Catalunya i Espanya, ¿és l’hora dels adéus?

by

Molt a pesar de la complexitat dels fets que succeeixen al món i de les interpretacions que en solen fer els polítics i els periodistes, normalment em veig capaç d’entendre tant els uns com les altres. I una d’aquestes interpretacions que puc compartir és la d’acceptar que la jornada participativa que va tenir lloc a Barcelona diumenge passat no té conseqüències jurídiques. Això ho saben fins i tot els sobiranistes catalans que, després de retirar totes les propostes de referèndum, de votació pactada, etcètera, van organitzar aquest succedani de consulta per avaluar la força dels descontents amb la política de Madrid respecte de la qüestió catalana. De fet, no pretenien sinó treure múscul davant les reiterades negatives del govern de l’estat. Ara bé, ¿és possible, és creïble, és mínimament raonable que el president del govern, el ministre de justícia, els principals dirigents del PP i molts directors de diaris espanyols afirmin –creguin- que l’acte de diumenge passat no té cap mena de conseqüència política?

Des de fa mesos, el govern de Rajoy i el seu partit (amb la inestimable cooperació del PSOE) ha fet impossible que els catalans es pronunciessin cívicament i legalment sobre el seu futur. Primer, el parlament espanyol els nega la petició de transferir les competències per fer un referèndum. Després, davant l’aprovació d’una llei de consultes pel parlament de Catalunya i el subsegüent decret de convocatòria d’aquesta, el govern duu aquestes normes al Tribunal Constitucional, que en admetre el recurs, les suspèn d’eficàcia temporalment fins a dictar sentència.

Sorprenentment, Mas i els seus companys de viatge ideen tot seguit aquesta pseudoconsulta amb urnes de paper, sense censos i administrades per voluntaris, al·legant amb una metàfora que estan duent a terme un “procés participatiu”, en el qual els que hi vulguin intervenir dipositaran una papereta que conté la mateixa doble pregunta que es proposava per al referèndum declarat il·legal.

Fet això, el govern de Madrid, els diaris de la capital i els polítics contraris a la possible secessió de Catalunya, es riuen de Mas i fan escarni del que, segons ells, no és sinó una “charlotada”, una pallassada, una acció ridícula que no condueix enlloc i que, a més, no tindrà cap mena de conseqüència política. Però els dies passen, i s’adonen que el famós “soufflé català” –com ells el titllen amb menyspreu- no es desinfla, sinó que segueix mantenint-se ben tou, i, preocupats novament davant la qüestió catalana, el govern de Rajoy decideix dur la pallassada, el no-res, aquesta acció ridícula dels catalans al Tribunal Constitucional. Déu meu! Si el “procés participatiu” era tot això que diuen que era ¿com es pot dur al Tribunal Constitucional? ¿Si el que anaven a fer els catalans no podia tenir conseqüències jurídiques… ni polítiques, per què l’impugnaven? I presentat novament el recurs al Tribunal Constitucional, aquest suspenia també la “pallassada”, la “charlotada”, la “costellada”… mentre des del govern de l’estat s’amenaçava Mas, el conseller de la governació català i els funcionaris que hi participessin amb querelles criminals.

Però arriba el diumenge 9N i els catalans, amb una tranquil·litat envejable, surten al carrer i duen a terme el “procés participatiu”. I són dos milions tres-centes mil persones les que fan cua sense immutar-se, aguanten la pluja sense protestar, no rompen un sol vidre i, per dir-ho clarament i amb paraules més bastes, fan botifarra a Rajoy, al seu govern, al Tribunal Constitucional i a la premsa de Madrid que els dóna suport. I no passa res!

Aleshores, tornen a sortir els ministres del govern –i més tard el president- per repetir-nos que l’acció de diumenge no té conseqüències jurídiques… ni polítiques! I jo em demano: ¿com no ha de tenir conseqüències polítiques una manifestació massiva, que treu al carrer un terç de l’electorat de Catalunya contravenint tot el que ha decidit el govern i el Tribunal Constitucional? Com no ha de tenir això conseqüències polítiques? ¿Creuen que rient-se’n novament, dient que les xifres no són creïbles, insinuant que pot haver-hi trampa o bé referint-se al 66 per cent de catalans que no va sortir al carrer (com si a les eleccions ordinàries hi sortís el 100 per cent!) poden deixar per resolt el problema? ¿Realment ho creuen, això?

D’entrada, els catalans han deixat en ridícul les institucions centrals del país, perquè més espantós que veure la imatge de la guàrdia civil retirant unes urnes (cosa que no es va produir) és que aquesta imatge no es produís després d’haver assegurat Rajoy que “¡no habrá votación ni referéndum!”, i ha demostrat, en efecte, que Espanya té un problema colossal que els responsables del govern no saben gestionar poc ni gens i que és a punt d’explotar-los a la falda. Perquè… si Podemos, que va obtenir un milió quatre-cents mil vots a les passades eleccions, és present a totes les tertúlies, ha confós els grans partits i ha fet que tothom visqui i actuï condicionat pel que pot succeir amb aquest col·lectiu que encara no ha demostrat res, ¿com es pot mostrar indiferència davant una manifestació de dos milions tres-centes mil persones –totes catalanes- que són capaces de fer el que volen contravenint les lleis, les disposicions del Tribunal Constitucional, les amenaces i –pitjor encara- les burles i els menyspreu que se’ls fa des de Madrid?

Si això no té conseqüències polítiques, no sé què en pot tenir.

I he d’acabar referint-me, ni que sigui mínimament, als resultats. Ja sé que, als nombres, cadascú els fa cantar com vol, però ben al costat de la demostració de múscul –pacífica i envejable- que han fet els catalans, el cert és que un milió vuit-cents mil vots per la independència no serien suficients –en un referèndum legal i acordat on votés el 75 per cent del cens- per aconseguir la separació d’Espanya. Potser ho seria si només anés a votar el 50 per cent de l’electorat, com succeeix als darrers temps, però no crec que fos així en un referèndum d’aquesta naturalesa. Per a mostra, el d’Escòcia de fa un mes.

Per tant, és evident que tots tenim un problema. Els catalans, perquè no serien prou per sortir-se d’Espanya en un referèndum legal i acordat (a menys que Rajoy continuï fent el que fa i, per tant, creant independentistes). Per això ERC i la CUP demanen una Declaració Unilateral d’Independència (la famosa DUI). Però també Mas i CiU tenen un problema, perquè saben que aquesta DUI no aniria enlloc, ja que, sense acord amb Espanya, ningú a Europa els reconeixeria com a estat independent. ¿I els socialistes? Ves si en tenen, també, de problemes!, perquè, per més que parlin d’una reforma federal del país, encara no han estat capaços de definir-la en uns termes que poguessin satisfer la majoria de catalans. Però la patata més calenta la té el govern de Rajoy, perquè no sap com s’ha de moure i és a punt de sofrir un atac de ràbia dels seus, mentre és acusat de covard i pusil·lànime per UPyD i C’c, que voldrien dissoldre totes les comunitats autònomes i retornar a un país marcadament dirigit des de Madrid.

I per acabar de complicar les coses, només cal que la fiscalia faci detenir Mas o que Rajoy promogui el mecanisme constitucional per suspendre l’autonomia catalana emparant-se en l’article 155 de la Constitució. Aleshores, a més d’un heroi, els catalans tindran un màrtir que proveirà l’independentisme dels vots que li manquen per dir: bay bay, Espanya! Adéu, Rajoy, adéu!

Anuncis

%d bloggers like this: