Josep Maria Quintana

Fa només vuit dies que una qüestió aliena a la política espanyola, però que ens afecta ben directament, està marcant el pas de les hores. Sens dubte no és la festa de Sant Antoni, que vam celebrar ahir, que representa per a nosaltres l’assumpció del món –podríem dir també de la civilització- en què vivim, aquesta que avui sembla amenaçada, sinó els assassinats gihadistes comesos a París. Com es canalitzarà el missatge llançat per la mobilització civil de diumenge? “Si dreta i esquerra comprenen el que han dit els francesos, l’ascensió de Marine Le Pen serà detinguda. En cas contrari, assistirem a la ruptura total del pacte republicà i a l’arribada de Le Pen a l’Elisi”, pronostica el politòleg Dominique Reynié. I això perquè, després de la manifestació, es recullen indicis de diferent signe. Uns parlen de por, altres expressen esperança. De tota manera no ens enganyem, perquè no tots som Charlie, com podríem creure si analitzéssim les coses a la lleugera. I on menys Charlies hi ha, es vulgui o no, és entre els joves musulmans dels barris de la immigració, especialment a França. Perquè és justament d’allà -i no d’un altre costat- d’on va sortir Mohamed Merah, el terrorista que va assassinar set persones a Tolosa i Montauban el març del 2012, i d’on han sortit ara els germans Chérif i Saïd Kouachi, i Amedy Coulibaly . I és justament allà on més comprensió suscita la seva barbàrie i on el nom dels màrtirs -ja va passar amb Merah- és celebrat com si fossin herois. Així doncs, mentre arreu del món s’enarborava el lema “Je suis Charlie”, en solidaritat amb les víctimes del primer atemptat i en defensa de la llibertat d’expressió, els islamistes i els seus simpatitzants difonien per Twitter el hashtag #JeSuisKouachi, que divendres a la nit -després de la doble presa d’ostatges i la mort dels tres terroristes per la policia- es va alçar al número 5 de trendig topic mundial. Des d’un punt de vista radicalment contrari, també el vell Jean-Marie Le Pen es va desmarcar –va ser un dels primers- de de la “union sacrée” promoguda pel president François Hollande, seguida per la pràctica totalitat de les forces polítiques. “Jo no sóc Charlie”, va declarar Le Pen abans d’anunciar amb oportunisme seva candidatura a la presidència de la regió Provença-Alps-Costa Blava, a la recerca del rèdit de la por. Cal, doncs, dir ben fort que les possibles arrels religioses del mal estan lluny d’explicar completament l’arrelament de l’islamisme extremista entre els joves musulmans francesos i europeus. Més important, doncs, que les interpretacions abusives dels preceptes de l’islam ho és la realitat social que es viu en els barris pobres de les grans ciutats, en els polígons d’habitatges socials de les banlieues -fruit dels malsons arquitectòniques dels anys cinquanta a setanta-, convertits en guetos ètnic-religiosos on la majoria dels joves, amb un atur que oscil·la entre el 45% i el 50%, no tenen futur. Però també n’hi ha d’altres d’arrels, de les quals no n’és aliè l’Occident. Tomàs Alcoverro denunciava amb lletres molt clares el que ha succeït a Síria, perquè aquesta guerra –la guerra del segle, segons ell– provocarà una escalada terrorista mundial, i algun dia potser també una venjança dels seus mercenaris contra els seus propis senyors feudals, els criminals monarques de Qatar i l’Aràbia Saudita, (que sembla que, per nosaltres, no existeixin, a no ser per fer-nos amics seus). Fins ara –segueix dient Alcoverro-, gràcies als seus immensos cabals, a la seva diplomàcia del talonari de xecs i als suborns constants han pogut evitar la còlera dels corbs que han alimentat i que encara no els han menjat els ulls. Mentrestant, Occident, i ara França, són el seu objectiu més fàcil. No debades exploten els gihadistes el nostre sistema de llibertat d’expressió i les normes del nostre Estat de dret que ens distingeixen de la resta del món. Les barbaritats sagnants de l’Estat Islàmic són esbombades en els nostres mitjans de comunicació, i la seva propaganda del terror s’ajusta molt bé a la informació espectacle imposada en la nostra societat de consum. Però no voldria acabar aquest article sense citar uns paràgraf d’Antoni Puigverd, que posa també el dit a la llaga en remarcar d’altres qüestions que són, em sembla, de gran importància i que potser no les tenim en compte suficientment, per bé que dir-les no sigui fàcil si no es vol caure amb el “políticament incorrecte”. D’una banda, que si bé és cert que els gihadistes francesos volen provocar una reacció racista per tal de portar la població musulmana cap a les seves posicions, també ho és que hi ha alguna cosa en la visió dominant de la religió musulmana que afavoreix l’encapsulament dels seus membres i la tendència bel·licista. “Sé –diu Puigverd- que hi ha visions d’Al·là refinades i místiques (el Llibre d’amic e amat de Ramon Llull i la mística espanyola són deutors del llegat sufí), però alguna cosa ha mutat en aquesta religió que la fa emparentar-se amb molta facilitat amb la mort: de Manila a Somàlia, de Nigèria al Pakistan, passant per París o Madrid, tenim notícia constant de matances en nom d’Al·là”. Per tant, “alguna cosa tenim dret a exigir de la majoria de musulmans que viuen entre nosaltres. Els hem de defensar i protegir, ajudar i promoure. Però els hem d’exigir també més obertura cultural i més defensa (no puntual, com passa aquests dies, sinó general i constant) de la preeminència dels valors civils democràtics per damunt dels preceptes religiosos.” Convé, però, tenir en compte que poc hi col·laborarem si –com diu Puigverd- deixem “les mesquites a l’extraradi en mans d’imams fanàtics i afavorir guetos abandonats en barriades per als musulmans. És la millor manera de treballar per al progrés del gihadisme. Hi ha encara un altre comportament nostre que tampoc no ajuda a la seva integració: la burla i el sarcasme de persones o principis que per a ells són sagrats. A nosaltres no ens fan res aquestes burles (encara que no ens agradin) i sabem que les hem d’acceptar sense replicar-hi res. Però estic lluny de creure que el que fa Charlie Hebbo sigui el més adient. “Mai no he estat partidari de provocar els musulmans amb burles sobre Al·là –escriu Puigverd-. No per por. Per sentit de la mesura. El tema del xoc de civilitzacions és massa delicat com per entrar-hi com un elefant a la cristalleria”. A més, tots ho hauríem de saber, “la defensa dels valors democràtics i el difícil treball d’integrar tants musulmans com tenim a casa no es fa amb proclames retòriques”. Demana alguna cosa més.

This entry was posted on 18 gener 2015 at 8:00 and is filed under Bloc de notes. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. Both comments and pings are currently closed.