Modiano, el jo, els altres… la literatura

by

La setmana passada, el premi Nobel de Literatura del 2014, l’escriptor francès Patrick Modiano, va dir en el discurs d’acceptació davant l’Acadèmia Sueca que el paper del novel·lista és “revelar” el misteri que es troba en el fons de cada persona, com si fos “una espècie de vident i fins i tot de visionari”. I va repassar tot seguit els temes que marquen la seva obra: l’escriptura, la memòria i l’oblit, sense deixar de fer una mirada a un futur marcat per internet ni de recordar la seva ciutat, París, que tanta incidència ha tingut també en algunes de les meves novel·les.

Modiano va considerar que el novel·lista infon “misteri als éssers que semblen submergits per la vida quotidiana, a les coses en aparença banals” a força d’observar-les “amb una atenció sostinguda i de manera gairebé hipnòtica”. Segons l’escriptor, el paper del creador, ja sigui poeta, novel·lista o pintor, és revelar aquest misteri. Seguint la ressenya que d’aquest acte han publicat les agències de notícies, Modiano va desgranar el procés de l’escriptura, o el que és el mateix, d’aquesta “curiosa activitat solitària”, des que, a les primeres pàgines, l’escriptor creu que no va per bon camí, fins al moment d’escriure els últims paràgrafs. I és en aquest moment final quan “el llibre manifesta una certa hostilitat en la seva pressa per alliberar-se”, cosa que provoca un sentiment d’abandó que el porta a escriure el pròxim llibre “per restablir l’equilibri”. De totes maneres -va puntualitzar- aquest equilibri mai no s’aconsegueix del tot.

Modiano va acabar el seu discurs dient que la vocació del novel•lista, “davant aquesta gran pàgina en blanc que és l’oblit”, és “fer ressorgir algunes paraules mig esborrades, com icebergs perduts a la deriva a la superfície de l’oceà”. I té raó perquè, des del meu punt de vista, l’escriptura és sempre un passeig pel laberint abstret de la memòria, que el duu a observar l’ “altre” des del punt de vista del “jo”.

En efecte, quan jo mateix he treballat com a historiador –és a dir, des d’un altre punt de vista que el d’escriptor de novel·les- sempre m’he preocupat d’explicar el perquè de les coses i he maldat per trobar la causa dels fets que han marcat la vida dels homes i/o dels pobles que han estat objecte d’estudi. I quan he actuat –vaja, quan actuo encara- com a jurista, sempre he intentat trobar (en el marc de la legalitat vigent) la millor sortida –potser hauríem de dir la més justa, o, si més no, la més equitativa- per a la convivència entre els homes i, en definitiva, per a la vida dels altres.

Però quan he optat per la literatura des del vessant d’escriptor, el punt de vista ha canviat. Ja no m’he sentit constret a trobar la causa dels fets, ni tampoc a cercar solucions justes o equitatives per a la via dels altres. Encara menys he pretès alliçonar ningú, la qual cosa -em refereixo ara a  propòsit d’alliçonar algú- potser ens convidaria a parlar de la dita “literatura compromesa” o de la “literatura de idees” i de coses per l’estil, però ens conduiria, sens dubte, a un altre tema. Ara diré només, respecte d’això darrer, que sempre he cregut que la pitjor literatura és precisament la que té algun tipus d’intencionalitat, ja que, per a mi, una bona novel·la no pretén –ni ha de pretendre mai- aportar cap resposta, ni tampoc cercar o explicar la “veritat”-, només ha d’ajudar a plantejar noves qüestions.

Aquesta és, precisament, una idea que reblava fa uns anys l’escriptor uruguaià Ricardo Piglia, en unes declaracions fetes a La Vanguardia, dient que “El escritor existe para crear problemas. Y siempre quedaremos unos cuantos que nos neguemos a aceptar que sólo existe un mundo inmediato con un orden fácilmente comprensible”.

És, doncs, en “la vida dels altres” observada des del “jo” allí on he trobat la millor matèria per a la meva literatura: vida que, ja sigui d’una persona, d’una família o, fins i tot d’una ciutat, he volgut estudiar, contemplar i esmicolar a la novel·la per a, finalment, representar-la mitjançant la sumptuositat de l’engany. Perquè la ficció és engany. I en això consisteix la literatura.

La vida dels altres és, doncs, per a l’escriptor de novel·les –si més no des del meu punt de vista-, la matèria que li permet exercir una funció crítica dins la societat, perquè, com va deixar escrit Carlos Fuentes, “estamos en el mundo para ejercer una función crítica en el sentido más noble de la palabra, no sólo como crítica adversa, sino también como crítica constructiva o crítica que señale una realidad paralela a la realidad que vivimos todos los días”. L’escriptor, doncs, com afirmava molts anys enrere el portuguès Eça de Queirós, és l’home que construeix “Sobre o nudez forte da verdade o manto diaphano da phantasia”. I és per això que Fuentes tenia raó quan observava que “Don Quijote de la Mancha nunca existió, [que] Hamlet nunca existió, pero hoy, ¿quién puede entender el mundo sin Don Quijote y sin Hamlet? Antes de ellos –seguia dient- el mundo era otro, de modo que la creación de esta realidad paralela es el mayor ejercicio crítico e imaginativo que nos da la literatura”.

En aquest sentit és fàcil entendre per què Le Clézio, l’endemà d’haver rebut el premi Nobel de Literatura, va declarar a France Culture que cal que continuem llegint [i –dic jo- escrivint] novel·les. I això perquè, com ell reaonava, la novel·la és un bon mitjà d’interrogar el món d’avui, tot i que el novel·ista no és cap filòsof ni tampoc cap tècnic del llenguatge parlat. És només un home que simplement escriu i que, per mitjà de la seva obra, es qüestiona la realitat i fa preguntes. O crea problemes, si és que ho volem dir així.

Tornant, doncs, ja per acabar aquest article, a Patrick Modiano, diré que, també com ell, sento curiositat per saber com les generacions que, a diferència de la nostra, han nascut ja amb internet i amb el mòbil, expressaran amb la literatura aquest món en el qual les xarxes socials segresten part de la intimitat i del secret que, fins a fa ben poc, nosaltres protegíem i defensàvem com un bé molt sagrat. I era precisament aquest secret el que sovint donava profunditat a les novel·les. Potser no ens n’hem de preocupar seriosament, entre d’altres raons perquè no podem fer-hi res, per bé que, si la literatura no té sinó per objecte “desvelar” el misteri que es troba al fons de cada persona –tant dels “altres” com del “jo”, i aquest secret és ja un fet a l’abast de tothom, aleshores entrarem segurament en una nova dimensió que ara per ara no puc tan sols preveure.

Anuncis

%d bloggers like this: