tac” de Pablo Iglesias, que, tot evocant la fi del govern de Rajoy, també aixeca passions.

Tanmateix, 1982 i 2015 presenten diferències notables. Fa trenta-tres anys havíem sortit feia poc d’una dictadura feixista i d’un govern que, durant cinc anys, sota el paraigües d’una constitució democràtica de consens, havia aglutinat entorn de la UCD les restes del franquisme reconvertit i una dreta moderada que, si bé pretenia ocupar el centre democràtic, duia, però, a la faixa una bomba d’efectes retardats, que esclatà amb l’intent de cop d’Estat de Tejero, que vacunà els espanyols per molts anys contra les provatures de governs dretans. Per això, el 1982, Felipe González va aglutinar entorn seu un gruix enorme d’espanyols que volien canviar el país. I no els aglutinava perquè estiguessin desenganyats “dels seus”, ni perquè ho haguessin perdut tot, ni perquè estiguessin mancats d’esperança. No, els qui vam votar PSOE el 1982 estàvem plens d’il·lusió, d’esperança i de fe en les possibilitats del país. Crèiem en la democràcia i en el PSOE no perquè estiguéssim desenganyats de la dreta, no; perquè nosaltres no érem la dreta. Aquesta era Manuel Fraga i el PP.

Avui, per més que PODEMOS hagi reconduït la seva campanya moderant el discurs i centrant-la contra el PP, amb això del tic-tac, tic-tac, i afirmant que “los días de Rajoy estan contatados”, ells saben que el seu principal adversari no és el PP, sinó el PSOE i els altres partits d’esquerra.

Desenganyada la gent –no il·lusionada, sinó desenganyada- de l’atzucac on els ha conduït la crisi i la corrupció organitzada, que afecta transversalment (encara que en diferent mesura) tots els partits –aquests que ells han qualificat oportunament i cridanerament com “la casta”-, PODEMOS els vol donar aixopluc. De fet, no sols vol aixoplugar els qui –segur que n’hi ha- voldrien construir una alternativa d’esquerra socialista ortodoxa (marxista?), sinó tots els decebuts –“venguin de la dreta o de l’esquerra” (són paraules seves)-, tots els marginats, tots els proscrits, tots els exclosos dels sistema que, per una raó o altra, han decidit rebel·lar-se, no contra la dictadura o contra la dreta (aquest era el cas de 1982), sinó contra “la casta”. En definitiva, contra tots els que han protagonitzat el règim constitucional i democràtic que va néixer amb la Constitució de 1978.

Encara que no ho pretenguin, el discurs de PODEMOS és, doncs, paral·lel al que, l’any 1923, va fer Primo de Rivera contra els demòcrates de la Restauració. Aquest reclamava una Espanya “sin políticos ni partidos al estilo antiguo” (per tant, sense “la casta”), i la clau perquè tothom comprengués els seu ideari radicava en l’afany que mostrava per fer “lo contrario que se ha hecho hasta ahora”. Així doncs, si els polítics professionals, antipatriotes, havien destruït Espanya, un patriota afeccionat la restauraria. Una “casta política” havia aïllat el govern del poble; ell, en canvi, podia entrar en un contacte més directe i personal amb el poble, per retornar al govern el seu esperit democràtic. “No tengo experiencia de gobierno –són paraules de Primo de Rivera-. Nuestros métodos son tan sencillos como ingenuos. Son los métodos que dicta el bien de la patria” (concepte aquest –el de pàtria- que, significativament, PODEMOS ha incorporat també al seu llenguatge.

Naturalment que hi ha grans diferències entre la UP (Unión Patriótica) de Primo de Rivera i PODEMOS de Pablo Iglesias. La fonamental i substancial –en sóc ben conscient-, que aquest no pretén derogar ni suspendre la Constitució. Iglesias és, per tant, un demòcrata i vol accedir al poder guanyant les eleccions, mentre que Primo de Rivera era un colpista; però s’hi assembla pel fet que, com aquell general, Iglesias vol fer fora del poder els polítics d’avui i muntar una administració “de hombres rectos, sabios, laboriosos y probos” –és el que proclamava Primo de Rivera-. I vol convèncer la gent d’esquerres que ell és l’alternativa a Mariano Rajoy, però desenganyeu-vos: l’adversari real de PODEMOS és el PSOE, és el PSM-Més per Menorca, és EU-Verds. No és el PP.

Aquesta setmana s’ha celebrat el 70 aniversari de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz – Birkenau per les tropes russes. En un acte emotiu, del qual he pogut veure imatges per televisió, supervivents que encara queden de la barbàrie eren testimonis vivents d’una de les majors aberracions que l’home ha comès contra l’home des que el món és món. El principals líders europeus eren allí (només Putin hi va ser absent, penso que de manera incomprensible) i es van conjurar perquè uns fets com aquells no es tornessin a repetir.

Tanmateix, i encara que tots tenim al cap els desastres que va provocar el nazisme, avui estan també renaixent, com formant part d’una resposta contra la mundialització i també contra el sistema democràtic i els principis que el sustenten, una sèrie de partits que assumeixen, en major o menor grau, màximes, sentències i ideologies clarament xenòfobes que, qualsevol que sigui la força que tinguin i l’espectre social que representin, ens ha de preocupar forçosament.

Si repassem les forces d’aquesta mena (no totes tenen el mateix grau d’extremisme) que van ocupar el Parlament europeu a les passades eleccions ens trobem les següents:

1. Front Nacional (FN).- A França, Marine Le Pen ha hagut de treballar dur per desintoxicar el seu partit d’ultradreta, incloent la censura del seu propi pare i fundador, el qual va suggerir recentment que el “senyor Ébola” podria resoldre el problema de la immigració a Europa en “tres mesos” i va considerar les cambres de gas nazis com “un petit detall”. El partit va tenir una quarta part dels vots a França, amb la seva plataforma de lluita contra la immigració.

2. Partit Nacional Democràtic Alemany (NPD): Aquests neonazis van fer la seva campanya en base a una plataforma per frenar la immigració. Defensaven eslògans com “Diners per a l’àvia en lloc de per als gitanos” o “el vaixell està ple”, i diuen d’ Europa que és “un continent de gent blanca”, alhora que han marxat amb pancartes que proclamen la ideologia nazi del “Nacional Socialisme”. El NPD va aconseguir amb un discurs antieuropeu i xenòfob reunir prop de 300.000 vots i aconseguir un diputat.- Darrerament, el partit que té força protagonisme a Alemanya és el dels Patriotes europeus contra la islamització d’Occident (Pegida), amb grans manifestacions que, alhora n’han provocat de contraries a moltes ciutats del país.

3. Alba Daurada (Grècia): Aquest partit ultranacionalista grec va canviar les botes militars pels vestits de carrer a les eleccions europees i va ser recompensats amb els seus primers escons al Parlament Europeu. El principal portaveu de l’organització té una esvàstica tatuada i una bona part dels membres del partit estan a la presó acusats de formar part d’una organització criminal. Els seus eslògans han empastifat mesquites, sinagogues i cementiris. Al maig de 2012, Alba Daurada va concórrer a les eleccions gregues sota el lema “Perquè puguem lliurar a aquest país de la immundícia”. No obstant això, el partit insisteix que no són neonazis i s’ha convertit en la quarta força política al país.

4. El Partit dels Finlandesos (Finlàndia): El partit anti europeu finlandès va aconseguir menys vots dels previstos a les europees (2 diputats). El seu líder, James Hirvisaari, va ser multat el 2011 per comentaris anti musulmans publicats al seu bloc. Un altre dels seus membres va rebutjar la invitació al ball del Dia de la Independència perquè no volia veure parelles del mateix sexe. Tot i així, el partit ha rebutjat reiteradament les acusacions de racisme i homofòbia.

5. Partit Popular Danès: A Dinamarca, l’ultradretà Partit Popular, contrari a la UE i que advoca per reduir la immigració, va guanyar els comicis amb el 26,7 per cent dels vots, tot i empatar a tres escons amb els socialdemòcrates de la primera ministra Helle Thorning-Schmidt (20,5 per cent). La fundadora del partit, Pia Kjaersgaard, sosté que Dinamarca no és un país on la immigració sigui benvinguda.

6. Partit per la Llibertat (PVV) (Països Baixos): El PVV de Geert Wilders acabà com la tercera força amb quatre escons al Parlament. Wilders és conegut per les seves crítiques a l’islam i ha fet campanya per posar fi a la immigració musulmana als Països Baixos i repatriar els musulmans que viuen actualment allà. “L’Islam és el cavall de Troia a Europa. Si no aturem la islamització ara, Euràbia i Holanrabia seran només qüestió de temps”, va afirmar un cop al Parlament holandès.

7. Moviment per a una Hongria Millor (Jobbik): El partit ultradretà Moviment per a una Hongria Millor, va quedar en segona posició al país amb un 14,29% dels vots i tres escons. Els seus membres van demanar que els habitants jueus del país signessin un registre especial. “Crec que un conflicte d’aquest tipus fa que sigui oportú fer un recompte de les persones d’ascendència jueva que viuen aquí, sobretot al Parlament d’Hongria i el Govern hongarès, ja que representen un risc per a la seguretat nacional d’Hongria”, va assegurar el líder del partit, Márton Gyöngyösi.

8. Partit de la Llibertat FPO (Àustria): A Àustria, l’euroescèptic i nacionalista FPO obtingué el 20% dels vots. El lema del seu líder Heinz-Christian Strache va ser: “Si hi ha immigrants, procedents de Turquia, que es queixen que hi ha una creu penjada a l’aula en l’escola, llavors jo els dic: ‘torneu a casa’ “. El FPO s’oposa ferotgement a la immigració musulmana, i creu que Àustria no ha d’acceptar més immigrants.

9. Lliga Nord (Itàlia): El partit d’extrema dreta va obtenir el 6% dels vots a Itàlia. “Àfrica no ha produït grans genis com qualsevol pot veure fins a l’enciclopèdia de Mickey Mouse”, va afirmar un dels seus membres.

10. Partit de la Independència (UKIP) (Regne Unit): El partit de Nigel Farage va obtenir el 27,49 per cent dels vots. Visiblement satisfet, Farage va dir que si la seva formació populista i anti immigració aconseguís “un bon nombre d’escons al Parlament” i obtingués la condició d ‘àrbitre polític, amb seguretat exigiria que se celebrés un referèndum sobre la pertinença del país al bloc comunitari.

Amb tota seguretat, el creixement d’aquesta mena de partits és força més preocupant que la victòria confirmada de Syriza i que un hipotètic èxit de Podemos en territori espanyol.